Cap d'any.

Ara, quan a penes queden unes hores per a que el 2013 siga el record d'un temps passat, tanque els ulls i faig un xicotet balanç d'este any que ara conclou. Pense en totes i cada una de les coses bones que m'ha donat el 2013. En cada gota de felicitat viscuda, en cada copa d'alegria beguda, en cada pastisset d'esperança mossegat. Cadascuna d'elles la col·loque en un plateret d'una balança de les antigues, de dos braços. I a l'altre plateret l'òmplic de les llàgrimes dels moments trists, de les gotes de suor del treball d'enguany, de la fel de les paraules que hauria d'haver dit i no vaig pronunciar, tal volta per por o per vergonya. I amb els ulls tancats, com si de la deessa Iustitia es tractara, enlaire la bàscula com si fos una romana per a sospesar els bons moments i els roïns. Dels bons, em quede amb el regust dolç del bon moment, com si d'un caramel de fresa o de llima es tractara. Dels moments roïns em quede amb la lliçó apresa, amb pissarra i clarió inclosos. Perquè dels fracassos és d'allò que més s'apren.

En el moment actual de la meua vida en el que la botella no la veig ni mig plena ni mig buida, sinó en la seua meitat exacta, tan sols li demane al 2014 que els bons moments que m'esperen en el nou any siguen infinitament superiors als viscuts durant l'any passat, en companyia de les mateixes persones amb les que els vaig viure. Tal volta alguna més, però de cap manera amb ninguna menys. Que els moments roins no siguen més que una gota d'aigua o una respiració mal feta. No sabrem mai què serà allò que ens té predestinat el futur ni tampoc el que ens esdevindrà a nosaltres i als nostres. Que cada dia del'any nou que ara comença, siga un nou mamprendre, una nova entrega, una nova esperança i una nova il·lusió per a nosaltres i els que ens envolten. Perquè les coses menudes són allò que ens sostenen i ens alenen a continuar treballant i lluitant en el dia a dia, a cada instant i a cada pensament per a fer, entre tots un món i un demà millor.

De tot cor vos desitge un feliç 2014!!.

Nadals.

Conten que hi havia una dona que el dia de Nadal, de bon matí se'n va anar al forn a fer una panera de coques i de pastissets per a Nadal. Així li ho va dir el seu home el dia d'abans. "Demà fes una panera de pastissets per a Nadal". I així ho va fer. A l'obrador del forn va pastar, va deixar fermentar, va coure i va arreglar amb molta cura aquelles peces de rebosteria dins d'una panera, la va tapar amb una tela i se'n va anar cap a sa casa. Com era una dona molt obedient a les directrius del seu marit, en el camí que hi anava del forn a sa casa, a tots els qui veia, els parava i els preguntava "Escolte, vostè és Nadal?" I el seu interlocutor li contestava "No". I ella li deia "Ah val, moltes gràcies". Així va succeir amb tRes o quatre persones amb les què va coincidir al carrer. El següent  amb qui es va entropessar fou un home. "Escolte, per favor, vostè és Nadal?", li va preguntar aquella dona innocentment. Aquell home, que estava més sord que una rella, va entendre que li deia "Escolte, per favor: Hui és Nadal?" I sense dubtar-ho li va respondre "Sí" I la dona aquella, li va dir "Pues aleshores, tinga, açò és per a vostè". i li va donar aquella panera tota plena de llepolies nadalenques tal i com li va encomanar el seu marit. 

Este conte o rondalla nadalenca que escoltava de menut de llavis de mon pare i que em consta que ha passat de pares a fills almenys com a mínim un parell de generacions en arrere dels meus avantpassats, em feia il·lusió deixar-vos-el per escrit per a la posteritat, en una data tan significativa com és el dia de Nadal. Perquè estem en  la època de l'any en la qual tornem a ser xiquets de nou entre els xiquets, en què tornem a renàixer en nosaltres mateixos per a ser una miqueta millor. Per això, Nadal hauria de ser tots els dies de l'any i no només el 25 de desembre. No ens deixem enlluernar pel reflex de les lluminàries dels grans magatzems, que llumenen tota la nit sense adonar-se'n que estan donant llum. La nostra claredat, la de les persones de bona voluntat, és molt més forta encara.

Amb tots els meus millor desitjos de pau i de felicitat. Que sempre siga Nadal en el vostre cor!!

