Paco Muñoz

Jo també vaig ser un de tants xiquets que aquell juny de l'any 1986, va omplir la plaça de bous de València on, un feliç Paco Muñoz cantava aquelles cançons per a xiquets que tots coneixem i que vàrem aprendre a classe de Valencia "El gripau i la granota, la granota i el gripau, van de festa molt alegres i viuen dins d'un riu-rau". Trenta-dos anys després, tenim coneixement a través de les xarxes socials, d'una molt grata notícia que ens omple d'alegria: s'ha presentat la candidatura de Paco Muñoz perquè li siga concedida l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, en reconeixement de tota la seua trajectòria cívica i artística. Este importantíssim guardó, la pretensió del qual és premiar a aquelles persones físiques o jurídiques que s'hagen distingit en la seua activitat al servici dels interessos generals i peculiars de la Comunitat Valenciana, la iniciativa de la seua sol·licitud va nàixer al si d'algunes escoles de la Ribera, a la que s'han anat sumant entitats culturals, així com diversos ajuntaments, entre els quals hem de destacar a hores d'ara, els d'Albaida, Almoines, Alzira, Benigànim, Biar, Bocairent, Dénia, Muro, La Pobla Llarga, Llutxent, L'Olleria, Quatretonda, Real, Salem i Xàtiva. I no puc evitar recordar aquell concert que va donar al pati del Centre Parroquial de Paterna. En acabar, un emocionat Antonio Ferrándis, ocult entre l'anonimat del públic que allí estàvem el va saludar i tots dos es varen fondre en eixa abraçada fraterna que només els que comparteixen bambolines coneixen. "Mare si fos mariner, mariner de bona traça, me n'iria mar endins tot sol amb la meua barca"; Perquè llarga és la seua trajectòria en favor dels demés: Com a rector de Montserrat, com a cantant, com a músic, com a activista cultural..., les noves generacions han crescut amb les seues cançons, que han fet que les classes de valencià siguen molt més amenes que el fet d'empollar-se els pronoms febles per a l'examen de la semana que ve, tots d'una tacada. Un altre record que tinc de Paco Muñoz és el d'aquell concert-espectacle que dins dels actes en commemoració del nou d'octubre, fa ja més de vint anys, va donar al teatre Capri de Paterna, anomenat "Els nostres poetes" on, acompanyat amb els espadatxins de la paraula i de la veu Lluís Miquel i Juli Mira i de la música com són els germans Murillo, varen fer un repàs per tota la nostra literatura valenciana, des d'Ausias March fins a Vicent Andrés Estellés, passant per Joan de Timoneda i per Xavier Casp. Recorde un eufòric Paco Muñoz que xisclava els dits al ritme de sirtaki, tot emulant una pose grega, mentre cantava "Vora el Barranc dels Algadins, hi ha un taronger amb tan dolç flaire, que per omplir d'aroma l'aire, no hi ha en lo mas millors jardins..." Des d'estes humils i senzilles paraules, no podem fer una altra cosa que unir-nos a eixa petició unànime de demanar per a Paco Muñoz l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Bé s'ho mereix. I, mentre escric estes senzilles paraules, no puc evitar escoltar l meu interior, amb la memòria d'aquell xiquet que vaig ser, la mítica cançó de Paco Muñoz "Serra de Mariola, tota a floretes sí, tota a floretes no, tota a floretes..."

