Jerusalema

Una empresa por gastar-se una quantitat enorme de diners per a publicitar un producte determinat, però si amb eixa publicitat no acaba de connectar amb els consumidors, probablement s'ensuminaran pel comú del no res un grapat de diners i un grapat d'hores de dedicació a promocionar el producte estrella que acaba estrellant-se en la tempesta de la inconnexió més absoluta. La publicitat més efectiva és la que es transmet de boca a orella per la satisfacció obtesa amb el producte en qüestió. És la que fa pujar com la bromera un restaurant,  una ferreteria, un forn o una carnisseria al cel de la excel.lència, o pel contrari, la pot fer afonar a l'infern més fosc de les lamentacions. En el món de la música ocorreix exactament el mateix: Una multinacional discogràfica pot gastar-se un bon grapat de diners en promocionar un determinat grup de música. Però si no acaba de connectar amb el public, no deixaran de actuar només que al poble dels cantants i poc més. Les xarxes socials són el boca-orella del segle XXI, un poderós altaveu que permet donar a conèixer un determinat artista i una determinada cançó, des del racó més inverosímil del planeta. Ja ho varem poder experimentar fa ja uns quants anys amb l'artista sudcoreà Gangnam Style amb el seu famós ball del cavall, o amb l'original Harlem Shake i el popular crit "con los terroristas" entre altres, que varen captivar el món sencer. Ara, en esta era pos-covid que estem vivint, estem experimentant un altre fenómen viral paregut als que hem anomenat. Va començar un poc abans de la pandemia que patim, i que ha anat popularitzant-se amb el pas del temps. Es tracta de la cançó Jerusalema, del dj africà Kgaogelo Moagi, Master KG, cantada per l'artista Nomcebo, els dos de Limpopo, que és una de les nou províncies que compossen l'estat de Sudafrica. Jerusalema és una cançó gospel, afro-house, pegadissa, cantada en idioma venda, amb un component espiritual, que gràcies a les xarxes socials es va viralitzar a Àfrica i d'allí, a tot el món. En l'actualitat acumula més de 150 milions de reproduccions a Youtube. La cançó s'acompanya d'una senzilla coreografia que s'ha convertit en un challenge on un grup de gent balla alegrement la cançó. De no haver sigut per estos temps convulsos haurien aparegut com a bolets, col.lectius festers, comissions falleres i entitats de tot tipus que haurien fet ja d'esta cançó la seua profia particular al món sencer a través de les xarxes socials. Si haguèrem viscut en temps normals, esta haguera sigut la cançò de l'estiu, que s'haguera ballat a totes les discoteques de pràcticament tot el món. Que en estos temps tèrbols de pandèmia que esten patint, la força, la espiritualitat i el cant a la vida que transmés la lletra d'esta cançó, siga un himne que ens anime a superar estos temps de paràlisi mundial que estem vivint a causa del coronavirus, per a viure tots junts uns temps millors que estan per vindre. "Jerusalem és la meua llar, salva'm i camina amb mi".

Domund

Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.

José Damián Polo "Pepín"

No és fàcil ser Coeter major a Paterna. S'han de tindre una sèrie de qualitats que no estan a l'abast de tot el món. Encendre la bengala verda per a avisar que comença la millor cordà del món, és un privilegi que està reservat només per a unes poquetes persones. Encendre la bengala roja perquè tots els tiradors deixen de disparar femelletes i que esta ordre siga obeïda per tots, amb respecte, és una facultat només reservada per a qui s'ha guanyat eixa admiració a força de participar de forma activa, any rere any, a la nostra molt més que centenària Cordà de Paterna. Amb la trista desaparició de José Damián Polo Pepín, conclou una etapa a la cultura paternera del foc que ja va començar fa moltíssims anys i que li ha fet guanyar-se la consideració de tots aquells que, d'una manera o d'altra han estat vinculats a la festa paternera. I és que, el gran mèrit de Pepín, ha sigut, per una banda, haver sabut tindre la suficient visió per a mantindre la tradició en la forma de disparar la Cordà, com va ocórrer l'any 1973 en el que una cordà semiautomàtica quasi acaba en catàstrofe i amb la pròpia cordà. Per a evitar succeïts com este, l'alcalde que hi havia aleshores, que era Rafael Alfonso Barberá, li va encarregar que es fera càrrec de la seua organització nomenant-lo, de facte, coeter major. I, per una altra banda, haver sabut adaptar-se als nous temps, a les noves circumstàncies i a la nova legislació sobre el foc, especialment la que venia d'Europa i que va fer malbé més d'una cordà dels nostres pobles. I tot això, amb una noble finalitat, que era evitar que s'apagara el foc de la nostra estimada cordà. Que la metxa no s'apague: Eixe va ser el seu lema, evitar no tan sols que no s'apague, sinó aconseguir que la cordà de Paterna fora la millor cordà del Món. Ens ha deixat José Damián Polo, Pepín. En el seu record, en la seua memòria, perquè no hi ha paraula de consol que conhorte la seua trista partida, no podem més que mostrar el nostre condol a la seua família per tan irreparable pèrdua. La seua passió pel foc, i el seu amor per Paterna, hi han contribuït a fer de la Cordà de Paterna tot un referent en el noble i vistós espectacle del coet solt. Ningú mor del tot mentre se'l recorda, igual que mai hi haurà metxa que s'apague mentre hi haja un paterner de bé que des del Cel, als peus del Santíssim Crist de la Fe, sostinga ben alta una bengala verda per a mostrar a tota la Terra, que el poble de Paterna fa la millor Cordà del món. No és fàcil ser Coeter Major a Paterna. Ni sostindre la bengala verda en alt a les mans. Ni mantindre el foc sense que la metxa no s'apague. Ni concloure la cordà amb la bengala roja i les mans emmascarades. I és que, en definitiva, per molts anys que passen, no n'hi haurà cap de persona que li haja dedicat tantes hores, tant de sacrifici, tant d'esforç ni tanta passió pel foc, com ho ha fet al llarg de la seua vida José Damián Polo, Pepín.

