Iaios

Fotografia: Eloy Rojas Sanchis

El proper dia vint-i-sis de juliol és el dia de sant Joaquim i de santa Anna, els pares de la Mare de Déu, i per tant els iaios de nostre Senyor. I este és el motiu pel qual, a alguna ment avispada se li va ocòrrer en el seu moment celebrar este dia com el dia dels iaios. Açò de celebrar "el dia de...", sempre du darrere seu algun transfons econòmic que altre. Però pense que, hui en dia, donades les circumstàncies actuals, el paper que hi juguen és tan important, que bé es mereixen un dia dedicat en exclusiva per a ells. Tal volta perquè sóc, d'entre tots els nets tant de la meua família paterna, com de la materna dels més menuts, açò ha fet que haja vist als meus iaios com a persones ja majors, dels qui he gaudit només la seua senectud. Els meus iaios varen ser de la generació dels qui visqueren directament la guerra civil, de la qual cadascun d'ells contava les seues batalletes particulars, especialment del front de Teruel. Ells patiren directament els arraps de la postguerra, les llibretes de racionament, el futur incert. La seua generositat va ser tan gran, que va fer que donaren el millor de si mateixos per a que hui en dia disfrutem d'un cert benestar. Varen saber inculcar a tots els seus el que era l'estalvi. De fet, quan em donaven vint duros, o cent pessetes, o seixanta cèntims, tant se val, sempre em repetien a mi i als meus cosinets la mateixa cantinela: "No te'ls gastes tots a la vegada". Era la seua manera de incentivar l'estalvi, tot i acompanyant-ho amb algun refrany de l'estil "Llaura juntet" o paregut. Les dones, sempre les vaig conèixer de negre. Era aquell luto que començava amb la mort del pare o de la mare, que continuava amb tal volta el d'un germà o el d'un fill o del marit i que feia que arribara un moment en el que la societat les obligava a anar de dol tot el que els quedava de vida. Els homens, llauradors tota la vida, manejaven l'aixada amb la mateixa precisió que els seus besnets palpen una tablet hui en dia. No varen conèixer el que era un ordinador, ni un telèfon mòbil. Molt menys un MP3 o un iphone. Però eren feliços amb allò que tenien: tal volta unes sabates negres comprades en el mercat del dimarts per a anar a passejar el diumenge de vesprada per la carretera, o una finestra nova, comprada amb els diners que s'habien guanyat d'una bona collita. La precarietat en la que varen viure feia que fins i tot, degut a la prosperitat dels fills, quan hi havia alguna despesa extraordinària, com era la boda d'un fill o el bateig o la primera comunió d'un net, arribaven fins i tot a escandalitzar-se. D'ells hem apres tot el que sabem i que no s'apren ni als col·legis ni als llibres, amb una generositat digna de lloança. Per tot això, només em queda per dir una paraula: GRÀCIES.





