El pas per l'infern. Els paterners oblidats

És refugiat o refugiada aquella persona que ha hagut d’emigrar del seu país a un altre a conseqüència d’esdeveniments, normalment polítics i que ha segut acollida en el territori d’un altre estat. Des del principi dels temps en què l’home xafa i domina la terra, ha existit l’amor entre les persones, però també l’odi. Fruit d’este odi ha esdevingut la violència. Fruit d’esta violència han esdevingut les guerres. I fruit de les guerres han esdevingut l’exili i la deportació. Si des d’un punt de vista de la tecnologia i del progrés, l’espècie humana ha produït una sèrie de conquestes espectaculars que l’han fet evolucionar d’una forma extraordinària per a dur una vida més fàcil i més còmoda, des d’un punt de vista purament humà, a penes hem evolucionat molt més enllà que el que haja pogut evolucionar un primat. I així des de la prehistòria fins a l’actualitat, en els inicis del segle XXI en què ens trobem, continuem guiant-nos pels més baixos instints i cometent els mateixos errors que aquells primers homínids. Només hem d'encendre el televisor o la ràdio i escoltar les noticies per a confirmar-ho. Hui ocorre a Síria. Ahir va ocòrrer a Bòsnia. Despús ahir a Vietnam. Fa vora cent anys, va ocòrrer a Espanya. "El pas per l'infern. Els paterners oblidats", tracta d’una història de supervivència, de superació personal i de coherència ideològica de tres paterners que varen patir la terrible i cruel experiència de viure a uns camps de concentració, concretament als de Mauthausen, Gusen i també al de Dachau. Fins ara ha segut una història oculta i pràcticament clandestina reduïda quasi exclusivament a l’àmbit familiar, influenciat en el seu moment, per les circumstàncies polítiques i socials de l’època i en l’actualitat diluïda pel simple transcórrer del temps. Volem que estes imàtgens, així com estes paraules, -en este documental he intervengut escrivint el seu guió original- siguen un record i un homenatge a uns paisans nostres que varen ser víctimes i herois alhora de les garres nazis i, en definitiva, encara que parega una paradoxa, també volem que siga un cant de vida i d’esperança, especialment dedicat a les noves generacions, que afortunadament no hem conegut els arraps d'una guerra.  L'enemic més gran que té la història és la indiferència i, en conseqüència, l'oblit. Perquè mai podrem entendre el present si desconeixem el nostre passat. I estem condemnats a repetir-lo en el futur, si en el present no aprenem del nostre passat. Realitzat per Paternateca, davall la direcció de Javier Andreu, el Blayo, es tracta d'un documental  ben fet, ben acabat, en el qual, rere el teló de la Paterna dels anys vint, la Espanya dels anys trenta i l'Europa dels anys cuaranta i tots els fets que hi vàren acòrrer, s'amaga el rostre més humà dels paterners Miguel Liern, Manuel Peris i Jose Martí.

