Barral

 Un barral és eixe recipient de forma bulbosa o cònica que s'allarga per la part superior en un broc gran, per on s'ompli, i per la part inferior en un altre broc llarg que arranca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid quan el recipient es decanta convenientment, Si som una miqueta puristes, podem observar que hi ha diferents tipus de recipients, segons el seu cos tinga forma bulbosa o més arrodonida o més bé rectilínia i cònica. El primer suposat s'anomena porró, mentre que el segon és el que s'anomena barral. El primer té el forat del broc de la part inferior per on xorra el líquid més prim, mentre que el segon té un forat més gros, por on cau de forma més generosa el líquid que hi ha dins. Es tracta d'un recipient que va ser creat amb vocació d'hospitalitat, amb la intenció de compartir amb els altres aquell líquid que allí dins reposa, normalment vi negre, vi blanc, cervesa, cassalla, anís..... És, a més a més, un artefacte ecològic que, una volta rentat amb un xorro d'aigua abocada al seu interior pel broc gran, només cal donar-li unes quantes sacsejades i deixar caure dita aigua pel mateix broc per on ha entrat, per a considerar que ja està prou net per a tornar a omplir-lo de nou. Igual que l'Estellés parlava a un poema seu del pimentó torrat tallat a tires que l'enlairava entre els dits, amb un pessic de pa, com fan els pobres, el glop deixat caure des del barral també té la seua litúrgia que consisteix a agafar amb una mà, normalment la dreta el barral, sostenint amb el dit gros el broc de la part inferior per on xorra el líquid, mentre que el dit índex sosté el broc gros per on s'ompli de beguda, fent una espècie de pinça perquè no caiga a terra, mentre els altres dits i també el replanell de la mà mantenen l'equilibri perquè el barral no caiga a terra. Està totalment prohibit tocar amb els llavis la punta del broc per on es decanta el líquid. El xorret comença a caure a una distància, a penes d'un dit des dels llavis fins al broc del barral. I la gràcia consisteix a anar allargant el braç, fent que eixe fil líquid que va caient, cada volta vaja caient a una alçada més alta, dibuixant en l'aire una paràbola de líquid element que durarà més o menys temps, d'acord amb la set que tinga qui en eixe moment està bevent i l'agilitat que tinga en beure. El secret consisteix en el fet que, al mateix temps que va caient el líquid directament a la boca, s'ha d'anar tragant el glop de forma coordinada, per a no entravessar-se, alhora que s'ha d'anar espai en no tacar-se la camisa que un porta en eixe moment posada. Ara mateix, no recorde quan fou l'última volta que vaig beure d'un barral, deixant caure el seu contingut de forma generosa. Tan sols recorde el plaer i el delit d'anar bevent el seu contingut, de forma plàcida, mentre el sostenia amb la mà dreta, durant una certa estona.

Capvespre

 El capvespre és aquell moment del dia en el qual el sol s'amaga per darrere del ponent, normalment, per darrere de les muntanyes. O per darrere de l'skyline de la gran ciutat. O per darrere dels taronjars de la Corrucossa. Alguns, fins i tot, tenen el privilegi de poder gaudir del seu capvespre a la vora de la platja, mentre el disc solar s'amaga per darrere de la mar. No sempre s'oculta a la mateixa hora. En hivern sol ser abans, al voltant de les cinc o les sis de la vesprada, mentre que en estiu la posta de sol és més tard, al voltant de les deu. Fins i tot, segons el paral·lel en el qual ens trobem, el dia és més llarg o més curt, segons on estiguem en eixe moment. Així, qui residisca a l'equador de la terra, podrà vore que el sol sempre es pondrà a la mateixa hora, en qualsevol de les estacions de l'any, mentre que qui visca a qualsevol dels polos, viurà mig any de dia ininterromput, mentre que els altres sis mesos restants els viurà en una nit permanent. El moment del capvespre, és aquell en el que conclou una dura jornada viscuda entre la ziga-zaga de la vida quotidiana i els atzucacs que porta darrere seu. Hi ha dies més durs. Hi ha dies més dolços. Hi ha dies més bonics. Hi ha dies més lletjos. Hi ha dies assolellats. Hi ha dies de pluja. És el moment suprem de preparar el sopar, el qual pot ser més frugal o pot ser més contundent, segons el dia viscut, encara que hi ha qui se'n va al llit sense sopar. Després de sopar, arriba el moment d'anar-se'n al llit. És el moment més delitós de tot el dia. És temps de fer un xicotet balanç del dia viscut, de tot allò que un ha anat fent al llarg del dia, de les coses bones i de les coses roïnes. D'allò que s'ha fet i d'allò que s'ha deixat de fer. D'allò que s'esperava fer i d'allò que s'ha fet sense voler. En el capvespre de les nostres vides, serem examinats en l'amor, va deixar escrit un místic san Juan de la Cruz, ja fa un bon grapat d'anys. No recorde on, hi ha un rellotge de sol dins del qual hi ha escrita una frase una miqueta inquietant a mode de sentència, que diu Una de éstas es para tí. Cadascú té reservada una posta de sol, que arribarà quan corresponga. Abans o després. Tan sols demane que la meua posta de sol, siga en estiu, a poder ser el dia més llarg de l'any, i que la meua mà la sostinga la persona que més estime. Quan arriba la nit, tot es farà fosc. És inevitable. Més les estrelles tentinejaran penjades a la volta del cel per a il·luminar-nos el camí. A més a més, sempre tindrem la grata esperança, afortunadament inevitable també, de què en unes hores tornarà a ser de dia.