Taronges.

A finals dels huitantes n’hi hava un grup de música anomenat Danza Invisible que va tindre un gran èxit amb una cançó anomenada Sabor de amor on, en la seua lletra, al final de la cançó, com a colofó, deia “Besarte es como comer naranjas en agosto y uvas en abril”. Els que ens hem criat en una cultura més bé agrícola, de l’Horta, on la taronja era la font principal de cultiu,  esta lletra ens feia molta gràcia, a diferència dels xicons més de capital, perquè en aquella època en què l’agricultura intensiva no estava encara tan desenrotllada, com ho està en l’actualitat, qualsevol persona savia que les taronges venien a partir de la tardor. “De la Purísima en avant, les de la Canal Fonda. I les de la Corrucossa, en passar reixos”, deia mon pare.

I és que el calendari de recol·lecció de cítrics a Paterna, començava el dilluns següent a l’últim diumenge d’agost, és a dir, el dia del Santíssim Crist de la Fe, dia de festa gran al meu poble. El llaurador aprofitava aquella efemèrides per a descansar, eixir en la cordà, anar a missa major, dinar en família i per la vesprada anar a la processó. I al mateix temps, aprofitava eixe dia el corredor de Pascual Hermanos per a fer una passejada pels bancals del terme i pegar una ullada a la collita propera i comprovar que la grossor de les taronges era la correcta, que l’última pedregada no havia afectat en absolut al camp, que s’havia sulfatat contra la serpeta i que la corfa de la taronja estava neta i pura com l’ànima de l’amo del camp que fervorosament besava els peus del Crist al mateix temps i amb la mateixa devoció que el corredor acostava la pituitària a la taronja per olorar-la i comprovar el seu estat per a la campanya citrícola d’eixe any.

Després venia la visita oficial al camp per part del corredor, el preu a ull o a pes, la discussió perquè el preu de l’arrova era el mateix que l’any passat, mentre que el del guano l’havien pujat a la cooperativa, a l’igual que el sequiatge i la contribució, i que si l’any que ve m’ho deixe i que es perda el camp i coses paregudes, eren els arguments que s'esgrimien entre el llaurador i el corredor, endolcits amb gesticulacions amb els braços, fins que s’arribava a un acord en quant al preu i es xocaven la mà. I allò ja era tracte tancat. A partir d’eixe moment, el mal de cap o de ventre, estava en mans de la meteorologia. Cara a l’hivern, un dia feia fred, un altre plovia i l’altre gelava. La temperatura de l’aeroport de Manises, donada a la ràdio i a la televisió, era la referència obligada, si bé el termòmetre casolà per excel·lència era la persiana de casa de forma que, quan bufava l’aire i feia colpejar-la contra la finestra, mon pare, en lloc de lamentar-se per la persiana en si i dir:”Ai, la persiana”, més bé deia “Ai, les taronges”. Cada sacsejada era un parell d'arroves de taronges en terra. Eixe patiment era constant fins al dia que telefonava el corredor per a anar a collir, normalment d’un dia per a l’altre. A punta matí, els collidors mamprenien entre la rosada del matí, la foguera que a alguna claror del camp es feia per a calfar el cos i torrar l’esmorzar, i alguna blasfèmia que altra. Un a un, anaven traient els caixons del camp, al muscle dels collidors, en fila índia, caminant per damunt d’un marge de terra, amb la mà esquerra recolzada a la zona lumbar, mentre amb la dreta subjectava l’ansa del caixó per a que no es volcara. Després de pesar-los, s’anaven carregant al dalt del camió, ben arreglats per a que caberen el màxim possible. Una volta collit tot el camp, sols faltava cobrar, operació que es feia una volta passades les falles, o com a molt, abans de Pasqua. I de nou, tornava a comença.el cicle de la vida.

Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.

Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra»”. I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per “Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.

Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich.

A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.

Espardenyaes.

En tot  territori on hi han varies llengües en contacte, sempre n'hi ha un flux de paraules, d'expressions, de girs lingüística que es mesclen les d'una llengua amb les de l'altra  i al contrari, com si d'una pastera de pòrtland es tractara. Este fenomen fa que es done lloc a expressions i paraules increïbles i a voltes un tant al·lucinants que, al final, a força d'escoltar-les pareix que siguen pròpies  de la llengua que en eixe moment s'està emprant. Açò, unit al tarannà obert i una mica burleta, per dir-ho d'una manera fina, que tenim els valencians, dóna com a resultat una paraula nova que és la de "espardenyaes". Així, sense la -d- intervocàlica entre la a- i la -e, per a donar-li un esperit més castís i més casolà.

