Paterners de Paterna: Rafael Alfonso Barberá

Fotografia: Manuel Pastor Camarena

Nascut el 12 de març de 1918, va anar a les Escoles Nacionals i després al Grup Escolar Alfons XIII, actual Col·legi Cervantes. En acabant, va estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València i, en concloure, Magisteri a l’Escola Normal. Va exercir com a mestre a diferents localitats: Paterna, Formiche Bajo, Alcoi i València. De l’any 1961 a l’any 1970, va ser tinent d’alcalde de Paterna. A l’any 1970, va ser nomenat alcalde, càrrec que va exercir fins a l’any 1975. Era l’època anomenada del tardofranquisme als llibres de història. Per aquells temps, Paterna era una localitat que començava a deixar de ser poble per a despertar-se com a ciutat dormitori. Durant el seu mandat, es va dur a terme la restauració de la Torre i es va declarar el nostre tan estimat monument, així com les coves que el circumden, com a Monument Historicoartístic d’Interés Local. Probablement, de no haver segut per la seua oposició frontal, hui en dia, tal volta el Palau seria un vell record dins del nostre imaginari col·lectiu local perquè es va presentar un projecte de demolició del Palau i immediata construcció d’un hotel al seu solar. Així, el 21 de novembre de 1974, no es va admetre a tràmit l’avantprojecte de la societat Palau Paterna. I el 6 de març de 1975, es va denegar la llicència de demolició de l’edifici del Palau. Algú es pot imaginar per un moment la plaça de l’Enginyer Castells amb un edifici de nova construcció amb rètols de neó substituint el nostre estimat Palau?

Però la seua vocació era més bé la de ser escriptor, arqueòleg i investigador. Tot això, unit al seu amor immens per Paterna, va fer que li dedicara apassionadament hores i més hores a la investigació sobre el nostre poble. Fou cronista oficial de Paterna, càrrec des del qual va desenvolupar magistralment la seua vocació, des de que va substituir a Armando Cervellera fins a la seua mort. Especialment, la seua passió va ser el període de l’Edat Mitjana i la nostra terrisseria, característica d’aquella època daurada, en verd i manganés. Fruit de la mateixa són els seus estudis Las cuevas de Paterna, Historia de la Torre de Paterna, La canalización de las aguas del manantial del barranco de la Fuente, Els socarrats de Paterna, Motivos heráldicos en la cerámica azul de Paterna, El acueducto iberorromano de Paterna, entre altres, així com nombroses publicacions al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, on va tractar els seus temes favorits de forma divulgativa per a tots. Especialment, ens fem ressò de la seua extraordinària publicació Notes per a la història de Paterna, publicació impresa a dos columnes, una en castellà i l’altra en valencià, i que va ser publicada per la clavaria de l’any 1977. Es tracta d’un clàssic paterner de consulta, imprescindible a qualsevol llar i on, de tant en tant, busque alguna que altra informació. Pòstumament, es va publicar La cerámica medieval de Paterna. Estudio de marcas alfareras. El material gràfic, així com els manuscrits inèdits, que conserva la seua família és quasi tant o més que el que hi ha publicat. Per tant, esperem que algun dia puguen vore la llum les seues investigacions inèdites. Estic segur que donaran llum a la història del nostre poble. 

Mes per allò que el recordarà carinyosament la nostra història local és per haver segut qui va redactar i dissenyar el nostre escut municipal, un dels emblemes que ens defineix com a poble i ens distingeix dels demés. Escut que va ser aprovat mitjançant decret en Consell de Ministres el 17 d’agost de 1973. Des d’aleshores, presideix tots els actes oficials en els quals participa el nostre municipi. Encara que l’heràldica pot considerar que no s’ajusta als criteris establits per esta ciència, probablement, el costum i el seu ús ininterromput durant tant de temps ja li donen carta de naturalesa per a poder seguir sent utilitzat com a símbol que identifica a tots els paterners.

