Enramaes

Antigament, segons conten els més vells, hi havia costum quan arribava el mes de maig, d'anar de matinada, acompanyats d'alguns amics, a la casa de la xicona que a un li agradava, per a escampar, davant de la porta de sa casa una sacada d'herbes aromàtiques segades de la muntanya, que es coronava amb pètals de roses, que donaven colorit al verd de la murta. Era el que s'anomenava fer una enramada. A més a més,  el pretendent podia anar acompanyat d'algun amic que tocara algun instrument musical, o per uns quants que  formaven, tots junts, una rondalla que s'encarregaven d'amenitzar l'enramada. I en acabar el improvisat concert, els pares de la xicona, solien convidar als valents a fer-se'n una copeta o a pegar un mosset. Al llarg de la historia, han hagut enramades històriques, com aquella que varen fer, supose que pels anys seixanta una colla de paterners a una xicona, on, en lloc d'escampar a la porta de sa casa murta d'enramada, varen escampar herba per als animals. O més enllà en el temps, Ernest del Moli, al llibre de festes de la Mare de Déu dels Desemparats de l'any 1967, ens conta una historieta de cóm quan era jovenet, ell i uns quants amics varen formar una rondalla que anava per les cases, cantant i tocant. Una volta varen anar a tocar a la finestra d'una xicona anomenada Roseta, que entenem que seria una joveneta paternera templadeta. Es va posar a ploure i se'n varen anar fugint d'aquell lloc, sense donar-los temps d'acabar la cançó. Al dia següent, la mare de Roseta, li va demanar a un jove del poble, que eixa nit tornaren a sa casa a fer-li la serenata que no varen poder concloure la nit anterior. Aquell xic, anomenat Ramonet, que no sabia de què li parlava, va saber aprofitar la confusió i va anar aquella nit amb uns amics més a concloure la ronda que havien començat uns altres. Totes estes costums, que es van perdre ja fa anys i que jo no he arribat a conèixer, tornen a aparèixer hui en dia de forma renovada, per influència d'allò que s'anomena el mite de l'etern retorn, que dit d'una manera col·loquial, consisteix en que que no hi ha res de nou davall del sol, perquè, tot allò que passa, la història en general, no es desenvolupa d'una manera lineal sinó més bé cíclica, de tal manera  que allò que succeeix cada dia no és nou, sinó que si investiguem una miqueta, podem arribar a la conclusió de que ja ha passat anteriorment. En el cas que ens ocupa, podem vore cóm en l'actualitat, moltes voreres amaneixen esborronades amb un grafitti felicitant un aniversari, o amb una enginyosa declaració d'amor. Es canvia la murta per un esprai de pintura, el guitarró per una descàrrega d'una cançó d'Alejandro Sanz i l'avís, en lloc de donar-li'l a la xicona de viva veu, es fa a través d'un missatge per whatsapp. D'esta manera, canvien les circumstàncies, les persones, així com el medi en el qual es produeixen. Però la finalitat és la mateixa, tant fa cent anys, com fa un dia: Intentar impressionar a aquella xicona que tant ens agrada.

