Mantenidor

 Segons la història, a l'edat mitjana, el mantenidor era el cavaller que en les justes o tornejos sostenia la lluita contra els que volien combatre. Hui en dia és la persona encarregada de presentar un acte, un certamen, o de mantindre'l amb unes paraules que giren al voltant d'un tema qualsevol, previament determinat. Si es tracta d'uns Jocs Florals, el discurs girarà al voltant de la clàsica trilogia DÉU - PÀTRIA - AMOR. Enguany, la Comissió de festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer de Paterna, ha acordat que siga jo el mantenidor de la LI edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. I mentre em prepare unes paraules a pronunciar d'una manera digna al Gran Teatre Antoni Ferrandis de Paterna la nit del vint-i-un d'agost, repase mentalment, una a una, les persones que al llarg de la història, han desenvolupat dit càrrec. Des d'aquell un de setembre de mil nou cents vint-i-un en què es va celebrar la clausura dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna, fins a l'actualitat, unes cinquanta persones de gran talla intelectual i humana, han segut les que s'han encarregat de dirigir unes paraules als paterners. No sé si merescudament o no, jo també pasaré a formar part d'eixe olimp de les lletres paterneres que, des de fa quasi cent anys, de forma més o menys successiva en el temps, s'ha anat celebrant, en forma de certamen literari, fins a arribar enguany a la seua LI edició. I en estes paraules d'agraïment no volguera oblidar-me de tots aquells que al llarg dels temps han contribuit a fer que este concurs literari fóra una realitat i, sobretot, que han fet tot el posible per a que continue celebrant-se amb la dignitat que un acte d'estes característiques es mereix. Començant per les Clavaries, que han estat l'autèntic motor d'esta festa de les lletres, continuant amb la penya Biberó que va rescatar-les de l'oblit allà als anys seixanta del segle passat, seguint amb l'Ateneu Cultural, que va continuar en la llavor de col·laborar en l'organització dels Jocs Florals, així com l'Ajuntament de Paterna, que és qui en l'actualitat s'encarrega de la seua organització, no podem oblidar-nos d'aquelles persones que s'han desviscut per a que este concurs literari brillara dins de l'univers literari amb llum propia. No cabrien en este blog el nom de totes i cadascuna d'elles, però si que m'gradaria nomenar a Vicent Cardona Llabata, Vicent Fabado "el Retoret" y a Enrique Guillem Torrella. Ells han segut els qui han dut encesa la flama, any rere any, de la cultura literària dels Jocs Florals al nostre poble. Tampoc podem oblidar els patrocinadors que han sufragat els diversos premis literaris que s'han anat convocant al llarg de tots els temps, sense els quals no hagueren pogut ser realitat els nostres Jocs Florals. Una llavor de mecenatge i d'esforç en quant a la parcela econòmica es tracta, digna de destacar. Després de recordar a tantes i tan importants persones i entitats, he de reconèixer que el pes de la història em constrenyeix. Només li demane al Crist de la Fe que puga estar a l'altura de tantes i tan importants persones que han desenvolupat este càrrec.

La vuelta a la procesión

A mon pare, Julio Llabata Sancho, ja en la veritat.

 

Una procesión es aquel desfile religioso, mediante el cual se manifiesta externamente la devoción por un determinado santo y que recorre un determinado itinerario, previamente establecido. Yo mismo me recuerdo, de pequeño, el día de la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de no sé qué año, cogido con una mano, de la mano de mi padre, mientras que con la otra sostenía un cirio. Y al verme distraído, mirando cómo la llama iba consumiendo poco a poco la cera del cirio y cómo iba goteando y pegándose al suelo, mi padre me decía “Ves aspai, no li pegues foc al trage de l’home d’endavant”. Probablemente, la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de este año la veré con otros ojos, al ya no estar entre nosotros la persona de mi padre, uno de los primeros que me inculcó la devoción a nuestro Cristo de la Fe, así como transmisor de una serie de costumbres y tradiciones propias de nuestro pueblo, en forma de rondallas y de refranes autóctonos valencianos.

