Suspensió

La verdadera festa en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, és aquella que està gravada a sang i foc dins de l'ADN del paterner. Ja ho diu la lletra de l'himne de la Cordà: "foc, foc i foc... ". És la que naix de dins del cor dels paterners i es manifesta en forma de femelleta, passacarrer, catxap, coetó, paella, espasa mora o Trasllat. Segurament si esta festa nostra paternera haguera nascut a conseqüència d'estímuls externs com poden ser la necessitat de mantindre una tradició, perquè aixina ho han fet els nostres antics i aixina ho hem de fer nosaltres, i arguments igual de peregrins, el més probable és que la nostra festa ja s'haguera extingit fa un bon grapat de temps, com ja ha passat amb altres festes locals que dormen en el somni i el record dels nostres avantpassats. Enguany, donades les circumstàncies d'emergència sanitària provocades per la pandèmia ocasionada pel coronavirus, la Comissió de Festes de Paterna, en un exercici de responsabilitat i maduresa, ha pres una decisió històrica que és la de suspendre les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer corresponents a l'any 2020. Es tracta d'una decisió, a més a més, extraordinària, no tant pel fet de la suspensió en si, que ja s'ha produït en contades ocasions al llarg de la nostra història: per motius de revoltes, com ja va succeïr a l'any 1873 amb un alçament carlista, o per motius bèl·lics, com ja va passar durant la Guerra Civil En este cas que ara mateix se'ns presenta, la seua peculiaritat ve ocasionada pel motiu, ja que no hi ha intervingut la mà de l'home perquè es suspenguen les festes, com ja va passar a l'any 1890, en que un brot de còlera obligà a suspendre les nostres festes. Ara també, un malèvol virus ha ocasionat un estat d'alerta sanitària i de pandèmia global que hi ha produït la paralització de la vida quotidiana en tot el món. I no puc evitar mirar cap enrere en el temps i recordar aquells dies en els quals la festa paternera era la il·lusió en l'espera de tot un any. O l'alegria dels dies de trasllat del Crist de la Fe a ritme del pasdoble Amparito Roca. O la meua emoció en replegar de la mà de la Regina de les festes la Flor Natural. O l'elegància en brandar l'espasa mora de Mariangeles la Cota. O la mà invicta d'un incombustible Pepin en alçar la llum roja per a indicar que ha conclòs la Cordà. O el fervor, la devoció i el respecte de tot el poble de Paterna cap al Crist de la Fe en la seua Processó General.... Tot açò, pot destrossar-ho un virus més menut que un pensament? Evidentment, no. I un milió de voltes no. L'estat d'alarma passarà. La pandèmia ocasionada pel coronavirus, passarà. Les festes d'enguany se suspendran. Però eixa festa gravada a sang i foc dins de l'ADN del paterner reviscolarà des de les seues entranyes, oferint-nos a tots els paterners unes festes renovades. Perquè realment podrem dir que hem vençut el coronavirus, no el dia en el qual este virus desaparega del rostre de la terra, sinó quan puguem abraçar-nos sense cap de por al contagi a qualsevol persona que ens rodege. Aleshores serà quan el coeter major encendrà la flama verda, donant inici de nou a una nova Cordà.