Primer de Maig

Un de maig. Dia del treball, en homenatge als anomenats màrtirs de Xicago. Estos sindicalistes anarquistes varen ser executats als Estats Units, per la seua participació a les jornades de lluita per la consecució de la jornada laboral de huit hores. Varen tindre el seu origen en la vaga iniciada l'un de maig de mil huit-cents huitanta sis i el seu moment més àlgid es va donar tres dies més tard, el quatre de maig, a la revolta de Haymarket. A partir d'aquell moment es va convertir en una jornada que reivindicava els drets dels treballadors en sentit general, celebrada a tot el món d'una manera o d'una altra. Enguany ha caigut en divendres. Ocasió més que idònia per a agafar la maleta i viatjar a qualsevol lloc. Per tant, ha caigut fantàsticament be per a escapar i desconnectar. I no deixa de ser curiós el fet que un dia de reivindicació i de protesta, o al menys de record d'uns fets que han influït d'una manera notable en la nostra història contemporània, s'ha acabat convertint en una jornada d'oci i d'esbargiment. I aleshores un es planteja: la jornada de l'un de maig és una jornada de reivindicació? O es tracta més bé d'un dia de descans i d'oci? No fa molt, un dirigent sindicalista, va acabar el seu discurs pronunciat en concloure la manifestació  del primer de maig, convidant a tots els treballadors que s'havien reunit a la Porta del Sol a Madrid, a que aprofitaren el bon dia que hi havia eixit, per a anar a prendre unes servesses amb els seus companys. Al llarg de la història s'ha anat celebrant de forma diferent esta efemèrides arreu el món. Als paisos de l'àrea comunista es commemorava amb desfiles multitudinaris on participava el proletariat. L'església catòlica, va saber reconvertir esta festa civil en religiosa i així, en 1954, el papa Pio XII, va declarar l'un de maig com a festivitat de Sant Josep obrer, a la plaça de Sant Pere de Roma, tot i afegint un missatge catòlic a este dia i obrint un nou concepte d'obrers catòlics, amb reivindicacions socials i fe. Els paisos de influència cristiana, també celebraven la festa de Sant Josep artesà amb exhibicions esportives dutes a terme per membres del sindicat únic vertical, mentre que a la resta de paisos europeus es duien a terme manifestacions multitudinàries per part dels sindicats horitzontals per a commemorar este dia. Enguany, per a celebrar esta festivitat, me n'aniré a cinquanta quilòmetres de València, cap al interior. Aprofitaré la jornada per a descansar i gaudir del bon dia que farà, en companyia de familiars i amics, i em recolzaré a l'ombra d'una olivera per a llegir una miqueta. Perquè la formació i l'aprenentatge són, entre altres, les armes que tenim per a lluitar contra la incultura i poder, d'eixa manera, optar a llocs de treball de qualitat que ens permeten així poder auto-realitzar-nos com a persones.

Tresor

Una volta més, són els diaris els qui em donen peu a escriure una nova entrada al meu blog. Perquè ha eixit publicat als diversos mitjans de comunicació que, en dies passats ha hagut una dona de Paterna que s’ha trobat a un parc de dita localitat un paquet amb onze mil euros. I el més curiós és que la notícia no és este fet en si, sinó el fet de que dita dona ha anat amb la troballa i l’ha entregada a la Policia Nacional. De immediat, s’ha aplicat allò que estableix el Codi Civil als seus articles 614 i següents i s’han entregat els diners a l'alcaldessa de Paterna, per a que faça les publicacions preceptives “en la forma acostumbrada, durante dos domingos consecutivos”, per a que l'autèntic propietari aparega i acredite que dita quantitat de diners és d’ell i se li’n faça entrega d’allò que li correspon, com a legítim propietari. Tot siga dit de pas, que dita acreditació es tracta d’una prova complexa –diabòlica-, el fet d'acreditar que uns bitllets són d’un mateix, donat el caràcter anònim a l’hora que fungible que tenen els diners. I el que més em sorprèn, després de llegir la notícia als diaris a través de la xarxa així com tota la gran quantitat de comentaris que al respecte s’han anat escrivint a les xarxes socials, és cóm una conducta que hauria de ser digna d’un elogi comú de tots els ciutadans, de forma que esta dona se li considerara al menys com una heroïna local, els comentaris comuns van més bé en la línia contraria, que obviem reproduir ací per respecte, tot i això, sense contar amb la quantitat de punyalades que se li donen al diccionari al escriure este tipus d’opinions. Francament, he de reconèixer que si haguera segut jo qui s’haguera vist en la situació d’esta dona, no sé quina haguera segut la meua reacció, ni tampoc sé de quina manera haguera actuat. Segurament m’ho hauria pensat més de dos voltes què fer amb eixa poltracada de diners. Tal volta ho haguera entregat a la policia. Tal volta no, no ho sé. Però el que sí que reconec, davant els fets consumats, és l'esperit cívic, noble i ciutadà de la dona en qüestió, de la qual no sabem la seua identitat -i espere que no la sapiguem mai- i per tant, no sabem la seua situació econòmica. Perquè donat el panorama de crisi generalitzat que estem patint en estos moments, probablement dita persona no arribe a finals de mes. O tal volta sí. O tal volta estiga en el paro. O tal vegada tinga quatre fills menuts que alimentar... Totes estes circumstàncies donen més mèrit a la seua conducta. Al final pareix que qui és massa bo, és bo dos voltes, és a dir bo-bo, quan realment s’hauria de dir d’ell que és honest, sincer, exemple de conducta, i altres comentaris semblants, mentre que aquell que triomfa, moltes voltes sense escrúpols, pareix ser que és de qui es solen fer els comentaris positius i les lloances. El que realment desitge és que una volta transcorreguts els dos anys que estableix l’article 615 del Còdi Civil, la dona anònima de Paterna que va trobar estos diners, prenga possessió efectiva de dita quantitat, en premi i en reconeixement a la seua honestedat, al seu civisme i la seua ciutadania.

