Your smile.

Un company de treball a qui li agrada molt la música, que toca la guitarra i que, a més a més, està molt enamorat de la seua novia, amb motiu de l'aniversari de la seua xica li ha composat una cançó. “Escolta açò i em dius què et pareix”, em va dir l'altre dia. I no és que siga amor de company, però la vaig escoltar uns quantes voltes i he de dir que em pareix francament meravellosa. Es tracta d'una genialitat que només les persones enamorades són capaços de fer, amb un estil de cow boy de mitjanit entre el Kris Isaak més ortodoxe i el David Bowie més canalla. I és que entre la nocturnitat de pafeto dels noranta i atmosfera arrossera de la ribera, el meu company fa realitat aquell certer refrany que diu que si un artista s’enamora de tu viuràs per a sempre.

I mentre escolte una altra volta la seua cançó, em ve a la ment la reflexió aquella al voltant dels regals que es fan, que el més important d'allò que es regala no és el que costa, sinó el que val. I me'n recorde d'una pel·lícula que em va marcar als inicis de la meua joventut i que fou “El club de los poetas muertos”. Hi ha una escena a la qual, a un xiquet que està internat a la prestigiosa Welton Academy, el dia del seu aniversari va rebre un regal molt voluminós. En obrir-lo, va descobrir que es tractava d'un joc d'escriptori, segurament molt car, obsequi dels seus pares pel seu aniversari. Però aquell xiquet estava trist: el que volia era el calor dels seus pares, però no la seua ostentació. Al final, després de conversar amb un amiguet, acaba llançant el regal terrat avall. Es pot, per tant, fer un regal carísim, però no tindre cal de valor per a la persona que el rep.

El verdader regal és doncs, aquell al qual un deixa la seua empremta personal, la qual cosa fa que el seu valor siga molt alt, independentment de quins siguen els seus costos, que no sempre han de ser crematístics, sinò que poden ser de temps, d'espai o de qualsevol altre tipus. Tal volta siga un senzill poema, un SMS entranyable, un missatge per whatsapp carinyós, un simple post-it amb unes paraules tendres,… o una bonica cançó d’amor.

Si voleu escoltar la cançó en qüestió, només heu de punxar al següent enllaç: Your-smile

Paterna.

 La toponímia és aquella branca del coneixement que estudia el nom dels llocs. Per què una muntanya s’anomena d’una determinada manera, o per què una sèquia o un barranc s’anomena d’una altra. Ja fa deu anys em varen encarregar fer un registre i un xicotet estudi al voltant de la toponímia del meu poble, de Paterna, que ara eix a la llum en una publicació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dins de la seua col·lecció d'onomàstica i de la sèrie “Toponímia dels pobles valencians". L’obra, que és un opuscle de 10 pàgines, replega una xicoteta presentació on descric el meu poble: la seua història, la seua geografia, el seu present, el seu futur, les seues festes,… tot això condensat en 2 pàgines. A continuació hi ha una replega topogràfica dels elements físics i partides més importants, així com de la presència humana, tant de poblament, vies de comunicació, com altres llocs d’interés. L’opuscle conclou amb una contraportada doble on hi han dos mapes: l’un, dels elements físics i partides i l’altre, de la presència humana. En ells apareixen marcats al lloc exacte on es troba cadascun dels topònims que s’han arreplegat a les pàgines anteriors.

