Cementeris

El dia de Totsants, és aquell en el que litúrgicament es recorda a totes aquelles persones que, no apareixent en el santoral oficial de l'Esglèsia catòlica com santes, la seua trajectòria de vida ens fa considerar-los com a tals. Eixe dia és costum anar a visitar els nostres familiars difunts al cementeri i recordar-los. I no deixa de ser curiós cóm, un lloc lúgubr i trist com és un cementeri, la nostra forma de ser, unida a eixa xispa irònica que ens acompaña, així com eixe tarannà mediterrani que fa bona qualsevol circumstància que podem viure en la nostra vida, fa que, en la parla quotidiana, al parlar del cementeri d'una forma desenfadada, se l'anomene eufemísticament d'una manera graciosa i, fins i tot socarrona, per a llevar-li ferro a tema tan seriós com és la mort i tota la pena que l'acompanya. Per aixó mateix, a Paterna, quan es parla del seu cementeri se'l sol anomenar "el xalé de Bailén". Vicent Bailén fou durant molts anys el soterrador del poble. I per això, no era difícil escoltar converses del següent estil " T'has enterat que X s'ha mort?" "Xe, si el vaig vore l'altre dia pel carrer!" "Pues ja porta quinze dies en el xalé de Bailén". Doncs bé, començant pel poble veí de Manises, on es diu que " tots acabarem a l'altra banda del barranc" fent referència a que un barranc separa el poble del cementeri, als nostres pobles i debut a eixe tarannà nostre tan propi, hi ha expressions eufemístiques per a anomenar el cementeri. He recorregut a les xarxes socials per a indagar al voltant d'este fenòmen i el seu resultat no deixa de ser sorprenent.
Bàsicament, les expressions tenen a vore, o bé amb el lloc on es troba ubicat el cementeri, o bé amb el propietari del camp que hi havia abans de ser cementeri, o bé amb algun element, especialment de la naturalessa, que el distingeix dels demés. Referent al lloc on es troba, sempre fa referència a la partida o el paratge natural on està enclavat. Així, a Ribarroja del Túria es sol dir "anar a la vinya de Ronda", per la partida on es troba. A Llíria es sol anomenar " anar a Beniali". A Santa Pola, "anar a les Viguetes". A Nàquera, " anar al Sequer". A Quatretonda, "anar a les Planes". A la Vall d'Uixó, "anar a la Vernitxa". A la Pobla Llarga "anar al camí de sant Joanet". A Almoines, diuen " a l'antiguor anirem tots".
Altres expressions es refereixen a l'anterior propietari del terreny on es troba el cementeri, immortalitzant a dita persona per a la posteritat. D'esta manera, a Vila-real es diu comunment "anar a la vinya de Ferreres, perquè este terreny era una vinya d'un senyor anomenat Ferreres. A Sueca, "anar a la pinada d'Arturo". A Silla es sol dir " Tots acabarem anant a parar a les pereretes de Ximo". A Gandia es sol dir "anar a ca Jaume", encara que també es sol emprar l'expressió "Anar a parar a la carretera d'Almoines". A la Font d'en Carrós, " al xalé de Lluardo pararem tots". En este cas, es tracta de l'enterrador. A Castelló de la Plana es sol dir "Anar al garroferal de Mut", que era el malnom de l'antic propietari del terreny. El pas del temps, així com l'assimilació de mut com a sinònim de qui està soterrat, fa que es diga col·loquialment " Anar al garroferal dels muts".

Altres elements que es solen identificar per a nomenar eufemísticament el cementeri solen ser aquells que l'identifiquen d'una manera especial. A Benimaurell, el carrer de l'Àguila és conegut com "el carrer dels morts", perquè per allí és per on passen tots camí del cementeri.