L'últim...

A Vicente Porter Espinosa, en la veritat.

Al llibre del Gènesi, ens conta la Bíblia que Déu va expulsar del Paradís a Adam i Eva, els primers hòmens que varen poblar la terra. El seu delicte fou haver desobeït les seues normes i haver menjat la fruita de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar. Una volta els va assenyalar la porta d’eixida del Paradís, els va dir, entre altres coses «Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front fins que tornes a la terra de la que vares ser tret». Des d’aquell moment i, fins a l’actualitat, la primera ocupació de les persones ha estat tindre un ofici amb el que guanyar-se eixe tros de pa amb el que alimentar-se ell i els seus.

Cada època ha tingut els seus oficis propis, d’acord amb les necessitats pròpies que cada societat ha tingut. De fet, els primers oficis que varen aparèixer dels quals tenim constància varen ser aquells que conreaven directament la terra per a, a partir d’ella, alimentar-se. No ens consta de què varen viure Adam i Eva, però si que tenim constància per la mateixa Bíblia, que els seus dos fills Caín i Abel, l’un, Caín, va ser llaurador i l’altre, Abel, va ser pastor. Oficis que, des d’aquells primers temps fins a l’actualitat, d’una manera o d’altra, han estat sempre presents en la nostra societat.

 Molts són els oficis existents. Tants com activitats existeixen. En l’actualitat pràcticament tots ells, degut a l’evolució de la societat, estan tecnificats. Però hi ha una sèrie d’oficis que podríem considerar com a tradicionals o artesanals, que encara continuen tenint a la persona i les seues habilitats, com a ferramenta essencial: Entre altres podríem nomenar l’ofici de ferrer, ebenista, forjador, manyà, fuster, orfebre,....

Recentment, hem patit la trista pèrdua de dos paterners que, si hi ha un fet que els agermana és el fet d’haver desenvolupat una professió tradicional o artesanal, en la qual han utilitzat com a ferramenta essencial de la mateixa la seua persona i les seues habilitats. I que, una volta han desaparegut, ens hem quedat una miqueta òrfens, tant en allò que respecta a la seua persona, com al treball que han dut a terme. Per això mateix són els últims del seu ofici, ací a Paterna. Estem parlant de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, i Francisco Giner Alfonso, Paco el terrisser.

Manuel Guillem Marco: Manolo el Gallo, l’últim carreter

 A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça, una tenda regentada pel tio Enrique Guillem Aguilar, el Gallo i la tia Pilar Marco Espinosa a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca.

El tio Enrique va nàixer a l’any 1908 i son pare, Manuel Guillem Benlloch, quan era xicotet, un dia li va posar una faixa ampla negra i uns botins i va dir «Ahí va mi gallo». D’eixa manera tan curiosa va sorgir este malnom que han anat heretant els seus fills.

Sempre hem tingut curiositat per saber per què a eixe lloc de la plaça del Poble se li deia Hostal, si es tractava d’una casa de poble tradicional, on no hi havien habitacions més que per als habitants d’aquella casa. Segons ens varen informar, pareix ser que, en l’època en la que el carro era el mitjà de locomoció més important per a transportar tot tipus d’objectes, l’hostal era el lloc on els carreters feien parada i fonda ací a Paterna i si havien de dormir i descansar, ho feien dins del carro, bé dins de la casa o bé al carrer, a la plaça.

