Cristina Velayos González: de la memòria a la llum

Un any més, mamprenem a Paterna les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. I, un dels actes amb el que les comencem és en la clausura dels Jocs Florals, esdeveniment literari la màxima expressió del qual, és l'entrega de l’apreciada Flor Natural que la Regina de les Festes, la senyoreta Elena Pla Giménez fa al inspirat poeta guanyador.

© Cristina Velayos González.

Enguany la guanyadora de tan apreciat guardó, ha sigut Cristina Velayos González, amb el seu poemari anomenat Cartografia de la llum. Nascuda a Paterna, lloc on residix en l’actualitat, però amb fortes arrels afincades a Àvila, filla de Hilario i Mari Carmen, va estudiar filologia hispànica, orientada al sector de la comunicació, relacions públiques i el storytelling de marca. Conta amb més de sis anys d’experiència en redacció editorial i creació de continguts digitals per al sector de la moda i la bellesa, on ha treballat amb agències i mitjans de comunicació com Valencia City.

Cristina té una participació prou moguda en la vida cultural i festera de Paterna. Es fallera de la falla l’Amistat on viu la festa d’una manera proactiva. A més a més, a l’any 2015 va ser membre de la Cort d’Honor de la Regina de les Festes de Paterna, la senyoreta Marta Alcalá López. Curiosament, el Mantenidor de la LI Convocatòria dels Jocs Florals d’aquell 2015, va ser qui estes paraules subscriu. I, en parlar de Cristina, la vaig definir com Cristina tu encens la sentor del gesmil.

Podem considerar-la una artista polifacètica, quasi quasi renaixentista, car va ser l’autora oficial del cartell anunciador de les Falles de Paterna de 2026. Però sobretot és mare de dos xiquetes encantadores, que són Laia i Gala i que inspiren el poemari guanyador de la LXII convocatòria dels Jocs Florals de Paterna.

Cartografia de la llum, és una reflexió íntima i emotiva d’una veu poètica que parla a les seues filles i descriu com la seua arribada transforma profundament la vida i la manera d’entendre el món. Abans d’elles, l’existència es presenta com un espai tancat, rutinari i incomplet; amb el seu naixement, tot adquireix sentit, intensitat i una nova llum.

Cristina expressa la maternitat com una experiència ambivalent: plena de bellesa, però també de vulnerabilitat i por. Estimar les filles implica acceptar la fragilitat, la impossibilitat de protegir-les de tot i la necessitat d’aprendre a deixar-les créixer lliures. Així, el poema evoluciona cap a una reflexió sobre l’amor veritable, entés com un vincle que no posseïx ni domina, sinó que acompanya, respecta i confia.

També hi apareix la consciència del pas del temps: les filles acabaran fent el seu camí, amb alegries i ferides pròpies, mentre la veu poètica haurà d’assumir la distància. Davant d’això, el poema esdevé una mena de llegat emocional i ètic, amb consells sobre com viure: no fer-se menudes, estimar amb llibertat i mantindre la força interior.

En conjunt, és un cant a l’amor incondicional, a la transformació personal que implica tindre fills i a la llum que aporten a la vida, malgrat la seua bellesa siga també fràgil i efímera.

Hem quedat a Paterna amb Cristina i, mentre passegem pel carrer Major, on els balcons comencen a aparèixer ja tapats amb engabiats esguitats per les marques de coets d’anys anteriors, tenim esta interessant entrevista:

 

Escriure per a ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

 

Cristina Velayos González: Pensar en la meua infància em porta de retorn als estius al poble de la meua mare. Cada any ens reuníem allí amb els meus avis, els meus oncles i els meus cosins. Els carrers, pràcticament buides de cotxes, eren el nostre xicotet regne. Corríem d'un costat a un altre, inventàvem un munt de jocs, ajudàvem a munyir a les vaques en la granja del poble… Les vesprades sabien a l'arròs amb llet que preparava la meua tia. Encara hui, quan el menge, em sembla trobar en ell una mica més que arròs, llet i canyella, el ressò d'aquelles converses i l'amor que inundava la casa. Una forma de felicitat senzilla i quotidiana que semblava normal i que hui reconec com un dels majors regals de la meua infància.

 

Escriure per a ningú: D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

 

© Cristina Velayos González.

Cristina Velayos González: Crec que la meua vocació per la literatura té molt a veure amb l'ambient en el qual vaig créixer. A la meua casa sempre va haver-hi moltíssims llibres. Al meu pare i a la meua germana major els encantava llegir i els llibres formaven part de la vida quotidiana, estaven sempre presents d'una manera molt natural. La meua mare també tenia una relació molt especial amb la literatura i, en particular, amb la poesia. Li agradava copiar a mà en llibretes els poemes que més l'emocionaven o que significaven alguna cosa per a ella. Jo vaig començar a escriure quan la meua mare va morir, quan jo tenia només huit anys. En aquell moment era una xiqueta i no sabia com expressar tot el que estava sentint. L'escriptura va aparéixer com una manera de donar eixida a les emocions i al dolor, de posar nom a coses que no sabia explicar d'una altra manera. Amb el temps vaig entendre que escriure no sols m'ajudava a comprendre el que sentia, sinó que també s'havia convertit en una part essencial de mi. Potser per això l'escriptura ocupa un lloc tan important en la meua vida, perquè va ser el llenguatge que vaig trobar quan encara no tenia paraules suficients per a tota la resta.

