Falles 2020

 Sempre he cregut que si algun dia se suspenien les falles, hauria de ser per alguna causa de força major, com podria ser una guerra, una revolució, un atemptat terrorista salvatge, un terratrémol, una riuada o qualsevol altra catàstrofe de caràcter natural que impossibilitara que se celebraren les festes josefines d'una manera normal. De fet, al llarg de la nostra història comuna, només sis voltes s'ha produït la seua suspensió: Una fou l'any 1886, quan els fallers es negaren a pagar la salvatge pujada de l’impost per ocupar els carrers amb els monuments fallers. L'altra per la declaració de la Guerra de Cuba, l'any 1896, justament dos dies abans que les nostres festes començaren. La Guerra Civil Espanyola, també va fer que durant tres anys seguits, el 1937, 1938 i 1939, es tornaren a suspendre estes festes de foc i flama. Enguany, per sexta volta al llarg de la seua història, després de huitanta-cinc anys de celebració ininterrompuda d'esta impressionant festa, les falles s'han ajornat per decisió de l'autoritat competent, a causa d'un virus anomenat Coronavirus Covid-19, el qual amb traïdoria, s'ha colat d'una manera galopant a les nostres vides, quasi sense adonar-nos, com Cavall de Troia del segle XXI, i que està ocasionant mil i un maldecaps a tothom. No deixa de ser curiós com un virus com és el Covid-19, ha sigut capaç de causar una alarma sanitària mundial com la que està causant durant estos dies i que ha dut a terme autèntiques destrosses de tota mena, com ha sigut, en primer lloc, més de cent trenta mil infectats en tot el món, dels quals hi ha vora sis mil contagiats a tota Espanya, havent-n'hi ací a la Comunitat Valenciana, vora dos-cents malalts. També, des d'un punt de vista econòmic, els seus efectes han sigut devastadors: la suspensió de prestigiosos congressos internacionals com el Mobile Word Congres a Catalunya, l'ajornament de tota classe d'esdeveniments de tota mena, així com la caiguda lliure de les cotitzacions a les bosses del món sencer, que han tingut com a conseqüència la presa de decisions de mesures valentes i inevitables per part dels diferents governs, com són el confinament dels habitants de territoris sencers, la declaració de l'estat d'alarma, i altres que s'espera que es prenguem en dies successius. L'ajornament de la celebració de les festes falleres, suposarà un impacte econòmic negatiu prou gran en la butxaca de tots els valencians. Al més d'octubre de l'any 1957, va succeir la tristament coneguda riuada, que va omplir de fang els carrers de la ciutat de València, amb els negatius efectes que tots coneixem. Quan es va posar damunt de la taula la possibilitat de suspendre les falles de l'any 1958, es va arribar a la conclusió de què eixa mesura haguera causat un impacte equivalent a una segona riuada. La situació que estem vivint ara mateix és una situació totalment diferent que la de l'any cinquanta-set. I la decisió d'ajornar les falles a una data futura, és la correcta. Tal volta hauria d'haver-se adoptat abans. Esperem que, una volta es torne a la normalitat, se celebren les festes falleres amb tota la dignitat que es mereixen, o amb més si cap, com també la resta de festivitats ajornades, com per exemple la de la Magdalena a Castelló. I que per part de les diferents administracions públiques es duga a terme el suport de tota classe de messures que estes festes necessiten. I és que, mai un ésser viu tan menut ha causat un mal tan gran com el que està causant al món sencer el Coronavirus Covid-19.

