Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.

Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.

Aitana

La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure  mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics.  Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més,  cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.

Juan Antonio Llopis

Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.

Brocanters

Brocanter és aquell que es dedica a comprar i vendre objectes usats. La seua diferencia amb l'antiquari és que este es dedica a comerciar amb objectes usats antics de més de cent anys, mentre que el brocanter, els objectes que compra i ven, tenen una antiguitat d'entre cinquanta i cent anys. Sobretot estem parlant d'objectes anomenats genericament com a vintage i que tan de moda s'han possat últimament en algunes botigues ubicades estratègicament al centre de les ciutats on es solen vendre objectes d'este tipus, en companyia de souvenirs i records en forma de imans de nevera per a regalar a la familia, amb ocasió de l'últim viatge fet a no sé on. Per a dir adéu a l'estiu hem anat la meua dona i jo a passar el cap de setmana a la localitat de Jesus Pobre, AETIM depenent del municipi de Dènia de la que ja vaig parlar en una entrada anterior que es pot llegir fent doble click en el següent enllaç: (Jesús Pobre). Dóna la casualitat que cada primer diumenge de mes, al Gran Riurau d'esta bonica localitat en la que, tot siga dit de pas, es va fixar la marca Dolce & Gabbana per a gravar un spot de pintallavis, amenitzat amb la cancó When you’r smiling de Louis Armstrong, s'organitza, per part de l'Associació de Col.leccionistes i Brocanters de la Marina Alta, un mercat de brocanters on, una quarentena de brocanters expossen a les parades que circumden el riurau, tot tipus d'objectes decoratius com poden ser espills, rellotges, ceràmica, objectes de cristall, làmpares, monedes, objectes vintage, retro, antiguitats..., tot això, mentre el raïm   recollit es va secant sobre canyissos per a convertir-se en panses. De fet, hem pogut observar fins i tot gramòfons en perfecte estat de conservació i funcionament, trompetetes d'agutzil, llibres antics, crucifixes de tamanys diversos, palmatòries, hisops, alguna casulla, gaiatos, molinets per a moldre el café, corbelles, cedassos, bacins, romanes, pessos de dos braços... objectes tots ells que podem trobar-nos a la cambra dels nostres iaios i que si els venèrem, ens podriem traure una pagueta vitalícia, que ens podria jubilar per a tota la vida. Dins del riurau, s'ha instal·lat una barra de bar on es serveixen tot tipus de beguda, així com pastissos i coques salades i dolces de tota la contornada. A mitant matí, hi sol haver música en directe que amenitza l'estança dels qui per este mercat de brocanters ha fet fira i es passetja amb una figura de ceràmica, o una lupa, o una estilogràfica, o amb  un obricartes a les mans, recien adquirit. En este cas, un violinista era el que s'encarregava d'entretindre al personal amb alegres melodies bien conegudes per tots. Mentrestant, el lament del canon de Pachelbel em recordava tristament, molt tristament, que hi havia de tornar a treballar al día següent, després d'haver gaudit d'uns esperats dies de vacances.

Nebots

Nebot és aquell que és fill d'un germà o d'una germana i que, no sent  per tant, fill, se li vol quasi quasi com a tal, amb l'avantatge de no tindre eixa obligació de la criança dia a dia que sí que tenen els pares, però amb el goig de gaudir amb ell de moments inoblidables, com pot ser una eixida al cine a vore una de Harry Potter o a prendre un refresc. Un 9 de maig de 2004, al Col·legi la Salle de Paterna, el meu nebot Luís va prendre la Primera Comunió. Al decorat improvissat que es va instal·lar al hall del col·legi, ens retraten a un jovenet Alejandro, és a dir, jo mateix, amb tratge jaqueta i corbata. A la meua dreta, hi ha el meu nebot Luís, que era qui eixe dia va prendre la Primera Comunió, vestit de mariner i a la meua esquerra, el meu nebot Nacho, el més menut de la casa, també amb tratge jaqueta i amb pantalonets curtets. Tots tres formem un tàndem entreverat entre la innocència dels menuts i el meu començament a caminar pel món laboral i pels fons abissals del mar del món en general. Es tracta d'una fotografia seria i graciosa alhora, rigorosa i desenfadada, carinyosa, que, en definitiva flaira a tendresa.

