Contrasenya.

Se m'ha bloquejat la contrasenya de l'ordinador del treball. La he escrita un parell de voltes i pareix ser que, o no la he teclejat bé o vaja vostè a saber què és el que ha segut el que ha passat, però el cas és que se m'ha bloquejat. I entre esclafar-lo en un bac
com si fora un meló o telefonar al servici tècnic per a que me l'arreglaren, he optat per la segona solució. I jo, ací estic, esperant que el Servici d'Atenció a l'Usuari es pose en contacte amb mi per a poder desbloquejar la meua contrasenya i així poder accedir a l'ordinador i treballar de la forma habitual.

El primer que se m'ocorre  mentre espere el desbloqueig és comprovar cóm d'aspaiet passa el temps mentre venen a auxiliar-me. Ordene quaranta voltes els bolígrafs, canvie un grapat de fulls que tinc davant meu de lloc unes quantes voltes, els colpege amb el rovell dels dits unes altres tantes voltes al llom per a alinear-los, els torne a canviar de lloc, m'alce de la cadira, em torne a seure, vaig al servici, torne, de nou colpege els fulls amb la punteta dels dits per a tornar a alinear-los,... I pense que açò de la informàtica és un món de màgia, fantasia i il.lusió que ens converteix en babaus quan no tenim un ordinador davant nostre per a aporrejar les seues tecles. És en este moment quant me n'adone del poder que té la informàtica. Millor dit: del GRAN PODER que en té hui en dia. Els poders fàctics que han segut tradicionalment l'Església i l'Exèrcit, hui en dia han segut substituïts pel poder sobre la informació, de tal manera que qui controla la informació és qui té el poder. Només hem d'aguaitar a la vida quotidiana i comprovar que eixos poders fàctics han segut substituïts per la informàtica i el periodisme. No en va, se'ls considera tant a l'un com a l'altre el quart o el cinquè poder. I qui els controla és qui hui en dia té el ceptre i la corona del tercer mil·lenni. Tal i com deia la Bíblia, que ni una fulla de l'arbre cau a terra sense la voluntat de Déu, així els nous poders controlen la nostra societat. I el nou governant no és més que un xicó que no arriba als trenta anys, amb monyo llarg, una miqueta friki, tímid amb les xiques, llicenciat en informàtica per l'Universitat Politècnica de València i premi extraordinari pel seu projecte final de carrera sobre la migració de l'arquitectura sobre la que es sustenta el portal web d'una administració pública.

Mentre estic donant-li voltes a estes reflexions, m'han desbloquejat la contrasenya en un segon, amb una simple telefonada. I he continuat treballant com si res. Misteris de la informàtica.

Els bunyols són de carabassa?

A Paterna, la dona que tenia el malnom oficial de "bunyolera", no fou per haver-se dedicat a fer bunyols. Ni tan sols per ser nascuda o haver viscut a dita localitat, sinó perquè va anar uns dies a Bunyol -tres o quatre, no anem a pensar que hi va estar varios mesos o anys- i en tornar, el comentari del veïnat era "mira la bunyolera" i altres pareguts. Eixos comentaris, en una època en la que no existia encara la televisió, varen ser elevats a la categoria de malnom i "bunyolera" se li va quedar, tant a ella com als seus descendents.

Però a esta entrada no anem a parlar del poble de la comarca de la hoya de Bunyol - Chiva, sinò d'aquell dolç homònim que és l'estrella dels berenars en les fredes vesprades d'hivern. O el desdejuni ideal d'un matí de diumenge de gener. A la ciutat de València i els pobles dels seus voltants, parlar de bunyols  és parlar de falles, de la frescoreta de març que bufa de bon matí i de vesprada quan s'amaga el sol. A soles, o bé arrebossats en sucre, o remullats dins d'una dolça tassa de xocolata ben calenta, és el millor reconstituent per a després d'una llarga nit turística fallera quan, amb els peus cansats de perseguir tanta falla, un es seu a qualsevol lloc, tot desitjant agafar prompte el llit per a dormir còmodament.

