Dies de pluja

Després dels dies de pluja que vàrem tindre la setmana passada en què al llarg de tot el nostre litoral es varen viure autèntiques escenes de pànic patides pràcticament en directe a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb pluges de més de tres-cents litres per metre quadrat, no puc evitar recordar els dies de pluja viscuts en el passat, quan era menut. I, mentre veia per la finestra com, a poc a poc, queia la pluja de forma ferma, alhora que compassada, mentre s'escoltava el xip i xap característic dels dies de pluja, mentrimentres un cel encapotat omplia de gris el cel, el primer record que em venia a la ment, era eixa mateixa vista de pluja i mal oratge rere el cristall, però des de la porta envidrada del balcó de cals meus pares, quan encara no havien edificat davant mateix, a l'altra banda del carrer, i encara es veia la Torre de Paterna. Per la trajectòria de l'oneig de les banderes de dalt de la Torre, mon pare sabia si el vent era de dalt, de ponent o de llevant. "Mentre no pare l'aire, no plourà". I, efectivament, quan les banderes deixaven d'onejar i queien sobre el màstil com si foren una rata penada, era quan plovia. "Que vinga neta, pura i en mesura", era el següent comentari, que deia ma mare, tot tenint en compte la collita propera, que esperava a l'arbre. Quan començava a ploure, era el moment de la rogativa a la intercessió Divina. I era quan la meua iaia resava l'oració de san Bartolomé, curiosament dita en castellà, per una persona valencianoparlant: "San Bartolomé iba por un camino, y se encontró a Jesucristo. Dónde vas, Bartolomé?..." A Paterna, quan començaven a caure les primeres gotes d'aigua, normalment d'un tamany de monedes de déu duros, era quan s'escoltava el volteig de la campana de Sant Vicent Ferrer. La tradició paternera diu que fou sant Vicent Ferrer qui va beneir dita campana, amb la promesa de què si es voltejava quan hi haja una tronada, la tronada escamparia, no arribant a caure pedra al terme de Paterna i no fent així malbé ni les collites, ni fent mal a les persones ni els animals. Era dia de botes d'aigua, paraigües i caputxa. D'anar a l'escola xafant els bassals que hi havia en el camí de casa al col·legi, a pesar de l'advertiment de ma mare. De refregar-se la sola de les botes d'aigua amb serradura que el conserge del col·legi havia escampat a l'entrada del Villar Palasí de Paterna. I ara, quan ja han passat els anys, quan davant de cals meus pares han construït una finca que oculta la vista de la Torre des del balcó de cals meus pares, quan mon pare ja no està, per a saber d'on bufa l'aire ni per a dir que mentre no pare l'aire no plourà, ni tampoc està la meua iaia Sabe per a resar l'oració de san Bartolomé, quan encara ma mare pot dir allò de què vinga pura, neta i en mesura, quan la campana de sant Vicent encara s'escolta tímidament, per a demanar per les poques collites que encara pengen a l'arbre, a l'horta de Paterna, ara, des del finestró envidrat d'un monstre d'edifici, tot ple d'expedients i d'ordinadors, de segells i de paperassa, mentre veia caure la pluja, de forma rítmica, però compassada, la sensació de curiositat per vore com cau la pluja, la imatge instantània del rellamp que es veu en la llunyania i la sorpresa pel tro que s'escolta a continuació, eren les mateixes que les viscudes en la meua infantesa.

Lisboa

Tal volta perquè la geografia així ho ha determinat, Portugal és eixe veí que viu a la porta contigua de la nostra casa i amb el que varen renyir els nostres besavis i que, passats els anys, a penes hem arribat a dirigir amb ell tan sols un parell de paraules de cortesia en la nostra vida. Tal volta perquè la història és així de capritxosa, des de la nit dels temps hem sigut amiguets, ens hem barallat, ens hem reconciliat, hem sigut un mateix Estat, fins i tot un mateix imperi i, dos-cents anys després varem tornat a trencar palleta i, a partir d'aquell moment, hem tornat a mirar cadascun cap a mars diferents: nosaltres cap a la Mediterrània i ells cap a l'Atlàntic. Fa temps vaig escoltar,no recorde a qui, que deia que la Península Ibèrica era una cara amb dos rostres que mai arribaven a mirar-se. I, des del pont del nas de l'home de la dreta, fins a arribar a la punteta del nas de l'home de l'esquerra, de punta a punta de la península, hem viatjat la meua dona i jo, de València a Lisboa, per a celebrar el nostre aniversari de boda en un viatge no massa llarg, però si suficientment intens per a conéixer la forma de ser i la manera de viure dels nostres veïns de la nostra casa comuna. Un inspirat Carlos Goñi amb el seu grup Revolver, cantava ja fa temps una tendra cançó dedicada a la capital de Portugal "tú que recorres Lisboa / y sus calles y sus fondas / con hombres de una sola vez / tú serás mi último puerto / para amarrarme a tu alma / y sólo yo vivir en él". Tal com diu la cançó, hem recorregut els seus carrers, tot buscant l'essència dels nostres veïns, amb els qui compartim un territori i part d'una història comuna: L'Avenida Liberdade, presidida per l'estàtua dedicada al Marqués de Pombal, la Praça do Comerçio, centre neuràlgic de la ciutat, des d'on s'albira tot l'estuari del riu Tajo -rio Tejo-, el Castelo s. Jorge i les seues vistes panoràmiques, la rua Garret, on es troba la famosa cafeteria "Café a Brasileira", on es reunia Fernando Pessoa amb altres artistes a fer-se una cassalla, l'elevador de santa Justa, des d'on s'atalaia una vista extraordinària de la ciutat, la torre de Belém, el ponte 25 de abril, cosí germà del Golden Gate, la llibreria Bertrand, la més antiga de tota Europa... cada racó de Lisboa és una nova experiència a viure, una aventura a gaudir i un somni a destriar, sempre davall la castissa banda sonora de Madredeus, o la veu de vellut de Dulce Pontes o de Teresa Salgueiro. Tot això, alhora que assegut a un banc qualsevol de l'Alfama, un llig tranquil·lament a José Saramago. O mentre a qualsevol fonda, es degusta un saborós bacalhau cuinat en qualsevol de les seues riques varietats i un pastéis de Belém. Mentrestant, cap a poqueta nit, el lament d'un trist fado en la veu d'una clàssica i popular Amália Rodrigues, plora profundament, fins a altes hores de la matinada.

