Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.

Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra»”. I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per “Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.

Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich.

A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.

Espardenyaes.

En tot  territori on hi han varies llengües en contacte, sempre n'hi ha un flux de paraules, d'expressions, de girs lingüística que es mesclen les d'una llengua amb les de l'altra  i al contrari, com si d'una pastera de pòrtland es tractara. Este fenomen fa que es done lloc a expressions i paraules increïbles i a voltes un tant al·lucinants que, al final, a força d'escoltar-les pareix que siguen pròpies  de la llengua que en eixe moment s'està emprant. Açò, unit al tarannà obert i una mica burleta, per dir-ho d'una manera fina, que tenim els valencians, dóna com a resultat una paraula nova que és la de "espardenyaes". Així, sense la -d- intervocàlica entre la a- i la -e, per a donar-li un esperit més castís i més casolà.

Què són les espardenyaes? Són les paraules que no essent les pròpies d'una llengua, pel fet d'estar en contacte amb una altra i no sabent quina és eixa paraula en la llengua que s'està parlant, es substitueix per la equivalent en l'altre idioma, tot i adaptant-li la fonètica. Al diccionari se'ns defineix com a "paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar castellà". Així, vem que quan un valencianoparlant intenta expressar-se en castellà, a voltes n'hi ha alguna paraula que no coneix i la substitueix per l'equivalent en valencià. L'exemple paradigmàtic seria el del "tio Canya", que set voltes va fer cua en presentar uns papers per no saber expressar-se en llengua de forasters.

Donat el progressiu deteriorament de la nostra parla, sobretot a la ciutat de València i els pobles el seu voltant que formen la seua àrea metropolitana on els castellanismes s'han introduït com si no n'hi haguera amo, açò ha dut com a conseqüència que a l'hora de parlar el nostre idioma, este estiga gangrenat de castellanismes que són prou difícils de llevar-se-los de damunt.

Jo em reconec pecador impenitent d'este tipus de conducta. Són molts els castellanismes que utilitze en la parla diària, sobretot amb els meus companys de treball. I no deixa de ser curiós que, a partir d'una volta que un de nosaltres -segurament seria jo- va soltar una espardenyada que va sonar com si fora una blasfèmia, vàrem decidir anar anotant a un paper les diferents paraules, frases i girs lingüístics que un o altre anem dient en el dia a dia. Començant pel famós "apellit" en lloc de cognom, moltes i d'antologia són les expressions que solem dir. "Feches" per dates, "abuelos" per iaios, "siguient" per següent, "lavavajilles" per rentaplats una "llamà" per una telefonada, "un got de llet entera" per un got de llet sencera, els "datos", per les dades, "t'ahorres" per t'estalvies, "rechasar" per rebutjar,... moltes i molt gracioses són les paraules que solem dir equivocadament i que ens val per a provocar un somriure a mitant matí o inclús alguna que altre esclat de riure. El paper de tamany DIN A4 ja l'hem omplit per les dos bandes. I estem pensant comprar una cartolina per a continuar embrutant-la d'aspres "espardenyaes".

Tens fam o tens gana?