 

Escriure per a ningú: Crec que és el primer premi de poesia que has guanyat. Conta’ns com va ser el moment en el que es varen posar en contacte amb tu per a comunicar-te la bona notícia?

 

Cristina Velayos González: Sí, este és el primer premi de poesia que he guanyat. En realitat, és també la primera vegada que m'he atrevit a compartir els meus poemes amb altres persones. Des de xicoteta he sigut una persona molt sensible, tant per al bo com per al dolent, i potser per això sempre m'ha fet una certa por exposar-me i mostrar una part tan personal de mi a través del que escric. No obstant això, des que vaig ser mare he sentit una espècie de revolució interna. La maternitat m'ha fet sentir-me més forta, més empoderada i també més valenta. D'alguna manera, m'ha donat l'impuls que necessitava per a deixar d'amagar-me i atrevir-me a mostrar a l'exterior una part de mi que havia romàs en privat.

I com em van comunicar que havia guanyat… Jo estava en la consulta de la fisioterapeuta i va ser ella qui em va dir que no deixaven de telefonar-me al mòbil. Ho vaig agafar i em van comunicar que havia guanyat el premi. Crec que vaig tardar uns segons a assimilar el que m'estaven dient. Però, passat eixe primer moment de sorpresa, el que vaig sentir va ser moltíssima pau. Més enllà de l'alegria o de l'emoció del premi, vaig tindre la sensació que havia fet el que havia de fer en presentar-me a eixe concurs. Era com si fer el pas d'enviar el meu poema i compartir-lo amb els altres ja haguera sigut, en si mateix, una xicoteta victòria.

 

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

 

Cristina Velayos González: Per a mi, la poesia és l'art de canalitzar les emocions a través de l'escriptura, de transformar el que sentim. La poesia també és una manera de fer preguntes i, a vegades, de trobar respostes que no sabíem que portàvem dins. Moltes vegades un comença a escriure creient que parlarà del món i acaba descobrint que, en realitat, està parlant de si mateix. Per això, la poesia també és una forma de coneixement personal, un espai d'escolta i d'honestedat en el qual un es troba amb si mateix sense disfresses ni artificis.

 

Escriure per a ningú: Dis-nos un lloc on escrius Tens algun lloc preferit per a escriure? ¿Algun racó entranyable? Algun ritual? Sols escriure amb bolígraf o amb ordinador?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria romantitzar la idea de l'escriptura i dir que tinc un racó especial, un ritual inamovible o unes condicions perfectes per a asseure'm a escriure. Però la realitat és molt més senzilla: escric on puc i quan puc. Vivim en un temps en el qual conciliar és complicat i, moltes vegades, a penes ens queda espai per a dedicar-ho a allò que ens agrada o ens fa bé. Així que he aprés a aprofitar els xicotets moments que apareixen entre les obligacions i el ritme del dia a dia. Si hi ha un moment especialment propici per a l'escriptura, per a mi és quan viatge. Hi ha alguna cosa en els llocs nous, en els paisatges distints i en la sensació d'estar fora de la rutina que desperta la meua mirada i la meua necessitat d'escriure. I encara que m'encanta escriure a mà i continue sentint una connexió especial amb el bolígraf i el paper, reconec que últimament escric molt més en l'ordinador i fins i tot en el mòbil. Al final, les paraules arriben quan volen i una aprén a rebre-les amb la ferramenta que tinga més a mà.

 

Escriure per a ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

 

Cristina Velayos González: La veritat és que no m'agradaria etiquetar-la. Crec que l'escriptura evoluciona amb qui l'escriu i que cada etapa de la vida desplaça les nostres preguntes essencials. La poesia està viva i canvia amb les pèrdues, els descobriments, l'amor o la maternitat, per exemple. Per això, qualsevol definició només pot ser provisional. Si haguera d'assenyalar alguns referents esmentaria a Rafael Alberti i Federico García Lorca, de la Generació del 27. Dels dos admire la riquesa simbòlica, la intensitat de la imatge poètica i la capacitat d'elevar l'experiència humana a una dimensió quasi mítica. Ángel González, de la Generació del 50, per la lucidesa amb la qual convertix el quotidià en matèria poètica i per una veu en la qual conviuen l'emoció, la intel·ligència i una profunda consciència del temps. I, entre els poetes contemporanis, Luis García Montero és probablement el meu major referent, per la seua manera de reconciliar l'experiència íntima amb la reflexió ètica, fent de la poesia un espai de memòria, d'afecte i de coneixement.

 

Escriure per a ningú: Has dedicat anys a la redacció digital, el màrqueting de moda i el disseny de cartells. Què et va espentar a fer el salt a la poesia i com ha sigut el procés de passar d'escriure per a marques, a escriure des de la teua pròpia intimitat?

 

Cristina Velayos González: En realitat, el recorregut va ser just al revés. Primer vaig començar a escriure des de la intimitat, com una manera d'entendre'm i de relacionar-me amb el món. Més avant va arribar la comunicació per a altres projectes. Però mai he sentit que existira una frontera completament nítida entre les dos maneres d'escriure. Crec que tinc una manera d'expressar-me en la qual sempre es cola alguna petjada de la meua mirada, de la meua sensibilitat o de la meua manera d'entendre les paraules. Fins i tot quan escric per a una marca, intente trobar eixe espai on el missatge continua sent autèntic i humà.

 

Escriure per a ningú: Ets una persona polifacètica, quasi renaixentista, ja que igual escrius un poema com dissenyes un cartell per a les falles o escrius una crònica  al voltant d’un event de moda. En quina modalitat te trobes més a gust?

