Institut

Enguany fa vint-i-cinc anys que vaig acabar el batxillerat a l'institut de Paterna. Era aquell Batxillerat Unificat Polivalent, també anomenat BUP, que es va aprovar per la Ley 14/1970, de 4 d'agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, que va definir el nostre sistema educatiu, i que va durar fins a l'any 1990, amb l'aprovació de la LOGSE. Una volta acabada l'EGB, després d' un estiu de incertesa respecte al futur més immediat, anar a l'institut significava canviar una serie de rutines i, d'eixa manera, començar-ne unes altres. Ja no era l'escola on, en el recreo es jugava a "Uno, equis, dos" amb una pilota feta amb el paper d'alumini amb el que s'embolicava l'entrepà de tots i cadascun dels xiquets de la classe, sinó que eixe nou centre educatiu passava a ser el lloc on un coincideix amb part dels amiguets amb els qui va fer l'EGB, però també amb el veinet amb qui jugava al futbol al carrer després d'eixir de l'escola i a qui li començava a canviar la veu, o amb aquella amigueta de la infància, filla d'aquells amics dels teus pares amb la que jugaves el dia de Pasqua, o el dia de Nadals, en companyia d'altres xiquets, i a la que també li anava canviant la seua fesonomia. Anar a l'institut significava ser una miqueta més major. Era deixar d'anar tots els xiquets en fila índia per a entrar a classe, i canviar-ho pel fet d'anar a l'aula quan un volia, sense necessitat de donar explicacions, tot i apelant només que a la responsabilitat d'un mateix. És el moment de deixar de interioritzar allò que deien els demés, per a començar a ser un mateix i a pensar per un mateix. És el temps en el que un canvia la música de Parchis i de Regaliz, per les cançons d'U2 i dels Simple Minds per a, almenys,  aparençar que un és una miqueta més major. Tot és un canvi. És l'època de les primeres discoteques, les primeres cigarretes i els primers cubates. Del descobriment de l'amor i també del sexe. És moment de mirar des del passat, cap al futur, a partir dels ciments que, en cada persona, en eixos moments s'estan començant a fraguar. És temps de canvi i de creixement tant en l'aspecte físic com en el intelectual, el qual es du a terme amb el descobriment del món, de la mà de professors de la talla de Teresa Peiró, Isabel Llàcer, Miquel Gómez, Remei Miralles, Carmen Torres, Zoilo Navarro, Lluïsa Vanyó, José Manuel Mayer,  Consuelo Valero, Julià... Sé que en són molts més però ara mateix no me'n recorde de tots. Vint i cinc anys després em retrobe, de colp i volta, amb la meua adolescència i la meua adolescència es retroba novament amb mi.

Vicente Segrelles

Descobrisc a les xarxes socials la feliç notícia de que el València Club de Futbol, li ha concedit la medalla d'or a Vicente Segrelles, en ocasió dels seus més de cinquanta anys com a soci de l'entitat i tota una vida de passió valencianista. I veig unes entranyables imàtgens seues amb els històrics i admirats jugadors del València Club de Futbol Ricardo Arias i Juan Cruz Sol. I no puc evitar recordar bells moments viscuts en la seua companyia. A Vicente Segrelles el conec de tota la vida. Perquè la seua dona, Amparo, és cosina germana de ma mare. I alhora, cosina germana de mon pare, car el meu iaio Julio, el pare de mon pare, era germà del tio Jandro, pare d'Amparo, mentre que sa mare, la tia Teresa, era germana de la meua iaia Sabe, la mare de ma mare. Tant el tio Jandro i la tia Teresa, com  el tio Ramon -germà del tio Jandro i del meu iaio Julio- i la seua esposa Paquita -que era també germana de la tia Teresa i de la meua iaia Sabe- duien un forn al centre històric de València, concretament al carrer pintor Domingo. La tia Amparo en el seu moment va conèixer a un jove gravador, de qui es va enamorar i varen contraure matrimoni, el qual dura fins a l'actualitat, i del que varen nàixer quatre fills: Vicente, Alejandro, Teresa Amparo i Eva Maria. Al llarg de la seua vida, varies han segut les seues passions: La seua família, el València Club de Futbol, el seu treball com a joier o l'amor per l'art, heretat de son tio, el pintor Segrelles. Especialment esta última, el va dur a inaugurar la galeria Benlliure al carrer Ciril Amorós de València i que ara gestionen els seus fills. Des de sempre, especialment motivat per la relació familiar doblement parenteral que hem anomenat abans, ha hagut molt bona relació entre nosaltres i, especialment sempre hem coincidit en bodes, batejos, comunions, soterrars i altres esdeveniments familiars. De la seua mà, he conegut on es troba, al cementeri de Paterna, la primera persona que allí fou soterrada, i la inscripció que li va dedicar l'ajuntament de Paterna, amb ocasió de tan lúgubr i luctuós esdeveniment. Sempre he segut conscient del carinyo i l'apreci que tenia pels meus iaios materns, Vicente i Sabe i per la saborosa malta que feia la meua iaia. De tant en tant, em venen a la ment, els seus records d'infantesa que em contava en una ocasió, a propòsit d'una boda a la que vàrem assistir, en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i, concretament, relacionats amb el "Cristo del Feliz Tránsito a la Gloria", altrament conegut com el Crist de la coveta, imatge que es venera dins de dita Basílica. També recorde com, una volta que varem anar a sa casa, vaig reconèixer un quadre que tenia penjat a sa casa, i que era l'original, de la litografia que estava reproduïda al calendari que aquell any havia editat la Caixa d'Estalvis de València. Persona realment generosa i desinteressada, ara que és el moment de plenitud, de reconeixement i d'homenatge per a Vicente Segrelles, un home que ha sabut fer-se a si mateix des d'ell mateix, des d'estes senzilles paraules, va el meu, per a ell i per a qui ha segut i és la seua ombra, la seua esposa Amparo.