Ara que estic fullejant esta publicació que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Paterna, no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida i recordar la il·lusió que em feu el preparar este treball per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quan, amb uns plànols d’un metre quadrat cadascun, havia d’anar assenyalant i identificant cadascun dels elements geogràfics, hidrogràfics, orogràfics, partides, vies de comunicació… que allí hi apareixien. Açò va anar acompanyat d’un treball de camp on, en companyia de mon pare i el Citroen que teniem aleshores, varem recórrer tots els indrets del terme municipal del meu poble: l’horta, amb les seues diverses partides, tal com la Corrucosa, la Canal Fonda, el Vado o la Closa; la muntanya, amb les seues urbanitzacions, tal com la Canyada o el Plantio i els seus racons entranyables, com la Vallesa, el Mirador, el Llac, Bonavista o la presa de la Canyada, on naix la sèquia de Montcada. O ja a la part més septentrional del terme, la Conarda, la Bassa Blanca, tocant amb el terme de Sant Antoni de Benaixeve, el Siscar, el Pla del Retor i el Barranc d’en Dolça, que en el seu últim tram fa de frontera natural amb Benimàmet. De cadascun d’estos indrets mon pare em contava alguna història. Així, el racó de Patiràs és una partida que deu el seu nom a les dificultats que allí n’hi havien per a regar els camps. El nom que més m'agradava era el Plà de Borla per la seua sonoritat. I el lloc més entranyable, l'antic berenador del tio Pasqual, i la caseta dels caçadors, on tants dies de Pasqua he anat de menut a menjar-me la mona.

No voldria concloure esta entrada sense donar les gràcies a mon pare, per acompanyar-me en la localització dels llocs i paratges del nostre poble. Així mateix, també vullguera agrair a Vicent Gabarda per la seua col·laboració a l’hora de localitzar determinats llocs que la memòria de mon pare no aconseguia recordar. Per a tots ells, el meu agraïment més absolut.

Esta publicació impresa està disponible en els llocs habituals. Però si voleu aconseguir-la en versió digital, només heu de punxar a l'enllaç següent:

http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/PATERNA

La connexió a Internet.

Hem perdut la connexió a l'internet. Al intentar accedir a la pàgina que utilitzem al treball, esta s'ha quedat en blanc i de sobte, ha aparegut sobe el fons blanc un  missatge en lletres negres d'impremta, probablement tipus arial o Times New Roman, que deia que la pàgina en qüestió no està disponible. A continuació, en lletra més menuda explicava l'origen del fallo, com una mena de manual de primers auxilis i les pautes a seguir per a continuar tenint connexió. Primer ha hagut un soroll  generalitzat, mesclat d'incredulitat i de sorpresa, per a acabar en un  comentari general "Que no n'hi ha internet". Ha segut el moment de parlar amb els companys dels costats. He intentat connectar-me una altra volta i... res, ni cas. I de nou, algun altre comentari amb els companys. Que si què haurà passat, que si és problema de la connexió externa i no sé quins altres comentaris més. Aprofite per a anar al servici. Intente connectar-me una altra volta  i...res. Em decidisc a esmorzar-. Diuen que a grans mals, grans remeis. I el remei se m'apareix en forma d'entrepà amb pernil dolç, amb el qual em quede com un capità general. Intente connectar-me una altra volta, refresque la pantalla i...res. I pense en este moment en el gran avanç, per no dir revolució, que ha segut el món de la informàtica per a la societat actual, en tots els àmbits, tant en el laboral com en el personal. Cóm ha canviat nostra forma de ser, començant per la forma de lligar entre els més jovens que ja no pregunten si estudies o treballes, ni es demanen el número de telèfon, sinó que la pregunta és si tenen whatsapp o facebook o twitter. Mentrestant, al món laboral tot funciona a través de la xarxa començant per la forma de treballar i les ferramentes que s'utilitzen, continuant per la manera de comunicar-se d'una forma quasi instantània i acabant per la manera d'acomiadar-se amb un missatge remés telemàticament. Tota esta tecnologia que ens ha acomodat la vida, fa que, el dia que falla és com si estigueren babaus el temps que no tenim connexió a Internet i no sabem fer res si no és amb la xarxa. Mentre reflexione al voltant d'açó, algú, emulant a Rodrigo de Triana, ha donat un crit "Que ja hi ha Internet!!" I he intentat connectar-me una altra volta i... ara sí que he pogut accedir-hi. I hem continuat treballant com si no hi haguera passat res.

Llengües en contacte.

