De forns i records

Mon pare sempre ha segut forner. El seu treball consistia a pastar pa, rosquilletes, coques, magdalenes -altrament dit malaenetes-..., així com  estar a la boca del forn amb  la pala a la mà entrant i traent tota mena de rebosteria, així com coure cassoles d’arrós al forn de les dones del veinat, al carrer de la Corretgeria, en ple centre de València. Jo era ben menut i de tot açò  me’n recorde com si fora un ensomni.

No tindria jo més de huit o nou anys, vaig anar amb ell al seu treball un dia en que havia de fer tres cents panellets per a la festa de Sant Vicent del mocadoret que tots els anys s'organitzava al carrer de la Tapineria per als xiquets del barri. Era dissabte de matí. Aquell dia vaig descubrir in situ el cicle complet per a fer el pa. Cóm s’abocava l’aigua, l’oli, la farina, la sal i el rent a la pastadora per a que es fera tota una massa compacta. Cóm després s’anaven pessigant amb el tall, mossos d’eixa pasta i se li anava donant la forma de viena. Cóm es dipositaven amb cura aquelles barretes de pasta a unes posts de fusta i es guardaven dins de l'armari per a que fermentaren. Cóm, a poc a poc, anava unflant-se aquella massa fins a arribar a tindre la consistència deguda. Després anaven entrant per la boca del forn aquelles vienes després de creuarles amb una ganiveta, com si les pernoliaren. Una volta transcorregut el temps assenyalat, s’anaven traent del forn aquelles fogasses de pa calent, ben cruixents. Recorde que  la faena que em va manar mon pare va ser la de contar-les, per comprovar que, efectivamente, n’hi haven tres cents panets. I allà que les anava plantant dempeus, a la panera. A més a més, era costum en mon pare el dia de dissabte sant, fer mones, panquemaos, coques de panses i anous i tot tipus de reposteria pasqüera, per a casa. El procés era pràcticament el mateix, però ací intervenia més la creativitat. Qué vols que et faça de mona, un llacet o un cocodril? Si li deia que un llacet, agafava la massa, la creuava en forma de e i en mig li clavava un ou dur.  Si deia que un cocodril, amb dos panses li feia els ulls. Amb unes tisores dibuixava la boca, dins la qual amagava l'ou dur. Una volta dipositada a la llanda, després de pintar-la amb ou batut,  s'arruixava amb un bon grapat d'anisets de colors diversos que s'adherien a la pasta i li donaven la singularitat pròpia de la mona de Pasqua. Després  es ficava dins del forn on es coïa amb un foc fluixet. Només traure-la del forn, cremant encara, s'abocava a la panera per a que es gelara.

La meua dona té una amiga que és fornera del Villar del Arzobispo i ben bé coneix totes les nobles arts que hem descrit adés, desenrotllades en llargues nits sense dormir.  De tant en tant, passem pel seu forn a saludar-la. No és difícil trobar-la amb el delantal blanc posat, davant de la taula, pastant rosquilletes, elaborant empanadilles o qualsevol altra frivolitat, com poden ser congrets o rosquilles d’anis. Mentrimentres elles dos xarren de les seues coses, m’agrada recordar certs olors i certes sensacions de la meua infantessa. Me n’adentre per l'obrador del forn. Entre posts i paneres, observe cóm van unflant-se a poc a poc les vienes de pa. M’acoste a la boca del forn i contemple, per la finestreta, cóm el foc va cremant la llenya  mentre es cou allà dins alguna cosa que no arribe a divisar el que és, si rosquilletes, panquemaos o mones de Pasqua. El foc del forn sempre l’he comparat amb el foc del infern i de xicotet me’l imaginava soflamant a les persones roïns. Però en aquell moment estava a la temperatura justa per a coure allò que allà dins estava daurant-se.

