Sacerdotes 3.0

 

Por Alejandro Llabata Lleonart.

A Vicent Salvador, ja en la veritat.

Hace ya algún tiempo, escribí en mi blog Escriure per a ningú, con ocasión de la ordenación sacerdotal de una de las personas que a continuación relaciono, un post en el que decía que la vocación sacerdotal es un teléfono móvil que suena a altas horas de la madrugada, pero que no todo el mundo está dispuesto a descolgarlo. Hay a quien le suena, pero le sorprende en la primera dormición, en ese momento de la noche en el que uno está embebido en un sueño tan profundo que ni siquiera lo escucha. Hay también a quien le suena, lo escucha y cambia de posición en la cama, ignorando la llamada de teléfono. Ya veré mañana por la mañana quién me ha telefoneado, piensa uno en el sopor de la noche. Pero esta llamada no deja rastro en el móvil si no se descuelga en el momento en el que suena y, por tanto, no aparecerá a la mañana siguiente ninguna llamada perdida, ni siguiera un triste mensaje de voz en el contestador automático y uno pensará que se ha tratado de un dulce sueño. Pero hay a quien le suena el móvil y lo escucha. Y se levanta de la cama para cogerlo. ¿Quién será capaz de llamar por teléfono a estas horas de la madrugada? Normalmente este tipo de llamadas que suenan tan tarde, suelen arrastrar malas noticias. Pero a pesar de todo ello, hay quien se levanta de la cama, coge el móvil e intenta adivinar quien es quien llama tan tarde y con tanta insistencia. Quien llama, suele hacerlo a través de un número privado. Y aún así, hay quien lo descuelga para preguntar quien es. La Voz firme y segura que se escucha al otro lado del auricular produce duda e incerteza en el primer momento. Pero la serenidad y la calidez que transmite cuando habla la Voz que está en la otra parte del teléfono hace que quien escucha dicha llamada lo deje todo para seguirlo.

Una noche cualquiera, las personas que nombramos en este artículo, también recibieron una llamada en su móvil, de madrugada. Y dudaron si levantarse de la cama para cogerlo, o no. Una vez levantados dudaron si contestar o no. Y al final contestaron, igual que en su momento contestaron otros paterneros, como fueron, entre otros, Julio Badenes, Enrique Liern, Vicente Belenguer o Enrique Gil. El camino que comenzaron a seguir tras colgar la llamada telefónica nocturna, detrás de la ilusa apariencia de ser un camino Real, en verdad muestra una senda estrecha, con márgenes llenos de hierba que día a día van desbrozando con el esfuerzo de sus manos. Y con curvas. Muchas curvas que muchas veces les han impedido ver unos metros más allá, la profundidad del camino. Simplemente se han dejado ir por la cálida Voz que les habló por teléfono aquella noche. Sin miedo. No hay camino fácil que lleve a uno a ningún lugar que valga la pena. Y en el caso de todos ellos, el progreso de cada día se debe a una fe inquebrantable y una confianza ciega en la Palabra que se les quedó grabada en el tímpano, para siempre.

¿Cual es el perfil del presbítero actual? Frente al tradicional de sacerdote con sotana, nos encontramos ante un joven ya maduro, con estudios universitarios previos que, en un momento determinado de su vida, da un golpe de timón en la misma, que le hace escorar su existencia hacia un determinado camino, que le llena y que pisa fuerte, al descubrir que vale la pena. Se trata de una persona actual, del siglo XXI, que domina las nuevas tecnologías, a la vez que la Suma teológica de Santo Tomás de Aquino, y que está sobradamente preparado para afrontar los retos que este siglo XXI le muestra ante sus ojos, en vaqueros, camiseta y una mochila colgando de uno de sus hombros.

El primero a quien haremos referencia es a Hilario Javier Barroso García. Fue el primero que fue ordenado sacerdote, tras varios lustros de sequedad vocacional en nuestro municipio, ya que el paternero nombrado sacerdote anterior a él fue José Antonio Varela Ferrandis. Es conocido por Javi, que es como le gusta que le llamen. Solamente hay dos personas que le llaman Javier: Su hermano y Paqui Periche, con quien le une una gran relación de amistad, casi como familia. Nacido en Granada el día de la Inmaculada de 1980, viene a vivir a Paterna en 1991 con su familia, a raíz de la enfermedad de su madre, quien fallecería tres meses después de su llegada. Siempre se ha sentido un hijo más del pueblo, especialmente en la parroquia de san Pedro Apóstol, donde se estrenó con 14 años como catequista. Aquí es donde, en silencio, se desarrolla su vocación, que siempre ha estado presente en su vida, sobretodo teniendo en cuenta que existía ya un precedente en su familia de varias religiosas y un sacerdote. También fue miembro de la Adoración Nocturna. Licenciado en Filología, entró en 2002 en el seminario de Moncada y en 2006 pasó a ser colegial del colegio de la Presentación y Santo Tomás de Villanueva. Ordenado sacerdote en junio de 2008, al día siguiente cantó su primera misa en la Parroquia de San Pedro Apóstol de Paterna, efemérides de la que este año se cumplen quince años. Desde entonces, ha sido párroco de las Parroquias de Marines, Olocau y ha atendido Marines Viejo y Pedralvilla. Especializado en Derecho Canónico, ha sido Notario del Tribunal Eclesiástico de Valencia y, además, Capellán de la Real Basílica de la Virgen de los Desamparados. Ha llevado como Consiliario dos grupos de Matrimonios en ENS (Equipos de Nuestra Señora) y durante varios años ha sido Capellán Voluntario en el Centro Penitenciario de Picassent en Valencia, de donde guarda, quizá los mejores recuerdos de su sacerdocio. En la actualidad, desde 2019 es párroco de la Parroquia de San Francisco de Asís de Mislata.

Miembro de una familia bastante arraigada en Paterna, José María Segura Salvador nació en 1976. En su infancia y en su juventud siempre estuvo vinculado a su parroquia de San Pedro Apóstol, donde ejerció como catequista, a la vez que seguidor, por tradición familiar, en la devoción a la Virgen de los Desamparados festividad que siempre ha celebrado su familia en la Parroquia de san Pedro apóstol el domingo correspondiente de mayo. Después de cursar BUP y COU en el Centro Santa Teresa de Jesús de Torrente y terminar su carrera universitaria de Ingeniero Agrónomo en la Universidad Politécnica de Valencia en el año 2000, ingresó dos años más tarde en la Compañía de Jesús. Realizó el noviciado en Zaragoza y el Bachillerato en Teología en la Universidad de Deusto, en Bilbao. Fue profesor durante dos años en las Escuelas San José de Valencia y estudió la licenciatura en Teología en Boston, Massachussets (Estados Unidos). Fue ordenado sacerdote en Junio de 2011. Su trayectoria está marcada por la colaboración con UNICEF, la docencia, el diálogo entre la fe y la cultura y, principalmente, el trabajo en el Servicio Jesuita a Migrantes, donde ha ejercido como director de dicho Servicio en Valencia. Además de dirigir el SJM Valencia, ha sido responsable del equipo de Incidencia en España y animador de la plataforma Visibles.org. Activista por la justicia social, actualmente trabaja como Director General en Radio ECCA Fundación Canaria, institución educativa, comunicativa y de acción social.