Filant vides

 A Alcublas fa un temps es va crear una associació anomenada "Hilando vidas" la finalitat de la qual és donar visibilitat a la llavor callada de la dona rural, de la dona de la Serrania. Per a aconseguir esta finalitat, estan duent a terme una sèrie d'activitats, entre les quals es troba una molt original, que és la següent: des de fa ja un grapat de temps, més de 650 dones de 18 pobles de la comarca de la Serrania, es reuneixen per a teixer una gran obra d'art, utilitzant com a matèria prima la llana. La seua finalitat consisteix a cobrir les façanes de diversos edificis emblemàtics de la ciutat de València amb panells d'abelles teixits amb llana, com el de la fotografia que acompanya a este post. Es tracta d'hexàgons de diferents colors que representen la forma bàsica dels panells de les abelles, units entre sí, i que donen a entendre d'esta manera una complicitat, un afecte, i un model de treball en equip, que uneix a les dones entre si. És el que s'anomena sororitat. Amb tot açò, es tracta, per tant de posar en valor a la dona i, més concretament a la dona de la Serrania, de la dona rural,  doblement marginada: Pel fet de ser dona i, a més a més, pel fet de viure al món rural. I, mentre contemple diversos panells teixits a mà, no puc evitar pensar en la dona que va nàixer al Villar del Arzobispo o a Alcublas, i que va viure tota la seua vida al seu poble, on es va casar, va tindre fills i es va dedicar tota la vida a la seua casa, al seu marit i als seus fills, que es va fer major i va ser soterrada al seu poble. La que va nàixer a Losa del Obispo o a Chulilla, i als díhuit anys va anar a la capital, a València, a estudiar a un pis d'estudiants i després va tornar al poble on va continuar vivint, o que va conéixer a un xic de València i va arrelar lluny del seu poble i, de tant en tant, se'n recorda de la seua infantessa viscuda al seu poble. La que va nàixer a Tuejar o a Osset i que, vivint lluny del poble dels seus pares, els caps de setmana torna per a atendre als seus pares ja majors. La que va nàixer ja a València, però els seus pares encara varen nàixer a Chelva o a Tuéjar i els estius i dades assenyalades els passa al poble dels seus avantpassats. I és que, no totes les dones han tingut les mateixes oportunitats en la vida. I en el cas de la dona rural, sempre ha sigut la que ha passat més desapercebuda en la nostra societat. Hui, en el dia internacional de la dona, des d'estes senzilles pàgines, volem manifestar el nostre reconeixement a la dona en general i, més concretament, a la dona rural en particular. La que viu lluny de la capital, la que la societat invisibilitza, la que fa front a una casa. Hui, les nostres mans, són les seues mans, la nostra veu, és la seua veu, la nostra paraula és la seua paraula.

Fotografia: http://www.hilandovidas.com/sororidad#mujeres

Camp

Vinc de família de llauradors. El meu Iaio Vicente, el pare de ma mare, va nàixer a una alcria, l'anomenada Alcria de Lleonart, que es troba ubicada a l'horta de Campanar. Quan es va casar amb la meua iaia Sabe, va cultivar unes fanecades de terra que tenia a la Corrucossa, a l'horta de Paterna i que eren les que mantenien a la família. Per una altra banda, el pare de mon pare, també va ser llaurador. També nasqué a una alcria anomenada "Huerto de la Cruz", la qual encara està en peu. Està ubicada al camí dels Molins, en este cas a Paterna. També va viure d'allò que cultivava a les fanecades que tenia a Paterna. Mon pare, al contrari, va ser forner, però mai va abandonar el cultiu de la terra. Així, en els seus temps lliures i, sobretot, en jubilar-se anticipadament, va dedicar-se a conrear la terra, a un camp que teníem a la partida de la Canal Fonda, a Paterna, i que estava pràcticament tocant amb Campanar. La terra, especialment el cultiu de la taronja sempre ha estat vinculada als meus avantpassats i ha marcat part de la meua vida. De menut, anava amb el meu pare a ajudar-lo a les llavors del camp: A rascar, a regar, a tirar guano, a sulfatar, a traure la llenya esporgada per a cremar-la en un clar del camp... El món del camp està estos dies en peu de guerra, donada la situació de desempar i d'abandonament en el qual es troba el sector agrari. I no li falta raó: Preus de les collites tirats per terra, de la mateixa manera que les propies collites, mentre que, al contrari, els preus del guano, pesticides, aigua, sequiatge, jornals... van pujant d'acord amb el ritme de la vida, la qual cosa fa que el camp siga una autèntica ruïna. Sense suport de les administracions públiques, el conreu de la terra no és més que un negoci que fa aigua per totes les bandes. Recorde amb molta ràbia que, en certa ocasió vaig anar a uns grans magatzems situats al centre de València. Hi havia uns basquets de taronges en els quals hi havia una etiqueta on es podia llegir el preu del quilo de taronges: cinc euros i pico. És a dir, un preu exorbitant, mentre que el preu que se li estava pagant al llaurador al camp, no superava apenes els tres euros l'arrova. De fet, quan mon pare venia l'arrova a tres-centes pessetes, ho considerava un triomf. Des d'aleshores fins ara, molt ha plogut, però poc ha canviat la situació, no només al sector de la taronja, sinó al món agrícola en general. El preu de la collita en el camp, continua sent, vergonyosament, escandalosament, el mateix i, fins i tot, més baix. Aleshores, qui s'emporta tot el benefici que li hauria de correspondre al llaurador, que és qui amb la suor del seu front cultiva la collita? El meu sogre, en el seu moment, també va ser llaurador. En el seu cas, allò que cultivava era més aviat cultiu de secà: Olivars i ametlers. I sempre li he sentit dir la mateixa pregària: "Si volviera a nacer, antes me hacía legionario que agricultor". És necessari que es prenguen solucions urgents a l'agònica situació de l'agricultura. Perquè ni les taronges, ni les olives, ni les ametles, ni els ous, es crien en els lineals dels grans magatzems, sinó gràcies a la paciència, la constància i la fe del tenaç  llaurador que encara continua creient en la terra.