La vida del bunyol és efímera. Germina de bon matí, quan a un llibrell s'aboca farina, aigua, rent i carabassa bullida, i es pasta a ma, jugant amb els dits dins de la pasta, amb la destresa d'un pràctic amanuense. per a que tots els ingredients es mesclen ben mesclats, fins que la massa adquireix el color característic que li correspon. És en eixe moment quan hi ha que deixar-la que s'unfle una bona estona, fins que arriba al punt de fermentació òptim. Aleshores es prepara un bon perol tot ple d'oli que es posa al foc fins que bull.

És curiós que la persona que s'encarrega de fer els bunyols sol ser una dona de mitjana edat que, abillada amb un davantal blanc amb blonda, en una ma agafa un pessic de massa que l'exprimeix, tot i fent una bola que deixa esmunyir per entre els dits gros i índex. Amb l'altra ma l'agafa i, d'una manera molt habilidosa, amb l'índex esgarra un forat a la bola de massa al mateix temps que la deixa caure dins del perol amb l'oli bullint. A poc a poc, anirà daurant-se i adquirint el color cobrís característic de la carabassa. Una volta arribat el punt exacte de fregit, amb una desbromadora es trauen del foc i es deixen caure a una safa per a que s'eixugue l'oli sobrant. Després només queda obrir la boca i menjar. I al segon o tercer mos, la pregunta és innecessària: Els bunyols són de carabassa, no?

Paterners de Paterna: Silvia Nadal Benavent.

Si hi ha un fet natural que distingeix els homens de les dones és la possibilitat de concebre i tindre fills. Per això mateix, hui que és el dia de la dona treballadora m'agradaria parlar de una dona que, encara que no va nàixer a Paterna, les circumstàncies  la varen dur a viure al nostre poble, on es va integrar perfectament al lloc on durant tota la seua vida va exercir el noble ofici de comare. Parlem de Sílvia Nadal Benavent. Nascuda a Polinyà el Xuquer el 13 de desembre de 1897, no fou fins a principis dels anys trenta quan es va establir a Paterna. Al tractar-se d'una persona forastera i, per tant, no tindre a Paterna cap de malnom heretat per tradició familiar, com no podia ser d'una altra forma, l'alies que se li va imposar va ser el del seu ofici. D'eixa manera se li coneixia en tot el poble com "Doña Silvia la comadrona", o també com a "Sílvia la comare". 

Hem de remuntar-nos a l'antiga plaça del Poble, tota empedrada i circumdada per una fila d'arbres d'ombra. A la casa que, des de la plaça del poble donava inici al carrer mestre Soler, enfront de l'antic Ajuntament i al costat del casino de la plaça i de la funerària Moreno vivia na Sílvia en companyia de la seua germana Amparo. A la façana de la casa hi havia la publicitat del cinema Palafox on s'anunciaven les pel·lícules que s'anaven a emetre la setmana propera, així com l'horari de les diverses projeccions que s'anaven a dur a terme.

El seu ofici, que de per si era imprevisible, feia que no tinguera un horari fixe de forma que en qualsevol moment a sa casa es presentava un marit, un pare o un fill que reclamava els seus servicis d'una manera immediata. I ella s'ho deixava tot per a anar a atendre un part incert, allà on fora. I per a arribar al lloc on vivia la partera qualsevol mitjà de transport era vàlid: Un sis-cents, un  huit-cents cinquanta, la part de darrere de una bicicleta o d'una moto... No tenia por a res, car el més important era arribar quan més prompte millor a casa de la partera. I donava igual on fora i la condició social de la família en qüestió. A tots els tractava per igual. I inclús si hi havia alguna família que, per les seues circumstàncies no podia pagar els seus servicis, donava igual. Els prestava gratuïtament.