Otro joven sacerdote es Félix Perona Esteve. Nació en Paterna en 1991. Fue bautizado en la parroquia de san Pedro, apóstol, lugar donde nació su vocación. Colegial de las Escuelas Profesionales San José - Jesuitas, el despertar vocacional nace como fruto de la devoción familiar al Santísimo Cristo de la Fe y de las actividades parroquiales en las cuales se fue involucrando a lo largo de su adolescencia. Catequista de comunión, acólito y monitor Juniors, se graduó en Historia por la Universitat de València, momento en el cual decide dar el paso de entrar al Seminario Mayor de Valencia. Esto fue fruto de la maduración paulatina de la vocación a la cual fue sintiéndose llamado por el Señor desde que descubrió la plenitud personal en la cotidianidad parroquial y litúrgica. Cursó los estudios de Ciencias Eclesiásticas en la Facultad de Teología San Vicente Ferrer de Valencia mientras residía cuatro años en el Seminario Mayor “La Inmaculada” y los tres últimos en el Real Colegio Seminario de Corpus Christi (El Patriarca). Fue ordenado sacerdote el 28 de junio de 2020. La primera misa, la celebró el 5 de julio de 2020 en San Pedro apóstol. Ese mismo mes de julio recibió el nombramiento de vicario de Santa María de Ontinyent, a la cual entró en septiembre después de encargarse durante el verano de la parroquia de la Asunción de la Pobla del Duc. Desempeñó la función de vicario hasta agosto de 2022, donde partió para aumentar los estudios. Actualmente estudia Bienes Culturales de la Iglesia en la Pontificia Università Gregoriana de Roma, donde ejerce de capellán de la Iglesia Nacional Española de Santiago y Montserrat, donde reside.

Nacido en Marzo de 1978, Manuel Jesús Monteagudo Sillero, vivió su infancia en Valencia y su juventud en Castellar. Su vocación sacerdotal se despertó en un viaje a Lourdes en el que, algo tocó su corazón que volvió a despertar su interés por las cosas de Dios. Por circunstancias de la vida, terminó viviendo en Paterna en la zona de Alborgí. Era el año 2006. Ingeniero técnico en electrónica industrial, su trabajo era de mantenimiento de ascensores. Un dia le correspondió llevar a cabo la revisión del ascensor de su parroquia: La de la Virgen de los Desamparados de Paterna. Casualmente el párroco, D. José María Cuenca, le preguntó si estaba confirmado. Se inscribió a confirmación con 27 años. De esta manera empezó a nacer en él una sed de Dios increíble. Ya en 2010, en una peregrinación a Fátima, y ante la pregunta ¿Tu, qué estás dispuesto a dar?, él se respondía “Señor, lo que tu quieras”. Todo aquel sentimiento fue tomando forma, de tal manera que en 2011 se lo comentó a su sacerdote, quien se puso en contacto con el centro de orientación vocacional. En 2013, dejó su trabajo y en 2014 entró en el Seminario de Moncada donde cursó los estudios correspondientes, seguido de los tres años en el seminario de Santo Tomás de Villanueva. Fue ordenado sacerdote en junio de 2021. Ese verano estuvo de sacerdote en la Catedral de Valencia. En octubre de ese año, fue nombrado vicario parroquial de La Anunciación de Nuestra Señora, y de la parroquia El Salvador y Nuestra Señora de la Salette, ambas de Aldaia. En la actualidad y, desde febrero de 2023, es párroco de la parroquia de nuestra Señora de la Paz, del Villar del Arzobispo, de Santa Bárbara de Higueruelas y capellán del Monasterio de San Juan de la Cruz de Villar del Arzobispo.

El caso de Carlos Maza Serneguet. es similar al resto de sacerdotes anteriormente relacionados. Nacido en Valencia en 1979, su pueblo es Paterna, donde fue bautizado y donde estudió, en el colegio La Salle, hasta los 18 años. Después fue a la universidad e hizo Derecho en el CEU San Pablo. Tras preparar dos años una oposición comenzó a trabajar, y mientras trabajaba hizo la diplomatura en Biblioteconomía y Documentación. Conoció personalmente la Compañía de Jesús con 31 años, a través del Centro Arrupe de Valencia, entidad que antes conocía por cultura general. Entró en la Compañía en septiembre de 2013. Tras los dos años de Noviciado en San Sebastián, fue con otros dos compañeros a Roma para la etapa de la Filosofía. El magisterio lo hizo en Lleida. El bachillerato en Teología lo estudió en Madrid. Estudió la Licencia en Teología Fundamental en la Pontificia Facoltà Teologica dell´Italia Meridionale de Nápoles. Colabora con la asociación Figli in famiglia en el barrio de San Giovanni a Teduccio. Fue ordenado sacerdote en junio de 2022. En la actualidad sigue viviendo en Nápoles, donde ejerce el ministerio sacerdotal.

No podemos olvidarnos de aquellos futuros sacerdotes que ahora mismo están en camino en su correspondiente seminario. En el Seminario de El Patriarca, en la actualidad se encuentra Juan Vicente Nulius, procedente de la parroquia de Santa Rita, quien celebró el rito de admisión en febrero de 2020. Asimismo, ya como diácono y en la Compañía de Jesús está Javier Bailén Llongo, quien reside en Valencia, entre el Centro Arrupe y el colegio San José y que pronto será ordenado sacerdote. A todos ellos les deseamos lo mejor en este camino.

Y en este momento en el que, de acuerdo a las estadísticas, en la actualidad existen menos de mil seminaristas en España, solamente nos queda desearles a todos ellos que en cada uno de sus destinos, que su testimonio sea verdadero, honesto, sincero y limpio, como aquella llamada telefónica que recibieron algún día. Que siempre tengan una palabra de aliento para todos los que les rodean, especialmente para aquellos que más la necesiten. Que sus brazos abracen a los más desvalidos. Que sus manos sostengan a quien esté en peligro de caer. Que sus pies caminen en compañía de quien se haya perdido en el camino. Probablemente, al largo de sus vidas, siempre habrá un momento de debilidad en el que se planteen si valió la pena haber descolgado aquel móvil en aquella intemporal noche. O si lo tenían que haber dejado sonando en la tranquilidad de la noche. Si en aquel momento se decidió descolgarlo, por algún motivo sería. Y que, al final del recorrido, cuando vuelva a sonar de nuevo el móvil indicando que ha terminado su camino en este mundo, que una amplia sonrisa recorra su rostro de parte a parte, indicando así que han cumplido con aquella tarea que se les encomendó en su momento. Es de madrugada. Suena el móvil. Una vez. Otra vez. Y otra. ¡Cógelo!

Un café con... Esther Veintimilla

Hoy es el día internacional del libro. Y para celebrar esta fantástica efemérides vamos a entrevistar a la poeta Esther Veintimilla. Nació en Pedreguer (Alicante). Siendo aún una niña, su familia se traslada a Paterna (Valencia), donde reside actualmente. Licenciada en Filología Hispánica por la Universidad de Valencia, desarrolla su actividad laboral en el Servicio de Bibliotecas y Documentación de la misma. Desde 2016 ha participado en el Taller de Poesía Polimnia 222 de la Universidad Politécnica de Valencia y desde 2017 forma parte de la Asociación Cultural Concilyarte. Ha colaborado con poemas en castellano y en valenciano en las antologías poéticas Épocas y El camino de las estrellas; y ha sido finalista de las ediciones XXXIX y XL de los Premios de Poesía Ciudad de Badajoz. En septiembre de 2022 gana el Primer Premio Internacional de Poesía Genialogías, por su obra Lluvia ilesa, que publica en diciembre de 2022, en Ediciones Tigres de Papel.