La platja

Com a la gran majoria dels mortals, a mi també m'agrada anar a la platja per a passejar a la vora del mar i observe com, per davant de mi ja han passejat, sobre ser les huit del matí d'un calid diumenge de juliol, un bon grapat de persones que han deixat gravada a la sorra les seues empremtes dels peus. I conforme vaig caminant, vaig observant com vaig deixant marcades les meues sobre una sorra humida. Una altra persona vindrà darrere de mi, abillat amb un banyador de colors i una gorreta de fertilitzants per a cobrir-se el rostre del sol i deixarà les seues empremtes també sobre l'arena humida. D'ací a una estona més o menys llarga, una ona s'abalançarà sobre el bosc d'empremtes dibuixades, per a desfer-les d'una manera paulatina i deixar la vora del mar neta i pura, com si per allí no hi haguera caminat ningú, per a tornar a mamprendre de nou. Una altra vegada, uns nous buscadors de somnis caminaran de nou sobre la sorra mullada i tornaran a deixar les seues empremtes de bell nou al seu damunt, tot i esperant de nou ser devorades per una ona furtiva que tornarà a deixar la sorra com si d'una pista d'aterratge es tractara. El món, des de que és món, està en un procés successiu de canvi continu, que al meu poble es diu faena matalafer: Fer i desfer. Heràclit d'Efes, fou el qui digué que ningú es pot banyar dos voltes en un riu mentres tímidament introduia un peu al riu Caystros per a demostrar la seua revolucionària teoria als seus compatriotes. Era el segle V abans de Crist i la zona on vivia de l'Àsia Menor, estava en plena época d'esplendor, mentres pel centre d'europa tribus bàrbares arrassaven amb tot el que trobaven al seu pas. Vint i cinc segles després, els descendents d'aquelles tribus són els qui hui dominen allò que hom anomena de forma quasi romàntica, la vella Europa i son els qui d'una forma legal, estan subjugant la voluntat dels pobles de l'Europa del Sud, com és el cas de Grècia. La història no deixa de ser una sèrie de sequències cícliques on, els qui hui estan dalt, demà estaran baix i així successivament. Es tracta d'un fet irremeiable que no podem evitar, al igual que no podem evitar deixar la nostra empremta gravada a la sorra de la vora del mar i que una ona descarada borre el relleu del nostre peu enregistrat, per a tota l'eternitat. Com tampoc podrem evitar que un altre peu xafe de nou la manida sorra i deixe gravada la seua empremta de bell nou. I així successivament.

Aquells estius que no s'acabaven mai

Ara mateix estic al treball, davant l'ordinador preparant una documentació. Encara falta prou per a que arriben les vacances. I mire el calendari. Estem a meitat de juliol i la calor ha deixat de ser caloreta per a passar a ser "...i quina calor!!" Amb moviment de mans inclosos, a mode de palmito. I no puc evitar recordar temps enrere, quan des de finals del mes de juny fins a principis d'octubre era un estiu continu, on tots els dies eren festa. Eren aquells dies calorosos del huitantes i dels norantes del segle passat, en què un concloïa els estudis en acabant el mes de juny i els tornava a mamprendre a finals de setembre, o principis d'octubre. No hi havia hora per a que amaneguera. Ni tampoc per a que es posara el sol. El matí començava havent quedat amb el grup d'amics per a anar a la platja, o a la piscina per a prendre el bany, o prendre el sol, fins a l'hora de dinar. Però si era dia de platja, era costum endur-se l'entrepà de petxuga reboçada preparat per la mare i el pot de refresc per a dinar, fins a mitja vesprada, en què es replegava la tovalla i un tornava a casa, amb un cert regust a salnitre als llavis i la pell una miqueta escaldada pel sol. Si era dia de piscina, s'anava a dinar a casa, on després de dinar, amb o sense sesta, m'agradava vore la sèrie que feien a la tele pel primer canal -car no hi havia altre- a mitja vesprada. El coche fantástico, on un jovenet David Hasselhof, als lloms d'un cotxe futurista com era Kitt, que no deixava de ser un Pontiac, alegraven les vesprades juvenils amb aquelles aventures que arreglaven el món, de la mateixa manera que ho feien els més grans en converses de café. O un atrevit William Kat, acompanyat d'una jove Connie Selleca i un resaviat Robert Culp, animaven aquelles tòrrides vesprades de juliol en les que un no tenia res més a fer que aborrir-se amb aquella sèrie anomenada "El gran héroe americano", paròdia del Superman mes escèntric, i que segons pareix, algún problema de drets d'autor va arribar a tindre amb els dibuixants d'aquells còmics. Aquelles eren vesprades llargues, tedioses, en les quals, a partir de les sis de la vesprada, quan ja s'havia amagat una miqueta el sol, era el moment idoni per a tornar a quedar una altra volta amb els amics, per a anar a donar una volta, per a seure en els escalons d'algun portal amb un paquet de pipes, o a la terrassa que hi havia parada a la plaça del poble, per a xarrar dels problemes que l'adolescència sol dur darrere seu: Que els pares no em comprenen, que la xicona que a un li agradava no li feia cas... Mals de cap que són un autèntic drama en la més tendra juventut, però vists amb la serenor del pas del temps, un no pot més que recordar-ho amb un tebi somriure. Eren aquells estius que no s'acabaven mai.