Quan hi ha dos llengües en contacte, moltes voltes solen donar-se situacions curioses, variopintes i inclús còmiques al seu voltant, degut a una mala interpretació respecte al significat que una paraula pot tindre en una altra llengua. Així, a l'any 1971, En Ernest Ferrando va publicar al llibre de festes del Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, un article anomenat "L'escola en 1893". En ell ens conta cóm eren les escoles municipals, concretament a Paterna, en aquell any, baix la mirada d'un xiquet espaviladet anomenat de malnom "Griset". Ací vos reproduesc un fragment molt il·lustratiu del seu article, relacionat amb el tema que estem tractant.

"Han passat unes setmanes. «Griset» te una galta més grossa i vermella que l'altra. ¿Què li passa? Vol dir-li-ho al Sr. mestre per a que el deixe anar a sa casa. No sap com li ho té que dir en castellà, perquè el mestre es estremenyo i no enten el valencià.

- D. Joaquín...

- ¿Qué quiere?.

- Que me hace mal un... un "quijal".

- Te duele una muela?

- Un... "clavo", un diente...

El castellà no li entra a Griset. ¿Per què varen inventar el castellà? Una muela... ell coneix les moles de molí pero ningua d'eixes li fa mal".

Esta conversa que es produïa a finals del segle XIX, s'ha anat reproduint entre persones diferents, en contextes diferents i sobre temes diferents, però la circumstància de fons, sempre ha segut la mateixa: el contacte entre llengües i les confusions que, de bona fe, de volta en volta es duen a terme..

Ma mare sempre ens ha contat que quan era fadrina i vivia a cals seus pares, a una finca que hi ha encara enfront de la portalada on vivien, es va posar a viure un matrimoni que venia de Madrid. Varen fer amistat amb ells, especialment amb la dona. Un dia aquella dona va dir "Me voy a comprar judías verdes que a mi marido le gustan mucho". Tant ma mare com la meua iaia, que savien que l'home d'aquella senyora estava delicat de salut, comentaven entre elles "Fixat, va a comprar fessols". "Però si són molt indigests". "I més de nit". Un dia va coincidir ma mare amb aquella dona pel mercat. I en vore que a la venedora li demanava "judías verdes", es va esperar per a saber què era allò que havia demanat. I el que va comprar va ser... Bajoquetes. D'esta manera, es va resoldre el misteri.

En una altra ocasió, al costat de ca la meua iaia hi havia una altra casa, la cambra de la qual els amos l'havien dividit en diverses habitacions que les llogaven a gent forastera que s'establia a Paterna per a treballar. En esta ocasió es tractava d'una família que venia de Còrdova. La dona, quan parlava del seu marit, el anomenava com a "mi Curro" i quan parlava del fill, este era "mi Currito". I ma mare i la meua iaia es miraven. I després comentaven "Cóm que curro?" "Que li faltarà alguna ma?" "O algun braç? "I al fill?". I quan veien a l'home aquell, el veien amb els dos braços, i les dos mans, a l'igual que el fill. El misteri aquell es va resoldre quan, amb més confiança li varen preguntar a aquella dona que què era allò de "curro". I ella els va dir que "Curro" era el diminutiu carinyòs que als qui tenen el nom de "Francesc", reben a Andalusia.

WhatsApp.

He telefonat un amic de la infància per a felicitar-lo pel seu aniversari.. Es tracta d'una persona que, les acaballes que hem viscut junts no caben en una enciclopèdia. Després de preguntar-nos respectivament per les famílies i contar-nos algun que altre xafardeix, al vore'm una miqueta verd en alguns temes, de sobte em va dir "Claro, tío, como no tienes WhatsApp..."

No deixa de ser curiós el nom "WhatsApp", que és un joc de paraules que prové de l'expressió anglesa "What's up", el significat de la qual ve  a ser paregut a "què passa", "cóm estàs" o "cóm et va", i la similitud fonética entre l'expressió "up" i el mot "app", diminutiu en anglés de la paraula "application". I hi ha que vore cóm esta forma de comunicació instantània, que ha anat agafant força d'un temps cap a esta banda, ha anat deixant obsoletes altres mecanismes de missatgeria electrònica com puga ser l'e-mail o les xarxes socials tipo Facebook Twiter. Açò produeix com a conseqüència que aquells que no ens adaptem al canvi tecnològic, és a dir que per els que no disposem de dita ferramenta informàtica es crea incomunicació i per tant, una certa exclusió social. Com un no estiga dins dels cercles informàtics de dita xàrcia, un no existeix i per tant, és totalment transparent per als que sí que empren eixe sistema de comunicació.