Sis d'agost de 2016. Dotze anys després d'aquella foto, una altra celebració familiar fa que ens tornem a juntar al voltant de la taula. I en este cas, la fotografia immortalitza tant una adolescència, una joventut i una maduresa que comença a quallar al rostres dels que hi apareixem en la foto. Emulant aquella foto del dos mil quatre, em trobe jo darrere i els meus nebots davant. En este cas, a diferència de l'altra fotografia, el que apareix a la meua dreta és el meu nebot Nacho, el més xicotet, mentre que el que està a la meua esquerra és el meu nebot Luís, el major. Apareixen en l'ordre invertit a com apareixien a la fotografia de dos mil quatre. Es tracta d'una imatge totalment desenfadada, que mostra l'alegria del moment viscut. Compare les dos fotografies i observe cada rostre, cada tret, cada gest, en definitiva, cada detall que ens mostra el pas del temps. I observe cóm, aquell jove que era jo, ara és un adult que comença a pentinar canes. Que aquell xiquet que prenia la Primera Comunió en la foto, és un jove estudiant a punt d'acabar la carrera. I que aquell menut amb tratge jaqueta, corbata i pantalonets curtets, comença ara a patir el que és l'estudi universitari. I ara que estic ordenant, catalogant  i guardant les diferents fotografies així com els videos que tinc esparços pel movil, així com a l'ordinador, m'apareixen de sobte estes dos fotografies, com si foren dos daguerreotips d'època. De fa dos segles o de fa deu minuts. Dotze anys no són res? O són molt? O tal volta res? O tal volta massa? No ho sé. Tal volta tot depén de amb què acomparem la mesura del temps. Probablement siga el temps just i necessari per a comprobar l'evolució que solem dur a terme les persones i que, en el dia a dia no som capaços de donar-nos compte.

Moros i cristians

Enguany, per motius que ara mateix no venen al cas, no he pogut gaudir de les desfilades de moros i cristians a les grandioses nits mora i cristiana que, any rere any, es venen celebrant a Paterna, com sí que he pogut fer anys en darrere, en compañía dels amics, al carrer Major. Afortunadament, les xarxes socials i les noves tecnologies ens permeten hui en dia viure pràcticament en temps real, qualsevol esdeveniment a qualsevol lloc del món, per molt recòndit que este siga. I en el meu cas, no he pogut evitar entrar dins de la xarxa social a la qual jo solc publicar, per a gaudir, encara que siga de forma telemática de la festa mora i cristiana. La setmana passada, a les Rambles de Barcelona, així com a Cambrils hi va haver un terrible atemptat que va ocasionar una quinzena de morts i una gran commoció a nivell internacional. I ara que observe les fantàstiques imàtgens de cadascun dels boatos de cadascuna de les diferents comparses mores i cristianes, mirant la pantalla de l'ordinador, només demane una cosa: que els estels de les armes blanques en l'aire dels capitans de cada filà, només siga per a lluïr l'espasa corba mora en l'extraordinària nit mora així com en la cristiana, i mai més per a rebanar el coll de ninguna persona. Que l'us dels vehicles de motor siga per a arrossegar els fabulosos carruatges dels boatos moros i cristians i mai per a atropellar, en nom de ningú, a qui gaudeix d'uns merescuts dies de descans, estiga al lloc on estiga. I que l'us de la pòlvora sempre siga per a fer disparar una extraordinària Cordà, -a partir d'enguany Festa de Interés Turístic Nacional-, o un lluminós castell de focs d'artifici, una bocabadant mascletà o un sorollós trabuc al cel, i mai per a fer volar pels aires a ninguna persona en nom de ninguna religió ni de ninguna ideologia. Perquè, si ja en un primer moment, la reconquesta de Paterna per part del rei Jaume I fou duta a terme de forma pacífica, huit segles després, ja al segle XXI, les desfilades de moros i cristians, dins de la festa de cada poble -en este cas de Paterna,- són un punt d'encontre, des de la festa, entre diferents cultures, diferents religions i diferents formes d'entendre la vida. Tan difícil és aprendre dels errors de la història i viure en germanor? Hem aprés a volar com els pardalets i a nadar com els peixos, però encara no hem aprés el senzill art de viure com a germans, va dir un eloqüent Martin Luther King, a l'explanada del Lincoln Memorial a Washington, ja fa més de cinquanta anys. Enguany, no he pogut gaudir de les fantàstiques desfilades de moros i cristians pels carrers de Paterna, però sí que he pogut gaudir-les de forma telemática a través de les xarxes socials. Les societats evolucionen pràcticament en tots els àmbits de la vida: ciencia, tecnología, literatura, art.... Però en l'àmbit de viure i de conviure, encara hi ha qui està al nivell de l'home de les cavernes.