Fofisano

Des de fa un temps cap a ací, podem llegir als mitjans de comunicació una serie de paraules que s'han anat posant de moda en el vocabulari de tothom, i que ens parlen d'una sèrie de perfils de persones, d'acord amb el canon de bellesa que impera en la nostra societat i que, con no podia ser d'una altra manera, fa referencia bàsicament al físic de les persones. Si ja fa uns anys es parlava de l'home metrosexual, que és aquell que es caracteritza per un excessiu interés pel l'atenció corporal propia, l'aparença i l'estil de vida sofisticat, marcat fortament per la cultura de consum i el mercadeig dirigit, o també de l'home retrosexual, o que no s'identifica amb les tendències propostes per la metrosexualitat, i ens descriu així a homens heterosexuals que tenen un sentit de l'estètica no desenrotllat i que no basen el seu estil de vida en el consum, o també de l'home vigorèxic, que és aquell que rendeix un culte excessiu al seu cos, a base d'esculpir-lo a força d'abdominal, no fa molt de temps que s'ha posat de moda un nou concepte, que és el de fofisano, que és aquell que tota la vida ha fet algun tipus d'esport i que el pas dels anys, acompanyats d'una deixadesa i d'una relaxació en les seues costums esportistes quotidianes, ha fet que li haja crescut grasa en el ventre. I té el seu equivalent femení, al igual que la nina Barby té el seu en el nino de Kent, en el concepte de gordibuena, que es aquella xicona amb careta de Maedéu, amb corbes i amb un atractiu físic inqüestionable. Donat el cas que estem parlant de conceptes que posen de relleu una superficialitat en allò que respecta a fixar-nos només en el físic, no en trobem, doncs cap de concepte que definisca aspectes més bé intel·lectuals, per exemple a aquell que va concloure la carrera ja fa uns anys, que era l'empolló repelent de la classe, que en l'actualitat ja no toca un llibre i que viu de les rendes intel·lectuals de fa vint anys. O el cas invers, que és el d'aquell que amb vint anys era l'estult del barri però que, com Sant Pau, en un moment concret de la seua vida va caure del cavall i es va adonar de que tan important o més que l'aspecte físic, ho és l'aspecte intel·lectual de les persones, i es va dedicar a cultivar-se intel·lectualment, primer amb un llibre senzill de lletra gran i que va acabar fent proves d'accés a l'Universitat per a majors de vint-i-sis anys i que hui en dia és un conegut advocat o un economista de prestigi. Metrosexual, Gordibuena, Fofisano, Vigorèxic, Xoni,... La nostra selva d'asfalt està plena de paraules que ens defineixen En quina tribu urbana estàs tu?

