Dolor y Gloria

Fa uns mesos, es va difondre a bombo y plateret, el rodatge d'una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar anomenada Dolor y gloria. I ja en este mateix blog ens vàrem fer ressò d'este esdeveniment que va alterar la vida quotidiana de Paterna i vàrem escriure una entrada al respecte. (Si cliqueu al següent enllaç: (Pedro Almodóvar a Paterna), podreu llegir l'entrada que es va publicar al respecte). Una volta estrenada la pel·lícula, vàrem tindre ocasió de poder visualitzar-la al cine. Ara, l'Academia del Cine, ha triat este film com a candidata que representarà a Espanya, en la competició per l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa. La disputada selecció ha estat entre les pel·lícules Dolor i Gloria, de Pedro Almodóvar, Mientras dure la guerra, de Alejandro Amenàbar i Buñuel y el paraíso de las tortugas, de Salvador Simó. Al final, el reconeixement se l'ha endut la pel·lícula del director manxec, la qual, com ja hem tingut ocasió de comprovar, es va rodar part del film a Paterna, concretament les escenes que parlen de la infantesa del personatge principal, Salvador Mallo, representat pel xiquet Asier Flores i que en la seua maduresa és representat per Antonio Banderas. Com bé sabem, al llarg de l'hora i mitja de producció se'ns conta la vida d'un aclamat director de cine que es troba en la seua maduresa. Els seus records d'infantessa al nostre benvolgut poble de Paterna, els primers amors, els primers desitjos,, la mare.... i el Madrid dels 80 en plena època de la moguda madrilenya, on va desenvolupar la seua carrera com a cineasta. Ara, una volta triada esta pel·lícula per part de l'acadèmia del Cine, el següent pas és que els corresponents acadèmics de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques estatunidenca la trie, entre totes les pel·lícules de la resta de països que es presenten a este flamant guardó. En una primera etapa es fa pública una llista de nou pel·lícules seleccionades, per a acabar fent l'anunci oficial de les cinc pel·lícules nominades finals, que seran les que competiran per l'apreciada estatueta. De moment, esta emocionant pel·lícula ha guanyat al Festival de Cannes el premi a la millor interpretació masculina que ha recaigut en l'actor Antonio Banderas. Esperem que el diumenge 9 de febrer de l'any vinent, al Dolby Theatre de Hollywood, a Los Ángeles, estiga entre les cinc nominades i que, igual que en el seu moment una emocionada Luise Rainer, al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles va esgarrar el sobre corresponent per a cridar el nom de la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa per Volver a empezar ("Volveg a empesag"), que l'actor o l'actriu que per a la propera 92 edició dels Òscars, en esgarrar eixe mateix sobre, que llisca Dolor i Gloria ("Dolog i Glogia"), per a alegria de tots nosaltres. I que el famós director Pedro Almodóvar nomene a la seu i bressol del cinema el nom de Paterna, tal com el nostre benvolgut Antonio Ferrandis va fer quan va guanyar aquell oscar l'any 1982 per la ja nomenada Volver a empezar.

