Don Bartolomé

De menut, vaig ser escolanet a Paterna. M'agradava ajudar a dir missa, tocar les campanes, passar la col·lecta, llegir una lectura, pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que allí s'albiren, anar a bodes, batejos i soterrars, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, polsar les tecles de l'harmònium vell que anava amb pedals, distingir els colors de la casulla amb la qual es revestia el rector: el blanc per a dia de festa, el verd per al temps ordinari, el morat per a difunts. En este context de la meua vida és en el que vaig conéixer a D. Bartolomé, el vicari de la parròquia de sant Pere Apòstol de Paterna. Home físicament menut, amb un parar, a primer colp de vista una miqueta sec, però gran, molt gran de cor que, una volta franquejat el llindar de la seua confiança, un podia apreciar la seua autèntica personalitat: treballador, disciplinat, ordenat, entregat en el seu treball, amb dedicació plena les vint-i-quatre hores del dia a la seua vocació. Va nàixer a la localitat d'Alcalá del Jucar, va ser ordenat sacerdot a la ciutat d'Osca el 1949. Va estar com a missioner carmelita a Llatinoamèrica fins que fou nomenat vicari de sant Pere de Paterna, on va exercir este càrrec, des de l'any 1967, fins fa cinc anys. El seu perfil més aviat clàssic, es veia reflectit als seus sermons, que tenien un caràcter tradicional i, a vegades, vibrants. Metòdic en les seues formes, sempre repetia els mateixos gestos i les mateixes accions a l'hora de dir missa: la forma d'alçar la patena i el calze en el moment de l'Ofertori, la forma d'alçar a Nostre Senyor en el moment de la Consagració, la forma de trencar la Sagrada Forma en el moment de la Comunió, la forma de netejar el corporal amb la patena i d'abocar les micro partícules replegades dins del calze o la manera de rentar-se després els dits índex i polze, mentre amb els dits cor, anular i menovell sostenia la copa del calze i d'eixugar-se'ls després amb el purificador. En acabant, es bevia l'aigua de dins del calze i plegava el corporal amb una precisió mil·limètrica i el col·locava damunt del calze. Mai va ser amic de celebracions, reconeixements i premis, dels que fugia, però encara així, l'any 2000 la clavaria del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer li va concedir el Coet d'Or. El 2009, va rebre la medalla d'argent de la Reial Confraria del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Ja el 2012, la policia local de Paterna li va concedir el guardó de Ciutadà Exemplar, en reconeixement a tota una vida de constant dedicació eclesiàstica a Paterna. Tots ells, reconeixements més que merescuts per a la seua persona. Ara que D. Bartolomé ens ha deixat als seus noranta-cinc anys, una part de la meua infantesa se'n va amb ell, car no puc evitar recordar aquella infantessa meua en què m'agradava ajudar a dir missa al senyor rector, tocar les campanes, passar la col·lecta, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, o pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que des d'allà dalt s'albiren.

Sito Sanchis

Andrés Cambronero Sanchis. O, més conegut per tots al món faller com a Sito Sanchis. Una volta més, són les xarxes socials les que ens faciliten la feliç notícia de què al nostre poeta del castís barri valencià de la Saïdia se li ha concedit un important guardó: L'AELLVA, li ha atorgat el premi d'escriptor de l'any. Es tracta d'un premi bianual que concedeix dita Associació, i que enguany ha recaigut en el nostre autor que, a més a més, és amic. Sito és faller, poeta, escriptor, guionista i col·laborador amb falles de la Secció especial i de la Primera Secció, amb nombrosos artistes fallers. L'univers de les falles no té cap de secret per a ell, món en el qual ja de ben jovenet col·laborava, a la Ciutat Artístic Fallera, ajudant a fer ninots de falla, muntant bastidors o transportant palets, però sobretot imaginant la crítica que a cada escena de la falla li correspondria. La ironia, la sàtira i el sarcasme, peces essencials per a fer una bona crítica a qualsevol falla, són les seues armes, que domina a la perfecció i que mostra amb contundència als llibrets de falla als que, any rere any, els escriu els versets corresponents. Els entesos opinen que la seua sàtira fallera és directa, àgil, fresca, molt actual i sobretot, provocadora. Fervent admirador del gran poeta valencià Anfós Ramon, totes estes arts poètiques, apreses de forma autodidàctica i amb els cursets de poesia de lo Rat Penat, li han portat a guanyar tots els premis que en el món de les falles, pot obtenir qualsevol poeta festiu. D'entre tots ells, destaquem que l'any 2014, va guanyar el màxim guardó en el concurs de Llibrets de falla, el premi extraordinari Bernat i Baldoví, sent la persona més jove en obtindre’l fins ara. A més a més, són innumerables els premis literaris obtinguts en diferents certàmens, com varios accèssits a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat de València. També ha sigut membre jurat de teatre en diverses ocasions en el Concurs de Teatre convocat per la Junta Central Fallera i ha col·laborat escrivint articles diversos per a diaris especialitzats en temàtica fallera. Encara aixina, a Sito Sanchis encara li sobra temps per a treballar: Entre setmana, és Tècnic Superior en Gestió i Servicis i treballa per a l’Administració General de l’Estat. És una persona compromesa amb els altres, especialment amb els més desafavorits de la nostra societat, sobretot a través de determinades entitats sense ànim de lucre amb les que col·labora habitualment, com són AFAV, Adisto, Asindown, Maides, Càritas o Creu Roja entre altres. Este esperit altruista li naix de la seua condició de cristià, que li ha dut a ser, entre altres coses, membre dels Seguidors de la Mare de Déu i dels Eixidors de la Verge, entitat de la qual forma part de la seua Directiva des del principi. No és difícil vore'l en qualsevol trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats a qualsevol poble, on és rebuda amb tots els honors. I, segons diuen les males llengües, la dotació econòmica d'algun premi literari ha anat a parar íntegra a alguna entitat amb la qual col·labora, de les que hem nomenat adés. A Sito vaig tindre ocasió de conéixer-lo al Teatre Principal de Castelló, amb ocasió de l'entrega dels premis dels Jocs Florals de la Mare de Déu del Lledó, l'any 2014. Des d'aleshores, hem mantingut la relació a través de les xarxes socials, la missatgeria instantània i algun café que altre. Li diuen Andrés Cambronero Sanchis, més conegut com a Sito Sanchis. I és el futur de la poesia festiva al món de les falles.

