Fins ací arribà la riuada...

Feia temps que no en teníem notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla, collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé, no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del nostre amic i poeta.

Quina lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari, poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el llibre Desgracià la pluja les banderes i al juny va resultar guanyador del IV Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em moriré d'amor. Eixe mateix any també publicà Ex-vot. A l'any 1998 publicà  Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la convocatòria de 1997. Antara i A l'entrada del temps fosc es publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus incertum en el 2000. Al 2002 guanyaria el III premi de poesia Antoni Matutano de la vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres Valencianes.

La meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix. Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!

XXXI

(cançó de Bétera)

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer.

(s’escolta una nit d’albades)

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,

flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler

seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo vull fer

és doldre’m amb espines de Roser.

A la ziga-zaga el món sencer

que mamprèn i acaba al teu carrer.

XXXVI

M’agradaria poder traçar, ràpid,

una ratlla a considerable altura

a les parets del teu carrer

i escriure FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA.

Per a marxar caminant, carrer avall

o barranc avall, que ja no ho sé

ni vull saber-ho, si sóc persona

o aigua amarga. Dir que fins ací,

fins aquest punt i dia exacte,

arribà la riuada del teu amor,

o de l’amor per tu. Deixar

la ratlla i anar-me’n del tot

Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás.  Ed. Germania. 2013.

Paterners de Paterna: La Torre.

A este blog comencem una secció nova que anirà enllaçada amb una etiqueta, que anomenarem “Paterners de Paterna”, on parlarem, cullereta a cullereta, d’aquells que han nascut, viscut, treballat o mort a Paterna o per Paterna. En esta primera entrada parlarem del primer paterner o paternera que ho és en quant a antiguitat. De fet, està present pràcticament a totes les cases. La seua imatge presidix els rebedors i els menjadors de moltíssimes llars en forma de fotografia, de quadre o, fins i tot, d’escultura. De fet, està present inclús a la simbologia local: a l’escut, a la bandera i a l’himne. A l’altar major de l’esglèsia de Sant Pere, al lloc on pren cadira la presidència eclesiàstica n’hi ha una representació de la mateixa. Es tracta, com ja haureu endevinat, de la nostra Torre, negra i moruna, tota envoltada de coves i de piteres.

Tal volta parlar de la torre de Paterna a hores d’ara, després de que tants i tants paisans nostres ho hagen fet ja d’ella al llarg de la història local, siga un tant reiteratiu per no dir redundant per la meua banda. Qué podem dir de nou d’ella? La veritat és que el fet de que algún escriga novament sobre la nostra torre demostra que, encara que passen els anys, continua sent un referent per a tots els que dia a dia xafem el nostre poble. Rafael Alfonso Barberá a les Notas para la historia de Paterna, ens diu que a un socarrat es va trobar una inscripció en àrab que, traduïda diu que “Batrium Atlili ens va construir esta torre que es va alçar per a honrar el ja recordat Ahmar Azrac…” Des d’aquell moment, fins a l’actualitat ha estat present al imaginari colectiu del nostre poble. Va ser lloc de vigia del terme, vivenda, diana de raigs, model de pintors, inspiració de poetes… Al mateix temps, ha segut testimoni de tants i tants fets ocorreguts: Guerres, revoltes, bombardejos,… Va ser testimoni de la rendició pacífica de Paterna al rei en Jaume I, de les guerres de la unió, de la lluita contra els francesos, de les guerres carlistes, de la guerra civil,… però sobretot de la vida quotidiana de tants i tants paterners que a la seua ombra han jugat, han passejat o han festejat, i que fa que siga l’edificació del nostre poble que més vivències ha gaudit al llarg de la seua existència. Com a exemple de dita quotidianeïtat, direm que quan es feien maniobres i pràctiques de tir als terrenys militars, per a que els llauradors que tenien fanecades als seus voltants no s’hi acostaren, pel perill de rebre el impacte d’una bala o l’esplosió d’una bomba perduda, es penjava una bandera roja a l’alt de la torre per a indicar que n’hi havia pràctica de tir i, per tant, perill. A l’any 1796, el rector de Paterna, D. Pedro Juan Durá va dirigir una carta al Diario de Valencia on contava un succeït que va ocòrrer a la torre i que va conmoure a tot el poble amb un raig que va caure sobre la mateixa i que va matar un pare i la seua filla, que la habitaven. A l’any 1930, a un dels primers Jocs Florals de Paterna, Conchita Belenguer va guanyar un premi literari amb un poema anomenat Lo guarda del terme on exalta el nostre més important monument. A més a més, grans poetes de la nostra literatura contemporània han parlat d’ella. Vicent Andrés Estellés la nomena a algun poema seu dient “Els matins de Paterna i les nits de Paterna (¿sabeu bé si la torre és àrab o romana?)”. Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol varen crear l’editorial Torre, on es varen publicar en valencià obres imprescindibles de la nostra literatura de postguerra. Ni què dir té d’on prové el nom de dita editorial.

