"El viaje de John"

Una volta més, les xarxes socials són les que ens descobreixen la publicació d'un nou treball dins del nostre panorama musical. En este cas, es tracta del grup acústic paterner Perros Verdes, que acaba de publicar en format CD un nou LP anomenat El viaje de John. En ell, els seus integrants, Toño Bravo a la guitarra espanyola, Pepa Bravo, la veu i Pedro Bachiller, percussió, ens tornen a delitar amb esta nova publicació musical digna d'encomi. Si ja la seua primera publicació anomenada La memoria de los árboles, enregistrada i publicada a juny de 2011, ens va deixar amb la boca oberta al llarg de les seues impressionants onze cançons que la componen, huit anys després, el nostre benvolgut grup paterner ens torna a sorprendre amb 12 temes, a quin de tots millor. Dotze cançons com dotze campanades de mitjanit, cada una d'elles amb una història interna pròpia. Dotze estels de llum, amb lletres riques, plenes de contingut, de qualitat i de substància, que duen en si mateixa l'essència d'una interpretació extraordinària. Amb un aire pur i càlid, a les seues composicions de producció pròpia, hi ha una barreja d'estils que passa per la bossa nova i el jazz i unes gotetes de flamenc i pop, mescla que fan que la música d'este grup siga el còctel ideal per a escoltar-lo a poqueta nit, en un ambient envoltant, acollidor, il·luminat amb llums de neó ultravioleta, a la terrassa d'un pub mentre un sosté a la mà una copa alhora que xarra animadament amb els amics. Als seus concerts càlids i sincers, a més a més de les seues cançons de producció pròpia, solen acompanyar al seu repertori versions de clàssics adaptats per ells mateixos a les quals els donen el seu tret personal. En este disc és magnífica l'adaptacio musical del famós poema d'Antonio Machado He andado por muchos caminos del seu més conegut encara poemari Soledades. Galerías. Otros poemas. Majestuosa la versió de l'I say a little prayer d'Aretha Franklin, on una gran Pepa li fa puntetes amb la seua veu a la deessa del Soul. També s'inclou l'entranyable cançó 186 escalones. Viaje al infierno, que forma part de la banda sonora del més entranyable encara, documental El pas per l'infern. Els paterners oblidats, en el qual, modestament, vaig escriure el guió original.  Les cançons d'este nou disc, interpretades amb la sàvia destresa de la mà de Toño a la guitarra, l'extraordinària veu d'ensomni de Pepa i el ritme increïble de Pedro, van acompanyades de la saviesa i l'estima d'amics músics que li donen a este LP, un toc molt elegant, Així es manifesta als títols de crèdit del CD, on es diu que "aparecen el flamenco de Juanito, el jazz de Manolo y Peter, el blues, rock, soul y pop de Salva, Moncho, Carlos Ruiz, Gerar, Rafa y Guille, la bossanova de Carlos Fernández, la electrónica y visión musical de Jorge, la frescura de Álvaro y Adriana, las letras de Iulia y Zoila, el diseño de Moncho, las fotos de Paco, todos artistas enormes." El viaje de John és en definitiva, una aposta musical pel treball ben fet, ben travat, ben elaborat, ben acabat i ben construït, que val la pena escoltar-lo i escabussar-se en ell, cap a poqueta nit, a última hora de la vesprada.