Feliçment casat amb Carmen Romero Murgui, amb qui va tindre quatre fills: Mari Carmen, Rafael, Luisa i José, la seua mirada davall l’ombra tardofranquista de l’època amagava un vell secret des dels anys quaranta: el d’aquell germà major seu de mare, anomenat Miguel Liern Barberá, que, en acabar la Guerra Civil, va estar refugiat als camps de refugiats del sud de França, que després va participar a la Segona Guerra Mundial i que va acabar als camps de concentració de Mauthausen i de Dachau. Una volta alliberat pels aliats nord-americans, va fixar la seua residència al sud de França, concretament a Montpeller, on va començar una nova vida. El record d’eixe germà a l’exili, amb el qual tenia un contacte esporàdic per carta i fins i tot amb alguna visita a França, es feia present cada matí en afaitar-se davant l’espill, quan cantava allò de «Allá va la peli…, peli…, peli…, peliculera», tornada d’una cançó de la pel·lícula El gato montés, que tant li agradava al seu germà, que cantava a tota hora i que va fer que als anys trenta li tragueren de malnom Peli. Tots estos fets li produïen una antítesi a la seua vida, segons la qual, per una banda, era un element més d’un règim polític que estava agonitzant, però, pel contrari, d’una manera privada mantenia un contacte més o menys freqüent amb un germà que estava a l’exili per haver participat de forma activa a la Guerra Civil. Rafael Alfonso Barberá ens va deixar el 5 de gener de 1978. I ens va deixar com a herència a tots els paterners l’amor pel seu poble i la seua història, la passió per les seues investigacions, les seues publicacions i una forma d’entendre la vida del nostre poble.

Marraixes

D'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià, una marraixa és un veixell ample, de coll curt, que s'usa per a contindre líquids i sol revestir-se, quan és de vidre, de vimen, d'espart o de plàstic per a protegir-lo dels colps. Si la marraixa és xicoteta, sol tindre una ansa que uneix esta revestura amb el coll de la mateixa. Si és gran, en este cas, en el revestiment hi solen haver dos forats simètrics que, de forma anatòmica, ens van a permetre introduir la mà, per a transportar-la còmodament, normalment entre dos persones. Solen estar dissenyades per a amuntonar-se en forma de piràmide, ya que el seu pes recau, no sobre la pròpia marraixa, sinó sobre eixe revestiment que la cobreix. El cristall de la marraixa sol ser transparent o de color verd, per a mantindre les propietats del líquid que hi ha dins. Esta ha segut la seua funcionalitat i el seu disseny tradicional, fins que varen vindre els grans magatzems que, dins de la societat de consum en la que vivim, ens varen impossar les garrafes de plàstic, més cómodes car son d'usar i tirar, no s'han de rentar, ni hi ha perill de que es baden i puguen llastimar a algú. Són més funcionals, hi ha de tots els tamanys i colors, fins i tot cada marca de beguda té els seis propis dissenys, així com els seus colors corporatius, que els combinen convenientment, tot i donant-li al producte i a la marca un aspecte el més atractiu posible. Però tenen el inconvenient de que, al ser d'usar i tirar, estem omplint de fem els llocs més inverosimils del nostre planeta. En este cas, l'entrada semanal d'este blog és per a recordar, encara que siga d'una forma romàntica a eixa maltractada marraixa que dorm plena de pols, en el rebost de les cases, sobretot de les persones més majors. Aquella que transportava l'aigua que ens donava el naixement, allà a les fontetes, o de la font de Raimundo, a cada una de les cases dels que allí anaven a omplir-les. Que abans d'omplir-la, s'havia de rentar, deixant caure dintre seu uns tres o quatre dits d'aigua i després sacsejar-la una miqueta per a netejar les posibles immundícies que hi pogueren haver. En acabant, es buidava volcant-la boca cap avall, tot i deixant caure el colp l'aigua que hi havia allà dins, esgitant-ho tot. Hi havia qui feia esta operació, com si d'un ritual es tractara, dos voltes seguides, essent la tercera volta quant s'omplia la marraixa fins al dalt del tot, d'aigua clara i cristal·lina. En acabant, venia el transport, bé entre dos persones agafant cadascun d'una ansa, bé en el vehicle propi, fins al domicili propi. Han passat anys, molts anys de tot açò que comente. Jo, a penes ho he conegut. Però si mirem al rebost de cals nostres majors, hi trobarem unes quantes marraixes, amb el vidre color verd i el revestiment d'espart, en compañía d'uns quants llibrells, safes, i cànters de fang, així com alguna que altra lletera de metall, o una aixada, o un garbell, o una romana que dormen en la foscor del rebost, mentre un dit de pols va cobrint tot el seu contorn del pas del temps que, irremediablement, va fent efecte sobre totes les coses.

