Himne a Paterna

 

Probablement, el fet de no viure a Paterna, però sí molt a prop d'ací, haja fet que el sentiment que tinc pel poble que em va vore nàixer, siga tal volta més fort que el que sentia quan era menut i vivia a Paterna en cals meus pares. I açò m'ha animat a escriure, amb alegria, unes paraules en el blog amb ocasió de l'aniversari del nostre himne. El mes de novembre de 1921, amb ocasió de les festes de santa Cecília, patrona de la música, es va estrenar a la plaça del poble, l'Himne a Paterna, composició musical amb música dels germans D. Domingo i D. Vicente Meri i la lletra de D. Vicente Mallent, que exalta les excel·lències del nostre Poble de Paterna. Curiosament, en setembre d'eixe mateix any, es varen celebrar els I Jocs Florals de la Vila de Paterna, en el mes d'agost de 1925 es va celebrar la coronació del Santíssim Crist de la Fe... Aquells anys vint del segle passat varen ser temps de certa efervescència cultural i literària a Paterna. Un himne és aquella composició musical que expressa sentiments positius d'alegria i de celebració. Cent anys després d'aquell esdeveniment, l'himne a Paterna continua estant vigent, després d'haver sobreviscut a diferents règims polítics diferents i totalment antagònics, que li han donat al nostre himne una solera que molt pocs l'arriben a tindre. Curiosament, a pesar de la seua senectut, no s'ha vist embrutat per polèmiques estèrils, que sí que han patit altres himnes que ens toquen ben a prop, la qual cosa, a banda de fer d'ell un himne plenament actual, l'ha consolidat com a un himne viu, emotiu, carregat de la solemnitat que este tipus de composicions porten darrere seu, i que, a més a més, continua tenint eixa substància i senzillesa de poble que el caracteritza. Amb una música amb un cert regust castrense -no en va, un dels autors de la música, D. Domingo Meri, era militar-, la lletra, escrita per un inspirat Vicente Mallent, més conegut al nostre poble com Vicentico el de Maiques, reflecteix l'esperit genuïnament paterner de principis del segle vint, i que continua sent totalment vàlid en plé segle XXI: Entre visques, s'exalta Paterna com la nostra cuna, on vàrem vore la llum primera, com la nostra pàtria xiqueta, i els elements característics del nostre poble que li donen personalitat pròpia: la torre negra i moruna, que l'acarona altiva i fiera. El Palau i la Torre, que en l'original eren "El Palaci i la Torre". La Canyà i el Campament -que en un primer moment era "el dilatat Campament", car la Canyada en aquells temps només era un paratge de garroferes i no la bella urbanització que és hui en dia-. L'aigua cristal·lina que ens dona el naixement. La dona paternera, que és flor de sense igual perfum. L'himne conclou amb un desinteressat sentiment, com és que per a demostrar-li amor a un poble, la millor manera és engrandir-lo, cadascun amb el millor d'un mateix. Estos dies se celebra el centenari de l'himne del nostre poble de Paterna, que ens hi ha arribat fins als nostres dies, amb tota l'elegància que només un himne compost amb el sentiment més noble pot tindre. Només podem agrair als nostres antics el llegat immaterial tan important que ens han deixat, que abans, ara i per sempre, ens agermana a tots els paterners.

Un café amb... José Luís García Herrera

L’any 1921 es va celebrar a Paterna la primera edició dels Jocs Florals, organitzada pels clavaris del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferer d’eixe any i per la colonia estiuenca. L’acte de clausura es va celebrar al cine Benlloch, que es trobava al carrer tort, més conegut com a carrer Mestre Soler i que era propietat de Salvador Benlloch i la seua esposa, “la tia paqueta”. Va ser l‘un de setembre de 1921, en un acte lluidor i entranyable en el que la senyoreta Filomena Valero López, regina de les festes d’eixe any, va ser a més a més, la Reina dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna. Es varen convocar fins a quinze modalitats de premis, tot destacant la modalitat de la Flor Natural, que la va guanyar D. Juan Sansano, poeta i periodista, natural d’Oriola i propietari i director del periòdic d’Alacant “El Dia”.

Cent anys després d’este esdeveniment, el café de hui ens el prenem amb un llorejat poeta. Virtualment prenem cadira a la terrassa d’una cafeteria de Paterna. És de vesprada i es mou una miqueta d’aire. És aire de Paterna, del que bufa pels voltants del Palau, quan vespreja, cap a poqueta nit. El poeta a qui anem a entrevistar es José Luís García Herrera. Enguany ha estat el flamant guanyador de la Flor Natural dels Premis Literaris Vila de Paterna “LVII Jocs Florals”. amb el poemari “Sota l’ull del cíclop”. Nascut a Esplugues de Llobregat, és tècnic quimicoalimentari de professió i poeta de vocació. Va ser directiu de la Academia Iberoamericana de Poesía a Barcelona i fundador dels Premis Literaris Ciutat de Sant Andreu de la Barca. Ha publicat una trentena de llibres de poesia, entre els quals destaquem: Lágrimas de rojo niebla (Premio Villa de Martorell, 1989), La ciudad del agua, Los caballos de la mar no tienen alas (Premio Villa de Benasque, 1999), El guardián de los espejos, Las huellas del viento (Premio Fundación Mª Villa Berruezo de Tafalla), Mar de Praga (Premio Blas de Otero, 2004), La huella escrita (Premio Mariano Roldán, 2007), Las huellas en el laberinto, Cuaderno de Britania (Premio Juan Alcaide, 2010), Hielo, El lento abandono de la luz en la sombra (Premio Germán Gaudisa de Chiva), La luz del frío, Mares de Hierba (Premio Miguel de Cervantes en Armilla, 2015), Mares de escarcha (Premio Luys Santamarina, 2016) y La semilla del óxido (Premio Internacional de Poesía Miguel Hernández, 2017). En la nostra llengua, destaquem: La solitud (Premi Festa d’Elx 2011), A les portes del mar (Premi Miquel Peris Segarra 2014), Bella Ciutat Vella (Premi Paraules a Icària 2015), Passatge a l’hivern (Premi Miquel Àngel Riera 2015), Crònica de pluges (Premi Guillem Colom Ferrà 2016), El cor del violí (Premi Flor Natural de Nules 2016), Presoner de l’hivern (Premi Francesc Badenes Dalmau 2017), Dolç àngel de la mort (Premi Flor Natural de Nules 2018), La memòria de les petjades (Premi de Poesia Antoni Maturano d’Almassora 2018). Recentment ha guanyat el I Certmanen Internacional de poesia Francisco Brines amb el seu poemari «El somrís trist de Sylvia Plath», que apareixerà publicat a Novembre.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

José Luís García Herrera:

Sí, és així. Amb molts amics poetes he comentat que la infància és la pàtria dels poetes i molts d’ells, la immensa majoria, han estat d’acord. Un record de la meva infància, i que forma part del meu llibre Spelugges que recull records de la meva infantesa a Esplugues de Llobregat, va ser el dia que vaig veure plorar a ma mare per primer cop. Jo tindria vora dels quatre anys, encara no anava a escola, quan el carter va trucar a la porta de casa per lliurar una carta adreçada a ma mare. Ella va començar a llegir-la i, al poc, va començar a plorar de manera desconsolada. Aquella carta, arribada del sud, de Granada, portava la trista notícia de la mort del meu avi. Va ser una experiència que em va copsar. Era la primera volta que veia a ma mare plorar i el primer cop que sentia, molt a prop, la presència de la mort.