Anna Roig Llabata



Frágil-Difícil, d'Anna Roig Llabata.

A la prestigiosa galeria d'art Galeria Cuatro de València, des del passat dia 19 d'octubre fins al 13 de novembre, l'artista plàstica Anna Roig Llabata, exposa la seua sèrie Fràgil-Difícil, comisariada per José Lapasió, on incorpora obra recent, amb treballs que han sigut premiats darrerament, com ara el seu Gabinet de curiositats. Esta col·lecció d'obres de la sèrie que ara s'exposa a València, va ser exposada la passada primavera al Centre Cultural Caixa Ontinyent, i va participar en la Bienal de les Arts Ciutat Vella Oberta de València, on va tindre dos reconeixements.

En paraules de l'autora, Fràgil-Difícil és l'efecte de la simultaneitat temporal a través dels objectes. Eixe carregament de coses que arrosseguem al llarg de la nostra vida, que ens acompanya allà on anem i que va creixent, a poc a poc. Fràgil-Difícil potser siga eixe fil que ens uneix a través del temps amb allò que una vegada vam ser, i que ens ha convertit en el que ara som.


Qui és Anna Roig Llabata? Si ens atenem al seu currículum, és llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va especialitzar en escultura i va emprendre els estudis doctorals sobre la dona dins el món de l'art. Realitzà diversos cursos de postgrau amb Francisco Jarauta, Mayte Beguiristain, Ramon de Soto, José Miguel G. Cortes i J. V. Aliaga entre altres, i també cursos d'il·lustració a l'editorial Barcanova. L'editorial en la que més ha publicat és Edicions del Bullent: Estel i els àngels i Estel estel·lar, de Lourdes Boïgues, La Masereta i La Nit de Nadal, de Paco Muñoz, El secret de l'estora Leonora, de Mercé Viana, Paco Muñoz, l'home de la guitarra, escrit per Enric Lluch. A l'editorial Bromera Els animals agraïts, de Llorenç Giménez, aquest llibre va ser el primer que va il·lustrar, el va publicar per primera vegada l'Institut Municipal de Cultura de Meliana. Es va esgotar aquella primera edició i després Bromera el va reeditar.

ECIR, Edelvives-Terra Nostra i Anaya són altres de les editorials amb les que ha treballat.

Anna ha realitzat nombroses exposicions: a Siena, Rijeka, València, Girona, Madrid, Alacant, Ávila, Salamanca... i la seua obra es troba en múltiples col·leccions públiques i privades.

 Amb José Lapasió (e), comisari
de la exposició, a Galeria Cuatro
i Miguel Castillo (d), galerista.
(Fotografia cedida per l'autora).

Si ens atenem a la seua trajectòria vital, per part paterna, el seu avi Lluís Roig d'Alós va restaurar les roques del Corpus de la ciutat després de la riuada del 57, i sa tia Pilar Roig ha estat l'encarregada de recuperar els frescos de l'esglèsia de Sant Nicolau de València. Per part materna, del seu avi Germán Llabata, ha heretat la seua capacitat de treball al forn de l'Encarnació de València, del qual era el propietari. I de sa mare, Maria Teresa Llabata, bibliotecària, l'amor pels llibres i la literatura.

Què podria eixir d'esta barreja de llinatges, sinò una artista plàstica com Anna? Hem tingut la possibilitat de fer-li unes preguntes, que reproduïm a continuació:

"La infantesa és la pàtria dels artistes. Conta'm un record de la teua infantesa.

De records d'infantesa en tinc molts i variats. Tinc uns pares valents i atrevits, que ens van dur pel món des de ben menudes, a les meues germanes i a mi. Els primers records són del Jardí Botànic de València, on em portaven a jugar de ben menuda; més avant, al 1978, dels EEUU, on vam viure any i mig, tot el nucli familiar, gràcies a una beca d'investigació que li van concedir a mon pare. Una de les primeres que va donar el Ministeri d'Educació després de la mort del dictador. Ja de tornada a València em fascinava anar a la Biblioteca del carrer de l'Hospital, actualment dita "Pilar Faus", a la seua secció d'infantil on reia sense parar llegint els còmics d'Asterix, Tintín, Mortadelo... més d'una vegada em cridaren l'atenció... ma mare m'ha contat que ja em comprava tebeos quan encara em duia en el carret! Avui en dia tinc una nodrida col·lecció. D'ací, de Paterna, tinc el record dels estius, la piscina i del cine, al que ens portaven de tant en tant els meus iaios Fina i Germàn. Ara visc a la casa dels estius de la meua infantesa i he vist als meus fills jugar als mateixos llocs on ho feia jo. Això és bonic.

Com naix en tu la vocació per l'art?

