Black friday.

Hem anat pel centre de València per a donar una volta i així poder gaudir de cóm es va contagiant a poc a poc l'esperit dels Nadals per entre els comerços. I a pràcticament tots els escaparates o aparadors, s'anuncien grans descomptes d'un vint, un trenta o fins i tot un quaranta per cent del preu normal, perquè es tracta del black friday. I jo, curiós de mi, indague per a saber en què consisteix eixa nova efemèrides que ens envaeix una altra volta més, des dels Estats Units. Pareix ser que el quart dijous de novembre es celebra la festivitat de l'acció de gràcies, mitjançant la qual es commemora el final de l'època de les collites, per a agrair una bona collita. Té els seus origens, en una barreja de tradicions europees i aborígens i es sol celebrar al voltant d'una taula on s'ajunten familiars i amics per a compartir un banquet. Doncs bé, el divendres següent, el black friday, es el día en què s'inaugura la temporada de compres las Estats Units. El seu nom prové, segons uns, del dens trànsit que es produeix als voltants dels grans magatzems per part dels vehicles, mentre que, segons altres, prové dels llibres de comptabilitat, que passen de tindre números rojos, a números negres, per la gran quantitat de vendes que es produeixen en eixe dia. Bé, siga el que siga l'origen de esta data tan important dins de la litúrgia capitalista, la qüestió és que es tracta d'un dia que, gràcies a les noves tecnologies, s'ha exportat dels Estats Units a la resta de paisos del món, tal i com en el seu moment es va importar d'Europa fins a Amèrica del nord, amb la tecnologia que en aquell moment existia i que tenia forma de carabel.la. I un pensa en el fluxe de les tradicions, sobretot en la facilitat que tenen per a travessar l'Atlantic cap a Europa i la dificultat del camí a la inversa, que no passa d'una mera desfilada de moros i cristians d'Alcoi per "la Quinta Avenida", que encapçalava el desfile de la hispanitat de l'any 2007 o una magnífica exposició de quadres de Sorolla encarregada per la Hispanic Society of America a la seua seu de Nova York, amb meravellosos paisatges espanyols. Perquè allò pel que se'ns coneix és pel nostre tarannà festiu que no sempre hem sabut exportar. I al final tot açò em fa arribar a la conclusió que, en definitiva, el dia d'acció de gracies no deixa de ser una mena de festa de la verema de caràcter estatal, mentre que el black fridey no és més que, quan a casa es venia la collita de taronges i amb els guanys un anava i li compraven un abrig nou a la botiga del poble, mentre a la teua germana li corresponia un vestit nou.

El record.

Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui, generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe, amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres i estudis de Paterna “Alborgi”. Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z, l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento del Flaret”. Espere que vos agrade.

                                              El flaret

Pos senyor : Açò era un flaret

que tenia la costum i la gran habilitat

de presentar-se en certa casa de camp

a l’hora cabal i justa

que allí anaven a dinar.

El flaret aceptava el dinar,

amb tanta amabilitat

omplint el butxe i bevent

pitjor que si anara a destall

Com es tractava de gent prou educà

el flaret amenitzava el dinar

contant d’este cas, de l’altre cas,

de lo que fa caure un raig

lo que és una pedregà

i moltes altres coses

que no hi ha per qué nomenar.

Un dia aplegà i ja estaven dinant

i al vore que ningú el convidava

ell mateix es convidà.

L’amo de la casa tingué intenció

de tirar-li un rollo de pa al cap

però pogué comprimir-se

i seguiren tots dinant.

Eixe dia la va pegar en el sol.

“¿Creuen vostés

que eixe sol que ens està llumenant

estarà a molt curta distancia de la terra ?

Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací

Miren vostés : si tiraren des del sol

una bomba de les grans

tardaria set anys en aplegar a la terra”.

A lo que l’amo de la casa li contestà

sense poder-se ja aguantar :

“¡Home, home, home

molt lluny podem estar del sol,

però si a vosté me’l solten a les onze del sol,

a la una en punt està en ma casa dinant !”.

L'om.

