La ruta del colesterol

Caminar ha deixat de ser una forma de desplaçar-se d'un lloc cap a un altre, perquè cada volta utilitzem més els mitjans de transport de tracció necànica per a anar fins i tot al cantó del carrer. Este sedentarisme ha fet que apareguen determinades malalties, la millor medecina per a combatre-les és l'exercici físic. D'esta manera, caminar ha deixat de ser un mode de transport personal i ha passat a ser una forma de fer esport, sobretot per als més majors, que ja no tenen la força per a anar a un gimnàs i tancar-se entre quatre màquines per a fer abdominals, esquena, cames... en una entretinguda taula que va marcant la rutina diària a ritme d'una matxacant música tecnomaquineta que ens sorbeix el poc de cervell que ens queda, dalt d'una monòtona bicicleta estàtica o d'una entretinguda el·líptica. Des d'un temps cap a esta banda, a tots els pobles, a tots els barris, quasi sempre recomanat per algún metge que altre, s'ha destinat alguna extensió de terreny més o menys gran, per a anar a caminar, sense escaparates que ens distraguen ni semàfors que ens puguen interrompre el ritme de de la nostra marxa. Sol tractar-se del perímetre d'alguna superfície gran, o algún camí prop del poble, que ens sol portar normalment a alguna ermita, o al cementeri, amb una orografia a poder ser amb pujades i baixades, no molt pronunciades, però si suficientment marcades, com per a notar l'esforç que es fa al caminar. De fet hi ha llocs on, segons faces el camí en un sentit o en el altre, és més costós o menys, segons la intenció i la voluntat que eixe dia tinga un en esforçar-se més o menys. A Paterna, la ruta del colesterol que podriem dir és la oficial, és la que abarca tot el perímetre dels quarters militars que ocupen la zona de campament. Així, rodant per l'Avinguda d'Europa, continuant per el camí paral.lel a la CV 31, que separa Paterna de Benimàmet,  fins a arribar a la rotonda que dóna entrada a Paterna per campament i que inicia la Avinguda de les Corts Valencianes, fins a arribar al carrer mestre Ramon Ramia Querol, que arriba a la rotonda on comença l'Avinguda d'Europa, on varem començar el camí, tot este recorregut és el que s'anomena col.loquialment la ruta del colesterol. Fins i tot hi ha un lloc on s'han instal.lat uns senzills aparells per a fer una miqueta de moviment físic, com pot ser un aparell per a moure els braços en forma circular, o uns pedals per a moure les cames. Al llarg de tot el dia és normal vore a algúna que altra persona que segueix esta ruta. Bé un grup de dones amb blusa, falda i espardenyes de fer esport que duen de forma acompassada el camí amb una viva conversa, alguna parella de edat avançada que camina al seu ritme, algún jove totalment equipat per a fer running que va adelantant els grups que hem anomenat abans. Caminar ha deixat de ser una forma de traslladar-se d'un lloc a l'altre. Ara és la forma de fer exercici per a mantenir-se en forma sense fer molt d'esforç.