Era una dona molt pietosa. Va pertànyer a la Junta directiva de la Confraria del Perpetu Socorro de Paterna. A més a més era una de les poques persones que guardava la clau de l'església a sa casa de forma que, qualsevol florista, llumener o fotògraf que tingueren necessitat d'entrar al temple no tenia més que cridar a la porta de sa casa i ella o la seua germana molt gustosament li la facilitaven. Jo mateix, recorde haver anat, amb nou o deu anys d'edat a per la clau a sa casa per a tocar el primer toc per a anar a algun enterro a les quatre de la vesprada d'algun tòrrid més de juny o juliol.

Ens va deixar el 16 de maig de 1986, quan tenia 89 anys d'edat. L'ajuntament de Paterna, en sessió plenària de 30 de març de 2009 va aprovar una bossa de retolació de carrers amb noms de paterners diversos, per a quan hi haja necessitat de retolar un carrer amb el nom d'algun paterner, fer us d'ella. En eixa llista el segon nom que apareix és el de Sílvia Nadal Benavent.

Carnestoltes.

Diuen que carnestoltes és aquella festa previa al dimecres de cendra on les persones es disfressen i es desinhibeixen abans de començar un període de sobrietat i de reflexió com és la cuaresma. Res més lluny de la realitat. Perquè per a interactuar els uns amb els altres sempre utilitzem una carasseta amb la qual mostrem als demés la millor i la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Per això, els carnestoltes no són una data concreta de l’any, sinó que més bé els celebrem tots i cadascun dels dies de l’any. Tots els dies són, per a nosaltres, carnestoltes. Ja ho venia a dir Mariano José de Larra al seu article anomenat “El mundo todo es máscara. Todo el año es carnaval”, on davall l’excusa de la festa de carnestoltes, dona una visió de la seua societat, caracteritzada per la hipocresia.

A mena d’anàlisi freudià, en totes i cadascuna de les relacions que tenim amb la resta de les persones, mostrem una determinada imatge de nosaltres mateixos. A voltes se’ns veu vindre de lluny i donem una imatge de furguet o de punxa on, davall una aparença de botarga, proferim sons guturals, tot dient “Guruguruguruguru, ¿Qué no me conoses? ¿Qué no me conoses?”

Altres voltes mostrem el rostre d’un plàcid i innocent tio de la higuica que ensenya una figa seca que penja d’un fil nugat a una canya que oferim als xiquets com si estigueren pescant. Quan alguna menut intenta mossegar la figa seca –higa albardá- estirem de la canya cap amunt. El nostre interlocutor tanca la boca i dóna el mos en l’aire, tot i deixant-lo amb les ganes de tastar tan dolç fruit.

Altres voltes donem una aparença de “chinchoso”, amb la qual mostrem la nostra cara més roïna i, per tant, tot el pitjor de nosaltres mateixos: les nostres més baixes passions i els postres pitjors sentiments.

Altres ocasions, la nostra imatge és una miqueta burleta i ensenyem als demés en forma de murga, el nostre rostre més satíric, més burleta i inclús més cruel en referir-nos a alguna persona.

Afortunadament, la majoria de les voltes la imatge que mostrem al món és la d’una plàcida morca que, recolzada a un còmode triclini, descansa a la espera de que se li bote foc. I és en eixe moment quan donem el millor de nosaltres mateixos en un joc de llums i de focs d’artifici que esclata al cel fosc, tot il·luminant la nit del Villar del Arzobispo.

http://lasalcublas.blogspot.com.es/
2013/02/las-botargas-de-alcublas.html

La lleteria

Abans que la llet la veneren pasteuritzada, uperitzada i no sé quantes coses més als grans magatzems, als pobles que conservaven l'essència agrícola i de sabor a poble pròpiament dit, hi havia a cada casa un corral on es guardava el carro, l'haca i una seria d'animalets de corral: Unes gallines, uns conills, uns porquets i inclús hi havia qui tenia alguna vaca per a subministrar llet per a la família. Jo recorde haver escoltat dir  cóm a casa dels pares de ma mare hi havien varies vaques, la llet de les quals es munyia la venien a una serie de parroquians que la consumien diàriament.