Videoplip promocional

Copa del rei

Sempre he pensat que açò del futbol és un negoci molt ben muntat que mou moltíssims diners, del que viuen una gran quantitat de persones, que el verdader opi del poble, no és la religió, com deia Carlos Marx, sinó el futbol: Pa i circ, deien els romans. Futbol i bous, es diu en l'actualitat. Però també és veritat que des de sempre, el futbol, a part de ser un esport de masses, ha sigut i és un sentiment que mou cors i ànimes. I, ara que ha guanyat el València la Copa del Rei, perquè el futbol és un sentiment transversal que uneix a tots els valencians, independentment de la seua ideologia política, religiosa o cívica, em venen a la ment una sèrie de records, relacionats amb el futbol i també amb el València Club de Futbol. Quan vaig fer la Primera Comunió, em varen regalar una equipació sencera del València. De menut jo era el xiquet que duia ulleretes, la qual cosa em limitava moltíssim per a jugar a futbol. Quan vaig començar a créixer i em va començar a vindre xicoteta aquella equipació, em va començar a vindre xicotet eixe sentiment futboler que altres sí que han desenvolupat. Després d'una gesta tan important com esta, no puc evitar recordar en estes breus paraules, a tots aquells que, d'una manera o altra, han vibrat amb els colors del València Club de Futbol. Sobretot a tots aquells que han viscut les hores incertes del València, quan ningú apostava per este equip i que l'han recolzat amb més fe que Abraham i més paciència que el sant Job. Hi hagué un xiquet de Manises que, en la missa de dissabte de vesprada, va llegir una petició demanant perquè el València Club de Futbol no baixara a segona divisió. Molts d'ells, ja no estan entre nosaltres, però des del Cel, estan gojant d'esta merescuda copa. També han fet gran este equip de futbol, les mares, les dones, les filles de tots aquells aficionats anònims que, quan arribava l'hora d'anar a vore el partit de lliga, preparaven un generós entrepà, per a menjar-se'l a l'estadi, i feien el sacrifici de quedar-se en casa, mentre l'home, el fill, el pare vibrava amb els colors del seu equip favorit. Afortunadament, el futbol, hui en dia ha deixat de ser un esport "per a hòmens", per a ser un esport en el qual el sentiment esportiu està per damunt de gèneres i de sexes. L'any 1999, el València Club de Futbol, va guanyar la copa del Rei de la mà de Rainieri, i vaig tindre la possibilitat d'anar a celebrar-ho a la plaça de l'Ajuntament i d'allí al Mestalla, amb els meus amics. Quina explosió d'alegria i de satisfacció es vivia pels carrers de València. La mateixa que han viscut tots els mil·lennials, que encara no havien conegut guanyar una copa per part del nostre equip i que són els qui, en l'actualitat tenen la força, la il·lusió i l'esperança de continuar mantenint encesa la flama del sentiment valencianista. Parafrasejant al nostre poeta, no hi havia a València un sentiment que unira a tots els valencians com ho és el futbol. Per nosaltres, per tots, només podem dir hui AMUNT VALÈNCIA!!

Un vaso de agua virtual con... Lola Mascarell

Fotografía: Lola Mascarell.

Con ocasión del día del libro, publicamos en este blog una entrevista con Lola Mascarell. Para nosotros es un gran honor contar con las palabras de esta genial escritora con nombre de título de novela romántica y apellido de ave. Profesora de Lengua y Literatura en un centro de enseñanza secundaria de su ciudad natal, ha estado vinculada con la creación literaria desde muy joven. En 2008 comenzó a dirigir el taller de narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia, donde permaneció hasta 2012. Su primera obra fue un poemario, Mecánica del prodigio, al que siguió un ensayo, Palabras en el yunque: memorias de un taller de escritura (2012). Con su segundo poemario, Mientras la luz, ganó en 2012 el XIII Premio Internacional de Poesía Emilio Prados, obra que ha sido publicada con Pre-Textos (2013). Su último poemario publicado,  Un vaso de agua (2018), retrata de una forma sencilla situaciones y momentos cotidianos de la vida.


1.- "Qué quieta permanece en el recuerdo / la niña de las trenzas,". Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntame un recuerdo de tu infancia.

La mayoría de los recuerdos de mi infancia están asociados a la luz. Son recuerdos abstractos de un rayo de sol o de una lámpara cayendo sobre un muro de una determinada manera. La luz de los domingos, por ejemplo, sobre la valla del chalet mientras espero a que mis padres saquen el coche para cerrar la puerta. Aquella dentellada de amargura y de tedio asociada al regreso a la rutina, al piso y al colegio, y al olor de la plancha en el cuarto de al lado y al fútbol sonando a todo volumen en la televisión. El recuerdo de mis domingos infantiles es una luz cayendo de una determinada manera encima de las cosas. La luz es el hilo que me ayuda a tirar de la memoria.

2.- "La niña que yo fui / camina por la estancia...". Tus versos están salpicados de recuerdos de la infancia: De tu infancia. De éllos se desprende que has sido una niña feliz. ¿Qué importancia tiene y cómo influye la infancia -tu infancia- en tu poesía?

Influye de una manera rotunda, tal y como irrumpió aquella tarde de verano de 1985. Yo estaba haciendo los deberes en mi cuaderno de Vacaciones Santillana. Ese día, el libro nos pedía que escribiéramos un poema. Tenía un pie forzado al principio de cada verso: ayer, hoy, mañana. Recuerdo que la pauta del libro me resultó insuficiente para todo lo que quería decir y tuve que continuar en un folio. Cuando lo leyó, mi abuela me dijo que podía dedicarme a la poesía, que lo hacía muy bien. Después me compró una libreta para que siguiera escribiendo. Y no he dejado de hacerlo desde entonces.

