Un café con... Antonio Praena

 Hoy tenemos la ocasión de tomar un café virtual y mantener una amena conversación con el entrañable poeta Antonio Praena. Nos imaginamos sentados en la terraza de una cafetería en la Plaza de la Reina, o en la plaça de la Mare de Déu, o en la plaza del Patriarca, en Valencia y, mientras Antonio da un sorbo a una taza de café, van discurriendo las preguntas y el dialogo ameno, sereno y en confianza.

Nacido en la localidad de Purullena, Granada, en el año 1973, Antonio Praena es religioso dominico de la Orden de Predicadores. Profesó el 10-09-1994 y fue ordenado presbítero el 16-09-2001. Estudió el Bachillerato en Guadix. Se licenció en Teología Dogmática en la Universidad Pontificia de Salamanca y se doctoró en la Facultad de Teología San Vicente Ferrer de Valencia en 2015, en la que es profesor. También imparte clase en Domuni Universitas y en el Instituto Superior de Ciencias Religiosas de Valencia (España).

Ha publicado numerosos escritos sobre Teología y también sobre la relación entre la espiritualidad y la creación artística contemporánea. Entre otros, “Del horizonte trascendental a la predicación categorial del Nombre de Jesucristo. Para entender el actual momento de la teología”, “La influencia de Fray Luis de Granada en el Barroco Andaluz” , “Mirada contemplativa y cine contemporáneo: 1. Contemplación y cine: la mirada”, “Mirada contemplativa y cine contemporáneo: 2. El nuevo cine norteamericano” y “Filosofía y cristianismo. Del Areópago al diálogo con la cultura contemporánea”.

​Como poeta, En 2003 Praena publicó el poemario Humo Verde (Amarú, 2003), con el que ganó un accésit en el Premio Iberoamericano Víctor Jara 2003 pero fue 2006 cuando se dio a conocer gracias al libro Poemas para mi hermana (RIALP, 2006), que ganó un accésit del premio Adonáis. A esta obra le siguieron Actos de amor (Premio Nacional de Poesía José Hierro, 2011), Yo he querido ser grúa muchas veces (Premio Tiflos, Visor, 2013),​ Historia de un alma (Premio Gil de Biedma, Visor, 2017).​ Con este último, también ganó el Premio Andalucía de la Crítica en 2018.4 Su último poemario publicado es Cuerpos de Cristo, que  recibió el Premio Emilio Alarcos en 2020. Desde estas humildes letras felicitamos a tan fragante poeta , que recién acaba de recoger este último premio en la ciudad de Oviedo.

Escriure per a ningú: ¿De dónde te viene la vocación por la poesía?

Antonio Praena: Está presente desde muy niño. Mi relación con el mundo la recuerdo desde muy joven como una relación estética y religiosa. Después de tanto tiempo, creo que, en lo referente al arte, hay un don, algo recibido, instintivo, que tenemos que agradecer y cultivar. No es algo para envanecernos, pero si está, se convierte en una responsabilidad y en nuestro camino en la vida. Luego, el trabajo, las lecturas, el aprendizaje son esenciales. 

Escriure per a ningú: ¿Desde cuando escribes poesía? ¿Recuerdas cual fue el primer poema que escribiste?

Antonio Praena: Cuando murió mi abuelo encontramos en su cartera una hoja de libreta de rayas doblada. En ella, un poema mío escrito más a memos con 10 años. Lo había llevado siempre consigo durante tantos años. Se trataba de un inocente poema sobre cómo mi abuela arreglaba las macetas y mi abuelo podaba unos perales. Acababa con unos !vivas! bastante vitalistas (sonrisa). Supongo que ese vitalismo es fruto del amor recibido y que, por tanto, me ha acompañado siempre. Incluso cuando llega la tristeza se trata de un exceso de vida.

Escriure per a ningú: ¿Tienes algún lugar preferido para escribir? ¿Algún rincón entrañable? ¿Algún ritual? ¿Sueles escribir con bolígrafo o con ordenador?

Antonio Praena: Escribo siempre con bolígrafo. Tengo una relación conflictiva con el teclado. Solo después de varias reescrituras a mano, paso a ordenador. Y, aun así, quedará un largo periplo de correcciones. No hay ritual, sino más bien un denominador común: la reescritura. Escribo y corrijo y vuelvo a escribirlo y a corregir una y otra vez. Es un proceso a la vez de depuración y crecimiento. Poda y crecimiento. Dejar que el poema salga por sí mismo y lo que no es suyo vaya cayendo por sí mismo también. Me siento más como un medio de la poesía que como una fuente de ella. Y me alegra poder retirarme a mí mismo como sujeto poético para que algo misterioso encuentre su camino sin que el autor importe demasiado.

Los lugares suelen ser los más insospechados: desde el gimnasio al cine (en cualquier papelito o en el móvil anoto versos). En el coro, orando, o leyendo a otros autores. En cualquier momento anoto en cualquier parte. He llegado incluso a escribir en la sábana, tras un sueño. Los lugares nuevos, todos aquellos que me sacan de la rutina, son especialmente propicios. Te esbozaría una sonrisa si vieras cómo puedo estar haciendo deporte y me obligo a memorizar unos versos para que al llegar a casa no se olviden.

Escriure per a ningú: Llevas muchos años residiendo en Valencia. ¿Cómo es que terminaste en tierras valencianas? ¿Qué te sientes más, valenciano o granadino?

Antonio Praena: Vine a Valencia el año 1994 a estudiar y permanecí hasta 1999. Fueron años cruciales en la Facultad de Teología. Experiencias también de voluntariado en la casa Mas al vent que Cáritas tenía para terminales de SIDA configuraron mi relación con la condición humana y con el lenguaje. Esos años en Valencia supusieron una etapa en la que definir el propio camino y consolidar la vocación personal en una dirección u otra. La dirección que se fue consolidando es la que ahora ejerzo como dominico, profesor de teología y poeta. De aquí salí para Salamanca -menudo cambio de paisaje- siendo allí donde realicé mi especialidad en Dogmática. También trabajé en la cárcel de Topas, como voluntario. Eso marca y he aprendido que me adapto muy bien a terrenos muy diferentes -quizá eso ayuda en poesía-. Me incorporé pronto de nuevo como profesor en la Facultad de Valencia. Al principio compatibilizaba el curso académico entre Granada y Valencia, pero según avanzaban las necesidades y las clases aquí, me quede definitivamente en Valencia.

Es difícil distinguir en cuanto a sentimientos de pertenencia. La identidad granadina me la dan mi nacimiento, mis años de infancia, mi familia. Eso es un hecho y forma parte de lo que eres. Pero lo que somos está también determinado por aquel lugar al que libremente dirigimos nuestros pasos. Son tantos años ya en Valencia que se me hace difícil imaginarme en otro lugar. Saber que estoy al lado del mar, como lugar de llegada vital. Esta luz oblicua, estos otoños cálidos y azules. Esta hospitalidad y libertad. Me sé mediterráneo personal y culturalmente. El sentido dramático de la vida me lo dio Granada y está dentro de mí para siempre. Los amigos del alma, la voz de los poetas andaluces: todo eso está dentro, es algo invisible. Es una patria interior. Pero este tesoro interior lo vivo y agradezco desde la creatividad que las tierras valencianas me inspiran. Nuestro cuerpo crece más tensado entre dos polos. Y el alma se ensancha. Los amigos de esta orilla de llegada mediterránea son mi patria presente y futura. 

Escriure per a ningú: Te hemos conocido a través de las redes sociales. Personalmente he descubierto tu poesía, -me ha deslumbrado, diría más bien- navegando a través de la redes sociales. ¿Cuán importante son las redes sociales en tu vida y en la difusión de tu poesía? ¿Se podría vivir en la actualidad sin tener un muro virtual en el que poder publicar?¿Qué nos apartan las redes sociales más beneficios que perjuicios, o viceversa?