Confinament

Vivim des de fa més d'un mes, en un estat d'alarma declarat pel Govern, a conseqüència de la pandèmia ocasionada pel Coronavirus, que ens té confinats a tots als nostres domicilis, sense poder eixir a cap de lloc que no estiga autoritzat, com pot ser anar a comprar, a atender a una persona major, passejar el gosset i circumstàncies similars. Els carrers estan pràcticament buits i és anecdòtica la presència de persones i de vehicles pels carrers. A conseqüència d'eixe estat d'alarma decretat, la seua repercusió més immediata ha sigut l'aprovació de la mesura del confinament de totes les persones als seus domicilis. Si bé el confinament en el seu moment era una pena restrictiva de llibertat que replegava el Codi Penal i que obligava al condemnat a romandre en un espai físic limitat, en este cas el confinament no es tracta d'un càstig, sino d'una mesura administrativa excepcional molt especial, que si bé en un  primer moment té un component molest i, fins i tot agobiant, a la llarga ens donarà la llibertat de poder anar més endavant, a totes les bandes, sense perill de caure en la trampa d'un Coronavirus que s'amaga de manera invisible darrere del lloc més inverosímil que un es pot imaginar. Ara mateix estem vivint un confinament extern, que ens impedeix anar a cap de lloc. Però també podem dur a terme  un confinament interior. Quantes voltes ens hem confinat en nosaltres mateixos? En quantes ocasions hem optat per tancar-los en nosaltres mateixos tot i ignorant els demés? En el primer cas, es tracta d'una mesura administrativa imposada per les autoritats competents, pel nostre bé. En el segon cas és un aïllament voluntari que un adopta per qualsevol motiu, per peregrí que puga parèixer. "Quien me ha robado el més de abril? / Lo guardaba en un cajón, / donde guardo el corazón", cantaba un melancòlic Sabina allà pels anys huitanta. Eren altres circumstàncies i altres temps. Aleshores feia referència amb eixe mes d'abril, a l'amor absent, perdut i ignot. Enguany, el confinament ha produït que este mes d'abril haja passat per les nostres vides sense pena ni glòria. Però, tant en un cas com en l'altre, la sensació de soletat, és la mateixa. De tota experiència viscuda en la vida, sempre podem traure una lliçó a aprendre. I, tal volta este estat que estem vivint, ens puga ajudar a servir per a valorar les coses que tenim, especialment les immaterials, que fins a fa poc no les valoràvem en la seua justa mesura. "La salut i la llibertat són dos dons de gran valia, de les que només es descobreix el seu valor, quan es perden", diu el nostre refraner popular. D'esta manera, a l'igual que un valora la salut quan porta quinze dies gitat al llit per un fort refredat, també és bo tindre consciència del valor de la nostra llibertat de moviments, en estos moments en el que els tenim limitats. I és que, tot açò passarà. I serà una batalleta més que contarem el día de demà als nostres néts. 

Fotografía: https://www.lasprovincias.es/valencia/centro-valencia-vacia-20200315111908-ga.html#imagen1

Diumenge de Rams

Cap a l'any trenta-tres de la nostra era, Jesucrist, el fill de Déu, va entrar triomfant a Jerusalem, muntat damunt d'una burreta que un parell de deixebles seus varen amprar seguint les seues pròpies instruccions: "Aneu al poble d'enfront de vosaltres i hi trobareu un ruc nugat. Desnugueu-lo i porteu-lo. Si algú vos pregunta que per què feu això digau-li que el necessita el Fill de l'Home". Una gran quantitat de gent va eixir amb palmes i branques d'olivera per a rebre'l a Jerusalem, amb la dignitat que es mereixia, on va entrar muntat damunt de la burreta, al mateix temps que cridaven "Beneït el qui ve en nom de Déu", i crits d'exaltació pareguts. Curiosament, dos mil anys després, assistim a una progressiva laïcització de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams fins al dilluns de Pasqua, que du com a conseqüència que totes estes festivitats hagen passat de tindre un caràcter essencialment religiós, a tindre un caràcter més promte lúdic i de descans. Però, al mateix temps, i pel contrari, podem vore com hi ha al llarg de tot l'any, actes merament profans, que duen a terme la sacralització de determinats aspectes del dit esdeveniment, donant-li un aspecte podríem dir-ne religiós, que arriba a semblar-se a un Diumenge de Rams. Així, podem contemplar com en el nostre dia a dia, assistim, amb l'altaveu dels mitjans de comunicació i, més recentment amb la instantània distribució de les xarxes socials, a autèntics espectacles de difusió de masses: Hi ha la gentada d'adolescents que esperen pacientment acampats a la porta d'una plaça de bous que comence el concert del seu cantant favorit. Hi ha polítics als qui els agrada fer-se un bany de masses a un camp de futbol per a demanar el vot dels seus correligionaris ideològics per mitjà de les seues soflames polítiques. Hi ha el famós futbolista que entra a una discoteca mentre els seus seguidors intenten eludir els seus guardaespatles, per fer-se una selfie amb ell. Hi ha l'actor que estrena una pel·lícula i que, al foto call el rodegen els mitjans de comunicació per a fer unes declaracions, alhora que els seus fans intenten acostar-se a ell per a demanar-li un autògraf. Hi ha el torero que, després de tallar un parell d'orelles i el rabo, és aclamat pels seus seguidors, mentre eix per la porta gran de la plaça de bous corresponent, a muscles d'un enfervorit espontani, acompanyat de la banda de música que és l'alegre xilladissa de la seua afició.... Tot açò és Diumenge de Rams. Però el què eixe cantant, o eixe polític, o eixe futbolista, o eixe actor, o eixe torero no ha tingut en compte -o tal volta sí-, és que després d'un rimbombant Diumenge de Rams, ve la Mort i Passió d'un escèptic Dijous Sant, d'un trist Divendres Sant i d'un expectant Dissabte Sant i la Resurrecció d'un assolellat Diumenge de Pasqua. Tot açò, dia a dia ho podem vore als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Probablement, si el nostre Senyor haguera viscut al nostre temps, haguera fet ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per a difondre a tot el món que hui és diumenge de Rams.