Llegir

Recentment, les marquesines de les parades dels autobusos de la ciutat de València, han amanit amb la publicitat que apareix en la foto que adjunte a este post. Com cada dia, m'he acostat a la parada del bus per a anar al treball. I presidint aquell espai d'espera, m'he sorprés amb la imatge de dita publicitat. Amb la fotografia de la portada del catàleg d'una multinacional del moble que té el seu establiment a una nau enorm a Alfafar, a la part superior-central del cartell, amb lletres grogues, entre fulles de llorer i coronades per una corona de tres puntes, hi han escrites les següents paraules: "Uno de los libros más leidos del mundo", tot i fent referència a que esta publicitat, per la qualitat de la seua impressió i per l'atractiu del seu contingut, ens dóna la possibilitat de fullejar-lo a qualsevol lloc: a casa, a l'autobús, a la cafeteria, a la sala d'espera de qualsevol hospital, al metro en tornar a casa de treballar, a la freda habitació d'un hotel, mentre esperem el nostre torn a la cua de la carnisseria,... tot i aconseguint, d'una manera no sé si premeditada o no, que el seu catàleg en qüestió siga una de les publicacions que, tal volta si, o tal volta no, si no és la més llegida, al menys és la més fullejada. La finalitat de la publicitat, sempre és impactar, causar sensació, fer que parlem d'allò que altres volen que parlem. I encara que es tracta d'una campanya publicitària que ha passat prou desapercebuda -una entre tantes-, ens mostra directament una de les nostres misèries que tenim com a poble. Efectivament, som el país que menys llig. D'acord amb dades donades recentment pel CIS, el setanta per cent de la població espanyola, no llig habitualment. Per tant, no arriba al trenta per cent el percentatge de la població la que sol llegir habitualment. I no sols això: D'eixe setanta per cent que dèiem abans, el cinquanta per cent no ho fa perquè no li interesa i considera que no és una prioritat a la seua vida. L'altre cinquanta per cent, no ho fa, entre altres motius, perquè no te temps. En este cas, la publicitat, d'una manera implícita, ens trasllada una realitat, ben trista, per cert: Que un catàleg qualsevol supera en lectura a les obres més importants de la nostra literatura de tots els temps. Tal volta siga este un dels clars motius de la nostra mediocritat. Perquè qui llig, estimula la seua imaginació i la seua creativitat, viatja en el temps i en l'espai sense alçar-se de la cadira, descobreix nous universos, noves perspectives, nous horitzons, amplia el seu nivell de saviesa. I, tristament,  jo em pregunte: Qualsevol dia premiaran, amb el premi Planeta, el Nadal, l'Alfaguara o el Gabriel Miró el catàleg d'esta multinacional del moble? El temps ens ho dirà...

Jocs Florals de Nules

He tengut l'honor d'estar premiat amb el premi de poesia de Tema Patriòtic a la LXIII Edició dels Jocs Florals Vila de Nules.El passat dia set d'octubre vaig replegar dit premi de la mà de la Regina de la Vila de 2016, la senyoreta Desireé Almela, al teatre Alcázar, extraordinari auditori que ja coneixia per haver estat guanyador en altres premis literaris d'altres edicions i que enguany ha brillat amb l'elocuent oratòria d'En Jacinto Heredia. És un motiu d'orgull i satisfacció personal el fet d'haver guanyat tan preciat premi i sobretot, haver compartit escenari amb persones de la talla de Jose Luis Garcia, flamant guanyador de la Flor Natural; d'Alexandre Flich, guanyador del Premi de Poesia Religiosa; de Lola González, guanyadora del Premi Anna Rebeca; de Clara Gil, Guanyadora del Poemari Infantil; d' Albert Garcia, guanyador del Premi Poesia Visual; de Ximo Amiguet, guanyador del Premi de citricultura i agricultura local i de Ramon Ahulló, Premi de la música en les terres valencianes. Des d'estes paraules volguera agraïr al Molt Il.lustre Ajuntament de Nules, així com al Jurat deliberador, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. El meu poemari, anomenat "Cantata de la Pàtria", és un càntic a varies veus de les comarques que abasten les nostres estimades terres de Castelló, València i Alacant. És un privilegi el fet de compartir amb tots vosaltres el poemari guanyador, que espere vos agrade:

Cantata de la Pàtria

“...com el sentiment de la pàtria...”
Vicent Andrés Estellés.