Disfressa

La millor disfressa amb la que un pot disfressar-se per als carnestoltes no és la més cara. Ni la que més èxit de vendes té a les botigues de disfresses. Ni la que més complements porta. Ni la que més elogis se'n du per part d'aquells que están presenciant el desfile. Ni tan sols la que un jurat, d'una manera objectiva, puntua com la més important. La millor és la que més imaginació du darrere seu, tant en el seu disseny, com en allò que representa. Un no es disfressa el cap de setmana anterior al dimecres de quaresma, que és el cap de setmana dels carnestoltes per excel·lència, sinó que ja va disfressat quan proyecta la disfressa a la seua ment i queda amb els amics a sa casa, o a una cotxera, o al baix d'algún de la seua colla per a anar elaborant la disfressa amb la que participaran a la cavalcada dels carnestoltes. Perquè la verdadera disfressa és aquella que es fa amb una bossa de fem, uns cartons retallats amb un cuttex o unes tisores, uns llençols vells oblidats a la cambra, una fulla de paper de colors de tot tipus, un cordell de fil de palomar, una ma de pintura de Titanlux i una pinzellada final d'aquarel·la de la Pajarita. Amb tots estos ingredients, un és capaç de elaborar una disfressa de caixa de botelles de cervesa, de futbolí, de nau espacial, de farola, de water, de semàfor, de sofà, de tàblet, de llapissera, de televisor, de granera, de coixí, o d'allò que a un bonament se li pot ocòrrer, utilitzant com a matèria prima bàsica la imaginació, la gràcia, la sàtira i unes gotetes de xispa personal. Segurament siga este el secret dels carnestoltes del Villar del Arzobispo: Que no és millor la disfressa que més cara és, sinó la que més costa fer. Que no és més atractiva la disfressa que més brilla, sinó la que més imaginació porta darrere seu. Que no és més espectacular la que més llumenetes du damunt, sino la que més brilla pel seu enginy. Enguany és l'edició número trenta de las murgas, dins dels carnestoltes del Villar. Quin és el seu secret per a durar tant de temps esta festa, sense decaure ni en qualitat ni en quantitat? La seua adaptació, amb el temps, a les circumstàncies del moment, que l'han fet evolucionar d'una manera espectacular, com un dels carnestoltes que més renom té a la Comunitat Valenciana. Per este motiu, tal volta Charles Darwin podria haver utilitzat com a exemple els Carnestoltes del Villar del Arzobispo per a explicar la teoria de l'evolució de les espècies, car no és la millor disfressa la més cara, ni la més sorollosa, ni la que porta més llumenetes, sinò aquella a la que més imaginació han posat els seus dissenyadors i que causa la delícia de tots els que tenim la dita de poder gaudir a la cavalcada.

Xarxes i injúries

Un ganivet pot valdre per a tallar una viena de pa a llesques o per a pegar-li una ganivetada a una persona i llastimar-la. Tot depén de la intenció de qui en eixe moment té eixa eina de menjar entre les mans. Les xarxes socials són un ganivet que ens permeten obrir la viena de pa del nostre treball i mostrar-lo a tot el món, per a que es conega el nostre establiment en cas de ser autònoms, o be poden ser una manifestació de l'oci ben entés, que ens permetrà tindre amics amb els quals compartim algun nexe en comú, be siga un esport, una afició o una activitat cultural, i així podem dur a terme amb ells allò que hem descobert a l'univers cibernètic. Però també ens permet pegar-li una furgà a un altre, quasi sempre d'una manera conscient. En este cas, pel fil del ganivet es rescolen gotes de  injúria i de calúmnia barrejades amb essència de malíxia i d'odi. Injuria, injuria, que alguna cosa sempre queda, diu el refraner, donant-nos a entendre que quan es té voluntat de injuriar, se li ha de donar la màxima publicitat a la mentira, perquè sempre hi haurà algú que s'ho creurà i que de bona fe, continuarà escampant l'enredro que en el seu moment algú va començar a escampar de forma malèvola. Recentment he conegut el cas de qui, partint de mitges veritats, arriba a una conclusió, que és una mentira sencera.  Una volta fet el mal, hi ha alguna forma de restituir les circunstàncies a la situació anterior? Una sentència val per a restablir l'honorabilitat de la persona ofesa? La difusió de la correcció a un o varios diaris de gran tirada és suficient? O bé s'hauria de divulgar també a les xarxes socials a través de les quals s'ha dut a terme la difusió de la injúria? Si se'ns trenca un plat de porcellana, o un got de vidre podem intentar recomposar-lo, apegant-lo amb loctite. Però mai es quedarà igual que com estava. Si arruguen un full de paper i el fem una pilota, sempre podrem desfer la pilota feta. Però se'ns quedarà tot ple de plecs lletjos que, per molt que intentem aplanar-los en el rebord d'una taula, mai quedarà com estava originàriament. Amb un ganivet podem ser els amos de la creació. Però depen de cóm l'utilitzem, podem acabar essent coronats com a reis d'eixa creació, o acabar en el descrèdit més absolut, per part de les persones que ens envolten.