3.- Tu poesía es una poesía de la sencillez, de lo cotidiano, del recuerdo más o menos lejano de los momentos felices vividos. ¿Qué es para ti la poesía? ¿Cómo nace en ti la poesía? ¿Qué te inspira a escribir poesía?

La poesía supongo que es el intento desesperado de contar algo como nadie lo ha contado antes. O, como decía Rimbaud, de fijar vértigos. Para mí escribir poesía es una forma de dialogar con el mundo, una forma de celebrar que estoy viva, un intento de prolongar su maravilla. Es formar parte de una familia a la que siempre he deseado pertenecer. Es señalar las cosas por si alguien se anima a mirarlas. Es andar en los brazos del asombro cotidiano todo el tiempo. No es poesía, es un estado de ánimo, una manera de vivir. A mí, escribir poesía, me ayuda a pensar.

4.- ¿Recuerdas cuál fue el primer poema que escribiste?

Fotografia: Lola Mascarell

Sí, claro. Recuerdo perfectamente los primeros poemas que escribí en aquella libreta de la que hablaba antes y que aún conservo. El poema fundacional que hablaba de ayer, hoy y mañana (quizás por eso siempre estoy hablando del paso del tiempo). Y también otro que hablaba de las nubes en el cielo. También me acuerdo de los poemas que, ya en el instituto, escribía por encargo para mis amigas. Si miro cualquier momento de mi vida, siempre hay poesía.

5.- ¿Dónde sueles escribir poesía y cómo? ¿Tienes algún lugar preferido para escribir?

Una buena mesa, luz, silencio, una ventana y un ordenador. Con eso soy feliz. Si además es verano y puedo escribir en la terraza, mirando el jardín, entonces se puede decir que soy la reina del mundo.

6- "En medio del cuaderno, entre sus hojas, / brillaba el verbo amar, que era el primero...". Estudiaste periodismo pero eres profesora de lengua castellana y Literatura. ¿Qué te sientes más, periodista con vocación de docente o docente con vocación de periodista?

Escritora con vocación docente. Al periodismo llegué justamente porque me gustaba escribir. Mi amor por la literatura me llevó a la docencia. Como dice Luis Landero en Entre Líneas, soy una trinidad en crisis, porque la lectora, la escritora y la profesora conviven en mí de una manera no siempre armónica. A primera vista parecen llevarse bastante bien, pero luego acaban discutiendo a la primera de cambio.

7.- "Por la senda secreta nos alcanza / la que no tiene nombre". En el año 2010 publicas "Mecánica del prodigio", tu ópera prima en el mundo de la poesía. ¿Qué significa para tí esta primera publicación?

Mecánica del prodigio fue la realización de un sueño que había tenido desde siempre: tener entre las manos, en papel, un libro escrito por mí. Además fue un libro que quedó finalista en varios concursos y que obtuvo muy buenas críticas. Cuando una de las mejores editoriales de poesía de España (Pre-textos) me dijo que quería publicarlo no me lo podía creer.

8.- Desde el año 2008 y hasta 2012 dirigiste el taller de Narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia. En el año 2012 publicas "Palabras en el yunque. Memorias de un taller de escritura". ¿Qué recuerdos guardas de aquella época?

Fue una época intensa, porque el taller tuvo mucho éxito y cada año se me multiplicaban los alumnos. En aquella época estuve escribiendo, leyendo y corrigiendo sobre todo relatos. Hice muy buenos amigos en aquella época. Y muchos de ellos también hicieron pandilla entre sí. Lo que más me gusta de ese taller de narrativa es que las relaciones que allí se fraguaron todavía sigan vivas.

9.- "Un recuadro de luz mientras la luz / cabalga en las cenizas de la tarde". Del 22 de noviembre de 2018 hasta el 31 de enero de este año, el artista José Saborit expuso en la sala O_lumen de Madrid "Mientras la luz", una colección de 23 óleos que aborda el misterio de la luz. Esta exposición comisariada por Antonio Praena y por José Luís Palacios, lleva dicho título en honor a un poema tuyo homónimo y que encabeza tu segundo poemario ¿Qué se siente al ver inspirada una exposición de arte en un poema tuyo?

José Saborit y yo hacemos muy buen equipo en muchos aspectos, así que más que inspiración, podemos hablar de colaboración. Quiero decir que en el caso de Mientras la luz, no se sabe quién inspira a quién, si sus cuadros inspiraron el poema, si el poema sus cuadros o si todo a la vez. Eso sí, todo lo que supuso la exposición en Madrid, me produjo una gran alegría

10.- Este mismo poemario, Mientras la luz, resultó ganador del XII Premio Emilio Prados de poesía, otorgado por la Diputación Provincial de Málaga. ¿Cómo recuerdas aquel momento en el que la organización del certamen se pone en contacto contigo para comunicarte que eras la ganadora de semejante premio?