En el dia de tots els valencians

Hui és el dia de tots els valencians, en el qual celebrem que el rei Jaume I el Conqueridor va entrar pacíficament a la ciutat de València i, no deixa de ser curiós que, sent un dia de festa, de celebració, d'alegria i, fins i tot d'orgull pel fet de ser valencians, els actes institucionals organitzats a tal efecte, acaben estant terriblement polititzats per mitjà de crits i xiulits, tot aigualint l'autèntic esperit de germanor que hi hauria d'haver en actes solemnes com els que es celebren en ocasió de data tan assenyalada. En varies ocasions i amb governs municipals diferents i, fins i tot de signe contrari, per no dir oposats, he tingut el gust i la possibilitat d'anar a vore la processó cívica de la nostra Senyera, esdeveniment solemne que per si mateix hauria de ser un acte d'exaltació dels nostres símbols més genuïns. I, tot i ser un event que comença de manera molt emotiva, lamentablement, acaba sent un vodevil ple d'insults, de mala educació, de pèssim gust, de mal exemple per als xiquets i de vergonya aliena per a tots on, fins i tot, persones que no tenen res a vore amb la nostra festa, aparèixer amb l'intenció de fer-se de senyalar. Tan difícil és compartir i respectar a aquell que no pensa com nosaltres? Cada volta estic més convençut que ens sobra orgull i ens falta respecte. Ens falta educació i ens sobra intolerància. Independentment del nom que li donem a la nostra llengua, és la que parlem tots els valencians, la que hem heretat dels nostres avantpassats, amb la que ens expressem i amb la que escrivim i amb la que ens entenem. I, no ens enganyem: el bilingüisme del qual ens parlen, no és més que la forma de denominar al certificat de defunció de la nostra llengua. Independentment del nom que li donem a València, Castelló i Alacant, és el territori que dia a dia xafem. Perquè històricament, som Regne i som País, som Nació i Comunitat. Però, per damunt de qualsevol denominació que li donem al nostre territori, per damunt de tot, som germans. Independentment de la bandera que onege en l'aire, amb blau o sense blau, sempre portarà els quatre pals de la corona d'Aragó. Nostre és Vicent Andrés Estelles, com nostre és Xavier Casp Verger. Nostre és Joan Fuster, com nostre és Vicente González Lizondo, o Manuel Sanchis Guarner, o Miquel Adlert Noguerol. Com nostre és Paco Muñoz o Vicent Savall. Nostres són Vicentico Marzal, "xiquet de Mislata" i Josep Aparicio "Apa". Nostra és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com nostre és Lo Rat Penat. Com nostre és el Tribunal de les Aigües. Què queda de l'esperit de Francesc de Vinatea davant del monarca Alfons el Benigne, que volia dividir València, Castelló i Alacant en dos, quan deia "cadascun de nós, som tant con vós, però tots junts som molt més que vós"? No podem anar tots junts, com aquell nou d'octubre de 1977? Perquè és més forta l'arrel que ens uneix, que la fullaraca que ens separa. Hui és el dia de tots els valencians. I en acabant, que cadascú es pose a si mateix l'etiqueta que vulga.

Tardor

Després dels llargs i calorosos dies d'estiu que hem patit, com qui no vol la cosa, hi ha arribat la tardor. D'acord amb allò que diuen els astrònoms, l'equinoxe de tardor, és aquell moment de l'any en el qual el sol està situat al pla de l'equador celeste. Eixe dia, si l'observàrem des de l'equador terrestre, el sol arriba al zenit i podríem vore'l sobre els nostres caps en un angle de 90 graus. Per tant, com l'etimologia del seu propi nom indica, durant eixa jornada, el dia té la mateixa duració que la nit. A partir d'aleshores, el dia va acurtant, tant de matí com de vesprada, fins a arribar al solstici d'hivern, en vespres de Nadal, quan estarem davant del dia més curt i la nit més llarga de l'any. Per a celebrar el canvi d'estació, la meua dona i jo hem anat al Villar del Arzobispo, poble de l'interior de la província de València, que es troba a uns cinquanta quilòmetres de la capital. Una volta allí, després de caminar una bona estona, hem anat a esmorzar a un bar, que es trobava tot ple de gent. A la tauleta del nostre costat, hi havien uns hòmens ja majors, abillats de diumenge, amb una camisa de ratlles i pantaló curt, i amb el cap cobert amb un capell estil panamà. D'una manera informal, i amb la confiança que dóna conéixer-se des de xiquets, raonen sobre la vida i la mort, sobre la collita present d'ametles i la propera collita d'olives, sobre els fills, sobre els nets i, sobre moltes altres coses que en eixe moment els ve al cap. Com la vida mateixa, la tardor és un home ja jubilat, que va camí de l'hivern, que passeja al matí per a vore les obres que s'estan construint al seu barri i que dóna consells a tot el món, se li n'hagen demanat o no. Com la vida mateixa, encara fa calor. Una calor que, encara durarà un temps però què, a poc a poc, anirà minvant, car anem cap a l'hivern. Però eixa calor de l'estiu encara ens farà aguantar la mànega curta durant un cert temps. Com la vida mateixa, cada volta, es va allargant l'estiu, de tal manera que, a penes hi ha un temps de tardor, pròpiament dita, com a transició entre la calor seca de l'estiu i la rigorositat del fred de l'hivern. De fet, a les xarxes socials, es parla del "veroño", neologisme que és una contracció de les paraules castellanes "verano" i "invierno", que, si se'm permet, en valencià podríem traduir-ho com a "estirdor" o alguna cosa pareguda, com a conseqüència de la compressió de les paraules "estiu" i "hivern". Com la vida mateixa, als arbres, a poc a poc aniran caient les fulles, tot deixant l'esquelet de les branques sense, com si es tractara d'un cos nu. Com la vida mateixa, arriba el moment de recollir la collita de l'arbre, després de tot un cicle de cultiu. Com la vida mateixa.