Huit-cents cincuanta

 Crec que ja he escrit alguna altra volta ací al blog, que mon pare va ser forner, a un forn que hi havia a València, al carrer de la Corretgeria, on ara hi ha una Pizzeria. Dormia de vesprada i a poqueta nit, s'alçava, s'arreglava, agafava el trenet i anava al forn. Allí s'estava tota la nit treballant: amassava el pa, el deixava unflar, el ficava dins del forn, el treia, el deixava gelar i l'arreglava a la panera, perquè tinguera bona vista al taulell. De matí coïa les cassoles d'arròs al forn que les parroquianes portaven, fins que es feia pràcticament l'hora de dinar. Tornava a casa, dinava i es tornava a gitar. I així successivament cada dia. Per a anar de Paterna a València, agafava el trenet a l'estació de Paterna, i el deixava en la parada del Pont de fusta. Era l'últim tren del dia que passava per Paterna, fins a l'endemà. Una volta arribat a València, passava el pont que aleshores anava per damunt del riu Túria, travessava el carrer Navellos, la plaça de la Mare de Déu i, en eixir del carrer Micalet, girava a la dreta pel carrer de la Corretgeria, fins a arribar al forn que duia el nom del carrer. Este recorregut el va fer durant anys i anys fins que, en arribar els anys setanta, aquell trenet tan amanosset que agafava el varen suprimir. Aleshores es va plantejar traure's el carnet de conduir. Se'l va traure i es va comprar un cotxe. D'esta manera es podia permetre tindre una certa autonomia a l'hora d'anar als llocs, no només per a anar a treballar. Es tractava d'un huit-cents cinquanta, de segona mà, que li va comprar a un home de Paterna, de color gris, de tres portes, amb els seients abatibles, amb la tapisseria d'escay color granat, que feia que un acabara amb les cames suades en estiu. A diferència dels cotxes de hui en dia, duia el maleter en la banda de davant, mentre que el motor el duia a la banda de darrere. En eixe cotxe, vaig viure la meua infantesa, la meua adolescència i part de la meua més tendra joventut: Amb ell em portaren al metge especialista del carrer Alboraia quan m'operaren de les angines amb sis anys, amb ell anàvem a la caseta dels caçadors el diumenge de Pasqua, amb ell anàvem a l'horta, amb ell fèiem tots els viatges que vàrem tindre necessitat de fer i amb ell vaig deprendre a conduir, pel polsós camí dels Fondos. Hi va haver un moment que ja va superar la seua vida útil. Era ja a finals del huitanta i un senzill Citroën Visa Super E, el va substituir. I, ara que, a poc ha, al poble de la meua dona han estat de festes, s'hi va organitzar una concentració d'automòbils antics on es varen ajuntar tota classe de vehicles de més de trenta anys, en vore un huit-cents cinquanta de color blau, semblant al que teníem fa més de quaranta anys, no puc evitar recordar aquells dolços temps en els quals els meus somnis infantils viatjaven a lloms d'un huit-cents cinquanta.