Cullera

A l'estiu de l'any 1994, la meua germana i el meu cunyat, varen llogar un apartament al mes d'agost a Cullera, concretament a l'inici de la platja de Sant Antoni. Al mes de gener d'aquell any, va nàixer el meu nebot Luis, que amb mig any, ja gatejava per aquell pis de terràs, amb bolquers inclosos. Aquell any, els meus pares i jo varem anar per a passar uns pocs dies amb la seua companyia. A aquell estiu va seguir un altre. I després un altre, també a Cullera. Va nàixer el meu altre nebot, Natxo, qui també es va estrenar a açò de l'estiueig a este fantàstic poble de la Ribera, netament turístic, però que ha sabut continuar mantenint l'essència de poble, i que combina perfectament la platja amb la muntanya. Durant tots estos anys que hi he anat, he recorregut el seu passeig marítim, de matí, de vesprada o de nit,  tot i descibrint els matissos que la llum del sol donava a cada moment del dia, he passejat pels carres del casc urbà de Cullera, he pujat al Castell de santa Bàrbara o a l'Observatori Meteorològic, en eixa época de la vida en la que la única preocupació que un té al cap és si possar-se el banyador blau o el verd. Vint i tres anys més tard, hem tornat, un any més, a Cullera, de nou, a passar el dia per a dinar amb la familia. Sempre que arribe amb el cotxe a la rotonda que ens dirigeix cap al Faro de Cullera i comence a pujar fins a entropessar-me directament amb el Faro i les meravelloses vistes que des d'allí es contemplen, sempre hi ha un record o altre que, sense adonar-me'n, m'assalta a la ment. La il.lusió dels vint anys d'estar tres dies a la platja, aquell any que em vaig emportar els llibres per a estudiar, el bany al mar, amb els meus nebots, encara xiquets, amb la meua germana i el meu cunyat, la imatge de la taula parada, a punt de dinar una suculenta paella  encarregada al restaurant del cantó, tot això mesclat amb imatgens bucòliques, com la de la lluna plena relant per damunt de la mar o el sol rogenc despuntant de bon matí per darrere del Sicània   Un any més hem tornat a Cullera per a gaudir d'un meravellós dia en família. Són eixos moments de la vida que un guarda com a tresor o com a record, que no es paguen ni en tots els diners del món.