Fotografia: http://www.superdeporte.es/valencia/2016/11/12/vicente-segrelles-he-sido-feliz/316269.html

Leonard Cohen

Em va sorprendre a Andorra la mort de Leonard Cohen, aquell cantant i compositor del qual, de menut, el que més em cridava l'atenció era que duia de nom el meu segon cognom, escrit a la seua manera. O jo l'escrivia a la meua. No ho sé. El cas és que el segon tret seu que em va sorprendre va ser la seua veu greu, fonda i fosca com una nit de vellut, mitjançant la qual ha segut capaç de transmetre'ns innumerables sensacions i sentiments a milions de persones. El tercer, és cóm l'estrofa de la seua famosa cançó "Hallelujah", una de les més conegudes de la seua discografia, era la mateixa que cantàvem en Misa, abans de l'Evangeli. El cuart aspecte que em va sorprendre d'ell, fou la seua passió per la poesia, amb un grapat de poemaris publicats. El temps va fer que es dedicara a la música, al no cumplir les expectatives que tenia previstes en el món de la poètica. Ja es sap que açò de la poesia és per a minories i que viure d'ella és com voler viure de la petanca o de les caniques. La cinquena, la seua passió per l'obra poètica del nostre insigne poeta Federico García Lorca, la qual cosa va influir en ell, no sols per a musicar algun poema lorquià, com "Pequeño vals vienés", del poemari "Poeta en Nueva York", sinò que, a més a més, va influir tant l'obra del nostre poeta en la seua vida personal, que un dels seus fills s'anomena Lorca Cohen, en el seu honor. La Sexta, cóm la cobdícia humana i una mala gestió per part dels seus representants, va fer que el deixaren pràcticament arruïnat, després de viure tota una vida entregat a la música. La sèptima, cóm, des d'eixa ruïna econòmica va saber remuntar i, a l'igual que fan algunes persones que, en huitanta anys encara van a l'horta, tant a la taronja com a l'oliva, encara es va atrevir a pujar als escenaris ja en la seua senectut, en una gira Internacional, com va fer en el seu moment el nostre Luis Aguilé, també per motius econòmics. Com a músic, va desenvolupar una carrera amb una exploració de temes com la religió, la política, l'aïllament, les relacions personals i la sexualitat entre altres. Famoses són les seues cançons "Suzanne",  "The Stranger Song", "Winter Lady", "Dance Me to the End of Love", "Hallelujah", tal volta una de les cançons més versionades, o "The Partisan", entre altres. A l'any 2011 va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, per la seua trajectòria, sobretot literària. Premi ben merescut, tot siga dit de pas. Podria haver guanyat el novel de literatura? Merits no li han faltat. O tal volta l'hagueren crucificat, com el cas de Bob Dilan? Mai ho sabrem. Als huitanta dos anys, un entropessó tonto, ens ha deixat sense la seua peculiar veu d'ensomni. Descanse en pau.