Cues

He anat al supermercat, en companyia de la meua dona, per a fer la compra. Una volta amb el cabàs plé de tot tipus de productes i d'aliments, m'he dirigit cap a la caixa per a pagar. Des del generós "Només portes una cosa? Pues pasa", que ens diu generosament el qui va davant de nosaltres quan anem pràcticament buits de compra, fins a la carrera desenfrenada a lo Ben Johnson que alguns es fan quan ix una nova caixera que ocupa una caixa buida i crida "poden pasar per esta caixa per ordre de cua", tot i perdent pel camí algún producte de la compra, es poden viure situacions molt variades i variopintes. Hi ha qui arriba i directament pregunta que quí és l'últim, encara que la resposta estiga ben clara. Hi ha qui arriba i, sense preguntar, es col·loca darrere de l'última persona que veu i comença a fer cua fins que li arriba el torn. Hi ha qui a mitant espera, de sobte se'n recorda que li falta un últim producte que, curiosament, s'encontra exposat a l'últim aparador, el més llunyà de la línia de caixes. I un es planteja el sa repte d'anar i tornar amb dit producte, sense que se li passe el torn, tot i deixant com a penyora, el cabàs amb la compra. Hi ha qui, amb molta delicadesa i aprofitant el desori que hi sol haver els caps de setmana als grans magatzems, especialment un dissabte a la vesprada, on tot són carros i més carros de la compra l'un darrere de l'altre, encara hi ha qui te el noble art així com l'atreviment de colar-se sense que ningú se n'assabente. Hi ha qui, a la cua de la caixa ràpida, on només es poden passar huit o déu productes per persona, intenta passar-ne'n algún més, amb la indiferència fingida de la caixera de torn. Hi ha qui, a la caixa autoservici que estan posant-se ara de moda, un intenta colar algun producte, sense que se n'adone la màquina. I què fem mentre esperen a la cua que ens toque el nostre torn? Mirem amunt i avall, especialment els aparadors ubicats estratègicament al costat de les caixes, que ens ofereixen apetitosos productes que consisteixen en llepolies, molt atractius per a la vista, especialment per a la dels més menuts. A voltes es manté algun tipus de conversa totalment superficial amb qui va davant o darrere de nosaltres, o fins i tot amb la caixera, sobre temes tan peregrins, però alhora tan socorreguts com tòpics, com puga ser el temps, mentre que la caixera ens ofereix comprar algun producte addicional, com puga ser una promoció o una oferta del tres per dos, vigent. En l'actualitat, la distracció més repetida per tots durant l'espera, entre els quals m'incloc, és la d'agafar el mòbil i revisar les nostres xarxes socials, així com les nostres comunicacions de missatgeria instantània. No deixa de ser curiós cóm hi ha qui, s'atreveix fins i tot, temeràriament, a telefonar a algú, o a agafar el telèfon mentrimentres està duent a terme l'onerosa acció de pagar, amb els consecuents erros que es poden produir. "El pagament el farà en metàl·lic, o en targeta?", ens preguntarà una simpàtica caixera, mentre diposita algun producte dins de la bossa de plàstic que acabem d'adquirir. Una volta feta la transacció corresponent, abandonem l'establiment amb una poltracada de bosses a les mans, tot i pensant que quan serà la próxima volta que hi tornarem per a fer novament la cua pertinent.

Sant Nicolau

L'esglèssia de sant Nicolau, més coneguda com de sant Nicolau de Bari i de san Pere màrtir, és un temple que es trova ubicat al nucli antic de la ciutat de València, més concretament al carrer Cavallers. És un dels temples més antics de la ciutat de València, que ja al llibre de Repartiment de 1239 hi apareix nomenat. Conserva un gran patrimoni, tant de caràcter arquitectònic com moble, que abarca diferents estils que mostren la seua evolució al llarg dels segles. Gotic i barroc es barregen entre els seus murs, de forma que, esta barreja cultural li dóna una riquesa espectacular, que es reflecteix en les diferents mostres pictòriques que dintre les seues parets es guarda. Pintures al frescs realitzades entre 1694 i 1701 per Dionís Vidal i disenyades per Antonio Palomino que ocupa tota la nau central que, en una una extensió de 1.900 metres quadrats, abarquen tota la extensió del interior d'este impresionant temple. Recentment, ha segut  restaurada d'una manera molt encentada. Cada capa de brutícia que se li ha llevat a les parets d'este magestuós temple, és el sediment, el pòsit de tantes i tantes oracions, pregàries, súpliques, llàgrimes que els valencians hem deixat allí dins, demanant un treball, una curació d'una malaltia greu, una situació econòmica millor, per una persona impedida o per una persona que ha faltat, en els famosos dilluns de sant Nicolau en els quals, en número de tres consecutius d'acord amb la tradició, s'ha d'anat caminant des de casa fins a l'esglèssia. Per als que som dels pobles limítrofs a la capital, sempre ha segut primordial el transport públic, especialment el trenet que, als de Paterna ens deixava a l'estació del pont de fusta. I d'allí, caminant i en silenci, travessant el pont d'aquell llit sobre el riu Túria que ja agonitzava, continuant pel carrer Navellos i seguint per la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, s'agafava el carrer Cavallers, fins a arribar a l'altura del passadís que uneix dit carrer amb l'esglèssia de Sant Nicolau per a cumplir amb la promesa que un s'ha proposat i que té intenció de cumplir. El diumenge passat per la vesprada, la meua dona i jo varem anar, moguts per la curiositat, a vore l'extraordinària restauració que s'ha dut a terme. La primera impressió fou la que em va produir la gran quantitat de persones que, a la plaça de sant Nicolau hi estavem esperant a que obrigueren la porta, clara mostra del interés que encara continua tenint l'art i la cultura entre les persones. Però la verdadera sorpresa aguardava al interior. Pense que no és gens pretenciós comparar l'art que allí dins hi ha amb la capella Sixtina, sinò que, pel contrari, ha estat una restauració extraordinària la que allí s'ha dut a terme, per part del Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, amb el suport de l'Arquebisbat de València, i amb el patrocini de la fundació Hortensia Herrero. Des d'estes humils paraules vos animem a disfrutar d'este art ben nostre que tenim al costat de casa. Val la pena anar a vore-ho.