En clicar ací, llegireu la notícia.

Arabesco

Foto: Diari Levante EMT de 6 de febrer de 2014.

Un arabesco és una decoració amb formes geomètriques que imita formes de fulles, flors, fruites, animals... i que apareixen quasi sempre a les parets de certes construccions àrabs, com són les mesquites. D'acord amb estes premises, allà pels anys 90, a uns terrenys que aleshores eren de Paterna, però que hui en dia pertanyen al municipi de Sant Antoni de Benaixeve, es va construir una discoteca, aleshores la més gran de tota la Comunitat Valenciana que, encara que la seua construcció tenia una aparença neoclàsica, especialment si mirem el seu sostre, les columnes que la sostenen, els arcs que es formen entre capitell i capitell, així com la seua decoració exterior, imitaven un estil àrab, tot intentant recrear un ambient màgic alhora que exòtic a les nits de diversió de la joventut valenciana, paregut a les mil i una nits. Era l'època feliç en què un jove Juan Luís Guerra cantava aquella batxata mig empalagosa que deia allò de que "Quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quieras..." en aquella pista gran, amb escenari i pantalla enorm, que pujava i abaixava a discreció, segons ho considerava convenient el DJ. O bé uns The Farm inspirats entonaven allò del "All together now" a la pista de ball xicoteta, contigua i insonoritzada o bé uns barrocs the Cure hi cantaven "Friday I'm in love", mentrimentres per davall de la cabina del DJ s'omplia aquell habitacle de fum de discoteca. O bé podies anar a la barbacoa que hi havia a una zona independent de la sala, on podies fer-te unes braves, o una hamburguesa, i regar-ho  tot amb una gerra de servessa, o de vi amb coca-cola, altrament dit calimocho, alhora que s'escoltava Pure, interpretada per uns transgressors Ligthning Seeds, entre rialles i bromes del grup d'amics, que escalfaven d'eixa manera per a anar a ballar a qualsevol de les dos sales. O be es podia gaudir, especialment en estiu, de la terrassa que hi havia, contigua a la barbacoa i que feia més agradables aquelles matinades de festa i diversió, a ritme dels Simple minds i el seu famós "Don't you (Forget about me)". També estava habilitada aquella discoteca per a celebrar convits de boda a unes sales especialment condicionades a la planta superior, totalment independent, i que des de les quals els convidats de la boda hi podien accedir, una volta acabat el convit, com a detall de la casa. Quatre ambients diferents hi havien en aquella discoteca, en la que fàcilment podien juntar-se a aquella sala més de tres mil persones. Bons records guardem d'aquell lloc de diversió que va causar sensació entre la joventut de Paterna, per a la que hi havia servici d'autobusos a unes hores determinades, tant per a anar, com per a tornar. Sessions increïbles es varen viure allí, de forma ininterrompuda, divendres i dissabtes de vesprada i de nit, així com diumenges de vesprada, fins a març de dos mil set, en que va tancar definitivament les seues portes per les presions dels veins i  després d'haver canviat de nom un parell de voltes: Queen i Space. 