Se trata de un acto de culto que, a la vez que tiene un componente litúrgico, también tiene otro de carácter eminentemente social. Así, el sentimiento que se vive en una procesión suele estar entremezclado con costumbre y tradición, de forma que esa religiosidad popular que se vive en dicho acto, va aparejada al recuerdo de los que nos precedieron, especialmente hacia los que ya no están entre nosotros, así como con un sentimiento de hermandad con todos aquellos paterneros que procesionan con nosotros, o que participan del mismo desde la acera contemplando, e incluso con aquellos que en ese momento no se encuentran en Paterna por motivos diversos, pero desde el lugar en el que se hallan, en ese momento tienen un recuerdo para los suyos. Pensando en estas cosas, llega a mi mano un acta de la Comisión Municipal Permanente del Ayuntamiento de Paterna de 6 de Julio de 1965. Justo hace ahora cincuenta años. Y me da pie a escribir un artículo para el libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. En dicho acta  se acuerda que “Se dió lectura al escrito que presenta la Cofradía de la Virgen del Perpetuo Socorro, y cinco más, en la que comunican que previa reunión con el Sr. Cura Párroco de San Pedro Apóstol, habían acordado refundir en una sola ambas procesiones que tendría lugar el próximo día 15 de agosto a la vez que solicitan de esta Alcaldía autorización para seguir el siguiente itinerario: Calle Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor a enlazar con la vuelta de las procesiones ordinarias. La Comisión Municipal Permanente, por unanimidad acuerda acceder a lo solicitado“.

 

Para entender este acuerdo de Pleno, debemos tener en cuenta las siguientes circunstancias:

En Paterna siempre ha existido gran tradición procesionera, especialmente incrementada a partir de la postguerra. Así, una vez llegaba el buen tiempo, cada domingo se celebraba una festividad u otra que hacía que hubiera misa mayor, seguida de procesión por las calles de nuestro pueblo. Y ello era así, de una manera casi casi ininterrumpida, desde semana Santa, hasta llegado el mes de septiembre. Siguiendo el calendario litúrgico, la primera procesión que se celebraba era la Procesión de Ramos del Domingo de Ramos. El Vía Crucis el Viernes Santo a primera hora, Procesión del Entierro el Viernes Santo por la tarde. Encuentro del Resucitado con la Dolorosa, la mañana del domingo de Pascua. El día de San Vicente Ferrer, se celebraba el Comulgar de Impedidos.

A continuación, ya con el buen tiempo, venía un rosario de festividades religiosas: El segundo o tercer domingo de mayo se llevaba a cabo la procesión en honor a la Virgen de Fátima. El segundo domingo de mayo la procesión en honor a la Virgen de los Desamparados, el cuarto domingo después de Pascua, la procesión en honor a San José. En junio, la procesión en honor del Sagrado Corazón de Jesús. El 29 de junio, la procesión en honor a San Pedro, patrón de Paterna. La procesión en honor del Perpetuo Socorro, que se celebraba la primera quincena de julio. La procesión de la Virgen del Carmen, el último domingo de julio. Y la procesión en honor de la Virgen de la Asunción el quince de agosto. Todas éstas se celebraban en dichas fechas, a las que habría que añadir aquéllas que no tenían una fecha concreta, al tratarse de festividades móviles. Estamos hablando de la festividad y la procesión de la Ascensión, que se celebraba cuarenta días después del domingo de resurrección. Al caer dicha fiesta en jueves, no coincidía con ninguna otra procesión. Y también de la solemnidad del Corpus Christi, que se celebraba el jueves siguiente a la festividad de la Santísima Trinidad, si bien en Paterna se conmemoraba no dicho jueves, sino el domingo posterior.

La reciente construcción del polígono Industrial “La fuente del Jarro”, hizo que la población de nuestro municipio se incrementase considerablemente. En 1955, nuestro municipio contaba con 12.242 habitantes. En 1960 con 16.314. En 1970, con 21.965 habitantes. Vemos que en apenas quince o veinte años, llegó incluso a duplicarse la población. En aquellos años sesenta fue cuando se empezó a cambiar el medio de transporte habitual, que hasta aquel momento fue el carro y las caballerías, por el automóvil, más cómodo, y que permitía hacer viajes más a menudo, más largos y confortables.

La calle Mayor –entonces calle del general Asensio- era, en aquel momento uno de los ejes del tráfico rodado de nuestro municipio. No en vano, era la carretera que unía Paterna con Valencia en un extremo, mientras que por el otro extremo se comunicaba en una dirección con Manises, mientras que en otra, primer lugar con la Cañada, y a continuación con el resto de municipios que se encuentran ubicados hacia el interior: La Eliana, La Pobla de Vallbona, Llíria… Ya en el año 1962, debido a los problemas que empezaban a surgir y que acabamos de exponer, en Sesión Plenaria del Ayuntamiento de Paterna se acordó que a partir del 1 de julio de dicho año, la despedida del duelo se realizaría frente al edificio de la iglesia Parroquial donde se hubiera de celebrarse la misa exequial, en lugar de en la calle mayor, a la altura de la casa de la tía Pepa la Sardinera (donde está actualmente ubicada la parada del autobús).

