Arrós en bledes i caragols.

A mitant matí, dins d’un perolet, se li tira una xorritada d’oli, a poder ser generós. Es trossegen les bledes a trossos menuts, llevant del tall blanc els filets que, en paral·lel s’estiren amb el ganivet fins a deixar només la molla. Es ratlla una tomaca. Tot junt es sofreix. Una volta daurats estos condiments, s’ompli el perol fins a la seua meitat, d’aigua. Es deixa bullir fins a que estiga tot a meitat coure. Es trossegen unes creïlletes que es deixen caure dins del perol. Es deixa coure tot a l’hora. Una volta cuit, es pot afegir caldo concentrat, per a enriquir el dinar i un grapat d’arrós per cada comensal. També s’aboca un pessiguet de safrà per a donar-li color. Els més puristas afegeixen, a més a més una vintena de caragols avellanets, enganyats el dia d’abans davall el sol del terrat en ple migdia. Una volta està en el seu punt, es serveix i… a dinar!! O millor dit: a dinar. Sense els signes d’exclamació.

Eixe era el ritual culinari del dinar dels divendres en ca els meus pares. Dinar típic de l’horta, però que a mi no m’agradava gens ni miqueta. Però no n’hi havia més remei que menjar-se’l. No  n’hi ha una altra cosa, em renyia ma mare al vore els meus gestos de desagrado. I immediatament venia l’acossament sicològic propi de les mares. Quants xiquets pobrets en vullgueren i no en tenen… I d’eixa manera, mig renegant i quasi mig plorant, acabava per menjar-me’l quasi tot. Vinga, una altra més i prou. Au.

Les bledes creixien a la solada del camp que tenia mon pare a la Canal Fonda, a Paterna. Ell, amb una navaixa que duia sempre a la butjaca, tallava les fulles de la bledera pel tall, a socarrel, de forma que quan tenia unes quinze o vint fulles de bledes les feixava en una garba que nugava amb fulls de canya de vora riu o be amb fulles de xusca, que sujectaven fermament les bledes sense desfer-se el feix, fins arribar a casa. L’agricultura biològica ja existia en aquella època, que tampoc fa tant de temps. Els caragols avellanets creixien a la part de la boquera. Aprofitant que es netejava el caixer de les males brosses que allí creixien amb l’aixada, de tant en tant eixia al pas algun caragolet que altre que s’anava dipositant a una bossa preparada per a acollir-los. Una volta a casa, es buidaven a una ferrada, on es rentaven minuciosament, fent-los xocar els uns contra els altres, frotant-los amb les dos mans, davall del xorret de l’aigua corrent que anava rentant totes les immundícies. Una volta nets, es possaven dins d’un perol, amb un ditet d’aigua i amb tot el perímetre de la vora amb una alambrada de sal, per a que no pogueren escapar-se. Amb això i amb tot el sol del migdia els caragols traien tota la molla que es menjaria al dia següent a l’arrós en bledes, a la paella o al plat que després es cuinaria.

No guarde jo un bon record de l’arrós en bledes i caragols de la infància. Pero sí que en tinc una certa nostàlgia d’aquell plat que feia gust a llar i a horta, amb les bledes collides a la Canal Fonda i els caragols replegats a prop de la boquera i enganyats davall el tòrrid sól del migdia.

Pagar per respirar.