Fotografia treta de la pàgina web de
l'ajuntament de Castellnovo:
http://www.castellnovo.es/content/pueblo

A la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, a la banda sud del "cerro de San Cristóbal",  s'enclava el poble de Castellnovo. A esta localitat, on vaig tindre el gust de vore casar a uns íntims amics meus i on vaig tindre l'honor de dirigir-los unes senzilles paraules, hi ha una plaça, al bell mig de la qual hi ha un om impressionant, majestuós, imponent -per això mateix s'anomena "la Plaza del Olmo"-, que va ser plantat a l'any 1812, amb ocasió de la Constitució de Cadis, més coneguda per tots com "La Pepa" i que, des d'aquell moment i fins a l'actualitat, ha donat ombra a tots els esdeveniments que s'han anat produint al poble. Generacions i més generacions de castellnovers han nascut, han crescut, han passejat, han contret matrimoni o han segut soterrats, entre les fulles caduques d'este arbre. Jo mateix, vaig tindre el gust de poder contemplar este majestuós arbre, ja fa més de deu anys, amb ocasió de la boda dels meus amics, quan encara era un arbre imponent. I em vaig meravellar de la seua grandiositat. Recentment, me n'he assabentat que dit arbre va morir fa un parell d'anys degut a la grafiosi, que anava arrossegant-lo des de feia uns anys enrere. A conseqüència d'açò, l'ajuntament de Castellnovo va prendre la decisió de capolar-lo i deixar-ne només el tronc per a record perpetu de la seua existència. I no deixa de ser curiós el fet de que este arbre, que va ser plantat per a commemorar el naixement d'una Constitució que significava el pas de l'antic règim al règim actual, i que ha vist passat tot tipus de sistemes polítics com han segut monarquies, repúbliques, dictadures, democràcies, així com varies guerres, que han fet desfilar, tots ells, per davall de les seues branques a tota mena de carlistes, liberals, republicans, falangistes, requetès, maquis, demòcrates,... desaparega dos-cents anys després, quan arrecia la greu crisi que ens està llastimant dia a dia, alhora que van apareixent, com si de bolets es tractara, ara sí, ara també, nous casos de corrupció que estan corcant i podrint els ciments del nostre sistema polític, encara vigent, tal volta siga alguna cosa més que una premonició. A la província de Castelló, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, hi ha un poble anomenat Castellnovo on hi havia fins a fa no rés un om bicentenari. Diuen que va morir degut a la grafiosi. Però jo pense que és el presagi d'un canvi de règim que és imminent.
PS: M'arriba la informació des de Castellnovo que on estava l'om, ara hi ha plantat un til.ler que substitueix a l'om centenari. Probablement els nous temps han arribat ja i ni tan sols ens en hem adonat.

Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.

6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.

La mort des de la informàtica.

La mort no és més que la fi de l'existència d'una persona física, d'un esser viu. Mor aquell que estava viu. Està mort aquell que no està viu, que ha deixat de viure. El Codi Civil vigent, que data de 1889, estableix que el naixement determina la personalitat de les persones. Però també ens diu que la personalitat civil s'extingueix per la mort de les persones. D'esta manera es delimita existència dels sers humans: Entre el naixement i la mort. Estos raonaments que cauen pel seu propi pes i pel sentit comú hem de dir que, hui en dia, el món de la informàtica els ha trastocat de tal manera, que al pla físic de l'existència, la cibernètica ha creat un món paral·lel o un pla, diguem-ne virtual, que fa que transcorresquen  ambdos d'una forma concordant: Un es crea un compte de correu electrònic amb les seues dades personals reals, o un perfil a una xarxa social amb la foto tan estupenda que li feren amb el millor vestit, a la boda del seu millor amic o de la seua cosina. Però no sempre és així. Un pot haver viscut tota una vida i no haver nascut mai virtualment, com pot ser el cas dels nostres avantpassats, que no han arribat a conèixer el que era un ordinador. O pot dur una vida física determinada, mentre que virtualment un pot tindre una identitat totalment diferent, com és el cas d'aquells que naveguen a través de la xarxa amb una identitat diferent a la seua i no paren de fer maldats. Un pot no haver existit mai físicament, però si  que pot haver nascut virtualment  i arribar a ser popular, encara que mai arribarà a ser persona, com és el cas del llanterner Mario bross. O un pot haver mort, i el seu món virtual pot continuar viu, com és el cas de qui mor i deixa la seua informació penjada a la xarxa, a disposició de qui entre a vore el seu perfil, o qualsevol informació que s'haja penjat a qualsevol pàgina de la xarxa, con serà esta entrada d'ací a huitanta o cent anys. Un pot estar viu i el poden matar informàticament, com fou el cas d'una persona a qui conec i a qui li furtaren el mòbil. De sobte va aparèixer al seu mur d'una xarxa social, un llaç negre i un missatge a mode d'esquela. Als pocs dies, va aparèixer, afortunadament, escrit al seu mur "El huevón que encontró mi móvil... que se cuide que tiene GPS y no me hizo gracia". La mort és la fi la l'existència de les persones. Quan un  mor, el cos torna a la terra i l'ànima se'n va al cel. I allò que un ha viscut telemàticament queda a disposició de tots, a la xarxa, pels segles dels segles.