Segària

  A voltes, la natura, de forma capritxosa, ens sol regalar uns espectacles increïbles, com poden ser una posta de sol meravellosa, una aurora boreal espectacular o un capvespre majestuós i impresionant. Recentment, he estat transitant, per motius de treball, per l'autopista AP7, cap a la zona d'Alacant. I és curiós cóm, anant des de València cap a Alacant, un observa uns paissatges d'allò més diferents, car un veu la transició d'un paissatge agrícola mediterrani d'horta i de tarongers, a un paissatge de muntanya amb pins i matolls. I una volta passat Alacant, direcció cap a Múrcia, el que es veu és un paissatge àrid i pedregós de muntanya. Pues bé, l'altre dia per eixa mateixa carretera, arribant a l'altura de Dènia-Ondara, un company em va assenyalar cap a uns tossals que hi han a la dreta de la marxa, conforme es va des de València cap a Alacant, concretament el Segària, i em va dir entre rialles: "Mira: El tio Peperra!". I, efectivament, el retall d'eixe tossal en el cel ens mostrava la silueta del rostre d'una persona, amb els seus ulls, el seu nas i la seua boca, ben definits, tal i com podem observar a la fotografia que acompanya esta entrada. Després d'estar una estona bromejant amb el tio Peperra, em va comentar que a la Serra de Corbera, vista des de Sueca, una galta de la mateixa representa la cara d'un indi, i l'altra té la forma del llom d'un cavall, que és anomenat comunment i de forma popular, com el Cavall Bernat. Una volta varen passar uns quants quilòmetres, varem continuar el camí, comentant qüestions del treball. Ja a casa, després de l'animada conversa que vaig tindre amb el meu company al voltant del Segària, vaig buscar a la xarxa, mogut per la curiositat, la relació entre els elements de la natura i la significació que nosaltres els donem, d'acord amb la nostra percepció que tenim de les coses que, de per si, són objectes inanimats i neutres. I, efectivament, hi ha una paraula, pareidolia, que fa referència a l'efecte sicològic de vore rostres humans en objectes inanimats. Així, en núbols, en cims, en la part de davant o de darrere d'un vehicle, en aparells de tots tipus, en edificis, al paviment, en arbres, o a qualsevol altre objecte. Anant una miqueta més enllà, si esta pareidolia li afegim una goteta d'esoterisme, podem parlar ja de visions d'ovnis, d'extraterrestres o, si li donem una visió més religiosa, de Maedeus en els llocs més inverosímils o, fins i tots de sorolls de la natura de caràcter neutre com pot ser el soroll de l'aire, la remor de l'aigua, o el piu piuleig d'un pardalet que, segons els escoltem podem estar interpretant la veu d'un xiquet mort, o d'un avantpassat que va viure fa un segle. Són les anomenades sicofonies, que més d'un maldecap i més d'una nit de vigília li han donat a més d'un. El tio Peperra, el cavall Bernat, entre altres, són pareidolies que la nostra ment ha dissenyat, d'acord amb l'experiència viscuda per cadascun de nosaltres, d'acord amb l'imaginari col.lectiu del lloc on vivim. En coneixeu alguna més que podrieu compartir per a coneixement de tots?