Tanto el entrevistador como la entrevistada, somos del mismo pueblo por lo que, el café virtual que nos tomamos en esta ocasión, no podría ser en otro lugar que en el mítico bar San Pedro, en la plaça del Poble, de Paterna. Tal vez la entrevista fue ayer. O hace veinte años, en una apacible tarde de domingo, delante de un refresco en el que sonoramente nadan dos cubitos de hielo y una rodaja de limón, mientras un sol anaranjado golpea la fachada de la iglesia de San Pedro Apóstol, a la vez que se va escondiendo tímidamente por detrás del tejado del mítico Casino de la plaça.

Escriure per a ningú: Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntanos un recuerdo de tu infancia.

Esther Veintimilla: Los recuerdos más bellos y felices corresponden a mis primeros ocho años vividos en mi pueblo. Guardo en la memoria algunas escenas –de las que se habla en el poemario–, pero hay una que destaca por su huella intensa: se trata del momento en el que yo regreso del colegio andando hasta mi casa y encuentro a mi madre cosiendo sobre la máquina de coser, envuelta en la luz que entra por el patio mientras suena la sintonía de cierre del programa de radio que escucha cada tarde, “El amor es algo maravilloso”. Esa música, como los perfumes, me trae un bonito recuerdo de infancia.

Escriure per a ningú: ¿Qué es para ti la poesía?

Esther Veintimilla: La poesía tiene una parte de misterio y otra de oficio. Por un lado, es el asombro el que desencadena el impulso poético y también la necesidad de respuestas. Y cuando el poema se escribe, viene la parte de oficio y trabajo con las palabras (una tarea muy costosa y a veces, incluso, dolorosa).

Escriure per a ningú: ¿Desde cuándo escribes poesía? ¿Recuerdas cuál fue el primer poema que escribiste?

Esther Veintimilla: Escribo desde los trece años, aproximadamente. Cuando recibí la punzada de la poesía leyendo, me atreví a escribir lo que observaba y mis reflexiones sobre ello. Mi primer poema describía una anciana con la que me crucé de camino al instituto y cuyo rostro curtido y lleno de surcos por el tiempo me impactó (debe de estar en alguna carpeta).

Escriure per a ningú: ¿Tienes algún lugar preferido para escribir? ¿Algún rincón entrañable? ¿Algún ritual? ¿Sueles escribir con bolígrafo o con ordenador?

Esther Veintimilla: No tengo ningún lugar ni ritual especial para escribir. Cuando me llegan los primeros versos, los escribo en las notas del móvil o en el ordenador. Lo que sí intento hacer –y eso quizás se aproxime a un ritual– es escribir de cabeza y en voz alta mientras paseo, pues necesito escuchar cómo va sonando el poema, y el andar me inspira. De esta forma, memorizo los versos que se van escribiendo en mi cabeza y los voy anotando en el móvil para que no se me olviden y pueda, además, corregirlos. Si no puedo pasear, los voy diciendo en voz alta (eso sí es importante para mi escritura). Luego lo paso al ordenador y comienza la tarea de corrección, búsqueda de la palabra exacta y poda de lo que sobra.

Escriure per a ningú: Aunque personalmente nos conocemos desde la época del instituto, como poeta te he conocido a través de las redes sociales. ¿Cuán importante son las redes sociales en tu vida y en la difusión de tu poesía? ¿Se podría vivir en la actualidad sin tener un muro virtual en el que poder publicar?¿Qué nos aportan las redes sociales:    más beneficios que perjuicios, o viceversa?

Esther Veintimilla: Es curioso, sí. Hemos estudiado en el mismo instituto y vivimos en el mismo pueblo y no conocíamos nuestra faceta de poetas. A mí me gustan poco las redes sociales. Las uso para conocer a poetas y poder leerlos, que, de otra forma, me costaría más encontrar, además de para estar al día de los innumerables eventos literarios que se programan en Valencia y otras ciudades. Ahora también las uso para difundir mi poemario. En este sentido, son útiles como altavoz y, gracias a la inmediatez y la inmensidad de la red, puedes llegar a más personas. Las redes sociales tienen una doble cara en cuanto a medio de expresión de la poesía. Por un lado, te aportan información y la posibilidad de conocer a personas estupendas que comparten un mismo interés que tú. Por otro, creo que se confunde la calidad con el número de seguidores. Se escribe una “poesía” (lo digo entrecomillado porque pienso que eso no es poesía) que va dirigida a un público joven y consigue muchísimos seguidores (que al final se convierten en ventas). Pero, en mi opinión, se trata de escritos con ocurrencias y no de poesía. Lo bueno es que hay mucha variedad donde poder elegir.

Respecto a si se puede vivir sin tener un muro virtual, claramente sí. Las redes sociales son una falsa necesidad creada, como tantas otras.

Escriure per a ningú:¿Cuál fue el primer premio literario que ganaste? ¿Qué recuerdos guardas de ello?

Esther Veintimilla: El primer y único premio que he ganado ha sido este, el Premio Internacional Genialogías, con mi poemario Lluvia Ilesa. Ha sido una experiencia estupenda, ya no sólo por la alegría del reconocimiento, sino por la cantidad de personas maravillosas que he conocido. Guardo un bonito recuerdo del día que fui a recogerlo a Madrid. Fue una mezcla de felicidad y nervios a la vez, pero muy gratificante.

Escriure per a ningú: En Septiembre de 2022 ganas el Primer Premio Internacional de Poesía Genialogías, por tu obra Lluvia ilesa. De él ha destacado el jurado la reflexión y el crecimiento consciente de la voz poética, la elegancia de la sencillez, así como la delicadeza de una poesía que nombra y embellece el dolor. En lo formal, se distingue el equilibrio en el uso del lenguaje, la originalidad en el trazo de las metáforas y el trabajo con la sinestesia, que elevan el vuelo de una mirada poética que construye la conciencia del mundo y del yo en el mundo. ¿Cuéntanos cómo fue el momento en el que el jurado se puso en contacto contigo para comunicarte la buena noticia?

Esther Veintimilla: El día que me comunicaron el premio estaba trabajando en la biblioteca d’Humanitats de la Universitat de València. Fue un momento antes de una reunión. Me llamó Gema Palacios, la presidenta de la asociación Genialogías. No podía creer que me dieran el premio. Estuve varios días tan feliz que creía estar en una nube. Fue un momento que viví con mucha emoción.

Escriure per a ningú: Recientemente has presentado tu poemario. Háblanos de Lluvia Ilesa.