Què són les espardenyaes? Són les paraules que no essent les pròpies d'una llengua, pel fet d'estar en contacte amb una altra i no sabent quina és eixa paraula en la llengua que s'està parlant, es substitueix per la equivalent en l'altre idioma, tot i adaptant-li la fonètica. Al diccionari se'ns defineix com a "paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar castellà". Així, vem que quan un valencianoparlant intenta expressar-se en castellà, a voltes n'hi ha alguna paraula que no coneix i la substitueix per l'equivalent en valencià. L'exemple paradigmàtic seria el del "tio Canya", que set voltes va fer cua en presentar uns papers per no saber expressar-se en llengua de forasters.

Donat el progressiu deteriorament de la nostra parla, sobretot a la ciutat de València i els pobles el seu voltant que formen la seua àrea metropolitana on els castellanismes s'han introduït com si no n'hi haguera amo, açò ha dut com a conseqüència que a l'hora de parlar el nostre idioma, este estiga gangrenat de castellanismes que són prou difícils de llevar-se-los de damunt.

Jo em reconec pecador impenitent d'este tipus de conducta. Són molts els castellanismes que utilitze en la parla diària, sobretot amb els meus companys de treball. I no deixa de ser curiós que, a partir d'una volta que un de nosaltres -segurament seria jo- va soltar una espardenyada que va sonar com si fora una blasfèmia, vàrem decidir anar anotant a un paper les diferents paraules, frases i girs lingüístics que un o altre anem dient en el dia a dia. Començant pel famós "apellit" en lloc de cognom, moltes i d'antologia són les expressions que solem dir. "Feches" per dates, "abuelos" per iaios, "siguient" per següent, "lavavajilles" per rentaplats una "llamà" per una telefonada, "un got de llet entera" per un got de llet sencera, els "datos", per les dades, "t'ahorres" per t'estalvies, "rechasar" per rebutjar,... moltes i molt gracioses són les paraules que solem dir equivocadament i que ens val per a provocar un somriure a mitant matí o inclús alguna que altre esclat de riure. El paper de tamany DIN A4 ja l'hem omplit per les dos bandes. I estem pensant comprar una cartolina per a continuar embrutant-la d'aspres "espardenyaes".

Tens fam o tens gana?

Són les tres de la vesprada i tinc unes ganes enormes de menjar. Tinc el que es diu normalment fam. O tinc gana? No ho sé. Només sé que els budells em rugeixen d’una forma extraordinària de forma que, quan parle note un eco per dins de l’estòmac que fa que les paraules s’escolten amb unes mil·lèsimes  de segon de retard. Mentre em dirigesc cap a casa per a dinar, al cotxe em plantege la diferència que n'hi ha entre una paraula i l’altra. Així, quan es parla de tindre gana, estem parlant del desig o la tendència de la voluntat de fer una cosa. Sobretot es sol utilitzar en plural com a “tindre ganes de”. Però, especialment sobretot quan s’utilitza en singular, estem fent referència a tindre apetit o desig de menjar. Quan parlem de tindre fam, fem referència a tindre unes ganes intenses de menjar. Es tracta d’un fet més específic relacionat amb la falta d’aliment. Les dos paraules podem vore que estan relacionades, per a uns com en una gradació d'intensitat del ruixit dels budells, de forma que quan es diu que “tinc gana”, vol dir que la intensitat de les ganes de menjar és relativa i es pot aguantar una estona, mentre que, quan es diu “tinc fam”, l’apetit és tan intens que probablement ens menjaríem un burro cru, amb pel i tot. Pel contrari, n'hi ha qui diferència semánticament les dos paraules tenint en compte l’educació de la persona que ho diu, de forma que si és més refinat dirà que “té gana” encara que les ganes de menjar siguen tan intenses que no es puga sostindre's de peu, mentre que si és bastot, dirà en un bram que “té fam”, encara que s’haja menjat per a esmorzar un entrepà d’obrer amb got de vi inclòs. Digam-ne que en este segon cas, la diferència entre tindre fam i tindre gana seria la mateixa que n'hi ha entre dir que un és un  borratxo o que és un alcohòlic.