Són les tres de la vesprada i tinc unes ganes enormes de menjar. Tinc el que es diu normalment fam. O tinc gana? No ho sé. Només sé que els budells em rugeixen d’una forma extraordinària de forma que, quan parle note un eco per dins de l’estòmac que fa que les paraules s’escolten amb unes mil·lèsimes  de segon de retard. Mentre em dirigesc cap a casa per a dinar, al cotxe em plantege la diferència que n'hi ha entre una paraula i l’altra. Així, quan es parla de tindre gana, estem parlant del desig o la tendència de la voluntat de fer una cosa. Sobretot es sol utilitzar en plural com a “tindre ganes de”. Però, especialment sobretot quan s’utilitza en singular, estem fent referència a tindre apetit o desig de menjar. Quan parlem de tindre fam, fem referència a tindre unes ganes intenses de menjar. Es tracta d’un fet més específic relacionat amb la falta d’aliment. Les dos paraules podem vore que estan relacionades, per a uns com en una gradació d'intensitat del ruixit dels budells, de forma que quan es diu que “tinc gana”, vol dir que la intensitat de les ganes de menjar és relativa i es pot aguantar una estona, mentre que, quan es diu “tinc fam”, l’apetit és tan intens que probablement ens menjaríem un burro cru, amb pel i tot. Pel contrari, n'hi ha qui diferència semánticament les dos paraules tenint en compte l’educació de la persona que ho diu, de forma que si és més refinat dirà que “té gana” encara que les ganes de menjar siguen tan intenses que no es puga sostindre's de peu, mentre que si és bastot, dirà en un bram que “té fam”, encara que s’haja menjat per a esmorzar un entrepà d’obrer amb got de vi inclòs. Digam-ne que en este segon cas, la diferència entre tindre fam i tindre gana seria la mateixa que n'hi ha entre dir que un és un  borratxo o que és un alcohòlic.

El fet de tindre fam o tindre gana, és tan natural en els éssers vius, que açò ha fet que el refranyer siga riquíssim en este sentit. Parlem d’esta manera dient que “si tens fam, pega un bram”. "Si tens fam, rosega’t el colze”. “Bona vida en tinc: Bona fam em passe”. “Passar més fam que un mestre d’escola”. O “qui té tam, somnia amb roscos”. “Més val bones ganes que bon menjar”. En definitiva, la fam o la gana aguditza l’enginy i ha produït a la literatura universal un grapat de personatges, essencialment roders i busca-vides que han divertit generacions i més generacions amb les seues aventures, començant per l’intrèpid “buscón llamado Pablos” i acabant en el fantàstic Carpanta. Quan tanque el cotxe, una volta aparcat baix de casa, i quasi a punt de dinar, pense que tal volta m’he fet esta pregunta perquè són més de les tres de la vesprada i encara no he dinat. Si foren les onze de la nit, tal volta em plantejaria si dormir o somniar.

Galetes de "Girasol".

He obert el rebost per a buscar alguna cosa per a berenar, amb la mirada absent, per una banda per l'atarantament d'una sesta furtiva de mitja hora, d'eixes de les que et despertes amb un cert remordiment d'haver-te endormiscat, i per una altra per un cert mal de cap a conseqüència de dita sesta. En definitiva que, buscant buscant, entre llaunes de tonyina, pots de cervesa, bosses de paper enrotllades, tetra briks de llet i alguna bossa de papes que altra, m'he trobat amb un paquet de galetes que feia un bon grapat d'anys que no en veia a les tendes. En forma cilíndrica, enrotllades amb paper plastificat blau i amb el dibuix de la galeta en  qüestió impresa, tota majestàtica i ampul·losa, alli presidint el rebost, n'hi havia un paquet de galetes "Girasol" de la marca Rio. Es coneix que l'altre dia, la meua dona el va vore a la botiga, el va comprar i el va guardar al rebost. En vore'l, no he pogut evitar recordar l'agradable olor a galeta recent enfornada que omplia el cel de Paterna certs dies del mes, com si fora una atmosfera de canella i sucre que envoltava tot el poble, com si d'un núvol de cotó es tractara. He obert el paquet, estirant del filet roig que, en sentit transversal enrotlla el paper que fa d'envoltori, tot cercenant-lo i he deixat a la vista la primera galeta del paquet i l'he treta ajudant-me del ditet menut. Aquella galeta redona amb un forat enmig, de sabor a canella en rama i granets de sucre blanc apegats al llarg de tota la seua superfície era el berenar favorit dels xiquets. Bé a soles, a mos redó. O tota d'un mos, que omplia la boca d'una argamassa que s'apegava entre els queixals i que per a engolir-la hi havia de pegar un glop d'aigua. O remullada en un got de llet calenta en hivern, on es desfeia en sopes que, en acabant anava menjant en cullereta. De qualsevol de les maneres estava bona, amb eixe gust final de canella que envernissava la vesprada infantil, tot continuant amb els deures de l'escola. He rememorat la meua infància amb dos mossos certers de records i d'enyorances, mentre a la ràdio, amb veu de dona, aconsellava Elena Francis, i ma mare, la meua iaia Sabe i ma tia Rosa feien punt de ganxo al voltant d'una taula de braser coberta per un tapet de vellut roig i coronada amb un altre de ganxet. He provat a introduir el dit índex pel forat de la galeta per a menjar-me-la tal i com l'anunciaven a la televisió, ja fa trenta anys. I a penes m'ha cabut l'ungla. He provat amb el dit més xicotet, el menut, i amb un cert esforç he arribat a introduir mitja falange. Després de menjar-me'n unes quantes, a l'hora d'enrotllar l'envoltori i subjectar-lo amb una pinça, he observat que, al paquet, en lletra negra i menuda, ja no hi posa "Paterna - Carretera de Manises, s/n", sinò "Polígono de Portelada - Logroño". I em fa recordar les llargues vesprades d'estiu al poliesportiu municipal, quan jugàvem al futbol. Per a tornar passàvem per davant de la fàbrica de galetes "Vda. de Salvador Calatrava, S. A.", altrament anomenada "Galletas Rio". Al sostre, sobre l'entrada principal,  hi havia una escultura d'Andreu Alfaro que no tenia ni principi ni fi. I que simbolitzava la laboriositat, l'esforç i el treball d'aquella empresa. Amb tots estos records a la ment, he guardat el que queda del paquet de galetes al rebost. I en companyia d'ell, tots els meus records de la infància.