Lo recuerdo con mucha alegría, a pesar de lo intempestivo de las horas. Me gusta acostarme pronto y la llamada digamos que llegó a una hora relativamente tardía. Mi primera reacción fue reñir al interlocutor por las horas, después, en cuanto me dijo el motivo de su llamada, todo se tornó en sonrisa y alboroto.

11.- "Imagino una tarde de verano / y un vaso de agua fresca en la ventana". En 2018 publicas el que es hasta ahora tu último poemario. Háblame de "Un vaso de agua".

Un vaso de agua es un conjunto de poemas escritos en un periodo determinado. Lo mejor que he podido dar de esa cosecha. En él se mezclan poemas de dos libros, pero que coinciden en una sola visión, en una sola intención: la necesidad de cantar la maravilla de lo cotidiano, de lo doméstico.

12.- Eres asidua a las redes sociales. Tienes un blog denominado "registrodeayeres.blogspot.com". (Si clicamos aquí (X), podremos acceder al mismo). Qué opinas de la combinación entre las nuevas tecnologías y la literatura, y más concretamente, la poesía?

Opino que, como todas las cosas, puede tener ventajas y desventajas. Entre las ventajas está la posibilidad de leer o darte a leer sin mediación editorial, de forma gratuita y sencilla. En las desventajas encontramos que, debido a la falta de filtro, se acaba llamando poesía a cosas que no lo son.

13.- ¿Tienes ahora mismo algún proyecto literario entre manos?

Sí, tengo varios. Estoy escribiendo unas memorias de mi infancia, recopilando y corrigiendo unos textos sobre la montaña, alimentando y podando un futuro libro de poemas, escribiendo mis diarios y repasando los anteriores y ahora mismo, contestando a una entrevista.

14.- ¿Para cuándo tu próximo poemario?

Habrá que ver lo que dice el tiempo, lo que dice la poesía y lo que dicen los editores. Por falta de ganas y de material te aseguro que no será.

Records

Tal volta era pel principi dels anys huitanta. Hi havia un xiquet de monyo clar i una miqueta rull, amb la ratlla al costat. Un home de monyo blanc, el rostre rogenc i el nas una miqueta pronunciat, li deia a manera de cançó entre afectuosa i burleta: "Eres blanco, reblanco i recontrareblanco". I el xiquet, mirava a son pare, que estava el seu costat. I son pare li deia, perquè li ho contestara a son tio: "Tu si que eres blanco, tio Pepe, que tens el monyo tot blanc". I, amb el respecte que li havien inculcat des de menut, contestava "Vosté sí que és blanco, tio Pepe, que té el monyo blanc". Eixe mateix xiquet, que era jo, de menut jugava amb el seu cosinet, que tenia tres anys més que ell. I quan la mare del seu cosinet, la tia Reme, veia vindre els dos junts jugant, sempre cridava amb orgull "Els dos xics més guapos d'Espanya!". Vora quaranta anys després, un torna a comprovar de nou que la vida és una bobina de fil que arriba dia en què s'acaba. En una mateixa setmana ens han deixat dos persones molt volgudes per mi, com són mon tio Pepe i ma tia Reme. I eixe mateix xiquet, que ja comença a pentinar canes, no pot evitar de nou mirar cap enrere a través del retrovisor de la seua vida. I no pot evitar tampoc recordar allò que ha sigut la seua vida familiar paterna, sobretot en la seua més tendra infantesa. En el cas del tio Pepe, persona de mentalitat progressista, la seua bonhomia i el seu caràcter desenfadat feien d'ell una persona excel·lent, amb la que més d'una volta he contrastat amb ell alguna informació al voltant d'alguna investigació sobre Paterna, que he tingut entre mans. Les celebracions familiars a la seua llar han girat al voltant de dos festivitats clau: El dia de Sant Josep, la seua onomàstica i el dia de la Mare de Déu del Pilar, el sant de la seua esposa i, alhora, germana de mon pare. En tractar-se d'un matrimoni sense fills i era una obligació moral anar a felicitar-los, efemèrides que ja s'encarregaven els pares de recordar-ho. Una volta allí, ens esperava una taula parada amb xocolate i bunyols i tota classe de frivolitats, que hi havia a qui li servia ja de sopar. En el cas de la tia Reme, tradicionalment, sempre s'ha dit que darrere d'un gran home, sempre hi ha una gran dona. I en el seu cas, no ha sigut una excepció: Esposa de Juan Moreno, des del dia que ell la va traure a ballar una cançó a la desapareguda sala de ball Astoria a Paterna, varen estar, des d'aquell moment, junts tota la vida, fins al final dels seus dies. Sempre ha sigut la seua ombra, la seua parella, la seua companya i la mare dels seus quatre fills. Sempre junts, en moments de glòria i en els moments de tristesa, sobretot quan el seu marit va estar un grapat d'anys convalescent d'una greu malaltia. I ara, quan ja són part de la meua història personal i familiar, quan no hi ha paraules per a descriure el buit que deixen en les nostres vides, els recorde en els moments familiars viscuts, quan aquell xiquet d'ulleretes, monyo clar i una miqueta rull, escoltava com el tio Pepe en el seu dia a dia, es despedia amb un graciós "Que estigueu ben rebons", o la tia Reme li donava besos en estèreo en cada galta transmetent en cada bes eixe amor que només les ties saben transmetre als seus nebots.