El fet de tindre fam o tindre gana, és tan natural en els éssers vius, que açò ha fet que el refranyer siga riquíssim en este sentit. Parlem d’esta manera dient que “si tens fam, pega un bram”. "Si tens fam, rosega’t el colze”. “Bona vida en tinc: Bona fam em passe”. “Passar més fam que un mestre d’escola”. O “qui té tam, somnia amb roscos”. “Més val bones ganes que bon menjar”. En definitiva, la fam o la gana aguditza l’enginy i ha produït a la literatura universal un grapat de personatges, essencialment roders i busca-vides que han divertit generacions i més generacions amb les seues aventures, començant per l’intrèpid “buscón llamado Pablos” i acabant en el fantàstic Carpanta. Quan tanque el cotxe, una volta aparcat baix de casa, i quasi a punt de dinar, pense que tal volta m’he fet esta pregunta perquè són més de les tres de la vesprada i encara no he dinat. Si foren les onze de la nit, tal volta em plantejaria si dormir o somniar.

Galetes de "Girasol".

He obert el rebost per a buscar alguna cosa per a berenar, amb la mirada absent, per una banda per l'atarantament d'una sesta furtiva de mitja hora, d'eixes de les que et despertes amb un cert remordiment d'haver-te endormiscat, i per una altra per un cert mal de cap a conseqüència de dita sesta. En definitiva que, buscant buscant, entre llaunes de tonyina, pots de cervesa, bosses de paper enrotllades, tetra briks de llet i alguna bossa de papes que altra, m'he trobat amb un paquet de galetes que feia un bon grapat d'anys que no en veia a les tendes. En forma cilíndrica, enrotllades amb paper plastificat blau i amb el dibuix de la galeta en  qüestió impresa, tota majestàtica i ampul·losa, alli presidint el rebost, n'hi havia un paquet de galetes "Girasol" de la marca Rio. Es coneix que l'altre dia, la meua dona el va vore a la botiga, el va comprar i el va guardar al rebost. En vore'l, no he pogut evitar recordar l'agradable olor a galeta recent enfornada que omplia el cel de Paterna certs dies del mes, com si fora una atmosfera de canella i sucre que envoltava tot el poble, com si d'un núvol de cotó es tractara. He obert el paquet, estirant del filet roig que, en sentit transversal enrotlla el paper que fa d'envoltori, tot cercenant-lo i he deixat a la vista la primera galeta del paquet i l'he treta ajudant-me del ditet menut. Aquella galeta redona amb un forat enmig, de sabor a canella en rama i granets de sucre blanc apegats al llarg de tota la seua superfície era el berenar favorit dels xiquets. Bé a soles, a mos redó. O tota d'un mos, que omplia la boca d'una argamassa que s'apegava entre els queixals i que per a engolir-la hi havia de pegar un glop d'aigua. O remullada en un got de llet calenta en hivern, on es desfeia en sopes que, en acabant anava menjant en cullereta. De qualsevol de les maneres estava bona, amb eixe gust final de canella que envernissava la vesprada infantil, tot continuant amb els deures de l'escola. He rememorat la meua infància amb dos mossos certers de records i d'enyorances, mentre a la ràdio, amb veu de dona, aconsellava Elena Francis, i ma mare, la meua iaia Sabe i ma tia Rosa feien punt de ganxo al voltant d'una taula de braser coberta per un tapet de vellut roig i coronada amb un altre de ganxet. He provat a introduir el dit índex pel forat de la galeta per a menjar-me-la tal i com l'anunciaven a la televisió, ja fa trenta anys. I a penes m'ha cabut l'ungla. He provat amb el dit més xicotet, el menut, i amb un cert esforç he arribat a introduir mitja falange. Després de menjar-me'n unes quantes, a l'hora d'enrotllar l'envoltori i subjectar-lo amb una pinça, he observat que, al paquet, en lletra negra i menuda, ja no hi posa "Paterna - Carretera de Manises, s/n", sinò "Polígono de Portelada - Logroño". I em fa recordar les llargues vesprades d'estiu al poliesportiu municipal, quan jugàvem al futbol. Per a tornar passàvem per davant de la fàbrica de galetes "Vda. de Salvador Calatrava, S. A.", altrament anomenada "Galletas Rio". Al sostre, sobre l'entrada principal,  hi havia una escultura d'Andreu Alfaro que no tenia ni principi ni fi. I que simbolitzava la laboriositat, l'esforç i el treball d'aquella empresa. Amb tots estos records a la ment, he guardat el que queda del paquet de galetes al rebost. I en companyia d'ell, tots els meus records de la infància.