Carnestoltes

 Un any més, estem, de nou en Carnestoltes. Arriba aquell període de l'any en el qual l'alegria i les ganes de viure, inunden els carrers de totes les ciutats de la terra. Enguany els Carnestoltes del Villar del Arzobispo, tenen la peculiaritat de què han sigut declarats Festa d'Interés Turístic Autonòmic. Es tracta d'una distinció de caràcter honorífic, atorgada per la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana, per mitjà de la qual, es reconeix una determinada festa, tant de caràcter religiós o laic, donant-li així, el reconeixement, el prestigi i la rellevància que realment es mereix. D'esta manera, amb data de 30 de juliol de 2019, es va publicar al DOGV la resolució de la presidència de la Generalitat Valenciana, per la qual s'atorga la Declaració de festa d'interés turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana al Carnaval del Villar, de Villar del Arzobispo. Al mateix temps que s'atorga dit títol honorífic, s'acorda la inscripció d'ofici de la Declaració concedida, en el Registre especial de festes, itineraris, publicacions i obres audiovisuals d'Interés turístic de la Comunitat Valenciana, secció Primera. Es tracta d'una magnífica notícia per a tots els habitants d'esta fantàstica localitat ubicada a la Serrania de València. I no podem més que alegrar-nos, car eixa distinció reconeix la llavor callada de tot un poble, que va més enllà del temps i també de l'espai. En primer lloc, reconeix a tots aquells que, com la peña del ñudo, en el seu moment, ja fa vora cent anys, varen celebrar amb l'alegria i l'emoció del moment, aquells carnestoltes originaris. En segon lloc, a tots aquells que, a l'inici de la democràcia varen tindre la inquietud de recuperar esta divertida festa: La Penya Cronopios i aquella vintena llarga de villarencs que, encapçalats per Maria Victòria Santiago, primera presidenta del Carnaval del Villar, varen organitzar aquells primers carnestoltes. Era l'any 81 del segle passat i la il·lusió per recuperar tradicions passades, va fer que retornaren del passat personatges de l'imaginari col·lectiu villarenc com ho eren les botargues i el tío de la higuica i que convisqueren amb nous elements festius com ho són la morca, el soterrar de la morca i el chinchoso. O el concurs de les murgues i les seues lletres atrevides, informals i gracioses, En tercer lloc, a tots aquells que, any rere any, s'esforcen per a dissenyar una disfressa més original encara que la de l'any passat, per a impressionar als altres i poder passar així una estona molt agradable. En quart lloc, a les autoritats civils que, siguen del color polític que siguen, sempre han estat recolzant els carnestoltes. En cinqué lloc, a les successives Comissions de Festes que, amb esforç i sacrifici aconsegueixen dur endavant unes festes tan boniques com les que tenim ocasió de gaudir. I, en últim lloc, a tots els que d'una manera o d'altra col·laboren, de manera directa o indirecta, al fet que els carnestoltes del Villar siguen una realitat. Entre tots, s'ha aconseguit que les festes de carnestoltes del Villar del Arzobispo, el Carnaval del Villar, hagen sigut declarades com a festa d'Interés Turístic Autonòmic. L'enhorabona!!