Fotografia: http://www.thedailybeast.com/articles/2014/09/24/excuse-me-for-not-dying-leonard-cohen-at-80.html

Premi Grandalla

Diem a Paterna que és de ben parits el ser agraïts. I per això mateix, vulguera donar les gràcies al Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d'Andorra pel constant esforç que, any rere any, du a terme per a organitzar actes literaris tan importants i tan valuosos com és la Nit Literària Andorrana -entre altres-, que es celebra a principis del mes de Novembre, on s'entreguen els més prestigiosos premis de les lletres al nostre Estat veí. Agraïsc al Banc de Crèdit Andorrà, patrocinador, entre altres, del Premi Grandalla de Poesia, la seua llavor de meçenatge al llarg dels temps, en favor de la cultura d'Andorra. També agraïsc al jurat de l'edició d'enguany d'este premi Grandalla de poesia, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. És per a mi un gran honor haver rebut este premi i el seu record em produeix una satisfacció tal, que el guardaré per a sempre per entre els plecs de la meua memòria. "En mi la nit, en tu la llum", és un poemari bàsicament amorós, que beu de la font literària de la nostra tradició literària jocfloralesca, especialment d'autors clàssics com Ausiàs March, d'autors de la renaixença valenciana del segle XIX, com Teodor Llorente, Wenceslao Querol o Constantí Llombart entre altres, així com d'autors actuals del segle XX, com Vicent Andrés Estellés. Es tracta d'un poemari on el fil conductor del mateix, és la dialèctica entre el tu i el jo, dins de la relació de parella. "En mi la nit", representa la foscor, la incertesa, la imperfecció, mentre que "en tu la llum", fa ressò de la claror, el dia, la perfecció. Un jo, imperfecte, que interactua en un tu perfecte, que fa esclatar en l'aire la xispa adequada des d'on brolla incessantment el sentiment més universal d'entre tots els sentiments per excel·lencia, l'amor, que ens fa continuar creient encara en la noblesa de la persona i en els seus sentiments més íntims. Este poemari, dedicat en la seua integritat a la meua dona, Carmen, per tot i per a sempre, per a tot i per sempre, vorà la llum en paper de la mà de l'editorial Pagès editors, en breu. Ja vos aniré donant més detalls.

Hits

L'humor més genuí és el que es fa per a provocar la hilaritat de l'espectador, sense haver de recòrrer a l'acudit o xiste fàcil i groser que parla de genitals o de sexe, o a l'exabrupte esperpèntic d'una paraulota o d'un taco, que provoca el rellam efímer d'una rialla. D'eixa manera, l'explosió del riure es produeix, no tant per la situació còmica que s'està contant, sinò per l'expressió macarra i grollera que s'ha amollat de sobte, entre la sorpresa, l'expectació i l'escepticisme del personal. És molt mes fàcil fer plorar que fer riure. Per a això, només cal emetre unes imàtgens d'uns xiquets pobres que s'han quedat sense mare o contar una història en un sentit paregut, per a emocionar a tot un pati de butaques i omplir-lo en un mar de llàgrimes. A l'any 1979, concretament l'un de Novembre, es crea Tricicle, companyia de gest que, composta per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, aleshores alumnes del Institut del Teatre de Barcelona a les seccions de Pantomina i Art Dramàtic, representaven xicotets skets a carrers i espais alternatius. Després de varies temporades actuant a sales alternatives, a l'any 1982, donen el bot al circuit professional, en estrenar a la Sala Villaroel de Barcelona un espectacle compost de skets de gèneres molt distints que havien segut creats al llarg de la seua etapa a cafes teatre. L'espectacle, anomenat Manicòmic, va ser un èxit de crítica i de pùblic. Però el seu èxit més absolut fou una interpretació a l'any 1983 al famós programa de televisió "Un, dos, tres", de la coneguda cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan, soy un señor", que els va catapultar cap a la fama a nivell nacional. Èxit, Slàstic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bits són els expectácles teatrals que han interpretat al llarg de la seua vida artística, sense contar sèries de televisió, així com espectacles especials que han representat per a esdeveniments memorables, com a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, o a la Expo 92 de Sevilla. Es tracta, en definitiva, d'un teatre còmic basat en el llenguatge gestual que possibilita la seua exportació a tot tipus de països, on gaudeixen d'un notable reconeixement. Vora quaranta anys després, Tricicle ens anuncia la seua despedida, en un espectacle anomenat Hits, on fan un breu recorregut per tota la seua trajectòria artística al llarg de cent insaciables minuts que saben a poc. Sense treva, un darrere de l'altre, es van succeïnt els  diversos gags que els han fet famosos. Ara mateix, i fins al 27 de novembre podem gaudir del seu espectacle a València, al teatre Olímpia. Aprofiteu esta oportunitat, abans que s'esgoten les entrades!