El gesmiler.

A voltes, el record de temps llunyans, ens arriba per qualsevol circumstància per rara que parega. Una paraula, una mirada o una simple olor, ens pot transportar a temps tan llunyans com ho pot  ser eixe record mateix.

L'altre dia, a Paterna, vaig passar per davant de casa d'una senyora que, encara que no és família carnal, com sol passar als pobles, la relació que hem tingut amb ella al llarg de tota la vida ha segut com si ho fora o, inclús més. I després d'estar raonant amb ella sobre temes diversos, ens va convidar a entrar a sa casa. Es tracta d'una casa típica paternera, amb corredor ample, tot alicatat fins a l'altura de la vista amb taulells de Manises decorats, amb  habitacions a les dos bandes, amb el menjador al final del corredor, a una banda, com si fora una habitació més, però sense paret que els separe, com si fora una ampliació del propi corredor. I a l'altra banda, la cuina. Una típica cuina valenciana de principis del segle XX, amb culleres de fusta i escudella tradicional. El corredor acaba en una portalada tota encristallada, que dóna a un corral ample, molt ample, amb varies cobertes on, tal volta fa uns cent anys hi hauria algun tipus de caballeria, o d'animals domèstics. Vorejant la casa, des del corral hi ha un camí per on cap perfectament un vehicle i que va a parar a una portalada contigua a la porta principal, per on entrava i eixia el huicents cinquanta que el seu marit, que en glòria estiga, utilitzava per a anar a treballar.

En entrar a aquella casa, em varen vindre de sobte milers de records de la meua infància. Quan anava amb la meua iaia Sabe a aquella casa on l'ama, que era la mare de qui ens va convidar a passar, em rebia amb eixos besos en estèreo que només les iaies saben donar: varios besos  seguits, de metralleta, acompanyats d'un "Ai, bonico" "Però quin xiquet més salat", i comentaris pareguts. Doncs be, a aquell corral, a un cantó hi havia un gesmiler, a l'ombra del qual, jo jugava amb un cotxet d'un pam quadrat de diàmetre i un grapat d'airgam boys, per aquell pis de porland, que com si d'autèntics mercenaris es tractaren causaven el terror a tots els animalets que allí hi havien, especialment les formigues.

 Davall l'ombra d'aquell gesmiler de flaire inconfundible, fileres de formigues avançaven l'una darrere de l'altra amb un ordre exquisit, que jo m'encarregava de desfer amb eixa innocència que només els set o huit anys s'atreveixen a fer-ho. O bé em sentia caritatiu i agafava una crosta de pà del berenar que m'havia preparat ma mare o una rosquilleta de la meua iaia i la desfeia en molletes molt menudetes i les deixava caure sobre les mateixes formigues a las quals el dia anterior vaig atemorir. Aleshores me'n recordava del passatge de la Bíblia que parlava que còm nostre Senyor va donar el manà als israelites al desert. I em sentia el rei de la creació, mentre aquells animalets arreplegaven les molles i les introduien al seu cau. I jo me'l imaginava amb televisor, nevera, rebost i joguets per tot arreu.

Han passat anys, molts anys de tots estos records de la meua infància més llunyana. La meua iaia i la seua amiga ja no estan entre nosaltres, però en entrar l'altre dia al corral d'aquella casa i percebre aquella sentor de gesmil quasi quasi atarantant, vaig reviure, encara que només fora per uns instants aquelles tendres mirades de la meua iaia Sabe, aquells carinyosos besos en estereo que em donava la seua amiga, aquelles vesprades inacabables al recer d'aquell gesmiler on domesticava airgam boys i formigues, així com aquells jocs amb els quals em sentia el rei de la creació

Frases al café.

