Campaments

Estem en plena temporada de l'estiu. Només hem de vore cóm assota el sol al migdia i cóm es sua de nit al llit, en un estiu que ha polveritzat rècords de calor. Fa vint anys enrere, quan arribava principis d'agost me n'anava en companyia d'altres persones, de campament. Concretament al campament dels Tarsicios, on en companyia d'un centenar de persones, gaudia d'uns dies de joia plena, on l'únic objectiu era estar en mig de la natura, en algun paratge extraordinari, convivint amb altres persones, les edats de les quals abarcava des dels déu fins als seixanta o més. Ja fa uns anys, ja vaig escriure una entrada al meu blog sobre este campament, anomenada    El campament dels tarsicios. Allí vaig compartir valors tan importants com l'amistat, la fe, la fraternitat, la solidaritat, i mots altres que també acaben en -at i que ara mateix no recorde. De tant en tant, em venen a la ment determinats records puntuals que em fan traure un somriure, pintat amb un puntet de melangia. I un de tants pensaments que tinc de tant en tant, és cóm seria un campament d'aquells hui en dia. Perquè no podem negar que cada època de la vida té les seues circumstàncies personals de cadascun de nosaltres, però també les própies del temps que un està vivint. I així, hi ha coses que els xiquets de hui en dia, ni s'imaginen que fa vint o trenta anys s'utilitzaven. D'esta manera, he fet una relació de coses que en un campament actual, probablement ni es coneixen.

1.- Anar a la cabina a telefonar. A la plaça principal de cada poble hi sol haver una cabina telefònica, des d'on qualsevol pot accedir per a telefonar. Al campament, quan es feia una excursió al poble, sempre acabava havent una cua de xiquets davant la porta de la cabina, per a telefonar els pares i dir-los que s'ho estan passant de meravella.

2.- Fer fotos amb una máquina de retratar, amb carret. Hui en dia, el móvil és la navaixa multiusos, que igual ens val per a telefonar, fer una foto o caçar un Pokémon. Quan no hi havia mòbil, les fotos es feien amb una werlisa amb carret, que s'havia de dur a revetllar a un estudi fotogràfic. Normalment es solia tardar varios dies en tindre les fotos a les mans, amb la consegüent ilusió per recordar moments importants.

3.- Anar i tornar en un autobús sense aire condicionat. Hui en dia és inqüestionable que en agafar un autobús, este ha de dur el major confort posible. Però fa no molt de temps, el confort era només l'anar i vindre. Anar en un autobus digam-ne "borreguero", era la norma habitual. I el fet de que portara ràdio, era ja un avantatge.

4.- Nadar en un riu amb carranqueres. De una a dos del migdia, era l'hora del bany. En tots els campaments, sempre ha hagut una piscina, un riu o, encara que fora una xarca, per a remullar-se en estos dies de calor. L'uniforme oficial era el trage de bany, la tovalla penjada al muscle i les carranqueres, on predominava el pragmatisme per damunt de l'estètica.

5.- Escriure una carta i enviar-la per correu. Tal volta hui no ho entengam del tot, especialment les generacions més joves, que amb un dit arribem a comunicar-nos amb qualsevol racó del món. Però quan la missatgeria instantània encara no existia, s'escrivien cartes, per a que la família tinguera notícies nostres i estigueren tranquils durant tota aquella quinzena.

6.- Apuntar-se a una llibreta la direcció d'un amic per a mantindre correspondència durant tot l'any. Era costum, en finalitzar el campament, repartir una xicoteta revista confeccionada de forma totalment casolana, -màquina d'escriure, multicopista i grapes- amb les anècdotes més divertides del campament. Eixa revista que es deia "La arañica", duia un suplement, que contenia el nom de tots els membres del campament, així com els seus domicilis i telèfons. D'esta manera, és fomentava l'amistat entre els xiquets. Encara guarde jo pàgines entranyables, ja engroguides pel pas del temps, d'amics dels quals guarde un més que bon record.

7.- Estar tota una setmana sense saber res de la teua família. Resulta estrany, però era tal qual ho conte. Quan un anava de campament, no es tenia contacte amb la resta del món, no com ara que la missatgeria instantània ens permet saber en temps real qualsevol esdeveniment. Es tractava d'una desconnexió total.