Però no tot és llum i literatura a la seua història. També té les seues ombres. N’hi ha una llegenda que diu que on hi està l’aljub, d’allí eixien una serie de passadissos per a fugir en cas d’atac per part dels cristians als moros. Encara que mai s’ha pogut demostrar, n’hi ha qui afirma que encara existixen. Cal nomenar també el tranformador de la llum que se li va adosar, enllegint la seua imatge. I cóm estigué a punt de ser venuda per part d’una corporació municipal, ja fa moltíssims anys, perquè es considerava un objecte inútil.

Al final dels seixantes del segle passat va ser restaurada. El 1971 va ser declarada monument historicoartístic de interés local. A partir d’eixe moment ha segut lloc d’encontre dels paterners. Des de les seues escales s’ha fet la crida a les falles, el pregó de les festes del Santíssim Crist de la Fe,… N’hi ha una imatge que reflexa la nostra intrahistòria des de l’espill de la torre. I és la fotografia feta per Mario Costabella al final dels setantes i que fou portada del llibre de festes de 1979. En l’actualitat conserva un aire senyorial alhora que pleveu. Des de l’alt del tot es divisa Paterna sencera. I en dies clars, tal volta es contemple el mar. Això si no fos per les grans edificacions que han crescut com a bolets per tota la nostra geografia.

Un post, una post

El llenguatge és allò que ens permet comunicar-nos a les persones. Per mitjà d'ell podem transmetre expressions, sentiments, estats d'ànim... que fan influir en aquells que ens envolten i dels quals esperem una resposta. Per això mateix, totes les llengües  intenten tindre una paraula per a nomenar cada objecte, cada sensació i cada estat d'ànim. Però com açò podria fer que n'hi hagen perfectament una infinitat de paraules, cada una amb un significat diferent, n'hi ha el que s'anomena la polisèmia, de forma que una mateixa paraula té més d'un significat. Una peça de fusta, més ampla que gruixuda és el que anomenem una post. I n'existeixen tantes com quantes funcionalitats li podem traure. N'hi ha la post d'embastar i la post de tallar, utilitzades per les cosidores. La post de ronyar, emprada pels sabaters. La de planxar, per les planxadores. La d'escarnar, de ferrejar, de toscar o de pelar són les destinades a fer cada una d'estes operacions en l'ofici d'adobador de pells. La post de rentar és aquella damunt la qual les dones posen la roba per rentar-la. La post per a regar és la que li serveix al llaurador per a parar l'aigua i així poder regar el seu camp, amb el reg a manta. La post de pastar és la que serveix per a fenyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desdenfornar-los. Vem per tant que, a una societat bàsicament manufacturera on un gran percentatge dels oficis són de tipus manual, determinats utensilis laborals, com puga ser un martell, una aixada, una corbella o una post, tenen una gran quantitat d'accepcions així com de sinònims, tants com quantes modalitats d'oficis empren dits utensilis. Esta és la gran riquesa del llenguatge, que intenta que  cada objecte tinga una paraula que el identifique i que el distingisca dels demés. La mateixa paraula post, en anglès fa referència a un missatge o article publicat a qualsevol lloc. De fet, una gran quantitat de periòdics escrits en llengua anglesa tenen al seu nom dita paraula (the New York Post o The Washintong Post, entre d'altres). Si ens cenyim més concretament al món de la informàtica, del internet i més específicament dels blogs, la paraula post és sinònim d'entrada. Es tracta dels articles que es van publicant a la part central del blog i que s'ordenen d'una manera cronològica. Solen tindre un títol, un cos de l'article on es pot introduir text, fotografies, videos o audios. Es poden arxivar per categories i també s'acompanyen de paraules clau relacionades amb el contingut de l'article. A més a més, generalment els posts permeten que els lectors afegisquen comentaris al voltant del contingut del mateix, mostrant l'agrado o el desagrado amb ell. Per si no s'havieu donat compte encara, este xicotet escrit que esteu llegint és un post i espere, de tot cor, que vos agrade.