Del matrimoni del tio Enrique i la tia Pilar, varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. Per a qualsevol faena que se’l buscara, sempre estava dispost.

Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un altre espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb uns alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova.

També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. O en la festa de la Sembra on passejava els xiquets en el seu carro, per tota l’horta de Paterna. Era un personatge públic a qui se li tenia molt de carinyo, apreci i simpatia.

 La vesprada del dia de la Puríssima de l’any passat, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet. Fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris de tirada local i també provincial. La seua desaparició ha deixat un buit molt gran a l’horta de Paterna.

Francisco Giner Alfonso: Paco el terrisser, l’últim alfarer

Probablement, de no haver sigut per un error metge produït fa més de cent anys, tal volta no haguérem conegut a Paterna a Paco el Terrisser. Esta negligència mèdica, va consistir en diagnosticar a un bon home de Benissa, anomenat Francisco Giner Garcia "Quico el Canyero", que tenia la lepra, a conseqüència d'un èczema que li va eixir a la pell, sobretot als peus, produït per una estància a Àfrica on va anar a treballar. El poble on vivia, el va condemnar a l'ostracisme. I se'n va anar a soles, deixant dona i fill, a Manises on coneixia una família de Benissa. D'allí es va traslladar a Paterna, on es va posar a viure a una cova de la Torre, en el clot on vivia la tia Rulla. Es va posar a treballar per a un llaurador cabdalat de Paterna. Amb els primers diners que va estalviar, es va comprar un terreny a la zona d’Alborgí i va començar a excavar una cova on es varen establir ell, la seua dona i el seu fill.

El seu fill, Joan Giner Giner, una volta establits a Paterna, va buscar treball a Manises. Allí es va posar d'ajudant d'un plater. D'eixa manera, va començar a treballar el fang. Després, pels anys vint del segle passat, va canviar de lloc de treball, i se’n va anar a la capital a treballar a diverses terrisseries de València, sent a la terrisseria de l’empalme on va estar més temps treballant. Al temps que treballava de terrisser a València, a la cova que va comprar son pare, va començar a construir un forn morú, per a instal·lar una terrisseria pròpia, somni que es va convertir en realitat pels anys quaranta.

És en este context on naix Paco Giner Alfonso, l’any 1937 el dia de la vespra de la Maedéu de l’Assumpció. Fill de terrisser, va continuar, ja de ben menut amb l’ofici de son pare. I ja de ben menut, va saber el que era treballar l’argila, modelar-la, fer, a partir d’un tros de fang una gerra, un pitxer, un llibrell, un test, una botija, un cànter, un bevedor per als animals.... eren temps en els que la matèria prima, l’argila, la portaven en el trenet que baixava de Llíria, d’una mina de Benaguasil. A l’estació la carregaven en un carro, que la portava a la terrisseria, on era tractada per a elaborar tots aquells objectes de ceràmica que en acabant eixien de la mà d’aquells artesans alfarers, Joan i Paco.

El secret del treball de Paco, fou saber convertir un moment de crisi en una oportunitat per a alcançar nous horitzons dins del món de la terrisseria. Allà pels anys setanta, el plàstic va afonar la indústria artesanal alfarera, la qual cosa va fer que moltes terrisseries es veren obligades a tancar. En el cas de Paco, va saber adaptar el seu saber fer com a alfarer, i va passar de fer una terrisseria, podríem dir-ne industrial, a fer una terrisseria artística, connectant amb la tradició alfarera de la Paterna de fa cinc o sis segles. D’eixa manera, varen començar a eixir de les seues mans, àmfores, canelobres... i sobretot socarrats Al mateix temps, a la terrisseria a proposta de l’Ajuntament de Paterna es varen dur a terme una serie de tallers de terrisseria on Paco ensenyava als seus alumnes el noble art de modelar el fang, durant huit anys seguits. També va donar cursos i va dur a terme demostracions a Alacant, a Castelló i també a València.

A poc a poc, vingueren els reconeixements: Als anys 1991 i 1996, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, li concedeix el premi al millor artista artesà en ceràmica. L’any 1995, la Confederació d’Associacions de Gremis i Artesans de la Comunitat Valenciana i la Fundació Bancaixa el va guardonar en reconeixement a la qualitat dels treballs presentats als premis d’artesania de la Comunitat Valenciana. L’any 2000, l’Ajuntament de Paterna li va concedir la insígnia d’or de la Vila de Paterna per la seua activitat artesana. També va exposar la seua obra a llocs com a Alfara del Patriarca, Foios, Paterna, Albal, al Museu de Prehistòria de la Diputació Provincial i fins i tot a Tokio, llocs on va aconseguir gran èxit i reconeixement.