Escriure per a Ningú: Escrius des de ben menut. D’on et ve la vocació d’escriure?

José Luís García Herrera: Doncs no ho sé pas. Als 6 anys, tot just començava a aprendre a llegir, va caure a les meves mans un llibre de Literatura del meu germà, amb fragments de poemes de poetes clàssics, i de poetes del 98 i del 27. Eren curts i entenedors. Jo els llegia i la seva música, el ritme, les emocions... m’anaven guanyant. Un dia, després de la lectura d’alguns fragments, al obrir la porta de la meva habitació, em vaig trobar a ma mare i a unes veïnes escoltant-me i amb els ulls plorosos. Aquesta és la màgia de la poesia. Pot ser que, des de llavors, la vocació va anar creixent i, sobre els 11 anys, vaig començar a plasmar els meus sentiments en forma de versos.

Escriure per a Ningú: On sols escriure habitualment? Tens algun lloc favorit per a escriure? O alguna mania per a escriure?

José Luís García Herrera: Normalment escric a les golfes de casa, on tinc l’estudi. És en aquest racó on escric els meus poemes i relats. He escrit en molts llocs diferents: habitacions d’hotels, cafeteries, biblioteques, vagons de trens, avions... però el meu lloc és el meu estudi. De mania diria que no en tinc cap, o no en soc conscient. Quan surt el primer vers m’aïllo de tal manera que perdo una mica la noció del temps i, com a qualsevol escriptor, quan aquesta bombolla es trenca de manera sobtada sento que he perdut un tren que no sé si el tornaré a agafar.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

José Luís García Herrera: Aquesta és una pregunta complicada. És una necessitat bàsica, com respirar, o estimar... Per a mi ha estat, i és, una manera de autoconeixement i d’expressar les meves emocions, de tota mena. La poesia treu tot aquell món que dorm en la calaix de la memòria, de les experiències (pròpies i compartides). I també, és una manera de deixar una empremta del meu pas per la vida i, si malgrat tot, es pot salvar un vers de tot allò que he escrit, confio que serveixi per a fer d’aquest món un lloc una mica millor, seguint la idea o el consell que Walt Whitman va deixar en el seu poema Oh jo! Oh vida!

Escriure per a Ningú: Com sols escriure poesia: amb bolígraf o amb ordinador?

José Luís García Herrera: Vaig començar a escriure amb bolígraf i després ho passava a net amb la màquina d’escriure. Més tard vaig continuar amb bolígraf i ho passava a net amb l’ordinador. Fins que va arribar el dia que, ja directament, vaig començar a escriure en la pantalla de l’ordinador. Quan estic a casa no escric d’una altra manera. Si escric el poema quan viatjo (per plaer, per feina...), llavors sí, amb bolígraf i en el primer paper que arreplego.

Escriure per a Ningú: Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica? Cóm han influït les noves tecnologies en la teua tasca literària?

José Luís García Herrera: Jo crec que, a nivell de difusió, en té moltíssima. Amb les xarxes socials l’accés a la cultura, a la poesia, no té limitacions. Publiques un poema en les xarxes i qualsevol persona, en qualsevol racó del planeta, pot llegir-lo. Una altra qüestió és la qualitat de tot el que es publica. I aquí, sí, s’ha de saber com destriar el gra de la palla. En la difusió de la meva poesia, diria que no gaire. Més que res perquè jo tampoc no he explotat massa aquesta sortida. Hi ha temporades on vaig penjant poemes antics (no m’agrada penjar poemes en els que encara estic treballant o formaran part d’un llibre) i temporades en les que em centro més en la part creativa i no tant en difondre la meva obra. En la meva tasca literària diria que no ha influït gaire. Si és veritat que, a vegades, cerco poemes d’autors que no tinc a l’abast però, com a substrat per a crear la meva obra, diria que no gaire.

Escriure per a Ningú: Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure? Quin va ser el primer premi literari que vares guanyar? On? Quin record guardes d’aquell premi?

José Luís García Herrera: Sí, si que el recordo. Era un poema que vaig escriure als 11 anys, a sisé d’EGB. Parlava sobre l’amistat. No el conservo perquè la professora em va demanar si li hi donava i no en vaig guardar cap copia. El primer premi va ser a tercer de BUP. Vaig quedar finalista. Era un poema en una línia èpica, semblant a “La canción del pirata”d’Espronceda. Aquest tampoc el conservo, me’l van demanar per a una revista de l’institut que, finalment, no es va publicar, ni jo el vaig reclamar més tard. El premi va ser un exemplar del llibre “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”de Pablo Neruda. Llibre que vaig perdre durant unes vacances d’estiu. Bé, la vida ja és una mica això: troballes, trobades, retrobaments, records, somnis... i pèrdues.

Escriure per a Ningú: Has guanyat un bon grapat de premis literaris. Què et mou a presentar-te?

José Luís García Herrera: Doncs són diferents factors. Per una part, la confirmació de que allò que escrius agrada, que té un valor, que emociona... i la satisfacció personal de la feina ben feta. I, després de les trucades i les felicitacions, està la part de la publicació (ja sigui un llibre o un poema editat en revista o en un treball conjunt) l’organització del viatge per a recollir el premi, conèixer la gent que hi ha darrere, viure la festa literària, gaudir d’una estona inoblidable... i, també, fer amics. Els diners sempre vénen bé, i són també un al·licient per a presentar-s’hi, però no és el més important. Amb la pandèmia m’han lliurat alguns premis per via telemàtica i no és el mateix, no ho vius amb la mateixa intensitat. El que queda i recordes són les vivències viscudes.

Escriure per a ningú: Cada autor té algun element poètic, alguna imatge o algun símbol, que es repeteix de forma constant al llarg de la seua obra poètica. En el teu cas, quin és?

José Luís García Herrera: En el meu cas, hi ha diferents imatges o símbols que es repeteixen i venen a cercar, per diferents vies, una mateixa idea. Jo crec que, en el meu cas, i tinc una trilogia que reafirma aquesta idea, és la petjada. La petjada vindria a simbolitzar el pas per la vida i, com a éssers vius, aquestes petjades signifiquen el pas del temps. Sempre que em demanen que parli sobre els meus llibres una de les primeres frases que dic per a explicar que hi trobaran els lectors, és aquesta: les petjades de la memòria. És una mena d’obsessió, la meva, sobre el fet de plasmar diferents maneres d’abordar el tema del pas del temps.

Escriure per a Ningú: Quins autors són el teu referent? Quines influències tens a l’hora d’escriure? De quins poetes beu la teua essència poètica?