Cementeris

El dia de Totsants, és aquell en el que litúrgicament es recorda a totes aquelles persones que, no apareixent en el santoral oficial de l'Esglèsia catòlica com santes, la seua trajectòria de vida ens fa considerar-los com a tals. Eixe dia és costum anar a visitar els nostres familiars difunts al cementeri i recordar-los. I no deixa de ser curiós cóm, un lloc lúgubr i trist com és un cementeri, la nostra forma de ser, unida a eixa xispa irònica que ens acompaña, així com eixe tarannà mediterrani que fa bona qualsevol circumstància que podem viure en la nostra vida, fa que, en la parla quotidiana, al parlar del cementeri d'una forma desenfadada, se l'anomene eufemísticament d'una manera graciosa i, fins i tot socarrona, per a llevar-li ferro a tema tan seriós com és la mort i tota la pena que l'acompanya. Per aixó mateix, a Paterna, quan es parla del seu cementeri se'l sol anomenar "el xalé de Bailén". Vicent Bailén fou durant molts anys el soterrador del poble. I per això, no era difícil escoltar converses del següent estil " T'has enterat que X s'ha mort?" "Xe, si el vaig vore l'altre dia pel carrer!" "Pues ja porta quinze dies en el xalé de Bailén". Doncs bé, començant pel poble veí de Manises, on es diu que " tots acabarem a l'altra banda del barranc" fent referència a que un barranc separa el poble del cementeri, als nostres pobles i debut a eixe tarannà nostre tan propi, hi ha expressions eufemístiques per a anomenar el cementeri. He recorregut a les xarxes socials per a indagar al voltant d'este fenòmen i el seu resultat no deixa de ser sorprenent.
Bàsicament, les expressions tenen a vore, o bé amb el lloc on es troba ubicat el cementeri, o bé amb el propietari del camp que hi havia abans de ser cementeri, o bé amb algun element, especialment de la naturalessa, que el distingeix dels demés. Referent al lloc on es troba, sempre fa referència a la partida o el paratge natural on està enclavat. Així, a Ribarroja del Túria es sol dir "anar a la vinya de Ronda", per la partida on es troba. A Llíria es sol anomenar " anar a Beniali". A Santa Pola, "anar a les Viguetes". A Nàquera, " anar al Sequer". A Quatretonda, "anar a les Planes". A la Vall d'Uixó, "anar a la Vernitxa". A la Pobla Llarga "anar al camí de sant Joanet". A Almoines, diuen " a l'antiguor anirem tots".
Altres expressions es refereixen a l'anterior propietari del terreny on es troba el cementeri, immortalitzant a dita persona per a la posteritat. D'esta manera, a Vila-real es diu comunment "anar a la vinya de Ferreres, perquè este terreny era una vinya d'un senyor anomenat Ferreres. A Sueca, "anar a la pinada d'Arturo". A Silla es sol dir " Tots acabarem anant a parar a les pereretes de Ximo". A Gandia es sol dir "anar a ca Jaume", encara que també es sol emprar l'expressió "Anar a parar a la carretera d'Almoines". A la Font d'en Carrós, " al xalé de Lluardo pararem tots". En este cas, es tracta de l'enterrador. A Castelló de la Plana es sol dir "Anar al garroferal de Mut", que era el malnom de l'antic propietari del terreny. El pas del temps, així com l'assimilació de mut com a sinònim de qui està soterrat, fa que es diga col·loquialment " Anar al garroferal dels muts".

Altres elements que es solen identificar per a nomenar eufemísticament el cementeri solen ser aquells que l'identifiquen d'una manera especial. A Benimaurell, el carrer de l'Àguila és conegut com "el carrer dels morts", perquè per allí és per on passen tots camí del cementeri.