Palau de Justícia

Per circumstàncies laborals que no vénen al cas, he hagut d'anar durant uns dies seguits a l'edifici que en l'actualitat alberga el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que a València se'l coneix popularment com a Palau de Justícia. Es tracta d'un edifici antic, solemne, ampul·lós, que es troba en ple centre de la ciutat de València, davant del monument anomenat la Porta de la Mar, on hi havia al seu dia l'anomenada porta del Real, i que era una de tantes portes que hi havia a la muralla que envoltava la ciutat de València. Este edifici fou edificat al segle XVIII, a l'època del rei Carlos III. Era l'època de l'anomenat despotisme il·lustrat el lema del qual, era eixa espècie de cançoneta que encara podem recordar de l'EGB: "Todo para el pueblo, pero sin el pueblo". Construït amb mur de rajola vista, el seu estil neoclàssic s'endevina als seus balcons amb frontons rectes i corbs, que s'obri al pis principal, si bé la seua cornisa té algunes reminiscències barroques. A la façana central s'hi destaca l'escut reial del monarca. El sostre es remata amb un conjunt escultòric anomenat "Al·legoria de Carlos III acompanyat de la Justícia i la prudència" on, com el seu propi nom ens indica, és presidit per l'escultura del rei, acompanyat de dos virtuts: la Justícia, amb bàscula i espasa a les mans, i la Prudència, amb espill i serp incloses. Este conjunt escultòric va ser obra de l'escultor Ignacio Vergara, autor també d'altres escultures, com la que cobrix tota la barroca façana del Palau del Marqués de Dosaigües. L'edifici del qual estem parlant, va ser edificat per a ser la Casa de la Aduana Real. No oblidem que es va construir al costat de la muralla que envoltava la ciutat de València, i que més enllà ja no hi havia res edificat, fins a arribar al mar. Després va ser fàbrica de tabac. I ja a principis del segle vint, va passar a ser edifici destinat a activitats jurisdiccionals. En traspassar la porta principal, hem de destacar l'impresionant escala d'estil imperial que divideix en dos el pati interior. I, mentre puge per estes majestuoses escales, xafant els seus graons un a un i, mentre mire l'estàtua de la deessa Justícia que m'espera en arribar al replanell de l'escala que la divideix en dos, no puc evitar pensar que per este edifici han passat les més grans eminències de la Jurisdicció Valenciana. En este edifici s'han signat tota mena de sentències, fins i tot amb penes de mort, s'han deliberat els assumptes més delicats, els més grossos, els que han tingut més morbositat a la ciutat de València des de fa un segle fins a l'actualitat. Este edifici ha conegut la riuada de l'any 1957, que va omplir de tarquim expedients i més expedients judicials, llibres de registre i tota la paperassa jurisdiccional dels anys cinquanta. Ha conegut la dictadura de Primo de Ribera, la segona república, la dictadura, la transició, la democràcia... En definitiva, tota la vida jurisdiccional del segle vint a la ciutat de València ha transcorregut pels quatre murs d'este impressionant edifici. I ara que estic al seu hall i veig el reflex de la llum a les multicolors vidrieres on hi han representats diferents escuts i que reflecteixen eixa llum en colors diversos pel sòl polit de marbre blanc, donant a esta estança un aire de plena solemnitat, no puc més que enorgullir-me del ric patrimoni que tenim a la ciutat de València.

Quadern per a Joan

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconéixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat "Quadern per a Joan". 

Sempre que un poemari s'anomena "versos/poemes/quadern per a..." el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, "A l'home, a l'amic, al poeta", s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de "Justificació". 