 

Cristina Velayos González: Gràcies, sempre m'he considerat una persona molt curiosa i creativa, i gaudisc moltíssim aprenent i enfrontant-me a reptes diferents. M'agrada moure'm entre disciplines perquè sent que totes s'enriquixen entre si, però l'escriptura ha sigut sempre el meu lloc natural. Durant molts anys, he gaudit del periodisme i la comunicació vinculats al món de la moda, la bellesa i el disseny. És un àmbit que m'apassiona i al qual m'encantava dedicar temps, però també és un treball que exigix molta presència fora de casa, assistir a actes i dedicar moltes hores a la cobertura i la creació de continguts. La maternitat va canviar inevitablement els meus temps i les meues prioritats, i això va fer que m'allunyara d'eixe món més del que m'hauria agradat. Espere que, en algun moment, les circumstàncies em permeten tornar a acostar-me a ell, perquè continua sent una de les meues grans passions.

 

Escriure per a ningú: En quin moment exacte va nàixer la inspiració per al cartell de les falles de Paterna de 2026 i quin element de la festa volies posar de manifest?

 

Cristina Velayos González: Recorde eixe moment amb moltíssima claredat perquè estava embarassada de la meua segona filla quan vaig decidir presentar-me al concurs. Va ser una etapa en la qual em sentia especialment inspirada i creativa, i des del principi vaig tindre molt clar quin tipus de cartell volia fer i què volia transmetre amb ell. Més enllà dels elements més recognoscibles de la festa, volia posar el focus en alguna cosa que, al meu juí, és el seu verdader motor: l'amor i la dedicació amb els quals els fallers i falleres vivim la nostra festa. Hi ha un treball immens, moltes vegades silenciós i completament altruista, darrere de cada acte i cada detall. Persones que entreguen temps que sovint ni tan sols els sobra… Eixe compromís col·lectiu, eixa manera de construir alguna cosa entre molts per pura passió i sentiment de pertinença, era precisament l'esperit que volia reflectir en el meu cartell.

 

Escriure per a ningú: Que important són les xarxes socials en la teua vida i en la difusió de la teua poesia? Es podria viure en l'actualitat sense tindre un mur virtual en el qual poder publicar? Què ens aporten les xarxes socials:   més beneficis que perjudicis, o viceversa?

 

Cristina Velayos González: La meua relació amb les xarxes socials ha canviat molt amb el temps. Durant anys les vaig utilitzar intensament pel meu treball vinculat a la comunicació i això va fer que, en molts moments, acabaren saturant-me fins al punt que a penes les utilitzava en l'àmbit personal. Crec sincerament que podríem viure sense elles i que fins i tot ho faríem d'una forma més tranquil·la, amb menys comparació constant, menys enveja i menys prejuís derivats d'eixa necessitat de mostrar-nos i mesurar-nos a través d'una pantalla. Ara bé, també seria injust negar tan bo com aporten. A nivell professional i creatiu són una ferramenta extraordinària per a donar visibilitat al treball propi i per a arribar a persones a les quals, d'una altra manera, seria molt difícil aconseguir. En el cas de l'escriptura, a més, permeten crear comunitat i trobar lectors que potser mai haurien arribat als teus textos per altres camins. Com ocorre amb quasi tot, crec que la clau està en l'equilibri i en l'ús conscient. Que les xarxes siguen una ferramenta al nostre servici i no al revés.

 

Escriure per a ningú: Parla’ns de Cartografia de la llum.

 

Cristina Velayos González: Cartografia de la llum és el regal més pur i especial que he pogut fer a les meues filles. Quan ho lligen per primera vegada potser no arriben a comprendre-ho del tot, i això està bé. Que puguen tornar a ell una vegada i una altra, en diferents etapes de la seua vida, i trobar sempre una cosa nova entre els seus versos. Perquè considere que l'edat i les experiències viscudes canvien també la forma en la qual llegim i entenem les paraules. M'agrada pensar que el poema creixerà amb elles i que, d'algun mode, cada relectura els retornarà un significat distint, adaptat a la dona que siguen en eixe moment. Si això ocorre, sentiré que ha complit el seu propòsit.

 

Escriure per a ningú: Què ha suposat per a tu la concessió de tan important premi?

© Juan Antonio Doménech (Foto byte Studio).

 Cristina Velayos González: Encara que puga sonar a tòpic, rebre la Flor Natural dels Jocs Florals ha sigut per a mi la materialització d'un somni. Fa deu anys vaig viure este mateix acte des d'un altre lloc, com a integrant de la Cort d'Honor de la Reina de les Festes. En aquell moment, a més, estava estudiant Filologia Hispànica en la universitat i no vaig poder evitar fantasiar amb la possibilitat que algun dia fora jo qui rebera este reconeixement. A més, els qui em coneixen saben el que significa per a mi Paterna. Rebre un premi en la terra a la qual pertany i que tant vull, li atorga un valor encara més especial. Sentir que, d'alguna manera, passe a formar part de la història cultural i literària de la meua ciutat és un motiu de profund orgull.

 

Escriure per a ningú: Tens algun projecte cultural entre mans?