De forns i records

Mon pare sempre ha segut forner. El seu treball consistia a pastar pa, rosquilletes, coques, magdalenes -altrament dit malaenetes-..., així com  estar a la boca del forn amb  la pala a la mà entrant i traent tota mena de rebosteria, així com coure cassoles d’arrós al forn de les dones del veinat, al carrer de la Corretgeria, en ple centre de València. Jo era ben menut i de tot açò  me’n recorde com si fora un ensomni.

No tindria jo més de huit o nou anys, vaig anar amb ell al seu treball un dia en que havia de fer tres cents panellets per a la festa de Sant Vicent del mocadoret que tots els anys s'organitzava al carrer de la Tapineria per als xiquets del barri. Era dissabte de matí. Aquell dia vaig descubrir in situ el cicle complet per a fer el pa. Cóm s’abocava l’aigua, l’oli, la farina, la sal i el rent a la pastadora per a que es fera tota una massa compacta. Cóm després s’anaven pessigant amb el tall, mossos d’eixa pasta i se li anava donant la forma de viena. Cóm es dipositaven amb cura aquelles barretes de pasta a unes posts de fusta i es guardaven dins de l'armari per a que fermentaren. Cóm, a poc a poc, anava unflant-se aquella massa fins a arribar a tindre la consistència deguda. Després anaven entrant per la boca del forn aquelles vienes després de creuarles amb una ganiveta, com si les pernoliaren. Una volta transcorregut el temps assenyalat, s’anaven traent del forn aquelles fogasses de pa calent, ben cruixents. Recorde que  la faena que em va manar mon pare va ser la de contar-les, per comprovar que, efectivamente, n’hi haven tres cents panets. I allà que les anava plantant dempeus, a la panera. A més a més, era costum en mon pare el dia de dissabte sant, fer mones, panquemaos, coques de panses i anous i tot tipus de reposteria pasqüera, per a casa. El procés era pràcticament el mateix, però ací intervenia més la creativitat. Qué vols que et faça de mona, un llacet o un cocodril? Si li deia que un llacet, agafava la massa, la creuava en forma de e i en mig li clavava un ou dur.  Si deia que un cocodril, amb dos panses li feia els ulls. Amb unes tisores dibuixava la boca, dins la qual amagava l'ou dur. Una volta dipositada a la llanda, després de pintar-la amb ou batut,  s'arruixava amb un bon grapat d'anisets de colors diversos que s'adherien a la pasta i li donaven la singularitat pròpia de la mona de Pasqua. Després  es ficava dins del forn on es coïa amb un foc fluixet. Només traure-la del forn, cremant encara, s'abocava a la panera per a que es gelara.

La meua dona té una amiga que és fornera del Villar del Arzobispo i ben bé coneix totes les nobles arts que hem descrit adés, desenrotllades en llargues nits sense dormir.  De tant en tant, passem pel seu forn a saludar-la. No és difícil trobar-la amb el delantal blanc posat, davant de la taula, pastant rosquilletes, elaborant empanadilles o qualsevol altra frivolitat, com poden ser congrets o rosquilles d’anis. Mentrimentres elles dos xarren de les seues coses, m’agrada recordar certs olors i certes sensacions de la meua infantessa. Me n’adentre per l'obrador del forn. Entre posts i paneres, observe cóm van unflant-se a poc a poc les vienes de pa. M’acoste a la boca del forn i contemple, per la finestreta, cóm el foc va cremant la llenya  mentre es cou allà dins alguna cosa que no arribe a divisar el que és, si rosquilletes, panquemaos o mones de Pasqua. El foc del forn sempre l’he comparat amb el foc del infern i de xicotet me’l imaginava soflamant a les persones roïns. Però en aquell moment estava a la temperatura justa per a coure allò que allà dins estava daurant-se.