Jesus Pobre

A la província d'Alacant, a la comarca de la Marina Alta, hi ha una entitat local menor que depén del municipi de Dènia, anomenada Jesús Pobre. Es troba situada a 110 m d'altura a les faldes de la cara sud del Montgó, a 8 km de Xàbia i a 10 de Dénia. Es tracta d'una entitat d'ambit territorial inferior al municipi, que actualment té uns 663 habitants. Ubicada prop del mar, es troba enclavada a la muntanya, a l'ombra de tres molins de vent del segle XVIII que coronen el tossal anomenat també dels tres molins, que, ja des de ls llunyania de l'autopista AP7, es divissen majestuosament. Estos tres molins, en companyia del riurau i l'esglèsia i el convent dels franciscans, li donen la idiodincràsia necessaria a este lloc per a diferenciar-lo de les localitats del seu voltant. Té la distància òptima amb Denia i Xàbia, de tal forma que, sense patir l'agobi d'estes grans concentracions estiuenques, es gaudeix d'un clima mediterrani, més bé de muntanya, on no es sua amb l'humitat que la vora del mar sol dur de la seua mà i sí d'excel·lents vistes bucòliques dignes de postal. Vaig conèixer esta localitat amb la meua dona, ja fa més de deu anys, on varem passar un cap de setmana. Deu anys despres, recentment, hem tornat al mateix lloc, en un altre cap de setmana de relax, per a entropessar-nos feliçment amb la natura.  Es tracta d'un lloc ideal per a calçar-se les espardenyes i anar a caminar, per alguna de les rutes que ja hi han establides. O per deixar-se perdre per algun dels camins que ens allunyen del poble, per entre cases de camp envoltades amb unes fanecadetes de terreny on els propietaris conreen tot tipus de cultiu. Des de fa uns poquets anys, els diumenges, al gran riurau, es celebra un mercadet on els habitants d'este lloc, venen els productes que cultiven pacientment en la terra. O rica rebosteria típica de la zona elaborada per ells mateixos. O alegres vins de la contornada. Productes de qualitat que, en hivern de matí i en estiu de vesprada, es venen a tot aquell que visita este mercadet, pel qual un pot passejar i mercar, ambientat amb la música que, cada diumenge acompanya als visitants, de la ma d'algun grup de música de la zona que anima als centenars de persones que, de forma espontània, acudeixen per a gaudir d'una jornada tranquila on poder fer unes compres de forma relaxada, alhora que un es pren una cervessa i un sucós entrepà de faves amb embotit. Fins i tot, de forma anònima, s'ha vist a persones conegudes del món de la televisió, de la literatura com és el cas del meu admirat Manuel Vicent, o del món de l'art, com és el cas de la directora del museu del Louvre, entre altres. A la província d'Alacant, a la comarca de la Marina Alta, hi ha una entitat local menor que depén del municipi de Dènia, anomenada Jesús Pobre. Si teniu ocasió d'anar, aneu. Estic ben segur que no s'arrepentireu.

Vintage

M'encanten les botigues estil vintage d'estes que han anat proliferant per tot arreu, especialment als centres urbans de les grans ciutats i als seus nuclis històrics en concret. Amb parets lluïdes i emblanquinades, els sostres alts, amb bigues de fusta fosca i prestatgeries de fusta de pi per envernissar, que li donen un aire rústic al bell mig urbanita de les grans ciutats, on s'exhibeixen productes de tot tipus, dels que gastaven  els nostres avantpassats: sabó de Marsella de llavar la roba, colònies amb flaire a lavanda, barrets de palla, figuretes de fang de tot tipus, paquets d'un quilo de malta, perols metalics per a bullir la malta, llibrells envernissats de color verd i groc de tots els tamanys, ferrades espectaculars on es rentaven els nostres antics, barrals amb el tap de suro, botijes d'estiu i d'hivern, garbells de fusta i fil d'alam entrellaçatcadiresixes amb el cristall de color verd per a omplir-les amb aigua de la fuente Raimundo, taules per a rentar la roba, cedassos d'espart, romanes variades, flexos per a llumenar la taula a l'hora d'estudiar, devantals d'època, canemets de quadres, espolsadors de la pols fets amb tires de tela reciclada, quadres amb paissatges bucòlics, after shave de la marca Baron Dandy, sabó de mans de tot tipus de colors i olors, cadires de boga, espardenyes de careta, tasses de metall, cordes i cordells, mocadors de tot tipus... Normalment, a l'entrada de l'establiment es sol colocar qualsevol element decoratiu que convide a entrar en este món que ha parat el seu rellotge fa cincuanta anys: bé una estructura de fusta que sosté unes macetes plenes de flors naturals de colors diversos, bé una bicicleta antiga o qualsevol altre tipus de decoració al seu escaparate que cride l'atenció i que convide a entrar. Una volta dins, l'univers retrocedeix les manetes del rellotge a l'època dels nostres iaios. De fet, un s'imagina a la seua iaia Sabe comprant a la tenda de la tia Consuelo la de Julio al carrer major, o a modas Coto, o a la paqueteria Miret o a cal Mus, mentre sona de rerefons, com a banda sonora original la Parrala, interpretada per Conxa Piquer, Pena penita pena, de Lola Flores, Tu voù fa l'americano, de Renato Carosone o musica Swing en general, de Glenn Miller. M'agraden, m'encanten les botigues estil vintage, que tenen una balança amb un joc de pesses de diferents mesures per a fer servir els productes que es venen a pes. Però el més curiós és que la caixa enregistradora que hi sol haver al costat, sol estar connectada a un ordinador, i fins i tot, a una càmera de seguritat. Este últim serà, el dia de demà, l'estil vintage del segle XXI.