Llegir

Recentment, les marquesines de les parades dels autobusos de la ciutat de València, han amanit amb la publicitat que apareix en la foto que adjunte a este post. Com cada dia, m'he acostat a la parada del bus per a anar al treball. I presidint aquell espai d'espera, m'he sorprés amb la imatge de dita publicitat. Amb la fotografia de la portada del catàleg d'una multinacional del moble que té el seu establiment a una nau enorm a Alfafar, a la part superior-central del cartell, amb lletres grogues, entre fulles de llorer i coronades per una corona de tres puntes, hi han escrites les següents paraules: "Uno de los libros más leidos del mundo", tot i fent referència a que esta publicitat, per la qualitat de la seua impressió i per l'atractiu del seu contingut, ens dóna la possibilitat de fullejar-lo a qualsevol lloc: a casa, a l'autobús, a la cafeteria, a la sala d'espera de qualsevol hospital, al metro en tornar a casa de treballar, a la freda habitació d'un hotel, mentre esperem el nostre torn a la cua de la carnisseria,... tot i aconseguint, d'una manera no sé si premeditada o no, que el seu catàleg en qüestió siga una de les publicacions que, tal volta si, o tal volta no, si no és la més llegida, al menys és la més fullejada. La finalitat de la publicitat, sempre és impactar, causar sensació, fer que parlem d'allò que altres volen que parlem. I encara que es tracta d'una campanya publicitària que ha passat prou desapercebuda -una entre tantes-, ens mostra directament una de les nostres misèries que tenim com a poble. Efectivament, som el país que menys llig. D'acord amb dades donades recentment pel CIS, el setanta per cent de la població espanyola, no llig habitualment. Per tant, no arriba al trenta per cent el percentatge de la població la que sol llegir habitualment. I no sols això: D'eixe setanta per cent que dèiem abans, el cinquanta per cent no ho fa perquè no li interesa i considera que no és una prioritat a la seua vida. L'altre cinquanta per cent, no ho fa, entre altres motius, perquè no te temps. En este cas, la publicitat, d'una manera implícita, ens trasllada una realitat, ben trista, per cert: Que un catàleg qualsevol supera en lectura a les obres més importants de la nostra literatura de tots els temps. Tal volta siga este un dels clars motius de la nostra mediocritat. Perquè qui llig, estimula la seua imaginació i la seua creativitat, viatja en el temps i en l'espai sense alçar-se de la cadira, descobreix nous universos, noves perspectives, nous horitzons, amplia el seu nivell de saviesa. I, tristament,  jo em pregunte: Qualsevol dia premiaran, amb el premi Planeta, el Nadal, l'Alfaguara o el Gabriel Miró el catàleg d'esta multinacional del moble? El temps ens ho dirà...

Jocs Florals de Nules

He tengut l'honor d'estar premiat amb el premi de poesia de Tema Patriòtic a la LXIII Edició dels Jocs Florals Vila de Nules.El passat dia set d'octubre vaig replegar dit premi de la mà de la Regina de la Vila de 2016, la senyoreta Desireé Almela, al teatre Alcázar, extraordinari auditori que ja coneixia per haver estat guanyador en altres premis literaris d'altres edicions i que enguany ha brillat amb l'elocuent oratòria d'En Jacinto Heredia. És un motiu d'orgull i satisfacció personal el fet d'haver guanyat tan preciat premi i sobretot, haver compartit escenari amb persones de la talla de Jose Luis Garcia, flamant guanyador de la Flor Natural; d'Alexandre Flich, guanyador del Premi de Poesia Religiosa; de Lola González, guanyadora del Premi Anna Rebeca; de Clara Gil, Guanyadora del Poemari Infantil; d' Albert Garcia, guanyador del Premi Poesia Visual; de Ximo Amiguet, guanyador del Premi de citricultura i agricultura local i de Ramon Ahulló, Premi de la música en les terres valencianes. Des d'estes paraules volguera agraïr al Molt Il.lustre Ajuntament de Nules, així com al Jurat deliberador, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. El meu poemari, anomenat "Cantata de la Pàtria", és un càntic a varies veus de les comarques que abasten les nostres estimades terres de Castelló, València i Alacant. És un privilegi el fet de compartir amb tots vosaltres el poemari guanyador, que espere vos agrade:

Cantata de la Pàtria

“...com el sentiment de la pàtria...”
Vicent Andrés Estellés.