En virtud de todo ello, dado el incremento del tráfico rodado que atravesaba a diario la calle Mayor, y el perjuicio que se ocasionaba, se estudió la posibilidad de refundir todas las procesiones de las distintas cofradías, que se celebraban en las mismas fechas, en una sola, para que el impacto sobre el tráfico de vehículos fuese menor. Y así, según me informa D. Vicente Cotolí Ibáñez, el día quince de agosto de 1965, en solemne procesión, desfilaron, por el siguiente orden de aparición, que fue el de antigüedad, las siguientes imágenes: en primer lugar, la imagen de la Virgen de Fátima. En segundo lugar la imagen del Perpetuo Socorro. En tercer lugar, la imagen de la Virgen del Carmen. En cuarto lugar, la imagen de la Virgen de los Desamparados. En quinto lugar, la imagen del Sagrado Corazón de Jesús Y en último lugar, la imagen de la Virgen de la Asunción, cada una de ellas acompañadas de sus respectivas Juntas Directivas, así como de feligreses de las distintas parroquias de nuestro municipio. El resto de procesiones, dada la fuerza litúrgica que tenían, como era la del Corpus Christi o la de San Pedro, patrón de la Villa de Paterna, siguieron celebrándose en la fecha que les correspondía.

El recorrido de dicha procesión, de acuerdo con lo solicitado y que trazamos en el plano adjunto, fue el siguiente: Salida de la Iglesia a la calle del Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor, por la plaza de Santa Teresa y calle de San Salvador, a enlazar con la vuelta de la procesión ordinaria. Es decir, continuaba por la Plaza de San Roque, calle de Eduardo Dato, Plaza del Pozo, Calle San Vicente, Calle San Pedro, hasta llegar a la actual plaza del Pueblo para entrar a la Iglesia de San Pedro Apóstol. Con este recorrido se pretendía evitar en la medida de lo posible pisar lo menos posible la calle Mayor, eje de la comunicación rodada de nuestro municipio.

Este tipo de procesión de carácter comunitario, fue una idea bonita, pero que no terminó de cuajar por diferentes motivos. Por un lado, por problemas logísticos, ya que no existían andas suficientes para transportar todas las imágenes. De hecho, hubo alguna que se prestó por parte de la parroquia hermana de Benimámet, para que pudieran participar todas las imágenes en dicha procesión con la dignidad que se requería. Por otro lado, por problemas de organización, ya que las personas que pertenecían a la directiva de una cofradía, también lo eran de dos o tres más, de forma que no podían procesionar todas las cofradías con todos los miembros de sus directivas. Todas estas circunstancias hicieron pues, que se continuara celebrando de forma ininterrumpida durante dos o tres años, no más, en que dejaron de desfilar las diversas imágenes y pasó a hacerlo solamente la imagen de la Virgen de la Asunción, por parte de las clavariesas de agosto, continuando con la tradición de su fiesta. El resto de procesiones, excepto las de carácter parroquial, dejaron de llevarse a cabo de la forma en que se habían conocido hasta entonces, pasando a celebrarse solamente la solemnidad de su fiesta mediante misa mayor.

Paterners de Paterna. Enric Gil.

Hi ha persones a les que coneixes quan eres menut i que, una volta que ja no estan entre nosaltres, és quan un descobreix la seua verdadera personalitat i la seua rellevància. El cas d'Enric Gil per a mi ha segut un d'eixos. Va nàixer el 5 de juliol de 1934 a Paterna, al si d'una família senzilla i del poble de la que va heretar la seua capacitat de treball. Ja des de ben menut, va conèixer el que era el treball manual a l'horta com a jornaler. Era l'època de la postguerra, amb precarietats i necessitats. Va ingressar al seminari Metropolità de Montcada als catorze anys, on va cursar teologia i filosofia durant els dotze anys preceptius. Va ser ordenat prèvere el 26 de juny de 1960. El seu primer destí com a pàrroc va ser a l'església de la Puríssima Concepció de Segart. Després va estar a Cuevas de Utiel i Corrales de Utiel, Quartell i Benavites. De la comarca de les Valls va passar a l'Horta, a Quart de Poblet - Aldaia com a vicari de la Parròquia del barri del Crist. Va exercir també com a vicari a Sant Ramon, Xirivella i finalment com a adscrit a la parròquia de Maria Immaculada de Vera-Carrasca. En tots ells va involucrar-se en un compromís amb els més marginats, amb una gran sensibilitat social cap als més pobres, amb una firme opció de viure amb els més necessitats. "La liberación quiere decir la redención de los hombres no solo después de la muerte para decirles «confórmense mientras vivan». No. La liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre"*, va dir Monsenyor Romero a una homilia seua a finals dels setantes. I eixe era el compromís d'Enric, que el va dur a militar al Moviment Rural Cristià de la JARC, participant en la defensa dels drets dels treballadors rurals, i en el Moviment Cristià per al Món Obrer de la HOAC, moviment del qual va ser consiliari. Va cooperar també amb els Moviments d'Objecció de Consciència i va intervindre com a voluntari al "Proyecto Hombre". També va desenrotllar tasques importants dins del moviment ciutadà a aquelles parròquies on va exercir el seu ministeri.