José Luís García Herrera: En els anys que, podria dir, van ser de formació, la generació del 27 va ser la meva gran influència. I, en especial, Vicente Aleixandre. El dia que, amb 18 anys, vaig agafar de la biblioteca del meu poble el llibre “Historia del corazón”, tot va canviar. Aleixandre va ser la meva gran influència. Després he anat trobant poetes que han deixat una empremta, però cap com aquella. Actualment, en castellà, els meus referents són Antonio Gamoneda i Francisco Brines. Són els que, més o menys, sempre estan en un raconet de la meva taula. En català, Joan Margarit i Salvador Espriu. En llengua estrangera, en aquests últims anys, Sylvia Plath, Llegeixo a molts poetes. A casa meva tinc més de dos mil llibres de poesia. I en vaig fent tastets d’uns i d’altres. Però si haig de dir, en els últims anys, quins m’han deixat una empremta que soc capaç d’esbrinar, de veure, diria que són aquests.

Escriure per a Ningú: Ets tècnic químic-alimentari, poeta, locutor de radio y crític literari. Cóm pots compaginar la teua professió, que no té res a vore amb les arts, amb la literatura?

José Luís García Herrera: Tinc companys, professors de Literatura, que em diuen que és més fàcil canviar el xip si no ets professor. Per a mi és molt senzill, quan penjo la bata, quan surto del laboratori, donar per acabada una feina i, quan arribo a casa, especialment després de dinar, començar una altra. En aquests moments la faceta de locutor de ràdio i de crític literari la tinc una mica arraconada. De tant en tant faig alguna ressenya o pròleg per a un llibre, però molt menys que abans. Ara estic molt més enfocat en la part poètica, de creació. Pot ser que sigui senzill, com són mons tan diferents la química i la literatura, trobar el límit entre tots dos sense que es barregin.

Escriure per a Ningú: Has publicat més de trenta poemaris. Cóm t’agradaria que se’t recordara?

José Luís García Herrera: Els que m’estimen, que em recordin com a una bona persona que, a més d’estimar als seus i d’intentar ser una bona persona, també va viure la passió de la poesia amb tota la intensitat. En broma, una regidora de cultura del meu poble em va dir que, amb tants llibres i premis, acabarien posant-li el meu nom a un carrer. Doncs, això, com a una persona que, gràcies a la poesia, va deixar un record, i un llegat, de la seva estada al món.

Escriure per a Ningú: Amb el poemari «Sota l’ull del cíclop», has guanyat la Flor Natural a la LVII edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. Parla’ns del teu poemari.

José Luís García Herrera: “Sota l’ull del ciclop” vol ser un homenatge als fars (pels que sempre n’he tingut un especial interés), a les illes visitades, a les hores assegut (sol i acompanyat) a la vora dels fars. Sempre m’han atret els fars, aquestes torres sobre els penya-segats o en les entrades a un port, amb la seva llum, el seu ull de ciclop, donant voltes, indicant el camí i alertant dels perills. Per a mi, el fars són com una metàfora de la vida. Quan estic al costat d’un far em dóna per enraonar sobre la vida, sobre la existència… Vivim estones de felicitat, de claredat, de llum... i també vivim hores de foscor, de tristesa, de penombres... però el far, com la família, com la amant, com l’amic... sempre hi és, fidel i per damunt de qualsevol entrebanc o adversitat. Sempre hi ha una llum, un punt d’esperança.

Escriure per a Ningú: No sé si havies estat abans a Paterna. Quina impressió t’ha causat el nostre poble?

José Luís García Herrera: No, no havia estat abans a Paterna. Havia passat per anar a Manises però això no es pot considerar conèixer Paterna, passejar amb calma pels seus carrers i viure el seu encant. Em porto una molt bona impressió, de la ciutat i de la seva gent. M’ha agradat molt la visita a la Torre Moruna, una autèntica joia, un símbol ben emblemàtic de la història i del patrimoni cultural de Paterna. I el palau dels comtes, l’ajuntament, també ha estat un edifici que m’ha sorprès per la seva façana i estructura. I, com no, la vetllada dels Jocs Florals al teatre Antonio Ferrandis, un gran actor i un referent per a tots els que vam créixer amb la banda sonora de “Verano azul”. Ja, per sempre, Paterna té un raconet d’estima dins del meu cor. I confio en poder tornar a fer-vos una visita.

Més Moros i Cristians

La inesperada irrupció del maleït coronavirus a les nostres vides, ha fet que per segon any consecutiu no es puguen celebrar les festes de Paterna, almenys, en el format en el qual, fins al moment, s'han celebrat de forma tradicional. I ha donat pas enguany a la celebració d'una marca blanca de festes que, de forma provisional, serviran per a, almenys donar una miqueta de lluentor a allò que, amb tanta il·lusió hem celebrat altres anys, des de temps immemorial. Este cap de setmana se celebrarien les majestuoses nits mora i cristiana pels carrers de Paterna, amb tota la solemnitat i tota la parafernàlia de les mil i una nits, que duen darrere seu. Paral·lelament, amb estupor, observem que, a molts quilòmetres d'ací, a Afganistan, el caos, la incertesa i el desordre estan ocasionant la dissolució d'un incipient estat democràtic en bolquers, que està convertint-se en un estat dictatorial talibà que està a punt de destrossar gran quantitat de drets humans, que tant han costat de guanyar a aquell racó del planeta, especialment per a les dones i per a aquells que no participen de la seua ideologia. A milers de quilòmetres d'allí, a qualsevol poble valencià on se celebren les festes de Moros i cristians, estes, nascudes a conseqüència d'uns fets bèl·lics ocorreguts ja fa set o huit segles, fan que hui en dia, eixe recordatori tinga forma d'una sèrie d'esdeveniments en els quals predomina l'alegria, la diversitat i les ganes de viure en pau i en germanor, bé siga brandant una pacífica espasa en un brindis a la lluna, o bé siga brandant una saborosa cullera al voltant d'una paella i un got de sangria. Ja fa uns anys, amb ocasió de l'atemptat ocorregut a les rambles de Barcelona i a Cambrils en vespres de les nostres estimades festes, vaig escriure una entrada a este blog anomenada Moros i cristians, on féiem un cant a la llibertat, a la diversitat i al multiculturalisme. Passen els anys i, encara que aconseguim fites tan importants com posar un peu a la lluna o travessar la barrera del so, encara continuem, per una banda, sent tan extremadament fràgils que ens fa ser especialment vulnerables enfront de qualsevol ser microscòpic que vulga fer-nos mal, com de necis en la convivència quotidiana entre les persones, de tal manera que no sabem viure sense discriminar al que és diferent de nosaltres, tot donant a entendre que en l'àmbit de la convivència encara estem al nivell del coronavirus maligne que ens assota. Enguany tampoc se celebraran les nostres festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Amb tot i això, no hi haurà pandèmia que faça callar les marxes mores i cristianes que encenen el calorós cel estiuenc de Paterna, ni intolerància manifestament cega que destrosse ni la fraternitat, ni la diversitat ni la multiculturalitat, que les nostres festes majors, any rere any, manifesten. Temps millors vindran per a demostrar-ho.

