Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.

Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.

Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.

Aitana

La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure  mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics.  Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més,  cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.

Juan Antonio Llopis

Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.

Brocanters

Brocanter és aquell que es dedica a comprar i vendre objectes usats. La seua diferencia amb l'antiquari és que este es dedica a comerciar amb objectes usats antics de més de cent anys, mentre que el brocanter, els objectes que compra i ven, tenen una antiguitat d'entre cinquanta i cent anys. Sobretot estem parlant d'objectes anomenats genericament com a vintage i que tan de moda s'han possat últimament en algunes botigues ubicades estratègicament al centre de les ciutats on es solen vendre objectes d'este tipus, en companyia de souvenirs i records en forma de imans de nevera per a regalar a la familia, amb ocasió de l'últim viatge fet a no sé on. Per a dir adéu a l'estiu hem anat la meua dona i jo a passar el cap de setmana a la localitat de Jesus Pobre, AETIM depenent del municipi de Dènia de la que ja vaig parlar en una entrada anterior que es pot llegir fent doble click en el següent enllaç: (Jesús Pobre). Dóna la casualitat que cada primer diumenge de mes, al Gran Riurau d'esta bonica localitat en la que, tot siga dit de pas, es va fixar la marca Dolce & Gabbana per a gravar un spot de pintallavis, amenitzat amb la cancó When you’r smiling de Louis Armstrong, s'organitza, per part de l'Associació de Col.leccionistes i Brocanters de la Marina Alta, un mercat de brocanters on, una quarentena de brocanters expossen a les parades que circumden el riurau, tot tipus d'objectes decoratius com poden ser espills, rellotges, ceràmica, objectes de cristall, làmpares, monedes, objectes vintage, retro, antiguitats..., tot això, mentre el raïm   recollit es va secant sobre canyissos per a convertir-se en panses. De fet, hem pogut observar fins i tot gramòfons en perfecte estat de conservació i funcionament, trompetetes d'agutzil, llibres antics, crucifixes de tamanys diversos, palmatòries, hisops, alguna casulla, gaiatos, molinets per a moldre el café, corbelles, cedassos, bacins, romanes, pessos de dos braços... objectes tots ells que podem trobar-nos a la cambra dels nostres iaios i que si els venèrem, ens podriem traure una pagueta vitalícia, que ens podria jubilar per a tota la vida. Dins del riurau, s'ha instal·lat una barra de bar on es serveixen tot tipus de beguda, així com pastissos i coques salades i dolces de tota la contornada. A mitant matí, hi sol haver música en directe que amenitza l'estança dels qui per este mercat de brocanters ha fet fira i es passetja amb una figura de ceràmica, o una lupa, o una estilogràfica, o amb  un obricartes a les mans, recien adquirit. En este cas, un violinista era el que s'encarregava d'entretindre al personal amb alegres melodies bien conegudes per tots. Mentrestant, el lament del canon de Pachelbel em recordava tristament, molt tristament, que hi havia de tornar a treballar al día següent, després d'haver gaudit d'uns esperats dies de vacances.

Nebots

Nebot és aquell que és fill d'un germà o d'una germana i que, no sent  per tant, fill, se li vol quasi quasi com a tal, amb l'avantatge de no tindre eixa obligació de la criança dia a dia que sí que tenen els pares, però amb el goig de gaudir amb ell de moments inoblidables, com pot ser una eixida al cine a vore una de Harry Potter o a prendre un refresc. Un 9 de maig de 2004, al Col·legi la Salle de Paterna, el meu nebot Luís va prendre la Primera Comunió. Al decorat improvissat que es va instal·lar al hall del col·legi, ens retraten a un jovenet Alejandro, és a dir, jo mateix, amb tratge jaqueta i corbata. A la meua dreta, hi ha el meu nebot Luís, que era qui eixe dia va prendre la Primera Comunió, vestit de mariner i a la meua esquerra, el meu nebot Nacho, el més menut de la casa, també amb tratge jaqueta i amb pantalonets curtets. Tots tres formem un tàndem entreverat entre la innocència dels menuts i el meu començament a caminar pel món laboral i pels fons abissals del mar del món en general. Es tracta d'una fotografia seria i graciosa alhora, rigorosa i desenfadada, carinyosa, que, en definitiva flaira a tendresa.

Sis d'agost de 2016. Dotze anys després d'aquella foto, una altra celebració familiar fa que ens tornem a juntar al voltant de la taula. I en este cas, la fotografia immortalitza tant una adolescència, una joventut i una maduresa que comença a quallar al rostres dels que hi apareixem en la foto. Emulant aquella foto del dos mil quatre, em trobe jo darrere i els meus nebots davant. En este cas, a diferència de l'altra fotografia, el que apareix a la meua dreta és el meu nebot Nacho, el més xicotet, mentre que el que està a la meua esquerra és el meu nebot Luís, el major. Apareixen en l'ordre invertit a com apareixien a la fotografia de dos mil quatre. Es tracta d'una imatge totalment desenfadada, que mostra l'alegria del moment viscut. Compare les dos fotografies i observe cada rostre, cada tret, cada gest, en definitiva, cada detall que ens mostra el pas del temps. I observe cóm, aquell jove que era jo, ara és un adult que comença a pentinar canes. Que aquell xiquet que prenia la Primera Comunió en la foto, és un jove estudiant a punt d'acabar la carrera. I que aquell menut amb tratge jaqueta, corbata i pantalonets curtets, comença ara a patir el que és l'estudi universitari. I ara que estic ordenant, catalogant  i guardant les diferents fotografies així com els videos que tinc esparços pel movil, així com a l'ordinador, m'apareixen de sobte estes dos fotografies, com si foren dos daguerreotips d'època. De fa dos segles o de fa deu minuts. Dotze anys no són res? O són molt? O tal volta res? O tal volta massa? No ho sé. Tal volta tot depén de amb què acomparem la mesura del temps. Probablement siga el temps just i necessari per a comprobar l'evolució que solem dur a terme les persones i que, en el dia a dia no som capaços de donar-nos compte.