Els nets d'Estellés

A mitant de setembre de l'any passat, amb ocasió de la commemoració del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés, la Coordinadora de l'Alumnat, Professorat, Pares i Mares per l'ensenyament públic en valencià, va organitzar una ruta literària sobre el nostre poeta burjassotí pels carrers de València. Vaig tindre notícia de l'esdeveniment per la premsa i vaig inscriure'm. Em va paréixer una magnífica manera d'aprofitar un assolellat matí de diumenge de tardor. Es tractava d'un passeig literari que, tenint el seu inici a la plaça de l'Ajuntament, recorria els principals carrers del centre històric de València, fent parada en determinats llocs emblemàtics, com són la Llotja de València, l'església de Sant Joan del Mercat, el Mercat Central, la plaça de la Reina, la casa d'Ausiàs March, el carrer del Miracle, els banys de l'Almirall, l'església de Sant Esteve, l'Almodí, la plaça de l'Almoina, la plaça de la Mare de Déu, el carrer dels Cavallers, el Portal de la Valldigna, per a acabar en la porta de les Torres dels Serrans. Tots ells, foren llocs pels quals l'Estellés va transitar en el seu moment i, d'una manera o d'altra es troben reflectits a la seua obra poètica, especialment al seu poemari Llibre de Meravelles. A cada parada, es feia la lectura d'un poema, després de fer una xicoteta explicació històrica d'on estàvem en eixe moment i la vinculació que el lloc en qüestió havia tingut amb el poeta. D'eixa manera, entre els carrers de València de nou prenien vida, versos d'Estellés com "no hi havia a València uns amants com nosaltres", "Un entre tants com esperen, s'ofeguen, un entre tants", que redolaven per les pedres de la Llotja, entre les ales del pardalot de Sant Joan i travessaven la porta del Portal de la Valldigna o de les Torres dels Serrans. Este passeig literari va ser amenitzat i dirigit pels nets del poeta, Vicent i Isabel Anyó, els fills de la seua filla Carmina. Ells van ser els que, amb alegria i il·lusió ens van guiar durant tota la ruta literària. Pel camí, entre parada i parada, entre explicació i explicació, entre poema i poema, pensava en la quantitat d'artistes de tota mena que han existit, de fama reconeguda: compositors, escriptors, músics, pintors... que, una volta han desaparegut, tant el pas del temps així com la inacció i també la desídia, moltes voltes duta a terme per part de la família, ha fet que tant l'autor com la seua obra hagen passat a dormir a la nit de l'oblit. No ha sigut el cas del poeta Vicent Andrés Estellés. Per la nostra part, només podem més que agrair a la seua família, sobretot hui, que fa vint-i-set anys que ens va deixar, i en este cas als seus nets, per mantindre encesa la flama de la poesia que el seu iaio va escriure en el seu dia. Ningú no mor del tot mentre se'l recorda. I en este cas, el record del nostre benvolgut poeta Vicent Andrés Estellés, tant de la seua persona com de la seua obra, perviu en els seus fills i, sobretot, en els seus nets.