Espardenyes de careta

L'espardenya de careta és aquell tipus de calcer amb la puntera i el taló de tela, normalment de color blanc, amb dos vetes de color negre, que s'enrotllen per la part de baix de la cama i que es lliguen al turmell. Solen tindre la sola d'espart o de cànem trenat. Es tracta d'una peça de calcer tradicional, en la que la tira de la puntera sol ser prou estreta com per a què el dit menut, sobreïsca per fora de l'espardenya, i que se sol utilitzar especialment en el món rural de les nostres comarques. No eixa de ser curiós que sent un calcer amb una denominació tradicional valenciana com és la de Espardeña de careta i taló, esta expressió ha tingut la seua translació al castellà, especialment a les terres valencianes de parla castellana de la Serrania com a esparteñas de carica y talón, El diccionari de Vicente Llatas, "El habla del Villar del Arzobispo y su comarca" replega la paraula esparteña: f. alpargata. En Val., espardenya i posa un exemple: "Vengo de comprame unas ESPARTEÑAS de cañimo". La connexió de les dos expressions, en valencià i en el parlar xurro, és la mateixa: l'agricultura. És una peça còmoda per al treball en el camp, encara que quan no hi havia més remei que entrar a un camp enfangat, el llaurador solia llevar-se les espardenyes de careta i hi entrava descalç. Hi havia un acudit que feia referència a esta circumstància, segons el qual, un deia "Per a entrar en eixa casa, cal llevar-se les espardenyes". i l'altre interlocutor deia en to burleta "Que hi ha fang o què?". El nostre folklore més tradicional, les replega com un element més de la seua indumentària, als diversos vestits regionals. Així mateix, els diversos grups folklòrics existents també la utilitzen. De fet, fins i tot els Momos que acompanyen a la Moma les calcen, a diferència de la Moma, que porta sabata de color blanc, per a distingir en este cas la virtut dels pecats. La nostra cultura popular també les nomena: "A la vora del riu mare / m'he deixat les espardenyes / Mare no li ho diga al pare / que jo tornaré a per elles," El nostre poeta Vicent Andrés Estellés va escriure un vers anomenat "Spill o llibre de les dones", el contingut del qual és només un vers que diu "Si són les espardenyes..." on cita com a paratext esta cançoneta popular, tot amb un evident propòsit burleta. La globalització ha fagocitat esta peça de calcer que tenia una finalitat evidentment agrícola, duent a terme una adaptació de la mateixa als nous temps de la mateixa i creant un tipus de calcer modern, informal, que igual combina amb uns vaqueros que amb un pantaló curt. En definitiva, les espardenyes de careta són aquell tipus de calcer senzill, humil, casolà, de poble, que replega l'essència de l'horta. I, ara mateix, ací en este blog, en record dels meus avantpassats, que varen ser llauradors, que gastaren, suaren i trencaren este tipus de calcer, escric esta setmana esta entrada en el meu blog.

Que no s'apague la metxa

 Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.

Moros i cristians

 El 10 d'abril de l'any 1238, el rei Jaume I, va conquerir el poble de Paterna. Es va tractar d'una conquesta pacífica, a conseqüència d'un pacte entre els representants reials i els de la localitat, per la qual cosa, no va haver-hi cap lluita al nostre poble a conseqüència de la reconquesta. No va caldre, per tant, repoblar el nostre poble amb una "Carta-Puebla" com sí que va ocórrer a altres localitats, sinó que els habitants paterners musulmans, no varen ser expulsats, perquè varen continuar vivint a Paterna. Més de set segles després d'aquells fets històrics, uns jóvens festers, en plena explosió de les festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, es varen vestir de moros i, emulant les desfilades mores de poblacions amb tradició festera com Alcoi, Cocentaina, Albaida i tants altres, sobretot de terres alacantines, varen fer un desfile moro pels principals carrers de Paterna. Esta desfilada que va nàixer a principis dels anys setanta, entre la improvisació i la diversió, la festa informal i l'amor pel seu poble, va clavar a terra la rella de la festa mora i cristiana a Paterna, fins a arribar a tot el desenvolupament fester que ha tingut fins al dia de hui i del qual podem gaudir el penúltim cap de setmana d'agost. Quina significació té que hui en dia, set-cents anys després d'aquella reconquesta, que es continue celebrant esta efemèrides? Diuen que la paraula Comparsa és una expressió que prové de l'italià i que fa referència a aquell conjunt de persones que en les representacions teatrals, figuren i no parlen. Segons pareix, al segle XVI, al nord d'Itàlia, les companyies de teatre varen crear eixe tipus de personatge que actuava més bé com a figurant. I d'ací, va evolucionar com a grup de persones que desfilen pels carrers de qualsevol ciutat. Si a esta paraula li afegim el qualificatiu mora, estem parlant de solemnitat, pompa, exotisme i diversió. Si li afegim el qualificatiu cristiana, ens referim a tradició, alegria, ostentació i festa. Si parlem de comparsa mora i cristiana, parlem de fraternitat i de germanor. En les comparses mores es reviu l'esperit d'aquells moros que vivien a Paterna abans de la reconquesta, dels quals hem heretat, entre altres coses, la ceràmica i el regadiu de Paterna, mentre que en les comparses cristianes es reviu l'esperit d'aquells cavallers que varen vindre en companyia del Rei Jaume I. Com no podria ser d'una altra manera, d'entre tots ells, hem de destacar la figura d'Artal de Luna, a qui se li va concedir l'Alqueria de Paterna i Manises, tal com distribuïx el llibre de repartiment. En el cas del nostre poble, a Paterna, esta reconquesta fou duta a terme d'una manera pacífica. Que estes festes que ara comencen, siguen la manifestació plena de la fraternitat, l'amistat i la germanor entre tots els paterners, i que, sobretot, predomine l'esperit pacífic que sempre ha existit al nostre poble al llarg de la nostra història.