 

Cristina Velayos González: Sí, n'hi ha. El meu cap sol ser un autèntic formiguer d'idees i projectes, però, de moment, preferisc no avançar res. Soc bastant supersticiosa per a estes coses i crec molt en les energies i en els temps de cada projecte. De fet, confesse que em vaig presentar als Jocs Florals sense dir-li-ho absolutament a ningú. No recorde on vaig llegir alguna cosa així com que «les coses més importants troben millor el seu camí quan encara pertanyen únicament a qui les està imaginant».

 

Escriure per a ningú: Cóm t'agradaria que et recordaren?

 

Cristina Velayos González: M'encantaria que el meu nom quedara lligat a les lletres, a l'escriptura. No obstant això, per damunt de qualsevol reconeixement, m'agradaria ser recordada com una bona persona. Una dona que va intentar fer la vida un poc més amable als qui l'envoltaven, que va voler i es va deixar voler, i que va procurar deixar més llum que soroll al seu pas.

 

Escriure per a ningú: Farem un xicotet joc de paraules, per a conéixer-te millor. Dis-nos:

 

Escriure per a ningú: Un menjar:

 

Cristina Velayos González: arròs al forn

 

Escriure per a ningú: Una beguda:

 

Cristina Velayos González: café tallat amb la llet molt freda

 

Escriure per a ningú: Una cançó:

 

Cristina Velayos González: Lucía, de Serrat

 

Escriure per a ningú: Un cantant:

 

Cristina Velayos González: Leiva

 

Escriure per a ningú: Una pel·lícula:

 

Cristina Velayos González: Interestel·lar

 

Escriure per a ningú: Un actor:

 

Cristina Velayos González: José Coronado

 

Escriure per a ningú: Una paraula:

 

Cristina Velayos González: mare

 

Escriure per a ningú: Un llibre:

 

Cristina Velayos González: Son de mar, de Manuel Vicent

 

Escriure per a ningú: Un escriptor:

 

Cristina Velayos González: no puc triar, depèn del gènere

 

Escriure per a ningú: Un poema:

 

Cristina Velayos González: Quédate quieto, de Ángel González

 

Escriure per a ningú: Un poeta:

 

Cristina Velayos González: Luis García Montero

 

Escriure per a ningú: Un nom de persona:

 

Cristina Velayos González: Gala i Laia.

 

Escriure per a ningú: Un record:

 

Cristina Velayos González: quan la meua filla major va conéixer a la meua filla xicoteta.

 

Escriure per a ningú: Un sentiment:

 

Cristina Velayos González: l'amor

 

Escriure per a ningú: Una absència:

 

Cristina Velayos González: la meua mare

 

Escriure per a ningú: Una esperança:

 

Cristina Velayos González: que malgrat el soroll i la pressa, no oblidem detindre'ns a mirar el que de veritat importa.

 

Escriure per a ningú: Un consol:

 

Cristina Velayos González: els abraços de les meues filles

 

Escriure per a ningú: Un desig:

 

Cristina Velayos González: que totes les persones puguen mostrar la seua veritat sense por.

 

Escriure per a ningú: Xiularies una cançó a l'uníson amb:

 

Cristina Velayos González: la primera persona que s'anime. La vida ja té suficients silencis com per a desaprofitar una bona cançó.

 

Agraïment

 

La Real Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent de Paterna, ha tingut a bé distingir a la Regina de les festes d'enguany, la senyoreta Elena Pla Giménez i a un servidor, amb la Medalla de Plata en la seua edició de 2026. Des d’estes senzilles paraules volguera agrair la concessió de tan important guardó. No sé si seré acreedor del mateix, però el que sí que sé és que el pense lluir amb orgull, amb satisfacció, amb l’alegria i amb dignitat. Per això mateix, volguera agrair de tot cor al seu president, Pepe Barres, a la seua Secretària, Carmen Valero, al seu Consiliari, Juan Antonio Cabanes i a tota la Junta Directiva que ha pres este acord, per este reconeixement, que naix a partir de l'elaboració per la meua part, de la publicació Centenario de la Coronación del Santisimo Cristo de la Fe. Corona que no se marchita, que és la crònica del Centenari de la Coronació del nostre Morenet i que vorà la llum esta tardor. Al mateix temps, volguera agrair a Carmen, la meua dona, la seua paciència i el seu recolzament en tots aquelles tasques culturals en les que m’embarque i de les quals és còmplice meua. La novel·la Vivir para contarlo, de l'escriptor Gabriel García Márquez, l'autor la comença amb una frase lapidària, que sempre m’ha fet pensar. De fet, la vaig utilitzar l’any 2015 quan vaig ser Mantenidor de la LI Edició dels Jocs Florals de Paterna, i que diu que la vida no es lo que uno ha vivido, sinó lo que uno recuerda y cómo lo recuerda, para después contarlo. Esta frase, torna hui a colpejar la meua memòria amb una força inusitada. Viure, al cap i a la fi, és un acte purament objectiu; és el record, absolutament subjectiu, el que ens definix i ens lliga a una terra, a una fe i a un poble. El primer record que guarde del Santíssim Crist de la Fe, és en la capella, en ma mare que, agenollats, em deia a cau d’orella “Resa-li al Cristo de la Fe, i demana-li que sigues bon xiquet”. O, en la processó del Crist, quan mon pare m’encenia el ciri i me deia “Ves aspai no li pegues foc al trage de l’home que va davant de tu”. Són records que compartisc amb la meua germana Maribel. Més records que me venen a la memòria, de xiquet, com a escolanet, són en les festes de Paterna i, sobretot, el dia del Crist. I no puc evitar recordar a persones importants per a esta comunitat parroquial com han segut D. Bernardo, D. Bartolomé, Tomàs Azagra, el sagristà, Pepe Abenza, Carmen Liern.... El tercer record que me ve a la memòria, és la refundació de la Confraria del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent ferrer, davant d’un estat de necessitat com fou la falta del Clavari Major que fera la festa l’any 2001. Refundació duta a terme per part de Ramon Martínez, com a primer president d’una Junta Directiva en la que vaig ser part activa i a qui, en este moment, també vull tindre present. L’últim record és de l’acte del Centenari de la Coronació del Santíssim Crist de la Fe, fa un any i del que he tingut l’honor d’escriure i recopilar la crònica dels fets duts a terme al llarg de l’any del Centenari, en una publicació que, en breu, vorà la llum i que va amenitzada per unes fantàstiques fotografies de Fèlix Perona García. I és que, en definitiva, la vida no és allò que un ha viscut, sinó allò que recorda i, sobretot, com ho recorda, per a després contar-ho. Vivència i record, paraula i memòria.

