2020

 Per a començar l'any nou amb bon peu, no cal eixir de casa el primer dia de l'any amb el peu dret, ni evitar passar per davall d'una escala amb por que ens caiga alguna rajola al cap, ni deixar de mirar un gat negre amb el perill de què ens passe alguna desgràcia, ni esquivar la mirada d'un tort pensant que ens donarà mala sort, ni abillar-se amb uns calçotets rojos la nit de cap d'any per a tindre sort a l'any entrant, ni beure un bon glop de cava per a desitjar un any vinent millor que el que acaba de passar, ni menjar-se un bon plat de llentilles l'últim dia de l'any, ni entravessar-se amb els grans de raïm mentre sonen les campanades a mitjanit, ni... Tot això no deixa de ser banalitats. Per a començar l'any amb bon peu és necessari tindre el desig i la voluntat de voler començar el nou any amb bon peu. Amb la il·lusió de mamprendre un nou any, com qui mamprén a caminar per un sender la peculiaritat del qual, consisteix en el fet que un coneix el seu començament, però desconeix quin serà el seu final. I que, a més a més, uns pocs metres només començar a caminar, hi apareix una corba que ens impedeix vore més enllà dels trenta metres que tenim per davant. Probablement el secret consisteix no a mirar més enllà dels trenta metres per a endevinar que és el que hi ha, sinó en aprofitar eixe espai que un té a la vista, per a fruir el màxim possible en eixos metres que tenim al nostre abast. “Carpe diem, quam minimim crédula postero” va deixar escrit el poeta Horaci ja fa més de dos mil anys i que vindria a dir una cosa pareguda a "Aprofita el dia de hui, no confies en el demà". Per tot açò, abans que el 2019 siga pols de cendra, solc rellegir les notes que he anat escrivint dia a dia, a la meua agenda personal. Repasse allò que vaig fer i allò que vaig deixar de fer. El que vaig fer i va ser un triomf per a mi i el que va ser un fracàs. Allò en el que vaig gaudir i allò del que em vaig penedir, tot tenint en compte que no hi ha pitjor fet que aquell que es va deixar de fer. Aprofite també per a llegir els noms d'aquells que ja no estan entre nosaltres i que minuciosament vaig anotar per a guardar per a sempre i els d'aquells que han vingut al món en este any que ara acaba. Faig eixe repàs mental i recorde a aquells als que vaig ajudar i els que em varen ajudar al llarg de l'any. A aquells amb els que em vaig portar bé i a aquells amb els que em vaig portar malament. A aquells amb els que vaig compartir bons moments i a aquells amb els que vaig patir moments roïns. A aquells amb els que vaig riure. A aquells amb els que vaig plorar. A aquells que m'han importat i aquells que m'han resultat indiferents. Per a este nou any, només demane que els moments roïns siguen els menys i els bons moments siguen els més. Que les persones que se'n vagen siguen moltíssimes menys que les que se n'anaren i que els que vinguen, siguen moltíssims més que els que vingueren l'any passat. I que d'ací a un any, jo puga tornar a escriure un post semblant a este i que tu el pugues llegir, de la mateixa manera que ho estem fent ara mateix, tant tu com jo. Per això mateix i de tot cor, et desitge: Feliç any nou 2020!!!!