La Cordà de Paterna, Festa d'Interés Turístic Nacional

Llisc a la premsa i a les xarxes socials, la feliç notícia que la Cordà de Paterna ha segut catalogada com a Festa d'Interés Turístic Nacional. Una gran alegria per als qui som de Paterna. I no puc evitar mirar cap enrere pel retrovisor de la nostra història local que ens agermana, i recordar a tots aquells que, d'una manera o d'altra, han fet que açò siga possible: a tots aquells que fa ja molt més d'un segle es possaven un pantaló vell, una jaqueta i un barret de palla i, a la plaça del poble, tiraven solts aquells primers coets per a divertiment propi i dels veïns. Als qui més tard en el temps, han tirat coets de forma organitzada la nit d'eixe caloròs últim diumenge d'agost. Als qui, des de l'estanc de la tia Peregrina fins al Casino dels Caçadors organitzaven i tiraven la tradicional peça, mare de l'actual cordà. Als qui amaneixien el dia de la nostra festa gran, amb les mans cansades de tirar femelletes, per tots els racons del nostre poble: a la plaça del Poble, a l'avinguda Primer de Maig, a Campament...  A les diferents clavaries que, any rere any, han fet esforços titànics per a que les festes en honor al santissim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer foren cada volta millors i no faltara la corresponent cordà, així com el passacarrer de coets de luxe que la precedeix. A les families que han estat pendents de que al tirador no li faltara de res: A eixa mare, o eixa esposa que abans de eixir el tirador de sa casa cap al carrer major, li ha preparat la roba i li ha tirat una poalada d'aigua per dins de la mateixa per a evitar que una espurna despistada prenguera foc a la roba i que, una volta acabada la Cordà, li ha ajudat a llevar-se-la  i li ha curat alguna ferideta sense importancia produida per eixa espurna. A la dona paternera que progresivament s'ha anat incorporant a la festa del foc. No puc evitar entecordar-me de la primera tiradora de la cordà: Amparo Ten la filla del ratat. A tots els tiradors que han segut, són i seran, als que ja no estan entre nosaltres, als qui porten un bon grapat d'anys eixint en la cordà amb la mateixa il·lusió que el primer any i als que encara no tenen edat per a entrar i somnien en fer-ho algun dia. Als qui, any rere any es prenen la molèstia i la precaució de col·locar l'engabiat al seu balcó i d'emblanquinar la façana de sa casa dies després de la Cordà, sense demanar res a canvi, només que un emotiu espectacle de foc i colorit en la cordà de l'any vinent. A la Comissió de Festes. Al Consell Sectorial de la Cordà. Al Coeter Major. A interpenyes. A la Real Confraria en honor del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. A totes les entitats festeres en general: Tots ells han sabut adaptar una tradició secular als nous temps. Perfectament es podria haver perdut esta tradició, com de fet ha passat en altres localitats. Però l'esforç de tots ha permés eixa adaptació a les diferents normatives, sobretot de la Unió Europea i que continue existint en un immillorable estat de salut. A l'Ajuntament, que ha dut tota la part burocràtica de la sol·licitud. Als servicis mèdics. A la Policia Local. A Protecció Civil. Al cos de bombers. Tots ells vetlen per a que la nostra Cordà es porte a terme sense problemes. Als mitjans de comunicació, que solen connectar en directe a l'hora de les notícies la mateixa nit de la cordà i són una finestra oberta per on es mostra al món la nostra festa. Entre tots, hem aconseguit que siga realitat que la Cordà de Paterna, nascuda al caliu de les tradicionals Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, acabe sent una Festa d'Interés Turístic Nacional. A tots, gràcies!