Mariangeles la Cota

Tal volta si la meua iaia Sabe no haguera segut amiga de la seua iaia, la tia Maria la Cota, si ma mare no haguera segut amiga de sa mare, Maruja la Cota i la meua germana no haguera segut amiga d'ella mateixa; si jo no haguera jugat de menut amb la seua germana Vicen i altres xiquets més a la caseta dels caçadors el dia de Pasqua, o jo no haguera tingut relació amb Pepe, el seu germà, com la va tindre mon pare amb son pare, Pepe el Colom, segurament jo no estaria escrivint estes paraules dirigides a esta dona tan especial com és Mariángeles la Cota. O segurament si, no ho sé. El que sí que sé és que, este vincle pràcticament familiar que acompanya a estes paraules carregades d'afecte i de sentiment, fa que jo no siga imparcial a l'hora de parlar de Mariángeles. El passat dia 15 de setembre, en l'assemblea de la Federació de Intercomparses de Paterna, va concloure la presidència de l'entitat que ha dut a terme, per a donar pas a una nova, encapçalada per Eva Esparcia. Conclouen dotze anys d'intensa activitat festera, en la que Mariángeles ha marcat, sense dubte una empremta extraordinària en la festa de moros i cristians de Paterna, com en el seu moment ho varen fer tots i cadascun dels que han passat pel mateix càrrec, on s'han deixat tots els millors anys de la seua vida en favor d’una festa de moros i cristians a Paterna, amb un sacrifici personal, familiar i fins i tot professional, pel bé i en favor de la diversió de tots. Una volta conclosa esta etapa durant la qual s’ha consolidat fermament la festa mora i cristiana a Paterna, al nivell de les millors localitats festeres de la Comunitat Valenciana entre les que podem destacar Alcoi, Cocentaina, Villena... i en la que s’han aconseguit fites tan importants com són el número més gran de comparsers i comparseres inscrits, el museu fester Pepe Bas en la cova d’Alfonso XIII i, sobretot, la declaració de la festa de moros i cristians com a Festa d'Interés Turístic Autonòmic com a tancament daurat del seu mandat, no podem i devem felicitar-la de tot cor, per la seua dedicació i per la seua entrega en favor de la festa. I ara, quan la seua presidència comença a ser part de la història i de l'imaginari col·lectiu del nostre poble, recorde els seus moments estel·lars en la nit mora d’anys passats. Les fotografies que acompanyen a este post en són una extraordinària manifestació, que ens mostren, a l'esquerra, una joveníssima Mariángeles brandant l'espasa mora en forma de lluna minvant al cel de Paterna, mentre que la de la dreta, ens la presenta alçant la mà esquerra, apuntant al cel de Paterna, mentre la seua mirada divisa la lluna minvant. En la primera imatge, és ella qui saluda a la lluna, mentre en la segona és la lluna qui la saluda a ella. Ningú branda l'espasa en la nit mora de Paterna amb l'elegància en la qual ella ho fa. Perquè, cada volta que alça l'espasa i apunta al cel, la lluna minvant es reflecteix a la fulla de l'espasa, en estels multicolors que omplin de llums iridescents la majestuosa nit mora de Paterna al mes d'agost, des de la comparsa Raxida de la qual va ser fundadora ja fa algun any i des de la qual ha projectat la seua presidència. De nou, des d'estes humils paraules felicitem a Mariángeles per eixa llavor callada, discreta i ben feta, que és directament proporcional a l'amistat que hi va haver entre la meua iaia Sabe i la seua iaia Maria, entre sa mare, Maruja, i ma mare i entre ella i la meua germana.

