Juan Antonio Cabanes

No és fàcil ser el rector de la parròquia de sant Pere apóstol de Paterna. Amb el trasllat de D. José Luis Llopis a les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi, començem uns nous temps i un nou repte a dur a terme. Paterna necesita un rector que afronte está nova etapa amb ilusió, esperança i alegria. Per a estar al front d'esta digna institució, -no oblidem que el pàrroc de sant Pere apòstol és l'arxiprest de Paterna i també de Benimàmet- s'ha de tindre una sèrie de qualitats que no tot el món posseeix. S'ha de ser una persona sàvia, compromesa,  no massa major per a tirar amb força del carro pastoral, però tampoc massa jove com per a que qualsevol, amb no bones intencions, puga influir en la seua persona i en les seues decisions. Amb la misericòrdia necessaria com per a acompanyar els nostres majors, amb el carisma necessari per a orientar els nostres jovens i amb la saviesa òptima per a instruir els nostres xiquets.  Que continúe la llavor duta a terme pels seus predecessors, -don Francisco Javier Peris, don Bernardo Aparisi o don José Luís Llópis- que dia a dia varen fer front a eixe càrrec, amb ilusió i valentia. Que es desfaça d'allo que siga superflu, que sàpiga podar l'arbre de la religiositat de Paterna, tallant els secalls que realment li sobren, tot i deixant-lo amb la seua frondositat natural. Que sàpiga enriquir la fe d'este sencill poble, amb el seu bagatge i la seua aportació personal, que no serà xicoteta. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. Que els carrers del nostre poble siguen la seua escola per a conèixer l'autèntic tarannà de les gents de Paterna. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Un ilusionat Juan Antonio Cabanes ha segut la persona designada pel sr. Arquebisbe per a dur a terme esta titànica tarea. Llisc la trajectòria del nou rector, publicada a una pàgina de internet: Nascut a Otos, a la zona de la Vall d'Albaida, va estudiar BUP i COU al seminari de Montcada, i la llicenciatura en filosofia i teologia a la Facultat de Teologia s. Vicent Ferrer de València. Ordenat sacerdot l'any 1999, el seu primer destí varen ser les parròquies d'Ontinyent en l'estiu del mateix any. Ja en setembre d'eixe any és anomenat pàrroc de Santa Maria a Planes (Alacant). Allí va compaginar la seua activitat pastoral amb l'activitat docent. Ja en 2004 pren possessió com a pàrroc de la Sagrada Família a Alzira fins a l'actualitat, on també durà a terme activitat docent. Des del 2005 fins al seu tancament, ha colaborat a tertúlies, entrevistes i informació a Ràdio Nou. Va formar part de l'equip que va retransmetre en directe la visita del papa Benet XVI a València amb ocasió del V Encontre Mundial de les Famílies a Juliol de 2006. Durante estos anys ha estat locutor en la retransmissió radiofònica de la Missa d’Infants en honor de la Mare de Déu dels Desemparats en Valencia. Amb tota esta dilatada trajectòria pastoral per als seus poc més de quaranta anys, pensem que no li serà difícil guanyar-se a les gents de Paterna. No podem més que desitjar a D. Juan Antonio Cabanes, que siga benvingut a este poble de Paterna i que el Crist de la Fe -que, per  cert, també és Patró d'Otos- l'acompanye en el camí.

 

 

Fotografia: http://www.levante-emv.com/ribera/2015/09/12/moros-cristianos-presentan-cargos/1313208.html