Sabina

Ja fa més de quinze anys, a l'Ajuntament de Castellnovo, en la boda d'un íntim amic, em varen convidar a dir unes paraules dedicades als promesos. I vaig començar la meua intervenció recitant l'inici d'una cançó de Joaquín Sabina. "De sobra sabes, que era la primera / y no miento si juro que daría / por tí, la vida entera, / por tí, la vida entera". Era la primera intervenció que feia amb ocasió de la boda d'un amic i es tractaven d'eixes paraules que a un li naixen de dins del cor i que vaig intentar transmetre generosament a tots els que allí hi estàvem. I vaig voler que eixes primeres, foren les compostes per un músic i poeta amb solera, com és el cas de Joaquín Sabina. El passat dia dotze de febrer, en un concert que va donar al Wizink Center de Madrid, durant l'actuació, va caure de forma accidental de l'escenari, on estava fent el seu últim concert de la seua gira. I precisament el dia que el músic complia setanta-un anys. Va ser traslladat a l'hospital, on va ser operat d'urgència d'un hematoma intracranial. La notícia va córrer com la pólvora, especialment a les xarxes socials, que es varen fer puntualment ressò dels fets. Una volta digerida la trista notícia, un no pot més que recordar determinats moments viscuts, en els que la música de Joaquín Sabina ha format part de la banda sonora de la vida d'un mateix. I el primer record que em ve és el d'Elena Santonja presentant el programa "Con las manos en la masa", en el que, la sintonia de dit programa de televisió, va ser composta pel duo Vainica Doble i interpretada per Gloria Van Aerssen i per un jove Joaquín Sabina. Un altre rècord és el del d'un entretingut programa de televisió anomenat "Si yo fuera presidente", en el que, entre altres, el mateix Sabina interpretava cançons tan boniques com Calle Melancolía "Vivo en el número siete, calle Melancolía. / Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría. / Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía / y en la escalera me siento a silbar mi melodía". Joaquín Sabina és un poeta d'asfalt i metro, que sap contar com ningú una història de rodets urbans com la que a la cançó "Pacto entre caballeros" ens relata. "En la Puerta le esperó la policia / mucha, mucha, policía... ". El tercer rècord em ve, no cal dir-ho, d'aquell concert que va dur a terme a Paterna al Camp de Futbol Gerardo Salvador. Era setembre, passades les festes del Crist de la Fe, allà pels anys noranta del segle passat, quan un ronc Sabina cantava allò de "En el Boulevard de los sueños rotos / Vive una dama de poncho rojo / Pelo de plata y carne morena..." cançó carinyosament dedicada a Chavela Vargas. El concert s'havia d'haver celebrat a finals d'agost, però una indisposició del cantant va obligar a suspendre'l i celebrar-lo més tard. Especialment emocionant va ser quan va dedicar una cançó als qui eixe any es varen cremar a la Cordà de Paterna. Ara, mentre Joaquin Sabina, que d'acord amb el comunicat mèdic es troba estable després de la intervenció quirúrgica que ha patit, es recupera, només desitgem una prompta i ràpida recuperació, i que continue delitant-nos, per molts anys, amb les seues meravelloses cançons. I tot això, mentre ens donen les déu i les onze i les dotze i la una i les dos i les tres...