Una veu:  Tercer mil•lenni i parle de la Pàtria

                                                                 De Vinaròs a Oriola i parle de la Pàtria
                                                                 Des de Requena a Dènia i parle de la Pàtria
                                                                 Pàtria, Pàtria, Pàtria.

***
  

La veu de les Comarques: Parle de les Comarques que ens envolten,
                                             Parle d’aquells racons presents ací,
                                             Parle dels nostres llocs, que són ben nostres,
                                             Parle de la nostra Pàtria sens fi.

                                             De nord a sud, tenim la nostra terra,
                                             De sud a nord, ací els nostres racons,
                                             De l’est a l’oest, mireu la llum més bella,
                                             De l‘oest a l’est, que espill com nou amor.

                                             Als Ports de terra abrupta hi creix l’enyor.
                                             El Maestrat, el cel ací acimat.
                                             L’Alcalaten, a l’alba sempre creix.
                                             La Plana observa el mar des de l’Andana.
                                             És l’Alt Millars, el sol que brilla espars.
                                             A l’Alt Palància, la millor fragància.
                                             Camp de Morvedre, creix l’ombra del cedre.
                                             Camp de Túria, on mor hui la penúria.
                                             Els Serrans, amb vinyes ara i abans.
                                             El Racó d’Ademús, hui trenca el nus.
                                             Plana d’Utiel, embotit com la mel.
                                             La Foia de Bunyol, del cel al sol.
                                             L’Horta, de terres fèrtils a la porta.
                                             Ribera, d’arrossers a l’Albufera.
                                             Canal de Navarrés, ho és tot o res
                                             Vall de Cofrents, remor de tots els vents.
                                             Costera, o bressol de romaguera.
                                             Vall d’Albaida, cant de nova albada.
                                             A la Safor, germina hui la flor.
                                             A la Marina, espill la tarongina.
                                             Des del Comptat, udola un vent destrat.
                                             Vinalopó, raïm com a penó.
                                             A l’Alcoià, això és el que hi ha.
                                             A l’Alacantí, la vall des del camí.
                                             Baix Segura, la llàntia més pura.

***

La veu de les persones: La Pàtria és la veu del nostre poble
                                        que parla clar sens que la veu s’acoble,

                                        aquella que s’escolta pels racons
                                        i que no imposa mai més condicions

                                        que el fet de ser un poble sempre viu
                                        que és per a tots la porta oberta, el niu,

                                        que ens portarà per sempre, al futur
                                        i és somni clar d’un fruit madur,

                                        que fou llavor, la flor ja germinada
                                        que a terra mor i naix en nova albada

                                        La pàtria és la paraula del amic
                                        que ens ofereix per sempre, el seu abric.

                                        El bes filial de la mare al seu fill
                                        que és bressol d’un tarannà senzill.

                                        La torxa que il•lumina el camí,
                                        que no coneix l’inici i no té fi.

                                        És l’arbre vell que du nova collita
                                        voltada al vent, llavor cosmopolita.

                                        És el descans dels meus avantpassats
                                        que, en el present recorden temps daurats

                                        La pàtria és l’infant que descobreix
                                        els colors de la terra, amb escreix.

                                        Que regira el bagul de l’enyorança
                                        i troba el càntic bell de l’esperança.

                                        Que busca el seu futur amb il•lusió
                                        que habita al zenit ple de la raó.

                                        Que es farà gran i, amb fe, engendrarà
                                        uns fills volguts que el dia de demà,

                                        continuaran plantant eixa llavor
                                        que a terra espellirà amb betes d’or.

***

La veu de la paraula: Una llengua tenim, que ens agermana
                                      Una llengua, llavor, pel temps llaurada
                                      Una llengua, la nostra porcellana,
                                      Una llengua de tots, a tots donada.

                                      Valencians de cambra recolzada,
                                      de goig suprem, de porta sobirana
                                      que mostra al món una nova rosada,
                                      una llengua tenim, que ens agermana.

                                      Tenim el mar, el cel en clariana
                                      la llum del sol, al zenit ben brodada,
                                      tenim també, guardada a l’andana,
                                      una llengua, llavor pel temps llaurada.

                                      Obrim de bat a bat, de nova albada,
                                      l’arcó sens forrellat i sens duana
                                      que guarda un bell tresor, pel temps tancada,
                                      una llengua, la nostra porcellana.