Nadal

Un any més, els xiquets dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdos situats a Burjassot, pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama han tornat a dur a terme la decoració nadalenca que hi ha a la Ciutat de la Justícia de València amenitzant, encara que siga per uns dies, la trista decoració existent a este lloc públic, que és una més trista encara mole de formigó i ciment i que acull tots els Jutjats de la Ciutat de València. Enguany, l'arbre de Nadal, que s'ubica a la zona roja de l'edifici, al seu hall central i que està fet amb material de vinil, s'ha adornat amb flors de paper i s'ha tenyit de color morat amb garlandes en forma de llaços també de paper, de color violeta. Circumval·lant l'arbre hi ha uns cordells on hi han apegades unes estreles on hi ha manuscrites frases contra la violència de gènere. Davant de l'arbre, presidint, hi ha un rètol de cartó on hi ha escrit a mà, en lletres negres, les paraules "No és no", amb unes mans marcades al llarg del panell, estes també de color morat. Cada Nadal que vivim, el missatge que transmet esta festivitat, sempre és el mateix, i cada any és diferent la forma de transmetre't. Però sempre porta darrere seu un missatge d'Amor i de Pau, especialment dirigit als més desafavorits de la nostra societat. I enguany va dirigit a la dona víctima de la violència. "No se daña a quien se quiere, no", cantava una reivindicativa Bebe, fa ja uns quants anys. I és que Crist naix cada dia, en cada dona que pel fet de ser dona, és menyspreada, menysvalorada i humiliada. En cada dona que, sent víctima, acaba sent victimari, per la llargària de la falda o de l'escot. Que ha de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. Que el missatge de Crist, de qui recordem va nàixer fa més de dos mil anys, renasca en el cor de totes les persones de la Terra, de tal manera que faça que no hi haja jamai cap de dona que siga menyspreada, menysvalorada ni humiliada. Que mai siga ni víctima ni victimari. Que mai haja de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. I és que, en definitiva, les volem a totes, ni una menys. Perquè Crist naix cada dia, en cada dona que somriu, que besa, que abraça i que dóna amor a tots els que l'envolten. Que estudia o que treballa. Que pilota un avió o que és mestressa de casa. Que canta o riu. Com naix també en totes i en cadascuna de les persones que habitem la terra i que intentem, en la mesura del possible, fer que este món siga alguna cosa pareguda a la terra promesa. Amb tots els nostres millors desitjos, i de tot cor, vos desitgem un molt bon Nadal per a tots!!

Manolo el Gallo

 La vesprada del diumenge passat, dia de la Puríssima, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet i, fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris. A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça una tenda regentada pel tio Enrique Guillem el Gallo i la tia Pilar Marco a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca. D'este matrimoni varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb unes alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova. La mort de Manolo el Gallo, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naiximent. I ara que conclou la cimera sobre el planeta, on els seus participants s'han omplit la boca parlant d'ecologia i d'ecologisme, ens ha deixat el primer ecologista de Paterna -a Manolo no calia donar-li lliçons d'ecologia-, ens ha deixat l'últim carreter de Paterna, ens ha deixat Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo.

Josep Lluís Sirera

Un any més es va interpretar a poc ha, a la catedral Metropolitana de València, el Cant de la Sibil·la, drama paralitúrgic que constitueix una de les representacions més significatives al voltant del naixement de Crist. Es tracta d'una representació que, fins al segle XVI, s'escenificava la nit de Nadal a distintes catedrals de la Península, entre altres a la de València. Amb el Concili de Trent, es va deixar d'interpretar, fins a l'any 2012 que, de la mà de la Capella de Ministrers, es va tornar a interpretar de nou a la Catedral de València. L'adaptació i la reescripció textual del drama, especialment del "Ordo Prophetarum", que precedeix el cant sibil·lí, va ser duta a terme per Josep Lluís Sirera.

Erudit valencià, va ser catedràtic d'Història del Teatre a la Universitat de València. Director dels Seminaris del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, estudis científics que avalaren la candidatura d'El Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, car eren els únics que hi havia. Ha estat Vicedegà de la facultat de Filologia de 1986 a 1987, Degà de la Facultat de Filologia de 1987 a 1989, Director del Departament de Filologia Espanyola, Director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València de 2002 a 2006 i Vicerector d'Arts, Cultura i Patrimoni de 2010 a 2011.