Ràdio

 He de confessar que, entre altres vicis inconfessables meus, un d'ells consisteix a escoltar la ràdio de nit. De tal manera que, una volta m'he posat el pijama i, ja gitat, mentre m'arropisc entre les mantes, em col·loque els auriculars a les orelles per a no molestar al personal, polse el botó que encén la ràdio i escolte algun programa que fan de nit i d'eixa manera agafe el son d'una manera plàcida i tranquil·la. El catorze de gener de 2013, l'Assemblea General de l'ONU, va aprovar formalment una proclamació de la UNESCO, per la que es recomanava que es proclamara un dia com a Dia Mundial de la Ràdio, a partir d'un estudi de viabilitat realitzat en 2011 per la UNESCO, en resposta a una proposta duta a terme per l'Acadèmia Espanyola de la Ràdio. D'esta manera, es va aprovar la data del 13 de febrer, dia en què es va crear Radio Naciones Unidas en 1946, per a commemorar eixa efemèride. Per tant, des de l'any 2013, cada dia 13 de febrer, se celebra a tot el món, el Dia Mundial de la Ràdio. Ara que s'acosta esta data, no puc més que tancar els ulls i recordar aquell aparell de ràdio de vàlvules que hi havia a cals meus pares. El varen comprar allà pels anys seixanta i presidia el menjador de casa. Era paregut al que adorna esta entrada, s'encenia a la llum i, amb les dos rodetes que hi havia als extrems, se sintonitzava l'emissora que un volia escoltar. En ell escoltaven ma mare i la meua iaia aquells programes de vesprada, com eren el Consultorio de Elena Francis, o les radionovel·les Matilde Perico y Periquin, la Saga de los Porretas, Ama Rosa o Simplemente María, entre altres. I em recorde, de vesprada, assegut al menjador de cals meus pares, mentre jugava amb els meus joguets de la infància i ma mare, la meua iaia Sabe i la meua tia Rosa, comentaven l'opinió que Elena Francis deia a través de les ones sobre la conducta d'un marit infidel, o d'una jove que s'havia quedat embarassada sense estar casada o d'un fill que tenia una mala relació amb els seus pares. Video killed the radio star, cantaven uns elegants The Buggles a finals dels anys setanta. Venien nous temps, en els que pareixia que les noves tecnologies d'aleshores, com era la televisió i el vídeo, anaven a substituir l'antiga ràdio. Però la veritat és que, hui en dia, quaranta anys després, la ràdio està més viva que mai i, magnífics periodistes ens informen a través de les ones hertzianes d'allò que passa al món, ens entretenen amb divertits programes, ens animen amb cançons punxades a radiofórmules convencionals, alhora que també duen a terme llavors d'informació d'utilitat pública, en cas de catàstrofes naturals o accidents. I, mentre des d'un lloc remot del món escolte la ràdio a altes hores de la matinada, no puc evitar pensar en el magnífic invent que va descobrir Tesla o Marconi en el seu moment i que m'ha donat moments de felicitat al llarg de la meua vida.