Armes

Este passat dilluns ens vàrem desdejunar amb la trista notícia de què almenys 31 persones varen morir víctimes de dos tiroteigs ocorreguts este cap de setmana passat als Estats Units. Un es va dur a terme a la localitat de Dayton, a l'estat d'Ohio, on un xicon de vint-i-quatre anys va obrir foc matant a almenys nou persones i provocant vint-i-set ferits. L'altre, va ocórrer a la localitat d'El Paso, a l'estat de Texas, en la frontera amb Mèxic, on un jove supremacista blanc de vint-i-un anys va entrar amb un rifle d'assaltament a una tenda i va començar a disparar de forma indiscriminada contra la gent que allí hi havia, amb la intenció de matar mexicans, matant-ne a vint-i-dos persones i deixant ferides a vint-i-quatre. No deixa de ser curiosa la doble moral de la societat nord-americana que, si bé es commociona davant d'esdeveniments tan luctuosos com els viscuts, després les seues autoritats no són capaços de prendre cap de decissió seriosa amb la intenció d'acabar amb l'acopi indiscriminat d'armes per part de determinats sectors de la societat nord-americana que, sense cap de mirament és capaç de tindre a sa casa vàries pistoles, uns quants rifles d'assaltament, unes granades de mà i, si els deixaren algun míssil Tommahawk amagat al jardí de sa casa. Probablement tot el muntó de diners que mou la indústria armamentística a aquell estat, acaronat per lobbys propis com pot ser l'Associació Nacional del Rifle, fan que es mantinga a perpetuïtat esta situació que, de tant en tant causa commoció i alarma a tots els mitjans de comunicació. L'excusa perfecta i ideal per la seua part, sol ser l'article 4 de la segona esmena de la constitució dels Estats Units, que diu el següent: "A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep ams bear arms shall not be infinged", és a dir que "Seient necessària una milícia ben organitzada per a la seguretat d'un Estat lliure, el dret del Poble a posseir i portar armes no serà infringit". Si fem una miqueta d'història, esta esmena va ser aprovada el quinze de desembre de 1791. És a dir en l'època del llunyà oest, on es matava a un només pel gust de vore'l fer carasses. Al segle XXI, és a dir, dos-cents vint-i-huit anys després d'ser aprovada dita norma, esta hauria d'estar vigent? En una època en la qual la societat ja està organitzada de tal manera que la defensa interior la duen a terme les diverses policies existents i la defensa exterior l'exerceix tal volta un dels exèrcits millor preparats com és el dels Estats Units, cal fomentar l'ús de les armes en la societat civil? La violència no engendra només que violència. En definitiva, com deia Martin Luther King, que també va ser víctima de la violència a la qual hem fet referència en esta entrada, "Hem aprés a volar com els pardals, a nadar com els peixos; però no hem aprés el senzill art de viure com a germans".