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.

De Totsants a Halloween.

La festivitat de tots Sants és aquella que recorda a totes aquelles persones que visqueren i que, una volta han mort, se'ls considera per la seua trajectòria de vida i per la seua bona conducta, com a santes. Es tracta d'una festa eminentment catòlica que recorda en un sol dia a tots els Sants. Al santoral n'hi ha un o varios per a cada dia. Se'ls considera com a tals perquè ha hagut un procés de canonització. Però n'hi han moltíssimes persones que han destacat per la seua bonhomia i per la seua bondat de les quals no ens diu res el calendari. Este és dons, el seu dia. Totsants és per a la religió Catòlica el que el monument al soldat desconegut, amb flama inclosa és per a l'exèrcit de qualsevol pais. Esta festa que és més bé d'alegria, es celebra l'un de Novembre i està estesa per tot el món. El papa Gregori III fou qui va consagrar una capella a la basílica de Sant Pere dedicada a tots els Sants i va fixar l'aniversari per a l'un de Novembre, si bé fou el papa Gregori IV qui va estendre la celebració d'eixa data a tota l'església, a mitant segle IX.

La commemoració dels fidels difunts, també anomenada dia de difunts, o de les animetes és aquella que es celebra el 2 de novembre, la finalitat de la qual és pregar per aquelles persones que han faltat ja i especialment per aquelles que es troben encara en estat de purificació al purgatori. Este dia es recita a les esglésies l'Ofici de Difunts i les mises són de rèquiem, encara que el 2 de novembre siga diumenge. Estes dos celebracions que es duen a terme consecutivament es manifesten externament en el record a aquells que ja no viuen amb nosaltres de la següent manera: Són dies de visita al cementeri i d'omplir les jardineres de les làpides de flors, de minetes que s'encenen en un racó de la cuina i que recorden, cadascuna d'elles a un familiar desaparegut. Al mateix temps, tot açò ve acompanyat d'una rica gastronomia composta per panellets i ossets de Sants. També és costum la representació de l'obra dramàtica D. Juan Tenorio als teatres, la nit del dia de Totsants.