 

Hi ha que destacar la seua coherència entre allò en què creia i predicava i la seua vida personal. Va ser rector obrer i va treballar a oficis diversos als quals va compartir les mateixes condicions de vida de treball dels demés treballadors, com a agranador, obrer i en últim lloc a una empresa d'alimentació d'on fou despatxat al 1992 per la defensa dels drets dels treballadors com a delegat sindical i militant de la CGT. Com a membre consiliari de la HOAC va defensar sempre els drets dels treballadors a les diferents reunions que al si del moviment es duien a terme on no sempre es tenien en compte les propostes en favor dels treballadors, la qual cosa li produïa algun que altre disgust. Però encara que a l'estructura jeràrquica de l'església podria considerar-se-li com a l'ovella díscola, sempre va estar dins de l'ordre de la jerarquia eclesiàstica, així com va ser una persona molt volguda i admirada pels seus companys sacerdots.

 

La seua estima pel seu poble feia que cada any tornara per Paterna per a festes del Crist on, especialment, era el qui solia dir la missa de Descoberta. No deixa de ser curiós el fet que les paraules que es diuen immediatament després de la Consagració per part del sacerdot són "Este és el sagrament de la nostra Fe", Ell deia "Este és el Sagrament de la nostra solidaritat", en comunió amb tots els treballadors de tota la terra.

Ens va deixar el 7 d'agost de 2002. El seu soterrar a l'església de Santa Rita de Paterna fou una manifestació d'agraïment infinit a la seua persona, a la seua bonhomia i a la seua trajectòria de vida sempre en defensa dels més desfavorits de la nostra societat. El 8 d'octubre de 2003, l'Ajuntament de Paterna li va concedir la Insígnia d'Or a títol pòstum, en reconeixement dels seus valors de justícia, compromís i solidaritat, des de l'òptica de l'Evangeli.

Les persones passen. Però els seus fets perduren. I des d'estes senzilles paraules volem manifestar el nostre reconeixement i la nostra admiració personal cap a Enric Gil.

 *Homilia 25 de novembre de 1977, I y II, p. 342.

Gelats

Tret del llibre de festes en honor al

 Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer

de Paterna de 1972.

De fresa, de llima, de taronja, de xocolate, de vainilla o de caramel. De mango, de iogur, de stracciatella, de menta, de xicle, de frambuesa, de tiramisú, de pinya, de meló de tot l'any, o de meló d'alger. De gel o de crema, servit dins d'un cucurrutxo o d'una tarrina, amb una cullereta de plàstic, o entre dos làmines d'oblea tipus sandwitch, o dins d'una tulipa tota embadurnada per dins de xocolate, per als més llepols. I per als més hedonistes, servit dins d'una copa de cristall, adobat amb uns fils de sirop de fresa o de xocolate, o uns sabrosos toppings d'anous o de fruita fresca recien pelada i tallada. De moltíssimes formes es pot presentar el gelat, especialment en estiu. Hi havia una geladeria en la Canyada que es publicitava al llibres de festes d'una manera molt original: uns graciosos versets eren la seua carta de presentació que ens anunciava que l'estiu havia arribat a Paterna. Eren els anys seixanta-setanta del segle passat, i era l'època de plena expansió de la Canyada. Generosos gots de sibà, d'orxata, de mantecaos sucats amb apetitosos fartons o trossos de coca de llanda refrescaven aquelles tòrrides vesprades de diumenge de juliol o d'agost en que el sis-cents o el huit-cents cinquanta era el vehicle habitual per a anar a passar el dia a la Vallessa per a fer-se una paella, bé al xalé propi, o al d'uns amics o familiars, anar a nadar a la pressa i, amb el regust de l'aigua que regava els camps de Paterna encara als llavis i el banyador humit encara, degustar aquella llepolia que alegrava la vesprada o la nit, entre rialles i comentaris diversos al voltant de la calor que estava fent aquell estiu, i que si això no es pot soportar i que si no he suat mai tant com este estiu i que encara no ha vingut tota la calor i que si aon anem a anar a parar, comentaris que es feien informalment, alternant-los amb altres de més substància, al voltant de la política local, o al voltant de les festes del Crist que estaven ja al girar el cantó, que quí és enguany el clavari major, que si la regina de les festes és la filla de no sé quí, que si enguany vindria a cantar eixe que anuncien tant en la ràdio i que ara no me'n recorde de quí és, tot açò, mentre un bevia un glop d'orxata, o sucava un fartó en el got de sibà, que, en qüestió de segons absorvia tot el líquid que hi havia en el got i que, quan un es posava el fartó a la boca, rara era l'ocasió que un no es tacava la camisa, amb el filet de gelat que anava deixant el fartó rere seu. Del tradicional got de sibà, fins al futuriste gelat de xampinyons i alls tendres, hi ha tot un univers de refrescants gelats. Gaudim-los estos dies de calurós estiu!!