L'art sempre ha sigut present al meu entorn. Els quadres a l'encaústica fets pel meu iaio Luis que teniem a casa em cridaven molt l'atenció... sempre hem tingut obres originals penjant a les parets, bé, excepte un parell de 'Picassos' de l'època rosa, que eren reproduccions, clar. Després la meua iaia Pilar, que també va ser artista, va voler ensenyar-me a dibuixar del natural. Jo era la típica xiqueta que quan s'avorria agafava un llapis i es posava a dibuixar, i ma mare diu que estava sempre igual: mamá me aburrooo i, clar, tenia blocs i llibretes i taules i de tot dibuixat per casa!

Vista de la Galería Cuatro, amb l'exposició
 "Frágil-Difícil al seu interior.
Fotografia de Asun Bonilla.

En quina disciplina de l'art et senteixes més còmoda treballant? Pintura, escultura...

Em sembla que en aquest sentit sóc cul de mal asiento. Depén del moment. Ara mateix, disfrute molt amb aquesta sèrie que tinc en marxa: FRÀGIL-DIFÍCIL, on organitze els objectes reals dins d'urnes i caixes transparents per transmetre alló que vull dir. Crec que els que tenim aquesta necessitat d'expresió no ens parem a pensar en resoldre la nostra inquietut amb diciplines tancades.


Quina és la paraula que millor et defineix: pintora, escultora, artista gàfica, artista urbana, il·lustradora?

Si jo mateixa he de clasificarme, em definisc com artista plàstica.

Desenvolupe la meua feina en diferents àmbits laborals dins del art. El diseny gràfic em permet mantindre una relació directa amb la societat en la que visc, és un art aplicat que et permet canviar el teu entorn. La il·lustració de llibres, un altre art aplicat, em fa aprendre molt, ja que és un món on la documentació sobre el tema que vas a il·lustrar és fonamental, fins i tot en el cas de la poesia i la literatura infantil. I el desevolupament de la meua obra personal i l'organització d'exposicions em fa crèixer i conèixer tants temes i persones diferents, que no em puc decidir encara per cap camí dels tres. El que més m'agrada es poder compaginar-los i que uns contaminen als altres, perque, al cap i a la fi, acabe aplicant els mateixos criteris artístics a tots tres àmbits.

Quins són els teus mestres, les teues influències?

Al llarg de la meua trajectòria m'he fixat en el treball de molts artistes. Des de sempre Basquiat m'encanta, Tàpies, Saura, Millares, Kurt Shwitters, Alberto Burri, Carmen Calvo amb el seu particular treball fotogràfic és molt interesant. Actuals, dins del trash art, Francisco de Pájaro i El Anatsui. En el camp de la il·lustració i el còmic disfrute amb Delisle, Gibert, la Satrapi, Étienne Davondeau... i a nivell de disseny Saul Bass, Paula Scher, Bruno Munari i Paul Rand, són els meus favorits.

Què t'inspira per a crear una obra d'art?

L'artista plàstica Anna Roig Llabata montant l'exposició.
(Fotografia de l'autora).

M'inspira una idea, pot ser una idea gràfica o intelectual. Una idea que necessite transmetre, vóre feta fora del meu cap, davant dels meus ulls, tocar-la. I puc estar donant-li voltes durant mesos, fins que trobe la manera de fer-la real. Llavors es quan m'envaeix una alegria infinita.

Quin seria el teu somni a realitzar en el món de l'art?

Fa anys que em ronda pel cap fer un centre cultural a Paterna. És una idea molt ambiciosa, però com a artista tire a faltar ací una veritable Casa de la Cultura. Tenim un edifici singular dedicat al teatre, tenim biblioteques, la de la Cova Gran és molt bonica –i a més té una obra meua, Triangle Blau, darrere el mostrador...–. Però no tenim un lloc, cap edifici singular, on es puguen fer grans exposicions. La sala del Gran Teatre es queda menuda per a fer exposicions d'artistes de projecció estatal o fins i tot, es podrien fer també de caràcter internacional. Cal recordar que veïna de Paterna és Monika Buch, artista internacional i primera dona espanyola que va estudiar a l'escola de Ulm i que, per desgràcia, es desconeix la seua interesant obra a Paterna. Amb l'escultor Luciano González vaig treballar un projecte exhibitiu on poder convidar a exposar a artistes coneguts de tota Espanya i donar a conèixer l'art contemporani a Paterna en una gran exposició, amb format de biennal. El projecte encara dorm a un calaix, ja que no es va poder fer viable al no trobar un espai suficientment gran i accesible a Paterna per dur-lo a terme. Aquest és un dels meus somnis.

Ets de família de paterners –de la família dels Jandrets–, tens el taller a Paterna. Com influeix Paterna en la teua obra? 

Obres dedicades a la Cordà de Paterna.
(Fotografia de l'autora).

Cada cop influeix més. Tinc el taller a un lloc tranquil envoltat per camps de tarongers i és ací on trobe la veritable concentració per a la creació... He anat coneguent al llarg dels anys el peculiar caràcter d'este poble. Visc ací des de fa uns 20 anys i l'he vist canviar. És un poble que ha vist incrementada la seua població en poc de temps, ara té uns 70.000 habitants, però molta de la gent del barri centre conserva eixe calor humà de poble que a mi m'agrada. És admirable tambè la capacitat d'acollir gent de totes les cultures i orígens, diguem que és un poble on pots trobar molt diversos registres, des de vells llauradors, llauradores africanes, esportistes d'elit, intelectuals, artistes sonors d'avantguarda, fins al nostre sensei coreà amb academia plenament integrada de taekwondo, una gent molt interesant. I mirant d'entendre el meu entorn inmediat és com m'he fixat en la Cordà. Eixe gran espectacle col·lectiu que fan els homes i les dones paterneres, no exempt de risc i ple d'un sentiment de germanor difícil de trobar en altres llocs. Per això, darrerament he encetat una sèrie d'obres, inclosa en aquesta expo de FRÀGIL-DIFÍCIL a la Galería Cuatro de València, al voltant d'aquesta manifestació pirotècnica tan espectacular i potent que es viu la nit del darrer diumenge d'agost al carrer Major de la ciutat. Vos convide des d'ací a visitar-la, i també l'exposició, on trobareu tres obres que he realitzat sobre els mateixos taulers de protecció del carrer de La Cordà 2018. Fins al 13 de novembre al Carrer de la Nau, 25 a València.