A més a més, ha sigut autor i adaptador teatral. Ha escrit innumerables obres de teatre, Algunes d'ells, en col·laboració amb el seu germà, Rodolf Sirera. Entre altres, "Homenatge a Florentí Montfort", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1971, "El còlera dels déus", pel que va obtenir el Premi Carlos Arniches de teatre el 1976, "El capvespre del tròpic", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1977 i també el premi Crítica del País Valencià el 1981, "El brunzir de les abelles", pel que va obtenir el premi Crítica Serra d'Or de teatre el 1977, "Cavalls de mar", pel que va obtenir el premi Teatre Principal de Palma el 1988, "La Ciutat Perduda", pel que va rebre el Premi Born de Teatre el 1993 i també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre el 1995, "La Partida", "El triomf del Tirant", "Silenci de negra", "El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia", "Benedicat",... Cal destacar que va promoure l'escriptura col·lectiva i l'estrena de l'obra "Zero responsables", on participaren més de cinquanta professionals per escenificar l'accident del Metro, fet que li costaria el seu càrrec de Vicerector per negar-se a cumplir l'ordre de no estrenar l'obra. El seu últim acte en públic fou al juliol de 2015, amb la presentació de "El Teatro Talía, un escenario para Isabel Tortajada" coescrita amb Remei Miralles,  A més a més, ens deixa obres que, quan ens va deixar, encara no s'havien publicat, com "París, anys 60", coescrita amb Rodolf Sirera i les inèdites "Teatre valencià contemporani" i "Las no críticas de teatro". 

Ha publicat una sèrie d'estudis literaris com són "El fet teatral dins la societat valenciana", "Passat, present i futur del teatre valencià", o "Teatre dramàtic de començaments del segle XX", tots ells al voltant del fenomen del teatre a València, fent especial referència al teatre d'aficionats. Ens ha deixat un llegat imprescindible d'estudis sobre teatre des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat.

Ha dut a terme estudis especialitzats sobre l'escriptura i la pràctica teatral contemporània: "Moma teatre entre 1982 i 2002, Vint anys de coherència" el 2003, "Ananda Dansa, Del ball a la paraula" el 2007 i "Xarxa teatre: 25 anys sense fronteres" el 2008, estos dos últims en col·laboració amb l'autora Remei Miralles.

També va ser guionista en diverses sèries dramàtiques per a televisió, com en Canal 9 ("Herència de sang", "A flor de pell"), Punt 2 ("Històries de Teatres", sèrie coescrita pel mateix Josep Lluís, Juli Leal i Remei Miralles, on hi ha un capítol dedicat a Paterna, anomenat "Dos teatres per a Paterna", escrit per Remei Miralles) TV3 ("Setze dobles") i Telecinco ("El súper"). En els seus últims anys va ser editor de diàlegs de la sèrie "Amar en tiempos revueltos".

També ha estat crític de teatre, a revistes estatals, valencianes i catalanes, editor de revistes especialitzades, com les online "Sticomythia" o "Episkenion. Nunca es siempre en teatro" i, també mecenes amb ajudes a les companyies, sales, projectes de festivals com Cabanyal Íntim o Russafa Escènica.

És, per tant, un referent en el món de les arts escèniques valencianes i espanyoles dels últims anys, un treballador inesgotable, fidel i amant del seu poble, llengua i cultura, honorable i responsable de la seua professió com a investigador, on ha format deixebles, escriptors, creadors i persones rigoroses amb la veritat davant la seua societat.

Ningú no mor del tot mentre se'l recorda i, mentre s'escolta a través de la nau central de la Catedral de València el cant de la Sibil·la de la veu del xiquet Sergio Martí, "Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici / D’una Verge naixerà Deu y hom qui jutjarà / de cascú lo be y lo mal al jorn del jui final.", el record de Josep Lluís Sirera recorre els murs de la Catedral Metropolitana de València i estarà sempre present en tots aquells que veuen en la cultura la prosperitat dels pobles. Perquè com va deixar escrit, "... El compromís d'un dramaturg ha de ser triple: amb nosaltres mateixos i amb la societat on vivim, però també amb la nostra manera d'entendre i practicar l'escriptura dramàtica".