Festival

Arriba l'estiu i, amb ell, els diferents concerts que a tots els pobles de la nostra geografia, més grans o més menuts es celebren, normalment dins de l'àmbit de les festes patronals dels pobles. O no tans sols dins d'eixe àmbit, sinò dins del de les gires que els diferents artistes més o menys importants duen a terme al llarg de tota la nostra geografia, omplint places de bous i camps de futbol, especialment a les ciutats que són capital de província. Des de fa ja uns quants anys, i cada volta amb més força, es venen celebrant, a mes a mes, diferents festivals de música en els que, durant dos o tres dies, de forma ininterrompuda, una gran quantitat d'artistes de fama Internacional actuen per a un extens públic totalment heterogeni que s'entrega en cos i ànima al impressionant espectacle que han preparat. Al mateix temps, milers de persones de diferents generacions, participen de forma activa, tot i vivint eixe espectacle que, a diversos escenaris i, de forma simultània es mostra, per a tots. Esta fórmula de concerts successius que, durant varios dies es celebren i que pareix que no tenen fi, ha tingut gran difussió i sobretot un gran èxit fora de les nostres fronteres. Ben coneguts són  el Tomorrowland a la ciutat de Boom, a Bèlgica, el Rock Am Ring a Alemanya, l'Exit Festival, a la fortalessa de Petrovarain, a Sèrvia, el Sziget a Budapest, el Coachella a Califòrnia, o el Creamfields a Liverpool, entre altres. Sé que hi ha moltíssims més, però no cabrien tots a este blog. En tots ells té cabuda el rock alternatiu, el hip hop, la música electrònica, la música indie, així com la música new age, entre altres. Però no cal anar-se'n molt lluny de les nostres terres per a descobrir autèntics festivals que res tenen que envejar als que hem nomenat abans. En tenim prou. I entre altres, podem nomenar El Montgó Rock a Xàbia, el Springt Festival al Port d'Alacant, el Marenostrum, a la Marina Real de València, el Músic Port Festa, al Port de Sagunt, el Rockejat, el Pirata Rock Gandia Festival, el Festival Internacional de Benicàssim, més conegut com a FIB, el Iboga Summer Festival a Tavernes de la Valldigna, el Low Festival a Benidorm, l'Arenal Sound a Borriana, el Medusa Sunbeach a Cullera o el Rototom Sunsplash a Benicàssim, en són una bona representació dels mateixos. A tots ells acudeixen el més granat de tots els diversos estils de música que hi ha en l'actualitat. En tots ells una gran multitud de gent gaudeix d'uns dies, no tan sols de la bona músics que s'interpreta, sinò també d'uns dies de convivència amb altres persones, que comparteixen els mateixos gustos musicals que nosaltres, en una espècie de litúrgia compartida per tots aquells que els agrada gaudir d'un mateix estil de música. Es tracta d'una experiència més a viure en la vida, que val la pena gaudir i que, com la peregrinació a la Meca, s'ha de dur a terme, al menys una volta en la vida.

Xàbia

Hem fet un xicotet parèntesi la meua dona i jo, en la marxa quotidiana dels dies i hem estat passant el cap de setmana a Xàbia. Ha sigut una escapada curta, de dos dies, d'estes que saben a poc, que ens ha valgut per a recarregar piles a mitat estiu i, d'eixa manera aguantar el tiró laboral de l'estiu que falta per passar. Entre les diverses activitats que hem dut a terme, ha estat la de caminar. Passejos llargs, amb el pas lleuger i la camallada ampla. Per a això, a primera hora del diumenge, ben a punta matí, ens hem alçat per a vore eixir el sol a la majestuosa platja de l'Arenal. No eren més enllà de les sis o les set del matí i el passeig marítim, estava ple de jóvens que, després d'una nit d'intensa marxa, es retiraven tranquil·lament cap a sa casa. Es tracta de jóvens, la generació dels quals els sociòlegs han anomenat amb el curiós qualificatiu de mil·lenials i que, com tot el món sap, són els que ara mateix tenen entre vint i trenta anys, que han conegut la transició de l'era analògica a l'era digital, que han crescut amb les noves tecnologies i que les dominen de forma extraordinària. Anaven en grupets de tres o quatre, de dos o tres, de set o huit, raonant de forma despreocupada, sense pressa per a arribar a sa casa. La primera claror del dia, anava despuntant per la ratlla que separa el mar del cel. Els operaris de l'ajuntament anaven agranant les restes del botellot del dissabte nit a la zona de pubs de l'Arenal: gots de plàstic, botelles de vidre, bosses..., al mateix temps que anaven agranant els jóvens que es trobaven al llarg pel passeig marítim que anaven avançant, a poc a poc, al ritme de la neteja. Un altre operari anava, amb una mànega d'aigua a pressió, rentant el mur que separa el passeig marítim de la platja i que hom utilitza per a seure. Una màquina anava netejant els taulells del sòl, deixant-los a punt per a afrontar un diumenge estival en família a la platja. I, mentre despuntava eixa ratlleta de sol a l'horitzó, un podia vore tota eixa tribu de mil·lenials, caminant de forma tranquil·la, altres amb el cubata a la mà, cremant les últimes naus, els de més enllà intentant lligar amb unes xicones, una parelleta, que s'han conegut esta nit i que caminen una miqueta distanciats del grup d'amics... Hem vist la retirada de festa dels jóvens de huí en dia. I no puc evitar recordar que fa vint anys, era jo qui, mimetitzat en el grup dels meus amics, ja duia a terme tot allò que novament vàrem vore, en eixir a caminar a les sis del matí d'un diumenge de juliol d'un any qualsevol. I un descobreix una volta més, que no hi ha res de nou davall del sol. Mentrimentres, les gavines eren testimoni de tota aquella plèiade d'esdeveniments que, fora del temps i de l'espai, tornaven a succeir, de forma successiva, un dissabte de matinada, mentre una ratlleta de llum taronja ja havia despuntat més enllà de l'horitzó.