Cafe Society

Als anys trenta, a Hollywood, davall d'una atmòsfera de swing i de jazz, un ingenu Bobby Dorfman, paper protagonitzat per Jesse Eisenberg, un jove amb moltíssimes ganes de menjar-se el món i dedicar-se al món de la interpretació, aterra, de la mà de son tio Phil Stern (Steve Carell), que és un important magnat de la industria del cine, a l'univers del 7 art, on li encarrega tarees de recader, així com de missatger, per a la seua agència. Allí coneix a una jove Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, de la qual s'enamorarà perdudament Bobby, el qual no sap que ella és, l'amant de son tio Phil. D'esta manera comença una sèrie de situacions un tant compromeses per part de cadascun dels tres. Per part de Bobby, un jove i afable xicon que, bojament enamorat de Vonny, no descobreix, fins a ben avançada la película, que la jove secretària és l'amant de son tio. Per part de Vonny, que es veu davant la diatriba de triar sentimentalment entre un ingenu jove  -"un cérvol a punt de ser atropellat"- que li proposa canviar de vida, començant-ne una nova des de zero a Nova York, d'on ell és originari, o tindre una vida acomodada i glamurosa de la mà de Phil, com a parella d'un famós magnat del cine, a la que no li faltarà de res. I també per part de Phil Stern, el qual es troba front al dolorós dilema de, o bé continuar amb la seua esposa de tota la vida i mare dels seus fills en una falsa vida d'aparença o bé trencar amb eixa farsa en una nova vida plena de glamour, amb la seua amant, també de tota la vida. Esta és bàsicament la trama en la que es desenvolupa este film, amenitzat amb l'ambient dels daurats anys trenta a Hollywood, amb el teló de fons de carismàtiques sales de jazz obertes fins a l'alba, per gàngsters, com el cunyat de Bobby, que li proporcionarà el treball de relacions públiques i després gerent de la sala de ball Cafe Society, que dóna nom a la película, així com per una certa dicotomia entre la vida a Hollywood, més  glamurosa i la vida a Nova York, més bé nocturna. Esta película, comèdia en aparença romanticona, ens manifesta el dubte continu que en determinats àmbits de la seua vida, ha anat patint el seu director, Woody Allen, al llarg de la seua dilatada carrera i que involucra a tots els qui veuen està película, provocant una sèrie de reflexions al voltant de si la decisió que en el seu moment un va triar en cadascun dels àmbits de la seua vida (estudis, treball, sentiments...) han segut els correctes, o no. Es tracta, en definitiva de la lluita continua entre la realitat que és i la ficció d'allò que podia haver segut i no ho és, que es reflexa al final de la película amb la frase "els somnis, somnis són" i una mirada cap a l'infinit per part dels actors, a l'escena final.

Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".

Granadella

Curiosament, per esta época fa dos anys, un cruel incendi va cremar sense pietat la serra del Montgó, tot i deixant un paisatge desolador de cendra i destrucció allí on abans hi havia vida i natura, cel blau i pardalets volant per tot arreu, paisatges bucòlics que tardaran vàries dècades en tornar a brillar amb la mateixa llum com ho han fet fins al moment de la seua destrucció. Ja aleshores vaig escriure unes paraules de tristesa i de malestar a este blog, a una entrada anomenada Montgó on, a partir de la fantàstica novela de Manuel Vicent "Del café Gijón a Ítaca", feia vàries reflexions al voltant d'aquell incendi (si feu un clic ACI, podreu tornar a llegir-lo). Curiosament, dos anys després, per la mateixa data, -insistisc en allò del curiosament- les flames tornen a incendiar la Marina, però esta volta una miqueta més cap al sud, al Poble Nou de Benitatxell y Xàbia i ha causat destrosses espectaculars a l'idilic enclau de la cala de la Granadella. Es tracta d'un foc iniciat en dia d'una forta ponentada, però, curiosament, -insistisc- per quatre llocs alhora. Mil quatre-centes persones desallotjades, huit-centes hectàrees arrasades, no sé quantes vivendes calcinades és el balanç que, fins a ara mateix s'ha comptabilitzat d'esta barbàrie. I tot això, sense tindre en compte el valor sentimental que este idílic paratge té per als valencians. Les xarxes socials a partir de tan desagradable fet, han començat a encendre's amb comentaris de tot tipus, fins i tot amb iniciatives per a combatre una posible finalitat d'este incendi, i que podria ser una posible recalificació del terreny per a, tal volta, adquirir la fusta cremada, o per a construir alguna urbanització. Reforestació o recalificació del terreny? Eixe és el dubte, que qualsevol persona amb una miqueta de trellat, ho té claríssim. Quina herència anem a deixar als nostres fills sinò? Amb quina dignitat podrem mirar als nostres avantpassats als ulls per a rendir comptes d'allò que  ens han deixat com a herència? Si no preservem allò que és nostre i ben nostre, ens hem plantejat alguna volta que estem cavant la tomba dels nostres nets? Probablement ara mateix, rere la bruta taula d'algun fosc despatx, algúna persona sense escrúpols, estiga fregant-se les mans i fent números per a adquirir a preu de saldo, vàries tonellades de fusta cremada per a fer palès, conglomerats, mobles d'escassa qualitat... o Déu sap què. O tal volta algú estiga calculant sobre plànol, la superfície cremada, per a saber quants bungalows es podrien construir, a tant el metre cuadrat. O tal volta siga l'obra d'art d'un perturbat solitari. Curiosament, clar.