Esther Veintimilla: Efectivamente. Lo presenté el día 23 de marzo en el Museo de la Ciudad. Estuve acompañada –además de las personas presentes y en la distancia que me regalaron su cariño– de la poeta y presidenta de Concilyarte, Mila Villanueva, y de la también poeta y profesora del taller de poesía Polimnia 222 de la UPV, Pilar Verdú, que hicieron una magnífica presentación. Lluvia Ilesa es un poemario que habla de la pérdida, del dolor y la resiliencia. El título está extraído de uno de los versos y responde al deseo de quebrarse sin daño. El hilo conductor de todo el poemario es la infancia, primero como un lugar al que no podemos regresar, y después, donde mantenerse a salvo. También hay una mención recursiva de la luz como esperanza.

Escriure per a ningú: ¿Qué ha supuesto para ti la concesión de tan importante premio?

Esther Veintimilla: Este ha sido un reconocimiento que me anima a continuar escribiendo y pensar que voy por el buen camino. Es una buena motivación, sin duda. Además, este premio me ha ofrecido la oportunidad de formar parte de Genialogías, una asociación feminista de mujeres poetas que tiene como objetivo la difusión y visibilización de la poesía escrita por mujeres. Me siento afortunada por todo ello. Aprovecho para animar a aquellas poetas inéditas a presentarse a este concurso, cuya convocatoria ya está abierta hasta el 15 de junio (las bases pueden consultarse en la web de la asociación). Esta segunda edición, tanto el premio como la colección, rinde un homenaje a la poeta y compañera Marta Agudo, que nos ha dejado, tristemente, hace unos días. Así, el premio recibe su nombre: “Premio Internacional de Poesía Marta Agudo”.

Escriure per a ningú: Perteneces a la asociación Concilyarte. ¿Tienes algún proyecto literario entre manos?

Esther Veintimilla: Sí. Formo parte de la junta directiva de Concilyarte, una asociación cultural con once años de existencia, que pretende “conciliar” diferentes artes en sus actividades: literatura, música, pintura, teatro, etc, y sus miembros son, por tanto, artistas y escritores del panorama valenciano. Actualmente sigo escribiendo. Así como Lluvia Ilesa no respondía a un proyecto preconcebido, los poemas que traigo entre manos pretenden tomar la forma, conscientemente, de una temática concreta. Pero ya sabemos que una cosa es lo que pretendemos y otra por donde nos lleva la poesía. Supongo que tardaré unos años en terminarlo porque me cuesta mucho escribir. Soy bastante lenta.

Escriure per a ningú: ¿Cómo te gustaría que te recordasen?

Esther Veintimilla: Prefiero que recuerden mis poemas. A fin de cuentas, lo que menos importa es el poeta.

Escriure per a ningú: Vamos a hacer un pequeño juego de palabras, para conocerte mejor. Dinos:

Escriure per a ningú: Una comida:

Esther Veintimilla: La fideuà.

Escriure per a ningú: Una bebida:

Esther Veintimilla: El café con leche.

Escriure per a ningú: Una canción:

Esther Veintimilla: El Pequeño vals vienés, de Leonard Cohen, interpretado por Silvia Pérez Cruz.

Escriure per a ningú: Un cantante:

Esther Veintimilla: Una cantante: Zaz.

Escriure per a ningú: Una película:

Esther Veintimilla: El lado oscuro del corazón.

Escriure per a ningú: Un actor:

Esther Veintimilla: No sabría decir. Recuerdo la magnífica interpretación de la actriz Rachel Weisz en el personaje de Hipatia en Ágora.

Escriure per a ningú: Una palabra:

Esther Veintimilla: Silencio.

Escriure per a ningú: Un libro:

Esther Veintimilla: El Quijote.

Escriure per a ningú: Un escritor:

Esther Veintimilla: José Saramago.

Escriure per a ningú: Un poema:

Esther Veintimilla: (Hay tantos) El único que he memorizado entero: Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernández.

Escriure per a ningú: Un poeta:

Esther Veintimilla: Una poeta: Alejandra Pizarnik.

Escriure per a ningú: Un nombre de persona:

Esther Veintimilla: María.

Escriure per a ningú: Un recuerdo:

Esther Veintimilla: La primera vez que vi a mi hija al nacer.

Escriure per a ningú: Un sentimiento:

Esther Veintimilla: El amor.

Escriure per a ningú: Una ausencia:

Esther Veintimilla: Mi padre.

Escriure per a ningú: Una esperanza:

Esther Veintimilla: Tengo la esperanza en la bondad de las personas.

Escriure per a ningú: Un consuelo:

Esther Veintimilla: Me consuela la belleza de la Naturaleza, la del Universo y la que es capaz de crear el ser humano.

Escriure per a ningú: Un deseo:

Esther Veintimilla: Que un día nos despertemos todos con el convencimiento de lo poco que necesitamos para vivir y que ello produzca el desmoronamiento de este sistema de insaciable codicia que está destruyendo el planeta. Eso sería una auténtica revolución.

Escriure per a ningú: Silbarías una canción al unísono con:

Esther Veintimilla: Con Alejandro Llabata, mientras terminamos de tomar un café en el bar San Pedro y el sol se ha escondido ya por detrás del Casino de la plaça, y al finalizar la canción, le agradezco el café y esta entrevista.

Maribel Verdú i Paterna

Entre altres actes que es duen a terme este cap de setmana, es celebra a Paterna la huitena edició del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. I en ell, es va a fer entrega del Premi especial del Festival a la flamant actriu Maribel Verdú. Este reconeixement, que ha sigut atorgat en altres edicions a intèrprets de la talla d'Antonio de la Torre, Adriana Ugarte, Javier Gutiérrez, Carmen Machi, Nacho Fresneda, Emma Suárez o Hugo Silva, en l'edició d'enguany, el Jurat ha tingut a bé concedir tan important guardó a Maribel Verdú, extraordinària actriu, que ha actuat en més de setanta pel·lícules, entre les que podem nomenar La estanquera de Vallecas, Belle Epoque, Siete mesas de villar francés, Blancanieves, El laberinto del Fauno o Los girasoles ciegos, entre altres. A més a més, ha estat reconeguda amb múltiples guardons, entre els quals destaquem l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, de l'any 1994 a la pel·lícula Belle Epoque, dos Goyes a la millor interpretació femenina, un per Siete mesas de villar frances i l'altre per Blancanieves, el Premi Nacional de Cinematografia en 2009, així com innumerables premis, tant de teatre, cine com televisió. Ara suma al seu palmarés el Premi Especial del Festival de Cinema Antonio Ferrandis de Paterna, que reconeix la seua impressionant trajectòria i la seua contribució al cinema espanyol. L'actriu ha treballat a les ordres de cineastes tan prestigiosos com Vicente Aranda, Francis Ford Coppola, Guillermo del Toro, Alfonso Cuarón o Fernando Trueba entre altres, i hem pogut vore-la actuant recentment al Gran Teatre Antonio Ferrandis, dins de la programació de teatre habitual del nostre poble amb l'obra de teatre Invencibles. Com ja hem dit abans, moltes i molt bones pel·lícules ha interpretat. Però si hi ha una que especialment em va impactar en el seu moment, eixa fou El año de las luces, l'argument de la qual és el següent: Un matí d'abril de 1940, dos fills de caiguts en la contesa civil, Manolo, de setze anys, i Jesús, de huit, són portats pel seu germà Pepe a un hospital per a xiquets tuberculosos. Allí envoltat de xiquets menors que ell, Manolo se sentirà com l'amo del corral, ja que l'únic home que té a prop és el factòtum del lloc, Emilio, que fa una mica de tot en unió de la seua dona, la cuinera. En aqueix context, Manolo aconseguirà la seua iniciació sexual i coneixerà el vertader amor de la mà de Maria Jesús, personatge interpretat per Maribel Verdú. Es va estrenar l'any 1986 i va guanyar el Oso de Plata al Festival internacional de Berlí, així com un Goya a la millor actriu de repartiment, atorgat a Verónica Forqué. A finals de la dècada dels huitanta, recorde que L'Ajuntament de Paterna, a través de la seua regidoria de cultura va organitzar un Cine-fòrum on es varen projectar una sèrie de pel·lícules, amb col·loqui posterior. Era gratuït i, per a accedir, només s'havia d'emplenar un carnet, que es presentava a l'entrada de la sala on es projectaven les pel·lícules. I, entre altres , es va projectar El año de las luces. Era al saló d'actes de la Casa de la Cultura, a la primera planta del carrer Sant Francesc de Borja número 4. Era la Paterna dels anys huitanta, a cavall entre el poble que havia sigut i la ciutat que és ara mateix. Jo tenia a penes uns catorze o quinze anys. A la plaça del poble empedrada i envoltada d'arbres d'ombra, encara hi estava l'Ajuntament, a la porta del qual hi havia aparcat el Seat 131 ranxera, de la Policia Municipal. Al mercat dels dimarts, entre l'algaravia del personal, destacava la veu d'Emilio el coixo venent iguales "¡Iguales para hoy!" "¡Hoy sale!". Els diumenges de vesprada, a l'estadi municipal Gerardo Salvador, jugava el Paterna C.F. contra un equip de la contornada. Quan colava gol el Paterna, es disparava una traca que estava enrotllada a les graderies del camp. Més de trenta anys han passat d'aquells temps. Era una altra època i unes altres circumstàncies. Però el record d'aquells temps perdura en la memòria, en el dia en què se li entrega a Maribel Verdú el premi Especial del Festival de Cinema de Paterna Antonio Ferrandis. Un premi que honora a la premiada i una premiada que honora al premi que se li atorga.