Pedro Almodóvar a Paterna

Esta setmana ha sigut notícia la presència de Pedro Almodóvar a Paterna, per a rodar la seua última pel·lícula, Dolor y Gloria, al nostre poble. Un film que d'acord amb les seues paraules, parla de la vida d'un aclamat director de cine al seu ocàs. Recorda els seus primers amors, reflexiona sobre la mortalitat i la família i viu una sèrie de retrobaments físics i a través de la memòria, mentre té presents totes les decisions que ha anat prenent al llarg de la seua vida, ja que el passat i el present s'afonen al seu voltant. El rodatge a Paterna, conta amb la presència d'una part de l'elenc d'actors que formen part del repartiment del seu film, entre altres, d'Antonio Banderas, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Leonardo Sbaraglia, Julieta Serrano, Nora Navas, Carmelo Gómez Kiti Manver i Neus Alborch. El primer dia que l'equip de gravació, amb part dels actors i director inclosos, varen estar presents entre nosaltres al nostre poble, l'expectació va ser tan gran que em varen arribar, per diferents vies, varios WhatsApps de varios amics, amb l'enllaç de la notícia i alguna fotografia al·lusiva. Al mateix temps, les xarxes socials bullien, compartint la fotografia que acompanya a este post, amb algun comentari relatiu al fet en qüestió. Hui en dia, l'èxit d'una pel·lícula, d'una novel·la o d'una obra d'art, ja no és tant per la seua qualitat artística, sinò per la difusió que, des del primer moment, als mitjans de comunicació, així com a les xarxes socials puga tindre, independentment de la validesa de la pel·lícula, de la novel·la o de l'obra d'art. Només vore la fotografia que acompanya a esta entrada, així com d'altres que particulars anònims han anat penjant a les xarxes socials, el primer pensament que em va vindre a la memòria és el d'una mítica fotografia en blanc i negre d'un jove Antonio Ferrandis amb camisa blanca i corbata negra, entre les coves de la torre, que mira una vespa acolorida en color coral, mentre que la nostra torre moruna, de fons al mateix temps el mira, amb la immanent mirada del temps, al nostre actor paterner més universal. Esta fotografia és el cartell del Festival de Cinema Antonio Ferrandis que, any rere any es va celebrant al Gran Teatre a la tardor. No sé quants anys poden separar les dos fotos. Com a mínim, cinquanta. Però allò que les agermana és la torre negra i moruna, en una restaurada, en l'altra per restaurar, així com les coves, bé siga les de la torre, bé les d'alborgí, bé les del batà, on es rodaran part de les escenes de la pel·lícula que, durant un temps es rodarà pels indrets de Paterna. i un no pot ocultar un cert orgull i una certa satisfacció, en vore com els elements que un més estima, com són la torre moruna, així com les coves de Paterna, apareixen, de forma efímera, durant uns dies als mitjans de comunicació però, sobretot, de forma permanent, immortalitzats a una pel·lícula d'un director universal com és Pedro Almodóvar.