Tots a la caragolà de Ximo!!

Un caragol, és aquell molusc gastròpode que es cria especialment per l'horta, la peculiaritat del qual consisteix a tindre els peus a la panxa, de forma que va avançant a poc a poc, com si d'un tanque es tractara i que trau els ulls com si foren dos antenes, fins  a extrems insospitats. Porta darrere seu la seua llar on, de menut m'imaginava que hi havia dins un televisor, una nevera, un rentaplats i no sé quantes coses més, per a la seua comoditat personal. Els qui ens hem criat en una cultura agrícola d'horta, coneixem ben bé este animalet, sobretot per haver jugat amb ells de menuts, com si fóra una mascota, el qual el guardàvem en un pot de cristall, segurament de tomaca fregida, amb tap de rosca metàlic, amb varios forats fets amb la punta d'un ganivet per a que puga respirar l'animalet, dins del qual se li introduïa varies fulles de lletuga per a que poguera alimentar-se. Però, a l'igual que hi hava una amnistia amb eixe caragol en concret, pel contrari, per a la resta, no hi havia cap de compassió, car eren carn de caragolà propera. Per a fer una bona caragolà, és precís disposar de la matèria prima, que consisteix  en una bona sacada de caragols, replegats a la muntanya després de la pluja d'estiu. Baquetes, xonetes, avellanencs,... O bé caragols moros, replegats a la zona més humida de l'horta, com sol ser la boquera del camp, amagats al clot que sol fer el corrent d'aigua en entrar al camp, o entre un braçat de canyes estratègicament situades a la soca del taronger, per a apuntalar les branques de l'arbre i evitar que les taronges toquen terra o entre varies posts de fusta utilitzades per a parar l'aigua al roll i poder així regar el camp a manta. Una volta la sacada de caragols arribava a casa, és solia abocar a una safa de plàstic, on amb paciència i molta cura, es rentava tota la brutícia que els acompanyava, fent-los xocar els uns amb els altres amb les mans, davall un xorro d'aigua abundant. Una volta rentats es procedia a enganyar-los davall el fastigós sol del migdia d'estiu, per a que, d'eixa manera, pogueren traure tota la molla amagada dins de la corfa. En una cassola de fang,  sofregirem una tomaca, ceba i pebrera, tot tallat a de manera molt fina. Se li afegirà després herba sana, sal, els caragols i un got de vi. S'ha de remenejar-ho tot molt bé. Es deixarà coure a poquet foguet, tot el temps que  necessite per a coure's, per a que es trabe el seu suc i que estiguen ben bons. Es traurà la cassola a la taula, i... a menjar! El seu secret consisteix en que s'ha de menjar en grup, directament de la cassola, -tal volta reminiscència musulmana, com la paella- mullant els dits en el suc, amb l'única companyia d'un furgadents. Ha de ser suficientment picant com per a rentar el seu gust amb un bon got de vi, però no massa, com per a que s'ens escalde la llengua. És un menjar que requereix molt de pa, per a sucar, i molta paciència, per a xuplar tots els caragols de la cassola.