El passat vint-i-huit de juny, el Consell de Ministres va aprovar l’augment dels imposts sobre l'alcohol i el tabac, així com la creació d'un nou impost que gravarà els aires fluorats, que són els que n’hi ha als extintors, aerosols, aires condicionats i qualsevol tipus d'aparell que porte esta classe d’aire. Serà un impost que se li cobrarà al fabricant de gasos fluorats, als importadors o adquirents intracomunitaris d'estos productes, així com als revenedors. Després este tribut es repercutirà als consumidors. Escolte a la ràdio esta notícia el mateix divendres per la vesprada i mentre estic dins del cotxe parat davant d'un semàfor en roig, allò em du a la ment un record de la infància, quan encara a Paterna n'hi havia la sana costum de fer rogle a la fresca i pegar la xarradeta, a la porta de casa, on cadascun es treia la cadira o bé li servia de cadira improvisada el bancalet de l'entrada. Era a meitat dels huitantes. El Seat 131 ranxera i el Land Rover Blau, tots dos de la Policia Municipal custodiaven, a la Plaça del Poble, el terme de Paterna. A la confluència entre el carrer tort -actual Mestre Soler- i la plaça del Poble, en un rogle d'unes cinc o sis persones, n'hi havia una d'elles que es queixava de la pressió fiscal que en aquells temps patien els autònoms, així com els xicotets i mitjans empresaris. La frescor o la ponentada de la nit d’estiu, no recorde si seria al mes de juliol o el d’agost, envoltava les seues paraules. "Qualsevol dia ens cobraran per respirar!", es queixava, mentrimentres s’arremangava els camals dels seus pantalons de tela fins els genolls. Un altre contertulià que també tenia una situació tributària pareguda, assentia les seues paraules i menejava el cap donant-li la raó en allò que estava dient el primer interlocutor. De tant en tant, pujava o baixava algú pel carrer tort i saludava amb un discret “Bona nit”. Quan es tractava d’alguna persona coneguda, a banda de saludar, sempre feia algun comentari de l’estil “Caram, que be esteu ací a la fresqueta”. I el primer interlocutor contestava alguna cosa pareguda a “De moment, es lo únic per lo que no tenim que pagar”. Jo, que no devia tindre més de déu anys, no acabava d’entendre la situació. Pensava per a mí  "Hala, quina exageració! Cóm ens van a cobrar per respirar? I quí s’encarregarà de controlar les respiracions que ha fet cadascun? I si un respira més que un altre, pagaria mes? I si un aguanta la respiració pagaria menys? I si un pateix d’asma hauria  de pagar suplement? O estaria exonerat de pagar?” Esta classe de pensaments em venien a la ment a propòsit  de les converses d’adults que escoltava al meu voltant. Ara, als quaranta anys, recorde esta vivència personal i, donades les circumstàncies actuals de crisi i la fam de diners que totes les Administracions patixen, pense que probablement no aniria desencaminat del tot aquell primer interlocutor, quan, de forma irònica deia aquelles paraules de cobrar per respirar o per prendre la fresca. Jo, per si de cas, em vaig a apuntar a classes de ioga i fer a muntó d'exercicis de pranayama per a així deprendre a controlar la respiració. Només per si de cas.

Paterners de Paterna. Vicente Cardona Llabata.

L'altre dia vaig entrar a una llibreria del centre de València, on m'agrada anar de tant en tant i perdre'm entre piles i piles de llibres antics i moderns, entre anaquels, enciclopèdies i manuals de tot tipus, a poder ser amb un ditet de pols al llom. Buscant no res, vaig descobrir a una ignota prestatgeria, a l'altura dels ulls el llibre "Los puentes" de Vicente Cardona Llabata. La meua primera reacció fou de sorpresa. D'agradable sorpresa, en tropessar-me amb algo que no esperava, entre la incredulitat i la il.lusió. No m'ho vaig pensar dos voltes i el vaig adquirir. Pareixia que estava esperant-me a la prestatgeria des de tota la vida.

Quí era Vicent Cardona? Fou un paterner nascut el 2 de setembre de 1918, fill de Vicent Cardona Lerma i Josefa Llabata Sebastiá i germà de Dª María Luísa Cardona Llabata, mestra nacional a les escoles del Calvari i més tard, en tancar estes, al col·legi Cervantes. La seua passió pel teatre va fer que ja de ben jovenet formara part del grup de teatre "Grupo los 41". Ja de major va actuar a la companyia de teatre "Cuello duro" de la que era director D. Antonio Ferrandis, "El Coto", totes elles companyies de Teatre amateurs locals. No tan sols es va dedicar a la interpretació, sinó també a la seua creació, de forma que també va escriure diverses obres de teatre que en acabant varen ser estrenades per ells mateixos. Este va ser el cas de l'obra "Los Puentes", a la que em referia abans, que va guanyar el prestigiós premi València de Teatre a l'any 1965. En 1967 va guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l'obra "Desvío en el camino" i el premi Joan Sennet, amb l'obra "Les paraules i la urgencia". A més a més té estrenades les obres de teatre "Recuerda... lo que debes" i "Eixa extraña tutela".

Cal destacar la seua llavor com a corresponsal de premsa al periòdic "Las Provincias". Durant més de trenta anys. va escriure guions d'adaptació de novel·les per a televisió. També va col.laborar al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, amb articles literaris, sempre vinculats a la festa i a Paterna durant quasi cinquanta anys. En ells va tractar temes paterners diversos. De fet en un dels seus articles últims deia que el dia de demà, quan s'escriga la història contemporània de Paterna s'hauria de consultar els llibres de festes. Cal destacar, com a un dels seus mèrits que va ser un dels impulsors dels Jocs florals de la Vila de Paterna, allà pels anys seixanta, col·laborador i guionista en els actes de clausura i entrega dels premis. Així mateix, va ser membre del Jurat qualificador en diverses edicions. També va ser mantenidor en la presentació i proclamació de la Regina de les festes i la seua cort d'honor en 1969.

