Diumenge Paella

 El passat diumenge dia 12 de gener, vàrem tindre ocasió de poder assistir a l'estrena a À punt Televisió, de l'esperada sèrie de televisió anomenada Diumenge Paella. Es tracta d'una sitcom o comèdia de situació, que tindrà un total de 13 capítols de 25 minuts de durada cadascun. Al llarg dels mateixos, se'ns presenta als Costa. Es tracta d'una família molt particular que es reuneix cada diumenge al voltant d'una paella. Noms com Sara Costa, Lina, Tino costa, Elvira, Josep, Llàtzer, Pau Costa i Cata Costa, a partir d'ara ens resultaran familiars a tots els valencians en la nit dels diumenges, car és el nom dels personatges de la nova sèrie, interpretada pels actors Sandra Cervera, Lola Moltó, Carles Sanjaime, Carme Juan, Miquel Mars, Ramón Ródenas, Guille Savala i Paula Braguinsky. Tots ells de la terra, amb experiència en sèries de ficció semblants i que representen, en cada capítol, l'estereotip d'una família valenciana qualsevol, amb una iaia de mentalitat conservadora, una mare que sempre ha de nadar entre dos i fins i tot, tres aigües, un marit vivalavida, i uns fills, cadascun amb una forma de pensar totalment diferent. Es tracta de l'estereotip d'una família actual, moderna, progre, amb els problemes típics de la nostra societat actual i que produiran una sèrie de situacions que es trobaran entre l'esperpent i la hilaritat, la tendresa i la gràcia, que tindran com a fil conductor eixa paella al voltant de la qual molts de nosaltres ens trobem els diumenges en companyia de la nostra família. I és que, tots som família Costa. Tots tenim una miqueta de Costa dintre de nosaltres, que ens fa fins i tot, reviure personalment situacions tan peculiars com les que tindrem ocasió de gaudir al llarg dels capítols de tan divertida sèrie. Esta comèdia de situació que es desenrotlla, com qualsevol sitcom, en un mateix lloc i amb uns mateixos personatges i que està amenitzada amb unes rialles, bé gravades o bé en viu, està coproduïda per Beniwood Producciones en companyia d'À Punt Mèdia per al canal autonòmic À Punt. Està dirigida per Alberto Evangelio, el guió està escrit per Quico López Cebrian, David García Casany, Paco López Diago, el mateix Alberto Evangelio, Patricia Pardo i Chon González. Esta nova sèrie, per a nosaltres els valencians, i per al nostre sector audiovisual autòcton, probablement té molta més importància de la que pareix. Perquè la desfeta i fallida del tristament desaparegut Canal Nou, va produir com a conseqüència, la conclusió precipitada de sèries tan famoses i que varen causar sensació entre els valencians, especialment per als més majors, com fou, entre altres, L'Alqueria Blanca. Al mateix temps, este mateix fet va produir com a efecte col·lateral la desfeta d'un sector audiovisual propi i autòcton que en aquell moment estava en una etapa de plena florida. Diumenge paella, és la primera sèrie de ficció en format de comèdia de situació de televisió per al nou canal autonòmic valencià. Esperem que esta sèrie siga un èxit i que a la mateixa li seguisquen altres, com a mínim, amb la mateixa qualitat. I que, d'eixa manera puga reflotar el nostre sector audiovisual de la trista crisi que l'envolta des de fa temps.