Es va jubilar en l’any 2003 l’últim terrisser de Paterna. Va saber mantindre viu el patrimoni cultural, històric i artístic del nostre poble. L’any 2008, l’Ajuntament de Paterna va adquirir la seua terrisseria, per a poder continuar amb la rica tradició artística alfarera del nostre poble. Esperem que siga d’esta manera.

La desaparició de Manolo el Gallo i de Paco el terrisser, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naixement de la Font. I ara, en estos temps en els que estem eixint d’una alerta sanitària que ha trastocat els nostres costums socials i que ha ocasionat la suspensió de les nostres Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de 2020, probablement siga el moment oportú per a reflexionar sobre el nostre present i el nostre futur com a societat. Si mirem el nostre passat més recent en la persona de Manolo el Gallo, l’últim carreter de Paterna i de Paco Guillem, l’últim alfarer de Paterna, descobrim dos persones íntegres en la seua forma de pensar, en la seua forma de ser i en la seua forma de viure. Ni a l’un ni a l’altre hi havia que donar-los lliçons d’ecologia, ni de bonhomia, ni de saber estar. Que el seu testimoni de vida siga, per a tots els paterners, model i espill de cara als nous temps que venen.

Manolo i Paco, ens han deixat. Però el seu testimoni estarà sempre viu en nosaltres. Perquè la millor lliçó que ens han pogut donar a tots els paterners és que, a partir d’un ofici desfasat per la societat en la que vivim, varen saber reinventar-se a si mateixos i adaptar-se de nou, a les noves circumstàncies de la nostra societat. Perquè, no sobreviu ni el més alt, ni el més fort, ni el més gran, ni el més intel·ligent sinó aquell que millor s’adapta a l’entorn en el que viu. I tant Manolo com Paco, cadascun en els seus oficis respectius, varen saber adaptar-se a les necessitats de la societat en la que han viscut. Si Charles Darwin visquera hui en dia, hauria pres model en Manolo i en Paco, per a parlar de la lluita per la supervivència i la selecció natural de les espècies.(1)

Alejandro Llabata Lleonart.

(1) Des d’estes paraules volem agraïr l’atenció prestada, tant per part de la família de Manuel Guillem, el Gallo, com per part de la de Paco Giner el terrisser. Tant una com l’altra ens han cedir generosa i desinteresadament les fotografies que adornen este article Moltes gràcies!

Forn de Roberto

Els seguidors d'este blog m'haureu llegit ja en més d'una entrada, dir que mon pare fou forner, al forn que hi havia al carrer de la Corregeria de València. A mi, em fascinava vore com una mescla màgica d'aigua, sal, farina i un pessic de rent, era pastada amb una màquina de dos braços que feia una massa blanca compacta. En acabant, el forner, amb les dos mans, de forma simètrica, anava fent boles d'una grandària una miqueta més gran que una pilota de tenis. Amb habilitat, se li donava forma de viena, que es dipositava a una llanda, que es guardava a un armari de fusta perquè s'unflara la massa, fins a estar en el seu moment just de coure. Amb la pala s'anaven introduint dins del forn per a la seua cocció, després de pernoliar-les diversos talls al bies amb una ganiveta. D'eixa manera, eixa mescla màgica d'aigua, sal, farina i rent es convertia en una viena de pa. Per desgràcia, no vaig tindre ocasió de preguntar-li a mon pare si coneixia a Roberto Martínez, forner del Villar del Arzobispo qui, pels anys cinquanta - seixanta del segle passat, també treballava de forner a València, pastant pa, fent guàrdies o coent cassoles d'arròs al forn, entre altres menesters. Anys després, Roberto, amb l'experiència adquirida, va tornar al poble i va regentar el forn que hi havia al carrer Vicente Llatas, on, mentres ell feia el pa, la seua dona, Paz Lázaro, administrava el taulell, fins que en març de mil nou-cents noranta-un, va adquirir una casa cantonera al carrer de las Posadas, que va derruir i on va edificar una casa on, en el baix va instal·lar el forn i al pis de dalt, la vivenda. Vint-i-nou anys després, en l'actualitat continuen la saga familiar de forners, les seues filles Paz i Isabel, dones emprenedores que han conegut des de sempre el que era un obrador, el taulell o el rent. "El taulell és molt més delicat de lo que pareix, -deia món pare- perquè una paraula indiscreta en un moment que no toca, pot fer perdre un client de tota la vida". I no li faltava raó. Paz ho sap molt bé, car amb el seu caràcter extravertit, sap fer del despatx de pa una virtut, que consisteix en el noble art d'escoltar i atendre a tot aquell que acudeix. Amb discreció i paciència, amb elegància i experiència, molta experiència darrere del taulell. Hi ha un dit popular al Villar que diu que "a la masa y a la levadura tienen que caer gotas de sudor para que el pan esté bien sobao", donant a entendre que per a fer un bon pa cal amassar-lo bé perquè tinga la consistència que necessita. Isabel sap ben bé el que és passar nits de vigília per a pastar el pa de cada dia. I jornades inacabables fent torticas de tajás, tortas de aceite, empanadicas, o la rica rebosteria villarenca: Rollicos de almendra, de aguardiente o rollosos, pastelicos de cabello de ángel, rosas de huevo, tortas Cristinas, tortas de pasas y nueces, almendrados, petisus o suspiros. Per no nomenar la rebosteria de temporada, com és la típica mona de Pasqua i el panquemao a Setmana Santa. O el Roscó de Reis per a Nadal. O huesicos de Santo per a Totsants. La rebosteria no té secrets per a ella i, dia a dia es parlen de tu a tu. Al Villar del Arzobispo les podeu trobar, al forn de Roberto, al carrer de las Posadas, a Isa i Paz, Paz i Isa, a les quals podem acomparar a Marta i Maria, germanes de Lazaro, com bé podem llegir als Evangelis. I és que, casualment, eixe és el seu segon cognom.