Tot este bagatge cultural i literari va ser reconegut en diversos homenatges que se li varen rendir en el seu moment com a paterner il·lustre i home de bé. Jo el vaig conèixer ja major, a l'última etapa de la seua vida. El recorde com un home prim i menut que passejava pels carrers de Paterna, especialment per la Plaça del Poble i els seus voltants, que era on vivia. Una volta sent jo un xiquet, era escolanet i després de la misa de les huit de la vesprada varem pujar varios xiquets al campanar, sense dir-li res al senyor rector qui, quan va acabar, va eixir al carrer i va rodar la porta amb pany i clau. Quan varem baixar del campanar varem vore que estàvem literalment tancats dins de l'església. A algú se li va ocórrer tocar les campanes per a advertir que estàvem allí tancats. Casualment passava per allí D. Vicent Cardona que anava cap a sa casa. Es va acostar a la porta de l'església perquè va escoltar unes veus de xiquets que eixien d'allà dins. Recorde que va dir "tranquils que ja hem avisat al senyor rector, que ve de camí". Quan obriren la porta varem vore un rogle de tres o quatre persones que es varen acostar per a vore què havia passat i per si podien ajudar en alguna cosa. Entre ells estava D. Vicent Cardona qui, prèviament, a l'altra banda de la porta, des del carrer, ens va tranquil·litzar als xiquets que allà dins ens havíem quedat tancats.

 Ens va deixar a l'any 2004, als 86 anys. Que estes humils paraules meues siguen un senzill, però a la volta sincer homenatge a la seua memòria.

La immediatesa

Si la finalitat de la comunicació és el transmetre un missatge un emissor a un receptor, els nous temps, però sobretot les noves tecnologies obliguen a la immediatesa i fins i tot a la instantaneïtat del missatge alhora que amplien considerablement l’arc físic d’abastament de la informació. Així, si abans unes senyals de fum abarcaven el camp de visió de les persones, hui en dia la comunicació telemàtica permet conèixer un fet que en este moment està passant a l’altra banda del món, com si estiguerem visquent-lo in situ. La videoconferència permet que dos persones que estan cada una d’elles en una part del món diferent puguen parlar i vore’s com si estigueren una al costat de l’altra. El telèfon i no digam el telégraf, s’han quedat total i absolutamente desfasats si els comparem amb el correu elecrònic, per exemple. En el seu moment, la infomació arribava a través d’estos canals perquè eren molt més ràpids que els que existien fin a l’època, com podia ser la carta o un colom missatger. Però, com hen dit, s’han quedat estos mitjans totalmente desfasats. Hui en dia ja només els utilitzen quatre romàntics –actualment s’ls anomenaria friquis- per a mantindre el record d’un temps passat que tal volta fou millor, o per que no en tenen ganes de conèixer noves formes de comunicarse o simplement per que sí. El cas és que quan es descobreix un nou camí de comunicació, a l’igual que quan es produeix un descobriment extraordinari, sempre sol ser el poder establit qui fa les primeres averiguacions, així com el seu primer desenvolupament. S’ha de resaltar ací la importància que té el desenvolupament militar en ese camp. Una volta superada esta primera etapa és quan vé la part comercial per a explotar económicamente el nou invent o el nou canal de comunicació. D’esta manera, començant pels més rics i continuant pels més capritxosos, o més bé a la inversa, arriba un moment en què es popularitza entre la societat, de forma que tot el món, absolutament tots, tenen al seu abast eixe nou invent, siga un telèfon mòbil o una tablet. És a partir d’este moment quan se li'n dóna les més diverses utilitats. L’executiu agressiu utilitza la seua tablet per a tancar algun negoci que duu entre les mans. El pare o la mare telefona el fill o la filla adolescent al mòbil per a demanar-li explicacions de on està en este moment i per què no ha tornat a casa a l’hora acordada. El jove que per mitjà de la xàrcies socials intenta trobar una persona amb quí quedar esta vesprada per a prendre un cafè  o per a anar a sopar esta nit. La novia que es troba a una boutique provant-se un vestit, tal volta el de la seua boda, a qui la seua millor amiga li va fent fotografies amb el vestit posat, que de immediat envia per missatgeria instantània a una quantitat indeterminada d’amigues, les quals no escatimen en comentaris de tot tipus al voltant de dit vestit. Múltiples són, per tant, les utilitats que es duen a terme. Totes vàlides i totes correctes. Conec el cas d’una xicona que acaba de tindre un fill preciós, no fa més de quatre mesos. Ella, en companyia de totes les mares primerenques que han compartit comare i hospital han creat un grup de missatgeria instantània, la finalitat del qual consisteix a posar  en comú qualsevol problema, dubte, suggerència o qüestió a la resta de les mares, per a que cada una d’elles puga expressar la seua opinió al respecte. Qualsevol d’elles pot preguntar cóm fer dormir a un fill ploró a les quatre de la matinada. O quina marca de potito és la més digestiva o té més o menys quantitat de lactosa. Inclús n'hi haurà alguna mare que deixarà escrita la farmàcia on més barats es venen els bolquers. Sempre n'hi haurà una mare amiga que, a qualsevol hora del dia o de la nit estarà disposta a escriure una resposta o donar un consell o a expressar una sana opinió. En este cas, les noves tecnologies han substituït el savi consell de la mare de la partera.