Màster

Recentment, estem veient a les primeres planes dels diversos mitjans de comunicació, suculents màsters aprovats sense anar a classe, dubtosos projectes de final de carrera poc més que regalats i que, curiosament, no apareixen per cap de lloc, tesis doctorals presumptament plagiades,... La situació que podem observar, és la següent: per una banda, polític sobre el qual cau l'ombra del dubte al voltant d'uns estudis superiors que adornen el seu currículum. Per una altra banda, mitjà de comunicació que, sabedor d'esta circumstància, du a terme una operació d'assetjament i enderrocament que posa contra les cordes al dit polític fins a acabar amb la seua dimissió i, probablement amb la seua carrera política. Si bé tot açò allò que els mitjans de comunicació pareix que pretenen en un primer moment és dur a terme a la vida publica, aparentment, una neteja d'espavilats de la política i de roders de la saviesa, en el fons podem vore que allò que realment estan aconseguint és un efecte de frivolitat i de desacreditació cap a una de les institucions que, per part de tots més prestigi hauria de tindre, com és el cas de la Universitat. Darrere d'una llicenciatura, d'un Projecte de Final de Carrera, d'un Màster o d'un doctorat, hi ha moltíssimes hores d'estudi, de sacrifici personal i econòmic, d'inquietuts, de nits sense dormir, de cafeteres plenes, de pors, de tensions, de llàgrimes i d'incomprensions que, només qui ho ha viscut ho sap. Tot este sacrifici, al final fructifica en eixa llicenciatura, eixe projecte final de carrera, eixe màster o en eixe doctorat que dóna sentit a eixe esforç titànic que durant mesos i fins i tot, anys, s'ha dut a terme. I és molt trist que en l'actualitat es frivolitze amb l'esforç de l'estudiant anònim per part dels mitjans de comunicació, amb la politització dels màsters. Perquè en el punt de mira no estan els estudiants anònims, sinó el polític caradura que ha unflat el seu currículum de forma descarada i que, realment hauria de ser qui donara exemple a la societat amb un comportament digne d'elogi. Però, no ens enganyem: eixa politització dels màsters, allò que realment ha aconseguit, ha sigut el desprestigi de l'estudi, de la constància i de l'esforç, així com d'institucions, el prestigi de les quals haurien d'estar per damunt de qualsevol ideologia, com és la Universitat. I es trasllada a la societat un missatge implícit de menysvaloració de l'esforç i del sacrifici intel·lectual, de tal manera que, al final, el missatge que cala en la societat, és que aquell que ha obtingut uns estudis superiors, que realment hauria de ser l'èlit, que fora model i exemple per a tots, acaba essent el tontet del grup i el que acaba desenvolupant llocs de treball molt per davall de la seua qualificació. I el pitjor és que són arrossegats per persones que, tirant-li morro a la vida aconsegueixen arribar a llocs de treball i d'influència, curiosament sobretot a programes produïts i programats per part dels mitjans de comunicació que han dut a terme eixa campanya d'assetjament i enderrocament de la qual parlàvem adés. I es tracta d'una situació molt injusta