Enrique Liern

Parlar de D. Enrique Liern, o el rector de la parròquia de santa Rita, és parlar d'una persona molt entranyable per a tots els paterners, especialment per a aquells que viuen a la zona que tradicionalment s'ha anomenat de les eres i que és el barri de Santa Rita. Fill de Paterna, on va aprendre les primeres lletres i on va donar els seus primers passos, quan tenia catorze anys ja va simultaniejar l'estudi amb el treball a la fàbrica de Sanchis, fabricant espardenyes. D'esta manera, amb esforç, es va traure el Batxillerat, alhora que col·laborava econòmicament a sa casa. Decidit a continuar amb l'estudi i amb una vocació clara pel sacerdoci, va guanyar una beca que li va permetre estudiar filosofia al seminari de Montcada i teologia a Sevilla, on va exercir durant cinc anys com a sacerdot. Eren anys postconciliars en els quals el Concili Vaticà II, va suposar un colp d'aire fresc per a una teologia i una litúrgia una miqueta anquilosada pel pas dels temps. L'any 1972, va ser destinat com a vicari a la parròquia de Picanya, on va exercir el seu càrrec durant déu anys. Va ser l'època de la transició, on un jove Ciprià Ciscar exercia d'alcalde a la dita localitat. Fins que en 1982 va ser nomenat sacerdot de l'església de Santa Rita de Paterna, càrrec que ha desenvolupat fins a l'actualitat. Cinquanta anys després de la seua ordenació sacerdotal, la seua parròquia commemora este extraordinari esdeveniment, així com l'erecció canònica de la parròquia de santa Rita sobre el solar d'una era que va pertànyer a la mare de ma mare, és a dir a la meua iaia Sabe i a les seues altres quatre germanes. Des d'aquell any 1968 fins a l'actualitat, molt ha plogut a esta parroquia, a la guarderia de la qual vaig anar de menut. De tots eixos cinquanta anys, Don Enrique Liern li ha dedicat trenta-huit a este lloc entranyable de Paterna, amb una dedicació constant i plena a un barri senzill, humil i treballador, com és el barri de Santa Rita de Paterna. A mes a mes, durant un determinat temps va compaginar el seu ministeri parroquial, amb l'assistència religiosa com a capellà al col·legi de la Salle, així com al col·legi Regina Carmeli, on deia missa diària per a les monges que allí hi resideixen. Persona de tarannà obert i dialogant a conseqüència d'eixe esperit post conciliar, sempre que l'he vist pel carrer, sempre ha tingut una paraula d'alé i d'esperança per a tots els que se li han acostat a saludar-lo. I un, no pot més que preguntar-se: Durant tot eixe període de temps en què ha exercit el seu ministeri, a quantes persones haurà batejat? A quantes els haurà donat la primera Comunió? A quantes haurà casat? A quantes haurà acompanyat en el seu últim moment de la seua vida? A quantes haurà auxiliat en un mal moment, en una mala situació familiar o en una mala situació econòmica? Mai ho sabrem, ni tenim perquè saber-ho. Però segur que hauran segut moltíssimes. Des d'estes humils lletretes, no podem més que donar-li l'enhorabona per eixa magnífica llavor dura a terme al llarg de tota la seua vida.