"Las cartas del Quijote"

Tramant teatre és, com el seu propi nom indica, una companyia de teatre i titelles que va nàixer l'any 2004. Té el seu domicili social a Cullera i els components de la mateixa son: Puri Fariza, Pako Alcàntara, Pol Paul, Rosana Vidal y Encarna Sanfélix, recentment incorporada a l'última producció. El primer muntatge que varen dur a terme va ser la representació anomenada "Llum de nit", que és l'adaptació teatral de tres contes de Pere Calders. Des d'aleshores, fins a l'actualitat, han dut a terme una sèrie de muntatges teatrals de certa envergadura. Entre altres podem anomenar "El viaje de Scrooge", "Cuenta cuentos", "Alex y la maquina", "El medico a palos", "Ángel", "La nova història de Caperutxeta roja", "Historia de una mujer", "El traje nuevo de la Emperatriz", "Maribel y Rufino, variedades a lo fino", "Los colores del Arco Iris", "El gran circo Total" o "Cyrano de Bergerac", entre altres. Més de cinc-centes obres, avalen el treball fet per part d'una companyia ja consolidada. Al mateix temps, han dut a terme la realització de tallers per a xiquets, de titelles, teatre, màgia, improvisació, etc, al museu MUVIM, de València. Els seus espectacles han estat representats a diferents festivals i mostres tant de nacionals com d'internacionals, entre els quals destaquen el "Festival Internacional, Titeres de Matanzas- Cuba- TIM". O el "Festival Internacional Tieres de Évora-Portugal BIME", el "Festival Internacional de Títeres de Sestao", el "Festival Internacional de Títeres de Alejandría" el "Festival Internacional de Títeres de Alicante- Festitíteres", la "Mostra de Teatre d’Alcoi", o el "Festival de Títeres de Úbeda", entre altres. Enguany, varen ser triats per part de l'organització del 43 Festival Internacional de Teatro de Almagro, per a representar la seua obra "Las cartas del Quijote", la sinopsi de la qual transcrivim ací: "Nos encontramos en una España rural donde el analfabetismo inunda todavía la vida de la mayoría de la población, Don Rodrigo el recién llegado maestro en nuevo en el pueblo, Aldonza le ayuda en los quehaceres de la escuela, limpia, friega, ordena… pronto Rodrigo sabrá que Aldonza es analfabeta y que además tiene una carta que perteneció a su retataratataraabuela y que necesita que le lean. Rodrigo hará un hallazgo asombroso, descubrirá que esta carta perteneció a la autentica Aldonza, la que aparece en el libro de “El Quijote”, absolutamente desconcertado. Rodrigo se compromete a que sea ella, la retataratataranieta misma la que lea dicha carta y lo conseguirá enseñándole a leer y escribir ayudado por diferentes capítulos del Quijote. Personajes de ayer y de siempre, que solo a través de la cultura y la lectura, saben encontrar su camino". Ben escrita, ben feta, ben dirigida i ben interpretada, una volta més, podem dir que tot esforç té la seua recompensa. I en este cas, adopta la forma de guardó, car el jurat ha dictaminat concedir-li el premio de la IX edición del certamen internacional Barroco infantil. "Cartas del Quijote" es una representació teatral que ens acosta a la lectura en general, i a la literatura dels nostres clàssics en particular, especialment als més menuts. Des d'estes humils lletres, felicitem la companyia "Tramant Teatre" per tan important guardó, i animen a tots a anar al teatre, especialment a vore l'obra "Cartas del Quijote". Paga la pena.