Com definiries el teu estil? Et consideres dintre d'alguna tendència artística?

A nivell d'art plàstic treballe l'abstracció, ambdues vessants: la de la taca, on el color i la forma són els protagonistes; i l'altra vesant és la poesia visual o objectual, on els objectes i la seua organització en un espai acotat, plantegen al espectador actiu una sèrie de qüestions. Adentrant-nos en aquest àmbit de la poesia objectual, pel tipus d'objectes que utilitze, podria dir que he fet un camí des del dadaisme fins al trash art. Però no sóc militant d'un trash art estricte, on només es parla d'una inquietut ecològica i de remoure consciències. Busque un discurs un poc més ampli.

Es pot viure de l'art?

És molt complicat, i no es pot viure còmodament. S'ha de treballar contínuament, has de fer del teu treball la teua vida. Sent un treball necessari per la societat al llarg dels segles, és realment trist que encara ens tinguem que fer aquesta pregunta.

Recentment han condecorat Paco Muñoz amb el Premi al Mèrit Cultural, otorgat per la Generalitat Valenciana. Has il·lustrat diverses publicacions que parlen d'ell. Què vares sentir quan vares rebre la notícia de la concessió del seu premi?

Vaig pensar que ja era hora! Paco es tota una institució, el conec personalment des de fa uns anys, i sempre és un plaer coincidir amb ell en les presentacions dels nostres llibres o anar als seus concerts. És memòria viva de la nostra història recent, i un pou d'anècdotes amb les que et fa riure i aprendre coses de Juanito, com ell li diu a Joan Manuel Serrat, o d'Ovidi Montllor o del poeta Estellés, per exemple.

Damunt he tingut la sort i l'oportunitat d'il·lustrar alguns llibres de la seua recerca de cançons populars valencianes, ja et pots imaginar la meua alegria!

Paco Muñoz i Anna Roig Llabata
signant exemplars de  L'home de la guitarra,
a la Fira del Llibre de Valencia.
(Fotografia de l'autora).

A L'home de la guitarra, d'Enric Lluch, editat per Bullent i ideat per la coordinadora pel valencià El Guaix a partir de l'homenatge que li van retre al Teatre Principal i on Enric Lluch li va dedicar unes paraules i jo li vaig fer l'il·lustració del cartell–, Enric fa un recorregut pel camí que va fer Paco al llarg de la seua vida musical.

El cartell del Principal a Paco li va encisar! De fet té un dels cartells originals que eren a la porta del Principal, tamany natural, penjat a sa casa.

Paco ha fet una tasca fonamental de recuperació i difusió del nostre llegat musical popular per xiquets, alhora que aporta amb les seues cançons pròpies un suau i reivindicatiu punt de vista envers el nostre pais, com el Què vos passa valencians, El vell Montgó o l'emblemàtic Serra de Mariola .

Quin consell li donaries a un recien llicenciat en belles arts que vulguera introduïr-se en el món de l'art?

El món de l'art es molt ampli, i els espais laborals on es pot aplicar la creativitat i els coneixements artístics són molt nombrosos. Però s'ha de tindre amplitud de mires, curiositat i oblidar-se dels prejudicis".


Des d'estes humils paraules, agraïm de cor a l'artista plàstica Anna Roig Llabata per la seua gentilesa en la cessió de les fotografies que il.lustren este post, així com per dedicar-nos uns minuts del seu temps  per a contestar les preguntes que li hem fet. A tots, vos animem a que aneu a visitar l'exposició Frágil-Difícil fins al dia 13 de noviembre a la Galeria Cuatro. De veritat que val la pena.