És l'època de l'any en què s'acosta l'hivern, l'estació més freda de l'any on la natura "mor", després d'haver-se replegat totes les collites i es deixa la terra en guaret fins a la propera temporada en que, ja en primavera, començarà a brotar la nova collita. D'ací ve una tradició celta anomenada Samhain que, en irlandés antic vol dir "la fi de l'estiu".Es celebrava al final de la temporada de collites e i era considerat com l'any nou celta, que començava amb l'hivern. Els antics creien que la línia que uneix este món amb l'Altre, s'estretia amb l'arribada del Samhain i permetia als esperits passar d'un món a l'altre. Els avantpassats familiars eren convidats i homenatjats, mentre que els esperits malignes eren allunyats. Era època també per a fer balanç dels subministres d'aliments així com del ramat per a preparar-se per a l'hivern. Així mateix a cada llar s'encenia una foguera al fumeral on es llançaven els ossos dels animals sacrificats.

Halloween, també coneguda com a nit de bruixes o nit de difunts, que es celebra principalment als Estats Units, Canadà, Irlanda, el Regne Unit i a alguns paisos no anglosaxons, com són Colòmbia, Espanya i Mèxic, entre altres, és una festivitat que es celebra la nit del 31 d'octubre. Té el seu origen en la tradició irlandesa i deriva  de la festivitat celta del Samhain i la festivitat cristiana de Totsants. El seu nom prové d'una variació escocesa de l'expressió anglesa "All Hallows' Even" que significa "Vespra de totsants". Esta festa d'arrel irlandesa fou exportada als Estats Units a l'any 1840 on va quedar fortament arrelada. En la dècada dels vint del segle XX, es va celebrar el primer desfile de Halloween a Minnesota. Esta festa va adquirir una progressiva popularitat en les dècades successives. L'enorme difusió d'esta celebració pel món sencer ha segut deguda gràcies al cinema i les sèries de televisió i el desplegament comercial i la publicitat engendrada al cinema nord-americà. És costum per part dels xiquets anar per les cases disfressats de fantasmes, de zombis, dimonis,... amb una "Jack O'Lantern" a la mà, és a dir una carabassa gegant, buida, amb un rostre macabre retallat i amb un ciri encès dins que ompli la foscor d'ombres més macabres encara. En cridar a la porta de les cases, els xiquets diuen "Truc o tracte". Si els habitants de la casa els donen caramels o diners, s'interpreta que han acceptat el tracte. Si no, els xiquets els gastaran una xicoteta broma, com tirar ous o espuma d'afaitar contra la porta de casa. La globalització ha fet que no siga difícil vore pels nostres carrers, xiquets i no tan xiquets disfressats de bruixes, fantasmes, algun que altre dràcula i, fins i tot  algun Frankenstein. Que el nostre Senyor ens pille confessats!! 

L'estraperlo.