                                      Que sone hui, ben forta, com campana,
                                      que udola al vent la llar escudellada,
                                      que al nostre poble viu, la nostra grana,
                                      una llengua de tots, a tots donada.

***

                                                 Cantata final

Tots a una veu: Germans, amics,     vinguts de tots els llocs
                            unim-nos tots,     que naix de nou el dia,
                            perquè la llum,     que creix en alegria,
                            espurna és,     que encén hui tots els focs.
                            Clamen al cel     les antigues trompetes
                            per a exaltar     la nostra pàtria bella
                            que ens mostrarà     tota la meravella
                            que resta hui     entre ombres xicotetes.

                            Òbric les mans     i naixen oronetes
                            que volen hui     entre els nostres racons,
                            ja s’ha acabat     d’anar a genollons
                            i caminar,     amb els peus, de puntetes.
                            Alcem-nos tots     fills d’una sola mare:
                            Un poble som     que aixeca hui les ales
                            per a volar     ben alt, entre bengales,
                            car no hi haurà     jamai qui ens separe.

                            Del mateix lloc     d’on tothom és confrare,
                            renaixerà     a l’aire un sol somriure
                            que impulsarà     la saba per a viure
                            per als qui som     germans del mateix pare.
                            Pàtria és     la veu que reverbera,
                            Pàtria és     l’infant que plora, absent,
                            Pàtria és     foscor des del ponent,
                            Pàtria és     la llum que naix primera.

                            Tots a una veu     hissarem la bandera
                            al pal més alt     del nostre territori,
                            totes les mans     amb gest aclamatori,
                            faran brandir     al cel nostra Senyera.

Bridget Jones's Baby

Als anys noranta, una escriptora britànica anomenada Helen Fielding, escrivia a la premsa una columna diària al voltant d’una jove d’uns trenta anys anomenada Bridget Jones, que vivia asoles a Londres, i treballava a una editorial. Més tard va publicar la novela El diario de Bridget Jones, que ens contava un any en la vida d’este peculiar personatge. Va ser un fenòmen literari dels anys noranta, tant per l’èxit de vendes de la novel.la en si, com per la película homònima interpretada per uns jovens Renée Zellweger que interpretava a una atolondrada Bridget Jones, Colin Firth, que feia d’un elitista Mark Dancy i Hugh Grant, que donava vida a un descarat Daniel Cleaver. Este fenòmen literari i cinèfil va fer que un gran nombre de xicones d’al voltant dels trenta anys s’identificaren amb ella, amb la seua manera de viure, amb la seua manera de pensar i la seua manera d’actuar. No en va, a este primer llibre li varen seguir dos més El diario de Bridget Jones: Sobreviviré i El diario de Bridget Jones: Loca por él, tots de la mateixa autora. Paralelament, les històries d’esta somniadora jove, han segut produides per a la gran pantalla. A El diario de Bridget Jones, va seguir El diario de Bridget Jones: Sobreviviré. Curiosament, la versió espanyola es va anomenar igual que el títol del llibre, mentre que la versió iberoamericana s’anomenava Bridget Jones: Al borde de la razón. Després d’una llarga espera –a juliol de 2009 es va anunciar ja la tercera entrega de Bridget Jones- deguda a diferències creatives entre el guió i els diferents actors, ara apareix a la gran pantalla Bridget Jones’s Baby, traduida al castellà com a El bebé de Bridget Jones. Una producció britànica-estadounidense de comedia i romanç, en la línea dels altres dos films. Una precipitada Bridget Jones, és ara una jove productora de televisió déu anys major que aquella innocent Bridget que vàrem conèixer a les produccions anteriors, però que continua sent igual de ingenua. Amb la complicitat de Miranda (Sarah Solemani),que és la presentadora del programa de televisió que produeix, se’n van a un festival on coneix a un atractiu Jack Qwant, personatge interpretat per un no menys interesant Patrick Dempsey. Paralelament, després d’un grapat de temps sense saber res d’ell, apareix en escena un estimat per ella Marc Darcy, del qual descobrim que es va casar i que està recien divorciat. De nou, el dubte brota a la peculiar ment de Bridget, ara incrementat per la feliç circumstància que serà el fil conductor de la pel.lícula: que està embarassada. Si en els altres films la finalitat del nostre personatge era la búsqueda de l’amor perfecte, en este cas, la maternitat serà allò que mourà l’argument. Escenes divertides, quasi hilarants, amb una extraordinària Emma Thompson que fa el paper de matrona i també coguionista de la història, es succeeixen al llarg de la película on es manifesta un calvi substancial en la forma de pensar de la societat que, fa només vint, o fins i tot deu anys, veia com una irresponsabilitat eixe tipus de maternitat sobrevinguda i inesperada. Podem apreciar este canvi de mentalitat en la mare de Bridget Jones la qual, en un primer moment, una miqueta reàcia a l’estat de la seua filla especialment pel fet de presentar-se com a candidata a unes eleccions locals de la conservadora Anglaterra, acaba possant-la com a exemple en una societat modernitzada, amb la imatge de hipsters i homosexuals dins del seu programa electoral. En definitiva, es tracta d’una película divertida, entretinguda i que deixa, en la seua escena final, oberta la possibilitat d’una quarta entrega de Bridget Jones en un futur més o menys llunyà.