Dies de pluja

Després dels dies de pluja que vàrem tindre la setmana passada en què al llarg de tot el nostre litoral es varen viure autèntiques escenes de pànic patides pràcticament en directe a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb pluges de més de tres-cents litres per metre quadrat, no puc evitar recordar els dies de pluja viscuts en el passat, quan era menut. I, mentre veia per la finestra com, a poc a poc, queia la pluja de forma ferma, alhora que compassada, mentre s'escoltava el xip i xap característic dels dies de pluja, mentrimentres un cel encapotat omplia de gris el cel, el primer record que em venia a la ment, era eixa mateixa vista de pluja i mal oratge rere el cristall, però des de la porta envidrada del balcó de cals meus pares, quan encara no havien edificat davant mateix, a l'altra banda del carrer, i encara es veia la Torre de Paterna. Per la trajectòria de l'oneig de les banderes de dalt de la Torre, mon pare sabia si el vent era de dalt, de ponent o de llevant. "Mentre no pare l'aire, no plourà". I, efectivament, quan les banderes deixaven d'onejar i queien sobre el màstil com si foren una rata penada, era quan plovia. "Que vinga neta, pura i en mesura", era el següent comentari, que deia ma mare, tot tenint en compte la collita propera, que esperava a l'arbre. Quan començava a ploure, era el moment de la rogativa a la intercessió Divina. I era quan la meua iaia resava l'oració de san Bartolomé, curiosament dita en castellà, per una persona valencianoparlant: "San Bartolomé iba por un camino, y se encontró a Jesucristo. Dónde vas, Bartolomé?..." A Paterna, quan començaven a caure les primeres gotes d'aigua, normalment d'un tamany de monedes de déu duros, era quan s'escoltava el volteig de la campana de Sant Vicent Ferrer. La tradició paternera diu que fou sant Vicent Ferrer qui va beneir dita campana, amb la promesa de què si es voltejava quan hi haja una tronada, la tronada escamparia, no arribant a caure pedra al terme de Paterna i no fent així malbé ni les collites, ni fent mal a les persones ni els animals. Era dia de botes d'aigua, paraigües i caputxa. D'anar a l'escola xafant els bassals que hi havia en el camí de casa al col·legi, a pesar de l'advertiment de ma mare. De refregar-se la sola de les botes d'aigua amb serradura que el conserge del col·legi havia escampat a l'entrada del Villar Palasí de Paterna. I ara, quan ja han passat els anys, quan davant de cals meus pares han construït una finca que oculta la vista de la Torre des del balcó de cals meus pares, quan mon pare ja no està, per a saber d'on bufa l'aire ni per a dir que mentre no pare l'aire no plourà, ni tampoc està la meua iaia Sabe per a resar l'oració de san Bartolomé, quan encara ma mare pot dir allò de què vinga pura, neta i en mesura, quan la campana de sant Vicent encara s'escolta tímidament, per a demanar per les poques collites que encara pengen a l'arbre, a l'horta de Paterna, ara, des del finestró envidrat d'un monstre d'edifici, tot ple d'expedients i d'ordinadors, de segells i de paperassa, mentre veia caure la pluja, de forma rítmica, però compassada, la sensació de curiositat per vore com cau la pluja, la imatge instantània del rellamp que es veu en la llunyania i la sorpresa pel tro que s'escolta a continuació, eren les mateixes que les viscudes en la meua infantesa.

Lisboa

Tal volta perquè la geografia així ho ha determinat, Portugal és eixe veí que viu a la porta contigua de la nostra casa i amb el que varen renyir els nostres besavis i que, passats els anys, a penes hem arribat a dirigir amb ell tan sols un parell de paraules de cortesia en la nostra vida. Tal volta perquè la història és així de capritxosa, des de la nit dels temps hem sigut amiguets, ens hem barallat, ens hem reconciliat, hem sigut un mateix Estat, fins i tot un mateix imperi i, dos-cents anys després varem tornat a trencar palleta i, a partir d'aquell moment, hem tornat a mirar cadascun cap a mars diferents: nosaltres cap a la Mediterrània i ells cap a l'Atlàntic. Fa temps vaig escoltar,no recorde a qui, que deia que la Península Ibèrica era una cara amb dos rostres que mai arribaven a mirar-se. I, des del pont del nas de l'home de la dreta, fins a arribar a la punteta del nas de l'home de l'esquerra, de punta a punta de la península, hem viatjat la meua dona i jo, de València a Lisboa, per a celebrar el nostre aniversari de boda en un viatge no massa llarg, però si suficientment intens per a conéixer la forma de ser i la manera de viure dels nostres veïns de la nostra casa comuna. Un inspirat Carlos Goñi amb el seu grup Revolver, cantava ja fa temps una tendra cançó dedicada a la capital de Portugal "tú que recorres Lisboa / y sus calles y sus fondas / con hombres de una sola vez / tú serás mi último puerto / para amarrarme a tu alma / y sólo yo vivir en él". Tal com diu la cançó, hem recorregut els seus carrers, tot buscant l'essència dels nostres veïns, amb els qui compartim un territori i part d'una història comuna: L'Avenida Liberdade, presidida per l'estàtua dedicada al Marqués de Pombal, la Praça do Comerçio, centre neuràlgic de la ciutat, des d'on s'albira tot l'estuari del riu Tajo -rio Tejo-, el Castelo s. Jorge i les seues vistes panoràmiques, la rua Garret, on es troba la famosa cafeteria "Café a Brasileira", on es reunia Fernando Pessoa amb altres artistes a fer-se una cassalla, l'elevador de santa Justa, des d'on s'atalaia una vista extraordinària de la ciutat, la torre de Belém, el ponte 25 de abril, cosí germà del Golden Gate, la llibreria Bertrand, la més antiga de tota Europa... cada racó de Lisboa és una nova experiència a viure, una aventura a gaudir i un somni a destriar, sempre davall la castissa banda sonora de Madredeus, o la veu de vellut de Dulce Pontes o de Teresa Salgueiro. Tot això, alhora que assegut a un banc qualsevol de l'Alfama, un llig tranquil·lament a José Saramago. O mentre a qualsevol fonda, es degusta un saborós bacalhau cuinat en qualsevol de les seues riques varietats i un pastéis de Belém. Mentrestant, cap a poqueta nit, el lament d'un trist fado en la veu d'una clàssica i popular Amália Rodrigues, plora profundament, fins a altes hores de la matinada.