No deixa de ser curiós el fet que en època de crisi com la que estem vivint, els mitjans de comunicació no hagen rescatat o ressuccitat de l’oblit una paraula tan nostra com ho és el vocable estraperlo. Probablement els més majors no llegiran este blog, però sí que se’n recordaran que es tractava d’aquell comerç il.legal de bens sotmesos a algun tipus de impost o de taxa per a l’Estat. Per extensió es tracta d’una activitat irregular i s’utilitzava esta paraula com a sinònim de mercat negre. L’origen d’este acrónim es troba a un escàndol polític ocorregut durant la Segona República Espanyola, a l’any 1935, dut a terme per la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca Straperlo nom derivat de Straus, Perle i Lowann, cognoms jueus holandesos dels qui varen promoure el negoci quan els jocs d’atzar, especialment la ruleta, estaven prohibits a Espanya. A partir d’este escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de xanxullo, intriga o negoci fraudulent. Per extensió es va denominar així, durant la postguera, el comerç il.legal o mercat negre dels articles intervinguts per l’Estat subjectes a racionament (decretat des de 1936 fins a 1952). Els que es dedicaven  a tal comerç eren anomenats estraperlistes. Tal volta si preguntarem als nostres majors, segur que ens contaran una gran quantitat d’històries al respecte. Cóm s’amagava la farina a la sorra del carro, cóm s’enrrotllaven per davall de la roba ristres senceres d’embotit, cóm s’amagaven les vienes de pa en els llocs més recòndits… en una època curtida de fam i de misèria, on qualsevol forma de dur menjar a casa era bona. Tots hem escoltat alguna que altra història al respecte que, amb el pas llarg dels anys ha anat macerant fins a convertir-se hui en dia prácticament en rondalla. Un tio meu que anava inocentment cap a l’horta amb l’aixada al muscle pel camí de l’estació, ja adentrat al camí dels fondos uns cinquanta metres, de repent, una dona que anava a agafar el trenet per anar de Paterna a València, en vore que allà a l’estació n’hi hava una parella de la guàrdia civil, per por que la detingueren per estraperlista i li incautaren el gènere que duia amagat, va començar a cridar: Que m’han furtat la cartera! Al lladre! Aquell senyor d’allà ha segut! ­, alhora que assenyalava a mon tio. La parella de la guàrdia civil es va encaminar per a detindre’l. L’amo del camp que lindava amb l’estació, en vore l’escena, va eixir al camí i li va dir als guàrdies: No facen cas d’eixa dona. És imposible que este home li haja furtat la cartera a ningú. És una estraperlista que els ha desviat l’atenció per a poder anar cap a València sense que vosten la detingueren  Tot allò, segons m’han contat no va anar més enllà d’un xicotet sobresalt i una mera anécdota de café o de tertúlia el diumenge de vesprada, després de dinar la paella familiar. Anécdotes com esta, estic segur que tots les haurem escoltat de boca dels nostres iaios, per a aferir a continuació:  Allò sí que eren penes, no com ara, que teniu de tot i no sabeu valorar-ho, i comentaris pareguts. Encara que açò de l'estraperlo  fou un fet del passat, en l’actualitat continúa existint. Només hem d’obrir els diaris i en trovarem noves formes d’estraperlo.

El mercat dels dimarts

Fotografia: © Roberto Díaz Martínez.

Quan a Paterna una dona vol preguntar a una altra al voltant d'algun tema un tant escabrós, delicat o que por violentar l’honor, la intimitat personal, familiar o la propia imatge, és a dir, si no sé quina s'ha quedat en estado, o si és veritat que l’altra es casa de penalti, la fórmula d’estil que s’utilitza és la següent: Xicaa, l’altre dia en digué una dona en el mercat que… és això veritat? Per a comprovar-ho em dirigisc ara a pegar una volta pel mercat de Paterna que es celebra tots els dimarts de matí, de forma ininterrompuda durant tot l’any. Baixe pel carrer Mestre Soler fins a arribar a la plaça del poble, on comença el mercat. Allí s’han format carrers improvisats fets per les pròpies parades, on s’ofereixen tota classe de productes per als paterners: Pantalons, camises, jerseis, plantetes, perols, cassoles, sostens, bragues, calçotets, calcetins… Travesse la plaça del poble fins a arribar al carrer Vicent Cardona i l’avance fins a la plaça de la replaçeta, on hi ha tot tipus de fruita i de verdura exposada, en un esclat de llums, de colors i de sabors de l’horta. Eixe era el camí que jo feia de menut per a anar a l’escola, el col·legi Villar Palasí. I recorde que en girar el cantó per a entrar a la plaça de la replaçeta, hi havia un baix on es guardaven els cavallets, el taulell, el pes i el toldo d’una parada de fruita i verdura, així com un grapat de caixons de plàstic dels d’arrova i mitja. Aquell baix apenes mediria uns set o huit metres quadrats: els suficients per a guardar els aparells propis per a despatxar al mercat. La porta era de fusta de dos fulles que s’obrien cap a fora. I cada fulla, a la seua vegada s’abatia per la mitat, de forma que, una volta oberta del tot, quedava cada una d’elles apegada a la paret i ocupava la mitat de l’espai. I en una d’aquelles fulles, la de la dreta, quedava al descobert, escrit a ma, no sé si amb pintura o amb retolador, el següent: “Paterna sempre serà Paterna, mentres visca un paterner”. I amb déu o dotze anys, aquelles paraules de lletraferit del poble em donaven que pensar. Amb el pas del temps vaig descobrir a un llibre de festes que aquells versos eren de Sari Belda. Aquella porta de fusta va ser segellada amb una xapa de conglomerat si bé, ara que recòrrec de nou el mercat, veig que una porta senzilla ha substituït a aquella fusta mig rebentada pel pas del temps. Recorrec el carrer Vicent Cardona fins a arribar al carrer Joaquím Costa on n’hi han més parades. Xandals, espardenyes, canemets, devantals, animen el carrer. “Al euro!, al euro!, Todo al euro!" Crida una veu anònima. El mercat sempre ha segut un lloc d’encontre de persones. I al racó que menys un s’espera, va i s’entropessa amb aquella que fa un grapat d’anys no l’has vista. I s’aprofita per a pegar una xarradeta. Gire pel carrer mestra Monforte fins a arribar al carrer de Sant Pere. I novament podriem tornar a començar. Els  més devots aprofiten este moment per a entrar a l’Esglèssia a fer-li una visita al Crist de la Fe. I després, amb les mans plenes de gosses de plàstic de color verd, arriba el moment d’anar-se’n a casa, a preparar el dinar.