Una veu:  Tercer mil•lenni i parle de la Pàtria

                                                                 De Vinaròs a Oriola i parle de la Pàtria
                                                                 Des de Requena a Dènia i parle de la Pàtria
                                                                 Pàtria, Pàtria, Pàtria.

***
  

La veu de les Comarques: Parle de les Comarques que ens envolten,
                                             Parle d’aquells racons presents ací,
                                             Parle dels nostres llocs, que són ben nostres,
                                             Parle de la nostra Pàtria sens fi.

                                             De nord a sud, tenim la nostra terra,
                                             De sud a nord, ací els nostres racons,
                                             De l’est a l’oest, mireu la llum més bella,
                                             De l‘oest a l’est, que espill com nou amor.

                                             Als Ports de terra abrupta hi creix l’enyor.
                                             El Maestrat, el cel ací acimat.
                                             L’Alcalaten, a l’alba sempre creix.
                                             La Plana observa el mar des de l’Andana.
                                             És l’Alt Millars, el sol que brilla espars.
                                             A l’Alt Palància, la millor fragància.
                                             Camp de Morvedre, creix l’ombra del cedre.
                                             Camp de Túria, on mor hui la penúria.
                                             Els Serrans, amb vinyes ara i abans.
                                             El Racó d’Ademús, hui trenca el nus.
                                             Plana d’Utiel, embotit com la mel.
                                             La Foia de Bunyol, del cel al sol.
                                             L’Horta, de terres fèrtils a la porta.
                                             Ribera, d’arrossers a l’Albufera.
                                             Canal de Navarrés, ho és tot o res
                                             Vall de Cofrents, remor de tots els vents.
                                             Costera, o bressol de romaguera.
                                             Vall d’Albaida, cant de nova albada.
                                             A la Safor, germina hui la flor.
                                             A la Marina, espill la tarongina.
                                             Des del Comptat, udola un vent destrat.
                                             Vinalopó, raïm com a penó.
                                             A l’Alcoià, això és el que hi ha.
                                             A l’Alacantí, la vall des del camí.
                                             Baix Segura, la llàntia més pura.

***

La veu de les persones: La Pàtria és la veu del nostre poble
                                        que parla clar sens que la veu s’acoble,

                                        aquella que s’escolta pels racons
                                        i que no imposa mai més condicions

                                        que el fet de ser un poble sempre viu
                                        que és per a tots la porta oberta, el niu,

                                        que ens portarà per sempre, al futur
                                        i és somni clar d’un fruit madur,

                                        que fou llavor, la flor ja germinada
                                        que a terra mor i naix en nova albada

                                        La pàtria és la paraula del amic
                                        que ens ofereix per sempre, el seu abric.

                                        El bes filial de la mare al seu fill
                                        que és bressol d’un tarannà senzill.

                                        La torxa que il•lumina el camí,
                                        que no coneix l’inici i no té fi.

                                        És l’arbre vell que du nova collita
                                        voltada al vent, llavor cosmopolita.

                                        És el descans dels meus avantpassats
                                        que, en el present recorden temps daurats

                                        La pàtria és l’infant que descobreix
                                        els colors de la terra, amb escreix.

                                        Que regira el bagul de l’enyorança
                                        i troba el càntic bell de l’esperança.

                                        Que busca el seu futur amb il•lusió
                                        que habita al zenit ple de la raó.

                                        Que es farà gran i, amb fe, engendrarà
                                        uns fills volguts que el dia de demà,

                                        continuaran plantant eixa llavor
                                        que a terra espellirà amb betes d’or.

***

La veu de la paraula: Una llengua tenim, que ens agermana
                                      Una llengua, llavor, pel temps llaurada
                                      Una llengua, la nostra porcellana,
                                      Una llengua de tots, a tots donada.

                                      Valencians de cambra recolzada,
                                      de goig suprem, de porta sobirana
                                      que mostra al món una nova rosada,
                                      una llengua tenim, que ens agermana.

                                      Tenim el mar, el cel en clariana
                                      la llum del sol, al zenit ben brodada,
                                      tenim també, guardada a l’andana,
                                      una llengua, llavor pel temps llaurada.