Antonio Ferrandis a Villar del Arzobispo

No cal dir la gran estima que se li té  al nostre paisà Antonio Ferrandis, el Coto, a Paterna. Ni tampoc cal nomenar la que se li profesa més enllà del nostre poble, al nostre paterner més universal que haja hagut en tots els temps. I per a mostra, un botó: L'altre dia, la meua dona i jo varem anar a dinar a un restaurant del Villar del Arzobispo, on es menja molt bé. I entre plat i plat de dinar, entre paraula i paraula de conversa, entre glop i glop de bon  vi del Villar, varem descobrir rere del mostrador, a la zona més noble del restaurant,  on s'exposen apetitoses tapes aixi com sucoses truites de tota clase, al lloc on es troba el telèfon, l'ordinador, la caixa enregistradora, l'agenda per a anotar les reserves i per on es troben escampats els diaris del dia per a que qualsevol parroquià puga estar al dia de les notícies del món, presidint aquell racó del restaurant en forma de rebost, un quadre amb un rostre ben conegut. Es tracta d'una làmina a color, feta a mà, del rostre del nostre fill predilecte de la Vila, amb una pose  més  bé marinera, tot i emulant el seu personatge més popularment conegut de "Chanquete" que, amb la seua mirada al front cap al seu interlocutor i el seu somriure característic, pareixia que anara a dir alguna cosa, o a soltar alguna rialla característica del seu personatge de la famosa sèrie Verano Azul.  Després de dinar, vaig interessar-me per aquell retrat, especialment per quina relació tenien amb el nostre famós actor. Els propietaris del restaurant ens varen comentar que es tractava d'un quadre que el propi Antonio Ferrandis els va regalar en el seu moment, agraït per l'atenció prestada en alguna visita que havia dut a terme al Villar  i que havia acabat en aquell restaaurant, davant d'un bon plat d'olla xurra i un bon got de vi tint. Tot açò, tot i  coincidint amb una certa relació personal que el xofer del nostre paisà tenia amb els propietaris d'aquell saló. Este descobriment el vaig fer un càlid diumenge de gener, d'un hivern que encara no acaba de quallar. I me'n vaig anar d'aquell lloc, no sé si més content que satisfet per ser paterner de naixement, o més satisfet que content, per ser villarenc de consanguinitat.

Pluja

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja. Sempre m'han paregut dies tristos, apagats, de quedar-se a casa llegint o mirant qualsevol programa a la tele, amb el pijama i el batí d'estar per casa, mentre la pluja cau al carrer, en oblicu, i un s'asoma per la finestra per a contemplar cóm plou i cóm va passant al mateix temps la vida rere el cristall, en finísimes agulles. Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou. El nostre refraner està esguitat de refranys que fan referència a la pluja. Solen ser refranys obvis, pràctics, especialment pragmàtics, que ens donen una lliçó de vida i que, evidencien allò que la pròpia experiència ens delata. Solen estar especialment relacionats amb el món agrícola i el medi ambient, però que al final, han anat extrapolant-se del seu significat original i hui en dia es projecten a les situacions més quotidianes que podem viure en qualsevol moment...

....Més inútil que ploure en la mar. Quin fet hi ha més babau que abocar aigua on ja n'hi ha a manta? D'acord amb esta reflexió, es sol aplicar a situacions o, fins i tot persones la inutilitat de les quals, ens pot fer arribar a l'exasperació.

...Ponent la mou i llevant la plou. Efectivament, des d'un punt de vista meteorològic, quan bufa el vent de ponent, este sol anar acompanyat de calor, mentre que quan bufa el vent de llevant, sol vindre acompanyat de pluja.

...Que vinga neta, pura i en mesura. Això deia món pare, quan s'acostava una nuvolada forta, especialment a la tardor, quan el fenòmen de la pluja freda amenaçava per l'horitzó la collita propera de la Corrucossa. Després, esta expressió s'ha utilitzat per a qualificar qualsevol situació inverosímil que ens puga vindre de forma inesperada.

...Piso mullat, calaix eixut. Si plou, la gent no eix de casa. I si no eix de casa, les botigues no venen res. I si no venen res, no hi han guanys, perquè el calaix està eixut de diners. Este refrany ens fa comprendre quan de prop està la meteorologia de l'economia.

...Arruixa, que plou! Fa referència a la inutilitat de del fet d'arruixar el carrer quan està plovent. Per extensió es diu a qui no fa cas d'una cosa que li manen fer.