Antonio Praena: Gracias por tus palabras. De verdad, alienta saber que algo llega a alguien y hace más feliz y consciente su propia vida.

Las redes son un altavoz: amplifican lo que se escribe, lo que se recita. Como la radio, o la televisión en su momento, no son malas, todo lo contrario, son muy buenas. Hacen que la poesía llegue a más gente, que se cree una cultura poética. Que la buena poesía alcance a los oyentes. También contribuyen inevitablemente a que se multiplique la mala poesía. Y, en este sentido, que mucha mala poesía por tener miles de seguidores se confunda con la mejor poesía o el modelo a seguir. Otro elemento a tener en cuenta es que propician un tipo de pseudo poesía escrita para usar y olvidar. Una especie de McDonalds poético que hace caja y es rentable. Pero sabiendo que hay de todo, dan más posibilidad de elegir y abrir caminos para encontrar voces valiosas. Como decía McLuham, el medio se convierte en el contenido y eso hay que tenerlo presente en todos los cauces de expresión. Escribir lo que cabe en un post de Instagram, o algo sentimentaloide, recurrente, casi cursi: es algo a asumir. Pero puede crear un gusto que lleve a muchos jóvenes a hallar la senda de la calidad, el riesgo, la personalidad de los grades poetas clásicos y contemporáneos, que son muchos en España.

Escriure per a ningú: ¿Qué música escucha Antonio Praena?

Antonio Praena: Desde Pergolesi y Bach a electro house (me ilusiona variedad). Unas veces en el gimnasio escuchas clásica y te da fuerzas inauditas, otras veces pones hardstyle corrigiendo un poema lento y gana en contraste. Por otro lado, soy muy pop y en la fórmula radio encuentras versos que pueden convivir con Tertuliano si te atreves a confiar en lo popular como expresión de verdadero talento. Porque la poesía es una forma de crear puentes imposibles.

Escriure per a ningú: ¿Cuál fue el primer premio literario que ganaste? ¿Qué recuerdos guardas de ello?

Antonio Praena: Con "Humo verde" tuve el Accésit del Premio Iberoamericano Víctor Jara, galardón ya desaparecido. Corría el año 2003. A veces te siguen considerando joven pero ya me siento un poco viejo.... y, la verdad, aquello supuso un darme cuenta de que esto iba en serio. El estilo de ese libro quedó en esa etapa. A lo mejor ese aire simbólico y neosurrealista regresa en algún momento. Pero ya estaba con el segundo, "Poemas para mi hermana", y se notaba que me había puesto en serio a leer, aprender, profundizar. Y es que los premios son un aliciente en un ámbito, el poético, en el que el autor está muy solo y no sabe a quién llega, si lo que dice vale la pena. Un premio te dice: alguien escucha, sigue adelante.

Escriure per a ningú: “Y pensar que nadie desabrochará mi camisa con manos de paloma,” el año 2003 publicaste el poemario “Humo verde”, con el que ganaste un accésit en el II certamen de poesía Iberoamericana Víctor Jara. Se trata de unos versos escritos por un recién ordenado fraile dominico en su luna de miel espiritual. ¿Cuándo nació en ti la vocación para ser sacerdote? ¿Y cómo? ¿Esta vocación transcurre paralela a tu vocación poética? ¿Qué te sientes más poeta o sacerdote?

Antonio Praena: Fraile Dominico era desde mi profesión, allá por el 1994. Cuando sale Humo verde, acababa de ser ordenado sacerdote, y muchos versos son ese mismo momento previo a la ordenación y sí, reflejan en otro orden, más simbólico, surrealista, la cara poética de un compromiso solidario encauzado religiosamente.

Porque la vocación religiosa estaba en mí desde niño. En la adolescencia se desdibujó un poco, pero apareció de nuevo a eso de los 19 años. Demasiado pronto para eso que ahora llaman optar, seguir una vocación, adquirir un compromiso de por vida. Pero así fue.

Después he tenido que hacer frente a situaciones y elecciones que no me había dado tiempo de vivir antes. Pero para cada uno -ya lo escribió León Felipe- Dios tiene una historia diferente y organiza sus capítulos de manera irrepetible, no idéntica a cada ser que es irrepetible.

No me puedo sentir más poeta que sacerdote o más sacerdote que poeta. Son la misma cosa y las identifico no como adheridos a mi, como profesiones, trabajos..., sino como expresión esencial de mi realidad unificada y entera. Humana y consagrada a Dios a la vez.

Escriure per a ningú: “Son hermosos estos cerros / Y estos álamos desnudos también son muy hermosos”. En tu poemario “Poemas para mi hermana”, desarrollas una historia fraterna de pesar y recuerdos en el que te diriges a una hermana a la que vas dando consejos sobre como debe encauzar su vida. Se trata de un libro lleno de recuerdos de infancia de tus padres, de tu pueblo, Purullena…. Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntanos un recuerdo de tu infancia.

Antonio Praena: Aunque en un tiempo no compartía mucho este pensamiento de Rilke sobre la infancia, que me parecía recurrente, lo cierto es que el paso de los años me lleva a decir que sí, que lo esencial ocurre en la infancia y que, en el fondo, caminamos hacia ella aun dando rodeos muy amplios.

Este libro vino muy suyo, muy de dentro, muy claro desde un hondón que estaba ahí y acabó encontrando su cráter para emerger. Como anécdota, decirte que en mi familia me dicen que, siendo el segundo libro, todo lo que he escrito después de esta etapa juvenil no ha hecho sino empeorar mi poesía (jejejej). Que no he hecho sino echarme a perder, que vuelva a escribir sobre la infancia.

Agradezco que la inspiración surtiera este libro, porque puedo volver a él y recuperar lo que el pueblo, el campo, los patios, supusieron. Y, lo que es más importante, deja constancia de quienes fueron sus protagonistas, más allá del poeta.

Escriure per a ningú: En este poemario, nos hablas de una hermana que, en un momento determinado del libro, el lector descubre, sin ánimo de hacer spoiler, que se trata de palabras a una hermana fallecida. ¿Existió realmente dicha hermana, o se trata, más bien, de un recurso literario?

Antonio Praena: Tengo una hermana. Decir más, como bien intuyes, sería spoiler. Te propongo hablarlo en un segundo café.

Escriure per a ningú: “Gozoso de perder, gano la vida”. Con el poemario “Actos de amor”, ganaste en 2011 el Premio Nacional de Poesía José Hierro. A lo largo del mismo cantas al amor espiritual, a la amistad, al amor mundano y al amor a la familia. ¿Con cual de ellos te identificas más? ¿La poesía debe servirnos para ser mejores personas? ¿O la poesía debe ser un acto de escucha?

Antonio Praena: Lo has dicho de manera preciosa: en mi caso, entiendo la poesía como acto de escucha, en un acto de comunicación. No me gusta la poesía como asunto del poeta, ni siquiera como medio de acceder a sí mismo, de contar sus cosas o sentimientos. Hay mejores personas con mejores sentimientos. No es popular decirlo, pero la poesía es un asunto del lenguaje, y el lenguaje es asunto de la vida. Pero, en medio, está el lenguaje, la forma, el arte...

Respecto al amor, el amor es uno. Las otras formas de amor que estructuran Actos de amor, el tipo de amor de eros, el de philia, el de storge y el de agapé -ello es lo que está detrás de cada parte del libro- son puntos de perspectiva desde el que ver la grandeza de algo que se escapa a cualquier marco.

Ya lo hicieron así los griegos con esos nombres diferentes y complementarios. Y así lo recibió y conservó la teología cristiana. La carta encíclica Deus Caritas est de Benedicto XVI los vuelve a abordar de esta misma manera, tan clásica, griega, y moderna a la vez. Ojalá conociéramos lo rica y atrevida que la teología es precisamente por buscar la verdad. Dios es amor y es siempre fuente de creatividad y asombro.