"Quod non est in WhatsApp, no est in mundo" dirien els antics romans. Efectivament, perquè açò de la informàtica ens crea un món virtual, paral·lel al món terrenal, on només hi existeixen aquells que tenen dita ferramenta informàtica i que, a mes a mes, volen o tenen necessitat de participar en l'instant precís en què es succeeixen les coses,  d'allò que que una altra persona, o bé ha dit o bé ha publicat, siga una fotografia, un video o qualsevol altre gadget informàtic. probablement el comentari fet, siga "Bon dia, ja m'he alçat", on tots els membres del grup contestaran amb algun comentari a tan important missatge. O tal volta el missatge duga anexe una fotografia d'una taula magníficament parada a la que tots faran un comentari agradable cap al menjar que hi ha a la taula parada. O d'enveja cap els comensals que allà es disposen a menjar.

Al final, un pren la determinació de que qui vullga localitzar-me, ja sap cóm fer-ho. Be venint a ma casa, bé telefonant-me, bé per mitjà d'un SMS o d'un missatge privat a les xarxes socials que jo utilitze. De tota manera, fa més de deu anys, jo era dels qui deia que "ni tenia ni volia mòbil" i ara mateix m'estic plantejant el canviar-me'l per un de gama superior. En començar a funcionar les xarxes socials, jo n'era renuent. I n'hi ha qui de forma irònica ara em diu "I això que no en volies" En definitiva, que en açò de les noves tecnologies, sempre arribe a l'últim glopet, no sé cóm m'ho apanye!!

El catxirulo.

El catxirulo més genuí és aquell que s'elabora artesanalment a casa, amb canyes finetes de vora sèquia, tallades a poder ser el diumenge de rams, als peus de la sèquia de Tormos o de Montcada. Evidentment, de qualsevol altra sèquia també en són bones. S´han de tallar a mida i s'ha de nugar al mig amb fil de palomar de tal manera que el perímetre del catxirulo, que el marcarem també amb el cordell, ha de tindre forma d'hexàgon més o menys regular. A continuació l'esquelet de catxirulo el cobrirem amb paper de diari, dóna igual la capçalera que porte el periòdic. Per a apegar-lo mesclarem a un recipient, aigua amb farina i farem una espècie d'engrut o de guix que, encara que no siga tan fort com l'argamassa, almenys aguantarà els envits que les corrents d'aire produiran al nostre joguet al dalt del cel. Una volta sec, nugarem als dos extrems superiors de l'hexàgon un tros de cordell. L'altre cap del cordell el nugarem amb  aquell que naix al centre del catxirulo i que acaba a la ma del pilot. A la part inferior nugarem la cua, es a dir un altre cordell llarg al qual s'han nugat retalls de tela que, en forma de llacets, ballaran al dalt del cel com a certer timó, una dansa de colors.

Però el catxirulo no seria tal si no anara acompanyat d'una mona de pasqua en forma de cocodril o de llaç, tant se'n dóna, d'una llonganissa, també de pasqua, d'una botella de llimonada, de les de cristall, amb tap de plàstic enganxat amb una estructura de ferro a la boca de la botella, al centre de la qual, en forma de pictograma hi ha escrit «Gaseosa "La Fuente del Jarro"»  i dins de les lletres hi ha dibuixada la font del Gerro, tal i com era en el seu dia. I com no està bé que l'home estiga sol, l'acompanyarem amb el grup d'amics de tota la vida amb els qui farà rogle.