Un café amb.... Àngels Gregori

No tots els dies tenim la possibilitat de poder entrevistar una poetessa de la talla de qui entrevistem en este post. Amb orgull podem dir que tenim la satisfacció de poder entrevistar a Àngels Gregori i Parra. Nascuda a Oliva el 1985, és poeta i gestora cultural. És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, Màster en Gestió Cultural per la UOC amb la tesina Els festivals de poesia com a mitjà de difusió dirigida per Jaume Subirana, Màster en Didàctica de la llengua i la literatura catalana i Doctora per la Universitat de València, amb una tesi sobre la poesia de Marta Pessarrodona. La seua vocació en el món de la literatura i la seua precocitat en especial en el de la poesia, va fer que als deneu anys creara el Festival Internacional de Poesia d'Oliva, també conegut pom a Poefesta. Des d'aleshores, cada any n'ha dirigit l'organització. Enguany va ser la que fa 16, i va contar amb la participació d’escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Susanna Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat i l’actuació de José Mercé «el francés». L'any 2003 va rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb el poemari Bambolines, que va ser publicat per l’editorial Galerada, Serveis d’edició i Traducció SCCL. L'any 2007 va guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia, amb Llibre de les Brandàlies, publicat per Edicions 62. L'any 2010 va rebre el Premi Alfons el Magnànim de Poesia per l'obra New York, Nabokov & Bicicletes, poemari publicar per l’Editorial Bromera. L'any 2013 va rebre el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona amb el poemari Quan érem divendres, publicat posteriorment a l’editorial Meteora. El 2017 va guanyar el Premi Vicent Andrés Estelles de poesia amb Quan els grans arbres cauen, posteriorment publicat per l’Editorial Bromera. La seua obra ha estat inclosa en diverses antologies de poesia i ha estat traduïda a diversos idiomes, com l'italià, el castellà, el francès, el croat i l'asturià. Recentment ha estat nomenada Acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És un plaer contar en esta entrevista amb Àngels Gregori i Parra.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Àngels Gregori: La felicitat és vocacional. No puc tindre un millor record de la meua infantesa. I això és important perquè la infantesa és el temps més decisiu en a vida d’algú, marca tot el que vindrà. Els records que tinc vénen de la família, del poble, de la llengua, tot mesclat, que són la matèria prima per escriure poemes. Tens raó, la infantesa és la pàtria dels poetes i, com deia Montserrat Roig, també la llengua.

Escriure per a Ningú: Escrius poesia des de ben xicoteta. D’on te ve la vocació per la literatura en general i per la poesia en particular? Recordes el primer poema que vares escriure?

Àngels Gregori: Durant l’època de l’institut vaig començar a llegir els grans poetes i, com a conseqüència, a escriure poemes. A casa hi havia molts llibres, a casa s’escoltaven els cantautors... I vaig començar a escriure en l’adolescència. Et diré que no era una “friki” de la poesia; al contrari: va ser una via per destil·lar la rebel·lia...

Escriure per a Ningú: Recordes el primer premi de poesia que vares guanyar?

Àngels Gregori: Havia guanyat alguna cosa en algun premi escolar. Recorde el Premi de Carcaixent, per exemple, per a joves escriptors. Aquell premi, que era l’inici de tot i que no té trascendècia per figurar en una biografia, per a mi va ser importantíssim. Era la confirmació, d’alguna manera, que no anava pel mal camí de tot. Tinc molt bon record d’aquell premi. I poc després va vindre el més seriós: el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. M’hi vaig presentar amb un llibre que es deia Bambolines, i vaig guanyar. Vivia aleshores a Oliva, i l’entrega, que era a Barcelona, van haver de canviar-la de data perquè em coincidia amb el Selectiu. Va ser molt bonic. Però ja et dic, que el principi de tot, el situe a Carcaixent.

Escriure per a Ningú: Què és per a tu la poesia?

Àngels Gregori: La poesia és el sofà i és l’eixida d’emergència. Calma i urgència. Una forma de viure, de mirar i d’enfrontar-se a les coses. Amb el temps te n’adones que la poesia, més enllà de ser un gènere literari, t’ajuda a conformar un món, i també el teu lloc en aquest món.

Escriure per a Ningú: Creus, com deia Gabriel Celaya, que la poesia es un arma carregada de futur, o més bé és un instrument més de l’art per a crear bellesa?

Àngels Gregori: Diria que les dues coses. Evidentment, l’aspiració del poema és crear bellesa a través del sentit, el poema ha de funcionar com un artefacte ple d’instruments lògics que ha de proporcionar, per damunt de tot, plaer. Però també és el que dius: la poesia és també una arma carregada de futur. La forma de la poesia va adequant-se als temps que anem vivint, responent a unes necessitats que com a lectors, demanem al poema. És un instrument poderosíssim. Quants poetes han utilitzat una metàfora per burlar dictadures, quants poetes han estat perseguits al seu país per escriure, quants poetes molesten la classe política...

Escriure per a Ningú: Dis-nos un lloc on escrius poesia?

Àngels Gregori: Sobretot en dos llocs: Barcelona i Nova York. És curiós, perquè vaig passar el confinament a Oliva, a casa dels pares i vaig pensar: sempre he escrit des de quansevol lloc pensant sempre des d’aquesta casa, i mai no he escrit en ella. Això em va fer reflexionar molt, el fet d’adonar-me que no havia escrit un sol poema en aquesta casa dels pares. Després vaig entendre que quan estàs bé en un lloc, no escrius poesia. La confortabilitat a vegades és enemiga de l’escriptura. I en aquest sentit, la distància per a mi era important. Ho deia Thoreau: hi ha coses que s’han d’escriure des d’una certa distància.

Escriure per a Ningú: Definix-nos la teua poesia. Quins autors han influït en la teua poesia? De quins poetes beu la teua essència poètica?

Àngels Gregori: Sobretot de la poesia nord-americana. Elizabeth Bishop, Anne Sexton, Marianne Moore. Una mica menys, Emily Dickinson. M’encanta Billy Collins, Adrienne Rich, Wallace Stevens i Rita Dove. Diria que aquesta és la meua font principal, però sobretot, perquè abans havia llegit els nostres poetes. Nosaltres som un país, sobretot, de poetes. Riba, Ferrater, Arderiu, Pessarrodona, Espriu, Piera, Granell...

Escriure per a Ningú: Què et mou als deneu anys a crear el festival Poefesta?

Àngels Gregori: Jo ja vivia a Barcelona quan el vaig crear. A Barcelona havia assitit a la Setmana de la Poesia de Barcelona, on durant set dies la ciutat s’inunda de versos. I vaig pensar: jo vull fer alguna cosa semblant al meu poble. Estem acostumats a que aquestes coses hagen de passar a les grans ciutats. I jo cada vegada reivindique més els pobles.