                                      Obrim de bat a bat, de nova albada,
                                      l’arcó sens forrellat i sens duana
                                      que guarda un bell tresor, pel temps tancada,
                                      una llengua, la nostra porcellana.

                                      Que sone hui, ben forta, com campana,
                                      que udola al vent la llar escudellada,
                                      que al nostre poble viu, la nostra grana,
                                      una llengua de tots, a tots donada.

***

                                                 Cantata final

Tots a una veu: Germans, amics,     vinguts de tots els llocs
                            unim-nos tots,     que naix de nou el dia,
                            perquè la llum,     que creix en alegria,
                            espurna és,     que encén hui tots els focs.
                            Clamen al cel     les antigues trompetes
                            per a exaltar     la nostra pàtria bella
                            que ens mostrarà     tota la meravella
                            que resta hui     entre ombres xicotetes.

                            Òbric les mans     i naixen oronetes
                            que volen hui     entre els nostres racons,
                            ja s’ha acabat     d’anar a genollons
                            i caminar,     amb els peus, de puntetes.
                            Alcem-nos tots     fills d’una sola mare:
                            Un poble som     que aixeca hui les ales
                            per a volar     ben alt, entre bengales,
                            car no hi haurà     jamai qui ens separe.

                            Del mateix lloc     d’on tothom és confrare,
                            renaixerà     a l’aire un sol somriure
                            que impulsarà     la saba per a viure
                            per als qui som     germans del mateix pare.
                            Pàtria és     la veu que reverbera,
                            Pàtria és     l’infant que plora, absent,
                            Pàtria és     foscor des del ponent,
                            Pàtria és     la llum que naix primera.

                            Tots a una veu     hissarem la bandera
                            al pal més alt     del nostre territori,
                            totes les mans     amb gest aclamatori,
                            faran brandir     al cel nostra Senyera.

Bridget Jones's Baby

Als anys noranta, una escriptora britànica anomenada Helen Fielding, escrivia a la premsa una columna diària al voltant d’una jove d’uns trenta anys anomenada Bridget Jones, que vivia asoles a Londres, i treballava a una editorial. Més tard va publicar la novela El diario de Bridget Jones, que ens contava un any en la vida d’este peculiar personatge. Va ser un fenòmen literari dels anys noranta, tant per l’èxit de vendes de la novel.la en si, com per la película homònima interpretada per uns jovens Renée Zellweger que interpretava a una atolondrada Bridget Jones, Colin Firth, que feia d’un elitista Mark Dancy i Hugh Grant, que donava vida a un descarat Daniel Cleaver. Este fenòmen literari i cinèfil va fer que un gran nombre de xicones d’al voltant dels trenta anys s’identificaren amb ella, amb la seua manera de viure, amb la seua manera de pensar i la seua manera d’actuar. No en va, a este primer llibre li varen seguir dos més El diario de Bridget Jones: Sobreviviré i El diario de Bridget Jones: Loca por él, tots de la mateixa autora. Paralelament, les històries d’esta somniadora jove, han segut produides per a la gran pantalla. A El diario de Bridget Jones, va seguir El diario de Bridget Jones: Sobreviviré. Curiosament, la versió espanyola es va anomenar igual que el títol del llibre, mentre que la versió iberoamericana s’anomenava Bridget Jones: Al borde de la razón. Després d’una llarga espera –a juliol de 2009 es va anunciar ja la tercera entrega de Bridget Jones- deguda a diferències creatives entre el guió i els diferents actors, ara apareix a la gran pantalla Bridget Jones’s Baby, traduida al castellà com a El bebé de Bridget Jones. Una producció britànica-estadounidense de comedia i romanç, en la línea dels altres dos films. Una precipitada Bridget Jones, és ara una jove productora de televisió déu anys major que aquella innocent Bridget que vàrem conèixer a les produccions anteriors, però que continua sent igual de ingenua. Amb la complicitat de Miranda (Sarah Solemani),que és la presentadora del programa de televisió que produeix, se’n van a un festival on coneix a un atractiu Jack Qwant, personatge interpretat per un no menys interesant Patrick Dempsey. Paralelament, després d’un grapat de temps sense saber res d’ell, apareix en escena un estimat per ella Marc Darcy, del qual descobrim que es va casar i que està recien divorciat. De nou, el dubte brota a la peculiar ment de Bridget, ara incrementat per la feliç circumstància que serà el fil conductor de la pel.lícula: que està embarassada. Si en els altres films la finalitat del nostre personatge era la búsqueda de l’amor perfecte, en este cas, la maternitat serà allò que mourà l’argument. Escenes divertides, quasi hilarants, amb una extraordinària Emma Thompson que fa el paper de matrona i també coguionista de la història, es succeeixen al llarg de la película on es manifesta un calvi substancial en la forma de pensar de la societat que, fa només vint, o fins i tot deu anys, veia com una irresponsabilitat eixe tipus de maternitat sobrevinguda i inesperada. Podem apreciar este canvi de mentalitat en la mare de Bridget Jones la qual, en un primer moment, una miqueta reàcia a l’estat de la seua filla especialment pel fet de presentar-se com a candidata a unes eleccions locals de la conservadora Anglaterra, acaba possant-la com a exemple en una societat modernitzada, amb la imatge de hipsters i homosexuals dins del seu programa electoral. En definitiva, es tracta d’una película divertida, entretinguda i que deixa, en la seua escena final, oberta la possibilitat d’una quarta entrega de Bridget Jones en un futur més o menys llunyà.