8.- Fer cua per a dutxar-se i tindre tres minuts per a dutxar-se. Després de l'activitat de la vesprada, normalment un rastreo o una marxa, tocava dutxa. El  mateix tipus de cua que es feia per a telefonar a la gabina de la plaça del poble, es produïa per a dutxar-se. Hi havia un temps limitat per  a la dutxa i fins i tot hi havia algún monitor que altre, cronòmetre en mà, que anava indicant els temps.

Epicur

Llisc una cita d'Epicur: "La finalitat de la vida humana és procurar el plaer i evadir el dolor, però sempre d'una manera racional, evitant els excessos, doncs estos provoquen un posterior patiment". La torne a llegir una altra volta. I no puc evitar que em vinga a la ment la imatge d'una persona. T. acaba de cumplir quaranta cinc anys. Ja de menut, les persones majors deien de ell que tenia muchas leyes. Yo l'he conegut ja adult i me l'imagine donant-li instruccions a sa mare, a la seua iaia o a la veïna sobre quin tipus d'aliment havien de menjar les gallines angleses, o sobre quines atencions ha de tindre una gata siamesa, mentre el miraven amb cara entreverada entre la tendresa i l'admiració. Amb estudis superiors, autorealitzat, amb un treball qualificat d'oficina, a uns cinquanta quilòmetres del seu poble, des de la ciutat que l'ha acollit, somnia en el cap de setmana, de forma que, quan es fan les tres de la vesprada del divendres, eix escopetat del treball i encara dina a cals seus pares. És un autèntic relacions públiques, de tal manera que, encara no ha acabat de dinar, ja hi ha algun amic o amiga que li envia un wassap, el telefona o, fins i tot, pasa per sa casa per a quedar amb ell i prendre un cafè només dinar, a un dels bars del poble.  Més d'un café és pren, acompanyat d'un got d'aigua amb gas, per a fer millor la digestió. Amic dels seus amics, empatitza amb ells al llarg de la conversa, amb un consell o altre que generosament ofereix a qualsevol persona que li'l demane. Amant de la vida, amant dels xiquets, que són el seu treball i amant de la natura, la seua passió i la seua vocació, sempre ha tengut especial predilecció pels animalets i les plantetes, sobretot pels gossets, les tortuguetes i els periquitos, dels quals siempre n'ha tengut varios al seu voltant. De fet, eixe amor pels animalets, el transmet de forma constant a tots els qui l'envolten, començant per la seua germana i pels seus pares, als quals siempre els endossa un gosset o una cacatua, que el cuiden com si fora un més de la casa. És una persona que té sempre penjada la motxilla al muscle, preparada per a fer un viatge, on siga i amb qui siga. De fet, tots els anys planeja un parell de viatges que els du a terme amb qualsevol amic que se li unisca a la seua aventura de viatjar, només amb uns sola condició: Que el deixen anar al seu aire. Domina les xarxes socials, de tal forma que, eixe viatge que du a terme, els seus amics el seguim en directe, com si d'un gran hermano és tractara, entre l'admiració dels uns i l'enveja dels altres. Recentment, ha penjat al seu mur uns selfies a la cala Finestrat, rodejat d'amics. T. du dins de sí l'autèntica essència epicúria manifestada amb les ferramentes i la forma de pensar del segle XXI.