En el meu viatge a la infància pel forn de l'amiga de la meua dona, veig una pala damunt del caballet que es troba davant de la boca del forn, preparada per a traure d'allà dins el que pacientment es cou. Recorde la facilitat de mon pare per a llançar-la i frenar-la amb un colp sec per a, d’eixa manera, deixar allà dins allò que es vol coure, així com la mateixa destressa per a traure allò que ja està cuit. Quan anava a traure alguna cosa d'allà dins, sempre em deia que m'apartara d'allí. Se m’ha inculcat un gran consideració amb esta tarea, perquè amb la cua o rabo de la pala es podia llastimar a algú, com de fet, sempre m’han contat alguna que altra història al respecte. De fet, açò mateix em para. Si no, tal volta agafaria la pala i començaria a traure del forn de la nostra amiga les vienes de pa que, en bateria, es divisen allà dins i que ja estaven a punt d'eixir del forn...

Mentre escric este post, em venen pel cap uns versos d'Estellés que parlen del treball del forn. No recorde exactament on els he llegit. Ah, sí, al  Llibre de Meravelles. Ací vos els deixe per a que vos deliteu.

L’OFICI*

“Lo jorn sencer totstemps sospir”

Joan Timoneda

VENIES d’una llarga família de forners

i a tu t’agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentamente, prendre-li foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensamente als matins del Garbí,

pujar a l’alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança.

Una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t’agrada, d’on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves els feixos de pinassa en el forn.

                                      

                                         Vicent Andrés Estellés.

*Llibre de Meravelles. 12ª Edició. Editorial 3 i 4.

De profesió, havanés...

Moltes voltes ens pensem que encara queden paraules per inventar i estem molt però que molt equivocats. Donades les circumstàncies actuals de crisi, agreujades per un cert passotisme i la sobreprotecció cap als més jovenets, els mitjans de comunicació han inventat un neologisme format per un acrònim que defineix els qui NI estudien Ni treballen, NI fan res de res. Són els anomenats NINI, o xiquets NINI, els quanls enseguida ens els imaginem aillats a la seua habitació, després d'haver-se alçat a la una del migdia, cara a l'ordinador o a la videoconsola sense importar-los res: ni els pares, ni la seua vida, ni el seu futur. Ens pensem que es tracta d'un fenòmen actual. Tal volta les circumstàncies específiques sí que identifiquen a esta generació amb eixe nom. Però el fet de no treballar, ni fer res és algo que ha existit tota la vida del Senyor.

Efectivament, a totes les èpoques sempre han existit persones que això de treballar els ha vingut una miqueta gran i se'ls ha tret un gran nombre de paraules alusives. Estes oscil.len des del famós vago, passant pels malfaeners, mantero, malfatà, valdraga, sanguango, desfaenat, i així podriem seguir nomenant tants i tants, que necessiteriem varios blogs per a recopilar totes estes expressions.

El refraner no es queda curt i també està plé de refranys i frases fetes que també ens identifiquen estes persones. Ser més mantero que un xop, eixe té una espina clavada en la panxa que li impedix ajocar-se, això de doblar el llom no és lo seu, ser més vago que la jaqueta d'un guàrdia,.... són entre altres les més comuns.Si anem a expressions més locals, segur que en trobarem moltes més a les que incluús hi anomenem a alguna persona o alguna circumstància propia del lloc de treball en questió.

Però l'expressió que a mí sempre m'ha fet gràcia i sempre m'ha agradat, en diferència, és la que he escoltat dir sempre a casa dels meus pares i que ja venia heretada dels meus avis. Inclús m'atreviria a dir que dels meus besavis. L'expressió es a mena de diàleg, probablement treta d'algun sainet valencià del segle XIX. Un li diu a un altre "Eixe és havanés". Havanés? Això què és?" Pregunta l'atre. I el primer contesta "Menjar, beure i no fer res".

No deixa de ser curios, com ja hem vist, la gran quantitat de paraules que n'hi han per a definir i nomenar als poc treballadors i les poques que hi existeixen per a definir els que són tot el contrari. Aquell que treballa d'una manera diligent, constant, perseverant i productiva se li diu que és un profesional. Pocs calificatius n'hi han específics a este respece. N'hi ha que acudir als calificatius convencionals que acompanyen al substantiu. Així parlem de ser un treballador excel.lent, magnífic, preparat,...