A totes estes circumstàncies hi ha que afegir també un vent de llevant que bufe no massa fort, però sí allò que siga necessari per a elevar sense massa corregudes innecessàries el catxirulo al dalt del cel, enmig de la muntanya on no hi han ni finques ni cables de la llum que impedisquen el seu vol en autèntica llibertat, ara més cap amunt, ara més cap avall, però sempre amb el fil de palomar ben tens subjectat a la mà. Si a tots estos elements els acompanyem amb la banda sonora original de "La Tarara", tindrem dons un diumenge de Pasqua perfecte.

Succeïts o sosoits.

L’altre dia em varen contar un succeït –o un sosoit que dirien els més castissos- que em va fer molta gràcia i em feia certa il.lusió publicar-lo ací al blog. Seguint l’estil de D. Ernesto Ferrando, Ernest d’el Molí, gran paterner i millor contador de sosoits, ho narraré  ací. Farà quatre vintenes d’anys, n’hi hagué un home que era bracer, és a dir aquella persona que treballa la terra a jornal. I es va alçar de bon matí per a anar a l’horta, on havia quedat amb l’amo d’un camp, per a  treballar, no sabem si per a plantar cebes, regar, tirar guano,…. Es coneix que encara era de nit i, a la palpa, va regirar per entre el rebost alguna cosa per a desdijunar. Va localitzar pel tacte una cosa llarga, prima i redona i a endevinar que era un bollo de xocolate. Va agafar un tros de pa per a acompanyar la mescla, que va clavar en sentit longitudinal per tota la llargària del pa. Es va preparar el saquet, va agafar l’aixada i se’n va encaminar cap a l’horta. Quan ja anava a mitant matí, li va entrar la gana i tragué l’entrepà. A mos redó va mamprendre, l’un darrere de l’altre. Conforme anava menjant, anava notant que per entre el paladar li feia cosquerelles una espècie de cordellet.. Caram quin xocolate més raro… I un altre mos. Quan ja en duia més de mig entrepà menjat, el va obrir i va descubrir que allò que estava menjant era un tros de ciri que li havia sobrat de no sé quina processó i que el tenia guardat per a poder llumenar-se en cas de que la llum se n’anara en dia de tronada. N’hi ha que matisar que la persona en cuestión a qui li va passar este fet, no tenia paladar, és a dir, no distinguia els sabors dels aliments. I per això li va passar tot açò.

Caram, quina gràcia, no? Li vaig dir al meu interlocutor. I este em va respondre Pues encara li va passar una de més grossa. Anà un dia a la barberia de Fava, ahí a mitant carrer Major un dissabte de matí per a afaitar-se la barba i arreglar-se el monyo. N’hi havien uns quants homens esperant que els tocara el seu torn. Ell començà a dir “Xe, per favor, deixeu-me passar, que tinc a la dona mala i vull anar-me’n prompte per a cuidar-la. El que més i el que menys el va deixar passar. Quan el barber va acabar de fer-li el servici d’afaitat, li va pagar la quantitat establida, va eixir a la porta de l'establiment, es va recolzar contra la paret, es va traure el portacigarrets i el llibre de paper de fumar, va agafar un pessic de tabac picat, el va estendre al paper de fumar, arreglant-lo amb delicadesa, es va liar un cigarret i, tranquil.lament se’l va fumar. Els homens que l’havien deixat pasar, en vore el seu comportament, li preguntaren "Xe, però no tenies a la dona mala?"  I ell, deixant caure una rialla i deixant eixir un glop de fum per la boca, els va contestar: "Que n’hi ha alguna que siga bona?".

Xarxes socials.

Una xàrcia social no deixa de ser una comunitat de veins on cadascun expressa lliurement allò que lliurement vol, sense por de que a un li trenquen físicament la cara. Però a l'igual que en una comunitat de veins un sap qui és el que xilla a ple pulmó, el que arriba borratxo a casa, el que es passa tot el dia estudiant per a aprovar una oposició o el qui és músic i està tot el dia en casa tocant la trompeta o el piano, així mateix a les xàrcies socials tots sabem la informació dels demés per allò que cadascun publica, però també per allò que s'insinua. Així, si un publica "me'n vaig de vacances a Cancun", a banda de la notícia del viatge que es publicita, un pensa que eixa persona, o s'acaba de casar o guanya molt bon jornal o és tot mentira, començant per allò del viatge.