"La puerta entreabierta"

Curiosament, a voltes el passat torna a nosaltres com un rellamp, encara que siga per uns instants. L'altre dia, vàrem anar la meua dona i jo a casa d'una amiga d'ella, a fer-li una visita. I, parlant, parlant, va eixir a la conversa el nom d'una persona a la qual casualment coneixíem per circumstàncies diferents. En el meu cas, el vaig conéixer essent monitor del campament al qual anava jo quan era menut. L'amiga de la meua dona, coneixedora de la meua estima per les lletres, va abandonar durant uns instants el saló en el qual estàvem i va vindre amb un llibre de poesia a les mans, anomenat La Puerta entreabierta, de Juan Bosco Cervera Sanmartin, l'amic comú. De menut, quan arribava l'estiu, a principis del mes d'agost, agafava la motxilla i me n'anava de campament, al dels Tarsicios, on un centenar de xiquets, amb panyoleta, motxilla i gorra incorporada, gaudíem de la natura durant una quinzena de dies. I en este cas, el meu passat se'm presentava de sobte, en forma de poesia, car l'autor del llibre va ser monitor del dit campament quan jo tenia dotze o tretze anys. Des d'aleshores, a penes vaig saber res més d'ell, només que per referències de terceres persones i amistats comunes, com era ara mateix el cas. Sempre que arriba un llibre de poesia a les meues mans, la primera acció que duc a terme és olorar-lo. Mentre el sostinc amb el replanell de la mà esquerra, amb el dit polze de la mà dreta airege les pàgines del llibre, mentre note l'olor de la lletra impresa. A voltes solc, fins i tot, tancar els ulls per a notar de forma més intensa la flaire del paper. La segona acció consisteix a obrir el poemari per una pàgina a l'atzar, per a llegir el poema que hi habita a dita pàgina. "El silencio es el amigo / de quien no quieres prescindir / la soledad es una compañera / hecha esposa". Llisc el poemari de Bosco i veig unes reminiscències de Pedro Salinas, que em fan remuntar a l'època de l'institut. Es tracta d'un vers senzill, tendre, assaonat, que va combinant amb la prosa poètica d'una manera desimbolta. Escrit en primera persona, té un to intimista que convida a prendre cadira a mitat del camí per a reflexionar al voltant del silenci en la soledat, mentre acarona el vent les fulles dels arbres, davall d'un cel blau que ompli de claredat el dia personal de cadascú. Un vocabulari litúrgic acompanya el poemari, record d'un passat que ha portat de la mà a l'autor des de la seua infantesa i que en un moment concret de la seua vida li va imprimir caràcter "Quiero permanecer sujeto por este cíngulo, que me impone el verso sencillo, simple, casi infantil". Mentrestant, paisatges bucòlics de las Nogueras, pedania de Requena, es succeeixen l'un darrere de l'altre  a este poemari com a banda sonora original pròpia. Llisc el poemari amb l'atenció de qui escolta el silenci entre les branques altes dels pins i amb la naturalitat d'un temps viscut que s'aferra a les trinxeres de la memòria, amb la delectació de la paraula concebuda des de la senzillesa d'un camí ja recorregut i la vivència d'un passat que crida a pulmons plens a altes hores de la matinada. Mentrestant, un enyorat temps llunyà torna a tocar a la porta de casa.