Cordà

Mil quilos de pólvora bastarien per a fer volar el Burj Khalifa de Dubai, la Torre de Shangai, l'Empire State Building, la Torre Eiffel, el Big Ben, el Empire State Building, l'Edifici Torre Picasso, o tots ells, tots junts alhora. Només depen de la  intencionalitat que tinga aquell que te a les seues mans tot eixe impressionant arsenal de foc i de por. El poble valencià és l'únic que utilitza determinats elements ornamentals com poden ser les flors, per a lluitar, en una lluita pacífica com és la incruenta batalla de les flors, o l'aigua per a atacar la calor en una divertida batalla a poalades. I pel contrari, empra elements de per si bel·lics, con és el cas de la pólvora, per dur a terme esdeveniments purament ornamentals, com disparar una mascletà, o un castell de focs d'artifici. El poble paterner, valencià de per se, no podia ser menys. Amb mil quilos de pólvora, fa música. Perquè això és el que és, en definitiva, la Cordà: simfonia de coets, ritme, foc espectacle, soroll, llum, diversió, colorit, passió,... Mil quilos de pólvora llumenen durante vint minuts el carrer major, des dels quatre cantons fins a la plaça major, amb una llum viva, intensament immensa, immensament intensa, en una relació directament proporcional al sentiment de qui es troba com a espectador, pels voltants de la zona del foc: a la plaça major, al carrer del metge Ballester, al carrer sant Antoni o a l'encreuament amb la carretera de Manises. Mil quilos de pólvora mai produiran tanta calor com la que dóna tot el poble de Paterna en estes festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. No deixa de ser curiós que la nit de l'últim diumenge d'agost, tots els canals de televisió, solen fer una connexió en directe als seus telediaris per a  retransmetre els preparatius de la nostra benvolguda Cordà. Mil quilos de pólvora, donen la llibertat suficient per a volar per damunt de les teulades de Paterna. Des del moment que s'encén una femelleta, esta vola lliure per entre els tiradors, en un vol que deixa darrere seu un estel fractal característic, que llumena per uns segons la nit del carrer major. El coet que deixa un estel blanc, és un coetó, que quan esclata, mor. Pel contrari, aquell coet que, una volta encés deixa un estel de color groc, és una femelleta mare, que quan esclate, escamparà les femelles filles per tot arreu, delitant a tots els que contemplen l'espectacle i fent patir a tots els que estan a prop. Mil quilos de pólvora,  l'últim diumenge d'agost, agermanen tot un poble, que encén el foc des de la fe per a fer festa, que viu la fe en la festa a través del foc i que fa de la festa del foc la seua fe. A Paterna, mil quilos de pólvora ens basten i ens sobren per a fer la millor Cordà del món.

Catxaps

El catxap és aquell dolç típic paterner de pasta fullada farcit d'una crema especial patentada. Es tracta d'un dolç, de marca registrada, la fòrmula secreta del qual només la conèixen, com la fòrmula de la Coca-Cola, dos o tres persones en tot el món i, que en el cas dels catxaps, són de Paterna. Conten que este dolç que pareix ser té un origen morú, es va crear ja fa dos-cents anys, per Celestino Monrabal, i que fou el seu fill Mariano Monrabal qui va replegar  per escrit les primeres anotacions del catxap i la seua elaboració. El seu nom es deu al següent fet:  Hi havia un home anomenat José Fabado Lòpez, més conegut pel seu malnom Catxapot, per la seua parsimònia a l'hora de fer les coses. En contraure matrimoni, -per segona volta amb una dona trenta  tres anys més jove que ell-  va sorprendre als convidats a la seua boda, obsequiant-los amb este dolç espectacular. Era l'any 1923, i era l'època del cine Benlloch al carrer tort, del sindicat obrer "la protectora" al casino de la plaça i del teatre Nou al carrer Batà. Al llibre de festes del Crist de l'any 1961, D. Ernesto Ferrando, Ernest del Molí, ens conta un succeït -sosoit li deia ell- relacionat amb el forn del Rosari, o també anomenat antigament el forn de la Blanca pel malnom de la seua antiga propietària, que li va passar a Pepet, l'aprenent del forn, que va anar a portar una dotzena de pastissets a l'estació, per a fer-li'ls arribar a una senyora de la Pobla de Vallbona. Però es va ennuvolar i va caure una, que el pobre xic es va xopar tot. El paper que envoltava la dotzena de pastissets, es va banyar, es va desfer tot el paquet, els dolços se li caigueren per terra, no va poder entregar la comanda a temps i va tornar al forn tot disgustat. L'ama, Teresa la Blanca, el va obsequiar amb una copeta de mistela -pel disgust-. Curiosament, la dotzena de pastissets que duia Pepet, segons conta D. Ernesto, no era de catxaps, sinò de barquetes. Catxap gran o menut, es tracta d'un pastisset de mos cruixent i suau que, només entrar a la boca, ens delita el dolç gust de la crema que du al seu interior, barrejat amb el sabor tostat de la masa fullada, que es va trencant en infinits troços i que, en empassar-nos-el, ens deixa un regust dolç característic, que agraeix ser acompanyat amb un bon glop de mistela, o fins i tot, de cassalla, a poder ser, en companyia d'una bona colla d'amics. L'autèntic secret del catxap, no està en la seua publicitat. Ni en la seua composició. Ni en la seua distribució. Ni tan sols en la seua fórmula secreta. El verdader secret del catxap, consisteix a  haver sabut fer d'este dolç, un símbol que l'identifica amb el poble que l'ha vist nàixer, Paterna, a l'igual que hi han altres simbols que identifiquen a este poble, com ho és la Torre, el Palau, les Coves, la Cordà, o el Crist de la Fe. Com a consecuència, s'ha produït una transubstanciació laica de este dolç, que ha fet que haja passat de ser un aliment a ser un sentiment genuinament paterner. De fet, si a Paterna no hi ha cap d'esdeveniment que no concloga amb un bon dinar o un bon sopar, no es pot concebre una celebració com puga ser un aniversari, un sant, una celebració fallera o un dinar del dia del Crist de la Fe, que no concloga amb un bon catxap. Encara que no és precís esperar-se per a celebrar un event per a menjar-se'n un. Ara mateix jo me'n menjaria tres o quatre.