Brot

Fa uns anys, un Nadal passat, la meua dona i jo, vàrem comprar una planta ornamental per a col·locar-la en un lloc concret del menjador, exactament en el racó on conflueixen els dos sofàs que estan davant del televisor en forma d'angle de noranta graus, immediatament davant mateix de la làmpara de peu que fa de vèrtex. Amb el temps esta planta de fulla allargada, va començar a marcir tristament, de forma inesperada. Aleshores, vàrem optar per traure-la al balcó perquè li donara el sol i l'aire i vore si d'eixa manera aconseguíem reviscolar-la una miqueta. Li vàrem tirar guano líquid, la vàrem regar, li vàrem afegir terra fertilitzada, tot perquè la planta sobrevisquera. Vàrem aconseguir que almenys el seu deteriorament no anara a més. Però encara així, les puntes de les fulles es varen continuar secant, tot donant una imatge de planta mig moribunda de tal manera que, ens estàvem plantejant que si no reviscolava d'ací a la tardor, l'arrancaria per a plantar a la maceta un altre tipus de planta que ens durara més temps. De fa uns dies cap ací, com si la planta ens haguera escoltat i ens haguera comprés, a la seua soca va espellir un xicotet rebrotim que, a poc a poc, va començar a créixer i créixer, com si es tractara d'una espardenya de color verd. La veritat és que no vaig donar crèdit a allò que estava veient davant de mi. Immediatament, la vaig començar a regar, a adobar, en definitiva a estar pendent d'ella, per a què eixe nou rebrotim no es morira. I, la veritat és que, de moment va sobrevivint. Este fet natural que ha permés que a la soca d'una planta ornamental brote una nova vida a partir d'una planta ja vella i a punt de ser arrancada, m'ha fet plantejar la següent reflexió: Cada dia prenem una sèrie de decisions que ens van guiant al llarg de la nostra vida: Des d'aquelles que són més aviat banals, com podria ser si comprar el pa en el forn del cantó o al supermercat, fins a decisions més serioses que ens comprometen a nosaltres mateixos, bé de tipus laboral, professional o més bé de tipus personal. A partir d'eixes decisions preses, hi solen haver una sèrie de conseqüències que ens afecten directament a cadascun de nosaltres. Sempre es prenen dites decisions pel bé de nosaltres mateixos. Però hi ha vegades que no, que més bé ens perjudiquen. I en este cas no hem de fer més que assumir les conseqüències d'estes. Però encara així, siga la situació en la qual ens podem trobar, sempre hi haurà un motiu per a l'esperança. Sempre hi haurà un deus ex machina que pot variar la situació en la qual ens podem vore, i que farà que allà on no hi havia solució, aparega, quasi com per art de màgia una solució màgica per a la situació en què ens trobem. Com que a la soca d'una planta moribunda aparega un rebrotim que faça que la vida continue allà on s'esperava mort i tristesa.

"El viaje de John"

Una volta més, les xarxes socials són les que ens descobreixen la publicació d'un nou treball dins del nostre panorama musical. En este cas, es tracta del grup acústic paterner Perros Verdes, que acaba de publicar en format CD un nou LP anomenat El viaje de John. En ell, els seus integrants, Toño Bravo a la guitarra espanyola, Pepa Bravo, la veu i Pedro Bachiller, percussió, ens tornen a delitar amb esta nova publicació musical digna d'encomi. Si ja la seua primera publicació anomenada La memoria de los árboles, enregistrada i publicada a juny de 2011, ens va deixar amb la boca oberta al llarg de les seues impressionants onze cançons que la componen, huit anys després, el nostre benvolgut grup paterner ens torna a sorprendre amb 12 temes, a quin de tots millor. Dotze cançons com dotze campanades de mitjanit, cada una d'elles amb una història interna pròpia. Dotze estels de llum, amb lletres riques, plenes de contingut, de qualitat i de substància, que duen en si mateixa l'essència d'una interpretació extraordinària. Amb un aire pur i càlid, a les seues composicions de producció pròpia, hi ha una barreja d'estils que passa per la bossa nova i el jazz i unes gotetes de flamenc i pop, mescla que fan que la música d'este grup siga el còctel ideal per a escoltar-lo a poqueta nit, en un ambient envoltant, acollidor, il·luminat amb llums de neó ultravioleta, a la terrassa d'un pub mentre un sosté a la mà una copa alhora que xarra animadament amb els amics. Als seus concerts càlids i sincers, a més a més de les seues cançons de producció pròpia, solen acompanyar al seu repertori versions de clàssics adaptats per ells mateixos a les quals els donen el seu tret personal. En este disc és magnífica l'adaptacio musical del famós poema d'Antonio Machado He andado por muchos caminos del seu més conegut encara poemari Soledades. Galerías. Otros poemas. Majestuosa la versió de l'I say a little prayer d'Aretha Franklin, on una gran Pepa li fa puntetes amb la seua veu a la deessa del Soul. També s'inclou l'entranyable cançó 186 escalones. Viaje al infierno, que forma part de la banda sonora del més entranyable encara, documental El pas per l'infern. Els paterners oblidats, en el qual, modestament, vaig escriure el guió original.  Les cançons d'este nou disc, interpretades amb la sàvia destresa de la mà de Toño a la guitarra, l'extraordinària veu d'ensomni de Pepa i el ritme increïble de Pedro, van acompanyades de la saviesa i l'estima d'amics músics que li donen a este LP, un toc molt elegant, Així es manifesta als títols de crèdit del CD, on es diu que "aparecen el flamenco de Juanito, el jazz de Manolo y Peter, el blues, rock, soul y pop de Salva, Moncho, Carlos Ruiz, Gerar, Rafa y Guille, la bossanova de Carlos Fernández, la electrónica y visión musical de Jorge, la frescura de Álvaro y Adriana, las letras de Iulia y Zoila, el diseño de Moncho, las fotos de Paco, todos artistas enormes." El viaje de John és en definitiva, una aposta musical pel treball ben fet, ben travat, ben elaborat, ben acabat i ben construït, que val la pena escoltar-lo i escabussar-se en ell, cap a poqueta nit, a última hora de la vesprada.