Quadern de Ca Perla

Quadern de ca Perla, és aquella llibreta de tapes dures i pàgines en blanc que un es va comprar de menut a l'estanc de la plaça del poble un dia assolellat de primavera, amb els estalvis primerencs que ens anava donant la nostra iaia cada diumenge de matí, mentre ens deia "no te'ls gastes tots d'una". Aquella que vàrem guardar a un calaix perdut del nostre escriptori d'escolar i que va dormir en el record fins que, quaranta anys més tard, fent neteja de papers un dissabte qualsevol, se'ns apareix de sobte, i, de colp i volta, ens trobem al seu interior una col·lecció de paraules, un àlbum o un collage on vares apegar amb cura, amb pegamento Imedio, aquell cromo de la infantesa que tant et va costar aconseguir, la milotxa que vares volar aquell diumenge de Pasqua i que et va fer feliç almenys aquell dia, el timbal que vares tocar quan et vares apuntar a la banda de cornetes i tambors que s'acabava de crear al poble, aquelles pel·lícules de la Casa Social que visualitzaves en companyia dels amiguets, el dolor de queixals de l'adolescència que et va traumatitzar tant, la cançó que sonava a la gramola dels recreatius i que generosament havies patrocinat, les expedicions per a berenar els millors fruits dels horts de la contornada... Tots estos records dormen en Quadern de Ca Perla i veuen la llum de la mà de l'editorial Neopàtria. Qualsevol temps passat fou millor? Manel Alonso i Català, utilitzant de nou la fórmula innovadora del crowdfunding i l'estil literari del dietari, estil en el qual ja ens va demostrar la seua destresa a Les petjades de l'home invisible,-llibre del qual ja vàrem parlar- una altra volta, en primera persona ens mostra, des de la maduresa dels anys viscuts, des del record dels temps passats i, sobretot, des de la nostàlgia de les experiències macerades, aquells records d'aquell Puçol dels anys seixanta més casolà i més personal que, a conseqüència del progrés, va convertir la seua fisonomia en una ciutat dormitori, com ha passat a tants i tants pobles de l'àrea metropolitana de València, viscuts per ell i per la generació de què és part, molts d'ells anomenats al llarg de les pàgines d'este llibre. Persones com l'estanquer, Pere el Paco, Nardo el barber, Víctor, la Mitja Figa,el tio Pepe el ceguet, el tio Paco l'Asqueral, el Rullo, Juan Peris el Coeter, el Nano, Paco el basturro, Nelet el pintor, Quelo... són personatges que conformen la banda sonora original de l'autor, uns encara vius i els altres ja en l'hora de la veritat i que, des de l'atalaia del temps fan reflexionar a Manel Alonso al voltant de la vida i al voltant de la mort. Com tanca la sinopsi del llibre, "Quadern de Ca Perla és un híbrid de diari personal, àlbum de records, col·lecció de retrats i un seguit d'artefactes de reflexió i d'opinió, que Manel Alonso ha escrit durant els darrers tres anys. Un llibre que ens oferix una mirada sagaç i amb un punt de nostàlgia sobre la vida i la mort, la senectut, les relacions humanes, el pas del temps i l'empremta de la memòria. Un quadern on l'autor evoca de la mà de diversos personatges uns anys en què el món encara li era un espai per a descobrir". 