Les metàfores de la vida.

Hui fa set anys que em vaig casar amb Carmen. Encara que pareix que fou despús-ahir, ja en són set els anys que en portem juntets en el dia a dia. Molts i molt bons records són els que guarde a la ment i al cor, d’aquell esdeveniment: El camí cap al Villar, els nervis propis, previs a la cerimònia, els núvols que amenaçaven pluja i que varen deixar caure algunes gotes, -de fet, un any abans ja varem comprar el calendari Saragossà, per a preveure quin oratge faria, i no es va equivocar-, el recolzament que, amb la seua presència  ens varen donar amics i familiars, que varen vindre de totes les bandes, el convit posterior, que el varem celebrar a un restaurant de Llíria, els regals que ens varen donar els amics després dels postres, la tortada nupcial que va eixir de la cuina, amb les llums apagades del restaurant, als acords de “La Conquesta del Paradís”, de Vangelis, i que varem tallar amb una espassa de cristall, el ball amb el que va continuar la festa… Com ja he dit al principi, són molts i molt bons els records que guarde d’aquell dia i que m’han acompanyat en el camí. L’altre dia, vaig anar a netejar el cotxe, tarea àrdua que em dóna una peresa titànica. Vaig espolsar les estoretes dels peus, vaig passar l’aspiradora per l’interior del cotxe, amb un drap vaig netejar la guantera del cotxe, així com els racons indomables on un es pot trobar allò que menys es puga imaginar. Després vaig descarregar una mànega d’aigua que feu que tot el seu exterior brillara com si fora el migdia clar. En obrir el maleter, a un racó del mateix, entre una bossa on van els triangles reflectors d’emergència, una caixa on porte un joc de llums, un drap per a netejar els cristalls i un envàs de plàstic ple d’oli per al vehicle, m’he trobat amb una figureta de porcellana: la que coronava la tortada nupcial i que ens varen regalar en companyia de l’espassa de cristall després del banquet. Recorde que el maleter del cotxe, en acabar la festa, el varem omplir fins a dalt: els regals dels amics, els detallets que varen sobrar, les canastetes on es servien els mateixos, un parell de caixes de puros i alguna altra cosa més que ara no recorde. En arribar a casa varem descarregar-ho tot, però se’ns va quedar oblidada la figureta dins del maleter. I ara, amb el pas del temps, l’he rescatada d’allà dins. He pogut comprovar que continua intacta, sense ningun pelat. I en eixe moment, jo pense en la quantitat de viatges que hem fet amb el vehicle, la quantitat de corbes que hem girat, les maletes que hem carregat dins del maleter, i en les voltes que ha rodat el vehicle per dins de la ciutat. I alhora em venen a la ment les corbes de la vida: els bons moments i els no tan bons viscuts en companyia de Carmen, les hores altes i les hores baixes, les alegries i les penes, la salut i la malaltia. La pobresa i la riquesa, que es diu a la cerimònia nupcial. Em plantege si pujar la figureta a casa i deixar-la a un estant de la llibreria. Però pense que és millor deixar-la allà on està, com a termòmetre del nostre amor o com una metàfora pura de la vida mateixa.