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues "Encenalls de la memòria", que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, "Illes", "La Sang", amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, "Istanbul", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, "Quadern de l'Índia", amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, "Pavelló d'Orient", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, "Ciutat remor", amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, "Aquesta estranya quietud", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i "Jardí Clos", amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha "Matèria d'aigua" i "Temps de Clepsidra". També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar "Contes d'estiu", "El món en dotze postals" i "El regal en la mirada". Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies (Si cliqueu ací (X), podreu accedir al mateix) amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palés també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps térbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: "La grata companyia de la gent que ens estima / ens fa forts, les seues paraules ens alimenten, / les seues abraçades són puntal i alhora refugi / contra la fonda pena que ens afligix". Però que es sent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res "Què puc fer per allistar-me i combatre / al teu costat en eixa guerra sorda que mantens? / Només tinc un grapat de paraules / per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa". 

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V, "Caminem i al mateix temps anem madurant...", que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat "Després vingué la música", Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç (X), podreu descobrir a bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Somriure infantil

Huit del matí a una cafeteria del centre de València. Al voltant d'una taula i acompanyats d'un café, comentem tres companys de treball qüestions pròpies de la feina que anem a desenvolupar uns minuts després, acompanyat d'algun innocent xafardeig. A la taula contigua, una parella es desdejuna un café en llet i uns entrepans. No tindran a penes trenta anys. Sense ser molt fisonomista, un se n'adona immediatament que són estrangers pel seu aspecte físic: pèl-rojos amb pigues, moltes pigues rogenques a la cara. I també perquè, en estar en la taula immediata, se'ls escolta alguna paraula solta i parlen en anglés. La meua oïda no està, ni de bon tros, suficientment desenrotllada com per a distingir si, per l'accent, són de Brighton o d'Edimburg o de Dublín, però sí per a saber que parlen en anglés. Arrimat a la seua taula hi ha un carret de xiquet. I, una xiqueta, també pèl-roja, amb el monyet llis i un graciós llacet dalt del cap, deambula i juga pels voltants de la taula veïna nostra. Pels seus trets, no és necessari ser un endeví per a endevinar que és filla de la parella presumptament britànica. Mentre els seus pares es desdejunen, la xiqueta juga, assoles. Va, torna, torna a anar cap a la porta, torna a vindre cap a la taula on estan els seus pares que, entre mos i mos, controlen de gaidó a la xiqueta. De sobte mira on estem nosaltres i ens somriu. És un somriure generós, esplèndid. No entén de barreres ni de fronteres, ni de política ni d'idiomes. Dins d'aquella boqueta hi ha unes dentetes de llet irregulars que estan creixent, que fan lluir a eixa xiqueta un somriure més tendre i més innocent encara si cap. De sobte ens mira, dóna uns botets amb les seues cametes, de forma alternativa, i ens assenyala amb el seu ditet índex de la mà dreta. I, els qui estem asseguts al voltant de la taula, no podem evitar mirar-la i somriure les seues ocurrències. Fins i tot, una companya li diu cosetes boniques que, no sé si entén, però li fan gràcia, i continua somrient i fent sorolls amb la boca que ningú arriba a entendre. Mire a les taules del voltant de la nostra i descobrisc que els seus ocupants, també estan pendents de la xiqueta i les seues piruetes, no tan sols nosaltres. Se'ns fa l'hora, ens alcem de la taula i ens dirigim a la barra per a pagar el desdejuni respectiu. Quan anem a eixir de la cafeteria, diem adéu a la parella presumptament britànica. Mussiten un good bye de boca plena d'un mos d'entrepà. La xiqueta continua fent les seues gràcies. I en eixir de la cafeteria, mentre caminem uns passos fins a arribar al lloc de treball, reflexione sobre l'escena viscuda fa un quart d'hora. I arribe a la conclusió de com pot la força d'un somriure, en este cas un somriure infantil, trencar barreres idiomàtiques de tal manera que, sense entendre un idioma, eixe simple somriure pot fer entendre's a persones que viuen a la torre de Babel d'idiomes diferents, a l'idioma comú de totes les persones com és un somriure franc i sincer, com ho és el d'una xiqueta d'un parell d'anyets. Eixe somriure és, al segle XXI, una nova Pentecosta.