En el dia de tots els valencians

Hui és el dia de tots els valencians, en el qual celebrem que el rei Jaume I el Conqueridor va entrar pacíficament a la ciutat de València i, no deixa de ser curiós que, sent un dia de festa, de celebració, d'alegria i, fins i tot d'orgull pel fet de ser valencians, els actes institucionals organitzats a tal efecte, acaben estant terriblement polititzats per mitjà de crits i xiulits, tot aigualint l'autèntic esperit de germanor que hi hauria d'haver en actes solemnes com els que es celebren en ocasió de data tan assenyalada. En varies ocasions i amb governs municipals diferents i, fins i tot de signe contrari, per no dir oposats, he tingut el gust i la possibilitat d'anar a vore la processó cívica de la nostra Senyera, esdeveniment solemne que per si mateix hauria de ser un acte d'exaltació dels nostres símbols més genuïns. I, tot i ser un event que comença de manera molt emotiva, lamentablement, acaba sent un vodevil ple d'insults, de mala educació, de pèssim gust, de mal exemple per als xiquets i de vergonya aliena per a tots on, fins i tot, persones que no tenen res a vore amb la nostra festa, aparèixer amb l'intenció de fer-se de senyalar. Tan difícil és compartir i respectar a aquell que no pensa com nosaltres? Cada volta estic més convençut que ens sobra orgull i ens falta respecte. Ens falta educació i ens sobra intolerància. Independentment del nom que li donem a la nostra llengua, és la que parlem tots els valencians, la que hem heretat dels nostres avantpassats, amb la que ens expressem i amb la que escrivim i amb la que ens entenem. I, no ens enganyem: el bilingüisme del qual ens parlen, no és més que la forma de denominar al certificat de defunció de la nostra llengua. Independentment del nom que li donem a València, Castelló i Alacant, és el territori que dia a dia xafem. Perquè històricament, som Regne i som País, som Nació i Comunitat. Però, per damunt de qualsevol denominació que li donem al nostre territori, per damunt de tot, som germans. Independentment de la bandera que onege en l'aire, amb blau o sense blau, sempre portarà els quatre pals de la corona d'Aragó. Nostre és Vicent Andrés Estelles, com nostre és Xavier Casp Verger. Nostre és Joan Fuster, com nostre és Vicente González Lizondo, o Manuel Sanchis Guarner, o Miquel Adlert Noguerol. Com nostre és Paco Muñoz o Vicent Savall. Nostres són Vicentico Marzal, "xiquet de Mislata" i Josep Aparicio "Apa". Nostra és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com nostre és Lo Rat Penat. Com nostre és el Tribunal de les Aigües. Què queda de l'esperit de Francesc de Vinatea davant del monarca Alfons el Benigne, que volia dividir València, Castelló i Alacant en dos, quan deia "cadascun de nós, som tant con vós, però tots junts som molt més que vós"? No podem anar tots junts, com aquell nou d'octubre de 1977? Perquè és més forta l'arrel que ens uneix, que la fullaraca que ens separa. Hui és el dia de tots els valencians. I en acabant, que cadascú es pose a si mateix l'etiqueta que vulga.

Tardor

Després dels llargs i calorosos dies d'estiu que hem patit, com qui no vol la cosa, hi ha arribat la tardor. D'acord amb allò que diuen els astrònoms, l'equinoxe de tardor, és aquell moment de l'any en el qual el sol està situat al pla de l'equador celeste. Eixe dia, si l'observàrem des de l'equador terrestre, el sol arriba al zenit i podríem vore'l sobre els nostres caps en un angle de 90 graus. Per tant, com l'etimologia del seu propi nom indica, durant eixa jornada, el dia té la mateixa duració que la nit. A partir d'aleshores, el dia va acurtant, tant de matí com de vesprada, fins a arribar al solstici d'hivern, en vespres de Nadal, quan estarem davant del dia més curt i la nit més llarga de l'any. Per a celebrar el canvi d'estació, la meua dona i jo hem anat al Villar del Arzobispo, poble de l'interior de la província de València, que es troba a uns cinquanta quilòmetres de la capital. Una volta allí, després de caminar una bona estona, hem anat a esmorzar a un bar, que es trobava tot ple de gent. A la tauleta del nostre costat, hi havien uns hòmens ja majors, abillats de diumenge, amb una camisa de ratlles i pantaló curt, i amb el cap cobert amb un capell estil panamà. D'una manera informal, i amb la confiança que dóna conéixer-se des de xiquets, raonen sobre la vida i la mort, sobre la collita present d'ametles i la propera collita d'olives, sobre els fills, sobre els nets i, sobre moltes altres coses que en eixe moment els ve al cap. Com la vida mateixa, la tardor és un home ja jubilat, que va camí de l'hivern, que passeja al matí per a vore les obres que s'estan construint al seu barri i que dóna consells a tot el món, se li n'hagen demanat o no. Com la vida mateixa, encara fa calor. Una calor que, encara durarà un temps però què, a poc a poc, anirà minvant, car anem cap a l'hivern. Però eixa calor de l'estiu encara ens farà aguantar la mànega curta durant un cert temps. Com la vida mateixa, cada volta, es va allargant l'estiu, de tal manera que, a penes hi ha un temps de tardor, pròpiament dita, com a transició entre la calor seca de l'estiu i la rigorositat del fred de l'hivern. De fet, a les xarxes socials, es parla del "veroño", neologisme que és una contracció de les paraules castellanes "verano" i "invierno", que, si se'm permet, en valencià podríem traduir-ho com a "estirdor" o alguna cosa pareguda, com a conseqüència de la compressió de les paraules "estiu" i "hivern". Com la vida mateixa, als arbres, a poc a poc aniran caient les fulles, tot deixant l'esquelet de les branques sense, com si es tractara d'un cos nu. Com la vida mateixa, arriba el moment de recollir la collita de l'arbre, després de tot un cicle de cultiu. Com la vida mateixa.