Marqués de Dosaigües

Al carrer del poeta Querol de València, es troba el palau del Marqués de Dosaigües. Es tracta d'una construcció manada a fer per part de la família Rabassa de Perellós al segle XV, la qual ser la seua residència habitual. A l'any 1740, es va dur a terme una ampla reforma d'aquella casa que, d'un estil gòtic un tant auster, es va transformar en un estil purament barroc, amb una ampla abundància decorativa. Així, s'encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, el qual la va dur a terme amb una delicadesa exquisita. Una volta extinguida la línia de successió directa del Rabassa de Perellós, el 1853, va heretar el marquesat de Dosaigües, en Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En l'actualitat, alberga el Museu de Ceràmica de València o Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries "González Martí", compost per una important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Des de l'any 1954, després d'una important reforma, este edifici es va convertir en Museu Nacional de Ceràmica. I, tot diga dit de pas, en una espècie de tarta nupcial on es barregen una sèrie d'estils artístics, tot i predominant el barroc, estil rococó. La seua entrada, en travessar un llindar barroc d'alabastre on hi han esculpits, dos titans que representen els rius Túria i Xuquer que sostenen la part superior de la façana, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, ens transporten a un pati interior, el qual ens condueix de plé a una escala imperial que, una volta recorreguda, ens porta al primer pis, al vestíbul del palau on ens reb, majestuosa, l'estàtua de la deessa Flora. Probablement en el seu moment esperaria a este vestíbul el sr. Marqués de Dosaigües les seues il.lustres visites, a les quals acompanyaria al menjador, al saló de fumoir, o al saló xinés per a gaudir d'una agradable veltada, per a concloure més d'un negoci o per a fer ostentació de tot allò que tenia. Cada sala d'este Palau és com una xicoteta caixa de bombons, ricament decorada amb un estil diferent, d'entre les quals, destaquem l'extraordinària sala de ball, ricament adornada, on els músics estaven amagats rere d'una celosia per a que ningú endevinara què estaba passant a la sala de ball. A més a més, es pot gaudir a la segona planta, d'una importantíssima col·lecció de ceràmica, amb peçes de terrisseria produïdes durant més de tres segles a llocs diversos: Paterna, Manises o l'Alcora entre altres, tot incluint també ceràmica que podriem denominar d'autor, entre les que s'inclouen unes peçes que va regalar Pablo Ruiz "Picasso". En fi, si este mes d'agost vos haveu quedat a València "de Rodríguez", o hi teniu pensat vindre a gaudir d'uns dies de vacances, sempre podeu recorrer este extraordinari palau enclavat al centre de la ciutat. Els dissabtes de vesprada i el diumenge de matí, l'entrada és gratuïta.

La cigüeña los trae y Coto los viste

A Vicente Ballester Vivó, in memoriam.

A Carmen Sanz Sanmartín, en el record.

"- ¿No veus lo ben vestides que van? Habiten en lo carrer Major, en la paquetería de Carmen, filles d’esta i de Peregrí de "Coto".

- ¡Ah…! Sí… Carmeta i Consolín.

- Ajuden molt a sos pares. Son, ademés de boniques, paterneres de casta i no temen a la calor ni al fred."

Ernest del Molí.*

　

Era a finales de los años treinta o principios de los cuarenta del siglo pasado. Recién terminada la Guerra Civil, una maltrecha Paterna se intentaba reponer de tan triste acontecimiento. Unos emprendedores Pelegrín el de Coto, natural de Paterna y Carmen Sanmartín, de Benetúser, decidieron abrir una paquetería, destinando para ello una habitación de su casa. Se hallaba ubicada en la calle Antonio Machado, que entonces se denominaba calle del general Moscardó, y se abrió con la visión de futuro de dar un próspero oficio a sus hijas Carmen y Consuelo, entonces niñas.

Poco tiempo después, el afán de superación de aquel matrimonio les animó a adquirir una casa en la calle Mayor, más céntrica para el negocio, donde trasladaron la paquetería y la vivienda. Era el año 1941, durante los duros años de la postguerra, en los que una adolescente Carmen y una Consuelo niña, que entonces tenía que subirse a un taburete para llegar al mostrador, despachaban a la clientela femenina de Paterna. Se trataba de un comercio que había comenzado siendo una pequeña paquetería, y que poco a poco iba expansionándose en la variedad de los productos que ofrecía. Era la época del estanco de la tia Peregrina en els quatre cantons, la barbería de Faba, la tienda de ultramarinos de la tia Consuelo la de Julio o la sociedad de los cazadores la Perdiz. En las cuatro esquinas, en su parte inferior, ya en la calle de san Antonio, había un abrevadero donde saciaban la sed las caballerizas que existían entonces en nuestro municipio.