Emma Cohen

Ha aparegut als mitjans de comunicació esta setmana, la notícia de la trista desaparició d'Emma Cohen. Nascuda a Barcelona i resident a Madrid, ha segut una artista polifacètica: actriu, articulista, escriptora i directora de cinema, també fou parella sentimental de Fernando Fernán Gómez. Ha interpretat diversos papers a pelicules com Celedonio y yo somos así, Condenado a vivir, o Al otro lado del espejo entre altres. També ha dirigit pelicules com La Plaza o Quería dormir en paz. Però els qui estem en una franja d'edad entre els 40 i els 50 anys, tots la recordem especialment per ser l'ànima de la gallina Caponata. Allà a meitat  dels anys setanta, una nova sèrie per a xiquets anomenada "Barrio Sésamo", començava a emitirse a Televisió Espanyola. És tractava d'una adaptació de la sèrie nordamericana Sesame Street, que basada en l'esquema de tele-teatre infantil, feia la delícia del públic més menut, amb personatges de titelles com Epi i Blas, Supercoco o la granota Gustavo entre altres, els quals, alhora que educaven, explicaven als xiquets conceptes elementals com amunt i avall, prop o lluny. Recorde aquell televisor en blanc i negre que només retransmetia els senyals del primer canal de Televisió Espanyola i el segon canal per la UHF. Des de que s'encenia el televisor fins que es veien les primeres imatges, havia d'esperar set o huit minuts, mentre em menjava el berenar que consistia en el clàssic entrepà amb un bollo de xocolata que atravessava longitudinalment el pa. En acabant, era moment de fer els deures que un gojós don Paco Barambio ens havia possat per a fer a casa. Eren temps en els quals la única preocupació era anar a l'escola i jugar, quedar amb els amiguets i passar la vesprada jugant al futbol amb el baló de reglament que li havien deixat els reis mags al més futboler del grup, mentre a cada xut al baló un somniava en ser Arconada o el nostre Subirats. O bé a l'escondite, o a xurro va! La plaça del poble, a Paterna, encara estava empedrada. El carrer tort acabava en la casa de la tia Sílvia la comare, en la façana de la qual es podia llegir la cartellera del cine Palafox. La plaça de la replaçeta, recien agranada i regada després d'un llarg matí de mercat, el carrer teniente Alfonso o Eduardo Dato, eren els llocs ideals per a jugar, tot i aprofitant un solar o un tros de vorera més ampla.  Eren vesprades llargues, que acabaven a poqueta nit, quan una veu cridava des d'una finestra anònima, en un to entreverat entre la fermesa la tendresa, -la de la mare- dient-nos que era l'hora d'anar a sopar.

José Luís Llopis

Era a principis de  tardor de 2002 quan un D Bernardo Aparisi, ja esgotat per problemes de salut, demanava el seu trasllat de la parròquia de Sant Pere de Paterna a una altra més menuda. Monsenyor Agustín García Gasco, acceptava aquella difícil decisió i li concedia l'administració de la parròquia de nostra Senyora de Campolivar. Era l'inici de la primavera de 2003, un vint-i-nou de març, a punt de començar la Setmana Santa,  quan un ilusionat José Luís Sanchis prenia possessió de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Paterna. Ell seria qui s'encarregaria de regir el destí d'esta parròquia des d'aleshores. Nascut a Genovés, va ser ordenat sacerdot l'any 1989. El seu últim destí havia segut la parròquia de nostra senyora dels Desemparats del barri de Natzaret. Arribava, per tant, un nou rector amb una nova forma d'exercir el ministeri sacerdotal per a uns nous temps.  L'administració de la parròquia mare del poble, amb una recent transformació de l'organització de les seues festes majors, la substitució d'una persona, D Bernardo, que, després de més de vint-i-cinc anys entre els paterners, havia aconseguit ser uno més  entre nosaltres o el dur a terme una llavor de pastoral adaptada al tercer mil.leni eren, entre altres, els reptes que se li presentaven per davant, als quals ha sabut fet front i superar-los d'una manera encomiable. Este canvi va suposar, per una banda, un canvi de generació, car venia un rector jove, amb noves inquietuds i moltes ganes de fer coses i,  per una altra banda,  eixa juventut venia acompanyada d'una adaptació als nous temps, de modernització en forma de xarxes socials, pàgina web i altres elements. El passat dia vint-i-nou de juny, dia de Sant Pere, patró de Paterna, don José Luís Llopis feia pública una notícia que es va escampar ràpidament, com la pólvora: El Sr. Arquebisbe de València el nomenava pàrroc de les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi. Una trista notícia per a tots els paterners, que veiem cóm se'ns en va un home bo. Jugant jugant, han segut tretze anys al front de la parròquia de Sant Pere. Mire cap enrere pel retrovisor de la meua vida tretze anys en arrere i em veig amb trenta anys, en companyia d'altres persones organitzant la benvinguda del nou rector i no puc menys que possar-me una miqueta nostàlgic. Si don Bernardo va ser el rector de la meua infantesa, la meua adolescència i la meua juventut més tendra, don José Luís ha segut el sacerdot de la meua juventut més tardia i la meua maduresa. De fet, entre altres esdeveniments personals, ell va ser qui em va casar. El fet d'anar-me'n a viure fora de Paterna, va fer que, encara que no participara de la quotidianeitat de la parròquia, sí que he anat seguint, des de la llunyania el seu destí. I he de dir que, d'una manera callada, don José Luís ha sabut dur avant la parròquia de sant Pere amb constància i saviesa, amb perseverància i destressa. Qui serà el nou rector que el substituirà? A hores d'ara no ho sabem encara. Haurà de ser una persona no massa jove, amb el suficient carisma i amb caràcter emprenedor per a arrastrar a la gent, especialment els més jovens. Però al mateix temps amb la santa paciència per a dur de la mà a les persones més majors. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Tal volta demane massa? Des d'estes senzilles paraules desitgem de tot cor a José Luís, que eixe mateix Crist de la Fe l'ilumine en esta nova etapa de la seua vida que ara comença.