Bicicletes

Fernando Fernán Gómez escrigué als anys setenta una obra de teatre anomenada “Las bicicletas son para el verano”. Jo no sabria dir si són per a l’estiu o per a l’hivern. El que sí que sé, és que el dia que vaig complir nou anys, em varen regalar una bicicleta model Meteor BH, que els meus pares varen aconseguir mitjançant la imposició d’una quantitat de diners a termini fix a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, actual Bankia, en aquella època en la que els bancs i, sobretot les caixes d’estalvis, encara complien una llavor social i et regalaven alguna cosa que altra, com podia ser una enciclopèdia o una bateria de cuina. Encara recorde l’emoció en eixir de l’escola per anar corrent a casa a descubrir el meu regal. Allí, en mig del menjador estava, senyorial, quasi quasi pontifical, aquell aparell de dos rodes que causaria les delícies dels meus dies infantils, recolçada sobre el seu caballet, que li feia un aire mes dinàmic encara. Encara la vaig abaixar al carrer per a donar una volteta per davall de casa, acompanyat de mon pare. A penes arribava als pedals, per la qual cosa, el sillí me'l varen abaixar el màxim posible per a arribar a pedalejar cómodamente. Aquella era una bicicleta tot terreny, amb els pneumàtics de les rodes dentats amb “tacos” per a agafar-se millor al terreny. I per a mí, també era tot terreny, en la mesura en que igual l’aprofitava per a anar amb els amics a jugar a l’estil “Verano Azul”, com per a anar amb mon pare a l’horta per a ajudar-lo en els seus quefers habituals. Amb aquella bicicleta vaig recorrer tots els carrers de Paterna, tot i vivint aventures a l’estil de “Los Cinco” de Enid Blyton en companyia dels meus amiguets de la infància. Així, varios dissabtes de matí vàrem anar uns quants amiguets del col.legi, travessant el polígon, a la Canyada on acabarem en casa d’una companya de classe. Una altra volta varem anar a menjar-nos la mona per allà per darrere dels terrenys militar de tir, més o menys per on està Lloma Llarga, altrament dit Valterna. En una altra ocasió varem anar dos amics i jo als camps del València Club de Futbol, per a vore còm entrenaven els seus jugadors. Moltes més experiències viscudes recorde i no acabe, com quan se'm va enganxar la jaqueta que duia nugada al manillar, a la roda de davant que feu que es frenara en sec i vaig votar per damunt, caient en terra. Vaig estar un més amb el braç embenat. O quan em la varen furtar i la vaig recuperar al poc de temps, gràcies a una marca que li havia fet a la roda davantera i que em va permetre reconèixer-la amb facilitat. En definitiva, aquella bicicleta em feia ser Koji Kabuto quan tripulava aquell robot gegant, anomenat Mazinguer Z, per a alliberar el món del mal.

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.

Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.

Paella

No sé si serà pel clima tan bo que tenim al llarg de l’any, o tal volta siga per tindre la mar ben a prop de nosaltres i ens fa ser genuïnament mediterranis. Ens agrada viure bé, menjar be i beure millor. Busquem la part pràctica de les coses i rebutgem aquelles que, per improductives, no ens donaran només que problemes. Ens agrada discutir i crear polèmica, moltes voltes, quan més boves i de més poca substància, millor: que si crida o cridà, que si…. Que a voltes ens fa traure el pitjor de nosaltres, però que la gran majoria de voltes ens descobreix gratament el millor de nosaltres en quan a la part creativa es tracta, com hem pogut comprovar fa no res amb allò de “el caloret”. Som meninfots respecte a gran quantitat de qüestions que ens identifiquen com a poble, però fem ben nostre que en les coses de menjar no es juga. Així, quasi que ens dóna el mateix que ens furten la cartera, però discutirem hores i hores al voltant dels ingredients de la paella: Que si ha de dur conill i pollastre. Si admet pimentó, o carxofa o alls porros. Que si això ja no és paella, sinó més bé arròs amb coses, i comentaris pareguts farem. Però això sí, sense parar de pegar cullerada a eixe arròs tan suculent que ens estem menjant, mentre que el remullem amb un bon got de vi del terreny i aguaitem a la llunyania, per damunt del banc de la cuina, una muntanya de catxaps, d’arnadí, de congrets o de coca de llanda, que ens esperen ansiosament per a després del dinar. Se'ns il·lumina el rostre d'una manera coral en parlar de les coses pròpies de casa, especialment quan estem lluny de la nostra terra, mentre que quan la xafem de nou, ens riem de la música i dels tocadors. Amb tots estos ingredients, Eugeni Alemany, persona a la que no conec personalment, però de la que si que és ben palesa la seua preparació així com la seua gràcia personal, com hem pogut constatar a diversos programes de televisió con “Caiga quien caiga”, “Trau la llengua” o “Un pais de llibre”, ha aconseguit, utilitzant com a altaveu les xarxes socials, crear un corrent d'opinió per a aconseguir que l’emoji de la paella siga reconegut per Unicode com una emoticona més, per a comunicar-nos a traves de les xarxes socials, així com a traves de la missatgeria instantània. Sí. Totes les persones del món, podran tindre accés a esta icona, que passejarà el nóm de València pel món sencer. D’esta manera, no serà ni la bandera ni la llengua ni l’escut ni el territori els qui ens identifiquen a les xarxes socials com a valencians, sinò l’arrós, el conill, el pollastre, la bajoqueta i el garrofó d’un bonic dia de diumenge. No sé si tot açò s’ha degut –si se’m permet l’expressió- al frikisme d’una persona. O tal volta al càlcul comercial d’una mercantil arrossera com és Arròs la Fallera. No ho sé. Però el que sí que sé és que amb este fet, Eugeni ha segut capaç d’unir, entre l’escepticisme i la picardia, la gràcia i la contundència, a tots els valencians, amb una circumstància comuna com només és capaç de fer-ho el futbol en una final de copa. Esta il·lusió és el famós comboi, expressió ben coneguda pels pobles de la Ribera, que ens transmeteix entusiasme, activitat festiva o diversió colectiva, tal volta afavorit i influenciat pel clima tan benigne del que gaudim a les nostres terres. Crec que l`última volta que algú ens va unir als valencians per a aconseguir alguna cosa fou el rei Jaume I. O tal volta fou Francesc de Vinatea? Dóna igual qui fora. El més important és que per una volta no hi ha habut una renya entre germans. “Que si bellea, que si bellesa, que si valencià, que si català…" L’única cosa que demane, especialment ara que s’acosten les eleccions, és que el que Eugeni ha unit, que no ho separe ni la política ni els polítics.