En aquella casa de la calle mayor, que era a la vez tienda y vivienda, fue donde se desarrolló la vida de aquella sencilla familia. La tienda ocupaba una habitación de aquella casa, con entrada independiente del domicilio familiar. Era regentada por Carmen Sanmartín y ayudada por sus hijas Carmen y Consuelo. Su marido, Peregrín Sanz el de Coto, aunque tenía su profesión propia como hormero de zapatos, también colaboraba puntualmente, sobretodo en tareas de carga y descarga de género, así como en la llevanza de la contabilidad del establecimiento.

La prosperidad de aquella familia, permitió que a mediados de los años sesenta, tuvieran la posibilidad de demoler aquella casa de la calle Mayor, junto con la colindante, que era propiedad de Domingo el de Isidoro. Para entonces, ya había entrado a formar parte de la familia Vicente Ballester Vivó, al haber contraído matrimonio con Consuelo en el año 1960. Y a partir de dicho momento, como profesor mercantil que era, colaboraría con Modas Coto en la gestión de su contabilidad. Se construyó una finca y, en los bajos de la misma fue donde se volvió a reaperturar la tienda. Provisionalmente, mientras se llevaba a cabo la construcción de la finca, se ubicó dicho negocio en la calle Eduardo Dato, enfrente del colegio Luís Vives. Era ya a finales de los años sesenta. Unas ya adultas Carmen y Consuelo emprendían de nuevo el viaje empresarial en un comercio moderno, que había dejado de ser una sencilla paquetería, y pasó a ser un establecimiento que abarcaba todo el sector de moda infantil y de bebé, que marcó tendencia en nuestro municipio.

La creación de esta nueva tienda, la devoción que por Paterna, sus tradiciones, sus costumbres, sus fiestas y por el Cristo de la Fe sentían en aquella familia, todo ello unido a la creatividad que Carmen y Consuelo tenían, hizo que ideasen determinadas maneras de publicitar el establecimiento, asistidos de amigos y colaboradores que les ayudaban desinteresadamente cual equipo de creativos. Una de ellas consistió en la participación en la cabalgata del Cristo con una comparsa, la cual iba encabezada con una pancarta que decía "La cigüeña los trae y Coto los viste". Así surgió el eslogan con el que se publicitarían en los sucesivos libros de fiestas. Otra fue la organización de una serie de desfiles de moda infantil. En concreto, se organizaron tres eventos: dos en la discoteca Flowers, y uno en el Salón Capri, donde participaron como modelos los niños del vecindario, incluyéndose los hijos de Consuelo: Joaquín, Paco y Manolo. En dichos desfiles de moda, se cobraba una entrada simbólica, la recaudación de la cual se donaba íntegramente al Patronato Intermunicipal Francisco Esteve.

Pero si hubo una actividad que causaba la expectación de todos los paterneros y que tuvo gran repercusión a nivel local e incluso a nivel comarcal, ésta fue la delicada confección del escaparate con motivos paterneros, cuando se acercaban las fiestas en honor al santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Detrás del cristal de aquel escaparate, se creaba todo un universo paternero que surgia de la mente de Carmen Sanz, en el que fotografías de Bordas, de Reyes o de Julio Derrey entre otros, retrataban a las diferentes reinas de las fiestas así como a su corte de honor. Imágenes de mantenedores de los Juegos Florales, esculturas de elementos paterneros como la torre, el palacio o las cuevas, compartían protagonismo con cuadros de afamados artistas consagrados locales como Poblador, Milagros Ferrer o Alex Alemany. Socarrats originales, vasijas de barro de nuestra alfarería tradicional en verde y manganeso se exponían majestuosamente sobre cualquier repisa que se había habilitado al efecto. La sabia pluma de paterneros insignes como Vicente Cotolí, Vicente Fabado el Retoret o Vicente Cardona, explicaban detalladamente en letra manuscrita sobre pergamino, cada uno de los elementos que decoraban aquel rico escaparate. Daguerrotipos de épocas pasadas, vistosos carteles impresos de época, bandas de fallera, cascos de cordà, recortes de prensa alusivos a acontecimientos acaecidos en nuestro municipio, muñecas Barriguitas, acertadamente vestidas con trajes de fallera… Todo aquello que surgía de la imaginación de Carmen Sanz relacionado con las fiestas, que cabía en aquellos tres o cuatro metros cúbicos de escaparate y que resultaba atractivo para los paterneros, fueron llevados a la práctica por parte de su hermana Consuelo, su cuñado Vicente y una serie de colaboradores.