Croissants

Un croissant no és més que un didal de rent barrejat amb una muntanya de farina, un got d'aigua, un dau de mantega, un glop de llet i un pessic de sal que, tot pastat, dissenyat amb la seua forma característica, i amb la cuita justa en un forn, a poder ser de llenya, ens ompli la boca de sabor tot un matí si es menja per a desdijunar, o tota una vesprada si és per a berenar, be en companyia d'altres persones, o bé amb la soledat relativa que ens dóna una tassa de café en llet o de xocolata ben calent, fumejant diria jo, especialment en hivern. La seua forma allargasada, ampla, enrotllada, de banya de bou,  de cíclop jovenot ciclat o, com dirien els més romàntics, de mitja lluna, amb eixe vernís de melassa que desprén iridiscències multicolors, convida a ser despedassat, be d'un mos, be d'un pessic, be tallant-lo quirúrgicament amb un ganivet i un tenedor per a, a continuació ser portat eixe troç de croissant a la boca i ser menjat, a poc a poc, saborejant-lo, deleitant-nos amb eixe regust tan dolç que s'adhereix al paladar, mentre notem cóm algun troç de croissant ja desgarrat se'ns apega per entre les genives donant una agradable molèstia que ens farà estar una bona estona menejant la punta de la llengua per entre els indrets més recòndits de la nostra boca intentant endevinar on es troba eixe trosset de croissant que ens estorba. Hi ha el croissant pur, amb xocolata dins, o amb crema. O pintat amb un engrut d'aigua i sucre que li dóna eixe color de melassa refulgent característic. O amb un espolçat de sucre glassé que li dóna eixe tarannà casolà que convida a ser devorat en eixe mateix moment, sense cap tipus de protocol. També n'hi han salats, per als qui no som tan llèpols: amb una tallada de pernil dolç i de formatge dins, o de xoriço, amb una salsitxa de les anomenades de Frankfurt, o amb qualsevol aliment salat que càpia dins de les quatre polzades quadrades de superfície que hi han dins del cor d'un croissant. Els més escèptics, se'l tunegen ells mateixos, tot i agafant la peça de bolleria de la mateixa forma que el pare Abraham va agafar el seu fill Isaac per a un immediat sacrifici, i li fan un tall longitudinal, de forma que es separen les dos mitats de la peça de bolleria. S'empastra per la part de dins amb mantega i se li afegeixen unes tallades de pernil dolç i de formatge. Immediatament s'introdueix al microones on hi estará donant voltetes no mes de dos minuts. Una volta ja s'ha derretit la mantega, és el moment de barrejar-se els sabors: el dolç del croissant amb el gust salat de la mescla. I, com diria Estellés, cloc els ulls i me'l fot!!

Després vingué la música

El passat dissabte sis de juny vaig tindre la possibilitat d'asistir, al saló d'actes de la Casa de la Cultura de Puçol, a la presentació del doble CD "Després vingué la música" on un bon grapat de músics nostres varen interpretar una sèrie de cançons que tenen com a denominador comú, que la lletra de les matèixes pertanyen al poeta de Puçol, Manel Alonso i Català. Es tracta de poemes seus que han segut musicats i enregistrats en eixe doble CD, on la peculiaritat del mateix consisteix en que ha segut finançat utilitzant la fórmula del crowdfunding, tipus de mecenatge de moda en l'actualitat gràcies a les xarxes socials, que consisteix a la difusió pública per part de qui busca finançament per a un determinat projecte i que té com a conseqüència la financiació mancomunada per part de tots aquells que simpatitzen amb la causa o persegueixen un rèdit oferit pel prestatari. I el primer pensament que em ve a la ment al voltant de tot açò és que els somnis, si es persegueixen i es desitgen de cor, al final acaben sent una realitat. Este és el cas de Manel, qui segons confesava a l'acte de presentació, duia molt de temps amb este projecte al cap i que al final ha pogut ser realitat. Es tracta d'una oportunitat per a conèixer més a fons, a partir de la música, la poesia de Manel Alonso. Tendra i compromesa, alegre i bucòlica on, al llarg de vint-i-dos cançons, podem fer un recorregut per la trajectòria poètica del puçolenc, tot i descobrint al Manel més íntim, però alhora més compromés. Poemes de denúncia social com "Dona", on deixa ben pales el seu rebuig més absolut front a la tristament anomenada violència de gènere, o "Cavallers, ara va de bo", on fa una denúncia clara i fefaent dels xiquets-soldats, es barregen amb la tendresa i l'exquisidesa dels seus versos d'amor, com "Rella del temps" o "Com una onada embravida". O fins i tot ens convida a passejar pels paisatges bucòlics de les nostres terres, al seu poema "Sol per la Serra Calderona". Al mateix temps, és una ocasió idònia per a descubrir a tants i tants artistes valencians que res han d'envejar a altres que, dins del seu gènere, coneixem tots com puga ser el cas de Ismael Serrano, o de Celtas Cortos, per exemple. La única diferència estriba en que uns han tengut al darrere seu la promoció d'una bona discogràfica, a diferència dels altres, que han hagut de conformar-se amb una producció pròpia. Però la qualitat dels mateixos es tanta o més. Amb por de deixar-me a algú, han participat músics de la talla de Tomás de los Santos, Andreu Valor, Rafael Estrada, Ruben Durà, Lluís Vicent, Borja Penalba, Andreu Valor, Josep Lluis Notari, Carles Pastor, Miquel Gil, Rafael Estrada, Artur Alvarez o Carles Enguix, i grups autóctons con Doctor Dropo i el Miracle, Tàpera, Aura Daurada, Cant Viu, Gent del desert, Juanen + Juanako & Buga, King Kong Boi, Àcid Cookies o L'arrel. Al llarg del doble CD podem trobar rock, blues, ska, cançó d'autor... En definitiva, es tracta d'un treball ben acabat, que paga la pena escoltar-lo. Vos el recomane.