Escriure per a ningú: “Un radar sin razón es quien nos guía”. En el año 2013 se publicó “Yo he querido ser grúa muchas veces”, con el que ganaste el XXVI premio Tiflos de poesía. En este poemario un joven Antonio Praena, desde el sacerdocio que profesa, nos habla de vida: la que él vive y la que comparte y entrega a los demás. ¿Cuántas veces has querido ser grúa? Alguna vez te has sentido orgulloso de haber sido grúa? ¿Alguna vez te han impedido ser grúa? ¿Alguna vez te has avergonzado de querer ser grúa?

Antonio Praena: Se trata de un libro de aire: en todos los poemas hay viento o nidos, o aviones... pájaros, salto, vértigo. Es un libro en salto de libertad, tanto por su contenido como por su forma más ebria, arriesgada, inesperada.

Las grúas son un elemento lleno de misterio, equilibrio, belleza, imposibilidad posible. Totalmente simbólico a la vez que pragmático. Inorgánico y orgánico. Artificial y arbóreo. Estético y práctico. Sucio y limpio.

No, no me han impedido ser grúa. Y, si lo han intentado, me han obligado a mejorar como persona, porque ha sido un reto por el que reinventarme, elevarme a la vez que descenderme.... No se puede ocultar una grúa en lo alto de los tejados. Y, a la vez, la grúa no tiene conciencia de sí misma. Es puro entregarse.

Escriure per a ningú: “Si los dioses existen, / ¿cómo no ser uno de ellos?” Eres fraile dominico. Por tu perfil, a primer golpe de vista, tu poesía debería tener un contenido más bien de carácter mística, como los místicos de nuestra literatura clásica, como San Juan de la Cruz, San Juan de Ávila, fray Luis de Granada, Santa Teresa de Jesús o Fray Luís de León, que buscan a Dios en medio de todas las cosas. Sin embargo, es atrevida en su forma, profunda en su fondo y acorde a los tiempos en los que vivimos. En tu poesía se entremezcla las drogas con la prostitución, con la pornografía, mediante los cuales reflejas la doble moral de las personas, sobretodo de un sector de nuestra sociedad, especialmente de clase alta. Todo ello lo reflejas perfectamente en tu poemario “Historia de un alma”, con el que ganaste el XXVII premio de Poesía Jaime Gil de Biedma en 2017. ¿Se puede encontrar a Dios en medio de las drogas, la prostitución, la pornografía?

Antonio Praena: ¿A qué llamamos místico? ¿Por qué tendría que escribir en determinados registros? ¿Se le pide a un padre o una madre que escriba de amor conyugal, hijos, familia? ¿Cómo habrían nacido el Quijote, Pulp Fiction, La gran belleza, las novelas policíacas o las Pinturas Negras de Goya....? ¿Qué es la literatura, y la ficción? ¿Dónde están los límites entre la poesía social y la lírica de la experiencia? Los místicos no hablan de mística ni hablan de sí mismos. Buscan a Dios en los límites de la vida. La mística es perder brújula a la búsqueda de lo imposible y dejarse encontrar en los charcos de la vida. Dejar a Dios ser Dios, ser amor, destejer para seguir tejiendo su relato de belleza. La fe es lo más contrario al miedo.

Dios no está en las drogas ni e la prostitución ni en la pornografía. Dios está en las personas incluso cuando se drogan, consumen pornografía y ofrecen o acuden a la prostitución, porque son valiosas siempre para Dios aunque todos los rechacemos y Dios va a su busca sin condiciones para liberar su condición: esa es la contradicción, el drama, el destino fallido y las preguntas sobre nuestra condición humana que un creador literario tiene que poner delante de los ojos. El amor de Dios incondicionalmente porque su amor dignifica y salva en medio del fango. Nuestro tiempo -como cualquier tiempo- está plagado de contradicciones, dobles morales y caminos erráticos. No se trata de quedar bien. Los creadores no están para quedar bien.

La realidad muchas veces no nos gusta. Y menos el artista que camina por donde no esperamos. El arte no está para decorar la existencia. Al final, aquello que se sale de los géneros marcados a priori es lo que abre resquicios. 

Escriure per a ningú: “Tu ausencia abre en el mundo / lo que al mundo te trajo”. Recientemente has recibido el prestigioso premio de poesía Emilio Alarcos de 2020. Su entrega debería haber sido hace ya un año, pero debido a la pandemia, se ha demorado esta entrega, que se llevó a cabo hace apenas unos días. En el poemario Cuerpos de Cristo, cada poema de este libro está dedicado a alguien. Especialmente, toda una sección del mismo, denominada Ecce Homo, está dedicado a Francisco José Pujante Pellicer, amigo tuyo, también sacerdote, fallecido de Coronavirus a los 48 años. ¿Cómo has vivido esta pandemia?

Antonio Praena: Al principio, muy motivado para hacer frente a todo. Vivo en comunidad. En ese momento éramos 25 personas. Algunos mayores y enfermos totalmente aislados, ingresos en el hospital, organización interna de comidas, lavadoras, limpieza. Mucho trabajo: adaptación a las clases on-line. Oración personal. Poca lectura, poca escritura. Deporte y fortaleza interior. Después, el curso de los acontecimientos hizo que en momentos de puro estupor y estados mentales en extrema intensidad, comenzara a fluir un poemario que acabó siendo Cuerpos de Cristo. No lo busqué. Ojalá las cosas no hubieran tenido un desenlace dramático.

Después de las olas más graves de pandemia, casi todo ha sido un baño de realidad al afrontar y ver cómo somos: la sentimentalidad pasajera de muchas personas que luego sacaban la parte más cínica (negacionismo, antivacunas, utilización de las víctimas). Y, ante ello, apostar por lo mejor del ser humano, que también ha aflorado, y es infinitamente más. Nos preguntábamos si esto nos haría cambiar como sociedad pero ha mostrado la realidad del ser humano, sus luces y sombras y la necesidad de dar un paso al frente, comprometerte con lo mejor de nuestra condición y aprender a aceptar lo que somos -incluido uno mismo y sus contradicciones-.

La vuelta a las formas de vida consumistas, materialistas, individualistas tras la pandemia es algo que llevo peor. Pero insisto: me pone frente a la realidad y necesidad de amar a cada cual tal como es. Verlo como Dios lo ve -por ahí irá, si va, mi próximo libro.

Escriure per a ningú: “Como Dolores O’Riordan, / sin tiempo de acabar ese último disco”.Tras leer tu poesía vemos que la muerte está presente en tu poesía. ¿Cual es tu planteamiento en la vida ante la muerte?

Antonio Praena: Tras la muerte de personas tan significativas para mí, vivo el tiempo que me quede de vida como un compás de espera hasta el reencuentro con ellos.

Escriure per a ningú: Y cual es tu planteamiento de vida ante la propia vida? ¿Amar a los hombres en Dios, o amar a Dios en medio de los hombres?

Antonio Praena: Amar a Dios amando a los hombres.

Escriure per a ningú: Ahora que estamos en esta fecha señalada de Todos los Santos ¿Halloween o Holywins?

Antonio Praena: Todos los santos: es una fiesta preciosa, con su Tenorio y todo.

Escriure per a ningú: ¿Cómo te gustaría que te recordaran dentro de 50 años? Y dentro de 100?

Antonio Praena: Voy a ser tremendamente vanidoso y poco correcto: en un libro para alumnos de secundaria. Como un poeta que dialoga con los jóvenes que han de venir.

Escriure per a ningú: ¿Tienes algún proyecto literario entre manos?