Institut

Hui fa cinquanta anys, es va inaugurar l'institut de Paterna. En un principi, es tractava d'una delegació de l'institut Benlliure de València, del qual va dependre fins al curs 1974-75, que fou quan va adquirir autonomia pròpia. Qui estes lletres escriu, encara no havia nascut aleshores, però sí que va passar per les seues aules uns quants anys després. Fou en la tardor de l'any 1987. Havia acabat feia poc l'EGB al col·legi Villar Palasí i, tot un món de possibilitats s'obria davant dels meus passos. Fou una època de canvis, tant en l'àmbit físic i biològic, car era el temps del començament de l'adolescència, com també a nivell personal i humà, ja que era el moment en el qual un deixava d'anar al col·legi al qual havia anat des de pàrvuls, per a passar a un nivell d'estudis superior. En ser un únic institut públic el que hi havia a Paterna, esta circumstància va fer que hi coincidírem, tant amb part de la classe dels qui anàvem al col·legi d'EGB, com amb el xiquet del carrer amb qui un jugava fins feia poquet, o amb el veí que coneixia un de tota la vida i amb el que només havia intercanviat unes poques paraules al pati de la finca. Trenta anys després d'eixir de l'institut, mire cap enrere i em veig amb ulleres de pasta, el monyo pentinat amb la ratlla al mig, pantalons vaquers i una carpeta forrada amb fotografies d'alguna modelo d'aquella època. I no puc evitar recordar aquells feliços anys en els quals un només es calfava el cap en estudiar. En el que la seua única preocupació era aprovar l'examen de literatura del dimecres vinent. L'únic desig, que arribara el dissabte de vesprada per a anar amb els companys a Arena, a Woody o a Espiral. El millor plaer escoltar una cançó d'U2. La il·lusió més gran, que la companya de classe que seia al costat teu, es girara per a preguntar algun dubte sobre allò que s'havia explicat. El millor regal, una cassette gravada a una minicadena de doble platina. I la major esperança, que arribara finals de juny per a replegar les notes i estar tot un estiu, de juny a octubre, de vacances, sense fer res més que anar a la piscina, a la platja, o de campament. Varen ser, probablement, els millors anys de la meua vida on, cada dia que passava, s'aprenia una cosa nova de la vida, al marge de les matèries pròpies de classe. Allí vaig descobrir la consciència cívica d'estudiant, així com els primers passos en la responsabilitat i la maduresa pròpia de la vida, que consisteix en el fet que allò que un vol, aconseguir, s'ho ha de treballar i que no sempre s'aconsegueix. Al mateix temps, no puc evitar pensar en tants i tants paterners que hem passat per les seues aules i que recordem aquells dies de vi i de roses viscuts, en companyia dels companys, que en acabant varen ser els amics que ens han anat acompanyant en el camí. Així mateix, com no recordar a aquells professors que es varen deixar la pell perquè aprenguérem. Alguns d'ells, ja no estan entre nosaltres. Per a tots ells, el nostre reconeixement i la nostra estima. Hui l'educació de Paterna està de festa. Perquè cinquanta anys, són ja una edat de maduresa i d'assentament per a l'Institut de Batxillerat Dr. Peset Aleixandre de Paterna. L'enhorabona!!

Aniversari

Fa quaranta-set anys, la mare de ma mare amb un gest de patiment típic d'ella, li va dir a ma mare "Et trobe mústia. Fas una cara que no m'agrada gens". Seria sobre l'estiu de l'any setanta-dos. Les dos agafades del braç, varen anar a la consulta que D. José Horts tenia a Paterna a la Plaça Major, davant de la casa on vivien els meus pares i la meua germana, perquè li fera un reconeixement mèdic i saber d'eixa manera, què és el que li passava. Després de dir-li ma mare al metge que feia uns dies que no es trobava bé, la va mirar i, dirigint-se a la meua iaia Sabe, amb una mirada socarrona típica d'este doctor, va dir, assenyalant a ma mare amb el dit polze: "Esta, sap vosté lo que té? Que està més prenyà que una burra". Li va fer una analítica i, efectivament, el resultat va determinar que estava en estado. Els meus pares, ja tenien una filla d'onze anys, la meua germana Maribel, ja criadeta pràcticament. La meua aparició a l'escenari, va ser primer una sorpresa, que es va convertir en alegria després. Va passar l'estiu, les festes del Crist. Va passar la tardor. Va passar el Nadal i, després dels Reis, va ingressar a l'Hospital la Fe. Mon pare, en aquell temps, treballava com a forner al forn de la Corretgeria. El seu ritme de vida era que dormia de dia i treballava de nit. Per això mateix i, davant la impossibilitat de poder portar a ma mare a l'hospital, el tio Paco, l'home de la tia Maxi, amb aquell Renault "cuatro latas" que tenia, fou qui la va portar a l'hospital i allí es va quedar ingressada. La comare de ma mare, Donya Ana Maria, al ser ma mare una dona ja major per a gestar, car tenia ja trenta-huit anys, per a evitar complicacions, no va voler que ma mare parira a casa, com era costum en aquells temps, sinó a l'hospital la Fe de València, on treballava ella i on hi havia molts més mitjans per a actuar en cas que es complicara la cosa. D'eixa manera un onze de gener de l'any mil nou-cents setanta-tres, a la una del migdia, vaig vindre al món. Com tots els nadons estàvem a la mateixa sala, encara que tots estàvem identificats perfectament amb l'etiqueta corresponent, mon pare va vore que jo duia una taca roja dalt de la cella de la dreta. I eixe identificatiu era el primer que mirava per a saber que era jo, i que no m'havien canviat per un altre. Mon pare em volia posar un nom cridaner de la Bíblia: Jonàs, Aran, Abraham, Josué... la qual cosa atemoria a tota la família. Però fou en mirar al calendari el nom del sant del dia del meu naixement, quan se li va il·luminar la ment. En el nom del sant del dia, coincidien uns quants fets: el sant del dia del naixement, la tradició familiar, un nom no massa conegut aleshores... I d'esta manera, em varen posar per nom Alejandro. Des d'aquell dia, jugant jugant, ja han passat quaranta-set anys. La resta de la història ja la coneixeu.