Juan Antonio Cabanes

No és fàcil ser el rector de la parròquia de sant Pere apóstol de Paterna. Amb el trasllat de D. José Luis Llopis a les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi, començem uns nous temps i un nou repte a dur a terme. Paterna necesita un rector que afronte está nova etapa amb ilusió, esperança i alegria. Per a estar al front d'esta digna institució, -no oblidem que el pàrroc de sant Pere apòstol és l'arxiprest de Paterna i també de Benimàmet- s'ha de tindre una sèrie de qualitats que no tot el món posseeix. S'ha de ser una persona sàvia, compromesa,  no massa major per a tirar amb força del carro pastoral, però tampoc massa jove com per a que qualsevol, amb no bones intencions, puga influir en la seua persona i en les seues decisions. Amb la misericòrdia necessaria com per a acompanyar els nostres majors, amb el carisma necessari per a orientar els nostres jovens i amb la saviesa òptima per a instruir els nostres xiquets.  Que continúe la llavor duta a terme pels seus predecessors, -don Francisco Javier Peris, don Bernardo Aparisi o don José Luís Llópis- que dia a dia varen fer front a eixe càrrec, amb ilusió i valentia. Que es desfaça d'allo que siga superflu, que sàpiga podar l'arbre de la religiositat de Paterna, tallant els secalls que realment li sobren, tot i deixant-lo amb la seua frondositat natural. Que sàpiga enriquir la fe d'este sencill poble, amb el seu bagatge i la seua aportació personal, que no serà xicoteta. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. Que els carrers del nostre poble siguen la seua escola per a conèixer l'autèntic tarannà de les gents de Paterna. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Un ilusionat Juan Antonio Cabanes ha segut la persona designada pel sr. Arquebisbe per a dur a terme esta titànica tarea. Llisc la trajectòria del nou rector, publicada a una pàgina de internet: Nascut a Otos, a la zona de la Vall d'Albaida, va estudiar BUP i COU al seminari de Montcada, i la llicenciatura en filosofia i teologia a la Facultat de Teologia s. Vicent Ferrer de València. Ordenat sacerdot l'any 1999, el seu primer destí varen ser les parròquies d'Ontinyent en l'estiu del mateix any. Ja en setembre d'eixe any és anomenat pàrroc de Santa Maria a Planes (Alacant). Allí va compaginar la seua activitat pastoral amb l'activitat docent. Ja en 2004 pren possessió com a pàrroc de la Sagrada Família a Alzira fins a l'actualitat, on també durà a terme activitat docent. Des del 2005 fins al seu tancament, ha colaborat a tertúlies, entrevistes i informació a Ràdio Nou. Va formar part de l'equip que va retransmetre en directe la visita del papa Benet XVI a València amb ocasió del V Encontre Mundial de les Famílies a Juliol de 2006. Durante estos anys ha estat locutor en la retransmissió radiofònica de la Missa d’Infants en honor de la Mare de Déu dels Desemparats en Valencia. Amb tota esta dilatada trajectòria pastoral per als seus poc més de quaranta anys, pensem que no li serà difícil guanyar-se a les gents de Paterna. No podem més que desitjar a D. Juan Antonio Cabanes, que siga benvingut a este poble de Paterna i que el Crist de la Fe -que, per  cert, també és Patró d'Otos- l'acompanye en el camí.