Videoplip promocional

Copa del rei

Sempre he pensat que açò del futbol és un negoci molt ben muntat que mou moltíssims diners, del que viuen una gran quantitat de persones, que el verdader opi del poble, no és la religió, com deia Carlos Marx, sinó el futbol: Pa i circ, deien els romans. Futbol i bous, es diu en l'actualitat. Però també és veritat que des de sempre, el futbol, a part de ser un esport de masses, ha sigut i és un sentiment que mou cors i ànimes. I, ara que ha guanyat el València la Copa del Rei, perquè el futbol és un sentiment transversal que uneix a tots els valencians, independentment de la seua ideologia política, religiosa o cívica, em venen a la ment una sèrie de records, relacionats amb el futbol i també amb el València Club de Futbol. Quan vaig fer la Primera Comunió, em varen regalar una equipació sencera del València. De menut jo era el xiquet que duia ulleretes, la qual cosa em limitava moltíssim per a jugar a futbol. Quan vaig començar a créixer i em va començar a vindre xicoteta aquella equipació, em va començar a vindre xicotet eixe sentiment futboler que altres sí que han desenvolupat. Després d'una gesta tan important com esta, no puc evitar recordar en estes breus paraules, a tots aquells que, d'una manera o altra, han vibrat amb els colors del València Club de Futbol. Sobretot a tots aquells que han viscut les hores incertes del València, quan ningú apostava per este equip i que l'han recolzat amb més fe que Abraham i més paciència que el sant Job. Hi hagué un xiquet de Manises que, en la missa de dissabte de vesprada, va llegir una petició demanant perquè el València Club de Futbol no baixara a segona divisió. Molts d'ells, ja no estan entre nosaltres, però des del Cel, estan gojant d'esta merescuda copa. També han fet gran este equip de futbol, les mares, les dones, les filles de tots aquells aficionats anònims que, quan arribava l'hora d'anar a vore el partit de lliga, preparaven un generós entrepà, per a menjar-se'l a l'estadi, i feien el sacrifici de quedar-se en casa, mentre l'home, el fill, el pare vibrava amb els colors del seu equip favorit. Afortunadament, el futbol, hui en dia ha deixat de ser un esport "per a hòmens", per a ser un esport en el qual el sentiment esportiu està per damunt de gèneres i de sexes. L'any 1999, el València Club de Futbol, va guanyar la copa del Rei de la mà de Rainieri, i vaig tindre la possibilitat d'anar a celebrar-ho a la plaça de l'Ajuntament i d'allí al Mestalla, amb els meus amics. Quina explosió d'alegria i de satisfacció es vivia pels carrers de València. La mateixa que han viscut tots els mil·lennials, que encara no havien conegut guanyar una copa per part del nostre equip i que són els qui, en l'actualitat tenen la força, la il·lusió i l'esperança de continuar mantenint encesa la flama del sentiment valencianista. Parafrasejant al nostre poeta, no hi havia a València un sentiment que unira a tots els valencians com ho és el futbol. Per nosaltres, per tots, només podem dir hui AMUNT VALÈNCIA!!

Un vaso de agua virtual con... Lola Mascarell

Fotografía: Lola Mascarell.