Fotografía: https://paternaaldia.com/enrique-liern-sacerdote-de-paterna-y-carmen-zarzuela-reina-de-las-fiestas-reciben-las-medallas-de-la-real-cofradia-del-santisimo-cristo-de-la-fe/

Verche

Per si no vos havíeu fixat, ja ha arribat l'estiu. Tant de temps esperant-lo i, al final, com el qui no vol la cosa, ha vingut. Diu el refrany que "a l'estiu tot lo món viu", tot manifestant en eixes poques paraules, que és a l'estiu quan tot té vida plena, començant per les persones, continuant pels animalets i acabant per les collites, els arbres i les plantetes. Per a celebrar-ho, la meua dona i jo hem tornat a anar a un lloc anomenat Verche, a passar el dia. Verche és un balneari d'aigües termals que es troba al terme municipal de Calles, a la Serrania de València, on un té la possibilitat d'allotjar-se uns quants dies per a prendre uns banys en una sèrie de circuits termals predeterminats. L'aigua d'aquell lloc, de propietats mineromedicinals, brolla de dins del naixement que allí dins hi ha i que abasteix tot el complex. A més a més, hi ha una piscina i un restaurant tipus merendero, on poder dinar i passar un feliç dia de descans amb la família o amb els amics, que és el que nosaltres solem fer habitualment, quan les nostres obligacions no ens ho impedeixen. L'aigua de la piscina s'ompli de la que naix allí mateix. No porta ni una gota de cloro, la qual cosa fa que un puga escabussar-se tranquil·lament, sense por que els ulls s'enrogisquen. A més a més, al mateix temps que un es banya, el cos d'un agraeix els efectes mineromedicinals que l'aigua produeix sobre un mateix, especialment si té problemes en la pell de psoriasis o qualsevol tipus de dermatitis. El lloc on es troba ubicat és enmig de la muntanya. Allà dalt, els mòbils no tenen cobertura, per la qual cosa pot ser un lloc ideal per a retornar als feliços anys de la infantesa i desconnectar plenament del món sorollós de la missatgeria instantània i de les fastigoses xarxes socials. També és un lloc idoni per a poder dur a terme llargues caminades per la muntanya. Hi ha vàries rutes assequibles a les condicions físiques de tots, que es poden seguir còmodament i sense cap tipus de perill. Hem tornat un any més a este lloc idílic on portem anant ja fa un bon grapat d'anys i on tenim previst repetir enguany al llarg de tot l'estiu, varios dies per a anar a passar el dia. De nou he tornat a gaudir del sol i de l'aire de la muntanya, que diuen que fa bona gana de menjar, de les fredes aigües de la piscina de Verche, que diuen que estimulen els sentimental de les persones, de l'hospitalitat de les amables gents que gestionen el balneari, a les quals coneixem de fa ja un bon grapat d'anys i d'un dia assolejat i extraordinari en el qual desconnectar dels problemes quotidians i ordinaris que la vida ens sol portar sense haver d'anar a buscar-los. A l'estiu, tot lo món viu, diu el refrany. I Verche és un lloc idoni per a anar a comprovar-ho.