En definitiva n'hi han més paraules per a definir els mals treballador que els bons. Tal volta siga perquè en són més els falfaeners que els bons treballadors? Pense que no. Més bé succeeix com amb un bodegó amb unes pomes lluentes. Destaca més aquella poma podrida que fa pudor, que no aquelles quatre o cinc sucoses que s'hi exhibixen. I no deixa de ser curiós que una poma podrida fa malbé les pomes bones. Però al revés no: Les pomes sanes mai sanen la poma podrida. De la mateixa forma, si n'hi ha una quadrilla on n'hi ha un manta el seu comportament embrutarà el dels altres tres o quatre. Al contrari és més difícil que passe. Es veu més la falta del maltreballa que la destressa i la solvència dels altres treballadors competents i solvents.

Quan a algú o d'algú li diguen que és un NINI, no estem inventant res de nou. Estem aplicant un nou calificatiu a una conducta que ha existit tota la vida, això sí, amb les circumstàncies pròpies de 'epoca en que els ha tocat viure.

Els olors de l'oficina.

A un racó de l’oficina on treballe, n’hi ha com si fora un armari més, una nevera menudeta, de les d’abans. I damunt d’ella, coronant-la, com si d’un barret es tractara, n’hi ha un senzillet microones que, encara que menut, fa molt noblement el seu paper. Al tractar-se d’una administració pública i per tant, no haver-hi un  amo concret a qui dirigir-se per a demanar-li estos electrodomèstics, es va decidir fer una subscripció popular entre els qui ocupaven estes dependències en aquell moment, per a adquirir-los per un preu mòdic. Pues bé, des d’aquell dia estos aparells ens han acompanyat en el dia a dia de forma que no han deixat de donar servici. Com encara damunt, a cent metres d’ací, no més, n’hi ha un gran centre comercial que ens dóna a més a més, l’oportunitat d’omplir la nevera amb coca-coles, aigües, iogurts i alguna que altra bossa d’amanida o plat precuinat per a assaciar uns jovens estómacs, la part de la intendència la tenim més que coberta.

Ja de bon matí, conforme van arribant els companys, anem omplint la nevera de fiambreres, tuppers i demés recipients plens de dinars diversos, que són deixats en bateria, l’un al costat de l’altre, envoltats amb una bossa de plàstic. O bé de paper. N’hi ha qui, fins i tot porta el menjar dins d’una cartera hermètica. Allà dins descansen fins que es fa l’hora de dinar, que no la marca cap rellotge que no siga la panxa.. Per dins del microones van desfilant, un  a un, tots els recipients de tots els presentes, per a calfar els ansiats menjars que, uns minuts després, seràn devorats en el mateix lloc de treball, mentriimntres mirem a la pantalla de l’ordinador un video de youtube, unes diapositives cridaneres, un telenotícies o un correu electrònic graciós.

Durant eixa franja horària que sol oscil.lar de les dos del migdia fins a les cuatre de la vesprada, tot el departament sol omplir-se d’un ventall d’olors que van variant, segons el dia. Normalment els dilluns solen ser dies de paelles i de fideuaes, fruit de la generositat del dinar setmanal a la casa païral on, després d’un dinar opípar, encara en sobra el justet per a omplir una fiambrereta per al dia següent. Els dimarts sol ser dia de llegums, llentilles i altres plats de cullera preparats el dilluns de vesprada a casa. El dimecres sol ser dia de pasta, condimentada amb tomaca fregida, normalmente envasada, que li dona un gustet especial als macarrons o als espaguetis. El dijous sol ser dia més d’amanida, adobada amb una bona xorritada d’oli i de vinagre i un bon pessic de sal, escampat per damunt de burumballes rebolicades d’encisam, endivia, tomaca, ceba, dacsa, carlota rallada i tot allò que la imaginació ens il.lumine per a omplir la tartera.