Ca Vidal

A la partida de las Suertes del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, hi havia una granja on un senyor anomenat Vidal López, criava un ramat de porcs. Era a finals dels anys setanta quan un Villar del Arzobispo pràcticament rural, començava a despertar del seu endormiscament heretat dels segles i de la història que li havia tocar viure. Com este bon home tenia experiència en el sector de l'hostaleria, car ja havia portat la regència d'algun bar al poble, va tindre la genial idea de substituir la granja, per un restaurant que fora alhora un lloc on se'n poguera anar a esmorzar un dimecres de matí, però on també es poguera celebrar d'una manera elegant un cap de setmana qualsevol, el banquet d'una boda, d'una comunió o d'un bateig, o qualsevol altre esdeveniment social que requerira un convit final. D'esta manera, en maig de l'any setanta-nou, es va inaugurar el Restaurante San Vicente, al Villar del Arzobispo. El primer acte que allí es va celebrar, fou el banquet amb ocasió de la primera comunió de la seua filla. A aquell primer esdeveniment inaugural, gràcies al saber fer, la destresa i les ganes de treballar de Vidal, li va seguir un altre, i un altre, i un altre. Fins i tot, durant un temps va ser discoteca, on els villarencs hi anaven a ballar els caps de setmana. Eren moments, en els que la millor publicitat era la que es transmetia de boca a boca, amb els comentaris dels assistents al convit que allí s'havia celebrat a conseqüència d'una boda, una comunió o un bateig. Allò de internet, les xarxes socials o el tripadvisor, encara era Ciència Ficció en aquells temps. A partir d'aquell moment, els porcs ja no pasturen solts per aquell indret de la partida de las suertes, sinó que ho fan dins d'un perol bullint, en forma d'orella, de morro o de maneta de porc degudament trossejats, que en companyia de fesols, creïlles, bledes, cebes, penques i garreta de corder, fan una deliciosa olla churra amb el caldo sàviament travat. O dins d'un apetitós plat de pernil, elegantment tallat a mà i regat amb un bon vi de la terra, a poder ser un Viña Villar, un Cantalares, un Tàpies o, fins i tot, un senzill Laderas. O en forma de morca o de llonganissa o de xorisso remullats en generós allioli, dins d'un exquisit i cruixent entrepà de blanc i negre per a esmorzar, amb cacaus i olives. O en forma de deliciós secret ibèric, o d'una tendra carrillada, degudament acompanyats amb la suculenta guarnició d'unes creïlles fregides casolanes, o d'una sabrosa verdura a la planxa. Quaranta anys després, i després de la seua jubilació, el seu fill, Vidal López Herrero, porta la gerència del restaurant on la seua esposa, Rosa Gómez Martínez, és la jefa de cuina. És una generació que ha conegut els inicis humils d'este establiment i que han viscut el món de la gastronomia ja de ben xicotets. A cavall entre la tradicional Olla Xurra i l'avantguardista cuina d'autor, varen participar al Concurso de la Trufa de Andilla amb una suculenta tapa anomenada "Croqueta de jamón y queso curado, huevo poché y trufa rallada", on varen quedar en una bona posició. Ubicat als afores del Villar del Arzobispo, al costat de l'ermita de San Vicente, d'on reb el seu nom, este restaurant és un lloc on el menjar és un delit per al paladar. No vos en penedireu!

Fotografia:  https://www.tripadvisor.es/LocationPhotoDirectLink-g3706278-d3701281-i152257708-Restaurante_San_Vicente-Villar_del_Arzobispo_Province_of_Valencia_Valen.html