Els moros i cristians de Paterna, Festa d'Interés Turístic Autonòmic

A penes fa un mes, la Conselleria d'Innovació, Indústria, Comerç i Turisme ha atorgat el títol honorífic de Festa d'Interés Turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana a la celebració de Moros i Cristians de Paterna, que es du a terme cada any al nostre poble, dins del marc de les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, l'última setmana del mes d’agost. Conten les cròniques que el mes d’abril de 1238 es va dur l'ocupació de Paterna per les tropes del rei en Jaume I per via pacífica, a partir d’un pacte entre els representants del rei i els representants locals, portant com a conseqüència la no expulsió dels habitants que en aquell moment vivien al nostre poble. Tal volta seria una miqueta pretensiós per la nostra part dir que estos actes festius es varen declarar com a Festa d’Interés Turístic Autonòmic el dia que el rei Jaume I va entrar de forma pacífica a Paterna. Quedaria molt bé des d’un punt de vista literari, però seria totalment anacrònic. Però sí que podríem dir que esta festa nostra es va declarar Festa d'Interés Turístic Autonòmic el dia en el qual uns jóvens paterners es varen habillar de moros i varen desfilar de forma informal, a l’ombra de les comparses i la banda de música de Cocentaina, convidades estes a participar en les nostres festes paterneres, travessant els carrers del nostre poble. Era l’any 1973. Este acte, que es va dur a terme en la cavalcada d’aquell any entre l’alegria i l’espectacle, va ser l’inici de la que hauria de ser la impressionant festa de moros i cristians en què s’ha convertit ara i que va fent puntetes a les diferents festivitats que, amb solera i del mateix àmbit, existeixen en l’actualitat. Des d’este blog, volem recordar a totes i cadascuna de les comparses que han format part de la història de la nostra festa. Les que existeixen, les que varen existir i, per motius diversos es varen desfer. També a les que encara no existeixen, però que les noves generacions s’encarregaran de constituir. Sobretot, recordem a les persones que han fet esta festa gran, que han dedicat hores i més hores de la seua vida de forma totalment desinteressada, a portar una comptabilitat, a redactar unes actes, a complimentar unes instàncies, a escriure uns textos, tot això en favor de la seua comparsa i en favor, en definitiva, de la festa. Especialment, recordem a tots aquells que ja no estan entre nosaltres i que d’aquells temps àrids en els quals estava tot per fer, ens han llegat esta dolça festa tan impressionant. Des d’estes senzilles paraules no podem més que felicitar a la federació de Intercomparses que agermana totes les comparses existents i que vetla pel manteniment de la tradició, la història i la promoció de la festa, per este reconeixement a una llavor callada i discreta que, una volta més ens indica que no està renyida la diversió i l’espectable, amb la serietat, el rigor i la faena ben feta. Moltes gràcies per aconseguir que la paraula Festa siga, amb majúscules, un dels tres pilars que, en companyia del Foc i de la Fe, sostenen la forma de ser, d’entendre i de viure la vida de tot bon paterner.

Vicent Cotolí

No podem entendre el present, si desconeixem el Passat. Hui ens hem desdejunat amb la luctuosa notícia del decés de Vicent Cotolí Ibáñez. Nascut a Paterna l'any 1927 i, de professió funcionari de justícia, a Paterna va destacar pels seus estudis sobre la història i les tradicions de Paterna, publicats bàsicament als llibres de festes en honor al santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Des d’aquell primer article publicar a l'any 1968 anomenat “Records de temps vells" on ens parla de la devoció al Crist de la Fe en els seus orígens, fent referència al Parlament de dins, al Parlament de Fora, a sant Vicent Ferrer i a sant Joan de Ribera a partir d'un plat d’escudella atribuït a María de Luna, va anar publicar al llarg de 50 anys, als successius llibres de festes, un article referent a costums, tradicions i fets històrics del nostre poble. També va guanyar 11 Premis de investigació als Jocs Florals de Paterna, concurs literari del qual va ser també membre del jurat, en altres edicions. Conegudes són també els seus escrits, per capítols, de la nostra història local, als anys huitanta, al Butlletí Informatiu Municipal (BIM), publicació de l'Ajuntament de Paterna en la que ens il·lustrava amb passatges diversos de la nostra història local al llarg dels segles. Membre de la penya "El Biberó", amb un estil literari personal i propi, entreverat entre un vocabulari ric, alhora que divulgatiu, per entre les seues pàgines han desfilat alcaldes, retors, succeïts, molins, grups escolars, séquies, esdeveniments diversos, músics,... sobretot músics, a partir d'un article publicar al llibre de festes de Paterna, que va desenrotllar amb posterioritat i que va vore la llum en forma d'extens llibre, anomenat "Historia de la música en Paterna". Erudit incansable, a qui vaig tindre ocasió de conèixer i amb qui vaig mantindre llargues converses, car era veí de cals meus pares, més d'una volta vaig tocar tímidament a la porta de sa casa per a consultar-li qualsevol dubte o obtindre alguna informació sobre algun escrit que jo duia entre mans, al seu arxiu particular, fruit d'anys i més anys de pacient recopilació de pràctic amanuense. "Tot açò ho tens a la teua disposició, no cal que t’ho diga", en deia, amb la sana complicitat de qui compartix l'amor per les lletres en general i per Paterna en particular. La història de Paterna, amb la mort de Vicent Cotolí, tanca la última pàgina de la historia del segle XX al nostre poble, per a donar pas a la història del segle XXI. La intrahistòria de Paterna del segle passat, replegada magistralment al seu extraordinari llibre «Motes de las gentes de Paterna», queda per a sempre dins del imaginari col·lectiu del nostre poble. No desapareix Vicent Cotolí. Queda per a sempre viu en nosaltres, entre les pàgines vives de les seues publicacions.