2020

 Per a començar l'any nou amb bon peu, no cal eixir de casa el primer dia de l'any amb el peu dret, ni evitar passar per davall d'una escala amb por que ens caiga alguna rajola al cap, ni deixar de mirar un gat negre amb el perill de què ens passe alguna desgràcia, ni esquivar la mirada d'un tort pensant que ens donarà mala sort, ni abillar-se amb uns calçotets rojos la nit de cap d'any per a tindre sort a l'any entrant, ni beure un bon glop de cava per a desitjar un any vinent millor que el que acaba de passar, ni menjar-se un bon plat de llentilles l'últim dia de l'any, ni entravessar-se amb els grans de raïm mentre sonen les campanades a mitjanit, ni... Tot això no deixa de ser banalitats. Per a començar l'any amb bon peu és necessari tindre el desig i la voluntat de voler començar el nou any amb bon peu. Amb la il·lusió de mamprendre un nou any, com qui mamprén a caminar per un sender la peculiaritat del qual, consisteix en el fet que un coneix el seu començament, però desconeix quin serà el seu final. I que, a més a més, uns pocs metres només començar a caminar, hi apareix una corba que ens impedeix vore més enllà dels trenta metres que tenim per davant. Probablement el secret consisteix no a mirar més enllà dels trenta metres per a endevinar que és el que hi ha, sinó en aprofitar eixe espai que un té a la vista, per a fruir el màxim possible en eixos metres que tenim al nostre abast. “Carpe diem, quam minimim crédula postero” va deixar escrit el poeta Horaci ja fa més de dos mil anys i que vindria a dir una cosa pareguda a "Aprofita el dia de hui, no confies en el demà". Per tot açò, abans que el 2019 siga pols de cendra, solc rellegir les notes que he anat escrivint dia a dia, a la meua agenda personal. Repasse allò que vaig fer i allò que vaig deixar de fer. El que vaig fer i va ser un triomf per a mi i el que va ser un fracàs. Allò en el que vaig gaudir i allò del que em vaig penedir, tot tenint en compte que no hi ha pitjor fet que aquell que es va deixar de fer. Aprofite també per a llegir els noms d'aquells que ja no estan entre nosaltres i que minuciosament vaig anotar per a guardar per a sempre i els d'aquells que han vingut al món en este any que ara acaba. Faig eixe repàs mental i recorde a aquells als que vaig ajudar i els que em varen ajudar al llarg de l'any. A aquells amb els que em vaig portar bé i a aquells amb els que em vaig portar malament. A aquells amb els que vaig compartir bons moments i a aquells amb els que vaig patir moments roïns. A aquells amb els que vaig riure. A aquells amb els que vaig plorar. A aquells que m'han importat i aquells que m'han resultat indiferents. Per a este nou any, només demane que els moments roïns siguen els menys i els bons moments siguen els més. Que les persones que se'n vagen siguen moltíssimes menys que les que se n'anaren i que els que vinguen, siguen moltíssims més que els que vingueren l'any passat. I que d'ací a un any, jo puga tornar a escriure un post semblant a este i que tu el pugues llegir, de la mateixa manera que ho estem fent ara mateix, tant tu com jo. Per això mateix i de tot cor, et desitge: Feliç any nou 2020!!!!