Isabel Cañas

Estic rellegint el llibre "El dardo en la palabra", on un eloqüent Fernando Lázaro Carreter, amb elegància, ironia, lluïdesa i amenitat ens deixa, en un format d'assaig divulgatiu, un instrument imprescindible per al coneixement de la llengua castellana on ens va detallant, de forma molt rigorosa, el significat d'una determinada paraula, una expressió o un determinat gir idiomàtic. I recorde que, als anys huitanta, al Villar Palasí, vaig conéixer el dit lingüista de la mà de qui fou la meua mestra de llengua i literatura, a més de tutora de 6 a 8 de l'antiga EGB, a través dels seus llibres de "Curso de la lengua española", però sobretot, a partir dels exercicis que féiem pràcticament cada dia que teníem llengua quan, sobre les déu del matí la mestra baixava a prendre's una pastilla, mentrimentres un xiquet o una xiqueta de la classe, cuidava que s'hi mantinguera l'ordre. La mestra en qüestió era doña Isabel Cañas Grau qui, en companyia de don Juan Antonio Llopis Calabuig, varen ser el tàndem docent que ens varen conduir per la senda del coneixement, durant eixos tres cursos de la preadolescència. I així, mentre don Juan era el mestre que s'encarregava de donar les assignatures de ciències, com eren matemàtiques, naturals, física i química, doña Isabel, ens impartia llengua, literatura, història i valencià, és a dir les assignatures considerades de lletres. El secret d'un professor per a ser bon professor, consisteix a saber despertar en els xiquets la verdadera vocació que hi ha al seu interior. I en el meu cas, he de reconéixer que doña Isabel, va saber fer descobrir en mi l'amor per les lletres, per la literatura i per la paraula en general. Hi havia una activitat escolar que dúiem a terme els divendres de matí una volta al mes, que es deia Assemblea Literària, que consistia en què havíem d'escriure a casa un conte, una narració, o una poesia, d'acord a unes condicions que escrivia a la pissarra. El divendres de matí ens preuníem per equips. A cada equip, es llegien tots els treballs que havíem redactat els seus membres i es triava un per equip. Els cinc o sis seleccionats, es llegien en veu alta davant de tota la classe i després es votava la millor. Una altra activitat que va dur a terme, va ser crear una biblioteca escolar a la qual, cadascun dels alumnes havíem d'aportar un llibre. "La historia interminable", "Momo", "El misterio de la Isla de Töckland" eren, entre altres, els títols que allí hi havia i que vàrem llegir, en aquells temps en què l'única preocupació de la vida eren els deures que un havia de fer per a l'endemà. També es va crear un diari escolar, impulsat per ella, anomenat "Los Cazanoticias", la dinàmica del qual consistia en què cadascú escrivia una notícia referida al col·legi, a Paterna, o a algun tema d'interés general per a nosaltres. Després es penjava a un panell que hi havia només accedir a l'edifici. I, en entrar a les aules, tothom aprofitava per a llegir allò que al panell hi havia penjat. La seua responsabilitat com a docent era tal que, en vespres de Nadal d'aquell últim curs d'EGB, va haver de demanar-se algunes setmanes de permís per a atendre unes greus obligacions familiars. I per a no deixar les dos classes que duia, òrfenes de mestra, va buscar un parell de mestres novelles, que la varen substituir, sufragades per ella mateixa. Quan un és menut, sempre hi ha alguna persona a la qual un pren com a referència. I, una volta transcorregut el temps, he de reconèixer que doña Isabel Cañas, fou per a mi eixe punt de referència de l'adolescència. Han passat els anys. Molts anys. I he de reconèixer que, sempre que arriba a les meues mans alguna convocatòria d'algun concurs literari, encara continue tenint la mateixa emoció dels dotze anys quan doña Isabel escrivia els requisits que hi havia de tindre el conte que havíem d'escriure per a la pròxima Assemblea Literària del divendres.

Patins

Quan vaig prendre la Primera Comunió, a principis dels huitanta, els amos del forn on treballava mon pare, em varen regalar un monopatí. Es tractava d'un de plàstic, de color blau, menut, allargat, sobre la taula del qual, apenes em cabien els dos peus. La meua estabilitat sobre aquell joguet no era molt allà: no sabia cóm moure'm sense perdre l'equilibri, ni girar en arribar a una revolta, ni parar sense deixar de menejar els braços de forma exagerada. No vaig arribar a anar muntat sobre ell mantenint l'equilibri més de deu metres seguits, ni vaig dur-lo molt més enllà de dos carrers més enllà de cals meus pares i, en no molt de temps, va acabar aquell objecte a la cambra dels vells records, abans que acabara jo amb un braç trencat o una cama embenada.

Vora quaranta anys després, el patí torna a estar de moda, no ja com a joguet, sinó com a mitjà de transport: Tots els carrers de València estan farcits de gents que van d'ací cap allà, d'allà cap a més enllà, amb patí elèctric. Fins i tot, dos companys de treball es desplacen de forma habitual amb un monopatí elèctric amb comandament a distància. Es tracta d'un mitjà de transport còmode, pràctic, que cap a qualsevol lloc, fàcil de controlar, que no contamina i que per a conduir-lo no cal estar en possessió de cap tipus de permís de circulació. No en va, les empreses estan fent l'agost amb la venda d'este aparell de locomoció. Fins i tot, una empresa de lloguer de patinets californiana, ha intentat desplegar per tota la ciutat de València un bon grapat de patinets elèctrics que, per mitjà d'una app descarregada al mòbil, permet gaudir, per un preu mòdic, durant el temps que un vulga, d'este artefacte.

No hi ha cap normativa en l'àmbit estatal que regule el seu ús a la via pública. Només hi ha una Instrucció, la 16/V-124, emesa per la Direcció General de Tràfic, que indica que, mentrimentres no hi haja una normativa específica referida als dits vehicles, proposa una sèrie de criteris per a la seua regulació: En primer lloc, els considera com a Vehicles de Mobilitat Personal. No és assimilable a un vianant. Ni tampoc es pot considerar com un vehicle de motor. Per tant, no es requereix cap d'autorització administrativa per a circular, ni tampoc és necessari l'assegurament obligatori del dit vehicle. Però, encara que no és obligatori, l'usuari podrà, voluntàriament, contractar una assegurança en els termes establits a la legislació general d'assegurances.

La seua regulació es deixa en mans dels Ajuntaments, que seran els qui establiran limitacions a la seua circulació a les vies urbanes. Este tipus de vehicles podran ubicar-se físicament a l'àmbit de la calçada, sempre que es tracte de vies expressament autoritzades per l'autoritat local, la qual podrà permetre la seua circulació per voreres, zones de vianants, parcs o habilitar carrils especials amb les prohibicions i limitacions que considere necessàries.