Antonio Praena: Ha sido un año terrible. El estrés me tiene atrapado. Apenas he escrito 3 poemas en año y medio. Obedezco la voluntad de Dios y parece que ahora me quiere ocupado en mil cosas y trabajos. Lo que desearía hacer se queda en segundo plano. ¿Una novela? No tengo talento para ello.

Escriure per a ningú: Para terminar esta entrevista, Vamos a hacer un pequeño y divertido juego de palabras. Nos gustaría que nos dijeras: Un lugar.

Antonio Praena: Barrio de Ruzafa.

Escriure per a ningú: Un poeta.

Antonio Praena: Luis Rosales.

Escriure per a ningú: Un poema.

Antonio Praena: Al cabo, de Amalia Bautista.

Escriure per a ningú: Una canción.

Antonio Praena: Take on me, de a-ha.

Escriure per a ningú: Una comida.

Antonio Praena: Chuletón -qué mal voy a quedar ante los lectores-.

Escriure per a ningú: Una bebida.

Antonio Praena: Vino blanco.

Escriure per a ningú: Un nombre de persona.

Antonio Praena: Emmanuel.

Escriure per a ningú: Un recuerdo.

Antonio Praena: Un patio que ya no existe.

Escriure per a ningú: Una ausencia.

Antonio Praena: Mi padre.

Escriure per a ningú: Una esperanza.

Antonio Praena: La resurrección.

Escriure per a ningú: Un consuelo.

Antonio Praena: La resurrección.

Escriure per a ningú: Un deseo.

Antonio Praena: Agosto.

Escriure per a ningú: Por último: Silbarías una canción al unísono con...

Antonio Praena: Rafaela Carrá. 

Himne a Paterna

 

Probablement, el fet de no viure a Paterna, però sí molt a prop d'ací, haja fet que el sentiment que tinc pel poble que em va vore nàixer, siga tal volta més fort que el que sentia quan era menut i vivia a Paterna en cals meus pares. I açò m'ha animat a escriure, amb alegria, unes paraules en el blog amb ocasió de l'aniversari del nostre himne. El mes de novembre de 1921, amb ocasió de les festes de santa Cecília, patrona de la música, es va estrenar a la plaça del poble, l'Himne a Paterna, composició musical amb música dels germans D. Domingo i D. Vicente Meri i la lletra de D. Vicente Mallent, que exalta les excel·lències del nostre Poble de Paterna. Curiosament, en setembre d'eixe mateix any, es varen celebrar els I Jocs Florals de la Vila de Paterna, en el mes d'agost de 1925 es va celebrar la coronació del Santíssim Crist de la Fe... Aquells anys vint del segle passat varen ser temps de certa efervescència cultural i literària a Paterna. Un himne és aquella composició musical que expressa sentiments positius d'alegria i de celebració. Cent anys després d'aquell esdeveniment, l'himne a Paterna continua estant vigent, després d'haver sobreviscut a diferents règims polítics diferents i totalment antagònics, que li han donat al nostre himne una solera que molt pocs l'arriben a tindre. Curiosament, a pesar de la seua senectut, no s'ha vist embrutat per polèmiques estèrils, que sí que han patit altres himnes que ens toquen ben a prop, la qual cosa, a banda de fer d'ell un himne plenament actual, l'ha consolidat com a un himne viu, emotiu, carregat de la solemnitat que este tipus de composicions porten darrere seu, i que, a més a més, continua tenint eixa substància i senzillesa de poble que el caracteritza. Amb una música amb un cert regust castrense -no en va, un dels autors de la música, D. Domingo Meri, era militar-, la lletra, escrita per un inspirat Vicente Mallent, més conegut al nostre poble com Vicentico el de Maiques, reflecteix l'esperit genuïnament paterner de principis del segle vint, i que continua sent totalment vàlid en plé segle XXI: Entre visques, s'exalta Paterna com la nostra cuna, on vàrem vore la llum primera, com la nostra pàtria xiqueta, i els elements característics del nostre poble que li donen personalitat pròpia: la torre negra i moruna, que l'acarona altiva i fiera. El Palau i la Torre, que en l'original eren "El Palaci i la Torre". La Canyà i el Campament -que en un primer moment era "el dilatat Campament", car la Canyada en aquells temps només era un paratge de garroferes i no la bella urbanització que és hui en dia-. L'aigua cristal·lina que ens dona el naixement. La dona paternera, que és flor de sense igual perfum. L'himne conclou amb un desinteressat sentiment, com és que per a demostrar-li amor a un poble, la millor manera és engrandir-lo, cadascun amb el millor d'un mateix. Estos dies se celebra el centenari de l'himne del nostre poble de Paterna, que ens hi ha arribat fins als nostres dies, amb tota l'elegància que només un himne compost amb el sentiment més noble pot tindre. Només podem agrair als nostres antics el llegat immaterial tan important que ens han deixat, que abans, ara i per sempre, ens agermana a tots els paterners.

Un café amb... José Luís García Herrera

L’any 1921 es va celebrar a Paterna la primera edició dels Jocs Florals, organitzada pels clavaris del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferer d’eixe any i per la colonia estiuenca. L’acte de clausura es va celebrar al cine Benlloch, que es trobava al carrer tort, més conegut com a carrer Mestre Soler i que era propietat de Salvador Benlloch i la seua esposa, “la tia paqueta”. Va ser l‘un de setembre de 1921, en un acte lluidor i entranyable en el que la senyoreta Filomena Valero López, regina de les festes d’eixe any, va ser a més a més, la Reina dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna. Es varen convocar fins a quinze modalitats de premis, tot destacant la modalitat de la Flor Natural, que la va guanyar D. Juan Sansano, poeta i periodista, natural d’Oriola i propietari i director del periòdic d’Alacant “El Dia”.

Cent anys després d’este esdeveniment, el café de hui ens el prenem amb un llorejat poeta. Virtualment prenem cadira a la terrassa d’una cafeteria de Paterna. És de vesprada i es mou una miqueta d’aire. És aire de Paterna, del que bufa pels voltants del Palau, quan vespreja, cap a poqueta nit. El poeta a qui anem a entrevistar es José Luís García Herrera. Enguany ha estat el flamant guanyador de la Flor Natural dels Premis Literaris Vila de Paterna “LVII Jocs Florals”. amb el poemari “Sota l’ull del cíclop”. Nascut a Esplugues de Llobregat, és tècnic quimicoalimentari de professió i poeta de vocació. Va ser directiu de la Academia Iberoamericana de Poesía a Barcelona i fundador dels Premis Literaris Ciutat de Sant Andreu de la Barca. Ha publicat una trentena de llibres de poesia, entre els quals destaquem: Lágrimas de rojo niebla (Premio Villa de Martorell, 1989), La ciudad del agua, Los caballos de la mar no tienen alas (Premio Villa de Benasque, 1999), El guardián de los espejos, Las huellas del viento (Premio Fundación Mª Villa Berruezo de Tafalla), Mar de Praga (Premio Blas de Otero, 2004), La huella escrita (Premio Mariano Roldán, 2007), Las huellas en el laberinto, Cuaderno de Britania (Premio Juan Alcaide, 2010), Hielo, El lento abandono de la luz en la sombra (Premio Germán Gaudisa de Chiva), La luz del frío, Mares de Hierba (Premio Miguel de Cervantes en Armilla, 2015), Mares de escarcha (Premio Luys Santamarina, 2016) y La semilla del óxido (Premio Internacional de Poesía Miguel Hernández, 2017). En la nostra llengua, destaquem: La solitud (Premi Festa d’Elx 2011), A les portes del mar (Premi Miquel Peris Segarra 2014), Bella Ciutat Vella (Premi Paraules a Icària 2015), Passatge a l’hivern (Premi Miquel Àngel Riera 2015), Crònica de pluges (Premi Guillem Colom Ferrà 2016), El cor del violí (Premi Flor Natural de Nules 2016), Presoner de l’hivern (Premi Francesc Badenes Dalmau 2017), Dolç àngel de la mort (Premi Flor Natural de Nules 2018), La memòria de les petjades (Premi de Poesia Antoni Maturano d’Almassora 2018). Recentment ha guanyat el I Certmanen Internacional de poesia Francisco Brines amb el seu poemari «El somrís trist de Sylvia Plath», que apareixerà publicat a Novembre.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