Falles 2020

 Sempre he cregut que si algun dia se suspenien les falles, hauria de ser per alguna causa de força major, com podria ser una guerra, una revolució, un atemptat terrorista salvatge, un terratrémol, una riuada o qualsevol altra catàstrofe de caràcter natural que impossibilitara que se celebraren les festes josefines d'una manera normal. De fet, al llarg de la nostra història comuna, només sis voltes s'ha produït la seua suspensió: Una fou l'any 1886, quan els fallers es negaren a pagar la salvatge pujada de l’impost per ocupar els carrers amb els monuments fallers. L'altra per la declaració de la Guerra de Cuba, l'any 1896, justament dos dies abans que les nostres festes començaren. La Guerra Civil Espanyola, també va fer que durant tres anys seguits, el 1937, 1938 i 1939, es tornaren a suspendre estes festes de foc i flama. Enguany, per sexta volta al llarg de la seua història, després de huitanta-cinc anys de celebració ininterrompuda d'esta impressionant festa, les falles s'han ajornat per decisió de l'autoritat competent, a causa d'un virus anomenat Coronavirus Covid-19, el qual amb traïdoria, s'ha colat d'una manera galopant a les nostres vides, quasi sense adonar-nos, com Cavall de Troia del segle XXI, i que està ocasionant mil i un maldecaps a tothom. No deixa de ser curiós com un virus com és el Covid-19, ha sigut capaç de causar una alarma sanitària mundial com la que està causant durant estos dies i que ha dut a terme autèntiques destrosses de tota mena, com ha sigut, en primer lloc, més de cent trenta mil infectats en tot el món, dels quals hi ha vora sis mil contagiats a tota Espanya, havent-n'hi ací a la Comunitat Valenciana, vora dos-cents malalts. També, des d'un punt de vista econòmic, els seus efectes han sigut devastadors: la suspensió de prestigiosos congressos internacionals com el Mobile Word Congres a Catalunya, l'ajornament de tota classe d'esdeveniments de tota mena, així com la caiguda lliure de les cotitzacions a les bosses del món sencer, que han tingut com a conseqüència la presa de decisions de mesures valentes i inevitables per part dels diferents governs, com són el confinament dels habitants de territoris sencers, la declaració de l'estat d'alarma, i altres que s'espera que es prenguem en dies successius. L'ajornament de la celebració de les festes falleres, suposarà un impacte econòmic negatiu prou gran en la butxaca de tots els valencians. Al més d'octubre de l'any 1957, va succeir la tristament coneguda riuada, que va omplir de fang els carrers de la ciutat de València, amb els negatius efectes que tots coneixem. Quan es va posar damunt de la taula la possibilitat de suspendre les falles de l'any 1958, es va arribar a la conclusió de què eixa mesura haguera causat un impacte equivalent a una segona riuada. La situació que estem vivint ara mateix és una situació totalment diferent que la de l'any cinquanta-set. I la decisió d'ajornar les falles a una data futura, és la correcta. Tal volta hauria d'haver-se adoptat abans. Esperem que, una volta es torne a la normalitat, se celebren les festes falleres amb tota la dignitat que es mereixen, o amb més si cap, com també la resta de festivitats ajornades, com per exemple la de la Magdalena a Castelló. I que per part de les diferents administracions públiques es duga a terme el suport de tota classe de messures que estes festes necessiten. I és que, mai un ésser viu tan menut ha causat un mal tan gran com el que està causant al món sencer el Coronavirus Covid-19.