Romper el círculo

Este setembre passat, la meua dona i jo, vàrem anar al cine. Començat feia poc de temps el període laboral i plorant encara les vacances que ja començaven a ser història, la idea era anar a vore una pel·lícula divertida, entretinguda, d'estes que no el facen a un calfar-se molt el cap, hilarant a poder ser. D'entre el catàleg de pel·lícules que hi havia a disposició del públic hi havia una anomenada "Romper el círculo", l'argument de la qual, és el següent: "Lily Bloom (Blake Lively) és una dona que se sobreposa a una infància traumàtica per a embarcar-se en una nova vida a Boston i perseguir el seu somni d'obrir el seu propi negoci. Una trobada casual amb l'encantador neurocirurgià Ryle Kincaid (Justin Baldoni) deslliga una intensa connexió entre ells, però al mateix temps que tots dos s'enamoren profundament, Lily comença a veure en Ryle aspectes que li recorden la relació que tenien els seus pares. Quan el primer amor de Lily, Atles Corrigan (Brandon Sklenar), sobtadament reapareix en la seua vida, la seua relació amb Ryle fa un tomb, i Lily s'adona que ha d'aprendre a confiar en la seua pròpia força per a prendre una difícil elecció per al seu futur." Amb eixe argument, un pensa en una pel·lícula d'amor pastissera de sofà i de manta, per a passar una anodina vesprada de diumenge de tardor cara a la tele. En acabar de visionar la pel·lícula, un descobreix que, darrer d'aquell innocent film romàntic que un anava a vore -així el catalogava la crítica- s'amaga un argument d'autèntica violència de gènere. Indaguem al voltant de la pel·lícula a través de les xarxes socials i descobrim que el seu argument està tret del llibre It Ends with Us, escrit per Colleen Hoover, escriptora nord-americana de gran èxit comercial, que ha venut més de vint milions de llibres, centrats en els gèneres de la novel·la romàntica i la literatura juvenil. Va caure a les meues mans dit llibre traduït al castellà i me'l vaig llegir. Una volta més, la novel·la supera la pel·lícula, seient l'argument del paper molt més dur que l'argument del metratge. I un, després de vore el film i de llegir-se el llibre no pot evitar fer-se una sèrie de reflexions al voltant de la violència de gènere: Com és possible que tant la novel·la com la pel·lícula siguen catalogades per la crítica com a literatura romàntica, quan realment estem davant d'un argument d'autèntica violència de gènere, de manual? Que la societat nord-americana no és conscient d'això? No són capaços de distingir una relació amorosa tortuosa d'una relació en la qual està present d'una manera viva la violència de gènere? El problema està en el fet següent: Si  no s'és capaç de transmetre un problema a la societat, serà difícil donar-li una solució eficaç que erradique eixe problema. Si la indústria més forta de la cultura a escala mundial, en este cas la literatura i el cinema nord-americà, que és un referent per a tot el món, no és capaç de mostrar els problemes tal com són i de donar-los el nom que realment tenen, continuarem tota la vida justificant situacions inadmissibles i continuarem perpetuant situacions i moments viscuts totalment injustos que, amb l'etiqueta d'una relació romàntica i, per tant, dins de l'àmbit privat de la parella, mai acabaran d'esgotar-se sinó que en la generació successiva es continuaran reproduint els mateixos tipus de conductes que s'han vist dins de la llar i així successivament, sense solució de continuïtat. La violència de gènere deixarà de ser tal, el dia que este tipus de literatura siga catalogada per la crítica com a Thriller o com a Gore i no, com a literatura romàntica, tal com se'ns està intentant vendre ara mateix.

Sants en la DANA

 

Imatge treta de LEVANTE EMV

Hui un de novembre, és el dia de Totsants. Per a l'Església catòlica, cada dia de l’any es recorda a alguna persona que, pels seus mèrits o virtuts va ser canonitzada i es va elevar a la categoria de santa, posant-la com a exemple de virtuts per a la resta dels mortals. Però hi ha una gran quantitat de persones que, no havent sigut canonitzades d’una manera formal d’acord amb el que dictamina el Dret Canònic, varen viure una vida de coherència personal amb les seues creences que va fer que, en l'àmbit familiar, d’amics, de barri o de poble, se li recorde passat el temps per la seua bonhomia i les seues virtuts. Eixos són els sants que recordem hui dia un de novembre, en la seua festivitat. En la nostra memòria sempre hi tenim una sèrie de persones que ens han seduït per la seua bonhomia i que, en l'àmbit personal seran considerats per a sempre com a persones santes. Enguany, este un de novembre el vivim d’una manera agredolça, després que una DANA salvatge, ferotge i agressiva haja assotat les nostres terres i haja deixat un trist balanç de morts i de greus destrosses materials en una de les pitjors catàstrofes que hem viscut ací a la Comunitat Valenciana. I un observa que hi ha una administració que actua de forma lenta i indecisa. Però al mateix temps s'observa, en una situació d'este tipus, com brota de les pròpies persones tot el millor d'un mateix. I, davant del crit desesperat d'uns conciutadans nostres que estan passant-ho francament mal i, sense que ho hagen de repetir un parell de voltes, la resta de la ciutadania de pobles propers, ha respost de forma massiva i totalment desinteressada, han deixat els seus quefers, les seues distraccions i, fins i tot, les seues obligacions, per anar a ajudar a aquells que, en este moment estan, mai millor dit, amb l'aigua al coll. Es podrien contar centenars, milers d'històries, tantes com persones que, amb la millor voluntat del món, han anat a ajudar a les persones ara mateix més desafavorides per la DANA. Hui és el dia un de novembre, dia de Totsants. I totes estes persones que de forma desinteressada, amb il·lusió i esperança han anat a ajudar als seus compatriotes, són ela qui podem considerar els sants en vida del segle XXI.