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.

De Totsants a Halloween.

La festivitat de tots Sants és aquella que recorda a totes aquelles persones que visqueren i que, una volta han mort, se'ls considera per la seua trajectòria de vida i per la seua bona conducta, com a santes. Es tracta d'una festa eminentment catòlica que recorda en un sol dia a tots els Sants. Al santoral n'hi ha un o varios per a cada dia. Se'ls considera com a tals perquè ha hagut un procés de canonització. Però n'hi han moltíssimes persones que han destacat per la seua bonhomia i per la seua bondat de les quals no ens diu res el calendari. Este és dons, el seu dia. Totsants és per a la religió Catòlica el que el monument al soldat desconegut, amb flama inclosa és per a l'exèrcit de qualsevol pais. Esta festa que és més bé d'alegria, es celebra l'un de Novembre i està estesa per tot el món. El papa Gregori III fou qui va consagrar una capella a la basílica de Sant Pere dedicada a tots els Sants i va fixar l'aniversari per a l'un de Novembre, si bé fou el papa Gregori IV qui va estendre la celebració d'eixa data a tota l'església, a mitant segle IX.

La commemoració dels fidels difunts, també anomenada dia de difunts, o de les animetes és aquella que es celebra el 2 de novembre, la finalitat de la qual és pregar per aquelles persones que han faltat ja i especialment per aquelles que es troben encara en estat de purificació al purgatori. Este dia es recita a les esglésies l'Ofici de Difunts i les mises són de rèquiem, encara que el 2 de novembre siga diumenge. Estes dos celebracions que es duen a terme consecutivament es manifesten externament en el record a aquells que ja no viuen amb nosaltres de la següent manera: Són dies de visita al cementeri i d'omplir les jardineres de les làpides de flors, de minetes que s'encenen en un racó de la cuina i que recorden, cadascuna d'elles a un familiar desaparegut. Al mateix temps, tot açò ve acompanyat d'una rica gastronomia composta per panellets i ossets de Sants. També és costum la representació de l'obra dramàtica D. Juan Tenorio als teatres, la nit del dia de Totsants.

És l'època de l'any en què s'acosta l'hivern, l'estació més freda de l'any on la natura "mor", després d'haver-se replegat totes les collites i es deixa la terra en guaret fins a la propera temporada en que, ja en primavera, començarà a brotar la nova collita. D'ací ve una tradició celta anomenada Samhain que, en irlandés antic vol dir "la fi de l'estiu".Es celebrava al final de la temporada de collites e i era considerat com l'any nou celta, que començava amb l'hivern. Els antics creien que la línia que uneix este món amb l'Altre, s'estretia amb l'arribada del Samhain i permetia als esperits passar d'un món a l'altre. Els avantpassats familiars eren convidats i homenatjats, mentre que els esperits malignes eren allunyats. Era època també per a fer balanç dels subministres d'aliments així com del ramat per a preparar-se per a l'hivern. Així mateix a cada llar s'encenia una foguera al fumeral on es llançaven els ossos dels animals sacrificats.