Cresol

 Cadascú sap a sa casa on es penja el cresol. Amb este refrany se'ns posa de manifest que cada persona té els seus costums i la seua manera de vore les coses i que allò que a un li pot paréixer fantàstic, a un altre li pot paréixer una barbaritat. Dins del nostre intent per recuperar paraules tradicionals, ens trobem esta setmana amb una molt peculiar: És la paraula cresol. Dins dels diferents significats que té al diccionari, tal volta la més comuna és la de ser un utensili per a fer llum consistent en un recipient menut on es posa oli i un o més cordons, per a encendre'ls i obtindre'n llum. Tot açò, a diferència de la llàntia, que es tracta d'un aparell que també s'utilitza per a fer llum, però que està format per un depòsit que conté un líquid combustible i una metxa, immergida en el líquid, que produeix una llum dèbil. Per tant, la diferència entre l'un i l'altre és que si bé el cresol és un utensili en forma de recipient obert, la llàntia té forma tancada i allargada (a tots ens ve a la ment la imatge de la llàntia meravellosa del conte). El cresol té una semblança més primitiva, mentre que la llàntia té una aparença més moderna. Tal volta per això, per ser un instrument més antic i molt utilitzat en el dia a dia dels nostres avantpassats, el cresol ha sigut objecte de refranys i dits populars. Recorde que, de menut, quan me n'anava al llit, ma mare, en el moment d'apagar la llum em deia "Bona nit, cresolet, que la llumeneta s'apaga", com una manera tendra de dir adéu al dia que acaba. Però esta mateixa expressió també s'utilitza com una espècie de locució dient Bona nit, cresol... (que la llum s'apaga), per a indicar quan es perd o desapareix una cosa en el moment més inesperat. També s'utilitza esta paraula per a indicar ignorància, en determinats contextos, en la següent expressió: No saber ni on es penja el cresol, per mitjà de la qual, se'ns està dient que s'és molt ignorant, especialment per trobar-se en una situació nova o especial. També, quan es relaciona el cresol amb el seu combustible tradicional que ha sigut l'oli, hi ha expressions peculiars que fan referència a eficàcia i tranquil·litat. Així, quan es diu "Això va ser com posar oli en un cresol", s'està dient que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. O també, relacionada amb esta, quan es diu que "això va ser com oli en un cresol", ens estem referint al fet que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. Curiosament, el meu sogre, amb el castellà popular de la Serrania de València, sol dir "Eso fue como aceite en un candil", expressió que seria la seua translació castellana i que té el mateix significat que el que acabem de dir. El cresol ha sigut, per tant, un aparell que ha donat llum als nostres avantpassats en el seu dia a dia o millor, en la seua nit a nit. I jo ara, per a dir adéu a esta entrada diré Bona nit, cresolet....

"Paredes que hablan"

A la Ciutat de la Justícia de València, s'ha instal·lat, dels dies 19 a 27 de novembre, una exposició itinerant anomenada Paredes que hablan. Amb ocasió de la celebració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les dones, que es commemora cada dia 25 de Novembre, es va inaugurar el passat dimarts dia 19 esta exposició, organitzada per la Fundación Mujeres i el Fondo de Becas Soledad Cazorla, amb la col·laboració de l'agència TBWA i la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana. Esta exposició, que es troba ubicada al Hall de l'enorme complex judicial de la ciutat de València es compon, a banda del panell explicatiu, de quatre panells que, cadascun d'ells simulen la paret d'una casa qualsevol -la teua, la meua, la del veí-, adornada amb una prestatgeria, un osset de peluix, una llàntia, un perxer, un quadre... elements quotidians que hi ha a la paret de qualsevol casa. La peculiaritat consisteix en el fet que si un acosta l'orella a la paret, es pot escoltar un relat contat per familiars directes de la víctima: Relats tristos, durs, forts, molt forts, narrats per aquells que realment varen estimar a les víctimes de la Violència de Gènere -una germana, un fill, una mare- d'estos que et produeixen un calfred que et recorre tot el cos, la finalitat del qual no és una altra que la de donar visibilitat així com la de conscienciar a tot aquell que l'escolte, del greu problema que suposa la plaga de la violència de gènere. Perquè quasi sempre és un problema que ens sol tocar de lluny. I, si alguna volta ens sorprén de prop, acabem no donant-li importància, amb la cruel excusa de què és un problema intern de la parella en el que no hem d'interferir. Es tracta, doncs, d'un problema social que ens afecta a tots com a societat i al que tots hem de fer front cadascun en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè, igual que la mar comença a les piques i vàters de cadascuna de les nostres cases, la violència de gènere comença, no quan l'assassí deixa caure l'arma sobre el cos de la víctima, sinó quan cadascun de nosaltres és còmplice rient les gràcies a eixe acudit de mal gust que conta un amic o un company, o mirant cap a un altre costat en sentir uns crits en el pis que hi ha al costat nostre, o en una conversa d'autobús o de bar on, sense conéixer, es parla sense trellat, convertint la víctima en victimari. I al final, un arriba a la conclusió de què és un problema ni més ni menys que d'educació i de formació en valors, al qual els polítics haurien de fer-li front fomentant eixa educació i eixos valors que en acabant, els mitjans de comunicació, amb determinats programes i continguts, s'encarreguen de destrossar. Les parets parlen no només en fantàstiques i bucòliques històries de terror i d'assassinats com les d'Agatha Christie o de Georges Simenon, sinó també en la dura i sempre cruel realitat de cada dia, per totes aquelles que ja no ho poden fer, i que és la que, per desgràcia, escoltem tan sovint als mitjans de comunicació.