En el meu viatge a la infància pel forn de l'amiga de la meua dona, veig una pala damunt del caballet que es troba davant de la boca del forn, preparada per a traure d'allà dins el que pacientment es cou. Recorde la facilitat de mon pare per a llançar-la i frenar-la amb un colp sec per a, d’eixa manera, deixar allà dins allò que es vol coure, així com la mateixa destressa per a traure allò que ja està cuit. Quan anava a traure alguna cosa d'allà dins, sempre em deia que m'apartara d'allí. Se m’ha inculcat un gran consideració amb esta tarea, perquè amb la cua o rabo de la pala es podia llastimar a algú, com de fet, sempre m’han contat alguna que altra història al respecte. De fet, açò mateix em para. Si no, tal volta agafaria la pala i començaria a traure del forn de la nostra amiga les vienes de pa que, en bateria, es divisen allà dins i que ja estaven a punt d'eixir del forn...

Mentre escric este post, em venen pel cap uns versos d'Estellés que parlen del treball del forn. No recorde exactament on els he llegit. Ah, sí, al  Llibre de Meravelles. Ací vos els deixe per a que vos deliteu.

L’OFICI*

“Lo jorn sencer totstemps sospir”

Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentamente, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensamente als matins del Garbí,

pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

                                      

                                         Vicent Andrés Estellés.

*Llibre de Meravelles. 12ª Edició. Editorial 3 i 4.

De profesió, havanés...

Moltes voltes ens pensem que encara queden paraules per inventar i estem molt però que molt equivocats. Donades les circumstàncies actuals de crisi, agreujades per un cert passotisme i la sobreprotecció cap als més jovenets, els mitjans de comunicació han inventat un neologisme format per un acrònim que defineix els qui NI estudien Ni treballen, NI fan res de res. Són els anomenats NINI, o xiquets NINI, els quanls enseguida ens els imaginem aillats a la seua habitació, després d'haver-se alçat a la una del migdia, cara a l'ordinador o a la videoconsola sense importar-los res: ni els pares, ni la seua vida, ni el seu futur. Ens pensem que es tracta d'un fenòmen actual. Tal volta les circumstàncies específiques sí que identifiquen a esta generació amb eixe nom. Però el fet de no treballar, ni fer res és algo que ha existit tota la vida del Senyor.

Efectivament, a totes les èpoques sempre han existit persones que això de treballar els ha vingut una miqueta gran i se'ls ha tret un gran nombre de paraules alusives. Estes oscil.len des del famós vago, passant pels malfaeners, mantero, malfatà, valdraga, sanguango, desfaenat, i així podriem seguir nomenant tants i tants, que necessiteriem varios blogs per a recopilar totes estes expressions.

El refraner no es queda curt i també està plé de refranys i frases fetes que també ens identifiquen estes persones. Ser més mantero que un xop, eixe té una espina clavada en la panxa que li impedix ajocar-se, això de doblar el llom no és lo seu, ser més vago que la jaqueta d'un guàrdia,.... són entre altres les més comuns.Si anem a expressions més locals, segur que en trobarem moltes més a les que incluús hi anomenem a alguna persona o alguna circumstància propia del lloc de treball en questió.

Però l'expressió que a mí sempre m'ha fet gràcia i sempre m'ha agradat, en diferència, és la que he escoltat dir sempre a casa dels meus pares i que ja venia heretada dels meus avis. Inclús m'atreviria a dir que dels meus besavis. L'expressió es a mena de diàleg, probablement treta d'algun sainet valencià del segle XIX. Un li diu a un altre "Eixe és havanés". Havanés? Això què és?" Pregunta l'atre. I el primer contesta "Menjar, beure i no fer res".

No deixa de ser curios, com ja hem vist, la gran quantitat de paraules que n'hi han per a definir i nomenar als poc treballadors i les poques que hi existeixen per a definir els que són tot el contrari. Aquell que treballa d'una manera diligent, constant, perseverant i productiva se li diu que és un profesional. Pocs calificatius n'hi han específics a este respece. N'hi ha que acudir als calificatius convencionals que acompanyen al substantiu. Així parlem de ser un treballador excel.lent, magnífic, preparat,...