Nadal

Un any més, els xiquets dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdos situats a Burjassot, pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama han tornat a dur a terme la decoració nadalenca que hi ha a la Ciutat de la Justícia de València amenitzant, encara que siga per uns dies, la trista decoració existent a este lloc públic, que és una més trista encara mole de formigó i ciment i que acull tots els Jutjats de la Ciutat de València. Enguany, l'arbre de Nadal, que s'ubica a la zona roja de l'edifici, al seu hall central i que està fet amb material de vinil, s'ha adornat amb flors de paper i s'ha tenyit de color morat amb garlandes en forma de llaços també de paper, de color violeta. Circumval·lant l'arbre hi ha uns cordells on hi han apegades unes estreles on hi ha manuscrites frases contra la violència de gènere. Davant de l'arbre, presidint, hi ha un rètol de cartó on hi ha escrit a mà, en lletres negres, les paraules "No és no", amb unes mans marcades al llarg del panell, estes també de color morat. Cada Nadal que vivim, el missatge que transmet esta festivitat, sempre és el mateix, i cada any és diferent la forma de transmetre't. Però sempre porta darrere seu un missatge d'Amor i de Pau, especialment dirigit als més desafavorits de la nostra societat. I enguany va dirigit a la dona víctima de la violència. "No se daña a quien se quiere, no", cantava una reivindicativa Bebe, fa ja uns quants anys. I és que Crist naix cada dia, en cada dona que pel fet de ser dona, és menyspreada, menysvalorada i humiliada. En cada dona que, sent víctima, acaba sent victimari, per la llargària de la falda o de l'escot. Que ha de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. Que el missatge de Crist, de qui recordem va nàixer fa més de dos mil anys, renasca en el cor de totes les persones de la Terra, de tal manera que faça que no hi haja jamai cap de dona que siga menyspreada, menysvalorada ni humiliada. Que mai siga ni víctima ni victimari. Que mai haja de renunciar a un treball per assetjament, o a un ascens per obligacions familiars. I és que, en definitiva, les volem a totes, ni una menys. Perquè Crist naix cada dia, en cada dona que somriu, que besa, que abraça i que dóna amor a tots els que l'envolten. Que estudia o que treballa. Que pilota un avió o que és mestressa de casa. Que canta o riu. Com naix també en totes i en cadascuna de les persones que habitem la terra i que intentem, en la mesura del possible, fer que este món siga alguna cosa pareguda a la terra promesa. Amb tots els nostres millors desitjos, i de tot cor, vos desitgem un molt bon Nadal per a tots!!

Manolo el Gallo

 La vesprada del diumenge passat, dia de la Puríssima, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet i, fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris. A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça una tenda regentada pel tio Enrique Guillem el Gallo i la tia Pilar Marco a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca. D'este matrimoni varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb unes alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova. La mort de Manolo el Gallo, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naiximent. I ara que conclou la cimera sobre el planeta, on els seus participants s'han omplit la boca parlant d'ecologia i d'ecologisme, ens ha deixat el primer ecologista de Paterna -a Manolo no calia donar-li lliçons d'ecologia-, ens ha deixat l'últim carreter de Paterna, ens ha deixat Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo.

Josep Lluís Sirera

Un any més es va interpretar a poc ha, a la catedral Metropolitana de València, el Cant de la Sibil·la, drama paralitúrgic que constitueix una de les representacions més significatives al voltant del naixement de Crist. Es tracta d'una representació que, fins al segle XVI, s'escenificava la nit de Nadal a distintes catedrals de la Península, entre altres a la de València. Amb el Concili de Trent, es va deixar d'interpretar, fins a l'any 2012 que, de la mà de la Capella de Ministrers, es va tornar a interpretar de nou a la Catedral de València. L'adaptació i la reescripció textual del drama, especialment del "Ordo Prophetarum", que precedeix el cant sibil·lí, va ser duta a terme per Josep Lluís Sirera.

Erudit valencià, va ser catedràtic d'Història del Teatre a la Universitat de València. Director dels Seminaris del Festival de Teatre i Música Medieval d'Elx, estudis científics que avalaren la candidatura d'El Misteri d'Elx com a Patrimoni de la Humanitat, car eren els únics que hi havia. Ha estat Vicedegà de la facultat de Filologia de 1986 a 1987, Degà de la Facultat de Filologia de 1987 a 1989, Director del Departament de Filologia Espanyola, Director del Servei de Biblioteques i Documentació de la Universitat de València de 2002 a 2006 i Vicerector d'Arts, Cultura i Patrimoni de 2010 a 2011.