Un cafe amb.... Maria de la Pau Janer

Sempre és per a nosaltres un plaer i un honor entrevistar a personalitats del món de la cultura, de la talla dels que hem anat entrevistant a este blog. En este cas, és un gran honor i una gran alegria tindre la possibilitat d’entrevistar a una de les escriptores referents més estimades del panorama literari nacional actual. 

Nascuda a Palma de Mallorca, Maria de la Pau Janer és professora de la Universitat de les Illes Balears, tasca que compagina amb les seues activitats televisives i com a escriptora. Ha escrit les novel·les Els ulls d’ahir, L’hora dels eclipsis (Premi de Narrativa Andròmina 1989), Màrmara (Premi Sant Joan 1993), Natura d’anguila (Premi Carlemany 1995 i Premi Prudenci Bertrana de votació popular al millor llibre de 1995), Orient, Occident. Dues històries d’amor (finalista del Premi Sant Jordi 1997), Lola (Premi Ramon Llull 1999) i Ets la meva vida, ets la meva mort (2001).També ha publicat Carta a uns estranger que ens visita. Mallorca, l'illa de les mil i una nits (2001). Els deu manaments de la felicitat (2001), Les dones que hi ha en mi (Finalista Premi Planeta 2002), Passions romanes (Premi Planeta 2005), Cartes que sempre he esperat (2010) i Quan siguis lliure (2015), a més dels llibres infantils L’illa d’Omar (Premi de la Crítica Serra d’Or al millor llibre juvenil publicat a Catalunya l’any 1990) i La bruixa que va perdre un secret (1994). Són tantes les publicacions de la nostra autora que segur que ens hem deixat pel camí alguna novel·la seua.

Virtualment hem quedat amb Maria de la Pau per a prendre un café, de forma virtual, a una cafeteria del port de Palma de Mallorca, a l’horabaixa. Mentre observe cóm remou cadenciosament amb una cullereta el contingut d’una tassa de café amb una suculenta bromera al qual mulla un no menys suculent croissant, alhora que mira per la finestra de la cafeteria l’extraordinari espectacle de l’entranyable capvespre que se’ns ofereix davant nostre en este moment, pense i comente en veu alta que és un gran honor per a nosaltres contar a Escriure per a ningú amb la extraordinària presència de Maria de la Pau Janer.

La nostra benvolguda escriptora, acaba de publicar a l’editorial Columna la que és la seua última novel·la Tots els noms d’Helena. Com a sinopsi direm que L’Eva, una actriu intensament entregada a la seua feina, interpreta el paper de la seua vida, un personatge que la captiva tant com la intimida: Helena de Troia. Però sembla que Helena i el seu fat s’han apoderat de la pel·lícula i durant el rodatge tot són dificultats. Els actors i els tècnics involucrats al film hauran d’afrontar fets terribles que els portaran al límit i els obligaran a qüestionar-se moltes coses. Quan tot sembla perdut, una trobada imprevista els durà a emprendre un viatge que els podria canviar la vida. Aquesta aventura, però, posarà a prova els vincles i les complicitats que han anat teixint arran dels problemes que han hagut d’afrontar plegats. En aquesta apassionant novel·la, Maria de la Pau Janer revisita la Ilíada qaasaposant la mirada en les seues protagonistes femenines i reivindicant-les. Alhora, lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge.

Escriure per a ningú: Deia el poeta Rainer Maria Rilke que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Maria de la Pau Janer: Records d'infantesa en tinc molts i molt bells. Un dels que tinc, més relacionat amb la meva infància i amb l’escriptura és el record del meu pare treballant, escrivint a màquina els seus textos, les seves novel·les, mentre jo l’escoltava i m’imaginava totes les històries que segurament estava escrivint i mentre m’imaginava també tot el que gaudia contant totes eixes històries.

Escriure per a ningú: Pel que ens contes, has viscut una infància feliç.

Maria de la Pau Janer: Si, vaig tindre una infantesa molt feliç, vam ser quatre germans, jo vaig ser la major de quatre germans. I sí, sincerament, vaig ser molt feliç.

Escriure per a ningú: Parla’ns de tu, Maria de la Pau. Qui ets? Cóm ets?

Maria de la Pau Janer: Crec que és molt difícil parlar d’un mateix. Crec que som una dona des meu temps, una dona preocupada pel món de la cultura, amb inquietuds, amb curiositat per saber, per aprendre, amb sensibilitat, molt lligada al concepte de família, molt lligada a Mallorca, i a tot allò que forma part de sa cultura catalana. Crec que som una persona molt vinculada, com déiem, al concepte de família, a sa meva filla, as meus pares i es meus germans, a totes eixes persones que estim. Voldria dir que sóc forta, però crec que sóc forta quasi sempre, no sempre. I voldria dir que m'apassiona escriure, això és cert. L’escriptura és una enorme passió.

Escriure per a ningú: A València hi ha una llibreria en la que, en el paper en el que envolten els llibres hi ha impresa una coneguda frase d’Edmundo de Amicis que diu: «El destino de muchos hombres dependió de haber o no haber habido una biblioteca en su casa paterna» Ets filla de Gabriel Janer, famós escriptor, mestre i catedràtic. Cóm ha influït en tu, en la teua vida i en la teua obra el ser la seua filla?