...Aigua als encantats. Especialment a la Ribera i relacionat amb la collita de l'arrós, es sol dir quan un ja ha replegat la seua collita, per a anunciar que ja ha conclós la seua temporada i per a advertir als que encara no han acabat, que aquells que s'encanten, els pot sorprende la pluja i malvaratar-los la seua collita.

...Si plou, la deixarem caure. Este refrany més bé tautológic, ens mostra el caracter genuinament valencià més passota, quasi quasi bordejant el meninfotisme que ens fa deixar-nos emportar per les circumstàncies.

No m'agraden gens ni miqueta els dies de pluja, però també són necessaris.

"Ocho apellidos catalanes"

El cap de setmana passat, varem anar la meua dona i jo al cine a vore la película "Ocho apellidos catalanes". Després de l'èxit indiscutible, tant de públic com de crítica de "Ocho apellidos vascos", hem assistit com a espectadors d'esta nova película amb un cert prejudici: Sempre s'ha dit que mai les segones parts varen ser bones. I amb el perill, així con amb la por de tirar els diners de l'entrada al fem, vàrem anar-hi. Però he de reconèixer la meua equivocació al respecte. La història d'amor de Rafa, l'andalús -Dani Rovira- que s'enamora d'Amaia, la vasca -Clara Lago- i que serveix d'excusa per a fer una sana paròdia de la forma de ser dels uns i dels altres, i riure's així dels estereotips que al voltant de la forma de ser d'andalusos així com de vascos, en este cas, va més enllà en esta nova pel·lícula, al intentar evitar Rafa, que Amaia es case amb un català de l'alta burgesia -Berto Romero- un tant excèntric. Observem cóm la paròdia al voltant del tarannà vasc així com de l'andalús, en este film s'amplia a la forma de ser dels catalans. Tenint com a teló de fons una autodeterminació catalana d'opereta bufa, tal volta influenciada i incrementada per la circumstància política del moment, Emilio Martínez Lázaro ha sabut crear una comèdia a la qual se'ns mostren les diferents formes de ser de catalans, vascos y andalusos, i què és el que pasa quan es posen en contacte els uns amb els altres. La xispa andalusa, el seny catalá i el fort caràcter vasc, s'agafen de la mà en una pel·lícula on, rere la molt bona interpretació de Karra Elejalde, així com de Rosa María Sarda, de la qual fa ja temps que no sabiem res d'ella, i en general de tots els actors que van desfilant al llarg d'esta comèdia, vem cóm podem ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos, sense necessitat d'haver d'acabar arribant a les mans. I s'aplega a la conclusió de que ni tots els andalusos són uns malfatans, ni tots els vascos són amics del coctel molotov, ni tots els catalans uns independentistes insolidaris amb els demés, sinó que les persones sempre estan per damunt d'estos tipus de prejudicis babaus. Cabria la possibilitat de que es rodara una pel·lícula que s'anomenara "Ocho apellidos valencianos"?  Tot podria ser, encara que, no sé si estem preparats per a tractar certs estereotips propiament valencians que, anant més enllà de la paella, ens afecten i de què manera, sobretot en allò referent al nostre idioma o a la denominació de la nostra organització política, sense arribar a l'enfrontament dialèctic. El dia que superem tots estos prejudicis, estic ben segur que haurem madurat com a poble.