Juan Antonio Cabanes

No és fàcil ser el rector de la parròquia de sant Pere apóstol de Paterna. Amb el trasllat de D. José Luis Llopis a les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi, començem uns nous temps i un nou repte a dur a terme. Paterna necesita un rector que afronte está nova etapa amb ilusió, esperança i alegria. Per a estar al front d'esta digna institució, -no oblidem que el pàrroc de sant Pere apòstol és l'arxiprest de Paterna i també de Benimàmet- s'ha de tindre una sèrie de qualitats que no tot el món posseeix. S'ha de ser una persona sàvia, compromesa,  no massa major per a tirar amb força del carro pastoral, però tampoc massa jove com per a que qualsevol, amb no bones intencions, puga influir en la seua persona i en les seues decisions. Amb la misericòrdia necessaria com per a acompanyar els nostres majors, amb el carisma necessari per a orientar els nostres jovens i amb la saviesa òptima per a instruir els nostres xiquets.  Que continúe la llavor duta a terme pels seus predecessors, -don Francisco Javier Peris, don Bernardo Aparisi o don José Luís Llópis- que dia a dia varen fer front a eixe càrrec, amb ilusió i valentia. Que es desfaça d'allo que siga superflu, que sàpiga podar l'arbre de la religiositat de Paterna, tallant els secalls que realment li sobren, tot i deixant-lo amb la seua frondositat natural. Que sàpiga enriquir la fe d'este sencill poble, amb el seu bagatge i la seua aportació personal, que no serà xicoteta. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. Que els carrers del nostre poble siguen la seua escola per a conèixer l'autèntic tarannà de les gents de Paterna. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Un ilusionat Juan Antonio Cabanes ha segut la persona designada pel sr. Arquebisbe per a dur a terme esta titànica tarea. Llisc la trajectòria del nou rector, publicada a una pàgina de internet: Nascut a Otos, a la zona de la Vall d'Albaida, va estudiar BUP i COU al seminari de Montcada, i la llicenciatura en filosofia i teologia a la Facultat de Teologia s. Vicent Ferrer de València. Ordenat sacerdot l'any 1999, el seu primer destí varen ser les parròquies d'Ontinyent en l'estiu del mateix any. Ja en setembre d'eixe any és anomenat pàrroc de Santa Maria a Planes (Alacant). Allí va compaginar la seua activitat pastoral amb l'activitat docent. Ja en 2004 pren possessió com a pàrroc de la Sagrada Família a Alzira fins a l'actualitat, on també durà a terme activitat docent. Des del 2005 fins al seu tancament, ha colaborat a tertúlies, entrevistes i informació a Ràdio Nou. Va formar part de l'equip que va retransmetre en directe la visita del papa Benet XVI a València amb ocasió del V Encontre Mundial de les Famílies a Juliol de 2006. Durante estos anys ha estat locutor en la retransmissió radiofònica de la Missa d’Infants en honor de la Mare de Déu dels Desemparats en Valencia. Amb tota esta dilatada trajectòria pastoral per als seus poc més de quaranta anys, pensem que no li serà difícil guanyar-se a les gents de Paterna. No podem més que desitjar a D. Juan Antonio Cabanes, que siga benvingut a este poble de Paterna i que el Crist de la Fe -que, per  cert, també és Patró d'Otos- l'acompanye en el camí.

 

 

Fotografia: http://www.levante-emv.com/ribera/2015/09/12/moros-cristianos-presentan-cargos/1313208.html