Filant vides

 A Alcublas fa un temps es va crear una associació anomenada "Hilando vidas" la finalitat de la qual és donar visibilitat a la llavor callada de la dona rural, de la dona de la Serrania. Per a aconseguir esta finalitat, estan duent a terme una sèrie d'activitats, entre les quals es troba una molt original, que és la següent: des de fa ja un grapat de temps, més de 650 dones de 18 pobles de la comarca de la Serrania, es reuneixen per a teixer una gran obra d'art, utilitzant com a matèria prima la llana. La seua finalitat consisteix a cobrir les façanes de diversos edificis emblemàtics de la ciutat de València amb panells d'abelles teixits amb llana, com el de la fotografia que acompanya a este post. Es tracta d'hexàgons de diferents colors que representen la forma bàsica dels panells de les abelles, units entre sí, i que donen a entendre d'esta manera una complicitat, un afecte, i un model de treball en equip, que uneix a les dones entre si. És el que s'anomena sororitat. Amb tot açò, es tracta, per tant de posar en valor a la dona i, més concretament a la dona de la Serrania, de la dona rural,  doblement marginada: Pel fet de ser dona i, a més a més, pel fet de viure al món rural. I, mentre contemple diversos panells teixits a mà, no puc evitar pensar en la dona que va nàixer al Villar del Arzobispo o a Alcublas, i que va viure tota la seua vida al seu poble, on es va casar, va tindre fills i es va dedicar tota la vida a la seua casa, al seu marit i als seus fills, que es va fer major i va ser soterrada al seu poble. La que va nàixer a Losa del Obispo o a Chulilla, i als díhuit anys va anar a la capital, a València, a estudiar a un pis d'estudiants i després va tornar al poble on va continuar vivint, o que va conéixer a un xic de València i va arrelar lluny del seu poble i, de tant en tant, se'n recorda de la seua infantessa viscuda al seu poble. La que va nàixer a Tuejar o a Osset i que, vivint lluny del poble dels seus pares, els caps de setmana torna per a atendre als seus pares ja majors. La que va nàixer ja a València, però els seus pares encara varen nàixer a Chelva o a Tuéjar i els estius i dades assenyalades els passa al poble dels seus avantpassats. I és que, no totes les dones han tingut les mateixes oportunitats en la vida. I en el cas de la dona rural, sempre ha sigut la que ha passat més desapercebuda en la nostra societat. Hui, en el dia internacional de la dona, des d'estes senzilles pàgines, volem manifestar el nostre reconeixement a la dona en general i, més concretament, a la dona rural en particular. La que viu lluny de la capital, la que la societat invisibilitza, la que fa front a una casa. Hui, les nostres mans, són les seues mans, la nostra veu, és la seua veu, la nostra paraula és la seua paraula.

Fotografia: http://www.hilandovidas.com/sororidad#mujeres

Camp

Vinc de família de llauradors. El meu Iaio Vicente, el pare de ma mare, va nàixer a una alcria, l'anomenada Alcria de Lleonart, que es troba ubicada a l'horta de Campanar. Quan es va casar amb la meua iaia Sabe, va cultivar unes fanecades de terra que tenia a la Corrucossa, a l'horta de Paterna i que eren les que mantenien a la família. Per una altra banda, el pare de mon pare, també va ser llaurador. També nasqué a una alcria anomenada "Huerto de la Cruz", la qual encara està en peu. Està ubicada al camí dels Molins, en este cas a Paterna. També va viure d'allò que cultivava a les fanecades que tenia a Paterna. Mon pare, al contrari, va ser forner, però mai va abandonar el cultiu de la terra. Així, en els seus temps lliures i, sobretot, en jubilar-se anticipadament, va dedicar-se a conrear la terra, a un camp que teníem a la partida de la Canal Fonda, a Paterna, i que estava pràcticament tocant amb Campanar. La terra, especialment el cultiu de la taronja sempre ha estat vinculada als meus avantpassats i ha marcat part de la meua vida. De menut, anava amb el meu pare a ajudar-lo a les llavors del camp: A rascar, a regar, a tirar guano, a sulfatar, a traure la llenya esporgada per a cremar-la en un clar del camp... El món del camp està estos dies en peu de guerra, donada la situació de desempar i d'abandonament en el qual es troba el sector agrari. I no li falta raó: Preus de les collites tirats per terra, de la mateixa manera que les propies collites, mentre que, al contrari, els preus del guano, pesticides, aigua, sequiatge, jornals... van pujant d'acord amb el ritme de la vida, la qual cosa fa que el camp siga una autèntica ruïna. Sense suport de les administracions públiques, el conreu de la terra no és més que un negoci que fa aigua per totes les bandes. Recorde amb molta ràbia que, en certa ocasió vaig anar a uns grans magatzems situats al centre de València. Hi havia uns basquets de taronges en els quals hi havia una etiqueta on es podia llegir el preu del quilo de taronges: cinc euros i pico. És a dir, un preu exorbitant, mentre que el preu que se li estava pagant al llaurador al camp, no superava apenes els tres euros l'arrova. De fet, quan mon pare venia l'arrova a tres-centes pessetes, ho considerava un triomf. Des d'aleshores fins ara, molt ha plogut, però poc ha canviat la situació, no només al sector de la taronja, sinó al món agrícola en general. El preu de la collita en el camp, continua sent, vergonyosament, escandalosament, el mateix i, fins i tot, més baix. Aleshores, qui s'emporta tot el benefici que li hauria de correspondre al llaurador, que és qui amb la suor del seu front cultiva la collita? El meu sogre, en el seu moment, també va ser llaurador. En el seu cas, allò que cultivava era més aviat cultiu de secà: Olivars i ametlers. I sempre li he sentit dir la mateixa pregària: "Si volviera a nacer, antes me hacía legionario que agricultor". És necessari que es prenguen solucions urgents a l'agònica situació de l'agricultura. Perquè ni les taronges, ni les olives, ni les ametles, ni els ous, es crien en els lineals dels grans magatzems, sinó gràcies a la paciència, la constància i la fe del tenaç  llaurador que encara continua creient en la terra.