Dolor y Gloria

Fa uns mesos, es va difondre a bombo y plateret, el rodatge d'una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar anomenada Dolor y gloria. I ja en este mateix blog ens vàrem fer ressò d'este esdeveniment que va alterar la vida quotidiana de Paterna i vàrem escriure una entrada al respecte. (Si cliqueu al següent enllaç: (Pedro Almodóvar a Paterna), podreu llegir l'entrada que es va publicar al respecte). Una volta estrenada la pel·lícula, vàrem tindre ocasió de poder visualitzar-la al cine. Ara, l'Academia del Cine, ha triat este film com a candidata que representarà a Espanya, en la competició per l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa. La disputada selecció ha estat entre les pel·lícules Dolor i Gloria, de Pedro Almodóvar, Mientras dure la guerra, de Alejandro Amenàbar i Buñuel y el paraíso de las tortugas, de Salvador Simó. Al final, el reconeixement se l'ha endut la pel·lícula del director manxec, la qual, com ja hem tingut ocasió de comprovar, es va rodar part del film a Paterna, concretament les escenes que parlen de la infantesa del personatge principal, Salvador Mallo, representat pel xiquet Asier Flores i que en la seua maduresa és representat per Antonio Banderas. Com bé sabem, al llarg de l'hora i mitja de producció se'ns conta la vida d'un aclamat director de cine que es troba en la seua maduresa. Els seus records d'infantessa al nostre benvolgut poble de Paterna, els primers amors, els primers desitjos,, la mare.... i el Madrid dels 80 en plena època de la moguda madrilenya, on va desenvolupar la seua carrera com a cineasta. Ara, una volta triada esta pel·lícula per part de l'acadèmia del Cine, el següent pas és que els corresponents acadèmics de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques estatunidenca la trie, entre totes les pel·lícules de la resta de països que es presenten a este flamant guardó. En una primera etapa es fa pública una llista de nou pel·lícules seleccionades, per a acabar fent l'anunci oficial de les cinc pel·lícules nominades finals, que seran les que competiran per l'apreciada estatueta. De moment, esta emocionant pel·lícula ha guanyat al Festival de Cannes el premi a la millor interpretació masculina que ha recaigut en l'actor Antonio Banderas. Esperem que el diumenge 9 de febrer de l'any vinent, al Dolby Theatre de Hollywood, a Los Ángeles, estiga entre les cinc nominades i que, igual que en el seu moment una emocionada Luise Rainer, al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles va esgarrar el sobre corresponent per a cridar el nom de la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa per Volver a empezar ("Volveg a empesag"), que l'actor o l'actriu que per a la propera 92 edició dels Òscars, en esgarrar eixe mateix sobre, que llisca Dolor i Gloria ("Dolog i Glogia"), per a alegria de tots nosaltres. I que el famós director Pedro Almodóvar nomene a la seu i bressol del cinema el nom de Paterna, tal com el nostre benvolgut Antonio Ferrandis va fer quan va guanyar aquell oscar l'any 1982 per la ja nomenada Volver a empezar.

Espardenyes de careta

L'espardenya de careta és aquell tipus de calcer amb la puntera i el taló de tela, normalment de color blanc, amb dos vetes de color negre, que s'enrotllen per la part de baix de la cama i que es lliguen al turmell. Solen tindre la sola d'espart o de cànem trenat. Es tracta d'una peça de calcer tradicional, en la que la tira de la puntera sol ser prou estreta com per a què el dit menut, sobreïsca per fora de l'espardenya, i que se sol utilitzar especialment en el món rural de les nostres comarques. No eixa de ser curiós que sent un calcer amb una denominació tradicional valenciana com és la de Espardeña de careta i taló, esta expressió ha tingut la seua translació al castellà, especialment a les terres valencianes de parla castellana de la Serrania com a esparteñas de carica y talón, El diccionari de Vicente Llatas, "El habla del Villar del Arzobispo y su comarca" replega la paraula esparteña: f. alpargata. En Val., espardenya i posa un exemple: "Vengo de comprame unas ESPARTEÑAS de cañimo". La connexió de les dos expressions, en valencià i en el parlar xurro, és la mateixa: l'agricultura. És una peça còmoda per al treball en el camp, encara que quan no hi havia més remei que entrar a un camp enfangat, el llaurador solia llevar-se les espardenyes de careta i hi entrava descalç. Hi havia un acudit que feia referència a esta circumstància, segons el qual, un deia "Per a entrar en eixa casa, cal llevar-se les espardenyes". i l'altre interlocutor deia en to burleta "Que hi ha fang o què?". El nostre folklore més tradicional, les replega com un element més de la seua indumentària, als diversos vestits regionals. Així mateix, els diversos grups folklòrics existents també la utilitzen. De fet, fins i tot els Momos que acompanyen a la Moma les calcen, a diferència de la Moma, que porta sabata de color blanc, per a distingir en este cas la virtut dels pecats. La nostra cultura popular també les nomena: "A la vora del riu mare / m'he deixat les espardenyes / Mare no li ho diga al pare / que jo tornaré a per elles," El nostre poeta Vicent Andrés Estellés va escriure un vers anomenat "Spill o llibre de les dones", el contingut del qual és només un vers que diu "Si són les espardenyes..." on cita com a paratext esta cançoneta popular, tot amb un evident propòsit burleta. La globalització ha fagocitat esta peça de calcer que tenia una finalitat evidentment agrícola, duent a terme una adaptació de la mateixa als nous temps de la mateixa i creant un tipus de calcer modern, informal, que igual combina amb uns vaqueros que amb un pantaló curt. En definitiva, les espardenyes de careta són aquell tipus de calcer senzill, humil, casolà, de poble, que replega l'essència de l'horta. I, ara mateix, ací en este blog, en record dels meus avantpassats, que varen ser llauradors, que gastaren, suaren i trencaren este tipus de calcer, escric esta setmana esta entrada en el meu blog.