L'amor

El diumenge passat va ser el dia de sant Valentí que, segons el Santoral i amb permís de El Corte Inglés és el dia dels enamorats. La complexitat de l'amor, fa que hi haja l'amor correspost i el no correspost. A la ciutat de València es trova l'anomenat Palau del Marqués de dos aigües, que és una exuberant construcció, originalment d'estil gòtic, que fou construida al segle XV per la família Rabassa de Penellós i reformada radicalment al segle XVIII, tot i convertint-la en una construcció d'estil barroc rococó, que és la que podem gaudir ara mateix. En l'actualitat alberga al seu si, el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. Al seu interior, hi ha una sèrie d'ostentoses sales, entre les quals hi la que s'anomena el saló Pompeià, que és el que fa d'avantsala del saló de ball, que era on el senyor Rabassa de Penellós, Marqués de Dos Aigües, delitava els seus convidats amb inoblidables sesions de ball. En esta avantsala, on esperaven dits convidats per a entrar a la sala de ball pròpiament dita, als murs laterals hi han dos panells pictòrics prou representatius del tema que hui tractem: un, que representava a Narcis i Eco i l'altre a Dafne i a Apolo. Amb ells se'ns ens mostren dos escenes de l'amor, que ens transmeten la complexitat que du darrere seu tan noble sentiment.

Referent al primer quadre, el que ens parla de Narcís i Eco, direm que la nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seues paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni estar callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seua vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.

El segon quadre és el que ens conta la història d'Apol·lo i Dafne que, segons la mitologia grega, després que Apolo es va burlar de les fletxes d'Eros, este va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajuda a la mare terra. Gea va obrir la terra davall els seus peus i la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

Com podem vore, l'amor és goig, però també és patiment. És il·lusió, però també és ànsia. És beneurança, però també és naufragi. Mentrestant, a la sala de ball del palau del marqués de Dos Aigües, els músics tocaven rere la gelosia, absents a tot allò que a la mateixa sala de ball estava passant, fins a altes hores de la matinada.

El pas per l'infern. Els paterners oblidats

És refugiat o refugiada aquella persona que ha hagut d’emigrar del seu país a un altre a conseqüència d’esdeveniments, normalment polítics i que ha segut acollida en el territori d’un altre estat. Des del principi dels temps en què l’home xafa i domina la terra, ha existit l’amor entre les persones, però també l’odi. Fruit d’este odi ha esdevingut la violència. Fruit d’esta violència han esdevingut les guerres. I fruit de les guerres han esdevingut l’exili i la deportació. Si des d’un punt de vista de la tecnologia i del progrés, l’espècie humana ha produït una sèrie de conquestes espectaculars que l’han fet evolucionar d’una forma extraordinària per a dur una vida més fàcil i més còmoda, des d’un punt de vista purament humà, a penes hem evolucionat molt més enllà que el que haja pogut evolucionar un primat. I així des de la prehistòria fins a l’actualitat, en els inicis del segle XXI en què ens trobem, continuem guiant-nos pels més baixos instints i cometent els mateixos errors que aquells primers homínids. Només hem d'encendre el televisor o la ràdio i escoltar les noticies per a confirmar-ho. Hui ocorre a Síria. Ahir va ocòrrer a Bòsnia. Despús ahir a Vietnam. Fa vora cent anys, va ocòrrer a Espanya. "El pas per l'infern. Els paterners oblidats", tracta d’una història de supervivència, de superació personal i de coherència ideològica de tres paterners que varen patir la terrible i cruel experiència de viure a uns camps de concentració, concretament als de Mauthausen, Gusen i també al de Dachau. Fins ara ha segut una història oculta i pràcticament clandestina reduïda quasi exclusivament a l’àmbit familiar, influenciat en el seu moment, per les circumstàncies polítiques i socials de l’època i en l’actualitat diluïda pel simple transcórrer del temps. Volem que estes imàtgens, així com estes paraules, -en este documental he intervengut escrivint el seu guió original- siguen un record i un homenatge a uns paisans nostres que varen ser víctimes i herois alhora de les garres nazis i, en definitiva, encara que parega una paradoxa, també volem que siga un cant de vida i d’esperança, especialment dedicat a les noves generacions, que afortunadament no hem conegut els arraps d'una guerra.  L'enemic més gran que té la història és la indiferència i, en conseqüència, l'oblit. Perquè mai podrem entendre el present si desconeixem el nostre passat. I estem condemnats a repetir-lo en el futur, si en el present no aprenem del nostre passat. Realitzat per Paternateca, davall la direcció de Javier Andreu, el Blayo, es tracta d'un documental  ben fet, ben acabat, en el qual, rere el teló de la Paterna dels anys vint, la Espanya dels anys trenta i l'Europa dels anys cuaranta i tots els fets que hi vàren acòrrer, s'amaga el rostre més humà dels paterners Miguel Liern, Manuel Peris i Jose Martí.