José Luís García Herrera:

Sí, és així. Amb molts amics poetes he comentat que la infància és la pàtria dels poetes i molts d’ells, la immensa majoria, han estat d’acord. Un record de la meva infància, i que forma part del meu llibre Spelugges que recull records de la meva infantesa a Esplugues de Llobregat, va ser el dia que vaig veure plorar a ma mare per primer cop. Jo tindria vora dels quatre anys, encara no anava a escola, quan el carter va trucar a la porta de casa per lliurar una carta adreçada a ma mare. Ella va començar a llegir-la i, al poc, va començar a plorar de manera desconsolada. Aquella carta, arribada del sud, de Granada, portava la trista notícia de la mort del meu avi. Va ser una experiència que em va copsar. Era la primera volta que veia a ma mare plorar i el primer cop que sentia, molt a prop, la presència de la mort.

Escriure per a Ningú: Escrius des de ben menut. D’on et ve la vocació d’escriure?

José Luís García Herrera: Doncs no ho sé pas. Als 6 anys, tot just començava a aprendre a llegir, va caure a les meves mans un llibre de Literatura del meu germà, amb fragments de poemes de poetes clàssics, i de poetes del 98 i del 27. Eren curts i entenedors. Jo els llegia i la seva música, el ritme, les emocions... m’anaven guanyant. Un dia, després de la lectura d’alguns fragments, al obrir la porta de la meva habitació, em vaig trobar a ma mare i a unes veïnes escoltant-me i amb els ulls plorosos. Aquesta és la màgia de la poesia. Pot ser que, des de llavors, la vocació va anar creixent i, sobre els 11 anys, vaig començar a plasmar els meus sentiments en forma de versos.

Escriure per a Ningú: On sols escriure habitualment? Tens algun lloc favorit per a escriure? O alguna mania per a escriure?

José Luís García Herrera: Normalment escric a les golfes de casa, on tinc l’estudi. És en aquest racó on escric els meus poemes i relats. He escrit en molts llocs diferents: habitacions d’hotels, cafeteries, biblioteques, vagons de trens, avions... però el meu lloc és el meu estudi. De mania diria que no en tinc cap, o no en soc conscient. Quan surt el primer vers m’aïllo de tal manera que perdo una mica la noció del temps i, com a qualsevol escriptor, quan aquesta bombolla es trenca de manera sobtada sento que he perdut un tren que no sé si el tornaré a agafar.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

José Luís García Herrera: Aquesta és una pregunta complicada. És una necessitat bàsica, com respirar, o estimar... Per a mi ha estat, i és, una manera de autoconeixement i d’expressar les meves emocions, de tota mena. La poesia treu tot aquell món que dorm en la calaix de la memòria, de les experiències (pròpies i compartides). I també, és una manera de deixar una empremta del meu pas per la vida i, si malgrat tot, es pot salvar un vers de tot allò que he escrit, confio que serveixi per a fer d’aquest món un lloc una mica millor, seguint la idea o el consell que Walt Whitman va deixar en el seu poema Oh jo! Oh vida!

Escriure per a Ningú: Com sols escriure poesia: amb bolígraf o amb ordinador?

José Luís García Herrera: Vaig començar a escriure amb bolígraf i després ho passava a net amb la màquina d’escriure. Més tard vaig continuar amb bolígraf i ho passava a net amb l’ordinador. Fins que va arribar el dia que, ja directament, vaig començar a escriure en la pantalla de l’ordinador. Quan estic a casa no escric d’una altra manera. Si escric el poema quan viatjo (per plaer, per feina...), llavors sí, amb bolígraf i en el primer paper que arreplego.

Escriure per a Ningú: Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica? Cóm han influït les noves tecnologies en la teua tasca literària?

José Luís García Herrera: Jo crec que, a nivell de difusió, en té moltíssima. Amb les xarxes socials l’accés a la cultura, a la poesia, no té limitacions. Publiques un poema en les xarxes i qualsevol persona, en qualsevol racó del planeta, pot llegir-lo. Una altra qüestió és la qualitat de tot el que es publica. I aquí, sí, s’ha de saber com destriar el gra de la palla. En la difusió de la meva poesia, diria que no gaire. Més que res perquè jo tampoc no he explotat massa aquesta sortida. Hi ha temporades on vaig penjant poemes antics (no m’agrada penjar poemes en els que encara estic treballant o formaran part d’un llibre) i temporades en les que em centro més en la part creativa i no tant en difondre la meva obra. En la meva tasca literària diria que no ha influït gaire. Si és veritat que, a vegades, cerco poemes d’autors que no tinc a l’abast però, com a substrat per a crear la meva obra, diria que no gaire.

Escriure per a Ningú: Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure? Quin va ser el primer premi literari que vares guanyar? On? Quin record guardes d’aquell premi?

José Luís García Herrera: Sí, si que el recordo. Era un poema que vaig escriure als 11 anys, a sisé d’EGB. Parlava sobre l’amistat. No el conservo perquè la professora em va demanar si li hi donava i no en vaig guardar cap copia. El primer premi va ser a tercer de BUP. Vaig quedar finalista. Era un poema en una línia èpica, semblant a “La canción del pirata”d’Espronceda. Aquest tampoc el conservo, me’l van demanar per a una revista de l’institut que, finalment, no es va publicar, ni jo el vaig reclamar més tard. El premi va ser un exemplar del llibre “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”de Pablo Neruda. Llibre que vaig perdre durant unes vacances d’estiu. Bé, la vida ja és una mica això: troballes, trobades, retrobaments, records, somnis... i pèrdues.

Escriure per a Ningú: Has guanyat un bon grapat de premis literaris. Què et mou a presentar-te?

José Luís García Herrera: Doncs són diferents factors. Per una part, la confirmació de que allò que escrius agrada, que té un valor, que emociona... i la satisfacció personal de la feina ben feta. I, després de les trucades i les felicitacions, està la part de la publicació (ja sigui un llibre o un poema editat en revista o en un treball conjunt) l’organització del viatge per a recollir el premi, conèixer la gent que hi ha darrere, viure la festa literària, gaudir d’una estona inoblidable... i, també, fer amics. Els diners sempre vénen bé, i són també un al·licient per a presentar-s’hi, però no és el més important. Amb la pandèmia m’han lliurat alguns premis per via telemàtica i no és el mateix, no ho vius amb la mateixa intensitat. El que queda i recordes són les vivències viscudes.

Escriure per a ningú: Cada autor té algun element poètic, alguna imatge o algun símbol, que es repeteix de forma constant al llarg de la seua obra poètica. En el teu cas, quin és?

José Luís García Herrera: En el meu cas, hi ha diferents imatges o símbols que es repeteixen i venen a cercar, per diferents vies, una mateixa idea. Jo crec que, en el meu cas, i tinc una trilogia que reafirma aquesta idea, és la petjada. La petjada vindria a simbolitzar el pas per la vida i, com a éssers vius, aquestes petjades signifiquen el pas del temps. Sempre que em demanen que parli sobre els meus llibres una de les primeres frases que dic per a explicar que hi trobaran els lectors, és aquesta: les petjades de la memòria. És una mena d’obsessió, la meva, sobre el fet de plasmar diferents maneres d’abordar el tema del pas del temps.