Halloween, també coneguda com a nit de bruixes o nit de difunts, que es celebra principalment als Estats Units, Canadà, Irlanda, el Regne Unit i a alguns paisos no anglosaxons, com són Colòmbia, Espanya i Mèxic, entre altres, és una festivitat que es celebra la nit del 31 d'octubre. Té el seu origen en la tradició irlandesa i deriva  de la festivitat celta del Samhain i la festivitat cristiana de Totsants. El seu nom prové d'una variació escocesa de l'expressió anglesa "All Hallows' Even" que significa "Vespra de totsants". Esta festa d'arrel irlandesa fou exportada als Estats Units a l'any 1840 on va quedar fortament arrelada. En la dècada dels vint del segle XX, es va celebrar el primer desfile de Halloween a Minnesota. Esta festa va adquirir una progressiva popularitat en les dècades successives. L'enorme difusió d'esta celebració pel món sencer ha segut deguda gràcies al cinema i les sèries de televisió i el desplegament comercial i la publicitat engendrada al cinema nord-americà. És costum per part dels xiquets anar per les cases disfressats de fantasmes, de zombis, dimonis,... amb una "Jack O'Lantern" a la mà, és a dir una carabassa gegant, buida, amb un rostre macabre retallat i amb un ciri encès dins que ompli la foscor d'ombres més macabres encara. En cridar a la porta de les cases, els xiquets diuen "Truc o tracte". Si els habitants de la casa els donen caramels o diners, s'interpreta que han acceptat el tracte. Si no, els xiquets els gastaran una xicoteta broma, com tirar ous o espuma d'afaitar contra la porta de casa. La globalització ha fet que no siga difícil vore pels nostres carrers, xiquets i no tan xiquets disfressats de bruixes, fantasmes, algun que altre dràcula i, fins i tot  algun Frankenstein. Que el nostre Senyor ens pille confessats!! 

L'estraperlo.

No deixa de ser curiós el fet que en època de crisi com la que estem vivint, els mitjans de comunicació no hagen rescatat o ressuccitat de l’oblit una paraula tan nostra com ho és el vocable estraperlo. Probablement els més majors no llegiran este blog, però sí que se’n recordaran que es tractava d’aquell comerç il.legal de bens sotmesos a algun tipus de impost o de taxa per a l’Estat. Per extensió es tracta d’una activitat irregular i s’utilitzava esta paraula com a sinònim de mercat negre. L’origen d’este acrónim es troba a un escàndol polític ocorregut durant la Segona República Espanyola, a l’any 1935, dut a terme per la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca Straperlo nom derivat de Straus, Perle i Lowann, cognoms jueus holandesos dels qui varen promoure el negoci quan els jocs d’atzar, especialment la ruleta, estaven prohibits a Espanya. A partir d’este escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de xanxullo, intriga o negoci fraudulent. Per extensió es va denominar així, durant la postguera, el comerç il.legal o mercat negre dels articles intervinguts per l’Estat subjectes a racionament (decretat des de 1936 fins a 1952). Els que es dedicaven  a tal comerç eren anomenats estraperlistes. Tal volta si preguntarem als nostres majors, segur que ens contaran una gran quantitat d’històries al respecte. Cóm s’amagava la farina a la sorra del carro, cóm s’enrrotllaven per davall de la roba ristres senceres d’embotit, cóm s’amagaven les vienes de pa en els llocs més recòndits… en una època curtida de fam i de misèria, on qualsevol forma de dur menjar a casa era bona. Tots hem escoltat alguna que altra història al respecte que, amb el pas llarg dels anys ha anat macerant fins a convertir-se hui en dia prácticament en rondalla. Un tio meu que anava inocentment cap a l’horta amb l’aixada al muscle pel camí de l’estació, ja adentrat al camí dels fondos uns cinquanta metres, de repent, una dona que anava a agafar el trenet per anar de Paterna a València, en vore que allà a l’estació n’hi hava una parella de la guàrdia civil, per por que la detingueren per estraperlista i li incautaren el gènere que duia amagat, va començar a cridar: Que m’han furtat la cartera! Al lladre! Aquell senyor d’allà ha segut! ­, alhora que assenyalava a mon tio. La parella de la guàrdia civil es va encaminar per a detindre’l. L’amo del camp que lindava amb l’estació, en vore l’escena, va eixir al camí i li va dir als guàrdies: No facen cas d’eixa dona. És imposible que este home li haja furtat la cartera a ningú. És una estraperlista que els ha desviat l’atenció per a poder anar cap a València sense que vosten la detingueren  Tot allò, segons m’han contat no va anar més enllà d’un xicotet sobresalt i una mera anécdota de café o de tertúlia el diumenge de vesprada, després de dinar la paella familiar. Anécdotes com esta, estic segur que tots les haurem escoltat de boca dels nostres iaios, per a aferir a continuació:  Allò sí que eren penes, no com ara, que teniu de tot i no sabeu valorar-ho, i comentaris pareguts. Encara que açò de l'estraperlo  fou un fet del passat, en l’actualitat continúa existint. Només hem d’obrir els diaris i en trovarem noves formes d’estraperlo.