Hi ha ajuntaments que ja hi han desenrotllat una normativa al respecte, com el cas del de Barcelona. L'Ajuntament de València, no té encara una regulació aprovada, però sí un esborrany des de febrer de 2018, que estableix els següents criteris: Es permet als patinets, monocicles, hoverboard, skates i altres vehicles de mobilitat personal, circular pels carrils bici a una velocitat màxima de 15 quilòmetres per hora, així com per espais especialment habilitats per a la circulació. Es prohibeix circular per voreres, places i passeigs, a excepció de xiquets amb patinets elèctrics que vagen acompanyats dels seus pares, sempre que la vorera tinga més de tres metres d'amplària. A més a més, els menors han de dur casc, encara que no serà obligatori el seu ús per als adults. També es prohibeix la pràctica de jocs, exhibicions, o demostracions que causen als vianants molèsties o riscs o disminuïsquen les possibilitats d'utilització de l'espai públic per part d'altres ciutadans. S'estableixen una sèrie de sancions per als que no respecten totes estes normes que poden arribar fins a cinc-cents Euros de multa.

De xicotet vaig acabar avorrint el monopatí que em regalaren per a la meua Primera Comunió. Quaranta anys després, esta nova moda d'utilitzar el patí com a mitjà de transport còmode, ecològic i saludable, em fa plantejar la possibilitat de comprar-me'n un. Què faig? Me'l compre? Vosaltres direu.

Vicent Cotolí

Tots els anys escric un article per al llibre de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. I, una volta publicat el libre m'agrada llegir i delitar-me, amb el que escriuen els meus col·legues paterners d'escriptura i, a mes a mes, amics, com solen ser Camilo Segura, Vicent Cotolí, Félix Gámez,  Pepe Bas,... I enguany descobrisc, entre altres xicotetes joies escrites per a la posteritat, l'entranyable article de Vicent Cotolí, anomenat "Mi legado de 50 años a Paterna", en el que, d'una manera oficial, elegant i, fins i tot, si se'm permet, solemne, el nostre bon amic Cotolí es despedeix de tots els qui, any rere any, seguim la seua trajectòria investigadora i divulgativa al voltant de temes de Paterna. Ja de ben menut m'agradava llegir allò que escrivia sobre Paterna a diversos mitjans: a llibres de festes diversos, al BIM, així com a altres publixacions locals. Però el meu contacte amb ell d'una manera més fluïda fou allà pels anys noranta quan vaig guanyar una beca d'investigació patrocinada per l'Ajuntament de Paterna, la temàtica de la qual girava al voltant dels Jutjats de Paterna. Vaig concertar una entrevista amb ell i em vaig dirigir cap a sa casa amb una carpeta davall del braç, un bolígraf, un grapat de fulls i un braçat d'l·lusions, dispost a menjar-me el món. A partir d'aquell moment, va naixer la meua amistat amb ell. Tot això afegit a que es va mudar de domicili i se'n va vindre a viure a la finca on vivien els meus pares i amb qui coincidia al pati o a l'ascensor, o bé pujava jo a sa casa per a preguntar-li algun dubte sobre algún escrit que duia jo entre mans. He de reconèixer que sempre he tingut obertes les portes de sa casa. I ara, quan rellegisc de nou el seu escrit, no puc evitar pensar en la quantitat d'hores que haurà invertit pacientment, amb la santa paciencia d'un práctic amanuense, per a acabar tenint un arxiu personal tan complet com el que posseeix, de gran part del segle vint, amb tot allò referent a Paterna: publicacions, fotografies, articles,  postals, llibres... Entre els seus escrits al llarg dels anys als llibres de festes trobem articles referents a la vida quotidiana de Paterna: el trenet, el Centre Musical Paternense, els molins... Especialment hem de nomenat la seua públicació "Historia de la música en Paterna" on, al llarg de les seue 490 pàgines, ens  conta d'una manera detallada tot allò referent al desenvolupament musical en Paterna al llarg dels temps: Però sobretot, esperem que, ja d'una volta, es publique el seu llibre inèdit al voltant dels malnoms de Paterna en el que, d'una manera exhaustiva, ens descriu els malnoms típicament paterners, escrit amb la col·laboració inestimable del seu cunyat V. Fabado V. "el retoret". Després de llegir de nou el seu article, no puc dir adéu. He de dir gràcies. Gràcies per eixe esforç impagable que no sempre és agraït, de reconstruir, com si de trencadís es tractara, la història del nostre poble. I des d'estes senzilles paraules que a este blog escrivim, volem reconèixer-li tota la seua trajectòria a Vicent Cotolí Ibáñez. Moltíssimes gràcies.