Voro

Li diuen Salvador López. Més conegut com a Voro de Paterna, o el fill de Severiano. De son pare, probablement una de les persones més treballadores i complidores del món, va heretar la seua capacitat de treball, la seua constància, la seua perseverança i la seua voluntat. De tal manera que sempre que se li ha necessitat, tant al pare com al fill, allí han estat, per al que faça falta, bé siga per a rascar tarongers, bé per a regar un camp o especialment per a portar amb el carro i l’haca uns quants sacs de guano per a fertilitzar el camp. Tal volta per este motiu podríem considerar-lo un dels últims romàntics de Paterna, en companyia del Gallo o de Penyalver, fins que se li va morir l’haca i la modernitat va fer que canviara el carro per la furgoneta, l’aparellada pel retrovisor i l’alfals per la gasolina. El seu amor per la terra no es va quedar en l’horta, sinó que va anar més enllà per mitjà d’una de les arts més nobles que existeixen: la música. I no de qualsevol música. La més típica de les nostres terres, la que naix directament del poble i del cor de les seues gents: la rondallística i el cant d’estil. No en va, ja de ben jovenet, quan no podia gaudir d’una nit d’albaes per obligacions diverses, anava sa mare, gravadora en mà per a enregistrar tots els detalls de la guitarrà, bé a la nit de les agosteres o dels quintos. Esta afició, o més bé vocació, va fer que contactara amb Manolo Marzal, Xiquet de Mislata perquè li ensenyara els secrets de l’art del bon versador. Fou a la festa de les Doloroses de l'any 1992 quan es va estrenar com a versador. Des d’aquell dia no ha deixat de versar albaes interpretades pel més granat del hit parade quant a cantaors contemporanis vius es refereix. Amb elles i ells, ha recorregut tots els pobles de la contornada. Allà on l’han llogat per a versar, allà ha estat, bé en una nit d’albaes, bé en una guitarrà, transmetent l’amor per la terra per mitjà de l’albà. De tal manera que podem contar ja per centenars els llocs on hi ha participat. Començant per Paterna, continuant pels pobles dels voltants, Manises, Quart, Aldaia, Mislata,… fins a arribar a llocs a l'estranger tan llunyans com Hannover. Voro ha versat a llocs tan emblemàtics com el teatre Principal de València, a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, així com a les places majors dels pobles més importants de la nostra Comunitat. També sol participar en la guitarrà més antiga i amb més tradició de la ciutat de València, com és la del beat Gaspar Bono al carrer Canyete. A més a més ha versat albaes a grans personalitats, entre altres al papa Joan Pau II. El cant d’estil no té secrets per a ell. És capaç de versar una albà, l’U, l’U i Dos o l’U i Dotze o allò que se li creue pel mig davant d’una cinquantena de persones a la plaça major del poble o davant d’un auditori ple, al millor teatre del món. O de dedicar-li l’albà al rector del poble a l’alcalde o a la clavariessa major amb una exquisidesa digna de mencionar. Però encara així n’hi ha hagut alguna volta que l’albà ha nascut amb algun erro –un nom de clavari equivocat, un carrer mal nomenat,…- i la correcció amb una nova cançó ha sigut molt més aguda, lluïda i encertada que l’albà original de tal manera que, el comentari comú ha sigut “xiquet, val la pena que t’equivoques”. Condecorat amb la Insígnia d'Or de l'Ajuntament de Paterna l'any 2014 per la seua trajectòria artística, continua dia a dia, millorant, com els millors vins, tant la seua tècnica com el seu estil. Li diuen Salvador López. Més conegut com a Voro de Paterna, o el fill de Severiano. I el podeu vore, ara en l'estiu, en les festes majors dels pobles, a la plaça major de qualsevol localitat, versant una albà.

"Madre, verso y cuchara"

Este dissabte passat vaig participar en la presentació del poemari "Madre, verso o cuchara", de l'autora novel, Mabel Valero, al teatre Capri de Paterna, en companyia de la regidora de Tradicions, cultura i foc, Paqui Periche i la poetessa Esther Martínez Carne. Si a qui escriu i llig poesia li pregunten què és la poesia, sempre contestarà que és aquella aigua bullent que brolla de dins d'un mateix, i que el fa vibrar d'una manera insospitada. Naix a partir d'un estímul extern, que pot ser una mirada, un somriure, una paraula, un esdeveniment, una injustícia... que li fa a un agafar un paper i un bolígraf i deixar escrit en el mateix allò que li diu el seu interior. La dona és qui ha desenrotllat eixe instint poètic. La seua sensibilitat li ha permés escriure poemes tan bells com estrelles té el firmament. De fet, moltes i molt diverses poetesses hi han existit al llarg de la història de la humanitat, que tots hem estudiat als llibres de text i que ens han deixat un bon record. En totes elles, hi ha un nexe en comú i és el fet d'escriure una dona sobre allò que a ella li omple emocionalment: la família, els fills, la casa,... o bé des d'un punt de vista tradicional, o bé des d'un punt de vista feminista. Però, es veja des del punt de vista que es veja, sempre hi ha un tret comú, de fons, transversal a qualsevol dona. I és que allò que distingeix a la dona de l'home és la possibilitat de fecundar, engendrar i de parir un fill. I este tret diferencial, es projecta sempre en una sensibilitat especial a l'hora d'escriure poesia. "Madre, verso y cuchara", és això mateix: un llibre parit a partir de l'experiència quotidiana de l'autora i dels tres pilars que alimenten la seua vida: la maternitat, la seua passió per la poesia i la circumstància de ser mestressa de casa, Estos tres pilars tenen nom i són els tres apartats en els quals es subdivideix el seu poemari: "Madre", "Verso" i "Cuchara". A este recull de versos, l'autora es revetla contra l'ordre establit, amb una poesia que trenca els motles clàssics preestablits i els transgredeix magistralment, amb versos de mètrica curta, quasi tocant el minimalisme, tot combinant la poesia amb la prosa poètica. Al llarg de tot el poemari, l'autora juga amb les paraules amb mestressa. Altera l'ordre de les paraules al vers, utilitzant l'hipèrbaton de forma sistemàtica, tot donant-li un toc personal al vers. La sinestèsia, la paronomàsia i l'al·literació són les seues millors aliades a l'hora de composar un poema. Eloqüents metàfores ens mostren la cara optimista de la vida. El ritme el va marcant amb l'accentuació interna del vers per mitjà d'un elegant vers anapèstic, en el que la primera i la segona síl·labes són àtones i la tercera tònica. I així va marcant la cadència del ritme al poema. En definitiva, "Madre, verso y cuchara", és un conjunt de versos que defineixen la personalitat i la biografia de la seua autora.