En definitiva n'hi han més paraules per a definir els mals treballador que els bons. Tal volta siga perquè en són més els falfaeners que els bons treballadors? Pense que no. Més bé succeeix com amb un bodegó amb unes pomes lluentes. Destaca més aquella poma podrida que fa pudor, que no aquelles quatre o cinc sucoses que s'hi exhibixen. I no deixa de ser curiós que una poma podrida fa malbé les pomes bones. Però al revés no: Les pomes sanes mai sanen la poma podrida. De la mateixa forma, si n'hi ha una quadrilla on n'hi ha un manta el seu comportament embrutarà el dels altres tres o quatre. Al contrari és més difícil que passe. Es veu més la falta del maltreballa que la destressa i la solvència dels altres treballadors competents i solvents.

Quan a algú o d'algú li diguen que és un NINI, no estem inventant res de nou. Estem aplicant un nou calificatiu a una conducta que ha existit tota la vida, això sí, amb les circumstàncies pròpies de 'epoca en que els ha tocat viure.

Els olors de l'oficina.

A un racó de l’oficina on treballe, n’hi ha com si fora un armari més, una nevera menudeta, de les d’abans. I damunt d’ella, coronant-la, com si d’un barret es tractara, n’hi ha un senzillet microones que, encara que menut, fa molt noblement el seu paper. Al tractar-se d’una administració pública i per tant, no haver-hi un  amo concret a qui dirigir-se per a demanar-li estos electrodomèstics, es va decidir fer una subscripció popular entre els qui ocupaven estes dependències en aquell moment, per a adquirir-los per un preu mòdic. Pues bé, des d’aquell dia estos aparells ens han acompanyat en el dia a dia de forma que no han deixat de donar servici. Com encara damunt, a cent metres d’ací, no més, n’hi ha un gran centre comercial que ens dóna a més a més, l’oportunitat d’omplir la nevera amb coca-coles, aigües, iogurts i alguna que altra bossa d’amanida o plat precuinat per a assaciar uns jovens estómacs, la part de la intendència la tenim més que coberta.

Ja de bon matí, conforme van arribant els companys, anem omplint la nevera de fiambreres, tuppers i demés recipients plens de dinars diversos, que són deixats en bateria, l’un al costat de l’altre, envoltats amb una bossa de plàstic. O bé de paper. N’hi ha qui, fins i tot porta el menjar dins d’una cartera hermètica. Allà dins descansen fins que es fa l’hora de dinar, que no la marca cap rellotge que no siga la panxa.. Per dins del microones van desfilant, un  a un, tots els recipients de tots els presentes, per a calfar els ansiats menjars que, uns minuts després, seràn devorats en el mateix lloc de treball, mentriimntres mirem a la pantalla de l’ordinador un video de youtube, unes diapositives cridaneres, un telenotícies o un correu electrònic graciós.

Durant eixa franja horària que sol oscil.lar de les dos del migdia fins a les cuatre de la vesprada, tot el departament sol omplir-se d’un ventall d’olors que van variant, segons el dia. Normalment els dilluns solen ser dies de paelles i de fideuaes, fruit de la generositat del dinar setmanal a la casa païral on, després d’un dinar opípar, encara en sobra el justet per a omplir una fiambrereta per al dia següent. Els dimarts sol ser dia de llegums, llentilles i altres plats de cullera preparats el dilluns de vesprada a casa. El dimecres sol ser dia de pasta, condimentada amb tomaca fregida, normalmente envasada, que li dona un gustet especial als macarrons o als espaguetis. El dijous sol ser dia més d’amanida, adobada amb una bona xorritada d’oli i de vinagre i un bon pessic de sal, escampat per damunt de burumballes rebolicades d’encisam, endivia, tomaca, ceba, dacsa, carlota rallada i tot allò que la imaginació ens il.lumine per a omplir la tartera.

Segons l’hora del dia que siga, varia l’olor que es respira al lloc de treball. Així, de bon matí flaira tènuament a hardware desendollat i a lloc tancat. Segons va avançant el matí, va fent olor a gana i a estómac buit, fins que es va escoltant el soroll del microones en marxa, durant els minuts de rigor que culmina amb l'esperada campaneta que avisa de que el periode d'escalfament ha conclós. En eixe moment s'escampa per tota la sala una olor de cuina que arriba fins a la porta del departament, i que dura fins allà les cinc de la vesprada. És aleshores quan n'hi ha qui s'atrevix a escalfar-se un got de llet, bé asoles, bé amb una culleradeta de café soluble o amb cacao en pols, segons la golositat del qui va a berenar. I eixe és l'olor que flaira la dependència fins a l'hora d'anar-se'n a casa. En este últim moment, l'olor que desprén aquell lloc és a ganes d'anar-se'n a casa, a proper sopar, a sofà a casa i a televisió nocturna acompanyat de la parella.