 

 

Fotografia: http://www.levante-emv.com/ribera/2015/09/12/moros-cristianos-presentan-cargos/1313208.html

Cafe Society

Als anys trenta, a Hollywood, davall d'una atmòsfera de swing i de jazz, un ingenu Bobby Dorfman, paper protagonitzat per Jesse Eisenberg, un jove amb moltíssimes ganes de menjar-se el món i dedicar-se al món de la interpretació, aterra, de la mà de son tio Phil Stern (Steve Carell), que és un important magnat de la industria del cine, a l'univers del 7 art, on li encarrega tarees de recader, així com de missatger, per a la seua agència. Allí coneix a una jove Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, de la qual s'enamorarà perdudament Bobby, el qual no sap que ella és, l'amant de son tio Phil. D'esta manera comença una sèrie de situacions un tant compromeses per part de cadascun dels tres. Per part de Bobby, un jove i afable xicon que, bojament enamorat de Vonny, no descobreix, fins a ben avançada la película, que la jove secretària és l'amant de son tio. Per part de Vonny, que es veu davant la diatriba de triar sentimentalment entre un ingenu jove  -"un cérvol a punt de ser atropellat"- que li proposa canviar de vida, començant-ne una nova des de zero a Nova York, d'on ell és originari, o tindre una vida acomodada i glamurosa de la mà de Phil, com a parella d'un famós magnat del cine, a la que no li faltarà de res. I també per part de Phil Stern, el qual es troba front al dolorós dilema de, o bé continuar amb la seua esposa de tota la vida i mare dels seus fills en una falsa vida d'aparença o bé trencar amb eixa farsa en una nova vida plena de glamour, amb la seua amant, també de tota la vida. Esta és bàsicament la trama en la que es desenvolupa este film, amenitzat amb l'ambient dels daurats anys trenta a Hollywood, amb el teló de fons de carismàtiques sales de jazz obertes fins a l'alba, per gàngsters, com el cunyat de Bobby, que li proporcionarà el treball de relacions públiques i després gerent de la sala de ball Cafe Society, que dóna nom a la película, així com per una certa dicotomia entre la vida a Hollywood, més  glamurosa i la vida a Nova York, més bé nocturna. Esta película, comèdia en aparença romanticona, ens manifesta el dubte continu que en determinats àmbits de la seua vida, ha anat patint el seu director, Woody Allen, al llarg de la seua dilatada carrera i que involucra a tots els qui veuen està película, provocant una sèrie de reflexions al voltant de si la decisió que en el seu moment un va triar en cadascun dels àmbits de la seua vida (estudis, treball, sentiments...) han segut els correctes, o no. Es tracta, en definitiva de la lluita continua entre la realitat que és i la ficció d'allò que podia haver segut i no ho és, que es reflexa al final de la película amb la frase "els somnis, somnis són" i una mirada cap a l'infinit per part dels actors, a l'escena final.

Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".