Afaitar

La mare de mon pare, tenia un germà fadrí que, com deien antigament de forma eufemística, no acabava d'estar aplomat del tot. Com la meua iaia Remedios tenia tres fills i, per tant mon tio Rafa tenia tres nebots, arribà un moment en què, en fer-se major l'home, es va decidir que el tio Rafa anava a viure durant quatre mesos a casa de cada nebot. Com mon pare era el nebot major, quan arribava el mes de gener, i fins al mes d'abril, vivia amb nosaltres a cals meus pares. De maig a agost vivia en ca ma tia Reme i, de setembre fins a desembre en ca ma tia Pili. Quan estava a cals meus pares, el dissabte de matí era dia de neteja personal. Dia de dutxa i d'afaitat. A la galeria del pis de cals meus pares, hi havia una cadira on seia el tio Rafa. Mon pare, eixia amb la brotxa, el sabó d'afaitar, la maquineta, que duia dins una fulleta clàssica que tallava moltíssim i una tovalla. Li posava la tovalla ben enrotllada per davall del coll, mullava els pèls de la brotxa amb aigua, els refregava per la pastilla de sabó i ensabonava la barba de tres o quatre dies del tio. Després, esmunyia la màquina d'afaitar per cadascun dels racons de la barba, fins a deixar un afaitat apurat, fins al pròxim dia, que era a la setmana següent. De tant en tant, a mon pare li agradava fer-li parlar al tio Rafa, i seia a les seues cames o en refregar-li el sabó per la cara amb la brotxa, li feia una passada per la punta del nas, o li feia un comentari graciós per a clavar-se amb ell. El tio s'ho prenia amb la resignació de qui, sabent que no ho feia amb malícia, a voltes no li feia molta gràcia. El tio Rafa, ja fa més de vint-i-cinc anys que ens va deixar i aquelles sessions d'afaitat a la galeria de cals meus pares, varen passar a la història. Quan mon pare, uns mesos abans de faltar va estar ingressat uns dies a l'hospital, vaig agafar un dia la maquineta d'afaitar elèctrica que li vàrem regalar la meua germana i jo el dia que va complir huitanta anys, la vaig carregar a la llum i el vaig afaitar. Em va vindre a la ment aquelles sessions d'afaitar al tio Rafa de la meua infantesa, i així li ho vaig dir a mon pare. Li varen fer gràcia aquells records. Estos dies ha estat el meu sogre per casa i l'he afaitat. I una altra volta m'han vingut a la ment els mateixos records d'infantesa mentre l'ensabonava: La galeria de cals meus pares, l'espill apegat amb algeps a la paret, les fulletes d'afaitar, la brotxa ensabonada i refregada per la barba de mon tio, mon pare fent-li el furguet... I mentre deixava esmunyir la fulleta d'afaitar rebutjable per la seua barba d'uns quants dies, un altre pensament m'assaltava la meua ment: Ahir era mon pare qui afaitava a mon tio Rafa. Hui sóc jo qui afaita a mon pare i al meu sogre. Demà, qui m'afaitarà a mi? I un calfred gelat ha recorregut la meua esquena.

Mòbil perdut

Un dia més, m'he alçat de bon matí per a anar a treballar. Després d'arreglar-me, vestir-me, desdejunar-me, eixir al carrer i anar cap al cotxe, tot per eixe ordre, una volta he encés el motor de l'automòbil, m'he palpat les butxaques del pantaló, davant d'una inquietant evidència, que és que no duia el mòbil damunt. Mentre encenia el motor del cotxe i començava a rodar, he mamprés a pensar si l'havia perdut, o si me l'havia deixat a casa. El primer que he fet ha sigut fer memòria de quan havia sigut l'última volta que l'havia agafat per a fer ús d'ell. I de seguida m'ha vingut a la ment la bucòlica imatge d'estar palpant la pantalla i d'estar dins de les xarxes socials un parell d'hores abans, al mateix lloc on tot el món sol fer eixa mateixa operació a primeríssima hora del matí. Llavors he pensat que no l'havia perdut, la qual cosa m'ha tranquil·litzat prou. Mentre canviava de marxa i accelerava, he començat a fer memòria d'on me l'havia deixat. Sempre hi ha quatre o cinc llocs on solc deixar a casa el mòbil. Si no està en cap d'eixos llocs, pràcticament, ja el done per perdut: O bé al banc de la cuina davall del microones. O bé damunt de la taula de la llibreria. O bé al servici, al costat de la pica. O bé damunt de la taula del menjador, o de la tauleta baixa que hi ha davant del sofà, on solem vore la tele. En parar a un semàfor en roig, una volta ja pràcticament localitzat el mòbil a la meua ment i ja quasi a punt d'arribar al lloc de treball, el dubte que m'ha brollat a continuació, ha sigut el següent: Què faig? Torne a casa pel mòbil? O vaig directament al treball sense el telèfon? Si vaig a casa i l'agafe, el tindré tot el dia al meu servici, per a rebre telefonades que espere, tant del treball com personals, i també per a fer aquelles telefonades que realment necessite fer. Però sé que arribaré una miqueta més tard al treball. No hi ha novetat, perquè eixe temps perdut, en acabant el recuperaria. Si deixe el mòbil a casa, arribaré a hora al treball. Però estaré tot el dia donant-li voltes al fet de no tindre el mòbil a la mà i amb l'ansietat de no saber si m'ha arribat alguna telefonada precisa, fins a la vesprada que arribe a casa. Probablement no hi rebré cap. Però, i si rep alguna telefonada precisa i que no agafe en el moment que realment era precís? Després d'estar pensant-ho una estona, dos semàfors més enllà, al final he pegat mitja volta i he tornat a casa de nou. He pujat a dalt. L'he buscat i l'he trobat. Estava a la butxaca del batí d'estar per casa. Amb la troballa, he tornat invicte al treball on ja m'he posat a fer les meues tasques. Però mentrestant, en el camí de casa al treball, he començat a pensar en la importància de les noves tecnologies a la nostra societat, en com ens poden fer anar de cap en el moment més inoportú i en com podem estar de venuts si no portem damunt el telèfon mòbil, que ens acompanya fins als llocs més inversemblants de la nostra vida.