Maria de la Pau Janer: En sa meva vida i en sa meva obra, ser filla de Gabriel Janer, és molt esclau. Jo segurament vaig començar a ser lectora perquè ell em va ajudar a ser lectora. Vaig començar a apassionar-me pels llibres perquè ell m’ho va ensenyar. Va ser es meu mestre, va ser es meu còmplice,... Ara compartim tot allò que fem els dos, ens consultam, ens intercanviem opinions. És una de ses persones que m’ha marcat més en aquesta vida i més positivament.

Escriure per a ningú: Ets una persona polifacètica. Renaixentista diríem: Ets professora d'universitat, escriptora, fas programes de televisió, de ràdio... Què fas mes a gust. Què et plena més?

Maria de la Pau Janer: Faig activitats molt diferents, és cert. I, quina me’n plena més? Segurament totes, però clar, jo allò que més sento que sóc és escriptora. Escriure és allò que més m’agrada: La felicitat d’escriure, el patiment d’escriure, la il·lusió de tenir un llibre entre mans. Però també m’agrada fer classes de literatura, perquè sa literatura és una gran passió i m’agrada molt comunicar.

Escriure per a ningú: Quin és el record més antic teu relacionat amb la literatura?

Maria de la Pau Janer:Un record antic meu relacionat amb la literatura, segurament en l’estiu de la infantesa, quan començava a escriure petites obres de teatre, perquè els meus amics i els veïns de casa, els nens, representessin per a l’aniversari de la meua germana, que era el onze d’agost. Els contes que escrivia també i que després llegia as meu pare. Tinc molts d’aquests records.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la literatura? Una vocació o una professió?

Maria de la Pau Janer: Jo diria que la literatura és vocació i professió. És vocació perquè forma part de sa meva vida i sa meva vida és millor escrivint. I professió, perquè crec que és una opció seriosa, rigorosa i important per a mi.

Escriure per a ningú: Quin és el procés de creació de les teues novel·les? Escrius a bolígraf o a ordinador? Tens algun lloc especial on escrius? Tens algun ritual a l’hora d'escriure? Alguna mania? Alguna superstició?

Maria de la Pau Janer: El procés de creació de les meves novel·les sol ser sempre primer triar un tema que m'interessi. Després informar-me, investigar, llegir llibres, buscar informació... Escric amb ordinador. M’agrada escriure a casa meva, al meu estudi, al meu racó. No tinc rituals especials a l’hora d’escriure, però sí necessito tranquil·litat, necessito silenci. Sobretot necessito no sentir-me cansada, perquè escriure em cansa, em fatiga i necessito estar fresca a l’hora de començar a escriure.

Escriure per a ningú: Descriu-nos el lloc on sols escriure habitualment.

Maria de la Pau Janer: El meu estudi és un lloc tranquil, silenciós, amb llum. És un lloc on estic envoltada d’objectes que formen part de la meva vida, de la meva història, o de llibres. És un lloc on em sento arrecerada i on tot és més fàcil per a que pugui imaginar i construir.

Escriure per a ningú: Et seguisc a les xarxes socials. De fet algunes fotografies d’esta entrevista estan tretes del teu mur d'Instagram. Quan d’important són a la teua vida les noves tecnologies?

Maria de la Pau Janer: Les noves tecnologies són importants en la meva vida en la mesura en què són un instrument, o una eina per a fer coses, per a ajudar i facilitar per a fer coses. Però molt, molt, molt importants no són. Les xarxes les vaig començar amb Instagram perquè la meva filla es va fer un Instagram i volia d’alguna manera seguir-la i saber què anava fent. Però bé, després vaig descobrir que era una bona plataforma de contacte amb els meus lectors, amb la gent que em segueix i això em va animar a continuar amb ell. Però no sóc una persona esclava de la tecnologia, tot i que sóc conscient del paper que té a la societat on vivim.

Escriure per a ningú: A les teues novel·les sempre hi ha un personatge femení culta, bonica, universitària que és el personatge principal, al voltant del qual es desencadena i es desenvolupa tota la trama de la novel·la. Quant hi ha d’autobiogràfic a les teues publicacions? On acaba la autobiografia i on naix el personatge?

Maria de la Pau Janer: A les meves novel·les sol haver-hi un personatge femení que és el personatge principal, o alguns personatges femenins, perquè crec que a mesura que van passant els anys i que he anat fent novel·les hi he anat afegint personatges femenins molt potents o que a mi em semblen forts i potents. Perquè m’interessa també tractar el tema de la relació entre les dones, la complicitat femenina, les dones que, en lloc d’enfrontar-se s’ajuden, que tenen objectius comuns o que tenen ganes de canviar una mica el món. D’autobiogràfic, a les meves publicacions, òbviament, hi ha moltes coses. Madame bovary c’est moi, va dir Flauvert. Però, on acaba l’autobiografia i on naix el personatge? Això ho sé jo en cada personatge. I molt poqueta gent. Perquè crec que m’has de conèixer bé per saber trobar-me. Però jo crec que si, que hi ha una mica de Maria de la Pau Janer en cadascun dels personatges que invent i que vaig descrivint.

Escriure per a ningú: La teua primera novel·la, Els ulls d’anit, va quedar finalista del Premi Ciutat de Palma de 1987. Quin record guardes d’eixe primer premi obtingut?

Maria de la Pau Janer: De la meva primera novel·la, Els ulls d’ahir, tinc un record molt tendre i molt bonic. Pense que és una novel·la molt juvenil, potser no devia d’haver publicat, perquè era massa d’hora, però la recorde amb molta tendresa, perquè de fet jo era bastant inconscient, la inconsciència de la joventut i pensava que era normal publicar tan jove i que tot seria magnífic. No coneixia per res cóm era aquest món i clar, vaig gaudir de la part bona, la part de tenir un llibre a les mans, l’emoció aquella immensa, la necessitat de portar el llibre per tot amb mi... Tinc un record tendre: Aquesta seria la paraula: Llunyà, també, però tendra.

Escriure per a ningú: L’any 1989 vares guanyar a València el premi Andròmina amb la novel·la L’hora dels eclipsis, una història d’amor d’un home entre dues dones. Una representa el dia i l’altra la nit. Què ets més nit que dia, o més dia que nit?

Maria de la Pau Janer: No sé ben bé si sóc més nit que dia o més dia que nit. Jo crec que va per temporades. Sempre he estat una persona noctàmbula, de casa. És a dir: M’agrada estar a casa llegint a la nit, mirant alguna pel·lícula bona o treballant. Però també, de vegades, m’agrada aprofitar el dia. La claror del sol m’entusiasma i la claror del Mediterrani i de Mallorca especialment. Per tant jo crec que seria una persona en aquest sentit una mica híbrida.

Escriure per a ningú: Màrmara ens narra d’una forma excel·lent la història d’amor entre un joier de Mallorca ja major i una jove de Girona que s'instal·la a l’illa per motius professionals. A esta novel·la, que va guanyar el premi sant Joan l’any 1993 i que, podríem considerar que representa la teua consolidació com a una de les escriptores més importants del nostre panorama nacional, ens fas reviure el mite de la bella i la bèstia. Realment la bellesa està en l’interior de les persones?