Escriure per a Ningú: Enguany s’ha celebrat la seua setzena edició on hi han participat escriptors de la talla de Josep Piera, Fernando Delgado, Sussana Lliberós, Blanca Llum Vidal, Anna Aguilar-Amat entre altres, ha actuat José el Francés, ha coincidit amb la concessió del premi Cervantes a Francisco Brines.... Quina és la major satisfacció que t’ha donat este festival al llarg de tots els anys de la seua existència?

Àngels Gregori: Veure com un poble sencer acudeix a escoltar poetes com si anaren a un concert de Lady Gaga, veure cues al teatre, que la gent pel carrer em diga que mai havia llegit poesia i que no es poden perdre cap festival, o que gràcies al festival han començat a llegir poesia. Veure que tot un poble, des d’escoles fins a comerços o bars, estan al costat de la Poefesta. Oliva s’ha pres la Poefesta com una qüestió d’estat, i això ha fet que el capital més gran d’Oliva, ara mateix, siga la poesia. És sensacional.

Escriure per a Ningú: Vaig descobrir-te a tu i la teua poesia a través de les xarxes socials. Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica?

Àngels Gregori: Les xarxes socials són tan perilloses com essencials. Són democràtiques, permeten que tothom hi tinga un espai. Al mateix temps, això pot arribar a distorsionar enmig d’un oceà d’hipervincles. El paper en la difusió de la cultura és bàsic. Mira amb el confinament: s’han pogut mantenir actes a través de les plataformes, i això és essencial...

Escriure per a Ningú: L'any 2003 vares rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb Bambolines, poemari que evoca vestuari, llums, teatre, és a dir, actors, actrius i espectadors d’un suposat espectacle. Quin record guardes d’aquells primers versos i d’aquella època?

Àngels Gregori: No deixaven de ser versos primerencs. La del poeta és una carrera de fons. Al contrari del que li pot passar a un novel·lista, que pot fer una primera novel·la meravellosa i pot ser la millor de la seua carrera. Amb la poesia és diferent. La poesia és contenció. I això la joventut no t’ho dona. La poesia és quedar-se amb l’essencial. És com una maleta: quan fem els primers viatges fem maletes enormes, posant tot allò inútil que durant el viatge no ens servirà. I amb el temps, aprenem a viatjar amb equipatge de mà, sense facturar. Amb la poesia també passa això. I generalment, els millors versos d’un poeta (també hi ha excepcions!) els trobem al final. D’aquell primer llibre de versos, ara me’l mire, i no salvaria cap poema. Però també s’ha de pensar en el context en que va ser escrit.

Escriure per a Ningú: «és saber que sempre puc tornar a Oliva». Amb Llibre de les Brandàlies, vares guanyar el Premi Ausiàs March de Poesia, a la seua edició de l’any 2007. on expresses l’ànsia, el dolor i el goig del trànsit de l’adolescència cap a la maduresa a través de dues geografies ben diferents: la gran ciutat (Barcelona) i el poble (Oliva). Amb quina de les dues geografies et quedes?

Àngels Gregori: La geografia és essencial. Entre la història o la geografia, et diré que em quede amb la geografia. Oliva és la base, l’essència, d’on ix tot i el que dona sentit al que vindrà. Barcelona és la meua ciutat, i Manhattan és el meu barri. A través d’aquestes tres georafies he escrit els meus poemes en els últims anys. A Nova York vaig escriure l’últim llibre. I també a Nova York vaig començar el que tinc ara entre mans. La distància és el millor escriptori. Entre Oliva i Nova York, Barcelona, la ciutat que m’ha fet créixer, la ciutat que adore i que em fa sentir bé, la ciutat on visc des dels meus 18 anys... Però Oliva, clar, Barcelona i Nova York estan perquè sempre puc tornar a Oliva...

Escriure per a Ningú: L’any 2008, vares estar nomenada per part de la Federació de Moros i cristians d’Oliva pregonera de les festes. Quin record guardes d’aquell esdeveniment? Et sents profeta a la teua terra o, per contra, com diu el refrany popular, contra més llunyà és el Sant, més gros és el miracle?

Àngels Gregori: Jo estic encantadíssima amb Oliva. Ni profeta ni molt menys, santa. Però sentir-me a gust diu molt d’un poble. El respecte de la gent d’Oliva cap als seus poetes és sensacional. I jo, evidentment, només puc tindre que agraïment.

Escriure per a Ningú: «New York és com el primer amor: / és el que més s’estima / quan encara no has aprés a estimar bé». Amb el poemari New York, Nabokov & Bicicletes vares guanyar el premi Alfons el Magnànim de poesia a l’any 2010. Parla’ns d’ell.

Àngels Gregori: Era un llibre que parlava de la memòria. Era el moment en què a casa la meua àvia començava a perdre la memòria. I d’alguna manera, el més present que hi ha al llibre és això: la memòria. Com els records, que són teus i l’únic que ningú no et pot treure mai, l’únic que no perilla, poden un dia anar-se’n. Després te n’adones que el més important no és la memòria que tens, sinó la memòria que de tu en guarden els altres.

Escriure per a Ningú: «Agafada de tu, com quan érem divendres». Amb «Quan erem divendres», vares guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. Era l’any 2013. L’amor i la mort, temes clàssics de la poesia els afrontes en este poemari. Què podem dir de nou al voltant de l’amor i de la mort en ple segle XXI?

Àngels Gregori: Res, no podem dir res de nou. Aquesta és la meravella. Que en ple segle XXI, totes les formes d’amor ja les va cantar Ausiàs March al segle XV. I continuen funcionant.

Escriure per a Ningú: «Com dir, si no, que habitar-te és cremar-me?» Quan els arbres grans cauen és el títol del teu últim poemari guardonat i publicat. Amb ell vares guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, de Burjassot. I per ell et varen concedir el premi de la crítica dels escriptors valencians en la modalitat de poesia l’any 2019. Et sents satisfeta amb el recolzament dut a terme pels qui de veritat entenen de poesia?

Àngels Gregori: Molt, jo només tinc que agraïment per tot. Pots escriure per a tu i no ensenyar mai a ningú els teus versos. I pots escriure per a tu i decidir presentar-te un premi i veure que els teus versos són ben acollits pels altres. I això és genial perquè et permet que altres llegeixen el que tu escrius. Que els altres es facen una mica seus els teus versos crec que és el que més pot agradar a un poeta.

Escriure per a Ningú: Per al poeta Josep Piera, dins del seu univers poètic, és una constant al llarg de la seua obra poètic, la figura de la finestra, com a element que aproxima la veu del poeta al lloc que l’acull, el dins i el fora, la realitat i l’oníric. Hi ha algun element a la teua poesia que es repetisca de forma constant?

Àngels Gregori: Jo he tingut molta sort amb les amistats que m’ha donat la poesia. La més antiga, i una de les més fermes, és la de Piera. La generositat i l’entusiasme de Piera cap als poetes joves (jove jo en aquell moment, no ara) és de manual. Piera ha cantat com pocs dels nostres poetes, el paisatge. El que per a Piera podria ser una finestra per a mi és un avió, i el que per a Piera podria ser un arbre, per a mi és una grua alçant-se en un gratacels.

