D. Vicente Llatas Burgos o la literatura del costumbrismo villarenco.

En todos los pueblos siempre ha existido una persona que se ha dedicado por voluntad propia y por pura vocación a ir recopilando datos sobre la historia y las costumbres de su localidad, entre alambiques de simples actas de pleno, polvorientos legajos de archivos municipales y fabulosos testimonios de ilustres ancianos locales que vivieron en primera persona tal o cual acontecimiento importante para la historia del pueblo. Con toda esta argamasa intelectual, mucha paciencia, pero sobretodo con muchísima más ilusión que beneficio, han ido reconstruyendo la historia, las costumbres y las tradiciones de su localidad como si de un puzle se tratase, con un sacrificio personal e incluso patrimonial que se verá recompensado, a al final de su vida con una plaquita, obsequio de su ayuntamiento, con su nombre, agradeciéndole sus maravillosos estudios sobre la historia y las tradiciones del pueblo, y bla, bla, bla. En algunos casos se llega a inaugurar una calle con su nombre, a poder ser céntrica, por la cual pasear con orgullo los domingos por la tarde.

El caso de D. Vicente Llatas Burgos no es una excepción a esto que estamos diciendo. Nacido en el año 1901, su afán por conocer y enseñar fue tal que, aparte de ser maestro de escuela, además se dedicó en sus ratos libres a recopilar la historia, el habla y las costumbres más genuinas del Villar del Arzobispo. Fruto de esa curiosidad natural que le llevó a ser el cronista oficial del pueblo, podemos disfrutar hoy de sus publicaciones y conocer la historia local de dicho municipio. Asimismo podemos conocer, gracias a una paciente y constante labor de recopilación y de clasificación de las palabras autóctonas villarencas, el significado de las mismas y mostrarnos su correcto uso mediante un pequeño ejemplo. También podemos descubrir el folclore de Villar, así como anécdotas, curiosidades y chascarrillos locales de hace un par de siglos, de las escaramuzas carlistas y otros avatares y sucedidos que por pretéritos, no se han perdido en la noche del olvido gracias a su paciente labor abnegada de práctico amanuense y de orfebrería léxica e histórica. Todo ello ha permitido conservar y mantener en el subconsciente colectivo la forma de ser y de hacer de nuestros antepasados, de tal manera que, nuestras formas  de hablar o de actuar, no son fruto de la casualidad, sino de un sedimento cultural latente. Es necesario, pues que haya alguien que dedique su tiempo a investigarlo, a descubrirlo y a manifestarlo a los demás.

Si en aquellos tiempos D. Vicente Llatas Burgos hubiera dispuesto de un simple portátil y una conexión a internet, aunque fuese barata y lenta y con la tecnología digital que existe en la actualidad, la investigación hubiese sido más fluida y más fructífera. Ahora bien, la tecnología punta del momento era la máquina de escribir Olivetti y el papel de calco, acompañado de unas fichas bibliógráficas, manidas por el uso y amarillentas por el tiempo, una amplia bibliografía y mucha ilusión por querer investigar. Con estas herramientas pues, se sirvió y bastó el hombre para escribir toda su vasta producción bibliográfica que en la actualidad se va reimprimiendo.

            Probablemente una calle a su nombre y un busto suyo presidiendo en el huerto del señor sea poco para recompensar la gran labor intelectual realizada. O tal vez mucho. No lo sé. Pero creemos que la mejor recompensa para un investigador vocacional es que el fruto de esas investigaciones se divulgue y se reedite, tal y como se está llevando a cabo por parte del Ayuntamiento del Villar. Que esto lleve a crear entre sus congéneres una motivación natural en las personas que induzca a leer y a descubrir lo acontecido en épocas pretéritas más o menos lejanas. De esta manera se reconocerá la labor de investigación paciente y constante de quien fue maestro nacional y cronista oficial del Villar del Arzobispo D. Vicente Llatas Burgos.

• VICENTE LLATAS BURGOS*

• Villar del Arzobispo (1901-1980)
• Maestro Nacional (1925-1970). En La Pobla de Benifassar, Domeño y El Villar.