Però, què passaria si a eixa comunitat de veins hi haguera algun veí indiscret que, utilitzant la capa d'invisibilitat del Harry Potter, entrara en cadascuna de les nostres vivendes com si no n'hi haguera amo i estiguera al tant del que fa cadascun de nosaltres a sa casa? Quin olor fa el dinar que anem a menjar d'ácí a una estona, cóm el veí del quart guarda a un sobre un grapat de bitllets i l'amaga al segon calaix de l'aparador del menjador per a pagar la contribució de la casa, cóm fa un forat el veí de dalt a la paret per a penjar un quadre horrible i el penja tort, cóm banya plàcidament la veina de baix el seu xiquet de bolquers a la banyera que li ha regalat la seua germana, o cóm critica el veí d'enfront a la veina de dalt per un  comentari de mal gust que li ha dit a l'ascensor.

Estes situacions que poden resultar impossibles i un tant còmiques en la vida real, en la vida virtual, encara que no ens ho creguem, es donen quotidianament. Estes noves formes de posar-nos en contacte, encara que no ens en adonem, ens lleven llibertat i ens priven d'intimitat. Un company de la facultat que feia un grapat d'anys que no el veia, me'l vaig entropessar l'altre dia i li vaig preguntar si estava a alguna xarxa social.  I em va contestar que no, perquè això atemptava contra la seua llibertat i la seua intimitat. I no li falta raó perquè tota la informació que flueix per les canonades informàtiques va a parar a uns mega servidors. Diuen que qui té la informació és qui té el poder sobre les persones. No tan sols es tracta d'obtindre informació a partir de converses intranscendents al voltant de gustos per a vestir o menjar i conèixer així la tendència de les persones en quant a moda o gastronomia, per exemple, per a oferir tant productes o servicis que seran èxit segur, sí o si, si no que, només en connectar-nos, enseguida es sap de d'on ens connectem, quin sistema operatiu estem utilitzant, si ens connectem a través d'un mòbil o a traves d'una tablet o d'un ordinador portàtil, de quina marca és,...Tot açò és informació molt valuosa per a les grans companyies informàtiques que convertiran una qüestió purament tecnològica per obra i gràcia de la pròpia tecnologia en una qüestió bàsica i purament crematística.

Cada volta que entrem a una xarxa social, pensem que hi ha algú que ens està espiant. Només ens l'hem d'imaginar tot vestit amb roba cenyida negra, amb un antifaç negre, tombat en terra, guaitant per badall de la porta, observant cóm ens portem la cullera plena de llentilles a la boca.

Vicent Andrés Estellés i Paterna.

Estatua Vicent Andrés Estellés
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El passat dia 18 de desembre es va aprovar per unanimitat al ple de l'Ajuntament de Paterna, una moció presentada pel grup Compromís, per la qual s'acordà que el nostre municipi  s'adherisca a la ruta Estellés. Per als qui som amants de la cultura i la literatura, ens agrada l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés i, a més a més, som de Paterna, esta notícia ens dóna una gran alegria pel fet de reconèixer l'obra de l'autor burjassotí. A un consistori al si del qual conviuen diferents sensibilitats polítiques, ha predominat l'aspecte cultural per damunt del ideològic a una matèria on es tan susceptible de confondre la política de la cultura i al reves, el que és la cultura de la política, la qual cosa no deixa de ser gratament sorprenent.