Mare

Diuen que mare és aquella dona que en un moment concret de la seua vida, va entrellaçar les seues mans amb les d'un home, per a construir amb elles un bressol. Des d'aquell dia en el qual el doctor D. José Horts li va dir a la meua iaia assenyalant a ma mare amb el dit gros "Esta, està més prenyà que una burra", per a dir-li d'una manera gràfica que estava embarassada de mi, fins fa un parell de dies en el que un altre doctor -en este cas una doctora- va signar la seua defunció, si hi ha hagut una persona que sempre ha estat pendent, tant de món pare, de la meua germana com de mi, ha sigut ma mare. I és que, una mare, és això: dedicació plena i entrega sense límits als fills, barata cançons. En totes les etapes de la vida: Tant en aquelles en les que realment se la necessita, com és la infància, com en aquelles en les que un pensa que no necessita rebre consells de ningú. Una mare sempre està ahí, per al que faça falta, siga el que siga. Ma mare va nàixer a l'any trenta-cinc del segle passat, es va criar a una casa de llauradors de Paterna, al carrer Major, on ella i les seues germanes, -les meues ties-, ajudaven al meu iaio en l'horta, als camps que tenia en Campanar. Als anys cinquanta, es va posar a festejar amb mon pare, un dia de Pasqua, allà al barranc de la font, al naixement de l'aigua, on anaven els paterners a menjar-se la mona. Varen contraure matrimoni l'any 1961. Al cab d'un any, va nàixer la meua germana Maribel. I onze anys més tard, vaig nàixer jo. Era, com deien a Paterna, una dona de sa casa, amant dels costums i les tradicions del nostre poble, que les vivia amb l'apassionament que només els de Paterna sabem fer-ho. La seua desaparició ens ompli d'una tristesa infinita, i em fa recordar cada moment viscut en la seua companyia. Probablement, un dels records més antics que guarde, siga a la capella del Santíssim Crist de la Fe de Paterna, agenollats els dos als seus peus, mentre em deia en una escolteta "Demana-li al Cristo que sigues bon xiquet". I aquell xiquet que era, hui en dia és un home fet, que recorda quan, de menut, em portava de la mà a la guarderia de Santa Rita. O al parvulari, o als primers cursos de l'EGB, tots ells al col·legi Villar Palasí, ara anomenat Clara Campoamor. O aquelles nits en vetla en què s'alçava per a donar-me alguna medicació per estar malalt. O aquells diumenges de Pasqua viscuts a la caseta dels caçadors. O aquelles vesprades infinites del mes de juliol al xalet de la tia Tica, la seua germana. Els meus èxits en la vida, li produïen més alegria que a mi i les meues penes li afligien més a ella que a mi. Són tants els records que guarde, que no cabrien en una enciclopèdia. El seu exemple, la seua dedicació i la seua entrega, sempre estaran presents en nosaltres, per a tota la vida. Ara, quan ma mare viu ja en l'hora de la veritat, no puc evitar rellegir, transcriure i compartir uns versos de Maria Beneyto que, quan els vaig llegir ja fa alguns anys, em varen impactar moltíssim. I que és ara mateix quan tenen plena vigència les seues paraules:

"T'escolte així parlant

"Vine a la mare"

O "Què et faré a la nit per a sopar?"

Paraules amb caliu i alé. Tebiesa

de la sang fent-se llavis.

"Vine a la mare".

A la infantesa em duies i em tornaves

creuant la processó de tots els sants i verges

als qui pregaves

per la filla petita i per la dona

quan la febre era el pou on m'enfonsava

o el cor em feia mal de veure i viure.

"Vine a la mare".

I el món era un manoll d'herbetes tendres,

una fira de nines

o el cel de pasqua blau de primavera".

Fèlix Perona

La vocació sacerdotal és un mòbil que sona a altes hores de la matinada, però que no tots estan disposats  a agafar-lo. Hi ha a qui li sona, però el sorprèn en la primera soneguera, en eixe moment de la nit en el que un gaudeix d'un  somni tan profund que ni l'escolta. Hi ha també a qui li sona, l'escolta i es gira per a canviar de postura en el llit, tot ignorant la telefonada. "Ja voré demà de matí quí m'ha telefonat". Però es tracta d'un tipus de telefonada que no deixa rastre al mòbil si no s'agafa en el moment que sona i, per tant no hi apareixerà al dia següent cap de telefonada perduda i pensarem que es tracta d'un somni. Més hi ha a qui li sona i l'escolta. I s'alça del llit per a agafar-lo. Quí és capaç de telefonar a eixes hores de la matinada? Normalment este tipus de telefonades que sonen tan tard, solen arrrosegar males notícies. Però malgrat això, hi ha qui s'alça del llit, agafa el mòbil i intenta endevinar qui és qui telèfona amb tanta insistència. Qui telefona, sol cridar per número privat. I encara així, hi ha qui despenja per a preguntar qui és. La veu ferma i segura que s'escolta a l'altra banda del aparell, produeix dubte i inseguretat en el primer moment. Però la serenitat i la calidesa que transmet quan parla, la veu que està a l'altra banda del telèfon fa que un ho deixe tot per a seguir-lo. Una nit qualsevol d'un día donat, tu també, Fèlix, vares rebre una telefonada al mòbil, de matinada. I vares dubtar si alçar-te del llit o no. Una volta et vares alçar, vares dubtar si contestar o no. I al final, vares contestar. Igual que en el seu moment, varen contestar altres paterners, com varen ser, entre altres, Julio Badenes, Enrique Liern, Vicente Belenguer, Enrique Gil, o, ja més recentment, José María Segura o Javier Barroso. El camí que ara mamprens, davall de la ilusa aparença de ser un camí rel, en veritat és una senda estreta amb marges plens de brossa que día a dia has d'anar desbrossant. I amb revoltes. Moltes revoltes, que moltes voltes t'impediran vore uns metres més ellà del camí. Només t'has de deixar dur per la veu que et va parlar pel telèfon la nit aquella. Sense por. No hi ha camí fàcil que et porte a cap de lloc que valga la pena. I en el teu cas. Quan en el camí arribes a algun lloc, que allà on arribes, el teu testimoni siga verdader, honest, sinzer, com la telefonada d'aquell dia. Que sempre tingués una paraula d'alé per a tots els que et rodegen, especialment per a aquells que més la necessiten. Que els teus braços abraçen els més desvalits. Que les teues mans sostinguen a qui estiga en perill de caure. Que els teus peus caminen en companyia de qui s'haja perdut en el camí. Probablement, al llarg de la teua vida, sempre hi haurà algun moment en el que et planteges si realment valía la pena haver agafat aquell mòbil. O si el tenies que haber deixat sonar en la quietud de la nit. Si en aquell moment et vares decidir per agafar el telèfon, per algun motiu seria. Sigues fidel a tu mateix i al Missatge que et varen encomanar. I que, al final del sender, quan et torne a sonar el mòbil per a dir-te que has acabat ja el camí, et desitge que un ample somriure recòrrega el teu rostre de banda a banda, indicant que has cumplit amb allò que se't va encomanar en el seu moment. És de matinada. Sona el mòbil. Una volta. Una altra. I una altra. Agafa'l, que és per a tu, Fèlix!! 