Maria de la Pau Janer: Jo crec que realment la bellesa està en l’interior de les persones. Màrmara és una reivindicació d’això: l’autèntica bellesa. Després hi ha altres tipus de bellesa que potser ens distreuen, que potser ens enlluernen, que pot ser ens agraden en un moment determinat, però que no són els que conten. De fet, jo vaig reviure el mite de la bella i la bèstia en aquella novella, a Màrmara, una novel·la que m’estime molt, perquè jo vaig fer la tesi doctoral sobre rondallística i tractava el mite de la bella i la bèstia. I em va semblar tan apassionant, tan interessant, que vaig decidir fer una novel·la que fos un homenatge a aquest mite.

Escriure per a ningú: Natura d'Anguila ens mostra les obscures i conflictives relacions en el si d’una família mallorquina de senyors rurals i amb la que vares guanyar el premi Carlemany el 1995. Està basada en algun fet real? Una volta han transcorregut més de vint-i cinc anys d’haver escrit esta novel·la, encara continua tenint vigència el seu argument?

Maria de la Pau Janer: Natura d’anguila no està basada en cap fet real concret, tot i que jo crec que al llarg de la història sempre han hagut històries d’amors incestuosos. Sí que han passat moltíssims d’anys i l’argument continua tenint vigència. L’amor pot ser magnífic, pot ser meravellós i també pot ser complicat, retorçut i prohibit. Natura d’anguila mostra aquestes dues vessants.

Escriure per a ningú:Amb Orient. Occident. Dues històries d’amor, vares guanyar el premi Sant Jordi de 1997, on ens narres dues històries d’amor en dos escenaris ben diferents on, per damunt de tot triomfa la multiculturalitat i la diversitat. El dia de hui mateix, obrim els diaris i podem llegir, canviant el nom de les persones, les mateixes tristes notícies que aleshores. Canvien les generacions, s’avança en el reconeixement de drets de sectors socials històricament més desafavorits. Però s’ha avançat en matèria de drets humans?

Maria de la Pau Janer: Jo havia fet un viatge en aquella època a Israel, havia anat a Jerusalem, havia conegut el conflicte palestí i realment me va impressionar molt, me va sacsejar molt i vaig decidir fer aquella novel·la. Els anys han passat, però no crec que en matèria de drets humans s’hagi arribat on realment s’hauria d’haver arribat en les dades en que som. Clar que s’avancen en altres coses però en altres jo crec que no tant i fins i tot en alguns àmbits podríem parlar d’un cert retrocés.

Escriure per a ningú: Lola ens conta la història de qui torna al poble en la seua maduresa i descobreix de primera ma els canvis que han esdevingut a la seua localitat natal, en este cas, Palma de Mallorca. En el teu cas personal, quins canvis has pogut observar?

Maria de la Pau Janer: En el meu cas personal, molts canvis. Mallorca és una illa per a mi bellíssima que m’estim moltíssim, però que evidentment, és camaleònica, és canviant i s’ha transformat molt. Hi he vist els canvis d’una societat que ha hagut d’anar adaptant-se amb molta rapidesa al turisme, he vist també la crisi d’aquest últims temps al Covid, he vist com s’ha intentat sobreviure, he vist els actes durs i negatius d’esta supervivència, però també he vist la cara lluitadora de voler tirar endavant.

Escriure per a ningú: Ets la meva vida, ets la meva mort, és una novel·la en la que parles de la força de l’amor en les nostres vides, que ens arrossega quan apareix i ens deixa desvalguts quan se’n va. La trama es desenvolupa a l'interior d’un taxi i des de la trama principal, s’enllacen una sèrie d’històries paral·leles. Són reals els fets que ens contes en esta novel·la?

Maria de la Pau Janer: Curiosament, Ets la meva vida, ets la meva mort, sí que es una novel·la que es basa en un fet real. De fet hi vaig traure la idea de l’argument d’una notícia que vaig llegir en el diari i que em va impactar molt en aquell moment, era una notícia molt petita de la que gairebé ningú va donar gaire valor i gaire transcendència, però que a mi em va fer pensar. I em va servir, canviant-la molt, per a escriure aquella història que crec que es una de les històries mes dures i més difícils que he escrit.

Escriure per a ningú: Amb la novel·la Las mujeres que hay en mí, vares guanyar l'accèssit al premi Planeta de l’edició de 2002. Amb Pasiones romanas, vares guanyar el prestigiós premi planeta de l’Edició 2005. Quins records guardes d’estos entranyables esdeveniments?

Maria de la Pau Janer: Ser finalista del Planeta i guanyar-lo després, va ser una alegria immensa. No ho havia pensat abans durant la meva adolescència-juventut quan somniava en ser escriptora. Mai hi havia pensat que em pogués passar una cosa així. Jo crec que moltes coses de la vida apareixen quan menys les esperaves i són sorprenents. Em va anar molt bé, perquè em va permetre aterrar de ple en el món autènticament diríem de negoci editorial en el sentit d’empresa, de món que gira en tot el llibre com un producte que s’ha de promocionar, que s’ha de vendre. Va ser una experiència interessant. També la sensació d’entrar en una divisió diferent. En una divisió on tenies molts mitjans als quals podies accedir per difondre el llibre, on podies fer moltes entrevistes i molta publicitat. Però el Planeta també em va marcar amb un altre sentit. Vaig pensar que no calia escriure massa ràpid, que potser aquella frissor, aquell desig d’escriure que m’havia acompanyat durant molts anys, l’havia de pautar més, l’havia de pausar més i jo ja d’escriure pas a menys, però amb projectes una mica més ambiciosos encara, que havia de forçar la màquina. I a partir d’aquell moment, vaig escriure menys, però també vaig escriure novel·les que m’he hagut de treballar-me més, en el sentit de que he hagut de documentar-me més.

Escriure per a ningú: Cartes que sempre he esperat, és una novel·la marcada per l’atzar, l’espera i els secrets, que giren tots al voltant d’una carta que no arriba al seu destinatari quan toca. Has mantingut alguna relació epistolar amb alguna persona?

Maria de la Pau Janer: Cartes que sempre he esperat, és una novel·la que està marcada per l’atzar, l’espera i els secrets, i que fa un homenatge a les cartes que hui tan poc ens escrivim perquè abans anaves a la bústia amb una il·lusió que ara no tens, perquè no trobes o no rebs aquelles cartes. Jo he tingut relacions epistolars amb persones distintes fa molts anys que han marcat la meua vida, amb professores, amb amigues, amb amics, amb parelles que he estimat i m’han estimat. Ara em fa pena a mi que no existeixi la relació epistolar. Crec que l’hem reinventada una mica i escric e-mails molt llargs als amics com si fossin gairebé cartes. Crec que potser els e-mails són les noves cartes del segle vint-i-un i que potser els whatsapps son els telegrames, no? No ho sé.

Escriure per a ningú: A Màrmara, fas una recreació del mite de la Bella i la Bèstia. A Quan siguis lliure, adaptes el conte de les mil i una nits als temps actuals. A Tots els noms d’Helena, fas una relectura de la Ilíada d’Homer, però vista amb ulls de dona. D’on traus la inspiració per a escriure històries amb tanta substància, tan boniques i tan ben elaborades?