• DISTINCIONES y PUBLICACIONES
• En 1948, el SIP denominó con su nombre "covacha de Llatas" (término de Andilla) a una cueva descubierta por él, con material mesolítico
• Consejero de la Asociación de Protectores de Cruces y Ermitorios de Valencia desde 1961
• Delegado comarcal de Lo Rat Penat desde 1956
• Delegado comarcal del SIP (Diputación de Valencia) desde 1948
• Miembro del Instituto de Literatura y Estudios Filológicos de Valencia desde 1953
• Colaborador en la Sección de Arqueología y Prehistoria del Centro de Cultura Valenciana desde 1945.
• Miembro de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio en 1967.

• Condecorado con la Orden de Cisneros del M.E.C. en 1967
• Premio Jaume I en los Juegos Florales de 1966
• Premio Roc Chavás en los Juegos Florales de 1963
• Premio Juegos Florales 1962 del Centro de Cultura Valenciana.

*Estos breves datos biogràficos han sido extraidos  de la siguiente dirección web: http://archivovicentellatasburgos.blogspot.com.es/

Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?

L'altre dia, l'Àlex em va dir, assenyalant-se el replanell de la ma esquerra amb el dit índex de la mà dreta: "Mira". Vaig dipossitar la vista allà on m'indicava. Inmediatament, soltant una rialla,  em va mirar als ulls i em va dir "Et tinc dominat, et tinc dominat".

Va ser una actuació que em va deixar una miqueta perplexe i em va dur a fer-me una serie de reflexions al voltant de la comunicació entre les persones. Perque a banda de la feta per mitjà de les paraules, sempre ha existit una comunicació no verbal que fa que sense dir res, ens assabentem d'allò que el nostre interlocutor ens vol fer transmetre, alhora que vol influir en la nostra voluntat. Una clucada d'ull, un xiulit o una besada a l'aire no són tan sols un missatge que se'ns dóna per a expressar-nos entre les persones una senyal de complicitat, d'amistat i fins i tot d'amor. A més a més, pretenen influir en la nostra voluntat, de tal manera que este tipus de comunicació sol ser més enriquidora que no les meres paraules. Amb una simple mirada, amb un somriure obert, amb una sinzera caigudeta d'ulls diem moltíssimes més coses que amb una enramada de paraules, per molt dolces que éstes siguen.

Recorde de menut un joc o una broma que soliem gastar-nos els xiquets i que consistia en el següent: sense dir paraula, assenyalaves a un amiguet que es trobava mitjanament lluny de tu, amb l'índex. Innocentment preguntava: "És a mí?" Després de respondre afirmativament amb el cap, amb el mateix dit que l'havies assenyalat, el menejaves curvant-lo cap a tu rítmicament, de forma que feies que l'interlocutor s'arrimara cap on estaves. Aleshores li deies: "Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?". I d'eixa forma el deixaves més xafat que un paper de diari.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Este refrany no podia ser més encertat per al cas que ens ocupa. Si bé també hem de tindre en compte que si qui no enten una mirada no és capaç d'entendre una llarga explicació, qui es distrau en un gest de comunicació no verbal,  sempre acaba caiguent en la broma. Tal volta siga per això que quan em diuen "Mira!" i em mostren el replanell de la mà, sempre acabe mirant-hi.

Torna Sant Valentí.

Sant Valentí va ser un sacerdot catòlic, natural de Roma, martiritzat per l’emperador Claudi pel fet de casar en secret els soldats romans, allà pel segle III després de Crist. Per este motiu se li ha considerat des de sempre el patró dels enamorats. La cultura anglosajona va incorporar al seu calendario esta festivitat al voltant del segle XIV. Amb el pas del temps va ser exportada als Estats Units, i d’allí a la resta del món.

Encara que ací a València la festa genuina dels enamorats, Sant Donís, es commemora el 9 d’octubre, data que es recorda amb la mocadorà, el ben cert és que des de meitat del segle XX es celebra Sant Valentí a les nostres terres, diuen les males llèngües que des de que Galerías Preciados la va establir per a incentivar la compra de regals.