Amb el pas del temps i la successiva industrialització de la societat, tot açò s'ha anat perdent, de forma que allà on havien animalets, hui en dia només queda el pessebre mig derruït. O tal volta ni això: on estava la casa dels iaios s'ha construït una finca de varies altures. Mentre pense en tot açò, em ve a la ment cóm a Paterna es va conservar fins a ben entrats els anys huitanta una lleteria al carrer de sant Roc, regentada per Humberto i Pepita i que abastia de llet a tota la contornada. Es tractava de llet que anava de la vaca a la boca, sense conservants ni colorants, ni altres productes que no foren els que la pròpia vaca, per si mateixa, produïa.

Com el cicle natural de munyida de les vaques era sempre a una hora concreta del dia, que pels matins era al voltant de les nou i de vesprada al voltant de les cinc, era a partir d'eixes hores quan, a l'entrada d'aquella casa s'anava congregant un grupet més o menys nombrós de persones, amb un a lletera a la mà, be de metall, bé de plàstic on endur-se la llet a casa. Mentre s'esperava a que isquera l'ama, es raonava d'un cas, d'un altre cas, d'un succeït, d'un altre succeït, fins que es col.locava una tauleta de cuina plegable prop de la porta a mena de taulell on hi havia un joc de mesures de líquids, de dos litres, de litre i de mig, que anava fent servir tot i abocant la llet d'una lletera gran que solien entrar entre dos persones, del corral on estaven les vaques, fins on es despatxava la llet, primer a la mesura i d'allí a la lletera que cadascun es duia de sa casa. D'eixa manera i per rigorós torn d'arribada dels propis parroquians, s'anava buidant la llet, fins al dia següent, que es començava de nou amb aquell ritual.

Com ma mare era amiga de l'ama, alguna volta em deixaven passar a l'estable per a observar cóm munyien les vaques. Entre bales de palla, dins d'una coberta d'obra al corral de la casa hi havien varies vaques, be pasturant amb el cap dins del pessebre, o be sent munyides, be a mà o be amb una munyidora mecànica. Als meus ulls de xiquet, allò era per a mi un espectacle únic. Tot açò coincidia amb l'època en què  anava a la catequesi de primera comunió. I quan la catequista ens contava el somni de les vaques grosses i les vaques primes i la interpretació que feia José dels somnis del faraó, no podia evitar recordar l'última volta que hi vaig anar a per llet amb ma mare i em  varen deixar entrar al corral a vore cóm munyien les vaques.

Hui, quan passe per davant de la porta d'aquella casa on venien la llet, em ve a la ment el record d'aquells temps en què em deixava a mitges la sèrie que feien a la televisió per a anar amb ma mare a per aquella llet cremosa i sana que alimentava els meus somnis infantils.

La informàtica i les paraules.

Cóm ens ha canviat açò de la informàtica. No només en els nostres usos i costums quotidians sinó que, a més a més, ens ha variat el vocabulari que habitualment  gastem. Açò ha fet que, paraules que fins a fa poc de temps tenien un determinat significat, ara n'han adquirit un de nou, a més del que ja en tenien, que fa que s'hagen convertit en polisèmiques. Un ratolí sempre ha segut una rata xicoteta que ha ocasionat més d'un  esglai en les persones. Amb açò de la informàtica ha passat a ser, a més, un dispositiu d'indicació mogut a mà en una superfície plana. Per la forma del seu disseny, els americans que són els qui van al capdavant de les noves tecnologies, li varen denominar "mousse" i d'ahí va passar al castellà i també al valencià.