Disfressa

La millor disfressa amb la que un pot disfressar-se per als carnestoltes no és la més cara. Ni la que més èxit de vendes té a les botigues de disfresses. Ni la que més complements porta. Ni la que més elogis se'n du per part d'aquells que están presenciant el desfile. Ni tan sols la que un jurat, d'una manera objectiva, puntua com la més important. La millor és la que més imaginació du darrere seu, tant en el seu disseny, com en allò que representa. Un no es disfressa el cap de setmana anterior al dimecres de quaresma, que és el cap de setmana dels carnestoltes per excel·lència, sinó que ja va disfressat quan proyecta la disfressa a la seua ment i queda amb els amics a sa casa, o a una cotxera, o al baix d'algún de la seua colla per a anar elaborant la disfressa amb la que participaran a la cavalcada dels carnestoltes. Perquè la verdadera disfressa és aquella que es fa amb una bossa de fem, uns cartons retallats amb un cuttex o unes tisores, uns llençols vells oblidats a la cambra, una fulla de paper de colors de tot tipus, un cordell de fil de palomar, una ma de pintura de Titanlux i una pinzellada final d'aquarel·la de la Pajarita. Amb tots estos ingredients, un és capaç de elaborar una disfressa de caixa de botelles de cervesa, de futbolí, de nau espacial, de farola, de water, de semàfor, de sofà, de tàblet, de llapissera, de televisor, de granera, de coixí, o d'allò que a un bonament se li pot ocòrrer, utilitzant com a matèria prima bàsica la imaginació, la gràcia, la sàtira i unes gotetes de xispa personal. Segurament siga este el secret dels carnestoltes del Villar del Arzobispo: Que no és millor la disfressa que més cara és, sinó la que més costa fer. Que no és més atractiva la disfressa que més brilla, sinó la que més imaginació porta darrere seu. Que no és més espectacular la que més llumenetes du damunt, sino la que més brilla pel seu enginy. Enguany és l'edició número trenta de las murgas, dins dels carnestoltes del Villar. Quin és el seu secret per a durar tant de temps esta festa, sense decaure ni en qualitat ni en quantitat? La seua adaptació, amb el temps, a les circumstàncies del moment, que l'han fet evolucionar d'una manera espectacular, com un dels carnestoltes que més renom té a la Comunitat Valenciana. Per este motiu, tal volta Charles Darwin podria haver utilitzat com a exemple els Carnestoltes del Villar del Arzobispo per a explicar la teoria de l'evolució de les espècies, car no és la millor disfressa la més cara, ni la més sorollosa, ni la que porta més llumenetes, sinò aquella a la que més imaginació han posat els seus dissenyadors i que causa la delícia de tots els que tenim la dita de poder gaudir a la cavalcada.