Iaios

Fotografia: Eloy Rojas Sanchis

El proper dia vint-i-sis de juliol és el dia de sant Joaquim i de santa Anna, els pares de la Mare de Déu, i per tant els iaios de nostre Senyor. I este és el motiu pel qual, a alguna ment avispada se li va ocòrrer en el seu moment celebrar este dia com el dia dels iaios. Açò de celebrar "el dia de...", sempre du darrere seu algun transfons econòmic que altre. Però pense que, hui en dia, donades les circumstàncies actuals, el paper que hi juguen és tan important, que bé es mereixen un dia dedicat en exclusiva per a ells. Tal volta perquè sóc, d'entre tots els nets tant de la meua família paterna, com de la materna dels més menuts, açò ha fet que haja vist als meus iaios com a persones ja majors, dels qui he gaudit només la seua senectud. Els meus iaios varen ser de la generació dels qui visqueren directament la guerra civil, de la qual cadascun d'ells contava les seues batalletes particulars, especialment del front de Teruel. Ells patiren directament els arraps de la postguerra, les llibretes de racionament, el futur incert. La seua generositat va ser tan gran, que va fer que donaren el millor de si mateixos per a que hui en dia disfrutem d'un cert benestar. Varen saber inculcar a tots els seus el que era l'estalvi. De fet, quan em donaven vint duros, o cent pessetes, o seixanta cèntims, tant se val, sempre em repetien a mi i als meus cosinets la mateixa cantinela: "No te'ls gastes tots a la vegada". Era la seua manera de incentivar l'estalvi, tot i acompanyant-ho amb algun refrany de l'estil "Llaura juntet" o paregut. Les dones, sempre les vaig conèixer de negre. Era aquell luto que començava amb la mort del pare o de la mare, que continuava amb tal volta el d'un germà o el d'un fill o del marit i que feia que arribara un moment en el que la societat les obligava a anar de dol tot el que els quedava de vida. Els homens, llauradors tota la vida, manejaven l'aixada amb la mateixa precisió que els seus besnets palpen una tablet hui en dia. No varen conèixer el que era un ordinador, ni un telèfon mòbil. Molt menys un MP3 o un iphone. Però eren feliços amb allò que tenien: tal volta unes sabates negres comprades en el mercat del dimarts per a anar a passejar el diumenge de vesprada per la carretera, o una finestra nova, comprada amb els diners que s'habien guanyat d'una bona collita. La precarietat en la que varen viure feia que fins i tot, degut a la prosperitat dels fills, quan hi havia alguna despesa extraordinària, com era la boda d'un fill o el bateig o la primera comunió d'un net, arribaven fins i tot a escandalitzar-se. D'ells hem apres tot el que sabem i que no s'apren ni als col·legis ni als llibres, amb una generositat digna de lloança. Per tot això, només em queda per dir una paraula: GRÀCIES.