Carnestoltes

 Un any més, estem, de nou en Carnestoltes. Arriba aquell període de l'any en el qual l'alegria i les ganes de viure, inunden els carrers de totes les ciutats de la terra. Enguany els Carnestoltes del Villar del Arzobispo, tenen la peculiaritat de què han sigut declarats Festa d'Interés Turístic Autonòmic. Es tracta d'una distinció de caràcter honorífic, atorgada per la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana, per mitjà de la qual, es reconeix una determinada festa, tant de caràcter religiós o laic, donant-li així, el reconeixement, el prestigi i la rellevància que realment es mereix. D'esta manera, amb data de 30 de juliol de 2019, es va publicar al DOGV la resolució de la presidència de la Generalitat Valenciana, per la qual s'atorga la Declaració de festa d'interés turístic Autonòmic de la Comunitat Valenciana al Carnaval del Villar, de Villar del Arzobispo. Al mateix temps que s'atorga dit títol honorífic, s'acorda la inscripció d'ofici de la Declaració concedida, en el Registre especial de festes, itineraris, publicacions i obres audiovisuals d'Interés turístic de la Comunitat Valenciana, secció Primera. Es tracta d'una magnífica notícia per a tots els habitants d'esta fantàstica localitat ubicada a la Serrania de València. I no podem més que alegrar-nos, car eixa distinció reconeix la llavor callada de tot un poble, que va més enllà del temps i també de l'espai. En primer lloc, reconeix a tots aquells que, com la peña del ñudo, en el seu moment, ja fa vora cent anys, varen celebrar amb l'alegria i l'emoció del moment, aquells carnestoltes originaris. En segon lloc, a tots aquells que, a l'inici de la democràcia varen tindre la inquietud de recuperar esta divertida festa: La Penya Cronopios i aquella vintena llarga de villarencs que, encapçalats per Maria Victòria Santiago, primera presidenta del Carnaval del Villar, varen organitzar aquells primers carnestoltes. Era l'any 81 del segle passat i la il·lusió per recuperar tradicions passades, va fer que retornaren del passat personatges de l'imaginari col·lectiu villarenc com ho eren les botargues i el tío de la higuica i que convisqueren amb nous elements festius com ho són la morca, el soterrar de la morca i el chinchoso. O el concurs de les murgues i les seues lletres atrevides, informals i gracioses, En tercer lloc, a tots aquells que, any rere any, s'esforcen per a dissenyar una disfressa més original encara que la de l'any passat, per a impressionar als altres i poder passar així una estona molt agradable. En quart lloc, a les autoritats civils que, siguen del color polític que siguen, sempre han estat recolzant els carnestoltes. En cinqué lloc, a les successives Comissions de Festes que, amb esforç i sacrifici aconsegueixen dur endavant unes festes tan boniques com les que tenim ocasió de gaudir. I, en últim lloc, a tots els que d'una manera o d'altra col·laboren, de manera directa o indirecta, al fet que els carnestoltes del Villar siguen una realitat. Entre tots, s'ha aconseguit que les festes de carnestoltes del Villar del Arzobispo, el Carnaval del Villar, hagen sigut declarades com a festa d'Interés Turístic Autonòmic. L'enhorabona!!