Ara bé, s’ha de tindre en compte que es tracta d’una commemoració que es perd en la nit dels temps. Als països nòrdics, va enllaçada directament amb la natura, ja que és al febrer quan els ocells s’emparellen. I per extensió, com una metonimia pròpia de la vida, es celebra el dia dels enamorats. Es tracta d’una celebración més bé relacionada amb l’amor, la fecunditat i la procreació.

Més a prop de casa, a la mitologia romana, és ja manit l’enrecordar-se de Cupido, divinitat de l’amor, fill de Venus i Marte. És a un lloc comú retratar-lo en forma de innocent xiquet amb ales que du els ulls envenats i va armat d’un arc i una aljava on hi anaven unes quantes fletxes guardades al seu dintre.

El cas és que esta efemèrides s’ha universalitzat de tal manera que des d’orient fins a occident, a tot el món es recorda este dia com el que és: el dels enamorats. N’hi han llocs on el que es celebra es la data de l'amor, de les parelles exclusivamente. N’hi ha  altres llocs on es celebra la festa de l’amor, però més bé de l’amistat o del carinyo on es costum regalar als amics o bé xocolatines, bombons, flors o postals. N’hi ha el cas del Japó on es celebra des de l’any 1958, d'una manera diferent. Allí són les dónes les que regalen xocolatines als homens, ja siguen familiars, amics o companys de treball. Per a l’home que la dóna estima verdaderamente se li regala el honmey xoco, es a dir el xocolate favorit o especial per a la persona estimada. Un més després, el 14 de març, els homens japonesos corresponen amb un regal en la celebración coneguda com White day, en que solen regalar obsequis de color blanc, com xocolate blanc, núbols de sucre o fins i tot roba interior.

L’amor és el motor de les persones: Mou muntanyes i eixuga oceans sencers. La passió encen els cors i dilata les pupil.les. Açò és algo comú a totes les cultures: des de les més orientals a les més occidentals,des de les més meridionals a les més septentrionals. Independentment de la cultura, de la raça o del pais al que pertany cadascú, sempre n’hi ha un dia en el que tenim present l’amor i la passió I eixe dia és  el catorze de febrer: Sant Valentí.

El plaer d'escriure per a ningú.

Sempre m'ha fet il.lusió tindre un blog on poder escriure tot allò que sanament m'abellisca, sense haver de donar explicacions a ningú del que escric o deixe d'escriure, del que pense, del que faig o del que deixe de fer.

Al final, ho he aconseguit. Ací està. Este és el meu blog. En ell aniré escrivint els meus pensaments, les meues vivències, les meues circumstàncies i tot allò que pense puga ser interessant reflexar-ho entre les seues pàgines.

Els dubtes que se me'n plantegen al començament d'esta tasca entre literària i divulgadora són els següents: N'hi haurà algú que tindrà la gosadia d'entrar i llegir-lo? Si donem un pas endavant: Una volta llegit, a algú li motivarà a reflexionar al voltant d'allò que ací he escrit?.O si anem més lluny encara: Algú s'atrevirà a escriure algún comentari referent a les meues humils paraules?

La grandesa d'açò de l'Internet es troba en que qualsevol pot accedir a qualsevol contingut, de tal manera que, parapetant-se amb l'anonimat que dóna l'ordinador o el mòvil, sempre podrem vore sense ser vistos, observar sense causar sospita o llegir sense ser descoberts. Per tant, mai podré saber si hi ha entrat algú a visitar el meu raconet. I molt menys, si el que ha entrat ha segut el meu veí del quart, el meu cosí, un que passava per allí collint taronges, el Papa de Roma o un Copríncep d'Andorra.

Esta incertesa li dóna un aire d'una certa morbositat al no saber quí hi accedirà o no hi accedirà per a consultar els seus continguts. Per tant la única cosa que em propose com a meta és anar utilitzant este blog amb l'únic objectiu de disfrutar possant per escrit allò que considere siga interessant escriure amb la recompensa de vore-ho publicat i a l'abast de qui vullga llegir-ho. En el fons, la finalitat d'este blog és disfrutar amb l'íntim plaer i la fonda satisfacció d'escriure. Encara que siga escriure per a ningú.