Escriure per a Ningú: Quins autors són el teu referent? Quines influències tens a l’hora d’escriure? De quins poetes beu la teua essència poètica?

José Luís García Herrera: En els anys que, podria dir, van ser de formació, la generació del 27 va ser la meva gran influència. I, en especial, Vicente Aleixandre. El dia que, amb 18 anys, vaig agafar de la biblioteca del meu poble el llibre “Historia del corazón”, tot va canviar. Aleixandre va ser la meva gran influència. Després he anat trobant poetes que han deixat una empremta, però cap com aquella. Actualment, en castellà, els meus referents són Antonio Gamoneda i Francisco Brines. Són els que, més o menys, sempre estan en un raconet de la meva taula. En català, Joan Margarit i Salvador Espriu. En llengua estrangera, en aquests últims anys, Sylvia Plath, Llegeixo a molts poetes. A casa meva tinc més de dos mil llibres de poesia. I en vaig fent tastets d’uns i d’altres. Però si haig de dir, en els últims anys, quins m’han deixat una empremta que soc capaç d’esbrinar, de veure, diria que són aquests.

Escriure per a Ningú: Ets tècnic químic-alimentari, poeta, locutor de radio y crític literari. Cóm pots compaginar la teua professió, que no té res a vore amb les arts, amb la literatura?

José Luís García Herrera: Tinc companys, professors de Literatura, que em diuen que és més fàcil canviar el xip si no ets professor. Per a mi és molt senzill, quan penjo la bata, quan surto del laboratori, donar per acabada una feina i, quan arribo a casa, especialment després de dinar, començar una altra. En aquests moments la faceta de locutor de ràdio i de crític literari la tinc una mica arraconada. De tant en tant faig alguna ressenya o pròleg per a un llibre, però molt menys que abans. Ara estic molt més enfocat en la part poètica, de creació. Pot ser que sigui senzill, com són mons tan diferents la química i la literatura, trobar el límit entre tots dos sense que es barregin.

Escriure per a Ningú: Has publicat més de trenta poemaris. Cóm t’agradaria que se’t recordara?

José Luís García Herrera: Els que m’estimen, que em recordin com a una bona persona que, a més d’estimar als seus i d’intentar ser una bona persona, també va viure la passió de la poesia amb tota la intensitat. En broma, una regidora de cultura del meu poble em va dir que, amb tants llibres i premis, acabarien posant-li el meu nom a un carrer. Doncs, això, com a una persona que, gràcies a la poesia, va deixar un record, i un llegat, de la seva estada al món.

Escriure per a Ningú: Amb el poemari «Sota l’ull del cíclop», has guanyat la Flor Natural a la LVII edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. Parla’ns del teu poemari.

José Luís García Herrera: “Sota l’ull del ciclop” vol ser un homenatge als fars (pels que sempre n’he tingut un especial interés), a les illes visitades, a les hores assegut (sol i acompanyat) a la vora dels fars. Sempre m’han atret els fars, aquestes torres sobre els penya-segats o en les entrades a un port, amb la seva llum, el seu ull de ciclop, donant voltes, indicant el camí i alertant dels perills. Per a mi, el fars són com una metàfora de la vida. Quan estic al costat d’un far em dóna per enraonar sobre la vida, sobre la existència… Vivim estones de felicitat, de claredat, de llum... i també vivim hores de foscor, de tristesa, de penombres... però el far, com la família, com la amant, com l’amic... sempre hi és, fidel i per damunt de qualsevol entrebanc o adversitat. Sempre hi ha una llum, un punt d’esperança.

Escriure per a Ningú: No sé si havies estat abans a Paterna. Quina impressió t’ha causat el nostre poble?

José Luís García Herrera: No, no havia estat abans a Paterna. Havia passat per anar a Manises però això no es pot considerar conèixer Paterna, passejar amb calma pels seus carrers i viure el seu encant. Em porto una molt bona impressió, de la ciutat i de la seva gent. M’ha agradat molt la visita a la Torre Moruna, una autèntica joia, un símbol ben emblemàtic de la història i del patrimoni cultural de Paterna. I el palau dels comtes, l’ajuntament, també ha estat un edifici que m’ha sorprès per la seva façana i estructura. I, com no, la vetllada dels Jocs Florals al teatre Antonio Ferrandis, un gran actor i un referent per a tots els que vam créixer amb la banda sonora de “Verano azul”. Ja, per sempre, Paterna té un raconet d’estima dins del meu cor. I confio en poder tornar a fer-vos una visita.

Més Moros i Cristians

La inesperada irrupció del maleït coronavirus a les nostres vides, ha fet que per segon any consecutiu no es puguen celebrar les festes de Paterna, almenys, en el format en el qual, fins al moment, s'han celebrat de forma tradicional. I ha donat pas enguany a la celebració d'una marca blanca de festes que, de forma provisional, serviran per a, almenys donar una miqueta de lluentor a allò que, amb tanta il·lusió hem celebrat altres anys, des de temps immemorial. Este cap de setmana se celebrarien les majestuoses nits mora i cristiana pels carrers de Paterna, amb tota la solemnitat i tota la parafernàlia de les mil i una nits, que duen darrere seu. Paral·lelament, amb estupor, observem que, a molts quilòmetres d'ací, a Afganistan, el caos, la incertesa i el desordre estan ocasionant la dissolució d'un incipient estat democràtic en bolquers, que està convertint-se en un estat dictatorial talibà que està a punt de destrossar gran quantitat de drets humans, que tant han costat de guanyar a aquell racó del planeta, especialment per a les dones i per a aquells que no participen de la seua ideologia. A milers de quilòmetres d'allí, a qualsevol poble valencià on se celebren les festes de Moros i cristians, estes, nascudes a conseqüència d'uns fets bèl·lics ocorreguts ja fa set o huit segles, fan que hui en dia, eixe recordatori tinga forma d'una sèrie d'esdeveniments en els quals predomina l'alegria, la diversitat i les ganes de viure en pau i en germanor, bé siga brandant una pacífica espasa en un brindis a la lluna, o bé siga brandant una saborosa cullera al voltant d'una paella i un got de sangria. Ja fa uns anys, amb ocasió de l'atemptat ocorregut a les rambles de Barcelona i a Cambrils en vespres de les nostres estimades festes, vaig escriure una entrada a este blog anomenada Moros i cristians, on féiem un cant a la llibertat, a la diversitat i al multiculturalisme. Passen els anys i, encara que aconseguim fites tan importants com posar un peu a la lluna o travessar la barrera del so, encara continuem, per una banda, sent tan extremadament fràgils que ens fa ser especialment vulnerables enfront de qualsevol ser microscòpic que vulga fer-nos mal, com de necis en la convivència quotidiana entre les persones, de tal manera que no sabem viure sense discriminar al que és diferent de nosaltres, tot donant a entendre que en l'àmbit de la convivència encara estem al nivell del coronavirus maligne que ens assota. Enguany tampoc se celebraran les nostres festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Amb tot i això, no hi haurà pandèmia que faça callar les marxes mores i cristianes que encenen el calorós cel estiuenc de Paterna, ni intolerància manifestament cega que destrosse ni la fraternitat, ni la diversitat ni la multiculturalitat, que les nostres festes majors, any rere any, manifesten. Temps millors vindran per a demostrar-ho.