Con ocasión del día del libro, publicamos en este blog una entrevista con Lola Mascarell. Para nosotros es un gran honor contar con las palabras de esta genial escritora con nombre de título de novela romántica y apellido de ave. Profesora de Lengua y Literatura en un centro de enseñanza secundaria de su ciudad natal, ha estado vinculada con la creación literaria desde muy joven. En 2008 comenzó a dirigir el taller de narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia, donde permaneció hasta 2012. Su primera obra fue un poemario, Mecánica del prodigio, al que siguió un ensayo, Palabras en el yunque: memorias de un taller de escritura (2012). Con su segundo poemario, Mientras la luz, ganó en 2012 el XIII Premio Internacional de Poesía Emilio Prados, obra que ha sido publicada con Pre-Textos (2013). Su último poemario publicado,  Un vaso de agua (2018), retrata de una forma sencilla situaciones y momentos cotidianos de la vida.


1.- "Qué quieta permanece en el recuerdo / la niña de las trenzas,". Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntame un recuerdo de tu infancia.

La mayoría de los recuerdos de mi infancia están asociados a la luz. Son recuerdos abstractos de un rayo de sol o de una lámpara cayendo sobre un muro de una determinada manera. La luz de los domingos, por ejemplo, sobre la valla del chalet mientras espero a que mis padres saquen el coche para cerrar la puerta. Aquella dentellada de amargura y de tedio asociada al regreso a la rutina, al piso y al colegio, y al olor de la plancha en el cuarto de al lado y al fútbol sonando a todo volumen en la televisión. El recuerdo de mis domingos infantiles es una luz cayendo de una determinada manera encima de las cosas. La luz es el hilo que me ayuda a tirar de la memoria.

2.- "La niña que yo fui / camina por la estancia...". Tus versos están salpicados de recuerdos de la infancia: De tu infancia. De éllos se desprende que has sido una niña feliz. ¿Qué importancia tiene y cómo influye la infancia -tu infancia- en tu poesía?

Influye de una manera rotunda, tal y como irrumpió aquella tarde de verano de 1985. Yo estaba haciendo los deberes en mi cuaderno de Vacaciones Santillana. Ese día, el libro nos pedía que escribiéramos un poema. Tenía un pie forzado al principio de cada verso: ayer, hoy, mañana. Recuerdo que la pauta del libro me resultó insuficiente para todo lo que quería decir y tuve que continuar en un folio. Cuando lo leyó, mi abuela me dijo que podía dedicarme a la poesía, que lo hacía muy bien. Después me compró una libreta para que siguiera escribiendo. Y no he dejado de hacerlo desde entonces.

3.- Tu poesía es una poesía de la sencillez, de lo cotidiano, del recuerdo más o menos lejano de los momentos felices vividos. ¿Qué es para ti la poesía? ¿Cómo nace en ti la poesía? ¿Qué te inspira a escribir poesía?

La poesía supongo que es el intento desesperado de contar algo como nadie lo ha contado antes. O, como decía Rimbaud, de fijar vértigos. Para mí escribir poesía es una forma de dialogar con el mundo, una forma de celebrar que estoy viva, un intento de prolongar su maravilla. Es formar parte de una familia a la que siempre he deseado pertenecer. Es señalar las cosas por si alguien se anima a mirarlas. Es andar en los brazos del asombro cotidiano todo el tiempo. No es poesía, es un estado de ánimo, una manera de vivir. A mí, escribir poesía, me ayuda a pensar.

4.- ¿Recuerdas cuál fue el primer poema que escribiste?

Fotografia: Lola Mascarell

Sí, claro. Recuerdo perfectamente los primeros poemas que escribí en aquella libreta de la que hablaba antes y que aún conservo. El poema fundacional que hablaba de ayer, hoy y mañana (quizás por eso siempre estoy hablando del paso del tiempo). Y también otro que hablaba de las nubes en el cielo. También me acuerdo de los poemas que, ya en el instituto, escribía por encargo para mis amigas. Si miro cualquier momento de mi vida, siempre hay poesía.

5.- ¿Dónde sueles escribir poesía y cómo? ¿Tienes algún lugar preferido para escribir?

Una buena mesa, luz, silencio, una ventana y un ordenador. Con eso soy feliz. Si además es verano y puedo escribir en la terraza, mirando el jardín, entonces se puede decir que soy la reina del mundo.