Segons l’hora del dia que siga, varia l’olor que es respira al lloc de treball. Així, de bon matí flaira tènuament a hardware desendollat i a lloc tancat. Segons va avançant el matí, va fent olor a gana i a estómac buit, fins que es va escoltant el soroll del microones en marxa, durant els minuts de rigor que culmina amb l'esperada campaneta que avisa de que el periode d'escalfament ha conclós. En eixe moment s'escampa per tota la sala una olor de cuina que arriba fins a la porta del departament, i que dura fins allà les cinc de la vesprada. És aleshores quan n'hi ha qui s'atrevix a escalfar-se un got de llet, bé asoles, bé amb una culleradeta de café soluble o amb cacao en pols, segons la golositat del qui va a berenar. I eixe és l'olor que flaira la dependència fins a l'hora d'anar-se'n a casa. En este últim moment, l'olor que desprén aquell lloc és a ganes d'anar-se'n a casa, a proper sopar, a sofà a casa i a televisió nocturna acompanyat de la parella.

Tal volta, el proper pas que donem ací en el treball siga comprar-se un llit i un matalaf per a dormir ací mateix i evitar-nos anar i tornar a casa cada dia. Almenys, darrere de la meua cadira, al costat d’un ample finestral, lloc no en falta.

Les noves tecnologies.

Estic preparant un article per al llibre de festes del meu poble, Paterna. I per a documentar-me, vaig anar a casa de ma tia per a fer-li unes preguntes. Estavem ma tia, la meua cosina i jo. En mitant de la conversa, va sonar un mòbil: el de la meua cosina. El va desbloquejar, va palpar varies voltes la seua pantalla i va esbossar un xicotet somriure. “És el meu fill, que està de viatge de final de curs en els amiguets del cole i que, de tan en tant em mana un WhatsApp dient-me lo que va fent” en va dir ella..

En aquell moment em varen vindre a la ment una sèrie de reflexions al respecte. És veritat que les noves tecnologies ens han facilitat la vida, de tal manera que allò que abans ens costava fer una hora, hui en dia ens costa la mitat del temps o inclús menys. On abans l’avi llaurava amb el matxo i l’haca, hui rega el net a través d’un ordinador portátil on dóna l’ordre per a que s’active el reg gota a gota durant un temps determinat i automáticamente, quan arriba l’hora predeterminada, es desconecta. Es tracta d’un gran avantatge que ens ha fet augmentar la productivitat d’una manera bàrbara.

Però pel contrari, tanta comoditat, tal volta ens estiga convertint en una societat de babaus. Un aparell tan inofensiu com puga ser un comandament a distància ens pot fer que estigam hores i hores estovats a un sofà tremendamente còmode, amb els innegables perjudicis que la vida sedentària ens està produint a tots, alhora que un altre aparell més inofensiu encara com és el televisor, ens va adoctrinant a poc a poc, amb missatges directes o subliminals. El cas és que les noves tecnologies s'han convertit en una ferramenta tan atractiva i inductiva que ens ha fet que pogam estar hores i hores davant d’elles, sense fer prácticamente res, literalmente perdent el temps i que podriem aprofitar fent coses més productives per a les nostres vides.

El cas és que hui en dia açò del Internet i les noves tecnologies informàtiques s’ha convertit en algo totalmente imprescindible, de tal manera que qui no s’ha adaptat a estes noves eines està perdut. Podem considerar-lo un inadaptat social i tal volta Darwin tindria alguna cosa a dir al respecte en la seua teoria sobre l’evolució de les espècies. El fet que tot estiga a la xàrcia de forma que emprant qualsevol navegador pogam accedir a qualsevol contingut té els seus avantatges però també els seus desavantatges. Perquè té com a consequència una saturación de la información de tal manera que cap cervell humà és capaç de retindre tots els coneiximents que n’hi han al seu abast. D’esta manera el que es fa no és buscar els continguts per a saber i conèixer, sinò descarregar i acumular eixa información a discs durs, pendrives i CDs, per si de cas algun dia necesitem eixa información amb la qual cosa, no estem obtenint coneiximents, sino que sabem que això està ahí, però no sabem el qué és o de qué va l’assumpte.