Tal volta, el proper pas que donem ací en el treball siga comprar-se un llit i un matalaf per a dormir ací mateix i evitar-nos anar i tornar a casa cada dia. Almenys, darrere de la meua cadira, al costat d’un ample finestral, lloc no en falta.

Les noves tecnologies.

Estic preparant un article per al llibre de festes del meu poble, Paterna. I per a documentar-me, vaig anar a casa de ma tia per a fer-li unes preguntes. Estavem ma tia, la meua cosina i jo. En mitant de la conversa, va sonar un mòbil: el de la meua cosina. El va desbloquejar, va palpar varies voltes la seua pantalla i va esbossar un xicotet somriure. “És el meu fill, que està de viatge de final de curs en els amiguets del cole i que, de tan en tant em mana un WhatsApp dient-me lo que va fent” en va dir ella..

En aquell moment em varen vindre a la ment una sèrie de reflexions al respecte. És veritat que les noves tecnologies ens han facilitat la vida, de tal manera que allò que abans ens costava fer una hora, hui en dia ens costa la mitat del temps o inclús menys. On abans l’avi llaurava amb el matxo i l’haca, hui rega el net a través d’un ordinador portátil on dóna l’ordre per a que s’active el reg gota a gota durant un temps determinat i automáticamente, quan arriba l’hora predeterminada, es desconecta. Es tracta d’un gran avantatge que ens ha fet augmentar la productivitat d’una manera bàrbara.

Però pel contrari, tanta comoditat, tal volta ens estiga convertint en una societat de babaus. Un aparell tan inofensiu com puga ser un comandament a distància ens pot fer que estigam hores i hores estovats a un sofà tremendamente còmode, amb els innegables perjudicis que la vida sedentària ens està produint a tots, alhora que un altre aparell més inofensiu encara com és el televisor, ens va adoctrinant a poc a poc, amb missatges directes o subliminals. El cas és que les noves tecnologies s'han convertit en una ferramenta tan atractiva i inductiva que ens ha fet que pogam estar hores i hores davant d’elles, sense fer prácticamente res, literalmente perdent el temps i que podriem aprofitar fent coses més productives per a les nostres vides.

El cas és que hui en dia açò del Internet i les noves tecnologies informàtiques s’ha convertit en algo totalmente imprescindible, de tal manera que qui no s’ha adaptat a estes noves eines està perdut. Podem considerar-lo un inadaptat social i tal volta Darwin tindria alguna cosa a dir al respecte en la seua teoria sobre l’evolució de les espècies. El fet que tot estiga a la xàrcia de forma que emprant qualsevol navegador pogam accedir a qualsevol contingut té els seus avantatges però també els seus desavantatges. Perquè té com a consequència una saturación de la información de tal manera que cap cervell humà és capaç de retindre tots els coneiximents que n’hi han al seu abast. D’esta manera el que es fa no és buscar els continguts per a saber i conèixer, sinò descarregar i acumular eixa información a discs durs, pendrives i CDs, per si de cas algun dia necesitem eixa información amb la qual cosa, no estem obtenint coneiximents, sino que sabem que això està ahí, però no sabem el qué és o de qué va l’assumpte.

Al mateix temps, ens han anat llevant intimitat. Si abans una fotografia feta en un lloc o en una postura inadecuada,  produia eixa falta de intimitat, hui en dia eixa mateixa foto descarregada a una xàrcia social, la seua propia morbositat la converteix en viral, de forma que en questió d’hores, tothom pot conèixer de la infidelitat d’una persona famosa o vore un escot o unes cuixes –per ser políticamente correctes-  de la mateixa persona.

Internet ens ha engolosinat de tal forma que acceptem estoicament com una perdua de llibertat personal situacions que mai en la vida podriem haver vist. L’exemple que encapçala este post és paradigmàtic. Recorde quan vaig anar de viatge amb els amics en acaber la E.G. B. que telefonàrem dos o tres voltes a casa. Sempre he sentit dir que quan un està de viatge, el no tindre notícies són bones notícies. Hui en dia és notícia qualsevol fet que hi succeix i que se n’eix de lo comú: Un que s’esvara i es cau, un altre a qui se li trenca la maleta, …

Ara bé, no ens deixem enganyar: no tot és veritat  a la xàrcia. Dia a Dia es cola molta mentira, molta imfàmia, molta notícia interesada i molt de bulo que fa que, de tantes voltes repetida, acabe sent veritat.