Quan la Cordà de Paterna té nom de dona

LA cordà de Paterna, té nom de dona. El gènere de la seua pròpia paraula, aixina ho delata. Però sempre ha estat dirigida per hòmens: ELS clavaris, que celebraven la festa en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, EL Ajuntament, que sufraga els focs, EL pirotècnic, que és qui proporciona els coets... La dona es va incorporar a la Cordà de Paterna, fictíciament, el día que el Ratat, es va traure el puro de la boca i amb ell va encendre el coet infantil que sostenia tímidament enganxat a les tenalles la seua filla, Amparo Ten, quan era menuda. Probablement seria el passacarrer de coets infantil d'un any qualsevol, allà pels anys seixanta. Aquell día, i amb este innocent gest paternal, va inocular el cuquet de la cordà, de la pólvora i del foc, dins de l'ànima paternera d'aquella xiqueta que, uns anys després, va fer que fora la primera dona que va participar en la extraordinària Cordà de Paterna. I va obrir la porta a la participació de la dona en tan singular espectacle de foc i de llum. Fins a aquell moment, eixa participació de la dona en el foc, no anava més enllà de donar-li més o menys força a aquell foguer econòmic de llenya que a la cuina preparava el dinar del dia del Crist de la Fe, mentre l'home participava a la Missa Major a l'Esglèssia de sant Pere. En tornar compartien el dinar amb tota la família congregada al voltant de la taula. Després de dinar, sempre hi havia qui al carrer tirava femelletes soltes, així com coets de luxe enganxats a unes tenalles. Aleshores era quan alguna dona valenta, encara amb el delantal possat, s'atrevia a sostindre en unes tenalles un coet de luxe que el seu home o son pare encenia. La participació de la dona en la cordà es limitava a preparar-li la roba que anava a utilitzar per a entrar en la mateixa, ajudar-li a possar-se-la, tirar-li un parell de pualades d'aigua per damunt de la roba per a que no es cremara, i a demanar-li al Crist de la Fe que no es llastimara ningú dels que anaven a participar en tan grandiós espectacle. Un grapat d'anys després, al 2018, la participació de la dona a la cordà supera espectatives: dels 363 tiradors que van a participar, 52 en són dones. Es tracta d'una xifra que, a poc a poc, va en augment. Des d'estes paraules, volem recordar a aquelles primeres dones que varen trencar barreres generacionals: la pròpia Amparo Ten, primera dona en eixir a la cordà, Maria Angeles Esteve, tiradora en la memòria, Asuncion Fambuena, trenta-cinc anys entrant en la Cordà, Pura Arrebola, que l'últim any que va participar a la cordà ho va fer embarassada del seu fill, sense saber-ho,... Evidentment, no están totes les que són, però sí que són totes les que estan.  I és que, la participació en la cordà, no és una qüestió de força, sinó més bé, de manya. No es tracta de vore quí fa més el bruto botant-li foc a més caixons alhora, sinò d'adestrar el foc, de dominar-lo, de jugar amb ell, d'acaronar-lo, de fer música amb la pólvora i espectacle amb el sentiment de tot un poble. I per a això no hi ha cap diferència de sexes ni de gèneres.

Dieciocho años después...

En el año dos mil uno, se llevó a cabo la refundación de la Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Ésta, no consistió en la creación de una institución festiva más en nuestro municipio, sino que fue, además, una reorganización que supuso una transformación integral de una estructura festiva local consistente en pasar de ser una clavaría que se encargaba de la organización y sufragio de todos los eventos festivos relacionados con las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, a una estructuración de la fiesta local, organizada y dirigida por una Comisión de Fiestas, institución de carácter municipal que engloba a todos los estamentos así como todas las sensibilidades festivas de nuestro municipio, entre las que se encuentra la Real Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer.

Dieciocho años después de la refundación de la Cofradía, cuando ésta cumple su mayoría de edad, con la vista puesta en el pasado, pero con la mirada atisbando el futuro, entrevistamos a una de las personas que hizo posible que esta refundación fuera una realidad. Se trata de Ramón Martínez Andreu, Ramón “el de Campana”, conocido por todos y del cual apenas hace falta presentación.

Has sido empresario del mundo del curtido, de la construcción, persona emprendedora y dinámica. Con apenas 17 años, ya instalas tu propia empresa en compañía de tu hermano y de tu tío Vicente Andreu ¿Cómo fueron tus inicios?

Como podrás suponer, muy difíciles, pero con muchísima ilusión y esfuerzo.

Eres una persona inquieta y emprendedora, desinteresada y generosa. Has Trabajado en Paterna, en Mislata, en el Campo de Gibraltar, en Alboraya así como en diversos países de América y del Este de Europa. Has ostentado cargos importantes, como vocal nacional del Sindicato de la Piel, vocal de la 1ª Junta Directiva del Polígono Industrial Fuente del Jarro, participante en la 1ª Asociación Empresarial Española, así como vocal y luego Presidente de la 1ª Asociación Regional de Curtidores y vocal del Consejo Español de Curtidores. Has participado en la construcción de la parroquia de Santa Rita, cooperando con D. Enrique Arnal en las tareas de obtención de ingresos económicos, has sido integrante de la Junta Económica de la Parroquia de S. Pedro, desarrollando diferentes proyectos como en la adquisición y completa remodelación del Centro Parroquial. También en la organización de homenajes a D. Bartolomé González por sus 50 años de sacerdocio, así como a D. Bernardo Aparisi en sus 25 años de estancia en Paterna. Cofundador de la comparsa mora Alhama ¿Qué te ha faltado por hacer? ¿Alguna vez has dicho no a algún tipo de colaboración?

Por cariño a mi pueblo, nunca me he me negado a cuanto se me ha pedido. Con lo hecho, creo que he cumplido con todas mis expectativas e ilusiones como paternero.

También has sido clavario en los años 1972, 1986, 1992, 1994 y 2000. Y clavario mayor el año 1983 ¿Qué recuerdos guardas de aquellos años?

Con todos estas clavarías me sentí muy integrado; tuve la ocasión de hacer nuevos amigos, colaborando con los clavarios mayores. Respecto al año 1983, que fui clavario mayor, fue una experiencia inolvidable, en la que me sentí muy arropado con los noventa y dos clavarios-amigos que la integramos.