A l'igual que esta paraula, molts altres temes informàtics han tingut el seu origen en una paraula anglesa que s'ha traduït pel seu significat literal. Així, quan parlem de "columna", com a tal entenem aquella peça arquitectònica, generalment de forma cilíndrica, molt més alta que ampla que serveix de sosteniment a un sostre, arc, etc, o bé d'ornament o de monument quan està aïllada. De l'anglés "column", en el món de la informàtica és en tota disposició d'elements discrets en dues direccions perpendiculars (matrius, tarcles, etc), conjunt d'elements al llar d'una d'elles, especialment la vertical, contrastant amb els de l'altra direcció, que composen la fila.

Més gràcia ens fa als qui hem viscut en un ambient més bé agrícola la paraula "camp", per als que sempre ha segut un espai de terra plana destinat a cultiu de sembradura o d'arbres fruiters. En el món de la Informàtica, es tracta d'una subdivisió, en un arxiu, d'un enregistrament que equival a la quantitat més menuda de dades que, des d'un cert punt de vista, es pot considerar com una sola entitat. En anglés la paraula original és "field". Continuant en els temes agrícoles, un marge és la vora, especialment d'un terreny o altra cosa que forma graó o desnivell. A l'anglés la paraula és "margin". I per a la informática és cadascun dels espais blancs que es deixa tot al volt d'una pàgina.

Però no tan sols ens ha donat significats nous a les paraules que ja existeixen, com poden ser les paraules "Executar", "icona" o "menú", entre altres. Hi ha paraula que, no existint en valencià, s'ha optat per adaptar-la gràfica i fonèticament i s'utilitza d'eixa manera. Així, la paraula anglesa "chat", vol dir" Conversa", "tertúlia" i en valencià l'hem adaptat com a "Xat". A més a més, la hem verbalitzat, de forma que, de xat, hem creat el verb "xatejar".

Molts són les paraules que han anat apareixent com si foren bolets, al voltant de la informàtica. No hem de fer més que donar una ullada al nostre voltant per a constatar-ho!!

Paternateca.

Si la història és aquella ciència que es dedica a estudiar el passat de la humanitat, dins de l'estudi d'esta disciplina trobem el que podem anomenar la intrahistòria. Amb este concepte parlem de la vida tradicional que serveix de decorat de la història més visible. Es tracta de tots aquells fets que han ocorregut, però que a penes es publiquen als mitjans de comunicació. És allò que està a l'ombra dels fets més coneguts històricament. Es tracta de la història quotidiana, la de tots els dies que vivim tots en primera persona i que no apareix als periòdics. El  recentment publicat Diccionari Normatiu Valencià (DNV), de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens la defineix com  la "vida tradicional i domèstica que servix de fons permanent a la història canviant i visible". L'exemple paradigmàtic seria la sèrie de televisió "Cuéntame" que, a partir de la vida quotidiana d'una família mitjana se'ns conta la història més recent viscuda per nosaltres.

A tots els pobles sempre hi ha existit una persona que s'ha encarregat de recopilar els fets més rellevants que s'han dut a terme a la seua època així com d'investigar fets passats. D'esta manera trobem a Paterna persones com Ernest Ferrando, Vicent Cardona, Rafael Alfonso, o Armando Cervellera entre altres, a l'igual que a Manises era José María Royo o al Villar Vicente Llatas. Tots ells, amb molta voluntat i il·lusió han anat recopilant fets contemporanis seus, així com han anat investigant  sobre fets passats.La tecnologia utilitzada per totes estes persones era bàsicament la màquina d'escriure i el paper de calc, així com un domini extraordinari per a desenvolupar-se entre polsosos lligalls i fitxes manuscrites. El pas de la màquina d'escriure a l'ordinador és un fet que s'ha produït recentment. Es tracta d'una ferramenta imprescindible en l'actualitat i n'hi ha que destacar que els historiadors locals actuals, començant per Vicent Cotolí, probablement el més veterà i concloent amb Camilo Segura, Cronista oficial de la Vila, l'utilitzen ja.