A més a més, ha sigut autor i adaptador teatral. Ha escrit innumerables obres de teatre, Algunes d'ells, en col·laboració amb el seu germà, Rodolf Sirera. Entre altres, "Homenatge a Florentí Montfort", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1971, "El còlera dels déus", pel que va obtenir el Premi Carlos Arniches de teatre el 1976, "El capvespre del tròpic", pel que va obtenir el premi Ciutat d'Alcoi de teatre el 1977 i també el premi Crítica del País Valencià el 1981, "El brunzir de les abelles", pel que va obtenir el premi Crítica Serra d'Or de teatre el 1977, "Cavalls de mar", pel que va obtenir el premi Teatre Principal de Palma el 1988, "La Ciutat Perduda", pel que va rebre el Premi Born de Teatre el 1993 i també el de la Crítica dels Escriptors Valencians de teatre el 1995, "La Partida", "El triomf del Tirant", "Silenci de negra", "El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia", "Benedicat",... Cal destacar que va promoure l'escriptura col·lectiva i l'estrena de l'obra "Zero responsables", on participaren més de cinquanta professionals per escenificar l'accident del Metro, fet que li costaria el seu càrrec de Vicerector per negar-se a cumplir l'ordre de no estrenar l'obra. El seu últim acte en públic fou al juliol de 2015, amb la presentació de "El Teatro Talía, un escenario para Isabel Tortajada" coescrita amb Remei Miralles,  A més a més, ens deixa obres que, quan ens va deixar, encara no s'havien publicat, com "París, anys 60", coescrita amb Rodolf Sirera i les inèdites "Teatre valencià contemporani" i "Las no críticas de teatro". 

Ha publicat una sèrie d'estudis literaris com són "El fet teatral dins la societat valenciana", "Passat, present i futur del teatre valencià", o "Teatre dramàtic de començaments del segle XX", tots ells al voltant del fenomen del teatre a València, fent especial referència al teatre d'aficionats. Ens ha deixat un llegat imprescindible d'estudis sobre teatre des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat.

Ha dut a terme estudis especialitzats sobre l'escriptura i la pràctica teatral contemporània: "Moma teatre entre 1982 i 2002, Vint anys de coherència" el 2003, "Ananda Dansa, Del ball a la paraula" el 2007 i "Xarxa teatre: 25 anys sense fronteres" el 2008, estos dos últims en col·laboració amb l'autora Remei Miralles.

També va ser guionista en diverses sèries dramàtiques per a televisió, com en Canal 9 ("Herència de sang", "A flor de pell"), Punt 2 ("Històries de Teatres", sèrie coescrita pel mateix Josep Lluís, Juli Leal i Remei Miralles, on hi ha un capítol dedicat a Paterna, anomenat "Dos teatres per a Paterna", escrit per Remei Miralles) TV3 ("Setze dobles") i Telecinco ("El súper"). En els seus últims anys va ser editor de diàlegs de la sèrie "Amar en tiempos revueltos".

També ha estat crític de teatre, a revistes estatals, valencianes i catalanes, editor de revistes especialitzades, com les online "Sticomythia" o "Episkenion. Nunca es siempre en teatro" i, també mecenes amb ajudes a les companyies, sales, projectes de festivals com Cabanyal Íntim o Russafa Escènica.

És, per tant, un referent en el món de les arts escèniques valencianes i espanyoles dels últims anys, un treballador inesgotable, fidel i amant del seu poble, llengua i cultura, honorable i responsable de la seua professió com a investigador, on ha format deixebles, escriptors, creadors i persones rigoroses amb la veritat davant la seua societat.

Ningú no mor del tot mentre se'l recorda i, mentre s'escolta a través de la nau central de la Catedral de València el cant de la Sibil·la de la veu del xiquet Sergio Martí, "Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici / D’una Verge naixerà Deu y hom qui jutjarà / de cascú lo be y lo mal al jorn del jui final.", el record de Josep Lluís Sirera recorre els murs de la Catedral Metropolitana de València i estarà sempre present en tots aquells que veuen en la cultura la prosperitat dels pobles. Perquè com va deixar escrit, "... El compromís d'un dramaturg ha de ser triple: amb nosaltres mateixos i amb la societat on vivim, però també amb la nostra manera d'entendre i practicar l'escriptura dramàtica".