Diumenge Paella

 El passat diumenge dia 12 de gener, vàrem tindre ocasió de poder assistir a l'estrena a À punt Televisió, de l'esperada sèrie de televisió anomenada Diumenge Paella. Es tracta d'una sitcom o comèdia de situació, que tindrà un total de 13 capítols de 25 minuts de durada cadascun. Al llarg dels mateixos, se'ns presenta als Costa. Es tracta d'una família molt particular que es reuneix cada diumenge al voltant d'una paella. Noms com Sara Costa, Lina, Tino costa, Elvira, Josep, Llàtzer, Pau Costa i Cata Costa, a partir d'ara ens resultaran familiars a tots els valencians en la nit dels diumenges, car és el nom dels personatges de la nova sèrie, interpretada pels actors Sandra Cervera, Lola Moltó, Carles Sanjaime, Carme Juan, Miquel Mars, Ramón Ródenas, Guille Savala i Paula Braguinsky. Tots ells de la terra, amb experiència en sèries de ficció semblants i que representen, en cada capítol, l'estereotip d'una família valenciana qualsevol, amb una iaia de mentalitat conservadora, una mare que sempre ha de nadar entre dos i fins i tot, tres aigües, un marit vivalavida, i uns fills, cadascun amb una forma de pensar totalment diferent. Es tracta de l'estereotip d'una família actual, moderna, progre, amb els problemes típics de la nostra societat actual i que produiran una sèrie de situacions que es trobaran entre l'esperpent i la hilaritat, la tendresa i la gràcia, que tindran com a fil conductor eixa paella al voltant de la qual molts de nosaltres ens trobem els diumenges en companyia de la nostra família. I és que, tots som família Costa. Tots tenim una miqueta de Costa dintre de nosaltres, que ens fa fins i tot, reviure personalment situacions tan peculiars com les que tindrem ocasió de gaudir al llarg dels capítols de tan divertida sèrie. Esta comèdia de situació que es desenrotlla, com qualsevol sitcom, en un mateix lloc i amb uns mateixos personatges i que està amenitzada amb unes rialles, bé gravades o bé en viu, està coproduïda per Beniwood Producciones en companyia d'À Punt Mèdia per al canal autonòmic À Punt. Està dirigida per Alberto Evangelio, el guió està escrit per Quico López Cebrian, David García Casany, Paco López Diago, el mateix Alberto Evangelio, Patricia Pardo i Chon González. Esta nova sèrie, per a nosaltres els valencians, i per al nostre sector audiovisual autòcton, probablement té molta més importància de la que pareix. Perquè la desfeta i fallida del tristament desaparegut Canal Nou, va produir com a conseqüència, la conclusió precipitada de sèries tan famoses i que varen causar sensació entre els valencians, especialment per als més majors, com fou, entre altres, L'Alqueria Blanca. Al mateix temps, este mateix fet va produir com a efecte col·lateral la desfeta d'un sector audiovisual propi i autòcton que en aquell moment estava en una etapa de plena florida. Diumenge paella, és la primera sèrie de ficció en format de comèdia de situació de televisió per al nou canal autonòmic valencià. Esperem que esta sèrie siga un èxit i que a la mateixa li seguisquen altres, com a mínim, amb la mateixa qualitat. I que, d'eixa manera puga reflotar el nostre sector audiovisual de la trista crisi que l'envolta des de fa temps.

Institut

Hui fa cinquanta anys, es va inaugurar l'institut de Paterna. En un principi, es tractava d'una delegació de l'institut Benlliure de València, del qual va dependre fins al curs 1974-75, que fou quan va adquirir autonomia pròpia. Qui estes lletres escriu, encara no havia nascut aleshores, però sí que va passar per les seues aules uns quants anys després. Fou en la tardor de l'any 1987. Havia acabat feia poc l'EGB al col·legi Villar Palasí i, tot un món de possibilitats s'obria davant dels meus passos. Fou una època de canvis, tant en l'àmbit físic i biològic, car era el temps del començament de l'adolescència, com també a nivell personal i humà, ja que era el moment en el qual un deixava d'anar al col·legi al qual havia anat des de pàrvuls, per a passar a un nivell d'estudis superior. En ser un únic institut públic el que hi havia a Paterna, esta circumstància va fer que hi coincidírem, tant amb part de la classe dels qui anàvem al col·legi d'EGB, com amb el xiquet del carrer amb qui un jugava fins feia poquet, o amb el veí que coneixia un de tota la vida i amb el que només havia intercanviat unes poques paraules al pati de la finca. Trenta anys després d'eixir de l'institut, mire cap enrere i em veig amb ulleres de pasta, el monyo pentinat amb la ratlla al mig, pantalons vaquers i una carpeta forrada amb fotografies d'alguna modelo d'aquella època. I no puc evitar recordar aquells feliços anys en els quals un només es calfava el cap en estudiar. En el que la seua única preocupació era aprovar l'examen de literatura del dimecres vinent. L'únic desig, que arribara el dissabte de vesprada per a anar amb els companys a Arena, a Woody o a Espiral. El millor plaer escoltar una cançó d'U2. La il·lusió més gran, que la companya de classe que seia al costat teu, es girara per a preguntar algun dubte sobre allò que s'havia explicat. El millor regal, una cassette gravada a una minicadena de doble platina. I la major esperança, que arribara finals de juny per a replegar les notes i estar tot un estiu, de juny a octubre, de vacances, sense fer res més que anar a la piscina, a la platja, o de campament. Varen ser, probablement, els millors anys de la meua vida on, cada dia que passava, s'aprenia una cosa nova de la vida, al marge de les matèries pròpies de classe. Allí vaig descobrir la consciència cívica d'estudiant, així com els primers passos en la responsabilitat i la maduresa pròpia de la vida, que consisteix en el fet que allò que un vol, aconseguir, s'ho ha de treballar i que no sempre s'aconsegueix. Al mateix temps, no puc evitar pensar en tants i tants paterners que hem passat per les seues aules i que recordem aquells dies de vi i de roses viscuts, en companyia dels companys, que en acabant varen ser els amics que ens han anat acompanyant en el camí. Així mateix, com no recordar a aquells professors que es varen deixar la pell perquè aprenguérem. Alguns d'ells, ja no estan entre nosaltres. Per a tots ells, el nostre reconeixement i la nostra estima. Hui l'educació de Paterna està de festa. Perquè cinquanta anys, són ja una edat de maduresa i d'assentament per a l'Institut de Batxillerat Dr. Peset Aleixandre de Paterna. L'enhorabona!!

