La immediatesa

Si la finalitat de la comunicació és el transmetre un missatge un emissor a un receptor, els nous temps, però sobretot les noves tecnologies obliguen a la immediatesa i fins i tot a la instantaneïtat del missatge alhora que amplien considerablement l’arc físic d’abastament de la informació. Així, si abans unes senyals de fum abarcaven el camp de visió de les persones, hui en dia la comunicació telemàtica permet conèixer un fet que en este moment està passant a l’altra banda del món, com si estiguerem visquent-lo in situ. La videoconferència permet que dos persones que estan cada una d’elles en una part del món diferent puguen parlar i vore’s com si estigueren una al costat de l’altra. El telèfon i no digam el telégraf, s’han quedat total i absolutamente desfasats si els comparem amb el correu elecrònic, per exemple. En el seu moment, la infomació arribava a través d’estos canals perquè eren molt més ràpids que els que existien fin a l’època, com podia ser la carta o un colom missatger. Però, com hen dit, s’han quedat estos mitjans totalmente desfasats. Hui en dia ja només els utilitzen quatre romàntics –actualment s’ls anomenaria friquis- per a mantindre el record d’un temps passat que tal volta fou millor, o per que no en tenen ganes de conèixer noves formes de comunicarse o simplement per que sí. El cas és que quan es descobreix un nou camí de comunicació, a l’igual que quan es produeix un descobriment extraordinari, sempre sol ser el poder establit qui fa les primeres averiguacions, així com el seu primer desenvolupament. S’ha de resaltar ací la importància que té el desenvolupament militar en ese camp. Una volta superada esta primera etapa és quan vé la part comercial per a explotar económicamente el nou invent o el nou canal de comunicació. D’esta manera, començant pels més rics i continuant pels més capritxosos, o més bé a la inversa, arriba un moment en què es popularitza entre la societat, de forma que tot el món, absolutament tots, tenen al seu abast eixe nou invent, siga un telèfon mòbil o una tablet. És a partir d’este moment quan se li'n dóna les més diverses utilitats. L’executiu agressiu utilitza la seua tablet per a tancar algun negoci que duu entre les mans. El pare o la mare telefona el fill o la filla adolescent al mòbil per a demanar-li explicacions de on està en este moment i per què no ha tornat a casa a l’hora acordada. El jove que per mitjà de la xàrcies socials intenta trobar una persona amb quí quedar esta vesprada per a prendre un cafè  o per a anar a sopar esta nit. La novia que es troba a una boutique provant-se un vestit, tal volta el de la seua boda, a qui la seua millor amiga li va fent fotografies amb el vestit posat, que de immediat envia per missatgeria instantània a una quantitat indeterminada d’amigues, les quals no escatimen en comentaris de tot tipus al voltant de dit vestit. Múltiples són, per tant, les utilitats que es duen a terme. Totes vàlides i totes correctes. Conec el cas d’una xicona que acaba de tindre un fill preciós, no fa més de quatre mesos. Ella, en companyia de totes les mares primerenques que han compartit comare i hospital han creat un grup de missatgeria instantània, la finalitat del qual consisteix a posar  en comú qualsevol problema, dubte, suggerència o qüestió a la resta de les mares, per a que cada una d’elles puga expressar la seua opinió al respecte. Qualsevol d’elles pot preguntar cóm fer dormir a un fill ploró a les quatre de la matinada. O quina marca de potito és la més digestiva o té més o menys quantitat de lactosa. Inclús n'hi haurà alguna mare que deixarà escrita la farmàcia on més barats es venen els bolquers. Sempre n'hi haurà una mare amiga que, a qualsevol hora del dia o de la nit estarà disposta a escriure una resposta o donar un consell o a expressar una sana opinió. En este cas, les noves tecnologies han substituït el savi consell de la mare de la partera.

Fins ací arribà la riuada...

Feia temps que no en teníem notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla, collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé, no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del nostre amic i poeta.

Quina lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari, poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el llibre Desgracià la pluja les banderes i al juny va resultar guanyador del IV Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em moriré d'amor. Eixe mateix any també publicà Ex-vot. A l'any 1998 publicà  Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la convocatòria de 1997. Antara i A l'entrada del temps fosc es publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus incertum en el 2000. Al 2002 guanyaria el III premi de poesia Antoni Matutano de la vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres Valencianes.

La meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix. Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!

XXXI

(cançó de Bétera)

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer.

(s’escolta una nit d’albades)

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,

flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler

seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo vull fer

és doldre’m amb espines de Roser.

A la ziga-zaga el món sencer

que mamprèn i acaba al teu carrer.

XXXVI

M’agradaria poder traçar, ràpid,

una ratlla a considerable altura

a les parets del teu carrer

i escriure FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA.

Per a marxar caminant, carrer avall

o barranc avall, que ja no ho sé

ni vull saber-ho, si sóc persona

o aigua amarga. Dir que fins ací,

fins aquest punt i dia exacte,

arribà la riuada del teu amor,

o de l’amor per tu. Deixar

la ratlla i anar-me’n del tot

Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás.  Ed. Germania. 2013.