Si a tots estos elements els  afegim, a més a més, l'us de la tecnologia informàtica web que facilita la possibilitat de compartir informació, la interoperatibitat, el disseny centrat en l'usuari que li permet interactuar i col.laborar entre si com a creadors de contingut generat entre totes les persones en una comunitat virtual, per mitjà dels servicis d'una xarxa social o d'una aplicació web o d'un servici d'allotjament de vídeos, es a dir, i en definitiva, si a la intrahistòria de Paterna li apliquem la tecnologia web 2.0, serà aleshores quan estarem parlant de PATERNATECA.

Perquè, què és sinó Paternateca? Entitat constituïda legal i formalment com a associació, es tracta d'una iniciativa que preten salvaguardar la memòria i la cultura del nostre poble, emprant, per a la seua difusió, les ferramentes informàtiques que hui en dia estan a l'abast de qualsevol persona de mitjana formació: Una pàgina a una xarxa social com és Facebook o Twitter, una pàgina web on estiga allotjada tota la informació que, d'una manera altruista aporte tot paterner i que qualsevol persona des de qualsevol lloc del món puga consultar fàcilment. Es tracta d'una tasca laboriosa, complexa i delicada de replega de material gràfic de tot tipus, però enriquidora en quant els seus resultats.

En conclusió, el lema de "recuperar el passat per a mirar cap el futur" és un repte ambiciós que, estic ben segur, arribarà a bon terme. Perquè, tal i com resa el crit de guerra de Paternateca, "La història de Paterna la anem a fer entre tots!!", és pur reflex del que realment es pretén amb esta iniciativa, ja que la col·laboració de tots és fonamental i la millor forma de fer història com a poble. I eixa serà la millor herència que podem deixar a tots aquells que ens precediran.

https://www.facebook.com/pages/Paternateca/330151790399767?fref=ts

Històries de monopatins i bicicletes.

Un dels carrers que dóna a la plaça del Poble a Paterna, és el carrer Mestre Canós, tradicionalment conegut com el "carrer de la fàbrica". Comença en el cantó de la farmàcia, on hui en dia ja no n'hi ha farmàcia, i acaba al bar San Pedro, tot desembocant a la plaça del poble, lloc de reunió dels paterners. Es tracta d'un carrer que va de baixadeta, fa una miqueta de corba cap a la dreta, tot prolongant-se una volta passada la plaça. pel carrer Vicent Cardona, amb una pendent menys pronunciada, fins a arribar a l'estació del trenet, on ja s'acaba el poble i comença l'horta al camí de l'estació. Este carrer mestre Canós deu el seu nom a D. Francisco Canós Sanmartín, mestre que va exercir a Paterna, de l'any 1888 al 1891. La baixadeta natural d'este carrer, fa que siga molt golosa per a que els xiquets, utilitzant qualsevol mitjà que porte rodes, bé siga un monopatí, bé siga una bicicleta, es deixen caure des de la part més alta del carrer, en caiguda lliure, sense frens, fins a arribar a la plaça del poble on ja, amb una xicoteta tombadeta o una simple frenada, es fa parar el vehicle en qüestió. Els més atrevits, encara s'arrisquen a continuar rodant pel carrer Vicent Cardona, amb contacte ja amb el trànsit rodat, fins que el seu vehicle es va parant de forma natural.