Immigrants

Al llarg d'esta setmana, ha aparegut als mitjans de comunicació, la trista notícia de què l'Aquarius, vaixell fletat per l'ONG SOS Mediterráneo per a dur a terme la noble tasca de rescat i auxili d'aquelles persones que estan en perill d'ofegament dins d'una pastera al Mediterrani, se li va denegar el seu atracament, ple de gent, a qualsevol port d'Itàlia, així com de Malta per part de les seues autoritats respectives, per a auxiliar a més de sis-cents persones, que havien segut rescatades per dit vaixell, d'una pastera en la qual malnavegaven. Per motius humanitaris, el govern espanyol, ha procedit a acollir-los, en qualitat de refugiats. El vaixell en qüestió, que en realitat en són tres: el mateix Aquarius, l'Orione i el Dattilo, estos dos últims de l'armada italiana, han atracat al port de València, on s'ha atés d'urgència als seus ocupants. Moltes i molt variades han sigut les crítiques que han encés les xarxes socials amb comentaris de tot tipus: a favor i en contra d'acollir a tots els refugiats que hi ha muntats al vaixell. I no podem deixar d'oblidar que, a la guerra civil espanyola, la zona republicana es va dividir en dos. Una, la zona situada més amunt de l'Ebre, Catalunya, que, a mesura que anava perdent la guerra, s'anava replegant cap a la frontera amb França. En acabar la guerra civil, França va obrir la seua frontera perquè els exiliats espanyols s'instal·laren a uns camps de concentració ubicats a les platges de Port Barcarès i d'Argelès, on, custodiats per gendarmes senegalesos, i en unes condicions infrahumanes, esperaven poder tornar a Espanya o marxar cap a l'exili. Varios vaixells els varen transportar a gran quantitat d'ells a Mèxic, que els va acollir com a refugiats. L'Ipanema, el Mexique, el Flandra, el Nyassa o el Serpa Pinto II, varen ser el nom dels vaixells que els va traslladar fins a Mèxic. Altres es varen quedar a França i es varen vore obligats, en començar la segona guerra mundial, a enrolar-se a l'exèrcit francés com a personal civil per a dur a terme llavors de contingència i infraestructura, com cavar trinxeres en la frontera entre França i Alemanya. Gran part d'ells varen acabar al camp de concentració de Mauthausen, amb el dramàtic desenllaç que tots coneixem. La zona republicana per davall de l'Ebre, que englobava les províncies de Madrid, Guadalajara, Conca, Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Jaen, Ciudad Real i Albacete, a mesura que anaven perdent la guerra, anaven retrocedint sobretot cap als ports de València i d'Alacant des d'on, també en vaixells, varen partir cap a l'exili. Cal destacar el vaixell Srandbrook, que va partir del port d'Alacant també cap a Mèxic, ple de compatriotas nostres. La història, que de per se és cíclica, de nou es torna a repetir. Huitanta anys després, el port de València ara és lloc d'arribada d'exiliats que fugen d'una altra guerra: la de Síria que, des de l'any 2011, massacra un poble, que fuig de la barbàrie i del desori. En l'Aquarius viatgen els desheretats de la terra que busquen un futur millor per a ells i els seus. I no puc evitar recordar aquell passatge de la Bíblia, que diu: "Vaig ser immigrant i em vàreu acollir".