Propòsits

Un de gener de dos mil setze. Nou any. Noves il·lusions. Nous projectes. Nous desitjos. Noves esperances.  És moment de fer balanç de l'any que ja ha passat i de tot allò que ha ocorregut durant el mateix així com començar el nou, amb la il·lusió de fer nous propòsits. És el moment de canviar, de projectar, de dirigir la mirada cap al futur. De inscriure's al gimnasi al qual un porta pensant fer-ho des de després de l'estiu. D'apuntar-se a eixa acadèmia d'anglés tan coneguda, per a aprendre i perfeccionar l'idioma per a, d'eixa manera, promocionar-se en el treball. De aprendre eixos fantàstics passos de ball que tant ens agraden i amb els quals volem deixar bocabadats a més d'un o d'una. De traure's el carnet de conduir per a fer-se la vida més fàcil i no haver de dependre dels demés per a anar als llocs. De  començar una carrera que ens farà adquirir nous coneixements. De concloure els estudis que un va deixar aparcats fa anys i que no hi ha manera d'acabar-los. De demanar eixir a aquella xicona que tant ens agrada i que, a voltes si, a voltes no, ens fa cas. El principi bàsic de l'economia, segons els professors Paul Samuelson i Williams Nordhaus, consisteix en que els desitjos son il·limitats, mentre que els bens de que disposem per a fer realitat eixos desitjos, són limitats. Per això mateix, cadascú, d'acord amb els recursos de que disposa, se les ha de ventilar de la manera que siga, per a triar entre tot allò que té i així poder  disposar d'allò que vol o, al menys, d'allò que a un li deixen. Somniar és debades, mentre que executar allò que es somnia, ja requereix dur a terme  una sèrie d'actuacions concretes que conclouran en allò que nosaltres volem. Jo, des de ja fa temps, he decidit no fer cap propòsit de principis d'any. Perquè en acabant, no en cumplisc cap i encara damunt cau sobre mí la llosa de la frustració, com si fora una allau de neu. Però sí que tinc il·lusió per fer coses. I en este cas, més que el gran propòsit de principis d'any quasi imposible de cumplir, opte pel propòsit quotidià del dia a dia de la cosa menuda. Des d'estes sencilles paraules, només desitge que, per al proper any no ens falte un somni a cumplir, una raó per la qual lluitar, un objectiu a perseguir i, en definitiva, un motiu pel qual alçar-se del llit cada matí i dur a terme cada propòsit que ens hem possat com a objectiu per a cumplir durant tot el que resta d'eixe nou dia.

Nadals'2015

"Hi ha la nit clara, la lluna plena, el cel esguitat d'estrelles. Els llums dels grans magatzems el reflexe de les llumenàries a l'aigua del riu que travessa la ciutat. I entre els estels iridescents que durant estos dies llumenen la ciutat, enmig de la fredor de l'hivern al ras, n'hi ha Un que, en un humil recer, és el que més brilla en la nit cenital de les teues hores. Busca'l, que t'està esperant!!  Perquè esta nit naix el Senyor. Només has d'obrir tímidament els teus ulls i podràs sentir la seua tendra escalfor..."

People have the power

 People have the power és una cançó  que va ser composada i interpretada per Patti Smith i Fred Sonic Smith. Va ser el primer single del seu àlbum Dream of live. Era l'any 1988 i esta cançó va tindre un éxit impressionant. Vint-i-cinc anys després, U2 ha utilitzat esta cançó a la seua gira mundial, dins del seu espectacle Inocence + Experience Tour com a cançó de començament de concert. La propia Patti Smitt va cantar amb ells la seua cançó per a concloure el concert que la mítica banda de rock irlandesa va oferir al O2 Arena de Londres el 29 d'octubre de 2015. El 7 de desembre, els mateixos U2, per a concloure el seu espectacle a París, va convidat als malaurats Eagles of Death Metal a cantar esta cançó. Una forma molt elegant, per una banda, per part del grup irlandés, per a donar veu a aquells que han patit la lacra del terrorisme, com més d'una volta han acostumat a fer a més d'un concert, a propòsit d'algun atentat perpetrat per l'IRA, i per una altra, és una forma solemne de fer reaparèixer esta banda de Heavy Metal, després de la massacre que va ocòrrer i varen patir durant el seu concert a la sala Bataclan a Paris el 13 de novembre de 2015. Esta cançó, quasi himne, és la forma invicta de dir que és la gent corrent, -la dona que va a comprar al mercat, el jubilat que juga a la petanca o el jove que estudia a la biblioteca- la que té el poder de decidir el que vol, sense que hi haja ningú que li impose el que ha de pensar, de dir o de fer, sense més limitacions que el respecte cap a l'altra persona. Este diumenge són les Eleccions Generals, amb uns resultats que, segons es pronostica, seran els més fragmentats de tota la història constitucional, de tal forma que, per a constituir el parlament caldrà armar un puzle compost per moltes peces soltes. En vespres de Nadals que estem, quí es menjarà els torrons a la Moncloa? People have the power s'escolta en l'ambient i és la forma senzilla de dir que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen tots els poders de l'estat. Després d'una campanya electoral inacabable on els candidats han recorregut d'una forma incansable els quatre punts cardinals de l'estat, arriva el moment en què va a parlar el poble. People have the power, s'escolta a cada carrer, a cada racó dels nostres pobles. Perquè cada vot, cada papereta que es diposita a una urna, legitima a aquell que guanyarà les eleccions el vint de desembre, siga de la ideologia que siga. Per això mateix manifestem des d'estes paraules la importància del fet d'anar a votar, d'acord amb la ideologia propia de cadascú. En definitiva: enguany, la nadala  tradicional que durant estos dies ja s'està escoltant al palau de la Moncloa és -no en podía ser una altra-: People have the power.