Moros i cristians

Enguany, per motius que ara mateix no venen al cas, no he pogut gaudir de les desfilades de moros i cristians a les grandioses nits mora i cristiana que, any rere any, es venen celebrant a Paterna, com sí que he pogut fer anys en darrere, en compañía dels amics, al carrer Major. Afortunadament, les xarxes socials i les noves tecnologies ens permeten hui en dia viure pràcticament en temps real, qualsevol esdeveniment a qualsevol lloc del món, per molt recòndit que este siga. I en el meu cas, no he pogut evitar entrar dins de la xarxa social a la qual jo solc publicar, per a gaudir, encara que siga de forma telemática de la festa mora i cristiana. La setmana passada, a les Rambles de Barcelona, així com a Cambrils hi va haver un terrible atemptat que va ocasionar una quinzena de morts i una gran commoció a nivell internacional. I ara que observe les fantàstiques imàtgens de cadascun dels boatos de cadascuna de les diferents comparses mores i cristianes, mirant la pantalla de l'ordinador, només demane una cosa: que els estels de les armes blanques en l'aire dels capitans de cada filà, només siga per a lluïr l'espasa corba mora en l'extraordinària nit mora així com en la cristiana, i mai més per a rebanar el coll de ninguna persona. Que l'us dels vehicles de motor siga per a arrossegar els fabulosos carruatges dels boatos moros i cristians i mai per a atropellar, en nom de ningú, a qui gaudeix d'uns merescuts dies de descans, estiga al lloc on estiga. I que l'us de la pòlvora sempre siga per a fer disparar una extraordinària Cordà, -a partir d'enguany Festa de Interés Turístic Nacional-, o un lluminós castell de focs d'artifici, una bocabadant mascletà o un sorollós trabuc al cel, i mai per a fer volar pels aires a ninguna persona en nom de ninguna religió ni de ninguna ideologia. Perquè, si ja en un primer moment, la reconquesta de Paterna per part del rei Jaume I fou duta a terme de forma pacífica, huit segles després, ja al segle XXI, les desfilades de moros i cristians, dins de la festa de cada poble -en este cas de Paterna,- són un punt d'encontre, des de la festa, entre diferents cultures, diferents religions i diferents formes d'entendre la vida. Tan difícil és aprendre dels errors de la història i viure en germanor? Hem aprés a volar com els pardalets i a nadar com els peixos, però encara no hem aprés el senzill art de viure com a germans, va dir un eloqüent Martin Luther King, a l'explanada del Lincoln Memorial a Washington, ja fa més de cinquanta anys. Enguany, no he pogut gaudir de les fantàstiques desfilades de moros i cristians pels carrers de Paterna, però sí que he pogut gaudir-les de forma telemática a través de les xarxes socials. Les societats evolucionen pràcticament en tots els àmbits de la vida: ciencia, tecnología, literatura, art.... Però en l'àmbit de viure i de conviure, encara hi ha qui està al nivell de l'home de les cavernes.

Cullera

A l'estiu de l'any 1994, la meua germana i el meu cunyat, varen llogar un apartament al mes d'agost a Cullera, concretament a l'inici de la platja de Sant Antoni. Al mes de gener d'aquell any, va nàixer el meu nebot Luis, que amb mig any, ja gatejava per aquell pis de terràs, amb bolquers inclosos. Aquell any, els meus pares i jo varem anar per a passar uns pocs dies amb la seua companyia. A aquell estiu va seguir un altre. I després un altre, també a Cullera. Va nàixer el meu altre nebot, Natxo, qui també es va estrenar a açò de l'estiueig a este fantàstic poble de la Ribera, netament turístic, però que ha sabut continuar mantenint l'essència de poble, i que combina perfectament la platja amb la muntanya. Durant tots estos anys que hi he anat, he recorregut el seu passeig marítim, de matí, de vesprada o de nit,  tot i descibrint els matissos que la llum del sol donava a cada moment del dia, he passejat pels carres del casc urbà de Cullera, he pujat al Castell de santa Bàrbara o a l'Observatori Meteorològic, en eixa época de la vida en la que la única preocupació que un té al cap és si possar-se el banyador blau o el verd. Vint i tres anys més tard, hem tornat, un any més, a Cullera, de nou, a passar el dia per a dinar amb la familia. Sempre que arribe amb el cotxe a la rotonda que ens dirigeix cap al Faro de Cullera i comence a pujar fins a entropessar-me directament amb el Faro i les meravelloses vistes que des d'allí es contemplen, sempre hi ha un record o altre que, sense adonar-me'n, m'assalta a la ment. La il.lusió dels vint anys d'estar tres dies a la platja, aquell any que em vaig emportar els llibres per a estudiar, el bany al mar, amb els meus nebots, encara xiquets, amb la meua germana i el meu cunyat, la imatge de la taula parada, a punt de dinar una suculenta paella  encarregada al restaurant del cantó, tot això mesclat amb imatgens bucòliques, com la de la lluna plena relant per damunt de la mar o el sol rogenc despuntant de bon matí per darrere del Sicània   Un any més hem tornat a Cullera per a gaudir d'un meravellós dia en família. Són eixos moments de la vida que un guarda com a tresor o com a record, que no es paguen ni en tots els diners del món.