De tota manera, encara que haja segut crític en este post amb les noves tecnologies i especialmente amb Internet, personalmente aposte decididamente per elles i pel seu futur, amb els ulls tancats, sempre que es faça un us correcte i civilitzat.

Vicente aleixandre o la poesia del 27.

Tal volta si tinguerem l’elixir de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué” com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en un moment determinat de la meua vida.

El vaig descubrir en el Curs d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant. Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.

He tornat a reelegir alguns poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell momento. Així, Se querían, sempre em va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li amb una joveneta de la seua edad. Unidad en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la vida. Cuerpo sin amor a algun desaire amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés, a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs, com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.

Sempre m’ha cridat l’atenció en els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava amb una fusta, en forma de carpeta.

Ja en l’ocàs de la seua vida, li va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.

Hui, en el dia en que recordem el naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell. Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema anomenat Hija de la mar del seu extraordinari poemari La destrucción o el amor. De tot cor, espere que vos agrade.

*****

Hija de la mar

Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.

Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.

Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.

No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.

Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.

Harlem Shake.

Un video viral és una gravació que ha segut difosa d'una manera massiva a través de internet, per publicitat o per  enviament, per correu electrònic,  per missatgeria instantània, per blogs o mitjantçant altres llocs web, com poden ser les xàrcies socials. Solen ser de caràcter humorístic i  moltes voltes es pugen  a la xàrcia sense intenció de causar impacte.

Degut a la proliferació  de mòbils amb càmera, molts aficionats graven imàgens de la vida quotidiana que són penjades a portals com Youtube. Donada la disponibilitat de programes d'edició de vídeos. és posible millorar i distribuir gravacions a través e Internet. No tenen carácter comercial i la intenció de qui els publica és compartirlos amb familiars i amics. Però moltes voltes, donat el caràcter graciós, curiós i fins i tot morbós que adopta el video, fa que es difondisca d'una manera viral i que en questió de dies, o de hores tot el món parle d'eixa gravació.

 Harlen Shake és un fenòmen de Internet que es basa en videos virals. Va començar a divulgar-se a finals de giner de 2012, després del llançament d’un video a YouTube per part del Blogger còmic Filthy Frank. El video original va ser publicat el 30 de gener de 2013 i es composava d’una recopilació còmica. A partir d’ell, es va elaborar el posterior video amb el gag original ampliat El video definitiu es va originar a Australia despres de que cinc adolescente australians anomenats The Sunny Coast Skate, crearen el video The Harlem Shake v1 (TSCS original). En ell s’escolta el tema Harlem Shake, dels productors Dj Baauer & Jeo Art, i utilitza una modificación no autoritzada de la veu de l’excantant de Reaggeton Hector el Father, amb la frase “con los terroristas”.Els videos van acompanyats d’un peculiar ball. Comença amb una persona, moltes voltes enmascarada, ballant el tema en solitari durant uns quinze segons, envoltat de altres persones que l’ignoren completament. Amb el calvi de ritme n’hi ha un tall i de repent, tota la multitud balla durant uns altres 15 segons, moltes voltes lleugers de roba o amb disfresses absurdes i lluint objectes extranys.

 

Park Jae-Sang, també conegut artísticament com PSY, és un artiste surcoreà conegut pels seus videoclips humorístics i actuacions. Durant la seua estància als Estats Units, va estudiar música a la Universitat de Boston i a la escola de Música Berklee. La seua fama no haguera passat més enllà del seu país natal, si no fora perquè  en 2012 es va fer conegut a nivell internacional per la coreografia delo single de música dance/electrònica Gangnam Style, fins a convertir-se en un fenòmen de Intgernet, amb més de 1.000.000.000 de reproduccions, sent el primer en superar la xifra, a més a més dels 6,000.000  de "Me gusta", des del 15 de juliol de 2012, convertint-se en el vídeo més vist de Youtube. El més vist i a més a més, el més imitat. No ha hagut falla, comparsa o comissió de festes que no haja gravat un video on es balla el ball del caball, mentre a les esquenes dels festers es mostren els signes distintius de la falla, de la comparse o algun lloc emblemàtic del poble.