Cent anys d'Estelles

Hui fa cent anys que va nàixer el nostre estimat i més admirat encara poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Des d'este minúscul blog, amb gran alegria ens unim a la celebració del natalici d'uns dels més grans poetes que ha donat València al món, no solament en la nostra llengua, sinó en la nostra manera peculiar de vore i d’entendre el món com tenim els valencians. Cent anys després del seu naixement, després dels rius i més rius de tinta que han escrit els entesos sobre la seua obra i la seua vida, no puc evitar fer-me la següent pregunta: Què puc afegir de nou a la seua obra? No soc filòleg i, sé que hi ha altres persones més doctes que jo que perfectament escriuran al voltant de la seua vida i de la seua obra amb la solvència que dona l'estudi i el coneixement. Només soc un simple lector de la seua obra i un humil ciutadà que no va arribar a conéixer-lo personalment, encara que alguna oportunitat sí que vaig tindre per a fer-ho. I, amb el pas del temps, ho he lamentat profundament. Per a celebrar el seu aniversari, hui rellegiré els seus poemes. I vos convide a tots a què també ho feu. Perquè no hi ha millor manera de mantindre viu a un poeta, que llegint la seua obra i revivint els sentiments viscuts la primera volta que el vàrem llegir. Tornarem a enamorar-nos d'aquelles cames de les quals no hi havia a tota València unes com elles i que jo les associava a una persona concreta, mentre venien autobusos de Gandia i de Paterna. Tornarem a enramar-nos d'oli cru el pimentó torrat, de la mateixa manera que ho feia mon pare al plat de bullit, a poqueta nit, per a sopar. Tornarem a passar de ma en ma, aquella rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Tornarem a buscar, al cementeri de Paterna, amb la mirada, la tomba del doctor Peset Aleixandre, soterrat al mateix cementeri on estan soterrats els meus iaios, els meus pares, en definitiva, tota la meua família, tots ells pràcticament al mateix pany de paret i, on segurament em soterraran a mi algun dia. Tornarem a tripular el forn, a pujar a l'alcavor o a creuar la massa de pa amb un ràpid senyal de ganiveta, com ho feia mon pare al forn de la Corretgeria, mentre em preguntava si volia una mona de Pasqua en forma de llacet o de cocodril. Tornarem a explicar la mort o qualsevol altra cosa a un xiquet del veïnat, tal com feia jo als meus nebots quan eren menuts, mentre es menjaven el berenar. Tornarem a vetlar en la llarga nit del nostre poble, per un poeta que està tenint més reconeixements fora de casa que dins de la mateixa llar. Per acabar, com ja no vull seguir, tornarem a enviar a mamar tots els versos, com va fer el nostre benvolgut poeta en algun poema seu. 

La Cordà de Paterna, o quan la pólvora és espectacle

El millor homenatge que se li pot fer a la Pau sempre serà quan la pólvora s'utilitze per a fer un espectable extraordinari amb un esclat de foc, de llum i de color que deixe les boques obertes del personal i no per a destrossar miserablement la vida dels altres, creant destrucció, terror, sang i mort per tot arreu. Conten que Alfred Nobel va crear els premis que porten el seu nom, en l'any 1895 per a reconéixer a persones o institucions que han dut a terme investigacions, descobriments o contribucions notables a la humanitat en l'any anterior al seu atorgament o en el transcurs de les seues activitats. Eixa va ser la seua última voluntat, que va deixar per escrit al seu testament. I tot va ser degut al fet que en 1888, es va publicar als diaris l'esquela de la seua mort per equivocació, ja que va morir el seu germà, anomenat Ludvig Immanuel Nobel i, als mitjans de comunicació de l'època, varen confondre a un germà amb l'altre. En l'obituari deia el següent: "El mercader de la mort, ha mort", fent referència a Alfred Nobel, químic, enginyer i inventor, fabricant d'armament que va amassar una fortuna gràcies als seus invents, entre els quals es troba la dinamita. Este fet va produir en el químic un sentiment de culpabilitat pel mal que les seues invencions varen ocasionar a la humanitat, portant-lo a crear tan prestigiosos premis. Enguany, l'últim diumenge d'agost, dins del marc de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, de nou tornarà a esclatar la Cordà de Paterna al carrer Major, en el tram que va des dels quatre cantons fins a la plaça Major i mil quilos de pólvora seran disparats per 354 tiradors. Des de l'estanc de ca la tia Peregrina fins al lloc on està ubicat el monument al tirador de la Cordà, 70.000 coets encendran el cel de Paterna i ballaran pels teulats del nostre poble, en una dansa més que centenària, ancestral, heretada dels nostres avantpassats i que continua viva, més que mai, en els nostres descendents. Eixa mateixa pólvora, podria haver esclatat a un humil hospital de Gaza, a un anònim districte residencial de Jàrkov, a un nodrit mercat de Burkina Fasso, a una poblada escola del Yemen, a una trista estació de tren de Síria.... Totes estes explosions no ocasionen més que destrucció i mort, fam i misèria. Odi i set de venjança. I més odi encara. Però, al contrari, esclatarà a Paterna, en un ambient de festa i d'alegria. La música de la pólvora, al nostre poble, sempre serà una cançó, un poema, un homenatge, un himne. Perquè quan la pólvora es fa servir per a fer espectacle, eixe és el millor cant que a la Pau se li pot atorgar, convertint-se, en definitiva, en un acte d'amor. Ja que, des dels temps dels temps i fins al final dels temps, la pólvora a Paterna serveix, com diu el nostre himne, per engrandir-la per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.