Maria de la Pau Janer: És cert que sempre he fet recreacions de mites, de contes, d’obres literàries. Això jo crec, que no sé d’on trac la inspiració. Són temes que a mi m'interessen. Son mites, són obres, són històries que a mi me fascinen i que pens que puc donar, fer la meva versió, aportar el meu granet d’arena amb aquell tema o en aquell mite, veient-ho a través de la meva mirada i a través dels meus ulls. Això m’engresca, m'il·lusiona i em fa escriure. Sempre ha estat una experiència molt, molt grata, molt, molt interessant.

Escriure per a ningú: A banda de les publicacions d’adults, per les quals hem fet un breu passeig al llarg d’esta entrevista, també tens un ampli ventall de publicacions, que podríem considerar juvenils L’illa d’Omar, La bruixa que va perdre un secret, o Barbablava, l’heroi, el monstre. Què t’agrada més, escriure per a un públic adult, més preparat i més culte o deixar volar la imaginació en una narració fantàstica per a jóvens?

Maria de la Pau Janer: En realitat obres infantils només n’he fet dues: L’illa d’Omar i La bruixa que va perdre un secret. Barbablava, l’heroi, el monstre és més una obra d’assaig que vaig fer per la meua tasca de professora d'universitat de literatura que n’hagut de fer altres d’obres d’assaig. Però la literatura infantil va ser una incursió segurament influïda pel meu pare, que s’ha dedicat molt més. Vaig fer aquelles dues petites obres, però realment molt aviat vaig adonar-me’n que on em sentia còmoda era en la novel·la per a adults. No perquè el públic sigui mes preparat ni més culte, sinó perquè era el gènere on em sentia simplement més a gust i on sentia que hi havia, per mi, personalment, cadascú és un món, més terreny a explorar, més terreny a descobrir, més reptes personals i per això vaig optar finalment per continuar fent novel·la.

Escriure per a ningú: Estos dies ha eixit al mercat la teua última novel·la Tots els noms d’Helena, que es basa en la Ilíada d’Homer, però retratada amb ulls de dona. Parla’ns d’ella.

Maria de la Pau Janer: Tots els noms d’Helena és la meva darrera novel·la, surt aquesta setmana, acaba de ser publicada, surt a les llibreries el proper dia set de setembre. L’acompanyaré a fer les primeres passes pel món, intentaré acompanyar-la una mica. Es una obra que m’ha costat molt fer-la. L’he patit i l’he gaudit moltíssim. És una obra que, a més, ha coincidit en un moment molt complicat de la meva vida. Complicat i dur, molt dur en la meva vida. Però realment l’Ilíada és una gran obra, és una d’aquelles obres dels grans clàssics que ens marquen a tots els que estimem la literatura i és el meu particular homenatge a tota la història de la guerra de Troia, el personatge d’Helena, que és una dona fascinant dividida entre dos mons, sempre escindida entre dues mitats i en tots aquells que l’envoltaren. Clar, i el mite de Troia, la grandíssima ciutat, finalment vençuda. Crec que és una història apassionant i jo he volgut, una vegada més, posar el meu granet de sorra i ajudar a oferir una versió distinta: La meva.

Escriure per a ningú: Dos mil huit-cent anys després de la Ilíada i en una societat que no té res a vore en la que es desenvolupen els fets allí narrats, continuen tenint validesa les paraules d’Homer?

Maria de la Pau Janer: Jo crec que les paraules d’Homer tenen validesa. Van tenir, en tenen i en tindran sempre. Perquè quan un autor parla dels grans temes de la vida, dels grans temes que ens preocupen, dels grans temes que mouen la humanitat, que mouen les dones i els homes de tots els temps, aquests temes sempre tenen vigència. I si ho fa, a més a més, d’una manera literàriament potent i bona, encara més vigència. En el meu cas crec que he estat una mica agosarada perquè, com tanta gent, he explicat l’Iliada en la meua mirada però també n’he fet la meua peculiar versió.

Escriure per a ningú: Extrapolant la Ilíada a l’actualitat, Quí seria Helena? I Andrómaca? I Hecuba? I Criseida i Briseida?

Maria de la Pau Janer: Qui seria Helena a l’actualitat? Helena som totes les dones. Totes les dones dividides sempre entre tantes coses, escindides sempre entre tantes coses, que pertanyem a mons tan diferents a l’hora, que tenim una vida complexa, complicada a vegades. Andrómaca us ho dic sincerament: A l’Iliada era l’esposa d’Hector. Jo l’he eliminat. A la meva versió no existeix Andrómaca. Hècuba és la mare, la reina i la mare: la reina d’un gran regne i la mare d’Hector, de Paris, de Casandra. I la mare que pateix per la pèrdua del fill, la mare que es queixa, la mare que es trenca. I Criseida i Briseida, apareixen molt de passada i son les dones utilitzades. Però a la meva novel·la no hi tenen gran paper.

Escriure per a ningú: Tots els noms d’Helena ix a la seua venda a partir del dia 7 de setembre, data a partir de la qual es podrà accedir a la mateixa a qualsevol llibreria. Anirà acompanyat de la respectiva presentació. Tens ja dissenyat algun calendari de presentacions? Vindràs a València a presentar el teu llibre?

Maria de la Pau Janer: Sí, tinc calendari de presentacions provisional. La presentaré a Palma el dia vint-i-set de setembre. La presentaré a Sant Cugat el sis o set d’octubre, a Barcelona l’onze d’octubre a la casa del llibre, a la rambla de Catalunya. L’aniré presentant a diferents punts del territori català. Hi ha previstes alguna presentació arreu d’Espanya... No sé. A mesura que surten aniré fent. M’encantaria anar a València a presentar el meu llibre. Dependrà de si algú porta la iniciativa, de si s’organitza, de si hi ha demanda... Totes aquestes coses funcionen una mica així: Pareixen bolos perque crec que en comprar el llibre la gent fa les primeres passes. Però una mica a mesura que surten les ocasions i que tinga jo la disponibilitat, naturalment.

Escriure per a ningú: Amb quina novel·la ens delitaràs en el futur?

Maria de la Pau Janer: El futur és sempre una incògnita. Ja tinc al pensament una nova novel·la, però encara és molt verda i en aquest moment el meu objectiu no és escriure una nova novel·la i que espero fer-ho en tota la il·lusió del món, sinó acompanyar a Tots els noms d’Helena.

Escriure per a ningú: Per a concloure esta entrevista, Si et perderes, on hauríem d’anar per a retrobar-te?

Maria de la Pau Janer: Si em perdés, probablement em trobaríeu sempre a Mallorca, perquè és un lloc del qual no puc allunyar-me gaire, perquè sempre hi he de tornar. Però hi ha moltes ciutats que m'apassionen. Si em perdés potser em trobaríeu a Itàlia, a alguna ciutat romana: a Florència, a Venècia....

Des d’estes senzilles paraules d’Escriure per a ningú, no podem més que agrair infinitament a Maria de la Pau Janer la seua desinteressada col·laboració en esta agradable entrevista, tot i desitjant-li de cor molta sort en la promoció del seu nou llibre.