Molta i molt fecunda és l'obra del nostre poeta, que fermenta a les parets de sa casa al carrer Josep Carsí, que es projecta per cadascun dels racons del seu poble, Burjassot i s'escampa pels pobles del seu voltant. La ruta Estellés, és, per tant, un recorregut per 24 punts del seu municipi i que han tingut alguna transcendència, tant en la vida com en l'obra del poeta. D'esta manera, el cementeri, el carrer Mendizábal, el carrer ceramista Juli Llopis, el forn del sol, la plaça de Sant Roc, la plaça de la constitució, el pouet o fins i tot l'horta, són punts d'encontre d'esta ruta on s'ha instal·lat a cadascun d'estos indrets, un panell de ceràmica on s'hi ha reproduït algun poema emblemàtic de l'autor, relacionat amb el lloc en qüestió, i amb un codi QR que enllaça amb un contingut multimèdia que ens permet escoltar el poema de llavis de rapsodes diversos. D'esta forma podrem gaudir d'un agradable passeig pels carrers de Burjassot, tot i rememorant diversos moments i diversos poemes del nostre poeta.

El pouet
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Però quina ha segut la relació del poeta amb Paterna? La veritat és que Paterna i Burjassot són localitats veïnes i que en gaudeixen d'un tarannà en comú. És comú el paisatge de l'horta i és comuna la llengua que es parla. Pertanyen a la mateixa comarca i també al mateix partit judicial. El caràcter de les gents d'un i altre poble són semblants. Quan, per exemple, a la "Sonata d'Isabel" se'ns diu "Dic Isabel i canten els canyars", a la meua ment em venen els canyars que hi han a la vora de la sèquia de Tormos a la Canal Fonda de Paterna, on tantes vesprades he estat amb mon pare i on veia com l'aire de ponent escorava les canyes, tot i produint el seu càntic característic. Este paisatge bucòlic comú no és l'únic que reflexa Estellés als seus versos, implícitament relacionats amb Burjassot, Paterna, Godella, Museros o Rafelbunyol, per exemple, sinó que, a mes a mes, nomena explícitament el poble de Paterna en altres dels seus versos, començant pel més que manit poema "No escric èglogues" del Llibre de Meravelles, que al seu vers número 16 diu

"venien autobusos de Gandia i Paterna".

Carrer ceramista Juli Llópis.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El paterner Josep Albert Sánchez Gutierrez va publicar al programa de festes de Santa Cecília de 1993, un article anomenat "El nom de Paterna en la literatura", del qual extractem  estos fragments.

«I ja en el nostre segle, la poesia del burjassotí Vicent Andrés Estellés ens forneix d'un bon nombre de cites. El que resulta més sorprenent ací és la seua relació entre Paterna i la mort, sobretot si tenim en compte que aquelles citacions estan escampades per tota la seua extensa producció. Paterna com a lloc de mort, vincle explicable per la duríssima repressió exercida als anys de postguerra, concretada en els afusellaments massius que tingueren lloc durant la joventut del poeta.

"Uns dies després, a Paterna, van afusellar el causant de la seua mort".

"En acabar la guerra, el seu marit fou de les primeres persones que varen matar a Paterna".

(Tractat de les maduixes).

"Els camps de Burjassot i el camp de Borbotó

el secà de Paterna i el secà de Godella"

"I el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna".

(La clau que obri tots els panys).

"Ofici permanent a la memòria de Joan Baptiste Peset Aleixandre, 

que va se afussellat el 24 de maig de 1941"

(Gran ofertori pels morts valencians de la postguerra).

"Els matins de Paterna i les nits de Paterna

(sabeu bé si la torre és àrab o romana?)"

(Llibre de meravelles).»

Plaça de sant Roc.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Un altre paterner, Vicent Salvador, catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló, i expert en l'obra de Vicent Andrés Estellés és entrevistat al diari "Las Provincias", el 7 de Gener de 2014 a un article anomenat "Los versos que tomarán Paterna", on ens diu que Paterna era la població veïna a la seua, Burjassot, per la qual cosa, tal i com escrivia Estellés, que no era un poeta realista però sí de realitats, era inevitable que Paterna apareguera la seua obra. I així, Salvador, ens nomena un a un, els elements paterners que apareixen a l'obra poètica  d'Estellés: La Torre i les coves, el palau, el trenet, els plats i els socarrats, i sobretot, la mort, especialment dels afussellats registrats a Paterna després de la Guerra Civil, en són, entre altres.