Fotografia: http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/08/31/55e4182646163fc75b8b4579.html

Veus

De nit, solc escoltar amb certa asiduitat un programa de radio tipus magazine, on el locutor, d'una manera molt amena, tracta una sèrie de temes prou interessants que fa que un agafe la son de forma entretinguda. L'altre dia, parlava de les veus que un escolta sense vore el rostre  del interlocutor i cóm s'imagina un el careto de la persona amb la que un està parlant i de la qual un, no veu el seu rostre. I ell mateix es possava com a exemple, ja que quasi tot el món li deia que després de coneixer-lo en persona, se l'imaginaven d'una altra manera, amb un altre aspecte i un altre rostre.  I aprofitava per a dir a traves de les ones, entre rialles, la següent frase: "Si la voz del locutor te enamora no te pases por la emisora". Efectivament, vaig buscar a través de les xarxes socials la imatge del locutor en cuestió i vaig poder comprovar que no tenia res a vore la imatge que m'havia imaginat d'aquell locutor amb la imatge que realment tenia i que em transmetia les xarxes socials. Cadascun de nosaltres té una veu peculiar que és el perfum sonor que ens identifica, i ens distingueix dels demés. Es la imatge que donem nosaltres mateix des de la foscor de la nostra veu cap a l'exterior, que es projecta dins de la ment del nostre interlocutor, fent-li imaginar quin aspecte tindrà la persona en qüestió. El meu treball, te una part d'atenció telefonica, alhora que una part d'atenció presencial. I hi ha persones amb les que solc parlar prou a sovint per telefon, de les quals no sé quina cara tenen. I probablement mai en la vida, coneixeré el seu rostre. Però també hi ha una atenció presencial que fa que hi hagen persones que, després d'estar un bon grapat de temps parlant amb elles per telèfon arriba un dia en el que he de quedar amb elles per a donar-los qualsevol tipus de formació presencial, la qual cosa fa que arribe a conèixer-les personalment. I és aleshores, quan un descobreix el verdader rostre de amb qui un ha estat parlant per telèfon durant tant de temps. D'esta manera, un descobreix que darrere d'aquella aspra veu de cabrer, s'amaga un jove simpatic de nas aguileny. Darrere d'aquella veu greu de locutor de ràdio de paraula agra, s'amaga un senyor madur amb bigot, una miqueta impertinent. O que darrere d'aquella veu de xiqueta de quinze anys, s'amaga una dona feta i dreta, casada i amb dos fills, un de vint-i-tres anys i l'altre de deneu. O que darrera d'aquella veu d'esperit sensat, s'amaga un xicon jove amb pereta que segueix amb certa regularedat, este blog. La veu per tant, es el que ens identifica a les persones a través del sentit de l'oïda. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Estes mil paraules ens duen, per tant, a identificar a la persona en qüestió mostrant-nos una imatge que, la gran majoria de les vegades és equivocada. Però el que mai s'equivoca és eixa sana intuició que, uns segons abans de parlar, ens descobreix que eixa persona que tenim davant és, efectivament, aquèlla amb la que tantes voltes hem parlat per telèfon i de la que encara no hem descobert el seu rostre.