Granadella

Curiosament, per esta época fa dos anys, un cruel incendi va cremar sense pietat la serra del Montgó, tot i deixant un paisatge desolador de cendra i destrucció allí on abans hi havia vida i natura, cel blau i pardalets volant per tot arreu, paisatges bucòlics que tardaran vàries dècades en tornar a brillar amb la mateixa llum com ho han fet fins al moment de la seua destrucció. Ja aleshores vaig escriure unes paraules de tristesa i de malestar a este blog, a una entrada anomenada Montgó on, a partir de la fantàstica novela de Manuel Vicent "Del café Gijón a Ítaca", feia vàries reflexions al voltant d'aquell incendi (si feu un clic ACI, podreu tornar a llegir-lo). Curiosament, dos anys després, per la mateixa data, -insistisc en allò del curiosament- les flames tornen a incendiar la Marina, però esta volta una miqueta més cap al sud, al Poble Nou de Benitatxell y Xàbia i ha causat destrosses espectaculars a l'idilic enclau de la cala de la Granadella. Es tracta d'un foc iniciat en dia d'una forta ponentada, però, curiosament, -insistisc- per quatre llocs alhora. Mil quatre-centes persones desallotjades, huit-centes hectàrees arrasades, no sé quantes vivendes calcinades és el balanç que, fins a ara mateix s'ha comptabilitzat d'esta barbàrie. I tot això, sense tindre en compte el valor sentimental que este idílic paratge té per als valencians. Les xarxes socials a partir de tan desagradable fet, han començat a encendre's amb comentaris de tot tipus, fins i tot amb iniciatives per a combatre una posible finalitat d'este incendi, i que podria ser una posible recalificació del terreny per a, tal volta, adquirir la fusta cremada, o per a construir alguna urbanització. Reforestació o recalificació del terreny? Eixe és el dubte, que qualsevol persona amb una miqueta de trellat, ho té claríssim. Quina herència anem a deixar als nostres fills sinò? Amb quina dignitat podrem mirar als nostres avantpassats als ulls per a rendir comptes d'allò que  ens han deixat com a herència? Si no preservem allò que és nostre i ben nostre, ens hem plantejat alguna volta que estem cavant la tomba dels nostres nets? Probablement ara mateix, rere la bruta taula d'algun fosc despatx, algúna persona sense escrúpols, estiga fregant-se les mans i fent números per a adquirir a preu de saldo, vàries tonellades de fusta cremada per a fer palès, conglomerats, mobles d'escassa qualitat... o Déu sap què. O tal volta algú estiga calculant sobre plànol, la superfície cremada, per a saber quants bungalows es podrien construir, a tant el metre cuadrat. O tal volta siga l'obra d'art d'un perturbat solitari. Curiosament, clar.

Tots a la caragolà de Ximo!!

Un caragol, és aquell molusc gastròpode que es cria especialment per l'horta, la peculiaritat del qual consisteix a tindre els peus a la panxa, de forma que va avançant a poc a poc, com si d'un tanque es tractara i que trau els ulls com si foren dos antenes, fins  a extrems insospitats. Porta darrere seu la seua llar on, de menut m'imaginava que hi havia dins un televisor, una nevera, un rentaplats i no sé quantes coses més, per a la seua comoditat personal. Els qui ens hem criat en una cultura agrícola d'horta, coneixem ben bé este animalet, sobretot per haver jugat amb ells de menuts, com si fóra una mascota, el qual el guardàvem en un pot de cristall, segurament de tomaca fregida, amb tap de rosca metàlic, amb varios forats fets amb la punta d'un ganivet per a que puga respirar l'animalet, dins del qual se li introduïa varies fulles de lletuga per a que poguera alimentar-se. Però, a l'igual que hi hava una amnistia amb eixe caragol en concret, pel contrari, per a la resta, no hi havia cap de compassió, car eren carn de caragolà propera. Per a fer una bona caragolà, és precís disposar de la matèria prima, que consisteix  en una bona sacada de caragols, replegats a la muntanya després de la pluja d'estiu. Baquetes, xonetes, avellanencs,... O bé caragols moros, replegats a la zona més humida de l'horta, com sol ser la boquera del camp, amagats al clot que sol fer el corrent d'aigua en entrar al camp, o entre un braçat de canyes estratègicament situades a la soca del taronger, per a apuntalar les branques de l'arbre i evitar que les taronges toquen terra o entre varies posts de fusta utilitzades per a parar l'aigua al roll i poder així regar el camp a manta. Una volta la sacada de caragols arribava a casa, és solia abocar a una safa de plàstic, on amb paciència i molta cura, es rentava tota la brutícia que els acompanyava, fent-los xocar els uns amb els altres amb les mans, davall un xorro d'aigua abundant. Una volta rentats es procedia a enganyar-los davall el fastigós sol del migdia d'estiu, per a que, d'eixa manera, pogueren traure tota la molla amagada dins de la corfa. En una cassola de fang,  sofregirem una tomaca, ceba i pebrera, tot tallat a de manera molt fina. Se li afegirà després herba sana, sal, els caragols i un got de vi. S'ha de remenejar-ho tot molt bé. Es deixarà coure a poquet foguet, tot el temps que  necessite per a coure's, per a que es trabe el seu suc i que estiguen ben bons. Es traurà la cassola a la taula, i... a menjar! El seu secret consisteix en que s'ha de menjar en grup, directament de la cassola, -tal volta reminiscència musulmana, com la paella- mullant els dits en el suc, amb l'única companyia d'un furgadents. Ha de ser suficientment picant com per a rentar el seu gust amb un bon got de vi, però no massa, com per a que s'ens escalde la llengua. És un menjar que requereix molt de pa, per a sucar, i molta paciència, per a xuplar tots els caragols de la cassola.