Pokémon Go

Recentment ha aparegut un joc, anomenat Pokémon go, que consisteix en un videojoc per a mòbils que, utilitzant la tecnologia de la realitat augmentada, ha segut desenvolupat per Niantic per a dispositius amb iOS i Android. El joc permet als jugadors capturar, lluitar, entrenar i intercanviar Pokémons virtuals que apareixen en el món real. D'esta manera, podem estar xerrant  tranquilament amb els amics a la plaça del poble, o a la cafeteria del cantó del nostre domicili, mentrimentres estem caçant a Pikachu. El joc ha rebut una acceptació positiva en general, i ha estat l'aplicació de telèfon intel·ligent més descarregada als EUA, en els seus tres primers dies de descàrrega. El seu èxit ha ajudat a augmentar el valor de les accions de Nintendo fins als ¥2,87 trilions (US$28 bilions), la qual cosa ha suposat un augment del 63,7% des del llançament del joc. Un negoci redó per a l'empresa que ha desenvolupat el joc i que a penes li ha suposat grans despeses. No deixa de sorprendre'm la quantitat de gent que és capaç d'enganxar-se a un joc d'este tipus, i sobretot, la quantitat de temps lliure que pot arribar a tindre el personal en termes generals. Però el que de veritat em sorprén és la quantitat de informació que ens demana el joc en qüestió i que, amb alegria, sense voler o, sense voler evitar-ho i mirant cap a una altra banda, donem o estem disposats a facilitar a través de les xarxes socials. Per curiositat he començat a descarregar-me l'aplicació. El programa em demana autorització per a accedir a la meua identitat i així conèixer les dades del meu perfil. Encara que es tracta d'una aplicació gratuïta, permet que l'usuari realitze compres integrades, de forma que se'ns demana autorització per a accedir a les nostres dades bancàries per a  cobrar-nos qualsevol accesori addicional del joc que vullguem descarregar-nos. Ens demana la nostra ubicació, per tant se'ns té localitzats en tot moment. Pot utilitzar arxius del nostre dispositiu,  o d'emmagatzemament extern del dispositiu, com poden ser imàtgens, vídeos o qualsevol altre tipus d'arxiu. Utilitza la càmera del nostre mòbil, no sabem si amb la possibilitat de ser gravats sense adonar-nos-en. I permet a l'aplicació controlar el bluetooth, inclós l'enviament de informació, o l'obtenció de informació sobre dispositius bluetooth propers. Intentem protegir-nos a nosaltres i també els nostres  de qualsevol tipus d'amenaça de caràcter físic i també virtual, esgrimim la llei de protecció de dades a la més mínima, però en acabant, regalem les nostres dades més personals per la porta trasera  d'un joc o d'una xarxa social. És com si a l'entrada del nostre domicili posàrem una porta acorassada per a que no puguen entrar els lladres, però, pel contrari, deixarem oblidada la clau al forrellat. Tal volta una empresa de informàtica tinga més informació que els servicis secrets i d'espionatge d'un estat, com puga ser el CESID, el MOSSAD o la CIA? En un cas, intrèpids espies és juguen la vida per obtindre una informació valuosa. En l'altre cas, jugant, som nosaltres els qui, com a corderets, regalem eixa valuosa informació no sabem a quí.