6- "En medio del cuaderno, entre sus hojas, / brillaba el verbo amar, que era el primero...". Estudiaste periodismo pero eres profesora de lengua castellana y Literatura. ¿Qué te sientes más, periodista con vocación de docente o docente con vocación de periodista?

Escritora con vocación docente. Al periodismo llegué justamente porque me gustaba escribir. Mi amor por la literatura me llevó a la docencia. Como dice Luis Landero en Entre Líneas, soy una trinidad en crisis, porque la lectora, la escritora y la profesora conviven en mí de una manera no siempre armónica. A primera vista parecen llevarse bastante bien, pero luego acaban discutiendo a la primera de cambio.

7.- "Por la senda secreta nos alcanza / la que no tiene nombre". En el año 2010 publicas "Mecánica del prodigio", tu ópera prima en el mundo de la poesía. ¿Qué significa para tí esta primera publicación?

Mecánica del prodigio fue la realización de un sueño que había tenido desde siempre: tener entre las manos, en papel, un libro escrito por mí. Además fue un libro que quedó finalista en varios concursos y que obtuvo muy buenas críticas. Cuando una de las mejores editoriales de poesía de España (Pre-textos) me dijo que quería publicarlo no me lo podía creer.

8.- Desde el año 2008 y hasta 2012 dirigiste el taller de Narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia. En el año 2012 publicas "Palabras en el yunque. Memorias de un taller de escritura". ¿Qué recuerdos guardas de aquella época?

Fue una época intensa, porque el taller tuvo mucho éxito y cada año se me multiplicaban los alumnos. En aquella época estuve escribiendo, leyendo y corrigiendo sobre todo relatos. Hice muy buenos amigos en aquella época. Y muchos de ellos también hicieron pandilla entre sí. Lo que más me gusta de ese taller de narrativa es que las relaciones que allí se fraguaron todavía sigan vivas.

9.- "Un recuadro de luz mientras la luz / cabalga en las cenizas de la tarde". Del 22 de noviembre de 2018 hasta el 31 de enero de este año, el artista José Saborit expuso en la sala O_lumen de Madrid "Mientras la luz", una colección de 23 óleos que aborda el misterio de la luz. Esta exposición comisariada por Antonio Praena y por José Luís Palacios, lleva dicho título en honor a un poema tuyo homónimo y que encabeza tu segundo poemario ¿Qué se siente al ver inspirada una exposición de arte en un poema tuyo?

José Saborit y yo hacemos muy buen equipo en muchos aspectos, así que más que inspiración, podemos hablar de colaboración. Quiero decir que en el caso de Mientras la luz, no se sabe quién inspira a quién, si sus cuadros inspiraron el poema, si el poema sus cuadros o si todo a la vez. Eso sí, todo lo que supuso la exposición en Madrid, me produjo una gran alegría

10.- Este mismo poemario, Mientras la luz, resultó ganador del XII Premio Emilio Prados de poesía, otorgado por la Diputación Provincial de Málaga. ¿Cómo recuerdas aquel momento en el que la organización del certamen se pone en contacto contigo para comunicarte que eras la ganadora de semejante premio?

Lo recuerdo con mucha alegría, a pesar de lo intempestivo de las horas. Me gusta acostarme pronto y la llamada digamos que llegó a una hora relativamente tardía. Mi primera reacción fue reñir al interlocutor por las horas, después, en cuanto me dijo el motivo de su llamada, todo se tornó en sonrisa y alboroto.

11.- "Imagino una tarde de verano / y un vaso de agua fresca en la ventana". En 2018 publicas el que es hasta ahora tu último poemario. Háblame de "Un vaso de agua".

Un vaso de agua es un conjunto de poemas escritos en un periodo determinado. Lo mejor que he podido dar de esa cosecha. En él se mezclan poemas de dos libros, pero que coinciden en una sola visión, en una sola intención: la necesidad de cantar la maravilla de lo cotidiano, de lo doméstico.

12.- Eres asidua a las redes sociales. Tienes un blog denominado "registrodeayeres.blogspot.com". (Si clicamos aquí (X), podremos acceder al mismo). Qué opinas de la combinación entre las nuevas tecnologías y la literatura, y más concretamente, la poesía?