"La última Tourné"

Este cap de setmana, va de teatre la cosa, perquè la meua dona i jo, hem decidit eixir de la rutina capdesetmanera i per això, este diumenge de vesprada anem anar a vore una comèdia musical que es representa ací a València. A l'Olímpia i, des del 14 al 17 de novembre es representa "La última tourné", o com fer d'una vedette una gran dama del teatre. Es tracta d'una comèdia musical, de l'autor i director de cine Félix Sabroso qui, després de tres anys d'èxit amb les comèdies musicals "El amor está en el aire" i també "El amor sigue en el aire", ara torna de nou amb esta nova representació, en la que repeteix amb la mateixa troupe d'artistes i un nou i lluminós muntatge. Al mes d'octubre, va arrancar la gira d'esta obra de teatre que, de la mà de la companyia Seda Producciones, recorrerà gran part de la geografia del nostre territori nacional i que ara arrela a València durant estos quatre dies, tal com hem dit abans. Que de què va? Norberto Pinti, personatge representat per Manuel Bandera, és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d'Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d'èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se. Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d'estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l'espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de veritat, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d'elevar-se a l'art. Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la Comedia sin título, de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d'ells, a més d'un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, anomenat Tino Velasco, personatge representat per Cayetano Fernández. Es tracta d'un retornament, una volta més, als anys noranta del segle passat, en aquells temps en els quals érem una miqueta més jóvens, en una època de canvis, tant en la nostra societat com en la cosa personal. La lliçó que nosaltres podem extraure a les nostres vides, amb eixe renovar-se o morir que sempre portem damunt dels nostres caps com a cruel espasa de Damocles en cadascuna de les circumstàncies viscudes de la nostra vida, consisteix a considerar que cada esdeveniment que podem viure com una crisi o un fracàs, tal volta hem de considerar-lo més bé com una oportunitat que ens dóna la vida per a superar-nos a nosaltres mateixos, i descobrir dins de nosaltres mateixos, que podem arribar allà on vulguem. Només hem de proposar-nos-ho. En definitiva, es tracta d'una comèdia musical que, interpretada per artistes de renom com són Manuel Bandera, Olvido Gara (Alaska), Bibiana Fernández, Marisol Muriel i Mario Vaquerizo i dirigits per la saviesa de Félix Sabroso, ens faran passar una vetlada molt, però que molt agradable. Si teniu ocasió d'anar, no vos ho perdeu. Segur que ho passarem d'allò més bé. Passen i vegen! A gaudir de l'espectacle!