Allioli

Escriure un article és com fer un allioli. Cuàntes voltes ens n'hem anat de torrà de xulles a la muntanya amb els amics? Sempre hi ha un que té la precisió justa de moviment a la monyica que li fa lligar un allioli exquisit. Per a fer-ne'n un tradicional, cal fer servir tres o quatre alls, un pessiguet de sal, un rovell d'ou, oli a discreció i paciència i tranquil·litat per a lligar-lo. Per a escriure un article cal tindre unes quantes idees que tinguen substància, saber lligar-les i donar-li el punt just de crítica que ha de tindre l'article. L'all de les idees que un té al cap, s'ha de triturar dins del morter, amb la maça. No en va, un conjunt d'alls units, s'anomena un cap d'alls. Per a parlar de qualsevol tema, s'ha de saber de què es parla. Un ha de informar-se previament i desfer minuciosament les idees per a no caure en el ridícul més espantós. A continuació, s'ha de deixar caure el rovell de l'ou, que porta la substància d'allò que es vol dir. Amb un moviment ferm de la mà s'ha de començar a pegar-li voltes amb la maça. Ja des del primer moment, ha d'agafar consistència, com ho ha de fer l'article que tenim entre mans.   L'oli és la tinta amb la qual s'esmuny l'article que s'està  escrivint  amb l'estilogràfica  de la maça. Una i una altra volta. Una i altra volta. Així, sense parar,  tot i subjectant amb el replanell d'una mà, fermament, la maça, mentre que, entre les cames es falca ben falcat el morter. I tot això, sense parar de donar-li voltes a l'allioli, per a que es lligue bé. Una i altra volta. Una i altra pasada. I una altra.  Estic més marejat que un allioli, diu la saviesa popular. Segurament, qui va inventar dit refrany, estaria fart de fer alliolis. O d'escriure versos. En el procés de redacció que, a poc a poc es va elaborant, volta a volta, paraula a paraula, frase a frase, es van intercalant i combinant les diferents idees que, d'una forma inteligent, es van desenrotllant, fins a arribar al punt exacte en el qual, l'article podem considerar-lo com a redó. Eixe és el moment en el qual, si el morter és envernissat de color groc amb betes verdes, al donar una i altra passada amb la maça, l'allioli s'apega a les parets del morter, tot i fent un soroll específic, particular i apegalós d'una pasta que s'apega i es desapega mecànicament a una superfície llisa. Aleshores és el moment de parar de moure la maça i clavar-la en el bell mig del morter, amb un colp sec, asertiu. Duraràs més que un cul de morter, deien els antics. Si la maça es queda clavada en mig de l'argamasa d'allioli i es manté de peu, haurem fet un allioli perfecte. Quan un arriba al punt final de l'article, este es sol emfatitzar amb el mateix tipus de colp que el que es dóna amb la maça. Però amb el bolígraf sobre el paper. Per a que l'allioli siga exquisit, ha de tindre una grogor pàl·lida, ha d'estar cremoset, amb un primer gustet d'oli cru d'oliva d'inici, però amb un regust final a all lleugerament picantet, que ómpliga tota la boca, de forma que demane a crits un bon glop de vi. Com les bones col·lumnes que s'escriuen als diaris, igual.