Opino que, como todas las cosas, puede tener ventajas y desventajas. Entre las ventajas está la posibilidad de leer o darte a leer sin mediación editorial, de forma gratuita y sencilla. En las desventajas encontramos que, debido a la falta de filtro, se acaba llamando poesía a cosas que no lo son.

13.- ¿Tienes ahora mismo algún proyecto literario entre manos?

Sí, tengo varios. Estoy escribiendo unas memorias de mi infancia, recopilando y corrigiendo unos textos sobre la montaña, alimentando y podando un futuro libro de poemas, escribiendo mis diarios y repasando los anteriores y ahora mismo, contestando a una entrevista.

14.- ¿Para cuándo tu próximo poemario?

Habrá que ver lo que dice el tiempo, lo que dice la poesía y lo que dicen los editores. Por falta de ganas y de material te aseguro que no será.

Records

Tal volta era pel principi dels anys huitanta. Hi havia un xiquet de monyo clar i una miqueta rull, amb la ratlla al costat. Un home de monyo blanc, el rostre rogenc i el nas una miqueta pronunciat, li deia a manera de cançó entre afectuosa i burleta: "Eres blanco, reblanco i recontrareblanco". I el xiquet, mirava a son pare, que estava el seu costat. I son pare li deia, perquè li ho contestara a son tio: "Tu si que eres blanco, tio Pepe, que tens el monyo tot blanc". I, amb el respecte que li havien inculcat des de menut, contestava "Vosté sí que és blanco, tio Pepe, que té el monyo blanc". Eixe mateix xiquet, que era jo, de menut jugava amb el seu cosinet, que tenia tres anys més que ell. I quan la mare del seu cosinet, la tia Reme, veia vindre els dos junts jugant, sempre cridava amb orgull "Els dos xics més guapos d'Espanya!". Vora quaranta anys després, un torna a comprovar de nou que la vida és una bobina de fil que arriba dia en què s'acaba. En una mateixa setmana ens han deixat dos persones molt volgudes per mi, com són mon tio Pepe i ma tia Reme. I eixe mateix xiquet, que ja comença a pentinar canes, no pot evitar de nou mirar cap enrere a través del retrovisor de la seua vida. I no pot evitar tampoc recordar allò que ha sigut la seua vida familiar paterna, sobretot en la seua més tendra infantesa. En el cas del tio Pepe, persona de mentalitat progressista, la seua bonhomia i el seu caràcter desenfadat feien d'ell una persona excel·lent, amb la que més d'una volta he contrastat amb ell alguna informació al voltant d'alguna investigació sobre Paterna, que he tingut entre mans. Les celebracions familiars a la seua llar han girat al voltant de dos festivitats clau: El dia de Sant Josep, la seua onomàstica i el dia de la Mare de Déu del Pilar, el sant de la seua esposa i, alhora, germana de mon pare. En tractar-se d'un matrimoni sense fills i era una obligació moral anar a felicitar-los, efemèrides que ja s'encarregaven els pares de recordar-ho. Una volta allí, ens esperava una taula parada amb xocolate i bunyols i tota classe de frivolitats, que hi havia a qui li servia ja de sopar. En el cas de la tia Reme, tradicionalment, sempre s'ha dit que darrere d'un gran home, sempre hi ha una gran dona. I en el seu cas, no ha sigut una excepció: Esposa de Juan Moreno, des del dia que ell la va traure a ballar una cançó a la desapareguda sala de ball Astoria a Paterna, varen estar, des d'aquell moment, junts tota la vida, fins al final dels seus dies. Sempre ha sigut la seua ombra, la seua parella, la seua companya i la mare dels seus quatre fills. Sempre junts, en moments de glòria i en els moments de tristesa, sobretot quan el seu marit va estar un grapat d'anys convalescent d'una greu malaltia. I ara, quan ja són part de la meua història personal i familiar, quan no hi ha paraules per a descriure el buit que deixen en les nostres vides, els recorde en els moments familiars viscuts, quan aquell xiquet d'ulleretes, monyo clar i una miqueta rull, escoltava com el tio Pepe en el seu dia a dia, es despedia amb un graciós "Que estigueu ben rebons", o la tia Reme li donava besos en estèreo en cada galta transmetent en cada bes eixe amor que només les ties saben transmetre als seus nebots.