Que no s'apague la metxa

 Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.

Moros i cristians

 El 10 d'abril de l'any 1238, el rei Jaume I, va conquerir el poble de Paterna. Es va tractar d'una conquesta pacífica, a conseqüència d'un pacte entre els representants reials i els de la localitat, per la qual cosa, no va haver-hi cap lluita al nostre poble a conseqüència de la reconquesta. No va caldre, per tant, repoblar el nostre poble amb una "Carta-Puebla" com sí que va ocórrer a altres localitats, sinó que els habitants paterners musulmans, no varen ser expulsats, perquè varen continuar vivint a Paterna. Més de set segles després d'aquells fets històrics, uns jóvens festers, en plena explosió de les festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, es varen vestir de moros i, emulant les desfilades mores de poblacions amb tradició festera com Alcoi, Cocentaina, Albaida i tants altres, sobretot de terres alacantines, varen fer un desfile moro pels principals carrers de Paterna. Esta desfilada que va nàixer a principis dels anys setanta, entre la improvisació i la diversió, la festa informal i l'amor pel seu poble, va clavar a terra la rella de la festa mora i cristiana a Paterna, fins a arribar a tot el desenvolupament fester que ha tingut fins al dia de hui i del qual podem gaudir el penúltim cap de setmana d'agost. Quina significació té que hui en dia, set-cents anys després d'aquella reconquesta, que es continue celebrant esta efemèrides? Diuen que la paraula Comparsa és una expressió que prové de l'italià i que fa referència a aquell conjunt de persones que en les representacions teatrals, figuren i no parlen. Segons pareix, al segle XVI, al nord d'Itàlia, les companyies de teatre varen crear eixe tipus de personatge que actuava més bé com a figurant. I d'ací, va evolucionar com a grup de persones que desfilen pels carrers de qualsevol ciutat. Si a esta paraula li afegim el qualificatiu mora, estem parlant de solemnitat, pompa, exotisme i diversió. Si li afegim el qualificatiu cristiana, ens referim a tradició, alegria, ostentació i festa. Si parlem de comparsa mora i cristiana, parlem de fraternitat i de germanor. En les comparses mores es reviu l'esperit d'aquells moros que vivien a Paterna abans de la reconquesta, dels quals hem heretat, entre altres coses, la ceràmica i el regadiu de Paterna, mentre que en les comparses cristianes es reviu l'esperit d'aquells cavallers que varen vindre en companyia del Rei Jaume I. Com no podria ser d'una altra manera, d'entre tots ells, hem de destacar la figura d'Artal de Luna, a qui se li va concedir l'Alqueria de Paterna i Manises, tal com distribuïx el llibre de repartiment. En el cas del nostre poble, a Paterna, esta reconquesta fou duta a terme d'una manera pacífica. Que estes festes que ara comencen, siguen la manifestació plena de la fraternitat, l'amistat i la germanor entre tots els paterners, i que, sobretot, predomine l'esperit pacífic que sempre ha existit al nostre poble al llarg de la nostra història.