Escriure per a Ningú: El nostre admirat Francisco Brines va dir, en el seu moment, a una entrevista «El que lee la poesia, crea el poema». En la interacció entre poeta-lector, és més autor l’autor pel fet d’haver escrit el poema, o el lector, pel fet de interpretar les paraules escrites d’acord a les seues circumstàncies?

Àngels Gregori: El lector sempre té l’última paraula. És l’altra part creadora i necessària que necessita el poema.

Escriure per a Ningú: Recentment has estat nomenada acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una alta distinció i un gran honor ser membre de dita institució. Què esperes aportar a tan alta entitat i que esperes que t’aporte a tu?

Àngels Gregori: Estic feliç d’aquest nomenament. Primer, per la institució que representa una Acadèmia de la Llengua, i després, per la gent que ja hi ha i la que entra. A vegades tenim la sensació que una acadèmia és com un cossos de policia, que determinen la norma. I sí, això és necessari i és el paper essencial que ha de tenir un organisme que vetlle per la llengua. Però també està la dimensió social de la llengua, i ací és on entren en joc els escriptors. Quan em van nomenar de seguida vaig pensar en Anne Sexton, que té un vers on diu “la meua feina són les paraules, la vostra feina és vigilar les meues paraules”. Crec que un organisme que té un cos excel·lent de lingüístes o gramàtics, que incorpore poetes diu molt d’ell.

Escriure per a Ningú: Ets una persona, -si em permets l'expressió- inquieta: Ets la presidenta del PEN català, directora de la fundació Francisco Brines, creadora i organitzadora del festival de poesia Poefesta, recentment,com hem dit abans, acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més a més, escrius poesia, guanyes premis i publiques llibres. D’on traus el temps per a fer tantes coses alhora?

Àngels Gregori: Brines em va ensenyar que la poesia és una vocació. I que si d’aquesta vocació, pots fer-ne una professió, és la felicitat absoluta. Una vocació no té en compte mai els horaris...

Escriure per a Ningú: Com t’agradaria que et recordaren les generacions futures?

Àngels Gregori: Al País Valencià ara convivim tres generacions de poetes. I això és d’un vitalisme excepcional. M’encantaria que aquesta força no desapareguera. Estan ixint noms joves que valen molt la pena. I pense en Joan Deusa, en Alba Fluixà, en Alba Camarasa, en Laia Fontana. Joves amb molt de futur. Deusa, per exemple, que és de la meua comarca, va guanyar el premi d’Alzira, un premi al que li tinc molta estima, però a més és un gran agitador literari.

Stolpersteine a Paterna

Fotografia: Teresa Espinosa Andreu.

Hi ha un refrany que diu que el poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la. Diuen també, que l'home és l'únic animal que entropessa dos voltes en el mateix cudol. Stolperstein és una paraula alemanya, que fa referència a una pedra que es troba en mitat del camí, que pot fer entropessar al caminant. D'acord amb esta idea, l'artista alemany Gunter Demnig va desenvolupar als anys noranta del segle passat, el projecte anomenat Stolpersteine, com un homenatge a totes les víctimes de la persecució nazi. Consisteix en un cub de déu centímetres de llargària, per déu d'ample i déu de profunditat que, en una de les cares du incrustada una placa de llanda en la qual apareixen les dades essencials de la persona homenatjada i que va ser exterminada pel nazisme. Eixe cub es colga a un forat fet a la vorera, deixant la banda que du la placa de llanda a l'exterior, per a que a que tot el món puga lleguir el seu contingut. La curiositat del vianant, fa que s'haja d'acatxar per a llegir el que diu la placa de llanda, sent este acte, ja de per si una espècie de reverència cap a la persona, les dades de la qual figuren escrites. Des de l'any 1992, al llarg de tota la geografia mundial hi han colgades milers de stolpersteine recordant a les víctimes de tan macabre esdeveniment. Setanta-sis anys després de l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen per part de les tropes aliades, a un lateral de l'Ajuntament de Paterna s'hi han colgat tres pedres de l'entropessament, un stolpersteine que recorda als tres paterners que hi varen estar en captivitat als camps de concentració de Mauthausen i Gusen. Es tracta de Manuel Peris, Miguel Liern i Jose Martí. Tots tres varen ser migrants que es varen refugiar al sud de França per a evitar la repressió posterior a la guerra civil. En començar la Segona Guerra Mundial, el govern francés els va donar la possibilitat d'enrolar-se amb les tropes franceses com a personal civil, per a lluitar contra el nazisme. Varen estar en la frontera entre França i Alemanya duent a terme activitats d'infraestructura bèl·lica, com cavar trinxeres, on varen ser apressats per les tropes nazis. Es tractava d'un bon grapat d'espanyols, perdedors de la guerra civil i apressats de nou, ara per les tropes de Hitler. El govern espanyol va desentendre's d'ells i varen ser deportats als camps de concentració de Manthausen i de Gusen. Dels tres paterners, José Martí va ser assassinat el dia de Nadal de l'any 1941. Manuel Peris i Miguel Liern varen ser alliberats per les tropes aliades l'any 1945 i ja varen continuar la seua vida a França, fins al seu decés. Tot açò està ben detallat en un documental que va elaborar Paternateca i en el que humilment hi vaig col·laborar escrivint el guió. Si voleu vore'l, només heu de clicar al següent enllaç. Diuen que el poble que oblida la seua història, està condemnat a repetir-la. Tal volta ara, més que mai, siga el moment de recordar-ho. D'eixa manera evitarem entropessar dos voltes en la mateixa pedra.

Las manos de Sara Olivas

Fotografïa: Paloma Olmos

Esta semana, en el blog, tenemos el honor y el lujo de entrevistar a Sara Olivas. Periodista, gestora cultural y poeta, ha participado y gestionado eventos poéticos de Valencia, como Versillos a la Mar, Versat I Fet, De andar por casa y A pies de página. También ha sido la ganadora de la segunda Edición del Certamen de Videopoemas Poemágenes, en su edición de 2019 y del Certamen de Relatos Beatriu Civera, del Ayuntamiento de Valencia, en su edición de 2020. Se trata de una poeta joven que acaba de publicar su ópera prima, titulada “Las manos” en Valparaíso Ediciones. Desde muy pequeña ha sentido la necesidad de escribir y hoy tenemos la fortuna de poder entrevistarla. 

Pregunta: Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntanos en primer lugar, un recuerdo de tu infancia.

Sara Olivas: Mi infancia no fue una infancia feliz, pero a pesar de ello, hay recuerdos que están grabaditos en cada rinconcito de mi memoria como, por ejemplo, los veranos en el pueblo con mi abuela. Si pudiera elegir, me quedaría con ellos.

Pregunta: ¿Qué es para ti la poesía?