Aixades i lligons

 Sempre he sentit a mon pare dir que hi havia fa molts anys, probablement per allà pels anys cinquanta del segle passat, instal·lada a la fira de juliol de València una caseta de fira, on hi havia a la seua entrada, un cartell que, com a reclam publicitari, deia "Sólo para hombres". I segons pareix, esta atracció de la fira tenia molt d'èxit, car la seua publicitat donava lloc a múltiples interpretacions i sobretot a donar solta a la imaginació masculina d'aquella època, perquè tots els hòmens que per allí hi havia, que havien anat a la fira a passar la vesprada amb la colla d'amics, s'hi acostaven fent-se els distrets, i hi entraven esperant vore qualsevol cosa relacionada amb xicones. I en entrar hi havia una xicoteta exposició de ferramentes de treball, considerades en aquella època com a pròpiament d'hòmens: aixades, lligons, corbelles, martells, serrutxos, pics, rastells, pales, i altres instruments de treball que feien que aquells isqueren d'aquella caseta una miqueta despagats per la discrepància entre el que allí esperaven i el que realment es trobaven. Al mateix temps, els que havien caigut, aprofitaven per a fer caure, malèvolament, a altres que per allí hi passaven i llegien el cartell publicitari de la caseta. Jo de menut em vaig criar en un ambient agrícola en el qual les ferramentes anomenades abans eren utilitzades amb certa assiduïtat, especialment el lligó i l'aixada. I, tal volta per això, estes dos eines de treball agrícola sempre m'han cridat l'atenció, d'entre totes les altres, tant per la seua fisonomia com per la seua utilitat. El lligó és aquella ferramenta que es compon d'una peça de ferro acerat que a una banda té una fulla afilada, mentre que a la part oposada hi ha una anella per on s'encaixa de forma perpendicular un mànec de fusta d'un metre de llargària. Es sol utilitzar per a cavar la terra, remoure-la o per a arrancar la brossa. El lligó és un instrument paregut a l'aixada, també una peça de ferro acerat, amb la fulla més gran, més ampla, que té forma quadrada, afilada per una banda, mentre que per la part oposada naix un canó de ferro en forma corbada i en forma de con que està buit per dins, i on s'encaixa un mànec de fusta. És una ferramenta més versàtil, per la qual cosa s'utilitza, no només en les llavors de l'horta, sinó també en altres treballs on és necessari remenejar terra, com ho és, sobretot, en l'obra i en la construcció. Serveix, per tant, per a rascar la terra, sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar, rascar, recalçar cavallons, anivellar la terra cavada, netejar les séquies, llevar el tarquim... I no deixa de ser curiós que, per a cada modalitat de faena hi ha un lligó o una aixada de la mida més adequada, cadascun amb una denominació diferent. Lligons, lligones, llegons, lligonets, aixades, aixadetes,... Ara, en l'època de les noves tecnologies, en què hi ha llaurador que, des de sa casa, polsa un botó de la pantalla de la seua tauleta tàctil i obri i el reg a degoteig del seu camp, al mateix temps que s'utilitzen estes ferramentes tecnològiques, les mateixes conviuen amb les ferramentes manuals tradicionals com ho són els lligons i les aixades.

Minetes

Ha arribat la festivitat de Tots Sants. I d'un temps cap ací, podem observar com una tradició, que és la de Halloween, que no és pròpia de les nostres terres, ens ha envaït, ocupant tots els àmbits de la nostra vida des de fa algunes setmanes cap ací: comerços, botigues, grans magatzems, mitjans de comunicació en general... Per totes les bandes, l'esperit de la carabassa buida on hi ha retallats uns ulls i un nas, amb un ciri encés dins que projecta ombres macabres ens segueix, com a conseqüència de la invasió de la cultura ianqui arreu del món. I no podem oblidar que des de sempre, a les nostres terres sempre hem tingut costums propis referits a eixa cultura del més enllà, que reviscola per a Tots Sants. En este cas, ens farem ressò d'una tradició casolana pròpia de les nostres terres com és la de les minetes. També anomenades animetes, estes són un fil de cotó que, punxat dins d'una lamineta redona de suro de dos o tres centímetres de diàmetre i d'una grossor no més enllà de la d'una moneda de cinc cèntims, flota dins d'una tassa, normalment de cristall, la qual està plena d'oli cru i un ditet d'aigua, la diferent densitat dels dos líquids fa que l'oli estiga a la part de dalt, mentre que l'aigua cau a la part de baix de la tassa. En encendre el cab del fil de cotó de la mineta amb una mistera, hi apareix una flama que estarà encesa mentre hi haja oli a la tassa, que serà el seu combustible. Cada mineta encesa representa a un familiar que ja ha faltat, per la qual cosa sempre hi havien unes quantes minetes enceses, per l'ànima d'un familiar difunt: una pel iaio, una altra per la iaia, l'altra pel tio, i així successivament. Normalment, solia col·locar-se a la cuina de casa, prop de la finestra, la qual cosa feia que en determinats moments del dia, sobretot de nit, quan li donava una miqueta d'aire a les animetes i la flama de les mateixes es menejava, es produïen ombres una miqueta dantesques. Encara puc recordar com, damunt de la piqueta de la cuina de ca la meua iaia Sabe hi havia una tassa de les de Duralex, que tenia l'ansa trencada d'algun colp que hauria rebut al llarg de la seua existència. I com, dins d'esta, suraven algunes minetes: Una pel seu marit, que era el meu iaio Vicent, i alguna altra més per algun familiar recentment decés. Damunt mateixa de la pica de la cuina, hi havia una finestra coberta amb una espècie d'engabiat espés que feia que, en eixir al corralet de la casa a poqueta nit, les ombres de les plantes que allí hi havia es menejaren, creant ombres dantesques que em produïen la por suficient per a no eixir a jugar al corralet. Ara, quan han passat ja vora quaranta anys d'estos records, encara em va a la ment, de tant en tant, el record ombrívol del corralet de ca la meua iaia, amb eixes ombres de les minetes que es projectaven sobre les plantes creant foscos fantasmes, alhora que el vent del mes de novembre, a poc ha començat, feia moure les seues fulles creant una remor tenebrosa que era la banda sonora apropiada per al dia de Tots Sants.