Noces d'argent

Germà és aquella persona amb la que un comparteix tota la teua infantesa i que apareix en totes les teues fotos familiars. El passat dos d'agost va fer 25 anys que es va casar la meua germana, Maribel, amb Luis. Mire cap enrere, i em veig amb desset anys, amb eixe look dels anys noranta, amb trage xaqueta fosc, camisa blava i corbata amb fulles de catxemir i no puc menys que traure un lleu somriure. El primer record que em ve a la ment d'aquells dies, és per a aquells que estaven i que ja no estan entre nosaltres i que romanen en la memòria de tots. El segon, és per a aquells que, estant en la memòria de tots, però no estant físicamente aquell dia, només com a idea o projecte de futur, ho estan ara mateix entre nosaltres i que són la generació que ens rellevarà en este món. El tercer record és per a aquells que estaven aleshores, i que estan. I que estaran en qualsevol acte familiar, siga del tipus que siga i que sempre tindran una paraula d'alegria, de consol, d'alé, un acudit per a desengreixar una situació complexa o un sincer somriure per a acompanyar en un moment alegre. La meua germana és d'eixa generació que va viure des de la llunyania l'anomenada "movida madrileña", i més properament la "moguda valenciana", mentre vivia de primera mà eixa transformació que el temps duia d'aquella Paterna rural, a eixa Paterna industrial que en aquells moments començava i que el pas del temps ens ha dut a esta Paterna actual de la qual gaudim dia a dia. "Yo tenia un nòvio que tocava en un conjunt beat, ou ye. Le llevaba las baquetas en un bolso gris, sí, sí, sí..." Cantava una rocanrolera Maria Teresa Campilongo al grup Rubi y los casinos, mentre un desaforat Stevie Wonder, ballava al ritme de la seua música "I just called to say I love you. I just called to say how much I care. I just called to say I love you. And I mean it from the bottom of my heart..." Per a mi, ha segut eixa persona que m'ha portat onze anys d'avantatge i que m'ha permés descobrir cançons, escriptors o circumstàncies. Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa o Alejandro Casona, entre altres, han segut noms que, conforme anava creixent i els anava aprenent al col·legi o al institut, no eren un simple nom en un trist paper, sinò que en seguida en venia a la ment aquell "Caperucita en Manhattan", o "Algunos muchachos" o "Prohibido suicidarse en primavera" que descansaven a la prestatgeria que la meua germana tenia a la seua habitació i on a voltes entrava de forma quasi furtiva per a escoltar música, al radiocassette de doble pletina que allí tenia. " Era bella su sonrisa. Todo el mundo ama a Isabel. " cantava un ronc José María Sanz "Loquillo", amb els Trogloditas a aquella cinta de casset que fou un dels primers regals que el seu novio li va fer i al que va conèixer al pub Gasoil de València uns mesos abans. Només demane que eixa sang comuna que rega les nostres venes, continue enfortint-nos dia a dia, com ha ocorregut fins al moment.