Més falles

Tal volta sobre les falles estiga ja tot escrit. Sobre el foc, sobre els ninots, sobre els coets, sobre  els bunyols, sobre la dona fallera, sobre l'ambient festiu, sobre les mascletaes, sobre la paella,... I, mentre reflexione al voltant d'este tema, descobresc, per entre la xarxa,  el cartell anunciador de les falles de Paterna de dos mil quinze, enguany dibuixat per Begonya Perona. Sobre un cel fosc, de nit, tot plé d'estrelles o espurnes d'una falla que ardeix vivament a la part de l'esquerra, s'amaga la torre negra i moruna, en un segon pla, fosca, nocturna, com si estiguera dormint, mentre vigila les falles de Paterna. I en un primer terme, el perfil de la dona fallera paternera abillada amb el vestit de fallera, adornada amb les seues millors joies i amb un ram de flors a la mà, es disposa per a acudir, tal volta a l'ofrena. El llaç taronja que nuga el seu vestit per l'esquena, la uneix, com un cordó umbilical, al temps que irremeiablement, passa i que enguany es tracta del 2015. No hi ha artista paterner que no haja gosat blasmar la torre en un llenç en qualsevol format: De nit, de dia, davall la pluja, amb les coves blanques i la roda d'un carro, amb un arc de sant Martí, amb uns xiquets jugant al seu voltant, a color, en blanc i negre, en tonalitats color sèpia com si d'un daguerreotip es tractara... I no hi ha artista que millor haja encadenat la nostra torre en les dos dimensions d'un quadre, que un paterner, siga Milagros Ferrer, Poblador, Barbeta, Alex Alemany, Jeroni, Liern, Anna Roig Llabata, Begoña Perona o fins i tot qualsevol de les desenes de persones que s'animen, anònimanent, des dels seus voltants, a agafar un pinzell i s'atreveixen a pintar a un llenç el nostre monument local més emblemàtic i alhora, més internacional. Perquè per als qui no ho sàpiguen, Begonya Perona és neta del tio Paco "el Caje" per part de mare y descendent de la fàbrica de ceràmica "Perona", per part de pare. Qui siga de Paterna, sap i coneix la bonhomia de dites persones. És llicenciada en belles arts i ja du sobre les seues esquenes un fum de cartells de festes publicats, així con més d'una exposició on hem pogut gaudir de la sensibilitat d'unes mans que trauen el millor de si mateixa i que han reproduït racons i moments inoblidables per a qualsevol valencià i per a qualsevol paterner. He de confessar que, a un racó de la meua biblioteca personal tinc, a l'altura de la vista i recolzat sobre els llibres que m'estime, retallat del catàleg d'una exposició seua anterior a la galeria del Gran Teatre Antonio Ferrandis, la imatge d'un quadre seu, on hi apareixen la Torre i les coves, en perfecta harmonia amb la natura i el paisatge que les envolta.  És un quadre que personalment, m'encanta. I és que no hi ha millor artista que un paterner, per a reproduir, amb eixa sensibilitat exquisida, allò que és propi: la majestuositat de la torre, l'emblanquinat de les coves, el reflex de l'aigua on naix la sèquia de Montcada, la Corrucossa en tardor esguitada de taronges, l'esplendor de la Canyada en primavera, la frenètica activitat del polígon industrial, el secà que s'esten a partir de la partida del Penal, el ritme i el colorit del mercat dels dimarts, el transit inesgotable de les persones pel carrer major, el daurat del foc d'un coet de luxe o l'impressionant rostre negre del nostre Crist de la Fe.