Cresol

 Cadascú sap a sa casa on es penja el cresol. Amb este refrany se'ns posa de manifest que cada persona té els seus costums i la seua manera de vore les coses i que allò que a un li pot paréixer fantàstic, a un altre li pot paréixer una barbaritat. Dins del nostre intent per recuperar paraules tradicionals, ens trobem esta setmana amb una molt peculiar: És la paraula cresol. Dins dels diferents significats que té al diccionari, tal volta la més comuna és la de ser un utensili per a fer llum consistent en un recipient menut on es posa oli i un o més cordons, per a encendre'ls i obtindre'n llum. Tot açò, a diferència de la llàntia, que es tracta d'un aparell que també s'utilitza per a fer llum, però que està format per un depòsit que conté un líquid combustible i una metxa, immergida en el líquid, que produeix una llum dèbil. Per tant, la diferència entre l'un i l'altre és que si bé el cresol és un utensili en forma de recipient obert, la llàntia té forma tancada i allargada (a tots ens ve a la ment la imatge de la llàntia meravellosa del conte). El cresol té una semblança més primitiva, mentre que la llàntia té una aparença més moderna. Tal volta per això, per ser un instrument més antic i molt utilitzat en el dia a dia dels nostres avantpassats, el cresol ha sigut objecte de refranys i dits populars. Recorde que, de menut, quan me n'anava al llit, ma mare, en el moment d'apagar la llum em deia "Bona nit, cresolet, que la llumeneta s'apaga", com una manera tendra de dir adéu al dia que acaba. Però esta mateixa expressió també s'utilitza com una espècie de locució dient Bona nit, cresol... (que la llum s'apaga), per a indicar quan es perd o desapareix una cosa en el moment més inesperat. També s'utilitza esta paraula per a indicar ignorància, en determinats contextos, en la següent expressió: No saber ni on es penja el cresol, per mitjà de la qual, se'ns està dient que s'és molt ignorant, especialment per trobar-se en una situació nova o especial. També, quan es relaciona el cresol amb el seu combustible tradicional que ha sigut l'oli, hi ha expressions peculiars que fan referència a eficàcia i tranquil·litat. Així, quan es diu "Això va ser com posar oli en un cresol", s'està dient que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. O també, relacionada amb esta, quan es diu que "això va ser com oli en un cresol", ens estem referint al fet que es va aplicar un remei ràpid i molt eficaç. Curiosament, el meu sogre, amb el castellà popular de la Serrania de València, sol dir "Eso fue como aceite en un candil", expressió que seria la seua translació castellana i que té el mateix significat que el que acabem de dir. El cresol ha sigut, per tant, un aparell que ha donat llum als nostres avantpassats en el seu dia a dia o millor, en la seua nit a nit. I jo ara, per a dir adéu a esta entrada diré Bona nit, cresolet....

"Paredes que hablan"

A la Ciutat de la Justícia de València, s'ha instal·lat, dels dies 19 a 27 de novembre, una exposició itinerant anomenada Paredes que hablan. Amb ocasió de la celebració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les dones, que es commemora cada dia 25 de Novembre, es va inaugurar el passat dimarts dia 19 esta exposició, organitzada per la Fundación Mujeres i el Fondo de Becas Soledad Cazorla, amb la col·laboració de l'agència TBWA i la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana. Esta exposició, que es troba ubicada al Hall de l'enorme complex judicial de la ciutat de València es compon, a banda del panell explicatiu, de quatre panells que, cadascun d'ells simulen la paret d'una casa qualsevol -la teua, la meua, la del veí-, adornada amb una prestatgeria, un osset de peluix, una llàntia, un perxer, un quadre... elements quotidians que hi ha a la paret de qualsevol casa. La peculiaritat consisteix en el fet que si un acosta l'orella a la paret, es pot escoltar un relat contat per familiars directes de la víctima: Relats tristos, durs, forts, molt forts, narrats per aquells que realment varen estimar a les víctimes de la Violència de Gènere -una germana, un fill, una mare- d'estos que et produeixen un calfred que et recorre tot el cos, la finalitat del qual no és una altra que la de donar visibilitat així com la de conscienciar a tot aquell que l'escolte, del greu problema que suposa la plaga de la violència de gènere. Perquè quasi sempre és un problema que ens sol tocar de lluny. I, si alguna volta ens sorprén de prop, acabem no donant-li importància, amb la cruel excusa de què és un problema intern de la parella en el que no hem d'interferir. Es tracta, doncs, d'un problema social que ens afecta a tots com a societat i al que tots hem de fer front cadascun en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè, igual que la mar comença a les piques i vàters de cadascuna de les nostres cases, la violència de gènere comença, no quan l'assassí deixa caure l'arma sobre el cos de la víctima, sinó quan cadascun de nosaltres és còmplice rient les gràcies a eixe acudit de mal gust que conta un amic o un company, o mirant cap a un altre costat en sentir uns crits en el pis que hi ha al costat nostre, o en una conversa d'autobús o de bar on, sense conéixer, es parla sense trellat, convertint la víctima en victimari. I al final, un arriba a la conclusió de què és un problema ni més ni menys que d'educació i de formació en valors, al qual els polítics haurien de fer-li front fomentant eixa educació i eixos valors que en acabant, els mitjans de comunicació, amb determinats programes i continguts, s'encarreguen de destrossar. Les parets parlen no només en fantàstiques i bucòliques històries de terror i d'assassinats com les d'Agatha Christie o de Georges Simenon, sinó també en la dura i sempre cruel realitat de cada dia, per totes aquelles que ja no ho poden fer, i que és la que, per desgràcia, escoltem tan sovint als mitjans de comunicació.