Xarxes i injúries

Un ganivet pot valdre per a tallar una viena de pa a llesques o per a pegar-li una ganivetada a una persona i llastimar-la. Tot depén de la intenció de qui en eixe moment té eixa eina de menjar entre les mans. Les xarxes socials són un ganivet que ens permeten obrir la viena de pa del nostre treball i mostrar-lo a tot el món, per a que es conega el nostre establiment en cas de ser autònoms, o be poden ser una manifestació de l'oci ben entés, que ens permetrà tindre amics amb els quals compartim algun nexe en comú, be siga un esport, una afició o una activitat cultural, i així podem dur a terme amb ells allò que hem descobert a l'univers cibernètic. Però també ens permet pegar-li una furgà a un altre, quasi sempre d'una manera conscient. En este cas, pel fil del ganivet es rescolen gotes de  injúria i de calúmnia barrejades amb essència de malíxia i d'odi. Injuria, injuria, que alguna cosa sempre queda, diu el refraner, donant-nos a entendre que quan es té voluntat de injuriar, se li ha de donar la màxima publicitat a la mentira, perquè sempre hi haurà algú que s'ho creurà i que de bona fe, continuarà escampant l'enredro que en el seu moment algú va començar a escampar de forma malèvola. Recentment he conegut el cas de qui, partint de mitges veritats, arriba a una conclusió, que és una mentira sencera.  Una volta fet el mal, hi ha alguna forma de restituir les circunstàncies a la situació anterior? Una sentència val per a restablir l'honorabilitat de la persona ofesa? La difusió de la correcció a un o varios diaris de gran tirada és suficient? O bé s'hauria de divulgar també a les xarxes socials a través de les quals s'ha dut a terme la difusió de la injúria? Si se'ns trenca un plat de porcellana, o un got de vidre podem intentar recomposar-lo, apegant-lo amb loctite. Però mai es quedarà igual que com estava. Si arruguen un full de paper i el fem una pilota, sempre podrem desfer la pilota feta. Però se'ns quedarà tot ple de plecs lletjos que, per molt que intentem aplanar-los en el rebord d'una taula, mai quedarà com estava originàriament. Amb un ganivet podem ser els amos de la creació. Però depen de cóm l'utilitzem, podem acabar essent coronats com a reis d'eixa creació, o acabar en el descrèdit més absolut, per part de les persones que ens envolten.

Antonio Ferrandis a Villar del Arzobispo

No cal dir la gran estima que se li té  al nostre paisà Antonio Ferrandis, el Coto, a Paterna. Ni tampoc cal nomenar la que se li profesa més enllà del nostre poble, al nostre paterner més universal que haja hagut en tots els temps. I per a mostra, un botó: L'altre dia, la meua dona i jo varem anar a dinar a un restaurant del Villar del Arzobispo, on es menja molt bé. I entre plat i plat de dinar, entre paraula i paraula de conversa, entre glop i glop de bon  vi del Villar, varem descobrir rere del mostrador, a la zona més noble del restaurant,  on s'exposen apetitoses tapes aixi com sucoses truites de tota clase, al lloc on es troba el telèfon, l'ordinador, la caixa enregistradora, l'agenda per a anotar les reserves i per on es troben escampats els diaris del dia per a que qualsevol parroquià puga estar al dia de les notícies del món, presidint aquell racó del restaurant en forma de rebost, un quadre amb un rostre ben conegut. Es tracta d'una làmina a color, feta a mà, del rostre del nostre fill predilecte de la Vila, amb una pose  més  bé marinera, tot i emulant el seu personatge més popularment conegut de "Chanquete" que, amb la seua mirada al front cap al seu interlocutor i el seu somriure característic, pareixia que anara a dir alguna cosa, o a soltar alguna rialla característica del seu personatge de la famosa sèrie Verano Azul.  Després de dinar, vaig interessar-me per aquell retrat, especialment per quina relació tenien amb el nostre famós actor. Els propietaris del restaurant ens varen comentar que es tractava d'un quadre que el propi Antonio Ferrandis els va regalar en el seu moment, agraït per l'atenció prestada en alguna visita que havia dut a terme al Villar  i que havia acabat en aquell restaaurant, davant d'un bon plat d'olla xurra i un bon got de vi tint. Tot açò, tot i  coincidint amb una certa relació personal que el xofer del nostre paisà tenia amb els propietaris d'aquell saló. Este descobriment el vaig fer un càlid diumenge de gener, d'un hivern que encara no acaba de quallar. I me'n vaig anar d'aquell lloc, no sé si més content que satisfet per ser paterner de naixement, o més satisfet que content, per ser villarenc de consanguinitat.

Pluja

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja. Sempre m'han paregut dies tristos, apagats, de quedar-se a casa llegint o mirant qualsevol programa a la tele, amb el pijama i el batí d'estar per casa, mentre la pluja cau al carrer, en oblicu, i un s'asoma per la finestra per a contemplar cóm plou i cóm va passant al mateix temps la vida rere el cristall, en finísimes agulles. Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou. El nostre refraner està esguitat de refranys que fan referència a la pluja. Solen ser refranys obvis, pràctics, especialment pragmàtics, que ens donen una lliçó de vida i que, evidencien allò que la pròpia experiència ens delata. Solen estar especialment relacionats amb el món agrícola i el medi ambient, però que al final, han anat extrapolant-se del seu significat original i hui en dia es projecten a les situacions més quotidianes que podem viure en qualsevol moment...