Un café amb.... Àngels Gregori

No tots els dies tenim la possibilitat de poder entrevistar una poetessa de la talla de qui entrevistem en este post. Amb orgull podem dir que tenim la satisfacció de poder entrevistar a Àngels Gregori i Parra. Nascuda a Oliva el 1985, és poeta i gestora cultural. És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, Màster en Gestió Cultural per la UOC amb la tesina Els festivals de poesia com a mitjà de difusió dirigida per Jaume Subirana, Màster en Didàctica de la llengua i la literatura catalana i Doctora per la Universitat de València, amb una tesi sobre la poesia de Marta Pessarrodona. La seua vocació en el món de la literatura i la seua precocitat en especial en el de la poesia, va fer que als deneu anys creara el Festival Internacional de Poesia d'Oliva, també conegut pom a Poefesta. Des d'aleshores, cada any n'ha dirigit l'organització. Enguany va ser la que fa 16, i va contar amb la participació d’escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Susanna Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat i l’actuació de José Mercé «el francés». L'any 2003 va rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb el poemari Bambolines, que va ser publicat per l’editorial Galerada, Serveis d’edició i Traducció SCCL. L'any 2007 va guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia, amb Llibre de les Brandàlies, publicat per Edicions 62. L'any 2010 va rebre el Premi Alfons el Magnànim de Poesia per l'obra New York, Nabokov & Bicicletes, poemari publicar per l’Editorial Bromera. L'any 2013 va rebre el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres, publicat posteriorment a l’editorial Meteora. El 2017 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estelles de poesia amb Quan els grans arbres cauen, posteriorment publicat per l’Editorial Bromera. La seua obra ha estat inclosa en diverses antologies de poesia i ha estat traduïda a diversos idiomes, com l'italià, el castellà, el francès, el croat i l'asturià. Recentment ha estat nomenada Acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És un plaer contar en esta entrevista amb Àngels Gregori i Parra.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Àngels Gregori: La felicitat és vocacional. No puc tindre un millor record de la meua infantesa. I això és important perquè la infantesa és el temps més decisiu en a vida d’algú, marca tot el que vindrà. Els records que tinc vénen de la família, del poble, de la llengua, tot mesclat, que són la matèria prima per escriure poemes. Tens raó, la infantesa és la pàtria dels poetes i, com deia Montserrat Roig, també la llengua.

Escriure per a Ningú: Escrius poesia des de ben xicoteta. D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

Àngels Gregori: Durant l’època de l’institut vaig començar a llegir els grans poetes i, com a conseqüència, a escriure poemes. A casa hi havia molts llibres, a casa s’escoltaven els cantautors... I vaig començar a escriure en l’adolescència. Et diré que no era una “friki” de la poesia; al contrari: va ser una via per destil·lar la rebel·lia...

Escriure per a Ningú: Recordes el primer premi de poesia que vares guanyar?

Àngels Gregori: Havia guanyat alguna cosa en algun premi escolar. Recorde el Premi de Carcaixent, per exemple, per a joves escriptors. Aquell premi, que era l’inici de tot i que no té trascendècia per figurar en una biografia, per a mi va ser importantíssim. Era la confirmació, d’alguna manera, que no anava pel mal camí de tot. Tinc molt bon record d’aquell premi. I poc després va vindre el més seriós: el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. M’hi vaig presentar amb un llibre que es deia Bambolines, i vaig guanyar. Vivia aleshores a Oliva, i l’entrega, que era a Barcelona, van haver de canviar-la de data perquè em coincidia amb el Selectiu. Va ser molt bonic. Però ja et dic, que el principi de tot, el situe a Carcaixent.

Escriure per a Ningú: Què és per a tu la poesia?

Àngels Gregori: La poesia és el sofà i és l’eixida d’emergència. Calma i urgència. Una forma de viure, de mirar i d’enfrontar-se a les coses. Amb el temps te n’adones que la poesia, més enllà de ser un gènere literari, t’ajuda a conformar un món, i també el teu lloc en aquest món.

Escriure per a Ningú: Creus, com deia Gabriel Celaya, que la poesia es un arma carregada de futur, o més bé és un instrument més de l’art per a crear bellesa?

Àngels Gregori: Diria que les dues coses. Evidentment, l’aspiració del poema és crear bellesa a través del sentit, el poema ha de funcionar com un artefacte ple d’instruments lògics que ha de proporcionar, per damunt de tot, plaer. Però també és el que dius: la poesia és també una arma carregada de futur. La forma de la poesia va adequant-se als temps que anem vivint, responent a unes necessitats que com a lectors, demanem al poema. És un instrument poderosíssim. Quants poetes han utilitzat una metàfora per burlar dictadures, quants poetes han estat perseguits al seu país per escriure, quants poetes molesten la classe política...

Escriure per a Ningú: Dis-nos un lloc on escrius poesia?

Àngels Gregori: Sobretot en dos llocs: Barcelona i Nova York. És curiós, perquè vaig passar el confinament a Oliva, a casa dels pares i vaig pensar: sempre he escrit des de quansevol lloc pensant sempre des d’aquesta casa, i mai no he escrit en ella. Això em va fer reflexionar molt, el fet d’adonar-me que no havia escrit un sol poema en aquesta casa dels pares. Després vaig entendre que quan estàs bé en un lloc, no escrius poesia. La confortabilitat a vegades és enemiga de l’escriptura. I en aquest sentit, la distància per a mi era important. Ho deia Thoreau: hi ha coses que s’han d’escriure des d’una certa distància.

Escriure per a Ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

Àngels Gregori: Sobretot de la poesia nord-americana. Elizabeth Bishop, Anne Sexton, Marianne Moore. Una mica menys, Emily Dickinson. M’encanta Billy Collins, Adrienne Rich, Wallace Stevens i Rita Dove. Diria que aquesta és la meua font principal, però sobretot, perquè abans havia llegit els nostres poetes. Nosaltres som un país, sobretot, de poetes. Riba, Ferrater, Arderiu, Pessarrodona, Espriu, Piera, Granell...

Escriure per a Ningú: Què et mou als deneu anys a crear el festival Poefesta?

Àngels Gregori: Jo ja vivia a Barcelona quan el vaig crear. A Barcelona havia assitit a la Setmana de la Poesia de Barcelona, on durant set dies la ciutat s’inunda de versos. I vaig pensar: jo vull fer alguna cosa semblant al meu poble. Estem acostumats a que aquestes coses hagen de passar a les grans ciutats. I jo cada vegada reivindique més els pobles.

Escriure per a Ningú: Enguany s’ha celebrat la seua setzena edició on hi han participat escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Sussana Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat entre altres, ha actuat José el Francés, ha coincidit amb la concessió del premi Cervantes a Francisco Brines.... Quina és la major satisfacció que t’ha donat este festival al llarg de tots els anys de la seua existència?

Àngels Gregori: Veure com un poble sencer acudeix a escoltar poetes com si anaren a un concert de Lady Gaga, veure cues al teatre, que la gent pel carrer em diga que mai havia llegit poesia i que no es poden perdre cap festival, o que gràcies al festival han començat a llegir poesia. Veure que tot un poble, des d’escoles fins a comerços o bars, estan al costat de la Poefesta. Oliva s’ha pres la Poefesta com una qüestió d’estat, i això ha fet que el capital més gran d’Oliva, ara mateix, siga la poesia. És sensacional.

Escriure per a Ningú: Vaig descobrir-te a tu i la teua poesia a través de les xarxes socials. Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica?

Àngels Gregori: Les xarxes socials són tan perilloses com essencials. Són democràtiques, permeten que tothom hi tinga un espai. Al mateix temps, això pot arribar a distorsionar enmig d’un oceà d’hipervincles. El paper en la difusió de la cultura és bàsic. Mira amb el confinament: s’han pogut mantenir actes a través de les plataformes, i això és essencial...

Escriure per a Ningú: L'any 2003 vares rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb Bambolines, poemari que evoca vestuari, llums, teatre, és a dir, actors, actrius i espectadors d’un suposat espectacle. Quin record guardes d’aquells primers versos i d’aquella època?