Diumenge

Un diumenge redó és aquell en el que un es desperta sense la borumballa del soroll d'un despertador cansí que sona llargament a les sis de la matinada per a anar a treballar d'una manera monòtona, sinó aquell en què un obri els ulls amb el despertar natural dels bioritmes personals propis. Tranquil·lament. Sense presses. Sense sobresalts. Sense una veu propera que li diga a un: "Vinga, amunt", ni amb molestes espentetes al muscle per a despertar-lo. Després, sense presses, un s'estira tots els músculs del cos i badalla. Sense presses, un aparta el cobertor de damunt seu i s'alça del llit. Es torna a desperesar tot estirant els braços i les cames, com si fos una X, al mateix temps que emet un sorollós badall. Sense presses, un se n'entra a la dutxa, tot deixant caure l'aigua calenta sobre un mateix. Entre setmana, eixa mateixa dutxa és una trompada de pensaments d'alló que s'ha de fer al llarg del dia, mentre que el diumenge, és un fil d'aigua calenta relaxant que s'esmuny, entre el perfum del gel de bany i els pensaments ennuvolats i distrets del cap de setmana. Sense presses, amb la tovalla enrotllada i enganxada a la cintura, un obri l'armari i busca la millor camisa i el millor pantaló que hi troba. Sense presses, un es vesteix. Sense presses, un obri la finestra del balcó per a comprovar quina temperatura fa al carrer, per a agafar o no jaqueta. Sense presses, un eix de casa. I, com un viu en un sext pis amb ascensor, opta per baixar a peu, en lloc d'agafar l'ascensor, per a fer aixina una miqueta de moviment. Sense presses, un eix al carrer, saluda a un parell de veïns que es troba pel camí i els pregunta per la família. Sense presses, un camina sense cap de rumb ni ritme fixe que aquell que la voluntat pròpia li demana, Sense presses, en qualsevol lloc, un es deté, inspira lentament i, més lentament encara, expulsa l'aire a poc a poc, Cal delitar-se amb la tranquil·litat que ens inspira el diumenge. Probablement, el millor desdejuni és el que un es pren, sense presses, a poder ser, a la terrassa d'una cafeteria, on poder gaudir d'un paisatge relaxat, com pot ser el d'uns xiquets jugant en mig del carrer, el d'una parella que passeja agafada de la mà, o el d'una senyora major que passeja dos gossos que porta nugats amb una corretja i, a poder ser, en un parc ple d'arbres ben a prop. Quan a un li serveixen el café amb llet, aboca el sobret de sucre dins de la tassa i, amb la cullereta, un procedeix a remoure el seu contingut, crec que ja ha quedat prou clar que, sense presses. I mentre va donant-li voltes a la cullereta, va pensant de forma absorta en els seus pensaments, mentre la vista projecta cap a l'infinit. I és en eixe moment, quan a un li ve, de forma imaginària, la veu d'un inspirat Joan Manel Serrat cantant "Hoy puede ser un gran dia, planteatelo así..."