Allà a mitant dels anys noranta, no recorde quan fou, però imagine que seria en primavera, ja tocant l'estiu, n'hi hagué un grupet de xiquets que, per les vesprades es dedicaven a practicar este arriscat esport. Una vesprada d'aquelles, era dissabte, varen començar a llaçar-se els xiquets. Ara l'un, ara l'altre, una i altra volta, tot fent la seua delícia i la reprimenda d'algun que altre transeünt que, de moment, veia en perill la seua integritat física i a la qual aquells xiquets feien cas omís. N'hi hagué  un que es va seure al seu monopatí i el va deixar caure des de la porta d'on estava el Centre Musical, sense adonar-se'n  que en eixe moment estava eixint la gent de l'església, de misa de huit. Aquell xiquet no va poder frenar a temps i es va estavellar contra aquella massa de gent. Allò pareixia una partida de bolos, quan es llaça la bola i esta en fa caure tres o quatre, igual. Afortunadament este fet no va passar més enllà d'un "sustet" i alguna xicoteta contusió sense importància. Però el més graciós fou que, una volta va passar tot i la gent es va calmar, una dona que eixia de missa i que va ser atropellada i voltejada, la caiguda va fer que les claus de sa casa, que les duia a les mans, volaren per l'aire i es perderen per la plaça. Després d'estar mitja hora tots buscant per la plaça les claus, per allí no apareixien. Allí hi havien set o huit persones buscant pel carrer, per la porta de l'església, pel seu cancell, per la vorera,... fins i tot mirant per tota la plaça, però allà no apareixien les claus. Al dia següent quan aquella dona estava començant a plantejar-se el canviar el pany de la porta de sa casa, va rebre una telefonada. Era un senyor del poble, també damnificat per l'atropello. I era per a comunicar-li que les claus de sa casa les tenia ell. Pareix ser que al caure aquella dona i volar les seues claus per l'aire, per pura casualitat varen anar a parar a la butxaca de l'americana d'aquell home. I fou quan va arribar a sa casa i se la va llevar quan se'n va adonar. I una volta més en la vida és quan un observa cóm les casualitats del món, com sempre, fan de les seues.

Badallar.

Després d'estar una llarga estona sense parar de treballar, note que, de repent i sednse adonar-me'n apenes , se m'obri la boca fins a extrems insospitats en un moviment espasmòdic que em fa inspirar bona quantitat d'aire i a continuació li segueix una expiració prolongada que em fa buidar els pulmons de tota eixa quantitat d'aire, d'un colp inspirat. Ha segut un badall d'estos d'antologia que, probablement en els anals de la història encara no estiga ni registrat. N'hi ha que vore quina cosa més simple i alhora complicada és açò de badallar. No n'hi ha ninguna norma escrita al respecte. Se'ns apareix de sobte, com si fora una mala gana, influenciat per la fam, la son, el cansament o el fastidi. I ens fa gaudir d'un cert plaer que ens fa desconnectar durant uns segons de l'activitat que en eixe moment estem fent.

N'hi ha qui badalla obrint la boca, ben oberta, com si d'un precipici es tractara. N'hi ha qui l'acompanya de banda sonora original gutural, el soroll de la qual guarda una relació inversament proporcional al número de persones que en eixe moment ens acompanyen, així com el grau de confiança que tingam amb les mateixes.Així, contra menys persones n'hi hagen en eixe moment al nostre voltant i més confiança tingam amb elles, més sorollós serà el badall en qüestió. I al revés: Contra més gent n'hi haja al nostre voltant i menys confiança tingam amb ells, més discrets serem amb el nostre badall.

N'hi ha qui, a més a més d'obrir la boca acompanyada de banda sonora original gutural, l'acompanya, a més a més, d'una extraordinària coreografia en la qual, estirant els braços com si es tractaren d'aspes de molins de vent, es desperea per a desentumir-se els músculs del cos. N'hi ha qui -estos són els més sibarites de la badallada-  a més a més es posen dempeus i arquegen l'esquena tot deixant caure el cap cap enrere, al mateix temps que llancen els punys contra l'aire, en creu, tot i estirant cadascun dels músculs del seu cos. A estos últims se'ls sol vore al llagrimall cóm els brota alguna llàgrima de plaer que sol fer un xicotet solc al llar de la galta i acaba anant a parar al coll de la camisa. Açò és ja per a nota.