*Fotografia: http://www.audiomusica.com/catalogo/microfono-vocal-55sh.hles

Somriures

El somriure és una espècie de terratrèmol sentimental de caràcter personal, que es comporta d'una manera pareguda a com ho faria una arma de destrucció massiva, d'eixes que disparen de tant en tant les grans potències per a fer mal, a la guerra incruenta de les relacions personals de tots els dies. La força d'un somriure obri de par en par, portes i portetes, finestres i finestretes, balcons i portalades, conquereix el món, mostra urbi et orbe els sentiments més personals de cadascun de nosaltres i, fins i tot, pot arribar a vessar tota l'aigua d'un oceà entre les nostres mans, pot regalar tot el gel que hi ha al Perito Moreno dins d'una safa i, fins i tot, podria arribar a fer licuar tot un senyor gratacels, com ho és l'Empire State, com si fóra un bloc de gel al tòrrid sol del mes d'agost. Només el fet de moure uns poquets músculs de la cara pot arribar a fer que s'estenguen  catifes i estores per davant d'aquella persona que va amb un sincer somriure per davant, com si d'una palmatòria encesa es tractara, en mirant de la nit fosca. "Boqueta de mel obri portes de ferro" diu el nostre savi refranyer, tot i manifestant d'una manera gràfica la potestat tan contundent que un net somriure porta darrere seu. Un somriure a temps, evita discussions, problemes, disputes, malentesos, discòrdies, mitges paraules... Fagotitza sentiments ambigus i els converteix en sentiments clars, purs i diàfans. És missatge de publicitat de qui somriu, i targeta de visita per al seu receptor, malson de qui l'evita i clau de qui l'emet. No costa res i val molt. Costa tan poc i val tant, que paga la pena tan poc d'esforç per als beneficis tan grans que ens pot arribar a donar a tots i cadascun de nosaltres. Hui en dia que estem tan habituats a declarar cada dia de l'any com "el dia de...", jo proposaria als polítics que, almenys un dia a l'any, igual que existeix el dia de la dona, o el dia del arbre,  o el dia de qualsevol cosa, es declarara també un dia com el dia del somriure. D'eixa manera, tal volta ens canviaria una miqueta el pelatge a més d'un, a mi el primer. Ens faria a tots una miqueta més feliços i intentariem per tots els mitjans que els demés ho foren de la mateixa manera que ho seriem nosaltres. I per què no ho intentem almenys?

Fotografia: http://www.truquitosparalaschicas.com/2014/01/como-tener-una-sonrisa-perfecta.html?m=1

Fira del Llibre

Cada 23 d'abril, és el dia en què es recorda la mort, curiosament el mateix dia, dels dos colosos literaris, tant de la llengua castellana, així com de l'anglesa, Miguel de Cervantes així com William Shakespeare. També és el dia de sant Jordi en què es commemora la derrota del drag, llança en ma, per part de dit sant, que a les nostres terres té forma de xiquet i que, col·loquialment l'anomenem Santjordiet. Com cada any, enguany també he anat a la fira del llibre de València per a conèixer, de primera mà, les novetats editorials que hi han hagut al llarg d'este any. De nou les casetes de fusta de les llibreries de València, ocupen tota l'avinguda de Antonio Machado dins del jardí dels vivers on, de nou, àvids escriptors esperen la vinguda dels seus enfervorits lectors per a signar les seues esperades obres, conreades pacientment al llarg de l'any, com si d'una collita de paraules i de lletres es tractara, de la mateixa manera amb la qual un cull taronges o ametles de l'arbre. De nou, una massa de gent observa amb certa expectació quí ve a signar libres, davant dels panells de informació que s'han habilitat a l'efecte, a l'entrada del recinte, en els quals s'informa puntualment i, dia a dia, de cadascuna de les activitats que es van a dur a terme durant tota la jornada a la Fira del Llibre. Estem ja al mes d'abril i, una volta hem transpassat el llindar de la primavera, els dies mamprenen a allargar fins a les tantes de la vesprada. Ja venen els dies bons, de tal manera que, des d'estes humils lletres, animem a tots a que qualsevol matí festiu fins al dia un de Maig, assistiu a la fira del llibre per a gaudir d'un matí de tranquil·litat al jardí dels vivers, alhora que podeu passejar sense preocupacions per tot el paseig per on estan distribuides les casetes de la fira i, d'eixa manera, fullejar de forma pausada un llibre, una revista o qualsevol tipus de publicació exposada, que puga ser de la vostra utilitat. Enguany, hem arribat a l'edició numero 52 d'este event cultural, que tant agrada dur a terme en agradables matins festius. Recorde quan vaig començar a anar-hi, que tenia a penes uns vint anys i vaig començar a estudiar Dret a la facultat, que aleshores es trobava a l'avinguda de Blasco Ibáñez, a uns dos cents metres d'on s'ubica habitualment la Fira del Llibre. Llavors, aprofitava una vesprada en la que no hi havia cap de classe per a fer el mateix: passejar per tota la fira del llibre, tot i buscant un llibre concret, un autor en concret o una matèria concreta que, per qualsevol motiu m'haja cridat l'atenció, be asoles, bé en companyia d'algun company de facultat, també tocat amb l'anronia dels llibres. De nou he tornat a la fira del llibre i, com sol ser habitual en mi, m'he n'he emportat davall del braç un llibre. En este cas, ha segut una antologia de Maria Beneyto. Es tracta d'una escriptora nascuda a principis del segle XX que, ja en el seu moment em va impressionar amb el seu poemari "Hojas para algún día de Noviembre", per la seua melangia i eixe toc de sensibilitat femenina que ens transmet a través dels seus versos i que ara tinc ocasió de coneixer-la amb una miqueta més de profunditat. I l'any que vé, més.