Fer harca.

Conten els antics que fa molts, moltíssims anys, probablement més de cent, quan encara no s'havia descobert ni la radio ni la televisió ni moltíssim menys la informàtica ni les videoconsoles ni els videojocs, els xiquets i els no tan xicotets es divertien fent harca. No n'hi havia molta  més oferta de diversió que algun ball als dies de festa gran, el anar a passejar per la carretera els diumenges de vesprada i el fer rogle per les nits a la fresca. Per este motiu, una forma de diversió era anar a fer harca. Consistia en el següent: En una banda s'ubicaven un grapat de xiquets. En una altra banda, un altre grapat. I a partir d'una senyal donada, prèviament establida, es llançaven pedres els uns contra els altres. Etimològicament, esta expressió de "harca", prové de l'àrab marroquí i fa referència a "moviment de tropes, pas de càrrega". Era, per tant, la lluita a pedrades entre els xiquets entre els que hi havia algún tipus de rivalitat. Eren de carrers, de barris o de pobles diferents que, utilitzant  algun element natural com puga ser un barranc, una sèquia o un montícul com a trinxera, mamprenien a pedrades els uns contra els altres, per a divertir-se i guanyar al bàndol contrari. Esta modalitat de kale borroka sense cap tipus de ideologia ni color polític que no fóra més que el fet de divertir-se i de passar-s'ho bé, sense cap tipus de maldat i de malícia més que la crueltat pròpia d'un menut en plena adolescència, feu que més d'un se n'anara a casa amb una pedrada al cap, una moradura, una trompada, un braç trencat o mellat d'una dent. Per este motiu, quan els xiquets se n'anaven al carrer a jugar, les mares els deien "No vages a fer harca". "Com em diguen que t'han vist fent harca, t'apanyaré". I rinyes paregudes. En tornar del front de batalla particular, la bronca era tant per a la part pasiva com per a la part activa de la lluita. El qui havia patit la ferida rebia el sermó corresponent, pero també si s'endevinava quí havia segut el causant, se'l castigava per a que no tornara a ocòrrer.

Preguntant als més antics al voltant d'este tema, em conten que els xiquets de Paterna amb qui, o millor dit, contra qui feien harca era sobretot amb els xiquets de Benimàmet. Utilitzant el barranc d'Endolça com a trinxera i com a frontera natural, els uns llançaven als altres i els altres contra els uns, pedres i més pedres. Probablement n'hi hauria algun ferit que altre. Algun braç trencat, alguna magulladura. No ho sé. El que sí que m'han contat és que en una ocasió, d'açò farà cent anys, els xicons de Paterna, entre pedrada i pedrada, es varen envalentir i varen travessar el barranc d'Endolça. Els xicons de Benimàmet varen retrocedir, mentre els paterners guanyaven terreny. A pedrades pels carres de Benimàmet, al final arribaren a la plaça, on algú va llançar una pedra amb força conra el rellotge del poble que allà hi havia i el va trencar. No sé al final cóm acabaria la història. Però estic ben segur que amb alguna bufetada que altra i amb algun castic que altre, segur!