Sabina

Ja fa més de quinze anys, a l'Ajuntament de Castellnovo, en la boda d'un íntim amic, em varen convidar a dir unes paraules dedicades als promesos. I vaig començar la meua intervenció recitant l'inici d'una cançó de Joaquín Sabina. "De sobra sabes, que era la primera / y no miento si juro que daría / por tí, la vida entera, / por tí, la vida entera". Era la primera intervenció que feia amb ocasió de la boda d'un amic i es tractaven d'eixes paraules que a un li naixen de dins del cor i que vaig intentar transmetre generosament a tots els que allí hi estàvem. I vaig voler que eixes primeres, foren les compostes per un músic i poeta amb solera, com és el cas de Joaquín Sabina. El passat dia dotze de febrer, en un concert que va donar al Wizink Center de Madrid, durant l'actuació, va caure de forma accidental de l'escenari, on estava fent el seu últim concert de la seua gira. I precisament el dia que el músic complia setanta-un anys. Va ser traslladat a l'hospital, on va ser operat d'urgència d'un hematoma intracranial. La notícia va córrer com la pólvora, especialment a les xarxes socials, que es varen fer puntualment ressò dels fets. Una volta digerida la trista notícia, un no pot més que recordar determinats moments viscuts, en els que la música de Joaquín Sabina ha format part de la banda sonora de la vida d'un mateix. I el primer record que em ve és el d'Elena Santonja presentant el programa "Con las manos en la masa", en el que, la sintonia de dit programa de televisió, va ser composta pel duo Vainica Doble i interpretada per Gloria Van Aerssen i per un jove Joaquín Sabina. Un altre rècord és el del d'un entretingut programa de televisió anomenat "Si yo fuera presidente", en el que, entre altres, el mateix Sabina interpretava cançons tan boniques com Calle Melancolía "Vivo en el número siete, calle Melancolía. / Quiero mudarme hace años al barrio de la alegría. / Pero siempre que lo intento ha salido ya el tranvía / y en la escalera me siento a silbar mi melodía". Joaquín Sabina és un poeta d'asfalt i metro, que sap contar com ningú una història de rodets urbans com la que a la cançó "Pacto entre caballeros" ens relata. "En la Puerta le esperó la policia / mucha, mucha, policía... ". El tercer rècord em ve, no cal dir-ho, d'aquell concert que va dur a terme a Paterna al Camp de Futbol Gerardo Salvador. Era setembre, passades les festes del Crist de la Fe, allà pels anys noranta del segle passat, quan un ronc Sabina cantava allò de "En el Boulevard de los sueños rotos / Vive una dama de poncho rojo / Pelo de plata y carne morena..." cançó carinyosament dedicada a Chavela Vargas. El concert s'havia d'haver celebrat a finals d'agost, però una indisposició del cantant va obligar a suspendre'l i celebrar-lo més tard. Especialment emocionant va ser quan va dedicar una cançó als qui eixe any es varen cremar a la Cordà de Paterna. Ara, mentre Joaquin Sabina, que d'acord amb el comunicat mèdic es troba estable després de la intervenció quirúrgica que ha patit, es recupera, només desitgem una prompta i ràpida recuperació, i que continue delitant-nos, per molts anys, amb les seues meravelloses cançons. I tot això, mentre ens donen les déu i les onze i les dotze i la una i les dos i les tres...