L'Aurora

No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol. Contemple el instant en què romp l'alba a Benidorm, des de la finestra d'un fred hotel, on estic allotjat per motius de treball. És el primer pleniluni de la primavera, per la qual cosa, allà dalt, la lluna plena llumena tènuement una nit que no acaba de ser nit tancada. Els gratacels retallen el sky line d'una ciutat que ara mateix badalla. No, no conec l'aurora de Nova York. Però podria haver-la conegut. La de Benidorm, té les mateixes "cuatro columnas de cieno", que esperen pacientment la teua arribada, entre un got de suc de taronja enllaunada i una llesca de pa torrat, ennegrit, tot refregat amb una trista tomata de no sé on, importada. "Buscando entre las aristas / nardos de angustia dibujada", i recorde a aquella profesora de literatura, explicant esta extraordinària metàfora d'angoixa i desassossec, de qui ha d'estar fora del seu hàbitat natural, per a dur a terme qualsevol tipus d'activitat, així com l'anònima desesperació ("La aurora llega y nadie la recibe en su boca") que l'altura dels gratacels produeix en qui els mira, com si es tractara d'un eixam de  paraules perdudes. "Lady Data got diamond eyes. She sees the truth behind the lies" Cantava un admirat Bono, líder dels més admirats encara U2, acabant els huitanta del segle passat, a la seua famosa cançó "Engel of Harlem" dedicada a una malograda Billie Holiday, perduda dins d'una botella de whisky a altes hores de la matinada a qualsevol pafeto perdut de Harlem. "Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes​, como recién salidas de un naufragio de sangre". Conclou així Federico García Lorca el seu magistral poema "La aurora", tristament dedicat a la ciutat de Nova York. No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol i em dispose a caminar per les voreres angoixades i angoixadores de la gran ciutat. En este cas, de Benidorm.

La aurora de Nova York tiene

cuatro columnas de cieno

y un huracán de negras palomas

que chapotean las aguas podridas

La aurora de Nova York gime

por las inmensas escaleras

buscando entre las aristas

nardos de angustia dibujada.

La aurora llega y nadie la recibe en su boca

porque allí no hay mañana ni esperanza posible.

A veces las monedas en enjambres furiosos

taladran y devoran abandonados niños.

Los primeros que salen comprueban con sus huesos

que no habrá paraíso ni amores deshojados;

saben que van al cieno de números y leyes,

a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.

La luz es sepultada por cadenas y ruidos

en impúdico reto de ciencia sin raíces.

por los barrios hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre*.

*Poema "La aurora". Federico García Lorca. Poeta en Nueva York. 1990. Ed. Espasa Calpe S.A.