Màster

Recentment, estem veient a les primeres planes dels diversos mitjans de comunicació, suculents màsters aprovats sense anar a classe, dubtosos projectes de final de carrera poc més que regalats i que, curiosament, no apareixen per cap de lloc, tesis doctorals presumptament plagiades,... La situació que podem observar, és la següent: per una banda, polític sobre el qual cau l'ombra del dubte al voltant d'uns estudis superiors que adornen el seu currículum. Per una altra banda, mitjà de comunicació que, sabedor d'esta circumstància, du a terme una operació d'assetjament i enderrocament que posa contra les cordes al dit polític fins a acabar amb la seua dimissió i, probablement amb la seua carrera política. Si bé tot açò allò que els mitjans de comunicació pareix que pretenen en un primer moment és dur a terme a la vida publica, aparentment, una neteja d'espavilats de la política i de roders de la saviesa, en el fons podem vore que allò que realment estan aconseguint és un efecte de frivolitat i de desacreditació cap a una de les institucions que, per part de tots més prestigi hauria de tindre, com és el cas de la Universitat. Darrere d'una llicenciatura, d'un Projecte de Final de Carrera, d'un Màster o d'un doctorat, hi ha moltíssimes hores d'estudi, de sacrifici personal i econòmic, d'inquietuts, de nits sense dormir, de cafeteres plenes, de pors, de tensions, de llàgrimes i d'incomprensions que, només qui ho ha viscut ho sap. Tot este sacrifici, al final fructifica en eixa llicenciatura, eixe projecte final de carrera, eixe màster o en eixe doctorat que dóna sentit a eixe esforç titànic que durant mesos i fins i tot, anys, s'ha dut a terme. I és molt trist que en l'actualitat es frivolitze amb l'esforç de l'estudiant anònim per part dels mitjans de comunicació, amb la politització dels màsters. Perquè en el punt de mira no estan els estudiants anònims, sinó el polític caradura que ha unflat el seu currículum de forma descarada i que, realment hauria de ser qui donara exemple a la societat amb un comportament digne d'elogi. Però, no ens enganyem: eixa politització dels màsters, allò que realment ha aconseguit, ha sigut el desprestigi de l'estudi, de la constància i de l'esforç, així com d'institucions, el prestigi de les quals haurien d'estar per damunt de qualsevol ideologia, com és la Universitat. I es trasllada a la societat un missatge implícit de menysvaloració de l'esforç i del sacrifici intel·lectual, de tal manera que, al final, el missatge que cala en la societat, és que aquell que ha obtingut uns estudis superiors, que realment hauria de ser l'èlit, que fora model i exemple per a tots, acaba essent el tontet del grup i el que acaba desenvolupant llocs de treball molt per davall de la seua qualificació. I el pitjor és que són arrossegats per persones que, tirant-li morro a la vida aconsegueixen arribar a llocs de treball i d'influència, curiosament sobretot a programes produïts i programats per part dels mitjans de comunicació que han dut a terme eixa campanya d'assetjament i enderrocament de la qual parlàvem adés. I es tracta d'una situació molt injusta

Isabel Cañas

Estic rellegint el llibre "El dardo en la palabra", on un eloqüent Fernando Lázaro Carreter, amb elegància, ironia, lluïdesa i amenitat ens deixa, en un format d'assaig divulgatiu, un instrument imprescindible per al coneixement de la llengua castellana on ens va detallant, de forma molt rigorosa, el significat d'una determinada paraula, una expressió o un determinat gir idiomàtic. I recorde que, als anys huitanta, al Villar Palasí, vaig conéixer el dit lingüista de la mà de qui fou la meua mestra de llengua i literatura, a més de tutora de 6 a 8 de l'antiga EGB, a través dels seus llibres de "Curso de la lengua española", però sobretot, a partir dels exercicis que féiem pràcticament cada dia que teníem llengua quan, sobre les déu del matí la mestra baixava a prendre's una pastilla, mentrimentres un xiquet o una xiqueta de la classe, cuidava que s'hi mantinguera l'ordre. La mestra en qüestió era doña Isabel Cañas Grau qui, en companyia de don Juan Antonio Llopis Calabuig, varen ser el tàndem docent que ens varen conduir per la senda del coneixement, durant eixos tres cursos de la preadolescència. I així, mentre don Juan era el mestre que s'encarregava de donar les assignatures de ciències, com eren matemàtiques, naturals, física i química, doña Isabel, ens impartia llengua, literatura, història i valencià, és a dir les assignatures considerades de lletres. El secret d'un professor per a ser bon professor, consisteix a saber despertar en els xiquets la verdadera vocació que hi ha al seu interior. I en el meu cas, he de reconéixer que doña Isabel, va saber fer descobrir en mi l'amor per les lletres, per la literatura i per la paraula en general. Hi havia una activitat escolar que dúiem a terme els divendres de matí una volta al mes, que es deia Assemblea Literària, que consistia en què havíem d'escriure a casa un conte, una narració, o una poesia, d'acord a unes condicions que escrivia a la pissarra. El divendres de matí ens preuníem per equips. A cada equip, es llegien tots els treballs que havíem redactat els seus membres i es triava un per equip. Els cinc o sis seleccionats, es llegien en veu alta davant de tota la classe i després es votava la millor. Una altra activitat que va dur a terme, va ser crear una biblioteca escolar a la qual, cadascun dels alumnes havíem d'aportar un llibre. "La historia interminable", "Momo", "El misterio de la Isla de Töckland" eren, entre altres, els títols que allí hi havia i que vàrem llegir, en aquells temps en què l'única preocupació de la vida eren els deures que un havia de fer per a l'endemà. També es va crear un diari escolar, impulsat per ella, anomenat "Los Cazanoticias", la dinàmica del qual consistia en què cadascú escrivia una notícia referida al col·legi, a Paterna, o a algun tema d'interés general per a nosaltres. Després es penjava a un panell que hi havia només accedir a l'edifici. I, en entrar a les aules, tothom aprofitava per a llegir allò que al panell hi havia penjat. La seua responsabilitat com a docent era tal que, en vespres de Nadal d'aquell últim curs d'EGB, va haver de demanar-se algunes setmanes de permís per a atendre unes greus obligacions familiars. I per a no deixar les dos classes que duia, òrfenes de mestra, va buscar un parell de mestres novelles, que la varen substituir, sufragades per ella mateixa. Quan un és menut, sempre hi ha alguna persona a la qual un pren com a referència. I, una volta transcorregut el temps, he de reconèixer que doña Isabel Cañas, fou per a mi eixe punt de referència de l'adolescència. Han passat els anys. Molts anys. I he de reconèixer que, sempre que arriba a les meues mans alguna convocatòria d'algun concurs literari, encara continue tenint la mateixa emoció dels dotze anys quan doña Isabel escrivia els requisits que hi havia de tindre el conte que havíem d'escriure per a la pròxima Assemblea Literària del divendres.