Tecnologia i trastos

Ja fa més de vint anys, em vaig comprar el meu primer ordinador. Es tractava d'un equip clònic, pentium 3, amb 16 megues de RAM, que en aquell moment era el no va més del mercat. Em va costar cent setanta mil pessetes, que vindria a ser uns mil Euros de hui en dia. Amb ell vaig jubilar la màquina d'escriure olivetti lettera 44 verda amb la qual vaig omplir la meua més tendra juventut de versos. Amb l'ordinador, era molt més fàcil i més cómoda la gestió de documents, que no calia traure'ls en paper si no volies, car a la pròpia pantalla un podia vore allò que havia escrit, sense necessitat de treure-ho en paper. Però tenia l'inconvenient que m'ocupava tota la taula que jo utilitzava per a estudiar. D'esta manera, ocupava només uns quaranta o cinquanta centímetres quadrats per a estudiar, mentre que la resta, fins a arribar a un parell de metres quadrats, els ocupava la torre, el teclat, el monitor, els bafles i la impressora. Déu anys més tard, em varen regalar, com a regal de boda, un portàtil, que m'acompanya en l'actualitat i amb el qual escric amb regularitat, amb 80 giges de capacitat i una muntonada de megues de ram. A l'any 2003, em vaig comprar el primer telèfon mòbil. Era un model de la marca Alcatel, més be xicotet, si l'acomparem amb el seu predecessor.  Em va costar dihuit mil pessetes. Després d'aquell primer aparell, li va seguir un altre. I després un altre. I així successivament fins a l'actualitat. De forma que, des d'aquell primer telèfon, uns vuit o deu han anat  passant per les meues mans, amb els seus carregadors, bateries i demés accessoris que els acompanyen. Conforme va avançant el temps i va evolucionant la tecnologia, el mercat tecnològic està dissenyat d'una manera tan volàtil, que el seu hardware pasa a estar obsolet d'una forma prou ràpida, normalment, per mitjà de campanyes magníficament  dissenyades per creatius que allò que realment pretenen és vendre, vendre i vendre. I al final esta circumstància fa que tinguem els calaixos plens de trastos: Bateries sense mòbils, mòbils sense carregadors, teclats sense monitor, monitors sense torre,... En definitiva, aparells òrfens i vidus amb els que no sabem què fer amb ells. Sempre ens quedarà el mercat de segona mà i el d'ocasió, normalment promocionat a traves de pàgines web especialment dissenyades per a cobrir esta necessitat, i poder desfer-nos així de la tecnologia que, en només quatre dies, ha passat a ser un trasto.