Pipper

Els qui em coneixen, saben que no sóc persona amant de tindre animals de companyia. Preferisc més la companyia de les persones, que la dels animals. No és que em parega mal que existisquen i que el personal es desvisca cadascun pel seu, però sí que em pareix un contrasentit que en seixanta metres quadrats convisquen un matrimoni, dos fills, la sogra, dos gossos, una gateta, un periquito i una tortugueta en una llauna de sardines com si de l'arca de Noé es tractara. Pense que per a tindre qualsevol animal, s'ha de tindre amb condicions dignes i sobretot amb totes les conseqüències. Però sí que és veritat que, d'un temps cap ací, varies persones molt arrimades a mi han anat adquirint un animalet de companyia que ha fet que els haja canviat la vida. I m'he quedat gratament sorprés amb alguna reacció d'eixos animalets, als que només els ha faltat tindre la facultat de parlar, començant per la recepció que et solen fer en arribar a la casa com si fores un capitá general, abraçant-te una cama, o alçant una extremitat, o fent un lladrit de benvinguda. No conec fidelitat més gran que la que un animal de companyia pot tindre cap a les persones, sobretot quan qui cuida a dit animalet el tracta amb la dignitat que es mereix. Ni conec companyia més grata que la que un animalet d'estos pot fer a les persones, especialment a les que viuen soles que, moltes voltes fa que el tracten com si fóra una persona més. A voltes, veient el món des del punt de mira dels humans, vem els animals de companyia com si es tractaren d'una cosa, o d'una propietat nostra als que respectem però dels quals ens encarinyem amb una tendresa, moltes voltes inusitada, que va creixent a poc a poc i que ens ha fet calfar-los el menjar al microones, o portar-los al veterinari, com si d'un xiquet menut es tractara. De vegades em pregunte que què és el que realment pensaran de nosaltres els humans, davant de les reaccions que cap a ells tenim, si pogueren expressar-se de manera que els poguerem entendre i intercomunicar-nos amb ells. Supose que la majoria de les voltes, la seua expressió seria d'agraïment, encara que ells, a la seua manera, manifesten eixe agraïment amb la seua companyia i la seua leialtat. Per això, quan un animalet de companyia deixa d'estar entre nosaltres, el seu buit es nota quasi tant com si d'una persona es tractara. Cóm serà el seu cel? Plé d'ossos per a rosegar? Ample per a poder correr en total llibertat? No ho sabrem mai. Però estic ben segut que serà animal de companyia d'un amo que, en esta vida haurà estimat els animals com si foren un braç o una cama seua.