Paterners de Paterna: La Torre.

A este blog comencem una secció nova que anirà enllaçada amb una etiqueta, que anomenarem “Paterners de Paterna”, on parlarem, cullereta a cullereta, d’aquells que han nascut, viscut, treballat o mort a Paterna o per Paterna. En esta primera entrada parlarem del primer paterner o paternera que ho és en quant a antiguitat. De fet, està present pràcticament a totes les cases. La seua imatge presidix els rebedors i els menjadors de moltíssimes llars en forma de fotografia, de quadre o, fins i tot, d’escultura. De fet, està present inclús a la simbologia local: a l’escut, a la bandera i a l’himne. A l’altar major de l’esglèsia de Sant Pere, al lloc on pren cadira la presidència eclesiàstica n’hi ha una representació de la mateixa. Es tracta, com ja haureu endevinat, de la nostra Torre, negra i moruna, tota envoltada de coves i de piteres.

Tal volta parlar de la torre de Paterna a hores d’ara, després de que tants i tants paisans nostres ho hagen fet ja d’ella al llarg de la història local, siga un tant reiteratiu per no dir redundant per la meua banda. Qué podem dir de nou d’ella? La veritat és que el fet de que algún escriga novament sobre la nostra torre demostra que, encara que passen els anys, continua sent un referent per a tots els que dia a dia xafem el nostre poble. Rafael Alfonso Barberá a les Notas para la historia de Paterna, ens diu que a un socarrat es va trobar una inscripció en àrab que, traduïda diu que “Batrium Atlili ens va construir esta torre que es va alçar per a honrar el ja recordat Ahmar Azrac…” Des d’aquell moment, fins a l’actualitat ha estat present al imaginari colectiu del nostre poble. Va ser lloc de vigia del terme, vivenda, diana de raigs, model de pintors, inspiració de poetes… Al mateix temps, ha segut testimoni de tants i tants fets ocorreguts: Guerres, revoltes, bombardejos,… Va ser testimoni de la rendició pacífica de Paterna al rei en Jaume I, de les guerres de la unió, de la lluita contra els francesos, de les guerres carlistes, de la guerra civil,… però sobretot de la vida quotidiana de tants i tants paterners que a la seua ombra han jugat, han passejat o han festejat, i que fa que siga l’edificació del nostre poble que més vivències ha gaudit al llarg de la seua existència. Com a exemple de dita quotidianeïtat, direm que quan es feien maniobres i pràctiques de tir als terrenys militars, per a que els llauradors que tenien fanecades als seus voltants no s’hi acostaren, pel perill de rebre el impacte d’una bala o l’esplosió d’una bomba perduda, es penjava una bandera roja a l’alt de la torre per a indicar que n’hi havia pràctica de tir i, per tant, perill. A l’any 1796, el rector de Paterna, D. Pedro Juan Durá va dirigir una carta al Diario de Valencia on contava un succeït que va ocòrrer a la torre i que va conmoure a tot el poble amb un raig que va caure sobre la mateixa i que va matar un pare i la seua filla, que la habitaven. A l’any 1930, a un dels primers Jocs Florals de Paterna, Conchita Belenguer va guanyar un premi literari amb un poema anomenat Lo guarda del terme on exalta el nostre més important monument. A més a més, grans poetes de la nostra literatura contemporània han parlat d’ella. Vicent Andrés Estellés la nomena a algun poema seu dient “Els matins de Paterna i les nits de Paterna (¿sabeu bé si la torre és àrab o romana?)”. Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol varen crear l’editorial Torre, on es varen publicar en valencià obres imprescindibles de la nostra literatura de postguerra. Ni què dir té d’on prové el nom de dita editorial.

Però no tot és llum i literatura a la seua història. També té les seues ombres. N’hi ha una llegenda que diu que on hi està l’aljub, d’allí eixien una serie de passadissos per a fugir en cas d’atac per part dels cristians als moros. Encara que mai s’ha pogut demostrar, n’hi ha qui afirma que encara existixen. Cal nomenar també el tranformador de la llum que se li va adosar, enllegint la seua imatge. I cóm estigué a punt de ser venuda per part d’una corporació municipal, ja fa moltíssims anys, perquè es considerava un objecte inútil.

Al final dels seixantes del segle passat va ser restaurada. El 1971 va ser declarada monument historicoartístic de interés local. A partir d’eixe moment ha segut lloc d’encontre dels paterners. Des de les seues escales s’ha fet la crida a les falles, el pregó de les festes del Santíssim Crist de la Fe,… N’hi ha una imatge que reflexa la nostra intrahistòria des de l’espill de la torre. I és la fotografia feta per Mario Costabella al final dels setantes i que fou portada del llibre de festes de 1979. En l’actualitat conserva un aire senyorial alhora que pleveu. Des de l’alt del tot es divisa Paterna sencera. I en dies clars, tal volta es contemple el mar. Això si no fos per les grans edificacions que han crescut com a bolets per tota la nostra geografia.