Patins

Quan vaig prendre la Primera Comunió, a principis dels huitanta, els amos del forn on treballava mon pare, em varen regalar un monopatí. Es tractava d'un de plàstic, de color blau, menut, allargat, sobre la taula del qual, apenes em cabien els dos peus. La meua estabilitat sobre aquell joguet no era molt allà: no sabia cóm moure'm sense perdre l'equilibri, ni girar en arribar a una revolta, ni parar sense deixar de menejar els braços de forma exagerada. No vaig arribar a anar muntat sobre ell mantenint l'equilibri més de deu metres seguits, ni vaig dur-lo molt més enllà de dos carrers més enllà de cals meus pares i, en no molt de temps, va acabar aquell objecte a la cambra dels vells records, abans que acabara jo amb un braç trencat o una cama embenada.

Vora quaranta anys després, el patí torna a estar de moda, no ja com a joguet, sinó com a mitjà de transport: Tots els carrers de València estan farcits de gents que van d'ací cap allà, d'allà cap a més enllà, amb patí elèctric. Fins i tot, dos companys de treball es desplacen de forma habitual amb un monopatí elèctric amb comandament a distància. Es tracta d'un mitjà de transport còmode, pràctic, que cap a qualsevol lloc, fàcil de controlar, que no contamina i que per a conduir-lo no cal estar en possessió de cap tipus de permís de circulació. No en va, les empreses estan fent l'agost amb la venda d'este aparell de locomoció. Fins i tot, una empresa de lloguer de patinets californiana, ha intentat desplegar per tota la ciutat de València un bon grapat de patinets elèctrics que, per mitjà d'una app descarregada al mòbil, permet gaudir, per un preu mòdic, durant el temps que un vulga, d'este artefacte.

No hi ha cap normativa en l'àmbit estatal que regule el seu ús a la via pública. Només hi ha una Instrucció, la 16/V-124, emesa per la Direcció General de Tràfic, que indica que, mentrimentres no hi haja una normativa específica referida als dits vehicles, proposa una sèrie de criteris per a la seua regulació: En primer lloc, els considera com a Vehicles de Mobilitat Personal. No és assimilable a un vianant. Ni tampoc es pot considerar com un vehicle de motor. Per tant, no es requereix cap d'autorització administrativa per a circular, ni tampoc és necessari l'assegurament obligatori del dit vehicle. Però, encara que no és obligatori, l'usuari podrà, voluntàriament, contractar una assegurança en els termes establits a la legislació general d'assegurances.

La seua regulació es deixa en mans dels Ajuntaments, que seran els qui establiran limitacions a la seua circulació a les vies urbanes. Este tipus de vehicles podran ubicar-se físicament a l'àmbit de la calçada, sempre que es tracte de vies expressament autoritzades per l'autoritat local, la qual podrà permetre la seua circulació per voreres, zones de vianants, parcs o habilitar carrils especials amb les prohibicions i limitacions que considere necessàries.

Hi ha ajuntaments que ja hi han desenrotllat una normativa al respecte, com el cas del de Barcelona. L'Ajuntament de València, no té encara una regulació aprovada, però sí un esborrany des de febrer de 2018, que estableix els següents criteris: Es permet als patinets, monocicles, hoverboard, skates i altres vehicles de mobilitat personal, circular pels carrils bici a una velocitat màxima de 15 quilòmetres per hora, així com per espais especialment habilitats per a la circulació. Es prohibeix circular per voreres, places i passeigs, a excepció de xiquets amb patinets elèctrics que vagen acompanyats dels seus pares, sempre que la vorera tinga més de tres metres d'amplària. A més a més, els menors han de dur casc, encara que no serà obligatori el seu ús per als adults. També es prohibeix la pràctica de jocs, exhibicions, o demostracions que causen als vianants molèsties o riscs o disminuïsquen les possibilitats d'utilització de l'espai públic per part d'altres ciutadans. S'estableixen una sèrie de sancions per als que no respecten totes estes normes que poden arribar fins a cinc-cents Euros de multa.

De xicotet vaig acabar avorrint el monopatí que em regalaren per a la meua Primera Comunió. Quaranta anys després, esta nova moda d'utilitzar el patí com a mitjà de transport còmode, ecològic i saludable, em fa plantejar la possibilitat de comprar-me'n un. Què faig? Me'l compre? Vosaltres direu.