Autobús

Des de fa uns temps, he decidit anar al treball en autobus en lloc d'anar en cotxe. I tal volta siga perquè ja feia temps que no agafava este mitjà de transport i que durant tot eixe temps no he segut conscient dels canvis que s'han anat produint en la nostra societat i cóm ens han anat influint en els nostres costums quotidianes, especialment referides als mitjans de transport, però he anat observant, en els pocs dies que estic agafant el transport públic, la gran quantitat de gent que, només pujar i seure o, fins i tot, de peu, agafa el mòbil, l'encén i comença a navegar per les xarxes socials, fins a arribar al seu lloc de destinació. Durant els vint o quaranta minuts de trajecte, observe com pràcticament tots els passatgers, s'escabussen dins del seu mòbil, tot i buscant un missatge graciós, una fotografia curiosa o unes paraules enginyoses al voltant de l'actualitat política, econòmica o social, que li facen traure un somriure fàcil, per a immediatament compartir-ho amb les seues amistats virtuals, per a que ells també, participen d'eixe somriure viral que d'una manera anònima es va escampant per entre tot l'univers mediàtic. Observe que no hi ha diferència d'edat, ni de sexe, ni de status social. Perfectament es pot tractar d'un senyor que va rigorosament abillat en trage jaqueta i corbata, o d'una senyora que du un cabàs de la compra penjant del braç i que va a pegar la volteta al mercat del Cabanyal. O bé d'una xicona que recolça el mòbil damunt d'una carpeta on porta dins els seus apunts de literatura contemporània. Tots ells participen de la mateixa conducta. I no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida per a recordar quan fou la última volta que vaig agafar un transport públic d'una manera més o menys asídua. I em recorde allà per les postrimeries del segle XX, agafant el metro per a anar de Paterna a la Plaça d'Espanya un parell de vesprades a la setmana a cal preparador per a cantar un tema de Dret Processal d'entre tots els que duia preparats. En eixe trajecte, tant a l'anada com a la tornada, sempre solia coincidir pràcticament amb les mateixes persones, les quals cadascuna d'elles tenia la seua distracció particular en el trajecte en metro cap al seu lloc de destinació: Un aprofitava per a llegir. L'altre mirava per la finestra, absort amb els seus pensaments. L'altre aprofitava per a omplir un motcreuat o un sudoku. I recorde cóm, aquella quietud començava a trencar-se amb el soroll repentí d'una musiqueta o d'un timbre que posava en alerta a tots els passagers d'aquell vagó: Estava sonant un telèfon mòbil, entre la sorpresa dels uns i l'escepticisme dels altres. I no deixa de causar-me un certa perplexitat cóm aquells fets han esdevingut en estos altres, que ara descubrisc dins d'un autobús urbà.

Escoltat a Paterna (IV)

La cultura popular dels pobles es manifesta també per mitjà de cançonetes populars que, amb una lletra sencilla i una música fácil de recordar que a voltes seguia l’estructura musical d’una albà, amenitzava les tertúlies així com les reunions dels paterners. Estes cançonetes solien estar relacionades amb alguna festivitat, especialment religiosa, amb algun succeït notori, o dedicada a alguna xicona del poble que destacara per la seua bellesa, o algun desengany Amorós, o simplement retratava la quotidianeïtat de tots els dies. Fins i tot hi havien algunes composades amb un cert carácter libidinós i amb la intenció de sonrojar a més d’una persona, de les quals ja en parlarem en una altra ocasió. En esta entrada hem fet una replega de unes quantes d'aquelles, que sense ànim d'esgotar el tema,  sí que considerem que poden ser significatives dins de la nostra història local com a poble.

1.- Al llibre de festes del Crist de l’any 1960, trobem un article molt curiós d’Ernest del Molí anomenat “La Font del Pitjer” on ens conta un succeït que va passar farà uns cent anys, quan a un li varen gastar una broma en la “Font del Pitxer” i va esvarar i va caure dins i es va banyar tot. Hi han dos cançonetes. La primera, reflexa l forma de pensar tradicional d'aquella època:

“Ací al peu d’esta fonteta

Tinc que vindre á berenar

Junt á una paternereta

Amb la que’m pense casar.”

L’altra, fa referència al succeït en questió::

“Vicentico Mataró

Ja no torna á la fonteta

Per si en un altre esbaró…

Anava de coroneta”.

2.- De l’època de la postguerra hi ha una altra cançoneta, que ens mostra la situació de penúria que es vivia en aquell moment al nostre poble. El poeta Xavier Casp, al seu llibre “Aires de cançó”, replega esta cançó i la desenrotlla magistralmente en un extraordinari poema del cual recomanem la seua lectura.