S.O.: Me cuesta definir algo que creo indefinible. Para mí la poesía es un medio de comunicación, un medio de expresión. Una forma de explicarme el mundo en el que vivo y ponerle palabras. Desde siempre me ha costado mucho enfrentarme al cara a cara y usaba el folio para poder decir lo que no podía o no me atrevía a decir. Ahora mismo, no puedo entender mi vida sin la poesía.

Pregunta: Descríbenos el lugar donde escribes habitualmente.

S.O: No tengo espacios ni horarios específicos. Hay días que pienso que me vendría bien ponerme un horario de oficina para sentarme a escribir, que solo así sería capaz de terminar todo lo que tengo empezado y todo en lo que estoy trabajando, pero, por lo general, me sirve cualquier espacio. La cama, el escritorio, el sofá, un bar, una cafetería o la playa. Siempre escribo. Da igual dónde esté. Aunque es cierto que necesito silencio. Mucho silencio.

Pregunta: ¿Y un lugar donde te gustaría escribir?

S.O: Como dijo Virginia, reivindico una habitación propia, una casa propia, únicamente para mi gato y para mí, y por supuesto, dinero para adquirirla.

Fotografía: Paloma Olmos

Pregunta: ¿Tienes algún ritual a la hora de escribir?

S.O: Ninguno. No soy de rituales. Cuando tengo ganas de escribir, lo hago. No puedo salir de casa sin algún libro, una libreta y un bolígrafo. ¿Eso cuenta como ritual?

Pregunta: ¿Qué te inspira a escribir poesía?

SO: Leer. Leer mucho. Sobre todo a compañeras y a autoras. Cuando la gente dice que no se siente inspirada para escribir me pregunto si leen. También me pregunto si piensan que la inspiración llega como un milagro, como un pajarillo que se posa en tu hombro y te susurra al oído los versos que, en ese momento, crees perfectos, pero que luego los verás realmente espantosos. Por desgracia, eso no ocurre. Los milagros se persiguen, como todo en la vida. Esa es la clave. Ah, y vivir. Vivir también me inspira.  

Pregunta: Te he conocido a través de las Redes Sociales, por las cuales te mueves con bastante soltura. ¿Qué te parece el maridaje Redes Sociales – Cultura – Literatura?

S.O: Me parece perfecto si sabes gestionar todo lo que ello implica. Mucho odio, mucho hater, mucho ego, mucha envidia, pero también todo lo contrario, mucho amor, mucha sororidad y mucha gente maravillosa que si no fuera por las redes no conocerías nunca. Es cierto que, a veces, sufro un cierto amor-odio con ellas, pero no puedo quejarme. La mayoría de trabajos me han llegado por esa vía. De hecho, la editorial me contactó al haberme encontrado por Instagram. Me gusta ser activa en redes, las disfruto. En los momentos que he sentido ansiedad por ellas, me he escondido, me he dado un tiempo y cuando he estado preparada he vuelto a empezar. Y así, con todo.

Pregunta: Sueles publicar bastante en las redes sociales. ¿No te da miedo demasiada exposición en las mismas?

Fotografía: Paloma Olmos

SO: Es un debate constante en mi vida. Miedo es una palabra muy grande. Me da miedo la muerte, la inestabilidad mental, el maltrato, el machismo. Posiblemente, la exposición a las redes pueda derivar a algo de esto, entonces sí que me daría miedo y decidiría irme para siempre o para un ratito al menos. Desde hace un tiempo a ahora, soy más cuidadosa con lo que publico, no por miedo o por entrar en debates y polémicas, eso me da igual, sino por cuidarme a mí misma. Hay gente que se esconde tras avatares e insultan o se creen en pleno derecho de entrar a tu casa a criticar, opinar o menospreciar. Estoy en el proceso de no entrar en discusiones vacías y estúpidas con gente que no me conoce de nada. Ahora, les abro la puerta y les invito a salir con asertividad, educación y una gran sonrisa.

Pregunta: Eres una persona culturalmente inquieta. Has participado y gestionado eventos poéticos de Valencia, como Versillos a la Mar, Versat I Fet, De andar por casa y A pies de página. ¿Qué es lo que te mueve a ello?

S.O: Supongo que es vocación. Cuando terminé la carrera de periodismo me di cuenta que no era lo mío, que lo mío iba más allá y estaba relacionado con la cultura. Descubrí el máster de gestión cultural y me apunté. Desde ese día hace ahora cinco años. Organizar y gestionar eventos es mi profesión, precaria, pero profesión al fin y al cabo. Me mueve la pasión por lo que siento y por lo que hago. Podría decir que me mueve el dinero, pero estaría mintiendo y no me enseñaron a decir mentiras. No puedo estar quieta y me cuesta mucho parar. Ese es mi modus operandi. Mi cabeza va a mil siempre y en ella las ideas fluyen como agüita de río. Algunas ideas se llevan a cabo y se convierten en proyectos, y otras se apuntan en la libreta y se dejan reposar para más adelante o quizá para nunca, pero ahí están y ahí se quedan.

Pregunta: En la actualidad participas en un espectáculo: Las sin rostro. ¿En qué consiste?

Fotografía: @nilinephoto

SO: Las Sin Rostro es el sueño de mi vida. Bueno, uno de los sueños de mi vida. Las Sin Rostro surgió gracias a un encargo de la Biblioteca Pública de València, especialmente, un encargo de Néstor Mir. Me presentó la oportunidad de organizar un recital sin normas ni límites y llamé a algunas compañeras con las que me apetecía formar e iniciar algo. Sorprendentemente, todas dijeron que sí. Y montamos este espectáculo. Las Sin Rostro es un espectáculo poético y escénico donde poesía, voz y cuerpo toman la palabra en un mismo espacio y tiempo. En Las Sin Rostro, pretendemos fomentar la escucha activa encima del escenario. Somos seis mujeres vestidas de negro, en escena, sentadas en sillas, reivindicando y poniendo voz a las que se quedaron sin ella, a las que no pudieron hablar, ni denunciar, ni vivir. En el recital, tocamos temas sensibles como la violencia machista, la violencia sexual, los trastornos de la conducta alimentaria, el maltrato, etc. En definitiva, temas que, por desgracia, nos ha tocado vivir. Es un proyecto que está en continuo crecimiento y expansión. No es el mismo espectáculo ahora que el que se vio en octubre en la Biblioteca Pública. En el arte creemos en el ensayo - prueba - error y en ello estamos, probando, apostando y creciendo juntas. Sin embargo, Las Sin Rostro va más allá. No se queda solamente en un simple espectáculo. Es un grupo en el que, además de trabajar, estamos a gusto, compartimos poemas, charlas, aprendizajes, nos apoyamos las unas a las otras, aprendemos, nos nutrimos y aportamos sin pisarnos ni juzgarnos. Es maravilloso.

Pregunta: ¿Qué recuerdo guardas del primer premio literario que ganaste?