Aquel primer año de exposición fue tan grande el éxito que causó, que animó a Carmen y a Consuelo a que se siguiera repitiendo año tras año la decoración festiva del escaparate que, si bien en un primer momento giraba en torno a las fiestas en honor al santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, luego se fue extendiendo a otras festividades locales. Así, para la fiesta de las dolorosas o de les xiques fadrines, era costumbre celebrar el bautizo de un niño sin recursos que hubiera nacido en dicho año. Las dolorosas consultaban a Dª Silvia la comadrona, a qué criatura aconsejaban bautizar. Luego acudían a Modas Coto para encargar la dote con la que se le obsequiaba a los padres de la criatura. Toda aquella dote era expuesta en el escaparate, haciendo alusión a dicho bautizo festivo de las clavariesas de la Virgen de los Dolores.

Era tal la curiosidad y el interés que causaba la confección de aquellos escaparates festivos, y tales las felicitaciones y los ánimos a continuar con aquella dinámica, que ya no solamente se engalanaba el mismo para las fiestas locales, sino que, cualquier efemérides local era motivo suficiente para diseñar un nuevo atrezzo festivo. Así, cuando cuando el Paterna Club de Fútbol ascendió de categoría, cuando se celebró el 25 aniversario de los Juegos Florales de la Villa de Paterna, en el aniversario de la Penya el Biberó, en el aniversario del Centro Musical Paternense, cuando se celebró el aniversario de la segregación de Manises de la Parroquia de Paterna o con ocasión de la visita de Su Santidad el papa Juan Pablo II a Valencia. Asimismo, este mismo escaparate reconoció la trayectoria vital de paterneros ilustres muy queridos en Paterna como fue el caso de D. Ernesto Ferrando, o de D. Julio Herrero el farmacéutico entre otros.

Ha pasado ya el tiempo. Mucho tiempo y Modas Coto ya no existe. Pero si nos remontamos unos años atrás, sobre un fondo vintage setentañero, decorado exquisitamente por D. Juan Salvador Navarro, todavía podríamos observar a unas hacendosas Carmen y Consuelo detrás del mostrador, bien atendiendo a una clienta o hablando entre ellas sobre algún pedido o comentando alguna noticia de actualidad. Probablemente sonase en el ambiente la melodía del famoso programa de radio que fue en su día, "La hora de Elena Francis", o alguna canción "yé-yé" dedicada, de moda en aquella época, en el programa "Cada canción un recuerdo". Aún podemos recordar el pomo metálico lacado en blanco en forma de cigüeña, que daba entrada al establecimiento, así como el sonido en forma de campanillas que avisaba que acababa de entrar alguien. La luz que entraba por entre los cristales recubiertos de papel celofán amarillo que iluminaba aquella tienda en tonos tornasolados, especialmente cuando el sol caía por encima de la casa de Bufa y traspasaba aquellos cristales. La escultura de la torre aún sin restaurar de Paterna que presidía aquel establecimiento, nada más entrar. El olor a polvos de talco, la ropa de bebé correctamente alineada en los estantes, la indumentaria de niño perfectamente colgada en las perchas y alineada su vez en los percheros…

En definitiva, Modas Coto es el vivo ejemplo de la mujer emprendedora de los años sesenta – setenta, como fue el caso de Carmen y Consuelo, y también el de tantas y tantas mujeres que han vivido y se han desvivido por los suyos y que están en la mente de todos. Para todas ellas, nuestro recuerdo y nuestro homenaje.**








______________





* “Tres temes sense lligassa”. Ernest Ferrando. 1976. Libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, de Paterna.

** Desde estas líneas queremos agradecer la desinteresada colaboración de Dª Consuelo Sanz, así como la de su marido D. Vicente Ballester, quienes  me han facilitado las fotografías que ilustran este artículo, para deleite de todos. Muchas gracias.