Cordà

Mil quilos de pólvora bastarien per a fer volar el Burj Khalifa de Dubai, la Torre de Shangai, l'Empire State Building, la Torre Eiffel, el Big Ben, el Empire State Building, l'Edifici Torre Picasso, o tots ells, tots junts alhora. Només depen de la  intencionalitat que tinga aquell que te a les seues mans tot eixe impressionant arsenal de foc i de por. El poble valencià és l'únic que utilitza determinats elements ornamentals com poden ser les flors, per a lluitar, en una lluita pacífica com és la incruenta batalla de les flors, o l'aigua per a atacar la calor en una divertida batalla a poalades. I pel contrari, empra elements de per si bel·lics, con és el cas de la pólvora, per dur a terme esdeveniments purament ornamentals, com disparar una mascletà, o un castell de focs d'artifici. El poble paterner, valencià de per se, no podia ser menys. Amb mil quilos de pólvora, fa música. Perquè això és el que és, en definitiva, la Cordà: simfonia de coets, ritme, foc espectacle, soroll, llum, diversió, colorit, passió,... Mil quilos de pólvora llumenen durante vint minuts el carrer major, des dels quatre cantons fins a la plaça major, amb una llum viva, intensament immensa, immensament intensa, en una relació directament proporcional al sentiment de qui es troba com a espectador, pels voltants de la zona del foc: a la plaça major, al carrer del metge Ballester, al carrer sant Antoni o a l'encreuament amb la carretera de Manises. Mil quilos de pólvora mai produiran tanta calor com la que dóna tot el poble de Paterna en estes festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. No deixa de ser curiós que la nit de l'últim diumenge d'agost, tots els canals de televisió, solen fer una connexió en directe als seus telediaris per a  retransmetre els preparatius de la nostra benvolguda Cordà. Mil quilos de pólvora, donen la llibertat suficient per a volar per damunt de les teulades de Paterna. Des del moment que s'encén una femelleta, esta vola lliure per entre els tiradors, en un vol que deixa darrere seu un estel fractal característic, que llumena per uns segons la nit del carrer major. El coet que deixa un estel blanc, és un coetó, que quan esclata, mor. Pel contrari, aquell coet que, una volta encés deixa un estel de color groc, és una femelleta mare, que quan esclate, escamparà les femelles filles per tot arreu, delitant a tots els que contemplen l'espectacle i fent patir a tots els que estan a prop. Mil quilos de pólvora,  l'últim diumenge d'agost, agermanen tot un poble, que encén el foc des de la fe per a fer festa, que viu la fe en la festa a través del foc i que fa de la festa del foc la seua fe. A Paterna, mil quilos de pólvora ens basten i ens sobren per a fer la millor Cordà del món.