Al mateix temps, ens han anat llevant intimitat. Si abans una fotografia feta en un lloc o en una postura inadecuada,  produia eixa falta de intimitat, hui en dia eixa mateixa foto descarregada a una xàrcia social, la seua propia morbositat la converteix en viral, de forma que en questió d’hores, tothom pot conèixer de la infidelitat d’una persona famosa o vore un escot o unes cuixes –per ser políticamente correctes-  de la mateixa persona.

Internet ens ha engolosinat de tal forma que acceptem estoicament com una perdua de llibertat personal situacions que mai en la vida podriem haver vist. L’exemple que encapçala este post és paradigmàtic. Recorde quan vaig anar de viatge amb els amics en acaber la E.G. B. que telefonàrem dos o tres voltes a casa. Sempre he sentit dir que quan un està de viatge, el no tindre notícies són bones notícies. Hui en dia és notícia qualsevol fet que hi succeix i que se n’eix de lo comú: Un que s’esvara i es cau, un altre a qui se li trenca la maleta, …

Ara bé, no ens deixem enganyar: no tot és veritat  a la xàrcia. Dia a Dia es cola molta mentira, molta imfàmia, molta notícia interesada i molt de bulo que fa que, de tantes voltes repetida, acabe sent veritat.

De tota manera, encara que haja segut crític en este post amb les noves tecnologies i especialmente amb Internet, personalmente aposte decididamente per elles i pel seu futur, amb els ulls tancats, sempre que es faça un us correcte i civilitzat.

Vicente aleixandre o la poesia del 27.

Tal volta si tinguerem l’elixir de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué” com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en un moment determinat de la meua vida.

El vaig descubrir en el Curs d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant. Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.

He tornat a reelegir alguns poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell momento. Així, Se querían, sempre em va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li amb una joveneta de la seua edad. Unidad en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la vida. Cuerpo sin amor a algun desaire amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés, a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs, com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.

Sempre m’ha cridat l’atenció en els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava amb una fusta, en forma de carpeta.

Ja en l’ocàs de la seua vida, li va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.

Hui, en el dia en que recordem el naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell. Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema anomenat Hija de la mar del seu extraordinari poemari La destrucción o el amor. De tot cor, espere que vos agrade.

*****

Hija de la mar

Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.

Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.

Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.

No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.

Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.

Harlem Shake.

Un video viral és una gravació que ha segut difosa d'una manera massiva a través de internet, per publicitat o per  enviament, per correu electrònic,  per missatgeria instantània, per blogs o mitjantçant altres llocs web, com poden ser les xàrcies socials. Solen ser de caràcter humorístic i  moltes voltes es pugen  a la xàrcia sense intenció de causar impacte.

Degut a la proliferació  de mòbils amb càmera, molts aficionats graven imàgens de la vida quotidiana que són penjades a portals com Youtube. Donada la disponibilitat de programes d'edició de vídeos. és posible millorar i distribuir gravacions a través e Internet. No tenen carácter comercial i la intenció de qui els publica és compartirlos amb familiars i amics. Però moltes voltes, donat el caràcter graciós, curiós i fins i tot morbós que adopta el video, fa que es difondisca d'una manera viral i que en questió de dies, o de hores tot el món parle d'eixa gravació.

 Harlen Shake és un fenòmen de Internet que es basa en videos virals. Va començar a divulgar-se a finals de giner de 2012, després del llançament d’un video a YouTube per part del Blogger còmic Filthy Frank. El video original va ser publicat el 30 de gener de 2013 i es composava d’una recopilació còmica. A partir d’ell, es va elaborar el posterior video amb el gag original ampliat El video definitiu es va originar a Australia despres de que cinc adolescente australians anomenats The Sunny Coast Skate, crearen el video The Harlem Shake v1 (TSCS original). En ell s’escolta el tema Harlem Shake, dels productors Dj Baauer & Jeo Art, i utilitza una modificación no autoritzada de la veu de l’excantant de Reaggeton Hector el Father, amb la frase “con los terroristas”.Els videos van acompanyats d’un peculiar ball. Comença amb una persona, moltes voltes enmascarada, ballant el tema en solitari durant uns quinze segons, envoltat de altres persones que l’ignoren completament. Amb el calvi de ritme n’hi ha un tall i de repent, tota la multitud balla durant uns altres 15 segons, moltes voltes lleugers de roba o amb disfresses absurdes i lluint objectes extranys.