Campaments

Estem en plena temporada de l'estiu. Només hem de vore cóm assota el sol al migdia i cóm es sua de nit al llit, en un estiu que ha polveritzat rècords de calor. Fa vint anys enrere, quan arribava principis d'agost me n'anava en companyia d'altres persones, de campament. Concretament al campament dels Tarsicios, on en companyia d'un centenar de persones, gaudia d'uns dies de joia plena, on l'únic objectiu era estar en mig de la natura, en algun paratge extraordinari, convivint amb altres persones, les edats de les quals abarcava des dels déu fins als seixanta o més. Ja fa uns anys, ja vaig escriure una entrada al meu blog sobre este campament, anomenada    El campament dels tarsicios. Allí vaig compartir valors tan importants com l'amistat, la fe, la fraternitat, la solidaritat, i mots altres que també acaben en -at i que ara mateix no recorde. De tant en tant, em venen a la ment determinats records puntuals que em fan traure un somriure, pintat amb un puntet de melangia. I un de tants pensaments que tinc de tant en tant, és cóm seria un campament d'aquells hui en dia. Perquè no podem negar que cada època de la vida té les seues circumstàncies personals de cadascun de nosaltres, però també les própies del temps que un està vivint. I així, hi ha coses que els xiquets de hui en dia, ni s'imaginen que fa vint o trenta anys s'utilitzaven. D'esta manera, he fet una relació de coses que en un campament actual, probablement ni es coneixen.

1.- Anar a la cabina a telefonar. A la plaça principal de cada poble hi sol haver una cabina telefònica, des d'on qualsevol pot accedir per a telefonar. Al campament, quan es feia una excursió al poble, sempre acabava havent una cua de xiquets davant la porta de la cabina, per a telefonar els pares i dir-los que s'ho estan passant de meravella.

2.- Fer fotos amb una máquina de retratar, amb carret. Hui en dia, el móvil és la navaixa multiusos, que igual ens val per a telefonar, fer una foto o caçar un Pokémon. Quan no hi havia mòbil, les fotos es feien amb una werlisa amb carret, que s'havia de dur a revetllar a un estudi fotogràfic. Normalment es solia tardar varios dies en tindre les fotos a les mans, amb la consegüent ilusió per recordar moments importants.

3.- Anar i tornar en un autobús sense aire condicionat. Hui en dia és inqüestionable que en agafar un autobús, este ha de dur el major confort posible. Però fa no molt de temps, el confort era només l'anar i vindre. Anar en un autobus digam-ne "borreguero", era la norma habitual. I el fet de que portara ràdio, era ja un avantatge.

4.- Nadar en un riu amb carranqueres. De una a dos del migdia, era l'hora del bany. En tots els campaments, sempre ha hagut una piscina, un riu o, encara que fora una xarca, per a remullar-se en estos dies de calor. L'uniforme oficial era el trage de bany, la tovalla penjada al muscle i les carranqueres, on predominava el pragmatisme per damunt de l'estètica.

5.- Escriure una carta i enviar-la per correu. Tal volta hui no ho entengam del tot, especialment les generacions més joves, que amb un dit arribem a comunicar-nos amb qualsevol racó del món. Però quan la missatgeria instantània encara no existia, s'escrivien cartes, per a que la família tinguera notícies nostres i estigueren tranquils durant tota aquella quinzena.

6.- Apuntar-se a una llibreta la direcció d'un amic per a mantindre correspondència durant tot l'any. Era costum, en finalitzar el campament, repartir una xicoteta revista confeccionada de forma totalment casolana, -màquina d'escriure, multicopista i grapes- amb les anècdotes més divertides del campament. Eixa revista que es deia "La arañica", duia un suplement, que contenia el nom de tots els membres del campament, així com els seus domicilis i telèfons. D'esta manera, és fomentava l'amistat entre els xiquets. Encara guarde jo pàgines entranyables, ja engroguides pel pas del temps, d'amics dels quals guarde un més que bon record.

7.- Estar tota una setmana sense saber res de la teua família. Resulta estrany, però era tal qual ho conte. Quan un anava de campament, no es tenia contacte amb la resta del món, no com ara que la missatgeria instantània ens permet saber en temps real qualsevol esdeveniment. Es tractava d'una desconnexió total.

8.- Fer cua per a dutxar-se i tindre tres minuts per a dutxar-se. Després de l'activitat de la vesprada, normalment un rastreo o una marxa, tocava dutxa. El  mateix tipus de cua que es feia per a telefonar a la gabina de la plaça del poble, es produïa per a dutxar-se. Hi havia un temps limitat per  a la dutxa i fins i tot hi havia algún monitor que altre, cronòmetre en mà, que anava indicant els temps.