Fins ací arribà la riuada...

Feia temps que no en teníem notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla, collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé, no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del nostre amic i poeta.

Quina lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari, poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el llibre Desgracià la pluja les banderes i al juny va resultar guanyador del IV Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em moriré d'amor. Eixe mateix any també publicà Ex-vot. A l'any 1998 publicà  Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la convocatòria de 1997. Antara i A l'entrada del temps fosc es publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus incertum en el 2000. Al 2002 guanyaria el III premi de poesia Antoni Matutano de la vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres Valencianes.

La meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix. Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!

XXXI

(cançó de Bétera)

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer.

(s’escolta una nit d’albades)

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,

flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler

seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo vull fer

és doldre’m amb espines de Roser.

A la ziga-zaga el món sencer

que mamprèn i acaba al teu carrer.

XXXVI

M’agradaria poder traçar, ràpid,

una ratlla a considerable altura

a les parets del teu carrer

i escriure FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA.

Per a marxar caminant, carrer avall

o barranc avall, que ja no ho sé

ni vull saber-ho, si sóc persona

o aigua amarga. Dir que fins ací,

fins aquest punt i dia exacte,

arribà la riuada del teu amor,

o de l’amor per tu. Deixar

la ratlla i anar-me’n del tot

Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás.  Ed. Germania. 2013.

Paterners de Paterna: La Torre.

A este blog comencem una secció nova que anirà enllaçada amb una etiqueta, que anomenarem “Paterners de Paterna”, on parlarem, cullereta a cullereta, d’aquells que han nascut, viscut, treballat o mort a Paterna o per Paterna. En esta primera entrada parlarem del primer paterner o paternera que ho és en quant a antiguitat. De fet, està present pràcticament a totes les cases. La seua imatge presidix els rebedors i els menjadors de moltíssimes llars en forma de fotografia, de quadre o, fins i tot, d’escultura. De fet, està present inclús a la simbologia local: a l’escut, a la bandera i a l’himne. A l’altar major de l’esglèsia de Sant Pere, al lloc on pren cadira la presidència eclesiàstica n’hi ha una representació de la mateixa. Es tracta, com ja haureu endevinat, de la nostra Torre, negra i moruna, tota envoltada de coves i de piteres.

Tal volta parlar de la torre de Paterna a hores d’ara, després de que tants i tants paisans nostres ho hagen fet ja d’ella al llarg de la història local, siga un tant reiteratiu per no dir redundant per la meua banda. Qué podem dir de nou d’ella? La veritat és que el fet de que algún escriga novament sobre la nostra torre demostra que, encara que passen els anys, continua sent un referent per a tots els que dia a dia xafem el nostre poble. Rafael Alfonso Barberá a les Notas para la historia de Paterna, ens diu que a un socarrat es va trobar una inscripció en àrab que, traduïda diu que “Batrium Atlili ens va construir esta torre que es va alçar per a honrar el ja recordat Ahmar Azrac…” Des d’aquell moment, fins a l’actualitat ha estat present al imaginari colectiu del nostre poble. Va ser lloc de vigia del terme, vivenda, diana de raigs, model de pintors, inspiració de poetes… Al mateix temps, ha segut testimoni de tants i tants fets ocorreguts: Guerres, revoltes, bombardejos,… Va ser testimoni de la rendició pacífica de Paterna al rei en Jaume I, de les guerres de la unió, de la lluita contra els francesos, de les guerres carlistes, de la guerra civil,… però sobretot de la vida quotidiana de tants i tants paterners que a la seua ombra han jugat, han passejat o han festejat, i que fa que siga l’edificació del nostre poble que més vivències ha gaudit al llarg de la seua existència. Com a exemple de dita quotidianeïtat, direm que quan es feien maniobres i pràctiques de tir als terrenys militars, per a que els llauradors que tenien fanecades als seus voltants no s’hi acostaren, pel perill de rebre el impacte d’una bala o l’esplosió d’una bomba perduda, es penjava una bandera roja a l’alt de la torre per a indicar que n’hi havia pràctica de tir i, per tant, perill. A l’any 1796, el rector de Paterna, D. Pedro Juan Durá va dirigir una carta al Diario de Valencia on contava un succeït que va ocòrrer a la torre i que va conmoure a tot el poble amb un raig que va caure sobre la mateixa i que va matar un pare i la seua filla, que la habitaven. A l’any 1930, a un dels primers Jocs Florals de Paterna, Conchita Belenguer va guanyar un premi literari amb un poema anomenat Lo guarda del terme on exalta el nostre més important monument. A més a més, grans poetes de la nostra literatura contemporània han parlat d’ella. Vicent Andrés Estellés la nomena a algun poema seu dient “Els matins de Paterna i les nits de Paterna (¿sabeu bé si la torre és àrab o romana?)”. Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol varen crear l’editorial Torre, on es varen publicar en valencià obres imprescindibles de la nostra literatura de postguerra. Ni què dir té d’on prové el nom de dita editorial.