Internet

Internet no deixa de ser una gran ciutat dins de la qual es va desenvolupant cada volta més el nostre dia a dia. Hi ha carrers, places, parcs, avingudes, carreteres, autopistes, glorietes, mercats, grans magatzems, esglésies, ambulatoris, cafeteries, escoles, hospitals, llocs d'esbargiment, prostíbuls, universitats, botigues per on transitem, de nit i de dia, sense eixa por que moltes voltes tenim, a que físicament ens peguen una furgà o ens furten la cartera. Tots estos llocs s'han creat per a ser-nos de utilitat alguna volta en la vida. Fins i tot hi han llocs, anomenats black markets, des dels quals, d'una forma totalment anònima pots, des de comprar uns grams de droga, fins a contractar un sicari que li òbriga a algú el cap d'una pedrada, o li quiebre les cames a una persona que ens caiga malament. Des de qualsevol navegador que hi han ara mateix a l'ús, podem recórrer qualsevol indret que existesca arreu del món sense traspasar les quatre parets de la nostra casa i utilitzar-lo d'una manera correcta, sense més esforç que el que nosaltres utilitzem en prémer el teclat amb els dits, o una zona concreta de la pantalla. D'esta manera, convertits en els reis de la creació cibernètica, podrem demanar que ens porten a casa una greixosa hamburguesa d'una coneguda cadena de menjar ràpid, o demanar hora per a anar al nostre metge de capçalera, o fins i tot, signar per a que posen en llibertat una persona a la que no coneixem de res, però que ens han demanat que, per favor, prestem el nostre recolzament per una noble causa. Recentment, he descobert, caminant per està ciutat virtual, a persones que, per la seua edat, -més de setanta- mai en la vida m'imaginava que me les trobaria per estos racons telemàtics. Professors, coneguts i, fins i tot, familiars, que han descobert este món virtual, paral·lel al món físic. Mai és tard, si la dita és bona. Doneu-me un punt de suport i mouré el món, va dir Arquimedes. I este punt de suport, hui en dia, és un simple terminal d'ordinador, o un mòbil, a través del qual podem moure el món. Este és, doncs, el punt de suport des del qual ens projectem cap al segle vint-i-un.

Boda

Si bé fa unes setmanes vaig anar a un event de la meua família materna, ara l'esdeveniment correspon al d'un cosí meu, però de la branca paterna. La boda del meu cosí Dani amb Cyntia, la seua novia de tota la vida, ens va congregar a un bon grapat de Jandrets al voltant de la taula. Podria parlar del ius connubis i avorrir al personal amb allò de que totes les persones tenen dret a contraure matrimoni amb aquella persona que en llibertat han triat per a compartir els dies de la seua vida i raonaments pareguts, i afirmar-ho amb alguns cànons del Dret Canònic o amb alguns articles del Codi Civil. Però no vull cansar a la feligresia pròpia. Esta boda representa, al si de la meua família paterna i també de la materna, la última de tots els cosins meus, deixant a banda la possibilitat d'una boda en segones núpcies que, tal vegada podria ser. Sempre que asistisc a un event d'estes característiques, m'agrada contemplar a la gent que hi asisteix, saludar-la i recordar vells temps. Aleshores, em sorpren la següent pregunta: Quan fou la última volta que ens vàrem vore? A alguns, dies. A altres, mesos. Fins i tot anys a alguns. En eixe moment és quan un es veu reflexat en la imatge dels demés: En la dels més majors, que sempre et veuen com el xiquet que vares ser algun dia i et recorden algun que altre succeït que ja fa temps es va produir. En la dels teus cosins, als que veus igual que sempre i amb els que recordes algun que altre fet ja ocorregut i que sempre solen vindre a la memòria en esdeveniments d'este tipus. I també, i sobretot, en la dels més menuts, als quals has vist nàixer i créixer i que, d'event en event, observes cóm canvien de forma galopant. I veus com aquell xiquet que vares vore la última volta amb pantalonets curts i un polo  Lacoste, és un home fet i dret, que et trau un pam d'estatura i que ve agafat de la mà d'una joveneta com ell d'espigada i que te la presenta com la seua novia. És el moment de recordar a aquells amb els que en el seu moment un va compartir moments pareguts als que ara mateix estem compartint, que ja no estan entre nosaltres i que també disfrutarien en este esdeveniment en companyia dels seus. La vida és una roda que gira i gira, però que mai para, un camí sense retorn o un mar pel qual un navega i al que mai torna. I dins d'eixa roda, d'eixe camí o d'eixe mar, anem avançant. Diuen que de una boda eix una altra boda. De fet, la meua boda va eixir d'una boda anterior, a la qual vaig anar i on vaig conèixer a la meua dona. D'esta, n'eixirà alguna altra? El temps ens donarà la resposta.