No deixa de ser curiós el grau d'empatia i de complicitat que arrastra un badall de forma que, quan un du a terme esta acció, tots els que estan al seu voltant, acaben badallant com si d'un concurs, amb premi suculent inclòs, es tractara. Però encara que els més educats acaben col·locant la ma a la boca, per a no apegar el badall als demés, doncs no n'hi ha manera. Al final acaba tot el món obrint la boca, encara que no es tinga ni gana, ni set, ni estiga cansat. Són els misteris de la natura, per als quals no en tenim, de resposta., El que sí que veig és que tu que m'estàs llegint, ja has badallat més de tres voltes seguides des de que vares començar a llegir esta entrada. Així que, per a evitar avorrir-te més, ho deixarem ací fins a una altra vegada.

Xiquets.

Sempre ens ha cridat l'atenció la tendresa que l'espontaneïtat dels xiquets a la seua vida quotidiana transmeten. Sempre ha segut motiu de gràcia més d'una eixida infantil que ens ha fet al menys somriure. Fins i tot quan ha produït algun tipus de prejudici sempre s'ha conclòs amb una benèvola reganyina, perdonada per la innocència del xiquet que, sense voler ha dit el que no havia de dir, ha tocat el que no havia de tocar o ha trencat el que no havia de trencar. Dóna igual l'època que siga. Canvien les persones, però les circumstàncies venen a ser més o menys les mateixes. Així, el poeta Vicent Andrés Estellés contava a una entrevista que li feren ja fa més de trenta anys que un dia va anar amb la seua filla pel centre de València. Varen entrar a la Catedral i es va acostar a l'eixida de la porta romànica. A un cantó s'hi troba la tomba d'Ausiàs March. I a la seua filla li va dir: "Mira, ací està soterrat el poeta Ausiàs March". La seua filla en eixe moment es va posar a plorar. El seu pare, sorprès, li va preguntar "Per què plores?" I ella li va contestar "Es que era molt amic teu, no?".

La gràcia dels menuts no té límits i la seua imaginació tampoc. I gràcies a les xàrcies socials hem trobat un nou canal per a comunicar-nos-en. L'altre dia un bon amic, bibliòfil per excel·lència, penjava un comentari a una xàrcia d'allò que li havia dit la seua filla. Pareix ser que el meu amic tenia per damunt de la taula un llibre amb una cinta de punt de lectura, que penjava per la part inferior del llibre uns cinc o set centímetres. I la menuda, al vore-la, li va dir "Pare eixe llibre té llengua de serp", tot i deixant al meu amic sense capacitat de resposta pel seu enginy i la seua imaginació.

Tots hem segut xiquets alguna volta i tots guardem el record d'alguna xarrada o d'alguna situació que ha causat sorpresa, admiració o algun somriure en els nostres avantpassats. Recorde una vesprada que mon pare estava mirant al televisor una correguda de bous. Quan arribà la sort o el terç de les banderilles, en aparèixer el torero fent cabrioles davant del bou, amb les banderilles a la mà, li vaig preguntar a mon pare: "Pare, on va eixe home amb ciris de clavariessa a les mans?".

Però una situació que em conten que vaig protagonitzar, o millor dit, una xarrada que vaig soltar, d'estes de les que no sap un cóm ni per on eixir fou una volta, de menut -jo no ho recorde, però m'ho han contat- a la plaça del Poble, de Paterna. Estava amb els meus cosinets i algun que altre amiguet,  crec que mirant alguna cavalcada o alguna processó, amb els meus pares, els meus tios i alguna que altra amistat. Crec que era estiu i em pareix que era per a l'ofrena de les alfàbegues de les agosteres, un tòrrid 14 d'agost  a les darreries dels setantes del segle passat. Estant mirant l'ofrena va passar una dona, amiga de la família. Després de saludar-se els majors i preguntar-se pels seus, aquella dona va mirar aquella florida de xiquets que allà estàvem i va dir "Ui!! Quins xiquets més bonicos!!. Au, anem a ca la gorda, que vos compraré una mesureta de caramels". I diuen que jo vaig dir -no ho recorde- "Jo no vull caramels!! Jo vull una ensaïmada i un bollo de xocolate!!".