La platja

Com a la gran majoria dels mortals, a mi també m'agrada anar a la platja per a passejar a la vora del mar i observe com, per davant de mi ja han passejat, sobre ser les huit del matí d'un calid diumenge de juliol, un bon grapat de persones que han deixat gravada a la sorra les seues empremtes dels peus. I conforme vaig caminant, vaig observant com vaig deixant marcades les meues sobre una sorra humida. Una altra persona vindrà darrere de mi, abillat amb un banyador de colors i una gorreta de fertilitzants per a cobrir-se el rostre del sol i deixarà les seues empremtes també sobre l'arena humida. D'ací a una estona més o menys llarga, una ona s'abalançarà sobre el bosc d'empremtes dibuixades, per a desfer-les d'una manera paulatina i deixar la vora del mar neta i pura, com si per allí no hi haguera caminat ningú, per a tornar a mamprendre de nou. Una altra vegada, uns nous buscadors de somnis caminaran de nou sobre la sorra mullada i tornaran a deixar les seues empremtes de bell nou al seu damunt, tot i esperant de nou ser devorades per una ona furtiva que tornarà a deixar la sorra com si d'una pista d'aterratge es tractara. El món, des de que és món, està en un procés successiu de canvi continu, que al meu poble es diu faena matalafer: Fer i desfer. Heràclit d'Efes, fou el qui digué que ningú es pot banyar dos voltes en un riu mentres tímidament introduia un peu al riu Caystros per a demostrar la seua revolucionària teoria als seus compatriotes. Era el segle V abans de Crist i la zona on vivia de l'Àsia Menor, estava en plena época d'esplendor, mentres pel centre d'europa tribus bàrbares arrassaven amb tot el que trobaven al seu pas. Vint i cinc segles després, els descendents d'aquelles tribus són els qui hui dominen allò que hom anomena de forma quasi romàntica, la vella Europa i son els qui d'una forma legal, estan subjugant la voluntat dels pobles de l'Europa del Sud, com és el cas de Grècia. La història no deixa de ser una sèrie de sequències cícliques on, els qui hui estan dalt, demà estaran baix i així successivament. Es tracta d'un fet irremeiable que no podem evitar, al igual que no podem evitar deixar la nostra empremta gravada a la sorra de la vora del mar i que una ona descarada borre el relleu del nostre peu enregistrat, per a tota l'eternitat. Com tampoc podrem evitar que un altre peu xafe de nou la manida sorra i deixe gravada la seua empremta de bell nou. I així successivament.

Aquells estius que no s'acabaven mai

Ara mateix estic al treball, davant l'ordinador preparant una documentació. Encara falta prou per a que arriben les vacances. I mire el calendari. Estem a meitat de juliol i la calor ha deixat de ser caloreta per a passar a ser "...i quina calor!!" Amb moviment de mans inclosos, a mode de palmito. I no puc evitar recordar temps enrere, quan des de finals del mes de juny fins a principis d'octubre era un estiu continu, on tots els dies eren festa. Eren aquells dies calorosos del huitantes i dels norantes del segle passat, en què un concloïa els estudis en acabant el mes de juny i els tornava a mamprendre a finals de setembre, o principis d'octubre. No hi havia hora per a que amaneguera. Ni tampoc per a que es posara el sol. El matí començava havent quedat amb el grup d'amics per a anar a la platja, o a la piscina per a prendre el bany, o prendre el sol, fins a l'hora de dinar. Però si era dia de platja, era costum endur-se l'entrepà de petxuga reboçada preparat per la mare i el pot de refresc per a dinar, fins a mitja vesprada, en què es replegava la tovalla i un tornava a casa, amb un cert regust a salnitre als llavis i la pell una miqueta escaldada pel sol. Si era dia de piscina, s'anava a dinar a casa, on després de dinar, amb o sense sesta, m'agradava vore la sèrie que feien a la tele pel primer canal -car no hi havia altre- a mitja vesprada. El coche fantástico, on un jovenet David Hasselhof, als lloms d'un cotxe futurista com era Kitt, que no deixava de ser un Pontiac, alegraven les vesprades juvenils amb aquelles aventures que arreglaven el món, de la mateixa manera que ho feien els més grans en converses de café. O un atrevit William Kat, acompanyat d'una jove Connie Selleca i un resaviat Robert Culp, animaven aquelles tòrrides vesprades de juliol en les que un no tenia res més a fer que aborrir-se amb aquella sèrie anomenada "El gran héroe americano", paròdia del Superman mes escèntric, i que segons pareix, algún problema de drets d'autor va arribar a tindre amb els dibuixants d'aquells còmics. Aquelles eren vesprades llargues, tedioses, en les quals, a partir de les sis de la vesprada, quan ja s'havia amagat una miqueta el sol, era el moment idoni per a tornar a quedar una altra volta amb els amics, per a anar a donar una volta, per a seure en els escalons d'algun portal amb un paquet de pipes, o a la terrassa que hi havia parada a la plaça del poble, per a xarrar dels problemes que l'adolescència sol dur darrere seu: Que els pares no em comprenen, que la xicona que a un li agradava no li feia cas... Mals de cap que són un autèntic drama en la més tendra juventut, però vists amb la serenor del pas del temps, un no pot més que recordar-ho amb un tebi somriure. Eren aquells estius que no s'acabaven mai.