....Més inútil que ploure en la mar. Quin fet hi ha més babau que abocar aigua on ja n'hi ha a manta? D'acord amb esta reflexió, es sol aplicar a situacions o, fins i tot persones la inutilitat de les quals, ens pot fer arribar a l'exasperació.

...Ponent la mou i llevant la plou. Efectivament, des d'un punt de vista meteorològic, quan bufa el vent de ponent, este sol anar acompanyat de calor, mentre que quan bufa el vent de llevant, sol vindre acompanyat de pluja.

...Que vinga neta, pura i en mesura. Això deia món pare, quan s'acostava una nuvolada forta, especialment a la tardor, quan el fenòmen de la pluja freda amenaçava per l'horitzó la collita propera de la Corrucossa. Després, esta expressió s'ha utilitzat per a qualificar qualsevol situació inverosímil que ens puga vindre de forma inesperada.

...Piso mullat, calaix eixut. Si plou, la gent no eix de casa. I si no eix de casa, les botigues no venen res. I si no venen res, no hi han guanys, perquè el calaix està eixut de diners. Este refrany ens fa comprendre quan de prop està la meteorologia de l'economia.

...Arruixa, que plou! Fa referència a la inutilitat de del fet d'arruixar el carrer quan està plovent. Per extensió es diu a qui no fa cas d'una cosa que li manen fer.

...Aigua als encantats. Especialment a la Ribera i relacionat amb la collita de l'arrós, es sol dir quan un ja ha replegat la seua collita, per a anunciar que ja ha conclós la seua temporada i per a advertir als que encara no han acabat, que aquells que s'encanten, els pot sorprende la pluja i malvaratar-los la seua collita.

...Si plou, la deixarem caure. Este refrany més bé tautológic, ens mostra el caracter genuinament valencià més passota, quasi quasi bordejant el meninfotisme que ens fa deixar-nos emportar per les circumstàncies.

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja, però també són necessaris.

"Ocho apellidos catalanes"

El cap de setmana passat, varem anar la meua dona i jo al cine a vore la película "Ocho apellidos catalanes". Després de l'èxit indiscutible, tant de públic com de crítica de "Ocho apellidos vascos", hem assistit com a espectadors d'esta nova película amb un cert prejudici: Sempre s'ha dit que mai les segones parts varen ser bones. I amb el perill, així con amb la por de tirar els diners de l'entrada al fem, vàrem anar-hi. Però he de reconèixer la meua equivocació al respecte. La història d'amor de Rafa, l'andalús -Dani Rovira- que s'enamora d'Amaia, la vasca -Clara Lago- i que serveix d'excusa per a fer una sana paròdia de la forma de ser dels uns i dels altres, i riure's així dels estereotips que al voltant de la forma de ser d'andalusos així com de vascos, en este cas, va més enllà en esta nova pel·lícula, al intentar evitar Rafa, que Amaia es case amb un català de l'alta burgesia -Berto Romero- un tant excèntric. Observem cóm la paròdia al voltant del tarannà vasc així com de l'andalús, en este film s'amplia a la forma de ser dels catalans. Tenint com a teló de fons una autodeterminació catalana d'opereta bufa, tal volta influenciada i incrementada per la circumstància política del moment, Emilio Martínez Lázaro ha sabut crear una comèdia a la qual se'ns mostren les diferents formes de ser de catalans, vascos y andalusos, i què és el que pasa quan es posen en contacte els uns amb els altres. La xispa andalusa, el seny catalá i el fort caràcter vasc, s'agafen de la mà en una pel·lícula on, rere la molt bona interpretació de Karra Elejalde, així com de Rosa María Sarda, de la qual fa ja temps que no sabiem res d'ella, i en general de tots els actors que van desfilant al llarg d'esta comèdia, vem cóm podem ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos, sense necessitat d'haver d'acabar arribant a les mans. I s'aplega a la conclusió de que ni tots els andalusos són uns malfatans, ni tots els vascos són amics del coctel molotov, ni tots els catalans uns independentistes insolidaris amb els demés, sinó que les persones sempre estan per damunt d'estos tipus de prejudicis babaus. Cabria la possibilitat de que es rodara una pel·lícula que s'anomenara "Ocho apellidos valencianos"?  Tot podria ser, encara que, no sé si estem preparats per a tractar certs estereotips propiament valencians que, anant més enllà de la paella, ens afecten i de què manera, sobretot en allò referent al nostre idioma o a la denominació de la nostra organització política, sense arribar a l'enfrontament dialèctic. El dia que superem tots estos prejudicis, estic ben segur que haurem madurat com a poble.