Hem eixit a fer-nos un café al lloc de sempre. I parlant de coses intranscendents, hem arribat a la barra del bar i cadascun s'ha demanat allò que ha volgut. Un, un tallat. Un altre, un café amb llet amb  unes torrades amb oli i tomaca. L'altre, un entrepà de sèpia, una beguda i un tallat i jo una infusió. I hem pres cadira al voltant d'una taula per a quatre persones. Quan ha arribat el moment d'atacar els cafés, cadascun ha agafat el seu sobret de sucre, l'ha espolsat, pessigant un cantó del sobret amb els dits gros i índex per a, d'eixa manera, buidar eixa part del sobret, esgarrar el seu cantó i així deixar caure el sucre al fons de la tassa, per a, a continuació, agafar la cullereta de café i, amb seguretat i més aplom, donar-li voltes al negre líquid per a dissoldre el sucre en el café i llevar-li així la seua amargor. I ha segut quan un, ha dit "Mira què frase més xula hi ha ací escrita..." I l'ha llegida. I així, en  conversa informal, hem llegit les frases dels sobres diversos, tot i fent comentaris al respecte.

No deixa de ser curiosa la idea d'escriure al revers del sobret de sucre del café una frase amb la qual distraure al consumidor cafeter. D'eixa manera, un pasa el temps, enriquint-se de la saviesa popular, de l'enginyositat d'algú, o d'algun joc de paraules que la llengua permet. Així, a banda de culturitzar-se un una miqueta, passa el temps entretingut si es pren el café a soles, o val per a socialitzar-se una miqueta amb els demés, si estem en companyia d'altres persones, especialment si és la primera volta que quedem amb eixa persona. Es tracta d'una forma molt valida per a trencar el gel amb eixa primera cita o amb eixa primera conversa.

Frases al café hi han de tots tipus: mes gracioses, més enginyoses, jocs de paraules, filosòfiques, poètiques, religioses, expressions fetes, frases vanals, refranys populars, frases d'amor..., que fan que ens entretingam el temps que ens dura el café a la tassa. "La vida sigue su curso, tú toma parte de ella". "Si lloras por haber perdido el sol las lágrimas no te permitirán ver las estrellas".  "El presente ya es el porvenir y el olvido". "Todo mundo quiere tener un amigo, pocos se toman la molestia de ser uno". " Si verte fuera la muerte y no verte fuera la vida preferiría la muerte que la vida sin verte". I així, podriem transcriure fins al infinit una i altra frase.

I una volta abocat el sucre en el café, mentre li donem voltetes i mes voltetes amb la cullereta, la frase que hem llegida, es dissol també al líquid element, com si d'un terrós de sucre es tractara i la digerim entre glop i glop, mentre reflexionem al voltant d'allò que ens ha volgut dir l'autor amb les seues sàvies paraules.

Dentista

No sé si ha segut la peresa o la desídia o la por o la desgana, o les quatre circumstàncies  juntes, però és que l'altre dia vaig anar al dentista, després d'un bon grapat d'anys sense anar. Ja em feia falta, ja. Perquè el primer pensament que m'ha vengut al cap ha segut el fer memòria de quan va ser l'última volta que hi vaig anar. La veritat és que no la recorde. Encara així, he pensar que mai és massa tard si el problema en té, de remei.

El cas és que m'he assegut a la cadira articulada tot i obrint la boca com si fos una bústia de correus, igual. "Massa bé dus la dentadura, per al grapat de temps que fa que no passes pel dentista", m'ha sentenciat l'home que, amb la ferramenta a la mà, anava furgant ara a una dent, ara a un queixal, ara a una geniva, tot i buscant una càries, una mella o un brot de sarro al qual tirar-li mà. La seua mà anava revisant cadascun dels racons de la meua boca com si d'un mecànic es tractara, ara apretant una peça,, ara afluixant una altra, tot per a deixar la carrosseria ben a punt per a mossos futurs. I és que això es el que té la visita al dentista. Probablement, la que més nervis ocasiona, tant pel mal que fa a les dents pròpiament dit, com a la butxaca. Encara així tant un mal com l'altre, poden tindre remei.