Fofisano

Des de fa un temps cap a ací, podem llegir als mitjans de comunicació una serie de paraules que s'han anat posant de moda en el vocabulari de tothom, i que ens parlen d'una sèrie de perfils de persones, d'acord amb el canon de bellesa que impera en la nostra societat i que, con no podia ser d'una altra manera, fa referencia bàsicament al físic de les persones. Si ja fa uns anys es parlava de l'home metrosexual, que és aquell que es caracteritza per un excessiu interés pel l'atenció corporal propia, l'aparença i l'estil de vida sofisticat, marcat fortament per la cultura de consum i el mercadeig dirigit, o també de l'home retrosexual, o que no s'identifica amb les tendències propostes per la metrosexualitat, i ens descriu així a homens heterosexuals que tenen un sentit de l'estètica no desenrotllat i que no basen el seu estil de vida en el consum, o també de l'home vigorèxic, que és aquell que rendeix un culte excessiu al seu cos, a base d'esculpir-lo a força d'abdominal, no fa molt de temps que s'ha posat de moda un nou concepte, que és el de fofisano, que és aquell que tota la vida ha fet algun tipus d'esport i que el pas dels anys, acompanyats d'una deixadesa i d'una relaxació en les seues costums esportistes quotidianes, ha fet que li haja crescut grasa en el ventre. I té el seu equivalent femení, al igual que la nina Barby té el seu en el nino de Kent, en el concepte de gordibuena, que es aquella xicona amb careta de Maedéu, amb corbes i amb un atractiu físic inqüestionable. Donat el cas que estem parlant de conceptes que posen de relleu una superficialitat en allò que respecta a fixar-nos només en el físic, no en trobem, doncs cap de concepte que definisca aspectes més bé intel·lectuals, per exemple a aquell que va concloure la carrera ja fa uns anys, que era l'empolló repelent de la classe, que en l'actualitat ja no toca un llibre i que viu de les rendes intel·lectuals de fa vint anys. O el cas invers, que és el d'aquell que amb vint anys era l'estult del barri però que, com Sant Pau, en un moment concret de la seua vida va caure del cavall i es va adonar de que tan important o més que l'aspecte físic, ho és l'aspecte intel·lectual de les persones, i es va dedicar a cultivar-se intel·lectualment, primer amb un llibre senzill de lletra gran i que va acabar fent proves d'accés a l'Universitat per a majors de vint-i-sis anys i que hui en dia és un conegut advocat o un economista de prestigi. Metrosexual, Gordibuena, Fofisano, Vigorèxic, Xoni,... La nostra selva d'asfalt està plena de paraules que ens defineixen En quina tribu urbana estàs tu?

Croissants

Un croissant no és més que un didal de rent barrejat amb una muntanya de farina, un got d'aigua, un dau de mantega, un glop de llet i un pessic de sal que, tot pastat, dissenyat amb la seua forma característica, i amb la cuita justa en un forn, a poder ser de llenya, ens ompli la boca de sabor tot un matí si es menja per a desdijunar, o tota una vesprada si és per a berenar, be en companyia d'altres persones, o bé amb la soledat relativa que ens dóna una tassa de café en llet o de xocolata ben calent, fumejant diria jo, especialment en hivern. La seua forma allargasada, ampla, enrotllada, de banya de bou,  de cíclop jovenot ciclat o, com dirien els més romàntics, de mitja lluna, amb eixe vernís de melassa que desprén iridiscències multicolors, convida a ser despedassat, be d'un mos, be d'un pessic, be tallant-lo quirúrgicament amb un ganivet i un tenedor per a, a continuació ser portat eixe troç de croissant a la boca i ser menjat, a poc a poc, saborejant-lo, deleitant-nos amb eixe regust tan dolç que s'adhereix al paladar, mentre notem cóm algun troç de croissant ja desgarrat se'ns apega per entre les genives donant una agradable molèstia que ens farà estar una bona estona menejant la punta de la llengua per entre els indrets més recòndits de la nostra boca intentant endevinar on es troba eixe trosset de croissant que ens estorba. Hi ha el croissant pur, amb xocolata dins, o amb crema. O pintat amb un engrut d'aigua i sucre que li dóna eixe color de melassa refulgent característic. O amb un espolçat de sucre glassé que li dóna eixe tarannà casolà que convida a ser devorat en eixe mateix moment, sense cap tipus de protocol. També n'hi han salats, per als qui no som tan llèpols: amb una tallada de pernil dolç i de formatge dins, o de xoriço, amb una salsitxa de les anomenades de Frankfurt, o amb qualsevol aliment salat que càpia dins de les quatre polzades quadrades de superfície que hi han dins del cor d'un croissant. Els més escèptics, se'l tunegen ells mateixos, tot i agafant la peça de bolleria de la mateixa forma que el pare Abraham va agafar el seu fill Isaac per a un immediat sacrifici, i li fan un tall longitudinal, de forma que es separen les dos mitats de la peça de bolleria. S'empastra per la part de dins amb mantega i se li afegeixen unes tallades de pernil dolç i de formatge. Immediatament s'introdueix al microones on hi estará donant voltetes no mes de dos minuts. Una volta ja s'ha derretit la mantega, és el moment de barrejar-se els sabors: el dolç del croissant amb el gust salat de la mescla. I, com diria Estellés, cloc els ulls i me'l fot!!