Visita

Este cap de setmana tenim a Paterna una visita molt especial. Amb ocasió del cinquanta aniversari de la creació de la Parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, la celebració del setanta cinc aniversari de la benedicció i entronització de la nova imatge del santíssim Crist de la Fe a la parròquia de Sant Pere, la erecció canònica de l’esglèssia de Santa Rita i el vint i cinc aniversari de la primera visita de la Mare de Déu dels Desemparats, esdeveniments tots ells ocorreguts a Paterna, de nou la seua imatge peregrina visitarà el nostre poble este cap de setmana. De tots estos esdeveniments que han fet història, només en he conegut un: el de la visita de la imatge peregrina de la Mare de Déu dels Desemparats a Paterna per primera volta, l'any 1991. Si sempre s’agraeix la visita d’una persona estimada, quan es tracta d’una d’estes característiques, sempre queda el regust de la posteritat, eixe pòsit que ens du a pensar que s'està fent història. Fa vint-i-cinc anys, jo no era més que un simple estudiant de COU, que no tenia molt clar per on derivar el seu futur: si per les lletres o pel dret. I vaig viure prou de primera mà aquella visita. El primer record que em ve a la ment és l'aparició de la imatge peregrina, a l'esplanada del quarter militar de Paterna, portada als muscles d'aquells que aquell any estaven fent el servici militar, entre els quals es trobaven amics i coneguts. Recorde sentiments, rostres, paraules, persones que ja no estan entre nosaltres. Plujes de pètals, paraules nascudes de dins del cor,  llàgrimes d'emocio, tots ells, moments inoblidables viscuts dins de la nostra història local. En aquell temps, no hi havien mòbils que enregistraren moments tan emotius. Només l'experimentada camera de fotògrafs locals, com Bordàs, Reyes o Vier i la d'algun particular que va fer fotos amb la seua càmera werlisa de carret ens han deixat per a la posteritat tendres imatges publicades a diversos llibres de festes locals. Especialment, recorde la plaça del Poble abarrotada de gent, per a rebre la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Mai en la vida l'he vista tan plena de gent, en cap dels actes que allí s'han celebrat al llarg de la seua història, de qualsevol tipus: religiosos, cívics, polítics... És una ocasió idònia per a retrobar-se amb la família, per a quedar amb els amics i per a retrobarse un, amb un mateix. Des d’estes sencilles paraules, vos animem a participar en estos actes que, de segur, faran història al nostre poble. Vos adjunte l'enllaç al programa d'actes dels mateixos:

http://cristodelafe.org/parroquia/node/134

Ceràmica

Segle XIV. L'anomenada sèquia d'Uncia, que naix com un ramal de la sèquia de Montcada a la zona  on es troba el molí del Testar i que és la porta de la Corrucossa,  hui és troba soterrada davall de les finques en entrar al nucli urbà de Paterna i transcorre per davall dels edificis situats al carrer Molins i per la plaça del Pou. En acabant transcorre per darrere del col·legi Villar Palasí, i a partir d'este tram, la seua aigua rega, dividida en diversos rolls, part de l'horta de Paterna. Per tota la zona dels molins i la de les olleries menors, s'estenien els millors tallers d'alfareria del moment. Mestres terrissers cristians i sobretot musulmans, abastien les cases més riques de tota Europa amb llibrells, àmfores, cresols, plats, cànters, i tot tipus d'escurada, que, moldejats per la sàvia mà de Çat Ageg, Ali D'Alamo o de Sancho Salvador entre altres, milloraven la qualitat de vida d'aquells que tenien la possibilitat de disposar de tota aquella terrisseria que tenia com a matèria prima l'argila de terracànters magistralment adestrada pel terrisser, mullada amb aigua de la sèquia d'Uncia, que naixia de la sèquia de Montcada i a la seua volta del riu Tùria, cuita dins d'un forn morú amb llenya de la lloma de Betxí i pintada a mà amb els colors verd i manganés, característics de l'època i del lloc on es fabriquen. Grans eren les encomanes que es feien als tallers de ceràmica que s'estenien a Paterna, encara que hui en dia no en queda cap de vestigi d'eixe passat esplendorós que va brillar en mig món en forma d'escudella, de gerra o de pitxer.