Aniversari

Fa quaranta-set anys, la mare de ma mare amb un gest de patiment típic d'ella, li va dir a ma mare "Et trobe mústia. Fas una cara que no m'agrada gens". Seria sobre l'estiu de l'any setanta-dos. Les dos agafades del braç, varen anar a la consulta que D. José Horts tenia a Paterna a la Plaça Major, davant de la casa on vivien els meus pares i la meua germana, perquè li fera un reconeixement mèdic i saber d'eixa manera, què és el que li passava. Després de dir-li ma mare al metge que feia uns dies que no es trobava bé, la va mirar i, dirigint-se a la meua iaia Sabe, amb una mirada socarrona típica d'este doctor, va dir, assenyalant a ma mare amb el dit polze: "Esta, sap vosté lo que té? Que està més prenyà que una burra". Li va fer una analítica i, efectivament, el resultat va determinar que estava en estado. Els meus pares, ja tenien una filla d'onze anys, la meua germana Maribel, ja criadeta pràcticament. La meua aparició a l'escenari, va ser primer una sorpresa, que es va convertir en alegria després. Va passar l'estiu, les festes del Crist. Va passar la tardor. Va passar el Nadal i, després dels Reis, va ingressar a l'Hospital la Fe. Mon pare, en aquell temps, treballava com a forner al forn de la Corretgeria. El seu ritme de vida era que dormia de dia i treballava de nit. Per això mateix i, davant la impossibilitat de poder portar a ma mare a l'hospital, el tio Paco, l'home de la tia Maxi, amb aquell Renault "cuatro latas" que tenia, fou qui la va portar a l'hospital i allí es va quedar ingressada. La comare de ma mare, Donya Ana Maria, al ser ma mare una dona ja major per a gestar, car tenia ja trenta-huit anys, per a evitar complicacions, no va voler que ma mare parira a casa, com era costum en aquells temps, sinó a l'hospital la Fe de València, on treballava ella i on hi havia molts més mitjans per a actuar en cas que es complicara la cosa. D'eixa manera un onze de gener de l'any mil nou-cents setanta-tres, a la una del migdia, vaig vindre al món. Com tots els nadons estàvem a la mateixa sala, encara que tots estàvem identificats perfectament amb l'etiqueta corresponent, mon pare va vore que jo duia una taca roja dalt de la cella de la dreta. I eixe identificatiu era el primer que mirava per a saber que era jo, i que no m'havien canviat per un altre. Mon pare em volia posar un nom cridaner de la Bíblia: Jonàs, Aran, Abraham, Josué... la qual cosa atemoria a tota la família. Però fou en mirar al calendari el nom del sant del dia del meu naixement, quan se li va il·luminar la ment. En el nom del sant del dia, coincidien uns quants fets: el sant del dia del naixement, la tradició familiar, un nom no massa conegut aleshores... I d'esta manera, em varen posar per nom Alejandro. Des d'aquell dia, jugant jugant, ja han passat quaranta-set anys. La resta de la història ja la coneixeu.