Tu si que sucaras xocolate!!

Antigament, quan a una casa naixia una xiqueta, el veïnat, quan anava a vore la criatura, com a enhorabona als pares, se'ls deia "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència a que sempre estaran ben atesos eixos pares per la filla, siga el dia que siga i a la edat que fora. No tan antigament, eixa mateixa filla, una volta es feia gran i estava en edat fèrtil, quan es quedava embarassada, -en estado, era compradora, i un fum d'eufemismes més- era costum, parlant el sexe del nasciturus, dir el següent refrany: "La dona aseà, primer es trau la crià" al·ludint a que si la criatura era dona, li ajudaria en les llavors de la casa. Si seguim amb l'exemple de la xiqueta que acaba de nàixer, esta es farà major, estudiarà a l'Universitat i potser aconseguirà un bon treball, qualificat, d'acord amb la valia de la xicona. Segurament tindrà una parella que la farà feliç i uns fills que la faran més feliç encara. i, tal volta hi haurà alguna persona del poble que, quan vaja a vore a la partera,  de bona fe, també li felicitarà dient-li "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència al rol que, des de temps antics ha desenvolupat la dona.  El refranyer nostre està ple de refranys de caire més bé masclista que ha influït en la nostra societat des de temps immemorials. Hui en dia, en el temps de la informàtica i la cibernètica, amb una societat més evolucionada, i molt més preparada, quan les lleis parlen d'una igualtat formal de gènere, el que realment hi hauria d'haver és una igualtat material de tal forma que eixe gènere no hauria de ser una rèmora per a que qui més val no hi haguera de renunciar a unes perspectives de futur professional per haver de fer front a una maternitat i a una casa. Hi havia una vinyeta de Forges molt bona en la qual hi havia dibuixada una dona molt atarejada en la cuina de sa casa en la que, alhora que fregava el piso, rentava plats, i netejava la pols amb set o huit braços, es feia la següent reflexió "Tinc tot el que voldria qualsevol dona d'èxit: un bon treball, una família, uns fills, èxit... Però realment el que estic és farta". Per això mateix, hui en dia, si una dona, quan arriba a l'edat en la qual es planteja seriosament el tindre descendència, no ha tingut al seu treball la promoció que realment es mereix: Ha de renunciar a la seua maternitat per a obtindre eixa promoció professional ben merescuda? O bé ha de renunciar a la promoció professional per a poder atendre, amb la dignitat que es mereixen eixos fills que naixeran o han nascut ja? En gran quantitat de casos, s'opta per una reducció de jornada, amb les renúncies que d'una manera explícita -salari- o de forma implícita -promoció- la dona accepta, fins i tot arribant a produir per part dels seus "jefes", certes suspicàcies, al posar per damunt del treball una atenció mèdica del xiquet, per exemple, o una pèrdua de l'ambició professional que temps enrere li feia menjar-se el món. Estes reflexions les plantegem en l'any 2015, al segle XXI, quan ens pensem que la nostra societat està tan evolucionada. Pensem que, davant d'estes desigualtats naturals, els poders públics haurien de dur a terme polítiques que promogueren les condicions per a que la igualtat de les persones i dels grups en els quals s'integren, siguen reals i efectives. així com remoure els obstacles que n'impedesquen o en dificulten dita igualtat. Amb estes paraules no estem inventant res. Això és el que diu la Constitució de 1978. Si en el principi dels temps, la dona era la que s'encarregava de la casa i dels fills, mentre que l'home era qui portava el jornal a casa, el següent pas fou la incorporació de la dona al món laboral en plena igualtat de condicions. Però esta igualtat formal de condicions, no ha anat acompanyada d'una igualtat material en quan allò que fa referència al gènere. Haurà de ser el poder públic el qui les  faça efectives, amb polítiques de benestar social que posen de manifest que l'estat social i democràtic de dret encara continua viu. Però al final resulta que són les mateixes dones les que han de reivindicar una i altra volta la seua condició i la seua desigualtat, any rere any en jornades com la del huit de març, per a poder aconseguir allò que hauria de donar-se, sense tindre necessitat de demanar-ho. I no tan sols les dones. Pensem que es tracta d'una qüestió de justícia social, que qualsevol persona, home o dona, amb una miqueta de trellat i de sentit comú ha de tindre l'obligació moral de reclamar-la.