S.O: Del primero no lo recuerdo porque seguramente fue en educación primaria o infantil. El que tengo más cercano y creo que el más importante hasta la fecha es el Premio de Beatriu Civera de Certamen de Relatos. Recuerdo que no cogí el móvil a un número muy largo (nunca suelo contestar a números extraños o que no tengo guardados) y una amiga me habló por whatsapp diciendo que, por mi madre, cogiera el móvil. Me dio a entender que había ganado el certamen, pero yo seguía sin creerlo y hasta que no me llamó la propia concejala de igualdad, Lucía, no me lo creí del todo. Por un lado, me dio rabia porque ya era la segunda vez que ganaba un concurso y me enteraba por terceras personas, pero por otro lado, sentí mucha emoción y euforia. Por primera vez, vi que mi esfuerzo obtenía una recompensa, ya que ha sido mi primer premio en el que he ganado algo más que las gracias, ya me entiendes. Después, comencé a preguntarme porqué yo o si se habían equivocado, porque, seguramente, mi relato no era tan bueno como para merecer el primer puesto. El llamado “síndrome de la impostora”, algo con lo que tengo, tenemos que lidiar, en muchas etapas de nuestra vida.

Pregunta: Acabas de publicar tu primer poemario, denominado “Las manos”, en Ediciones Valparaíso. Háblanos de él.

S.O: Me cuesta hablar a mí misma de Las Manos. Me cuesta definirlo. Os diría que David Trashumante, en el texto que escribió para la contraportada del libro lo dice todo, pero aún así, haré un esfuerzo para hablar de él. Las Manos es mi primer y, espero, que no último libro. Las Manos es un homenaje a mi abuela y a todas las mujeres manchadas que hay en el mundo. Un homenaje a la tierra, al esfuerzo, a la casa, a los cuidados. Las Manos también es una denuncia a la sociedad machista en la que, por desgracia, vivimos. Un canto a la esperanza de esa niña que creció en la casa sin tejado y que, poco a poco, ha tenido que construirse sus muros para no morir de frío, ni de miedo, ni de soledad. Es una búsqueda continua de esa identidad perdida. Una puerta abierta a la felicidad y al amor propio. Un puntito de luz en esa oscuridad aprendida desde la infancia.

Pregunta: En tu poemario es un eje fundamental, tanto en lo literario, como en lo personal la entrañable figura de tu abuela. Todos hemos tenido una abuela que nos ha querido y a quien hemos querido. ¿Descríbenos cómo era tu abuela?

S.O: Mi abuela fue mi madre. Prudencia era una mujer menuda y con chepa, algo que siempre me llamó la atención de ella. Tenía chepa porque se había pasado toda su vida trabajando, agachada, en el campo. Prudencia era una mujer manchega que se casó con el amor de su vida y tuvo cuatro hijos. El amor de su vida murió en un accidente de trabajo y tuvo que dejarlo todo y empezar de cero en Valencia, sola y con cuatro hijos. Mi abuela fue una gran mujer. Era una superheroína a la que no le agradecí en vida todo lo que hizo por mí, las veces que me salvó. Podía con todo y siempre le ponía una sonrisa. Preparaba unos postres riquísimos, me recogía a las cinco del cole, veíamos juntas la novela mientras hacía los deberes, me llevaba al médico, me compraba juguetes, veraneaba conmigo en el pueblo. Mi abuela fue uno de los pocos seres de luz que he tenido en mi vida. Solo por ella ha merecido la pena nacer. Y cualquier palabra o poema que le dedique se le quedará corto, siempre.

Pregunta: Si extrapolamos el argumento de “Las manos” a cualquier familia media de la sociedad en la cual estamos viviendo, de principios del siglo XXI, ¿podríamos decir que el tema de fondo de tu poemario sería la falta de comunicación entre las personas, especialmente entre los miembros de cualquier familia?

S.O: No especialmente. Es cierto que en mi familia no había comunicación de ningún tipo, pero eso no es lo que resalta en el poemario. El tema de fondo es una clara denuncia a la situación machista y patriarcal que viven todas las mujeres dentro del ámbito familiar y del cuidado.

Pregunta: “(soyyoyosoy¿soyyo?)” Háblanos de tí, Sara: ¿Quién es Sara Olivas? ¿Cómo eres?

S.O: Es una pregunta más compleja de lo que parece. En el poemario, desde la primera página hasta la última, trato de entender, comprender y descifrar esa pregunta. Creo que aún no lo he conseguido. Soy joven, podría decir. Me queda toda la vida por delante para seguir conociéndome, podría decir. Según mi currículum soy periodista, gestora cultural y poeta. Según mi espejo, soy de pelo corto y castaño, bajita, con los ojos marrones y las manos pequeñas. Y para terminar, diría que, de buena, soy tonta.

Fotografía: Paloma Olmos

Pregunta: “Las niñas como yo imaginan una casa con tejado...” ¿Cómo te ves, cómo te imaginas que serás dentro de veinte o treinta años?

S.O: Me cuesta verme porque ni siquiera sé lo que voy a comer mañana o si dentro de tres días mis pulmones decidirán dejar de respirar. Dentro de veinte años tendré cuarenta y siete. Parecen muchos ahora mismo. Una eternidad. Sin embargo, si hago el esfuerzo, me gustaría verme en mi propia casa, una casa en mi barrio de toda la vida, El Cabanyal, con un trabajo estable, o medianamente estable de lo mío, viviendo de la escritura, con encargos, con un buen compañero a mi lado, por fin, e hijas.

Pregunta: Después de “Las manos”, ¿Con qué nos sorprenderás?

S.O: No me gusta desvelar en lo que estoy trabajando ahora porque siento que si hablo mucho las cosas no salen. Supongo que he heredado algunas supersticiones de mi abuela. Estoy escribiendo mucho, aunque a veces crea que no doy lo suficiente (soy muy autoexigente y poco compasiva conmigo misma). Otro poemario, una obra de teatro, una novela corta y todo lo que se me ocurra. No quiero ni busco sorprender a nadie, dejo que sea la vida la que me sorprenda a mí.

Pregunta: ¿Cómo te gustaría que te recordasen?

S.O: Como una persona que luchó por lo que quiso y lo consiguió, a pesar de todo y de todos.

Pregunta: Vamos a hacer un pequeño juego de palabras. Dinos

Un lugar: Cualquiera que no sea mi casa.

Un poeta: Francisca Aguirre.

Un actor: Asier Etxeandia.

Un cantante: Ahora mismo, C. Tangana o Nathy Peluso.

Un libro: Cualquier libro que sea de poesía. Los lagos de Norteamérica de José Daniel Espejo, por ejemplo, me tiene obsesionada ahora mismo.

Una canción: ¡Cambia! de C. Tangana.

Una comida: Tortilla de patatas.

Un poema: Frontera y Oficio de tinieblas, ambos de Francisca Aguirre.

Un postre: Tarta de queso o de zanahoria.

Un domingo ideal: En una terraza al sol con amigas.

Un sueño por cumplir: Vivir de la escritura.

Compartirías un atardecer con... Mis amigas o cualquier persona con la que pueda mantener una conversación interesante y divertida.