Però no tot és llum i literatura a la seua història. També té les seues ombres. N’hi ha una llegenda que diu que on hi està l’aljub, d’allí eixien una serie de passadissos per a fugir en cas d’atac per part dels cristians als moros. Encara que mai s’ha pogut demostrar, n’hi ha qui afirma que encara existixen. Cal nomenar també el tranformador de la llum que se li va adosar, enllegint la seua imatge. I cóm estigué a punt de ser venuda per part d’una corporació municipal, ja fa moltíssims anys, perquè es considerava un objecte inútil.

Al final dels seixantes del segle passat va ser restaurada. El 1971 va ser declarada monument historicoartístic de interés local. A partir d’eixe moment ha segut lloc d’encontre dels paterners. Des de les seues escales s’ha fet la crida a les falles, el pregó de les festes del Santíssim Crist de la Fe,… N’hi ha una imatge que reflexa la nostra intrahistòria des de l’espill de la torre. I és la fotografia feta per Mario Costabella al final dels setantes i que fou portada del llibre de festes de 1979. En l’actualitat conserva un aire senyorial alhora que pleveu. Des de l’alt del tot es divisa Paterna sencera. I en dies clars, tal volta es contemple el mar. Això si no fos per les grans edificacions que han crescut com a bolets per tota la nostra geografia.

Un post, una post

El llenguatge és allò que ens permet comunicar-nos a les persones. Per mitjà d'ell podem transmetre expressions, sentiments, estats d'ànim... que fan influir en aquells que ens envolten i dels quals esperem una resposta. Per això mateix, totes les llengües  intenten tindre una paraula per a nomenar cada objecte, cada sensació i cada estat d'ànim. Però com açò podria fer que n'hi hagen perfectament una infinitat de paraules, cada una amb un significat diferent, n'hi ha el que s'anomena la polisèmia, de forma que una mateixa paraula té més d'un significat. Una peça de fusta, més ampla que gruixuda és el que anomenem una post. I n'existeixen tantes com quantes funcionalitats li podem traure. N'hi ha la post d'embastar i la post de tallar, utilitzades per les cosidores. La post de ronyar, emprada pels sabaters. La de planxar, per les planxadores. La d'escarnar, de ferrejar, de toscar o de pelar són les destinades a fer cada una d'estes operacions en l'ofici d'adobador de pells. La post de rentar és aquella damunt la qual les dones posen la roba per rentar-la. La post per a regar és la que li serveix al llaurador per a parar l'aigua i així poder regar el seu camp, amb el reg a manta. La post de pastar és la que serveix per a fenyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desdenfornar-los. Vem per tant que, a una societat bàsicament manufacturera on un gran percentatge dels oficis són de tipus manual, determinats utensilis laborals, com puga ser un martell, una aixada, una corbella o una post, tenen una gran quantitat d'accepcions així com de sinònims, tants com quantes modalitats d'oficis empren dits utensilis. Esta és la gran riquesa del llenguatge, que intenta que  cada objecte tinga una paraula que el identifique i que el distingisca dels demés. La mateixa paraula post, en anglès fa referència a un missatge o article publicat a qualsevol lloc. De fet, una gran quantitat de periòdics escrits en llengua anglesa tenen al seu nom dita paraula (the New York Post o The Washintong Post, entre d'altres). Si ens cenyim més concretament al món de la informàtica, del internet i més específicament dels blogs, la paraula post és sinònim d'entrada. Es tracta dels articles que es van publicant a la part central del blog i que s'ordenen d'una manera cronològica. Solen tindre un títol, un cos de l'article on es pot introduir text, fotografies, videos o audios. Es poden arxivar per categories i també s'acompanyen de paraules clau relacionades amb el contingut de l'article. A més a més, generalment els posts permeten que els lectors afegisquen comentaris al voltant del contingut del mateix, mostrant l'agrado o el desagrado amb ell. Per si no s'havieu donat compte encara, este xicotet escrit que esteu llegint és un post i espere, de tot cor, que vos agrade.