Y llegan los años 90 del siglo pasado. Cada vez es más difícil encontrar un clavario mayor que reúna las expectativas que el municipio necesita. El último clavario mayor fue D. Francisco Morera Fos, en el año 1999. El año 2000 se creó una clavaría un tanto sui generis, puesto que reunió a todos los clavarios mayores vivos así como a los hijos de los fallecidos y, entre todos éllos, fue elegido como clavario mayor D. Vicente Manuel Blat Ribelles. Se celebró el 75 aniversario de la coronación del Stmo. Cristo de la Fe. ¿Cómo recuerdas esa incertidumbre de no tener, después de haber celebrado por todo lo grande la coronación del Cristo, un clavario mayor preparado para el relevo en el año 2001?

Por todos es sabido que fue una situación muy difícil y preocupante, especialmente para D. Bernardo.

Llega el otoño de 2000. El Cristo de la Fe es expuesto en el Altar Mayor de la Iglesia de San Pedro Apóstol durante todo el año, a la espera de un clavario mayor que se hiciera cargo de la fiesta. ¿Realmente no había nadie que quisiera hacerse cargo de las fiestas del año 2001?

A decir verdad, ante esta situación el Alcalde, mi amigo Paco Borruey fue a hablar con D. Bernardo en octubre y se ofreció a llevarse el Cristo al Ayuntamiento y también hubo un ofrecimiento por parte de Intercomparsas.

La preocupación ante unas fiestas recién iniciado el nuevo milenio sin clavaría que las celebrara era patente. ¿Cómo se gesta la creación de una Cofradía? ¿Quien piensa en ti para desempeñar el cargo de presidente de la recién nacida Cofradía?

D. Bernardo vino a casa, de visita, una tarde de Noviembre. Aunque solía venir muchas veces, cuando le abrí la puerta, ya tuve la corazonada de a qué venía. Después de una larga conversación, estando mi esposa presente, aceptamos el ofrecimiento.

Al final, el 6 de febrero de 2001 se constituye la Cofradía en honor del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer y se te nombra presidente de la misma. En ese momento eras consciente de la gran responsabilidad que ante nuestra historia local estabas teniendo?

La inconsciencia te da valor. Pero sí, era consciente de lo que estaba haciendo y del trabajo que suponía el cargo.

A partir de esa fecha, comienza a caminar, como una entidad festiva nueva más, que recoge la parcela religiosa de la tradición de las fiestas mayores de Paterna. Se lleva a cabo la redacción de los estatutos de la Cofradía, se celebra la Asamblea General Ordinaria de ratificación de la Junta Directiva provisional nombrada, se erige en Asociación Pública de Fieles de acuerdo con lo establecido por el Derecho Canónico, se inscribe en el Registro General de Asociaciones, tanto de la Generalitat Valenciana como del Ayuntamiento de Paterna, pasa a ser miembro de pleno derecho en la recién creada Comisión de Fiestas… ¿No había temor a que por parte del pueblo de Paterna o algún sector social hubiese querido excluir a la Cofradía de la actividad festiva?

Ante la situación que describes, yo creo que, en general, fue muy bien aceptada la Cofradía. Y si lo hubo, el tiempo matizó esta situación.

Constituida la Cofradía en el mes de febrero, comienzan inmediatamente los preparativos de los actos de Semana Santa. ¿Qué recuerdos guardas de aquellos actos de Semana Santa de 2001?

Preocupados por la inmediatez: Teníamos tres meses para organizarla. El Cristo nos ayudó muchísimo. Ya habíamos alcanzado la cifra de más de cuatrocientos cofrades. Todo salió bien y los paterneros se volcaron con la Cofradía.

El día 15 de junio de 2001, se celebró la Asamblea General Ordinaria en el Salón Parroquial, en la que se ratificó a la Junta Directiva Provisional creada tras la lectura del documento fundacional. ¿En algún momento pensaste que los propios integrantes de la recién inaugurada Cofradía pudieran dar la espalda a esta nueva organización de la fiesta y que se quisiera continuar manteniendo la clavaría, pensando que pudiera desaparecer el antiguo espíritu de devoción por el Cristo de la Fe?

La primera Junta nombrada se volcó trabajando bien y con mucha ilusión y, por supuesto, no se detectó en ningún momento ningún movimiento en contra de la Cofradía. Al revés, los cofrades se volcaron con su ayuda. Se incrementaba día a día el número de cofrades. La devoción al Cristo, por el contrario, fue en aumento, porque se llevaron a cabo cambios que incrementaban la asistencia a los actos religiosos.

Cuando aceptaste el cargo de presidente, qué fue lo primero que hiciste?

Tenía que informarme del sentir de los demás sacerdotes de todas las parroquias de Paterna, si mi cargo era aprobado y aceptado por los mismos. Como consecuencia, celebramos una cena con D. Bernardo Aparisi, D. Francisco Mercader y D. Enrique Liern. Durante la misma, se habló de muchas cosas. Pero yo propuse que la fiesta del Cristo fuera interparroquial, manteniendo la sede y el consiliariato en la Parroquia de San Pedro Apóstol. Que los tres triduos fueran populares y participativos. Y que el Cristo de la Fe y S. Vicente Ferrer salieran del camarín todos los años para presidir y darle la máxima solemnidad a la Procesión y así, durante todos los años sucesivos.

El día 28 de Julio de 2001 se celebró en la parroquia de S. Pedro Apóstol la imposición de medallas a todos los cofrades. El 27 de agosto de 2001 fue el día del Santísimo Cristo de la Fe. ¿Qué recuerdos guardas de aquellos días?

Todos los actos religiosos fueron muy concurridos y se siguieron con mucha devoción, pero el recuerdo de sacar al Cristo de su camerino y presidir la procesión es un recuerdo que nunca olvidaré. Fue muy emotivo.