Segle XXI. El turista, abillat amb xancletes brasileres, pantalons vaqueros tipus bermudes amb la tela desgastada, polo color fang i una gorreta amb visera, amb la màquina de retratar penjada al pit, un mòbil d'última generació enganxat a un pal selfie a una mà, i un suat plànol de la ciutat a l'altra, és disposa a recórrer les vistoses sales d'un museu qualsevol, perdut a algun racò soterrat del món. L'altre dia, vàrem estar uns dies a Xàbia. I vàrem tindre ocasió d'entrar al museu d'etnografia que hi ha a aquella localitat. A una vitrina, custodiada per varies peces de ceràmica de Manises de tonalitats daurades, característiques d'un temps i d'una moda concreta, destaca la peça que apareix a la fotografía d'esta entrada. Qui sería el mestre terrisser que elaboraría esta peça de ceràmica? Tal volta Ali Maydut? O Bernat Rodrigo? O no seria Eximeno Alboruch? El pas del temps no ens ha deixat només que un tros de l'escudella que, sis-cents anys darrere en el temps era utilitzada al castell de la Granadella. El seu reflex envernissat, no és més que l'aura de misteri que l'envolta. Només sabem, per l'estil, que és de Paterna. I un, no pot més que enorgullir-se d'eixe passat esplendorós que fa sis segles va omplir les millors cases d'Europa, de tota clase d'escudella de marca paternera .

Converses d'ascensor

Visc al pis número sis d'una finca de València, amb vint-i-huit portes. És tracta, per tant, d'un edifici prou concorregut, amb un únic ascensor que compartim tots els veïns. Esta concurrència fa que sempre que un puja o abaixa, la gran majoria de les voltes, especialment a primera hora del matí així com a última de la vesprada, ho faça en companyia d'un veí o d'altre. A diferència dels pobles, on es coneix la vida de tots i cadascún dels que hi viuen. I no sols la vida del qui viu allí, sinó també la dels pares i fins i tot de la dels pares dels pares que allí viuen, a la capital, és diferent. La gent és més discreta i passa més desapercebuda, de forma que pots estar pujant o baixant en companyia d'un eminent catedràtic de física quàntica, o d'un criminal sense escrúpols, i no adonar-te'n de l'eminència que s'amaga darrere de les ulleres que t'observen indirectament, a través de l'espill, o de la mirada sàdica de qui per les nits es transforma en mr. Hide i va a buscar carn humana fresca per a saciar els seus instints primaris. Fora d'estos casos, extraordinaris, la gent amb la que puge i abaixe, és gent totalment normal, que menja en cullera i ganivet, veu en got i es pentina davant de l'espill. I és curiós com, hi ha qui, després de viure més de huit anys en la mateixa finca, en creuar-me a algú dins de l'ascensor, encara no sé si és un veí, o si és algú que entra de visita. Hi ha qui, una volta dins de l'ascensor, diu "Bon dia" i es mira a l'espill, o al sostre, o a un punt concret i fixa la mirada perduda, fins que es deté l'aparell. I llavors eix d'aquell cubicul, tot i dient "adéu". De fet, hi ha alguna que altra empresa de manteniment d'ascensors, que sol apegar un adhesiu a una de les parets de l'elevador, normalment a la part de dalt de la botonadura per a indicar el pis al qual un vol anat, i a l'altura dels ulls, amb un punt en forma de cercle per a mirar-lo, si no ens abelleix parlar del temps. Hi ha qui mamprén una tímida conversa tot i parlant de l'oratge, que si ja ve la calor, que si este hivern no hi ha hagut a penes hivern, que abans sí que hi havia hivern, no com ara, que enguany, al final no he tret l'abric, que encara estem a febrer i que ja ha brotat la flor als ametllers, que esté estiu serà mortal, que si... És tracta de converses sense més transcendència que compartir uns segons amb eixe veí que en la última reunió d'escala, va votar en contra d'una proposta que vares fer, però que l'educació que t'han donat els teus pares, t'impedeix dir-li a eixe veí, dos i dos quan fan. O amb eixa veïna que notes que t'aprecia de veritat i que et pregunta cóm està ta mare, a qui només ha vist un parell de voltes, en el replanell del teu pis, curiosament, agafant l'ascensor.