De forns i records

Mon pare sempre ha segut forner. El seu treball consistia a pastar pa, rosquilletes, coques, magdalenes -altrament dit malaenetes-..., així com  estar a la boca del forn amb  la pala a la mà entrant i traent tota mena de rebosteria, així com coure cassoles d’arrós al forn de les dones del veinat, al carrer de la Corretgeria, en ple centre de València. Jo era ben menut i de tot açò  me’n recorde com si fora un ensomni.

No tindria jo més de huit o nou anys, vaig anar amb ell al seu treball un dia en que havia de fer tres cents panellets per a la festa de Sant Vicent del mocadoret que tots els anys s'organitzava al carrer de la Tapineria per als xiquets del barri. Era dissabte de matí. Aquell dia vaig descubrir in situ el cicle complet per a fer el pa. Cóm s’abocava l’aigua, l’oli, la farina, la sal i el rent a la pastadora per a que es fera tota una massa compacta. Cóm després s’anaven pessigant amb el tall, mossos d’eixa pasta i se li anava donant la forma de viena. Cóm es dipositaven amb cura aquelles barretes de pasta a unes posts de fusta i es guardaven dins de l'armari per a que fermentaren. Cóm, a poc a poc, anava unflant-se aquella massa fins a arribar a tindre la consistència deguda. Després anaven entrant per la boca del forn aquelles vienes després de creuarles amb una ganiveta, com si les pernoliaren. Una volta transcorregut el temps assenyalat, s’anaven traent del forn aquelles fogasses de pa calent, ben cruixents. Recorde que  la faena que em va manar mon pare va ser la de contar-les, per comprovar que, efectivamente, n’hi haven tres cents panets. I allà que les anava plantant dempeus, a la panera. A més a més, era costum en mon pare el dia de dissabte sant, fer mones, panquemaos, coques de panses i anous i tot tipus de reposteria pasqüera, per a casa. El procés era pràcticament el mateix, però ací intervenia més la creativitat. Qué vols que et faça de mona, un llacet o un cocodril? Si li deia que un llacet, agafava la massa, la creuava en forma de e i en mig li clavava un ou dur.  Si deia que un cocodril, amb dos panses li feia els ulls. Amb unes tisores dibuixava la boca, dins la qual amagava l'ou dur. Una volta dipositada a la llanda, després de pintar-la amb ou batut,  s'arruixava amb un bon grapat d'anisets de colors diversos que s'adherien a la pasta i li donaven la singularitat pròpia de la mona de Pasqua. Després  es ficava dins del forn on es coïa amb un foc fluixet. Només traure-la del forn, cremant encara, s'abocava a la panera per a que es gelara.

La meua dona té una amiga que és fornera del Villar del Arzobispo i ben bé coneix totes les nobles arts que hem descrit adés, desenrotllades en llargues nits sense dormir.  De tant en tant, passem pel seu forn a saludar-la. No és difícil trobar-la amb el delantal blanc posat, davant de la taula, pastant rosquilletes, elaborant empanadilles o qualsevol altra frivolitat, com poden ser congrets o rosquilles d’anis. Mentrimentres elles dos xarren de les seues coses, m’agrada recordar certs olors i certes sensacions de la meua infantessa. Me n’adentre per l'obrador del forn. Entre posts i paneres, observe cóm van unflant-se a poc a poc les vienes de pa. M’acoste a la boca del forn i contemple, per la finestreta, cóm el foc va cremant la llenya  mentre es cou allà dins alguna cosa que no arribe a divisar el que és, si rosquilletes, panquemaos o mones de Pasqua. El foc del forn sempre l’he comparat amb el foc del infern i de xicotet me’l imaginava soflamant a les persones roïns. Però en aquell moment estava a la temperatura justa per a coure allò que allà dins estava daurant-se.