 

Estos són només dos exemples de videos virals que, per ells mateixos s’han anat divulgant a través de la xàrcia. La veritat és que si rasquem una miqueta, en trovarem un bon grapat d’ells, en forma de video, en forma de correu hoax, en forma de frase enginyosa o en forma de fotografia llastimosa. Les agencies de publicitat ja es calfen el cap per a vore de quina manera introduir ele seus productes emprant esta forma de divulgació masiva. Camp n’hi ha més que de sobra.

Euros i pessetes.

L'altre dia varios companys vàrem anar a fer-se'n un cafenot a la màquina que n'hi ha ubicada a la primera planta del lloc de treball. Allí, rollo Càmera café, solem parlar de questions de treball, d'assumptes personals, de programes informàtics, de sistemes operatius,... Un company va traure una moneda de cinc pessetes, es a dir, un duro dels últims que va acunyar la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i que fàcilment podria passar per déu cèntims, i el va posar al monedero de la màquina, que va rebutjar dita moneda, com era d'esperar. Després de la broma corresponent, un va dir "Per què no vas al Banc d'Espanya i que te'l canvien?". Un altre va fer el següent comentari: " Jo, per tres mil pessetes sí que vaig a canviar-lo. Per dihuit euros, no".

Cóm pot ser que tres mil pessetes costen més que dihuit euros? Encara que el seu valor equivalent siga el mateix, cóm és que pareix que siga més una quantitat que l'altra? La devaluació de les monedes produix un efecte sicològic que fa que al enfrontar una contra l'altra, la quantitat de la una siga molt més alta que l'altra. I que malgrat esta disparitat de números, doncs no es tracta més que d'això: de meres xifres. Perquè el valor és equivalent. En això consistix doncs la devaluació: En que per a comprar el mateix, cal més quantitat de moneda en comparació amb una altra.

Si possem la mirada en el retrovisor de la nostra història personal, la de cadascun de nosaltres, podrem recordar el que podiem fer amb tres mil pessetes. Quàntes coses es podien comprar!! Amb mil cinq-centes tenies un CD de moda. Amb cinq mil pessetes feies la compra de la setmana. Amb mil pessetes  entraves a la discoteca. Un cafe valia noranta pessetes i un jornal d'home eren cent mil pessetes. Hui en dia, no compres un CD nou per 9 euros. Ni fas la compra de la setmana amb trenta euros. Tampoc entres a la discoteca amb sis euros. Ni un café ni de casualitat et costa cinquanta i pico cèntims. I un jornal de sis cents Euros és menys del Salari Mínim Interprofesional.

El dispossar d'una moneda forta també té altres efectes col.laterals relacionats amb el que estem dient. Així, recorde una altra ocasió on també va quedar palés l'efecte sicològic de la moneda forta en relació amb la moneda devaluada. Vàrem anar a una paella que fàrem fer al xalé d'uns amics, on cadascú va pagar "a tanto por uno, San Bruno" per persona s'havia de pagar cinq euros amb cincuanta cèntims. El qui es va encarregar de replegar els diners, com no duia canvi, va dior "total, per cinquanta cèntims, faig compte redó i cobre només cinq Euros". Este piquet que apenes es nota, al final de la jugada arribava -erem unes dotze o quinze persones- a uns sis o set euros. Al final qui arreplegava els diners va perdonar a tot el grup uns sis o set euros. Al final qui areplegava els diners va perdonar a toto el grup dita cantitat que, aparentment, no és res des del punt de vista de l'euro. Si ho convertim en pessetes, ÇEstem parlant de més de mil. Si diguem doncs, "sis o set", pareix que no siga res. Si diguem "més de mil", esta última quantitat més alta, sent el mateix valor en equivalència, pareix que faça més mal que la primera.

Tal volta si anarem amb eixes tres mil pessetes al Banc d'Espanya per a canviar-les pels dihuit euros equivalents, el caixer del banc, tal volta ens mire d'una manera entre socarrona i riallera i ens diga "Jo, per dihuit euros no haguera vingut. Per tres-mil pessetes, tal volta!!"