Post Covid

El confinament va acabar el dia que va obrir de nou les seues portes el Corte Inglés després de la pandèmia global declarada i el confinament viscut. Eixe dia fou quan el coronavirus es va vore arraconat i reduït, entre mascaretes, gel hidroalcohòlic, sabó de mans i altres elements per a eliminar-lo. Varen començar a obrir els bars i restaurants, les botigues de roba, les tendes i establiments de tota classe, centres de treball, fàbriques o esglésies i llocs de culte, tots ells, anant cap a allò que s'ha acabat per anomenar la nova normalitat. Conclou l'estat d'alarma i mamprenem una nova era, que els estudiosos anomenen era Post Covid. En esta nova etapa, la utilització de les noves tecnologies serà l'aixada del segle XXI. Conceptes com són la realitat augmentada, el big data, l'internet de les coses o la intel·ligència artificial, són conceptes informàtics que, si bé ja eren innovadors abans de la pandèmia i que, ja de per si eren transformadors de la societat en què vivim ara, en esta nova etapa, tenen plena vigència, en la mesura en què les noves tecnologies col·laboraran a desenvolupar una societat més igualitària, més justa i més sensibilitzada amb els nous problemes que ens vindran. Perfectament, podem vore com ha augmentat la utilització de videoconferències tot desplaçant la utilització de ferramentes que foren innovadores en el seu moment, com han sigut el telèfon o l'email, i que, ara mateix, són aquelles, indispensables en la nostra societat en la qual vivim. Qui no ha presentat la seua Declaració de la Renda de forma telemàtica? Qui no ha comprat per Internet i ha pagat, indicant les dades d'una targeta de crèdit o fent una transferència? Es tracta de nous hàbits que, si ja abans de la pandèmia s'havien popularitzat, ara en estos nous temps, s'han convertit en imprescindibles. Per una altra banda, la presència del coronavirus en la nostra vida, produeix com a conseqüència, una minva en les relacions interpersonals. El respecte de la distància interpersonal dels dos metres, la utilització de mascaretes i de guants de làtex per a protegir-nos, i de solucions hidroalcohòliques per a desinfectar-nos les mans, a banda de ser una línia de negoci que més de quatre estan aprofitant per a guanyar-se bé la vida, al contrari són una barrera que ens impedeix desenvolupar de forma plena la intercomunicació entre les persones. Ens agrada tocar-los, besar-nos, abraçar-nos, donar-nos palmadetes a l'esquena. Tot açò ha sigut substituït per un fred colp donat amb el colze. Arribarà dia en el qual ens podrem abraçar com a germans? No deixa de ser curiós, com una simple molècula de greix, ocasionada pel consum d'una rata penada torrada a molts quilòmetres d'ací, és capaç de produir una catàstrofe humanitària quasi apocalíptica sense compassió com la que acaben de viure i de la que, a poc a poc, anem recuperant-nos. Hem viscut temps convulsos com a societat. Però del que estem ben segurs és del fet que açò passarà. I sí: Estic segur que ens podrem tornar a abraçar com a germans.