En el meu viatge a la infància pel forn de l'amiga de la meua dona, veig una pala damunt del caballet que es troba davant de la boca del forn, preparada per a traure d'allà dins el que pacientment es cou. Recorde la facilitat de mon pare per a llançar-la i frenar-la amb un colp sec per a, d’eixa manera, deixar allà dins allò que es vol coure, així com la mateixa destressa per a traure allò que ja està cuit. Quan anava a traure alguna cosa d'allà dins, sempre em deia que m'apartara d'allí. Se m’ha inculcat un gran consideració amb esta tarea, perquè amb la cua o rabo de la pala es podia llastimar a algú, com de fet, sempre m’han contat alguna que altra història al respecte. De fet, açò mateix em para. Si no, tal volta agafaria la pala i començaria a traure del forn de la nostra amiga les vienes de pa que, en bateria, es divisen allà dins i que ja estaven a punt d'eixir del forn...

Mentre escric este post, em venen pel cap uns versos d'Estellés que parlen del treball del forn. No recorde exactament on els he llegit. Ah, sí, al  Llibre de Meravelles. Ací vos els deixe per a que vos deliteu.

L’OFICI*

“Lo jorn sencer totstemps sospir”

Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentamente, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensamente als matins del Garbí,

pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

                                      

                                         Vicent Andrés Estellés.

*Llibre de Meravelles. 12ª Edició. Editorial 3 i 4.

De profesió, havanés...

Moltes voltes ens pensem que encara queden paraules per inventar i estem molt però que molt equivocats. Donades les circumstàncies actuals de crisi, agreujades per un cert passotisme i la sobreprotecció cap als més jovenets, els mitjans de comunicació han inventat un neologisme format per un acrònim que defineix els qui NI estudien Ni treballen, NI fan res de res. Són els anomenats NINI, o xiquets NINI, els quanls enseguida ens els imaginem aillats a la seua habitació, després d'haver-se alçat a la una del migdia, cara a l'ordinador o a la videoconsola sense importar-los res: ni els pares, ni la seua vida, ni el seu futur. Ens pensem que es tracta d'un fenòmen actual. Tal volta les circumstàncies específiques sí que identifiquen a esta generació amb eixe nom. Però el fet de no treballar, ni fer res és algo que ha existit tota la vida del Senyor.

Efectivament, a totes les èpoques sempre han existit persones que això de treballar els ha vingut una miqueta gran i se'ls ha tret un gran nombre de paraules alusives. Estes oscil.len des del famós vago, passant pels malfaeners, mantero, malfatà, valdraga, sanguango, desfaenat, i així podriem seguir nomenant tants i tants, que necessiteriem varios blogs per a recopilar totes estes expressions.

El refraner no es queda curt i també està plé de refranys i frases fetes que també ens identifiquen estes persones. Ser més mantero que un xop, eixe té una espina clavada en la panxa que li impedix ajocar-se, això de doblar el llom no és lo seu, ser més vago que la jaqueta d'un guàrdia,.... són entre altres les més comuns.Si anem a expressions més locals, segur que en trobarem moltes més a les que incluús hi anomenem a alguna persona o alguna circumstància propia del lloc de treball en questió.

Però l'expressió que a mí sempre m'ha fet gràcia i sempre m'ha agradat, en diferència, és la que he escoltat dir sempre a casa dels meus pares i que ja venia heretada dels meus avis. Inclús m'atreviria a dir que dels meus besavis. L'expressió es a mena de diàleg, probablement treta d'algun sainet valencià del segle XIX. Un li diu a un altre "Eixe és havanés". Havanés? Això què és?" Pregunta l'atre. I el primer contesta "Menjar, beure i no fer res".

No deixa de ser curios, com ja hem vist, la gran quantitat de paraules que n'hi han per a definir i nomenar als poc treballadors i les poques que hi existeixen per a definir els que són tot el contrari. Aquell que treballa d'una manera diligent, constant, perseverant i productiva se li diu que és un profesional. Pocs calificatius n'hi han específics a este respece. N'hi ha que acudir als calificatius convencionals que acompanyen al substantiu. Així parlem de ser un treballador excel.lent, magnífic, preparat,...

En definitiva n'hi han més paraules per a definir els mals treballador que els bons. Tal volta siga perquè en són més els falfaeners que els bons treballadors? Pense que no. Més bé succeeix com amb un bodegó amb unes pomes lluentes. Destaca més aquella poma podrida que fa pudor, que no aquelles quatre o cinc sucoses que s'hi exhibixen. I no deixa de ser curiós que una poma podrida fa malbé les pomes bones. Però al revés no: Les pomes sanes mai sanen la poma podrida. De la mateixa forma, si n'hi ha una quadrilla on n'hi ha un manta el seu comportament embrutarà el dels altres tres o quatre. Al contrari és més difícil que passe. Es veu més la falta del maltreballa que la destressa i la solvència dels altres treballadors competents i solvents.