Una volta acabada la visita, feta la revisió i la neteja en profunditat de totes i cadascuna de les peces dentals de la meua boca,  com si d'uns exercicis espirituals es tractara, faig propòsit de l'esmena,  seriós i ferm, de tornar, al menys una volta a l'any al dentista, de netejar-me les dents una volta al dia, a poder ser, de nit i abans de gitar- me, així com de glopejar amb líquid col·lutori verd per a tindre un alé fresc i sà.

Escoltat a Paterna.

La verdadera riquesa dels pobles és la que dóna la seua cultura. Es tracta d’un sediment que ha anat assaonant-se dins del seu subconscient col.lectiu al llarg dels segles i que es manifesta en cançons populars, refranys, frases fetes, costums i altres expressions que diferencien eixe poble dels que l’envolten, tot i donant-li un tarannà especial i únic. El cas de Paterna no n’és una excepció i, efectivament, podem trobar al nostre poble una sèrie d’expressions fetes i de frases populars que l’enriqueixen.

Tal quan són els seus refranys, defineixen el carácter de les seues gents. Que som mediterranis no ho podem negar. Que sang mora corre per les nostres venes, tampoc. Estes circumstàncies ens han dibuixat un carácter pragmàtic, irònic i una miqueta socarró, que ens acompanya allà on anem. Així, tenim el refrany “Tot pot ser, digué Coliu”. Darrere d’estes cinc paraules, es condensa tota la saviesa popular paternera que, emparant-se en una persona coneguda, amb una certa ambigüetat, es manifesta tot el pragmatisme paterner, sense mullar-se qui ho diu, en la problemàtica del seu contertuli, tot i quedant com una persona sàvia i de bé, sense haver dit res en concret.

Altres refranys paterners propiamente dits serien els següents:

1.- Paterna, uiiiii... i a robar en carro. (Normalment, quan es diu el uiiiiii...., un es sol dur les iemes dels dits a la front). D’una manera exagerada es sol dir al parlar de les gents de Paterna, com quan s’acosta una persona i es diu: “Que vé Fulano, amagueu les carteres”,

2.-Perga qui perga, rega Paterna. Este refrany reflexa quan de privilegiat estava el nostre poble en quant al reg dels seus camps, sobretot per part de la sèquia de Montcada que afavoria el reg dels camps del nostre terme varios dies a la setmana. I això era degut a que, com la sèquia de Montcada naix a la Canyada, donava igual el dia que fóra, sempre hi havia aigua que regava els nostres camps, fóra el poble que fóra al que li tocava aigua per a regar les seues terres.

3.- El qui de lluny té cara de bruto, de prop encara ho és més. La manifestació clara del pragmatisme paterner la trobem a este graciós refrany, perque quan una persona, sense conèixer-la ens pareix que és d’una determinada forma de ser, quan la coneguem, encara és més d’allò que ens hagueren pogut imaginar.

4.- Ja pots anar darrere d’un combregar. El combregar d’impedits era aquella processó mitjançant la qual es donava per Pasqua la Comunió a aquells malalts impedits que no podien anar a fer-ho a l’Esglèsia pels seus propis peus. Aleshores, en solemne processó, s’anava a sa casa i se li donava la Comunió. Normalment, solien ser prou els malaltets als qui es visitava. I es solia recòrrer en processó tot el poble, per a la qual cosa es solia recomanar als qui hi anaven, que esmorzaren fort per a aguantar tot el recorregut. Es sol emprar este refrany com a medalla popular que s'atorga, després d’un bon menjar, a la persona que ha destacat per fartar més que ningú.

5.- “Casar-se pel carrer Batà”. Quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni civil, a partir d'aquell moment es va comencar a parlar de “casar-se per l’esglèsia” o “casar-se per lo civil”. El "casar-se per l’esglèsia" es duia a terme al temple, a la plaça del poble. El “casar-se per lo civil”, encara que es celebrava a l’Ajuntament, que s'ubicava davant de l’esglèsia, entre els sectors més conservadors hi havia qui ho considerava com a casarse “per darrere de l’esglèsia”. I on és físicament eixe lloc a Paterna? Efectivament, al carrer Batà. D'ahí el refrany.
(Continuarà).