Fotografia: http://ibikevalencia.com/tours/tierraymar/

Mecanografia

A ca ma mare, a un racó de l'habitació on jo dormía quan era fadrí, amagat davall de la tauleta on jo estudiaba, hi ha un maletí verd on dins hi ha una màquina d'escriure. Amb ella va aprendre a escriure la meua germana i, més tard, també vaig aprendre a escriure jo. Es tracta d'una Olivetti studio 45, portàtil, de color verd, feta en ABS, que varen comprar els meus pares allà pels anys setanta del segle passat, quan la meua germana estudiava a l'Acadèmia Cumbre, més comuntment coneguda com a "Don Pedro". Es tractava de les noves tecnologies dels anys setanta i que, en l'actualitat s'ha convertit en una autèntica peça vintagge de museu. L'altre día, la vaig traure del seu maletí. Li vaig llevar la funda que la cobreix i li vaig enrotllar un full dins del carro. Feia temps, molt de temps que no l'utilitzava. Anys, molts anys. I, amb el full dins del carro, vaig començar a teclejar. El seu soroll característic, em va traslladar a l'acadèmia on, ja fa més de trenta anys vaig aprendre mecanografia. Primer a la Casa de la Cultura de Paterna on, la meua germana donava classes de taquigrafia i mecanografia, on hi vaig assistir durant tres anys seguits i, on vaig aprendre a escriure a màquina. Més tard, a l'acadèmia que dirigia un fervorós D. José Morales a sa casa, al barri d'Alborgi de Paterna, on vaig assolir aquells coneixements mecanogràfics. I no puc evitar tornar a escoltar el soroll característic de vint o trenta màquines d'escriure alhora,  mentre quaranta o seixanta mans polsaven d'una manera dessaforada i convulsiva les tecles del teclat, el mecanisme de les quals espentava la tecla cap avant, que colpejava en el full insertat en el carro, deixant marcada la lletra polsada, al premer la tecla sobre la cinta entintada i esta sobre el paper en blanc. O la campaneta csracterística del timbre marginal, que avisava quan s'arribava al final del rengló. Aleshores es premia la palanca del carro lliure, que feia canviar de línia, alhora que es tornava al marge de la esquerra, per a continuar escrivint en una nova línia. O la tecla de reculada, que permetia retrocedir un espai, per a corregir una lletra equivocada. Amb el paper tipp-ex s'havia de tornar a polsar la lletra equivocada, per a dissimular-la en color blanc. Aleshores es polsava la tecla correcta, que es marcava en el paper, tot i notant-se una miqueta l'esmena feta en el paper. O la tecla de canvis de majúscules, que en polsarla, s'elevava la tecla de la lletra, i es marcava en majúcula en el paper. O la tecla fixadora de majúscules, la finalitat de la qual, consistía a fixar el tipus de lletra majúscula. A partir d'eixe moment, tot el que s'escriquera amb la máquina d'escriure apareixeria escrit en majúscules. Amb esta máquina d'escriure vaig aprender a escriure a máquina. I amb ella vaig pasar a net aquells primers versos que, en aquell moment escrivia. Quan em vaig comprar l'ordinador, la màquina d'escriure la vaig guardar al seu maletí per a dormir el somni del temps. I ara, un dia qualsevol, he tornat a recordar aquells temps en què la màquina d'escriure era la nova tecnologia del moment.