Pensem, des d'estes humils lletres, per tant, que ha segut una excel·lent idea l'adhesió de Paterna a la ruta Estellés, com a agraïment o, al menys com a deferència pel vers desinteressat sobre el nostre poble. Des de la nostra humil i senzilla opinió pensem que el millor poema que defineix el nostre poble i que ens defineix com a poble, és un anomenat, cóm no, "Paterna", que el transcrivim a continuació. Quin lloc seria l'idoni per a ubicar-lo? Pensem que mitjançant un panell de ceràmica al tram del parc Alborgí, entre el Palau i la Torre, prop d'on s'instal·la el coetòdrom, prop de la Torre, prop del Palau i prop de la Cova Gran, lloc on està situada la Biblioteca Pública de Paterna.

Paterna.

Un consistori presidia l'horta

l'horta perduda, secular inici

prop la remor antiga de la sèquia

entre molins, entre una activitat.

Fragments cremats del testar indolent.

Puja la torre de rodona gràcia

o de vinyeta de principi atònit,

coves i coves, manament de calç,

música antiga del palau obert!

Vaixelles certes amb foc de sarments

amb les colors assegurades, netes.

Còdols, solars versicles de la crònica

tots agranant i arruixant el carrer

vers el secà on crida la cigala!

Contrasenya.

Se m'ha bloquejat la contrasenya de l'ordinador del treball. La he escrita un parell de voltes i pareix ser que, o no la he teclejat bé o vaja vostè a saber què és el que ha segut el que ha passat, però el cas és que se m'ha bloquejat. I entre esclafar-lo en un bac
com si fora un meló o telefonar al servici tècnic per a que me l'arreglaren, he optat per la segona solució. I jo, ací estic, esperant que el Servici d'Atenció a l'Usuari es pose en contacte amb mi per a poder desbloquejar la meua contrasenya i així poder accedir a l'ordinador i treballar de la forma habitual.

El primer que se m'ocorre  mentre espere el desbloqueig és comprovar cóm d'aspaiet passa el temps mentre venen a auxiliar-me. Ordene quaranta voltes els bolígrafs, canvie un grapat de fulls que tinc davant meu de lloc unes quantes voltes, els colpege amb el rovell dels dits unes altres tantes voltes al llom per a alinear-los, els torne a canviar de lloc, m'alce de la cadira, em torne a seure, vaig al servici, torne, de nou colpege els fulls amb la punteta dels dits per a tornar a alinear-los,... I pense que açò de la informàtica és un món de màgia, fantasia i il.lusió que ens converteix en babaus quan no tenim un ordinador davant nostre per a aporrejar les seues tecles. És en este moment quant me n'adone del poder que té la informàtica. Millor dit: del GRAN PODER que en té hui en dia. Els poders fàctics que han segut tradicionalment l'Església i l'Exèrcit, hui en dia han segut substituïts pel poder sobre la informació, de tal manera que qui controla la informació és qui té el poder. Només hem d'aguaitar a la vida quotidiana i comprovar que eixos poders fàctics han segut substituïts per la informàtica i el periodisme. No en va, se'ls considera tant a l'un com a l'altre el quart o el cinquè poder. I qui els controla és qui hui en dia té el ceptre i la corona del tercer mil·lenni. Tal i com deia la Bíblia, que ni una fulla de l'arbre cau a terra sense la voluntat de Déu, així els nous poders controlen la nostra societat. I el nou governant no és més que un xicó que no arriba als trenta anys, amb monyo llarg, una miqueta friki, tímid amb les xiques, llicenciat en informàtica per l'Universitat Politècnica de València i premi extraordinari pel seu projecte final de carrera sobre la migració de l'arquitectura sobre la que es sustenta el portal web d'una administració pública.

Mentre estic donant-li voltes a estes reflexions, m'han desbloquejat la contrasenya en un segon, amb una simple telefonada. I he continuat treballant com si res. Misteris de la informàtica.