Transcurrido aquel primer ejercicio festivo, ¿Qué balance harías del mismo?

El balance fue muy positivo. La gente se sintió muy integrada y participativa en todos los actos, especialmente en los días de triduo y en la Procesión.

En marzo de 2003, D. Bernardo Aparisi, consiliario de la Real Cofradía e impulsor de la misma, dejaba la Parroquia de San Pedro Apóstol, tras 27 años de servicio y fue sustituido por D. José Luís Llopis. ¿No se tenía la inquietud de que este relevo, tanto de carácter institucional como también generacional hubiera supuesto echar al traste la labor hecha en esos tres primeros años?

Con la marcha de D. Bernardo, me sentí como un poco huérfano: fueron veintisiete años de muchos recuerdos y mucho cariño. Con la llegada de D. José Luís Llopis, la Cofradía no tuvo ningún problema: siempre estuvo dispuesto a colaborar y cuando se le pedía consejo, siempre lo tuvimos a nuestra disposición con su saber hacer y su trabajo.

En julio de 2006 se celebran elecciones, y abandonas la presidencia de la Cofradía. ¿Por qué no te presentaste a la reelección?

Con dos meses de antelación, ya comuniqué al Consiliario, al Alcalde y a mis compañeros de Junta, que no quería presentarme a las próximas elecciones. Creía que ya había cumplido con mi trabajo y no quería perpetuarme en el cargo, puesto que soy de la opinión que renovarse con unas nuevas elecciones cada cinco años era darle más vitalidad, con la votación de los cofrades y era muy positivo para la Cofradía.

¿Te arrepientes de algo?

Siempre hay motivos para pedir perdón a los compañeros de la Junta y a los Cofrades.

¿De qué te sientes más orgulloso?

Me siento orgulloso de que se pensase en mi persona para este cargo que durante los cinco años que estuve presidiendo la Cofradía fue motivo de satisfacción y haber hecho muchísimos amigos y haber llevado a más de dos mil cuatrocientos paterneros a ser cofrades del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer.

En dichas elecciones gana la candidatura encabezada por D. Antonio Baviera, presidente que ha sido de la Cofradía durante dos legislaturas. ¿Cómo valoras su gestión a lo largo de los años?

Su gestión fue buena.

El 24 de abril de 2008, el Jefe de la Casa Real, comunicaba oficialmente a la Cofradía del Cristo, en la persona de su presidente, D. Antonio Baviera, la resolución adoptada por S. M. el Rey, de conceder el título de Real a la Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, la cual cosa fue motivo de celebración general. Se trataba de una idea que tuvo sus orígenes en la época de tu mandato y que se convirtió en realidad unos años más tarde. ¿Qué significa, en el siglo XXI, que una determinada institución tenga el carácter de Real? ¿En qué le beneficia?

Por supuesto, que aumenta con este título el prestigio de la Cofradía.

En la actualidad el presidente es D. José Barres. El consiliario, D. Juan Antonio Cabanes ¿Qué opinión te merece su gestión?

Estoy convencido, puesto que los conozco muy bien a los dos, que lo harán muy bien, porque ganas de trabajar e ilusión no les falta

Con la mirada puesta en el pasado: Crees que la refundación de la Cofradía ha sido la forma más digna de entregar unas fiestas que cada vez exigían más y que no había apenas paterneros que pudieran hacerle frente y que año tras año iba siendo absorbida cada vez más por el Ayuntamiento o, por el contrario, ha sido una forma inteligente de adaptarse a una sociedad que ya no es la que nuestros antepasados nos legaron?

Por supuesto que con esta idea de refundar la Cofradía, el Cristo debió iluminar a D. Bernardo, porque ha sido la solución durante estos dieciocho años a los problemas que me preguntas. Ha sido lo más acertado. Respecto al Ayuntamiento, solo se le puede dar gracias, porque desde el principio encontramos ayuda y colaboración, perteneciendo a la Comisión de Fiestas. Y todas las Corporaciones Municipales han colaborado y respetado a la Cofradía durante todos estos años. Mi opinión es que ha sido la solución más inteligente para darle continuidad y tranquilidad a las fiestas religiosas.

Y con la vista puesta en el futuro: ¿Cómo ves las fiestas mayores de Paterna dentro de cinco años? ¿Y de veinte? ¿Y de cien?

Con optimismo, ilusión y esfuerzo, aunque hay que ver la forma de aumentar el número de cofrades. ¡Ahí está el esfuerzo de las Juntas venideras!

Transcurridos ya 18 años, siendo la Cofradía una institución ya mayor de edad. ¿Crees que todo el esfuerzo hecho ha valido la pena?

Estoy convencido de que sí.

Desde su relevo al frente de la Real Cofradía en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, se apartó de la vida pública local. En la actualidad disfruta de su jubilación, en compañía de su mujer, Isabel, de sus hijas y de sus nietos.

Cuando me puse en contacto con Ramón y le comenté la idea de hacerle una entrevista con ocasión del 18 aniversario de la refundación de la Cofradía, su respuesta fue: “Estic a la teua disposició per a lo que necessites”. Tuvimos un par de encuentros que me sirvieron para recordar aquellos años, en los cuales yo también participé en la Junta Directiva de aquella incipiente Cofradía que renacía de su propia historia local paternera.

Desde estas sencillas letras, queremos agradecer a Ramón y a Maribel su colaboración desinteresada en la elaboración de esta entrevista. Muchas gracias.

Alejandro Llabata Lleonart.