Després vingué la música

El passat dissabte sis de juny vaig tindre la possibilitat d'asistir, al saló d'actes de la Casa de la Cultura de Puçol, a la presentació del doble CD "Després vingué la música" on un bon grapat de músics nostres varen interpretar una sèrie de cançons que tenen com a denominador comú, que la lletra de les matèixes pertanyen al poeta de Puçol, Manel Alonso i Català. Es tracta de poemes seus que han segut musicats i enregistrats en eixe doble CD, on la peculiaritat del mateix consisteix en que ha segut finançat utilitzant la fórmula del crowdfunding, tipus de mecenatge de moda en l'actualitat gràcies a les xarxes socials, que consisteix a la difusió pública per part de qui busca finançament per a un determinat projecte i que té com a conseqüència la financiació mancomunada per part de tots aquells que simpatitzen amb la causa o persegueixen un rèdit oferit pel prestatari. I el primer pensament que em ve a la ment al voltant de tot açò és que els somnis, si es persegueixen i es desitgen de cor, al final acaben sent una realitat. Este és el cas de Manel, qui segons confesava a l'acte de presentació, duia molt de temps amb este projecte al cap i que al final ha pogut ser realitat. Es tracta d'una oportunitat per a conèixer més a fons, a partir de la música, la poesia de Manel Alonso. Tendra i compromesa, alegre i bucòlica on, al llarg de vint-i-dos cançons, podem fer un recorregut per la trajectòria poètica del puçolenc, tot i descobrint al Manel més íntim, però alhora més compromés. Poemes de denúncia social com "Dona", on deixa ben pales el seu rebuig més absolut front a la tristament anomenada violència de gènere, o "Cavallers, ara va de bo", on fa una denúncia clara i fefaent dels xiquets-soldats, es barregen amb la tendresa i l'exquisidesa dels seus versos d'amor, com "Rella del temps" o "Com una onada embravida". O fins i tot ens convida a passejar pels paisatges bucòlics de les nostres terres, al seu poema "Sol per la Serra Calderona". Al mateix temps, és una ocasió idònia per a descubrir a tants i tants artistes valencians que res han d'envejar a altres que, dins del seu gènere, coneixem tots com puga ser el cas de Ismael Serrano, o de Celtas Cortos, per exemple. La única diferència estriba en que uns han tengut al darrere seu la promoció d'una bona discogràfica, a diferència dels altres, que han hagut de conformar-se amb una producció pròpia. Però la qualitat dels mateixos es tanta o més. Amb por de deixar-me a algú, han participat músics de la talla de Tomás de los Santos, Andreu Valor, Rafael Estrada, Ruben Durà, Lluís Vicent, Borja Penalba, Andreu Valor, Josep Lluis Notari, Carles Pastor, Miquel Gil, Rafael Estrada, Artur Alvarez o Carles Enguix, i grups autóctons con Doctor Dropo i el Miracle, Tàpera, Aura Daurada, Cant Viu, Gent del desert, Juanen + Juanako & Buga, King Kong Boi, Àcid Cookies o L'arrel. Al llarg del doble CD podem trobar rock, blues, ska, cançó d'autor... En definitiva, es tracta d'un treball ben acabat, que paga la pena escoltar-lo. Vos el recomane.