"La última Tourné"

Este cap de setmana, va de teatre la cosa, perquè la meua dona i jo, hem decidit eixir de la rutina capdesetmanera i per això, este diumenge de vesprada anem anar a vore una comèdia musical que es representa ací a València. A l'Olímpia i, des del 14 al 17 de novembre es representa "La última tourné", o com fer d'una vedette una gran dama del teatre. Es tracta d'una comèdia musical, de l'autor i director de cine Félix Sabroso qui, després de tres anys d'èxit amb les comèdies musicals "El amor está en el aire" i també "El amor sigue en el aire", ara torna de nou amb esta nova representació, en la que repeteix amb la mateixa troupe d'artistes i un nou i lluminós muntatge. Al mes d'octubre, va arrancar la gira d'esta obra de teatre que, de la mà de la companyia Seda Producciones, recorrerà gran part de la geografia del nostre territori nacional i que ara arrela a València durant estos quatre dies, tal com hem dit abans. Que de què va? Norberto Pinti, personatge representat per Manuel Bandera, és un director, autor i productor que regenta una xicoteta companyia portàtil de varietats que es guanyen la vida pels pobles d'Espanya en gires llustroses i populars. Després de vint anys d'èxits vivint en el faranduleo nòmada, descobreixen que els gèneres que toquen comencen a desfasar-se. Comencen els noranta i Espanya enlaira econòmicament i mira a Europa i al futur. Quan els cau una gira d'estiu, Norberto decideix que han de renovar-se o morir, l'espectacle està canviant, cal fer teatre compromés, art de veritat, es van acabar les Varietes, les vedettes. És temps d'elevar-se a l'art. Quan Norberto decideix muntar amb elevades intencions, la Comedia sin título, de Lorca, la companyia es dispersa i seguiran a Norberto només quatre d'ells, a més d'un domador de gossos amb vocació de cantant folklòric, anomenat Tino Velasco, personatge representat per Cayetano Fernández. Es tracta d'un retornament, una volta més, als anys noranta del segle passat, en aquells temps en els quals érem una miqueta més jóvens, en una època de canvis, tant en la nostra societat com en la cosa personal. La lliçó que nosaltres podem extraure a les nostres vides, amb eixe renovar-se o morir que sempre portem damunt dels nostres caps com a cruel espasa de Damocles en cadascuna de les circumstàncies viscudes de la nostra vida, consisteix a considerar que cada esdeveniment que podem viure com una crisi o un fracàs, tal volta hem de considerar-lo més bé com una oportunitat que ens dóna la vida per a superar-nos a nosaltres mateixos, i descobrir dins de nosaltres mateixos, que podem arribar allà on vulguem. Només hem de proposar-nos-ho. En definitiva, es tracta d'una comèdia musical que, interpretada per artistes de renom com són Manuel Bandera, Olvido Gara (Alaska), Bibiana Fernández, Marisol Muriel i Mario Vaquerizo i dirigits per la saviesa de Félix Sabroso, ens faran passar una vetlada molt, però que molt agradable. Si teniu ocasió d'anar, no vos ho perdeu. Segur que ho passarem d'allò més bé. Passen i vegen! A gaudir de l'espectacle!