Fotografia: https://www.cibercorresponsales.org/perfiles/snoopy/blogs/los-m%C3%93viles

Formació

Una de les tasques que al treball em varen encomanar fa un temps, va ser formar a dos persones en les martingales pròpies del meu ofici. I, tal com se'm va encomanar, així ho he fet. Són dos persones preparades, llestes i amb moltes ganes de treballar. L. és una persona jove, dinàmica, a la que podríem incloure dins de la generació anomenada dels "mil.lennials". Este és el seu primer treball, al qual s'enfronta amb una preparació personal molt més que suficient per a la faena a desenvolupar. És una pissarra en blanc en la que tinc el privilegi d'escriure amb el clarió de la meua bona voluntat, els meus coneixements i la meua saviesa, les primeres paraules de la seua vida laboral. M., la pissarra professional de la qual tinc també el privilegi de continuar escrivint amb els clarions de colors que hem dit abans, pel contrari, és una persona ja quallada en el món laboral, amb una dilatada experiència profesional anterior, i que transmet molta seguretat en si mateixa a l'hora de fer les coses. Busca sempre la seua satisfacció personal i professional en el treball. Per això, a l'acceptar este nou repte, estic ben segur que en esta nova etapa que se li obri per davant, aconseguirà un triomf personal i professional extraordinari. Després d'un període de formació més o menys extens -mai és prou- ha arribat el moment de demostrar tot allò que han aprés, la qual cosa sé que ho faran sense molt d'esforç. Allò que jo volia amb la formació donada és que qui la rebera, si se'm permet el símil militar, que no acabara sent un sergent xusquer, sinó un oficial d'acadèmia. O, si se'm permet el símil musical, que no fora un músic de carrer que ha aprés a tocar la trompeta d'oïda, sinó músic de conservatori que sap llegir qualsevol partitura al faristol i interpretar-la amb un instrument musical qualsevol. Però, sobretot, des d'un punt de vista personal meu, si he de destacar alguna cosa amb açò de formar a altres persones, no és tant la formació donada, sinó la rebuda. Perquè la verdadera formació, per una banda, és un bumerang d'anada i tornada: encara recorde quan vaig començar en el món laboral a esta empresa en què ja fa més de quinze anys que porte, i jo era eixa pissarra en blanc que dèiem abans. Hi va haver una persona que, amb molta paciència i molta delicadesa em va ensenyar moltes coses, que són les que ara sé, alhora que treballàvem braç a braç en un projecte prou interessant. Després en varen vindre altres amb les que ara mateix treballe, també braç a braç, i de les que també vaig deprendre un bon grapat de coses. A més a més, la formació és, per altra banda, una llàntia encesa que, alhora que dóna llum, es retroalimenta d'allò que les persones que són formades transmeten. I, he pogut comprobar en primera persona que, contra més posa esment un en donar eixa formació, més aprèn un mateix dels demés. A mi m'ha servit per a assolir coneixements apressos, per a recordar coneixements oblidats en la nit de la meua memòria i per a descobrir dins de mi mateix una sèrie de sentiments que s'acosten a la paternitat, que no sabia ni que els tenia dins de mi. Al final del recorregut, un arriba a la conclusió, després d'unes àrides sessions de formació i d'una posada en funcionament d'allò que s'ha explicat en un entorn real, que en açò de l'aprenentatge, no sé qui ha format a qui. Esta tasca de formació, ha sigut, per a mi, una experiència laboral increíble.