Quan a algú o d'algú li diguen que és un NINI, no estem inventant res de nou. Estem aplicant un nou calificatiu a una conducta que ha existit tota la vida, això sí, amb les circumstàncies pròpies de 'epoca en que els ha tocat viure.

Els olors de l'oficina.

A un racó de l’oficina on treballe, n’hi ha com si fora un armari més, una nevera menudeta, de les d’abans. I damunt d’ella, coronant-la, com si d’un barret es tractara, n’hi ha un senzillet microones que, encara que menut, fa molt noblement el seu paper. Al tractar-se d’una administració pública i per tant, no haver-hi un  amo concret a qui dirigir-se per a demanar-li estos electrodomèstics, es va decidir fer una subscripció popular entre els qui ocupaven estes dependències en aquell moment, per a adquirir-los per un preu mòdic. Pues bé, des d’aquell dia estos aparells ens han acompanyat en el dia a dia de forma que no han deixat de donar servici. Com encara damunt, a cent metres d’ací, no més, n’hi ha un gran centre comercial que ens dóna a més a més, l’oportunitat d’omplir la nevera amb coca-coles, aigües, iogurts i alguna que altra bossa d’amanida o plat precuinat per a assaciar uns jovens estómacs, la part de la intendència la tenim més que coberta.

Ja de bon matí, conforme van arribant els companys, anem omplint la nevera de fiambreres, tuppers i demés recipients plens de dinars diversos, que són deixats en bateria, l’un al costat de l’altre, envoltats amb una bossa de plàstic. O bé de paper. N’hi ha qui, fins i tot porta el menjar dins d’una cartera hermètica. Allà dins descansen fins que es fa l’hora de dinar, que no la marca cap rellotge que no siga la panxa.. Per dins del microones van desfilant, un  a un, tots els recipients de tots els presentes, per a calfar els ansiats menjars que, uns minuts després, seràn devorats en el mateix lloc de treball, mentriimntres mirem a la pantalla de l’ordinador un video de youtube, unes diapositives cridaneres, un telenotícies o un correu electrònic graciós.

Durant eixa franja horària que sol oscil.lar de les dos del migdia fins a les cuatre de la vesprada, tot el departament sol omplir-se d’un ventall d’olors que van variant, segons el dia. Normalment els dilluns solen ser dies de paelles i de fideuaes, fruit de la generositat del dinar setmanal a la casa païral on, després d’un dinar opípar, encara en sobra el justet per a omplir una fiambrereta per al dia següent. Els dimarts sol ser dia de llegums, llentilles i altres plats de cullera preparats el dilluns de vesprada a casa. El dimecres sol ser dia de pasta, condimentada amb tomaca fregida, normalmente envasada, que li dona un gustet especial als macarrons o als espaguetis. El dijous sol ser dia més d’amanida, adobada amb una bona xorritada d’oli i de vinagre i un bon pessic de sal, escampat per damunt de burumballes rebolicades d’encisam, endivia, tomaca, ceba, dacsa, carlota rallada i tot allò que la imaginació ens il.lumine per a omplir la tartera.

Segons l’hora del dia que siga, varia l’olor que es respira al lloc de treball. Així, de bon matí flaira tènuament a hardware desendollat i a lloc tancat. Segons va avançant el matí, va fent olor a gana i a estómac buit, fins que es va escoltant el soroll del microones en marxa, durant els minuts de rigor que culmina amb l'esperada campaneta que avisa de que el periode d'escalfament ha conclós. En eixe moment s'escampa per tota la sala una olor de cuina que arriba fins a la porta del departament, i que dura fins allà les cinc de la vesprada. És aleshores quan n'hi ha qui s'atrevix a escalfar-se un got de llet, bé asoles, bé amb una culleradeta de café soluble o amb cacao en pols, segons la golositat del qui va a berenar. I eixe és l'olor que flaira la dependència fins a l'hora d'anar-se'n a casa. En este últim moment, l'olor que desprén aquell lloc és a ganes d'anar-se'n a casa, a proper sopar, a sofà a casa i a televisió nocturna acompanyat de la parella.

Tal volta, el proper pas que donem ací en el treball siga comprar-se un llit i un matalaf per a dormir ací mateix i evitar-nos anar i tornar a casa cada dia. Almenys, darrere de la meua cadira, al costat d’un ample finestral, lloc no en falta.