Armes

Este passat dilluns ens vàrem desdejunar amb la trista notícia de què almenys 31 persones varen morir víctimes de dos tiroteigs ocorreguts este cap de setmana passat als Estats Units. Un es va dur a terme a la localitat de Dayton, a l'estat d'Ohio, on un xicon de vint-i-quatre anys va obrir foc matant a almenys nou persones i provocant vint-i-set ferits. L'altre, va ocórrer a la localitat d'El Paso, a l'estat de Texas, en la frontera amb Mèxic, on un jove supremacista blanc de vint-i-un anys va entrar amb un rifle d'assaltament a una tenda i va començar a disparar de forma indiscriminada contra la gent que allí hi havia, amb la intenció de matar mexicans, matant-ne a vint-i-dos persones i deixant ferides a vint-i-quatre. No deixa de ser curiosa la doble moral de la societat nord-americana que, si bé es commociona davant d'esdeveniments tan luctuosos com els viscuts, després les seues autoritats no són capaços de prendre cap de decissió seriosa amb la intenció d'acabar amb l'acopi indiscriminat d'armes per part de determinats sectors de la societat nord-americana que, sense cap de mirament és capaç de tindre a sa casa vàries pistoles, uns quants rifles d'assaltament, unes granades de mà i, si els deixaren algun míssil Tommahawk amagat al jardí de sa casa. Probablement tot el muntó de diners que mou la indústria armamentística a aquell estat, acaronat per lobbys propis com pot ser l'Associació Nacional del Rifle, fan que es mantinga a perpetuïtat esta situació que, de tant en tant causa commoció i alarma a tots els mitjans de comunicació. L'excusa perfecta i ideal per la seua part, sol ser l'article 4 de la segona esmena de la constitució dels Estats Units, que diu el següent: "A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep ams bear arms shall not be infinged", és a dir que "Seient necessària una milícia ben organitzada per a la seguretat d'un Estat lliure, el dret del Poble a posseir i portar armes no serà infringit". Si fem una miqueta d'història, esta esmena va ser aprovada el quinze de desembre de 1791. És a dir en l'època del llunyà oest, on es matava a un només pel gust de vore'l fer carasses. Al segle XXI, és a dir, dos-cents vint-i-huit anys després d'ser aprovada dita norma, esta hauria d'estar vigent? En una època en la qual la societat ja està organitzada de tal manera que la defensa interior la duen a terme les diverses policies existents i la defensa exterior l'exerceix tal volta un dels exèrcits millor preparats com és el dels Estats Units, cal fomentar l'ús de les armes en la societat civil? La violència no engendra només que violència. En definitiva, com deia Martin Luther King, que també va ser víctima de la violència a la qual hem fet referència en esta entrada, "Hem aprés a volar com els pardals, a nadar com els peixos; però no hem aprés el senzill art de viure com a germans".

Brot

Fa uns anys, un Nadal passat, la meua dona i jo, vàrem comprar una planta ornamental per a col·locar-la en un lloc concret del menjador, exactament en el racó on conflueixen els dos sofàs que estan davant del televisor en forma d'angle de noranta graus, immediatament davant mateix de la làmpara de peu que fa de vèrtex. Amb el temps esta planta de fulla allargada, va començar a marcir tristament, de forma inesperada. Aleshores, vàrem optar per traure-la al balcó perquè li donara el sol i l'aire i vore si d'eixa manera aconseguíem reviscolar-la una miqueta. Li vàrem tirar guano líquid, la vàrem regar, li vàrem afegir terra fertilitzada, tot perquè la planta sobrevisquera. Vàrem aconseguir que almenys el seu deteriorament no anara a més. Però encara així, les puntes de les fulles es varen continuar secant, tot donant una imatge de planta mig moribunda de tal manera que, ens estàvem plantejant que si no reviscolava d'ací a la tardor, l'arrancaria per a plantar a la maceta un altre tipus de planta que ens durara més temps. De fa uns dies cap ací, com si la planta ens haguera escoltat i ens haguera comprés, a la seua soca va espellir un xicotet rebrotim que, a poc a poc, va començar a créixer i créixer, com si es tractara d'una espardenya de color verd. La veritat és que no vaig donar crèdit a allò que estava veient davant de mi. Immediatament, la vaig començar a regar, a adobar, en definitiva a estar pendent d'ella, per a què eixe nou rebrotim no es morira. I, la veritat és que, de moment va sobrevivint. Este fet natural que ha permés que a la soca d'una planta ornamental brote una nova vida a partir d'una planta ja vella i a punt de ser arrancada, m'ha fet plantejar la següent reflexió: Cada dia prenem una sèrie de decisions que ens van guiant al llarg de la nostra vida: Des d'aquelles que són més aviat banals, com podria ser si comprar el pa en el forn del cantó o al supermercat, fins a decisions més serioses que ens comprometen a nosaltres mateixos, bé de tipus laboral, professional o més bé de tipus personal. A partir d'eixes decisions preses, hi solen haver una sèrie de conseqüències que ens afecten directament a cadascun de nosaltres. Sempre es prenen dites decisions pel bé de nosaltres mateixos. Però hi ha vegades que no, que més bé ens perjudiquen. I en este cas no hem de fer més que assumir les conseqüències d'estes. Però encara així, siga la situació en la qual ens podem trobar, sempre hi haurà un motiu per a l'esperança. Sempre hi haurà un deus ex machina que pot variar la situació en la qual ens podem vore, i que farà que allà on no hi havia solució, aparega, quasi com per art de màgia una solució màgica per a la situació en què ens trobem. Com que a la soca d'una planta moribunda aparega un rebrotim que faça que la vida continue allà on s'esperava mort i tristesa.