“En la torre de Paterna

Canta i diu un teuladí

Des de què no es pasta llongo

Hi ha molta fam per ací.”

 

3.- Les relacions laborals entre amos i jornalers al llarg de l història, sempre han segut objecte de conflicte, però també ha segut objecte de cançó. I en este cas, en la cançoneta següent se'ns mostra clarament la tensa relació que hi ha hagut entre els uns i els altres en époques pasades:
 

“El sol ja se’n va a la posta

Les gallinas al joquer

Que mal li sabrà al meu amo

Pagar el jornal sencer”.

 

4.-En últim lloc, encara que esta cançó siga recent en el temps, podem considerar-la ja un clàssic paterner. Se li anomena popularment “l’Albà de Paterna” i va ser composada per Teresa Segarra quan va estar recuperant-se a Porta-Coeli quan tenia 15 anys.

“Tres coses hi han en Paterna

Que són les millors del món:

El Palau i la Torre i el Crist de la Fe

Que és la glòria del meu poble".

 

 

Eleccions

Este diumenge és diumenge d'eleccions. Després d'una campanya electoral intensa on tots els partits polítics s'han deixat la pell per a arrapar un vot siga com siga, provinga d'on provinga i coste l'esforç que coste, ara arriba el moment suprem, l'hora de la veritat de les eleccions. Un partit polític no deixa de ser com una falla, en la que, el seu dia particular de la cremà és el dia de les eleccions i l'hora de la cremà és dóna quan el candidat de dit partit polític apareix al balcó o a la finestra de la seu del partit, o a la sala habilitada a no sé quin hotel, per a anunciar als quatre vents que ha guanyat -no sé cóm ho fan, però tots guanyen- les eleccions. O que s'han guanyat no sé quants escons, o que el percentatge de vots aconseguits, superen amplament els de les eleccions passades, o que simplement, són els millors. Jo també aniré a votar este diumenge. Des de la primera volta que vaig exercir este dret, cada vegada que introduesc la papereta a la urna, sempre tinc el mateix pensament: Des d'esta talaia del segle XXI, tinc presents a tots i cadascun d'aquells que, al llarg de tota la història no han tingut possibilitat de fer-ho per circumstàncies diverses, be siga per haver viscut en una època on el dret al sufragi universal no hi existia i el que hi havia era un dret al sufragi censitari, on el dret al vot estava retallat degut a motius econòmics o a motius de gènere. També tinc presents a tots aquells que, per haver viscut en una època de dictadura, tampoc han pogut exercitar el dret al sufragi i s'han hagut de conformar amb les decisions que, per ells, han pres altres persones, siguen o no encertades. També tinc presents a tots aquells que han votat i que ja no estan entre nosaltres. També a la majoria de gent anònima que anirà a dipositar el seu sufragi de forma silenciosa. També als qui per primera volta aniran a votar. També als qui, tal volta siga la última vegada que ho facen.  Per últim, també tinc presents a tots aquells que, podent exercitar el seu dret al vot s'abstenen d'exercitar-lo, tot i pensant que es tracta d'una perdua de temps o pensen que el seu vot és irrellevant en comparació amb l'oceà de vots de la resta de ciutadans o simplement, prefereixen gaudir del dia tan bo que eixirà el proper diumenge. Només desitge que el meu vot tinga el valor que realment li correspon i que contribuïsca d'una manera efectiva per a fer realitat les sàvies paraules del rei Jaume Primer al seu testament que parlava de "...amar i protegir totes les persones i el poble, fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”, de tal manera que, guanye qui guanye, estes paraules siguen sempre el lema del seu mandat, les aplique en tota la seua integritat en el seu quefer diari des del despatx en que es trobe i que li lleve la son la necessitat d'aconseguir-ho. No sé qui guanyarà les eleccions. Només sé que guanyarà la democràcia i en definitiva tots i cadascun de nosaltres, els ciutadans.