Àngels Gregori: No deixaven de ser versos primerencs. La del poeta és una carrera de fons. Al contrari del que li pot passar a un novel·lista, que pot fer una primera novel·la meravellosa i pot ser la millor de la seua carrera. Amb la poesia és diferent. La poesia és contenció. I això la joventut no t’ho dona. La poesia és quedar-se amb l’essencial. És com una maleta: quan fem els primers viatges fem maletes enormes, posant tot allò inútil que durant el viatge no ens servirà. I amb el temps, aprenem a viatjar amb equipatge de mà, sense facturar. Amb la poesia també passa això. I generalment, els millors versos d’un poeta (també hi ha excepcions!) els trobem al final. D’aquell primer llibre de versos, ara me’l mire, i no salvaria cap poema. Però també s’ha de pensar en el context en que va ser escrit.

Escriure per a Ningú: «és saber que sempre puc tornar a Oliva». Amb Llibre de les Brandàlies, vares guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia, a la seua edició de l’any 2007. on expresses l’ànsia, el dolor i el goig del trànsit de l’adolescència cap a la maduresa a través de dues geografies ben diferents: la gran ciutat (Barcelona) i el poble (Oliva). Amb quina de les dues geografies et quedes?

Àngels Gregori: La geografia és essencial. Entre la història o la geografia, et diré que em quede amb la geografia. Oliva és la base, l’essència, d’on ix tot i el que dona sentit al que vindrà. Barcelona és la meua ciutat, i Manhattan és el meu barri. A través d’aquestes tres georafies he escrit els meus poemes en els últims anys. A Nova York vaig escriure l’últim llibre. I també a Nova York vaig començar el que tinc ara entre mans. La distància és el millor escriptori. Entre Oliva i Nova York, Barcelona, la ciutat que m’ha fet créixer, la ciutat que adore i que em fa sentir bé, la ciutat on visc des dels meus 18 anys... Però Oliva, clar, Barcelona i Nova York estan perquè sempre puc tornar a Oliva...

Escriure per a Ningú: L’any 2008, vares estar nomenada per part de la Federació de Moros i cristians d’Oliva pregonera de les festes. Quin record guardes d’aquell esdeveniment? Et sents profeta a la teua terra o, per contra, com diu el refrany popular, contra més llunyà és el Sant, més gros és el miracle?

Àngels Gregori: Jo estic encantadíssima amb Oliva. Ni profeta ni molt menys, santa. Però sentir-me a gust diu molt d’un poble. El respecte de la gent d’Oliva cap als seus poetes és sensacional. I jo, evidentment, només puc tindre que agraïment.

Escriure per a Ningú: «New York és com el primer amor: / és el que més s’estima / quan encara no has aprés a estimar bé». Amb el poemari New York, Nabokov & Bicicletes vares guanyar el premi Alfons el Magnànim de poesia a l’any 2010. Parla’ns d’ell.

Àngels Gregori: Era un llibre que parlava de la memòria. Era el moment en què a casa la meua àvia començava a perdre la memòria. I d’alguna manera, el més present que hi ha al llibre és això: la memòria. Com els records, que són teus i l’únic que ningú no et pot treure mai, l’únic que no perilla, poden un dia anar-se’n. Després te n’adones que el més important no és la memòria que tens, sinó la memòria que de tu en guarden els altres.

Escriure per a Ningú: «Agafada de tu, com quan érem divendres». Amb «Quan erem divendres», vares guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. Era l’any 2013. L’amor i la mort, temes clàssics de la poesia els afrontes en este poemari. Què podem dir de nou al voltant de l’amor i de la mort en ple segle XXI?

Àngels Gregori: Res, no podem dir res de nou. Aquesta és la meravella. Que en ple segle XXI, totes les formes d’amor ja les va cantar Ausiàs March al segle XV. I continuen funcionant.

Escriure per a Ningú: «Com dir, si no, que habitar-te és cremar-me?» Quan els arbres grans cauen és el títol del teu últim poemari guardonat i publicat. Amb ell vares guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, de Burjassot. I per ell et varen concedir el premi de la crítica dels escriptors valencians en la modalitat de poesia l’any 2019. Et sents satisfeta amb el recolzament dut a terme pels qui de veritat entenen de poesia?

Àngels Gregori: Molt, jo només tinc que agraïment per tot. Pots escriure per a tu i no ensenyar mai a ningú els teus versos. I pots escriure per a tu i decidir presentar-te un premi i veure que els teus versos són ben acollits pels altres. I això és genial perquè et permet que altres llegeixen el que tu escrius. Que els altres es facen una mica seus els teus versos crec que és el que més pot agradar a un poeta.

Escriure per a Ningú: Per al poeta Josep Piera, dins del seu univers poètic, és una constant al llarg de la seua obra poètic, la figura de la finestra, com a element que aproxima la veu del poeta al lloc que l’acull, el dins i el fora, la realitat i l’oníric. Hi ha algun element a la teua poesia que es repetisca de forma constant?

Àngels Gregori: Jo he tingut molta sort amb les amistats que m’ha donat la poesia. La més antiga, i una de les més fermes, és la de Piera. La generositat i l’entusiasme de Piera cap als poetes joves (jove jo en aquell moment, no ara) és de manual. Piera ha cantat com pocs dels nostres poetes, el paisatge. El que per a Piera podria ser una finestra per a mi és un avió, i el que per a Piera podria ser un arbre, per a mi és una grua alçant-se en un gratacels.

Escriure per a Ningú: El nostre admirat Francisco Brines va dir, en el seu moment, a una entrevista «El que lee la poesia, crea el poema». En la interacció entre poeta-lector, és més autor l’autor pel fet d’haver escrit el poema, o el lector, pel fet de interpretar les paraules escrites d’acord a les seues circumstàncies?

Àngels Gregori: El lector sempre té l’última paraula. És l’altra part creadora i necessària que necessita el poema.

Escriure per a Ningú: Recentment has estat nomenada acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una alta distinció i un gran honor ser membre de dita institució. Què esperes aportar a tan alta entitat i que esperes que t’aporte a tu?

Àngels Gregori: Estic feliç d’aquest nomenament. Primer, per la institució que representa una Acadèmia de la Llengua, i després, per la gent que ja hi ha i la que entra. A vegades tenim la sensació que una acadèmia és com un cossos de policia, que determinen la norma. I sí, això és necessari i és el paper essencial que ha de tenir un organisme que vetlle per la llengua. Però també està la dimensió social de la llengua, i ací és on entren en joc els escriptors. Quan em van nomenar de seguida vaig pensar en Anne Sexton, que té un vers on diu “la meua feina són les paraules, la vostra feina és vigilar les meues paraules”. Crec que un organisme que té un cos excel·lent de lingüístes o gramàtics, que incorpore poetes diu molt d’ell.

Escriure per a Ningú: Ets una persona, -si em permets l'expressió- inquieta: Ets la presidenta del PEN català, directora de la fundació Francisco Brines, creadora i organitzadora del festival de poesia Poefesta, recentment,com hem dit abans, acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més a més, escrius poesia, guanyes premis i publiques llibres. D’on traus el temps per a fer tantes coses alhora?

Àngels Gregori: Brines em va ensenyar que la poesia és una vocació. I que si d’aquesta vocació, pots fer-ne una professió, és la felicitat absoluta. Una vocació no té en compte mai els horaris...

Escriure per a Ningú: Com t’agradaria que et recordaren les generacions futures?

Àngels Gregori: Al País Valencià ara convivim tres generacions de poetes. I això és d’un vitalisme excepcional. M’encantaria que aquesta força no desapareguera. Estan ixint noms joves que valen molt la pena. I pense en Joan Deusa, en Alba Fluixà, en Alba Camarasa, en Laia Fontana. Joves amb molt de futur. Deusa, per exemple, que és de la meua comarca, va guanyar el premi d’Alzira, un premi al que li tinc molta estima, però a més és un gran agitador literari.