"El viaje de John"

Una volta més, les xarxes socials són les que ens descobreixen la publicació d'un nou treball dins del nostre panorama musical. En este cas, es tracta del grup acústic paterner Perros Verdes, que acaba de publicar en format CD un nou LP anomenat El viaje de John. En ell, els seus integrants, Toño Bravo a la guitarra espanyola, Pepa Bravo, la veu i Pedro Bachiller, percussió, ens tornen a delitar amb esta nova publicació musical digna d'encomi. Si ja la seua primera publicació anomenada La memoria de los árboles, enregistrada i publicada a juny de 2011, ens va deixar amb la boca oberta al llarg de les seues impressionants onze cançons que la componen, huit anys després, el nostre benvolgut grup paterner ens torna a sorprendre amb 12 temes, a quin de tots millor. Dotze cançons com dotze campanades de mitjanit, cada una d'elles amb una història interna pròpia. Dotze estels de llum, amb lletres riques, plenes de contingut, de qualitat i de substància, que duen en si mateixa l'essència d'una interpretació extraordinària. Amb un aire pur i càlid, a les seues composicions de producció pròpia, hi ha una barreja d'estils que passa per la bossa nova i el jazz i unes gotetes de flamenc i pop, mescla que fan que la música d'este grup siga el còctel ideal per a escoltar-lo a poqueta nit, en un ambient envoltant, acollidor, il·luminat amb llums de neó ultravioleta, a la terrassa d'un pub mentre un sosté a la mà una copa alhora que xarra animadament amb els amics. Als seus concerts càlids i sincers, a més a més de les seues cançons de producció pròpia, solen acompanyar al seu repertori versions de clàssics adaptats per ells mateixos a les quals els donen el seu tret personal. En este disc és magnífica l'adaptacio musical del famós poema d'Antonio Machado He andado por muchos caminos del seu més conegut encara poemari Soledades. Galerías. Otros poemas. Majestuosa la versió de l'I say a little prayer d'Aretha Franklin, on una gran Pepa li fa puntetes amb la seua veu a la deessa del Soul. També s'inclou l'entranyable cançó 186 escalones. Viaje al infierno, que forma part de la banda sonora del més entranyable encara, documental El pas per l'infern. Els paterners oblidats, en el qual, modestament, vaig escriure el guió original.  Les cançons d'este nou disc, interpretades amb la sàvia destresa de la mà de Toño a la guitarra, l'extraordinària veu d'ensomni de Pepa i el ritme increïble de Pedro, van acompanyades de la saviesa i l'estima d'amics músics que li donen a este LP, un toc molt elegant, Així es manifesta als títols de crèdit del CD, on es diu que "aparecen el flamenco de Juanito, el jazz de Manolo y Peter, el blues, rock, soul y pop de Salva, Moncho, Carlos Ruiz, Gerar, Rafa y Guille, la bossanova de Carlos Fernández, la electrónica y visión musical de Jorge, la frescura de Álvaro y Adriana, las letras de Iulia y Zoila, el diseño de Moncho, las fotos de Paco, todos artistas enormes." El viaje de John és en definitiva, una aposta musical pel treball ben fet, ben travat, ben elaborat, ben acabat i ben construït, que val la pena escoltar-lo i escabussar-se en ell, cap a poqueta nit, a última hora de la vesprada.

Videoplip promocional