 

Park Jae-Sang, també conegut artísticament com PSY, és un artiste surcoreà conegut pels seus videoclips humorístics i actuacions. Durant la seua estància als Estats Units, va estudiar música a la Universitat de Boston i a la escola de Música Berklee. La seua fama no haguera passat més enllà del seu país natal, si no fora perquè  en 2012 es va fer conegut a nivell internacional per la coreografia delo single de música dance/electrònica Gangnam Style, fins a convertir-se en un fenòmen de Intgernet, amb més de 1.000.000.000 de reproduccions, sent el primer en superar la xifra, a més a més dels 6,000.000  de "Me gusta", des del 15 de juliol de 2012, convertint-se en el vídeo més vist de Youtube. El més vist i a més a més, el més imitat. No ha hagut falla, comparsa o comissió de festes que no haja gravat un video on es balla el ball del caball, mentre a les esquenes dels festers es mostren els signes distintius de la falla, de la comparse o algun lloc emblemàtic del poble.

 

Estos són només dos exemples de videos virals que, per ells mateixos s’han anat divulgant a través de la xàrcia. La veritat és que si rasquem una miqueta, en trovarem un bon grapat d’ells, en forma de video, en forma de correu hoax, en forma de frase enginyosa o en forma de fotografia llastimosa. Les agencies de publicitat ja es calfen el cap per a vore de quina manera introduir ele seus productes emprant esta forma de divulgació masiva. Camp n’hi ha més que de sobra.

Euros i pessetes.

L'altre dia varios companys vàrem anar a fer-se'n un cafenot a la màquina que n'hi ha ubicada a la primera planta del lloc de treball. Allí, rollo Càmera café, solem parlar de questions de treball, d'assumptes personals, de programes informàtics, de sistemes operatius,... Un company va traure una moneda de cinc pessetes, es a dir, un duro dels últims que va acunyar la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i que fàcilment podria passar per déu cèntims, i el va posar al monedero de la màquina, que va rebutjar dita moneda, com era d'esperar. Després de la broma corresponent, un va dir "Per què no vas al Banc d'Espanya i que te'l canvien?". Un altre va fer el següent comentari: " Jo, per tres mil pessetes sí que vaig a canviar-lo. Per dihuit euros, no".

Cóm pot ser que tres mil pessetes costen més que dihuit euros? Encara que el seu valor equivalent siga el mateix, cóm és que pareix que siga més una quantitat que l'altra? La devaluació de les monedes produix un efecte sicològic que fa que al enfrontar una contra l'altra, la quantitat de la una siga molt més alta que l'altra. I que malgrat esta disparitat de números, doncs no es tracta més que d'això: de meres xifres. Perquè el valor és equivalent. En això consistix doncs la devaluació: En que per a comprar el mateix, cal més quantitat de moneda en comparació amb una altra.

Si possem la mirada en el retrovisor de la nostra història personal, la de cadascun de nosaltres, podrem recordar el que podiem fer amb tres mil pessetes. Quàntes coses es podien comprar!! Amb mil cinq-centes tenies un CD de moda. Amb cinq mil pessetes feies la compra de la setmana. Amb mil pessetes  entraves a la discoteca. Un cafe valia noranta pessetes i un jornal d'home eren cent mil pessetes. Hui en dia, no compres un CD nou per 9 euros. Ni fas la compra de la setmana amb trenta euros. Tampoc entres a la discoteca amb sis euros. Ni un café ni de casualitat et costa cinquanta i pico cèntims. I un jornal de sis cents Euros és menys del Salari Mínim Interprofesional.

El dispossar d'una moneda forta també té altres efectes col.laterals relacionats amb el que estem dient. Així, recorde una altra ocasió on també va quedar palés l'efecte sicològic de la moneda forta en relació amb la moneda devaluada. Vàrem anar a una paella que fàrem fer al xalé d'uns amics, on cadascú va pagar "a tanto por uno, San Bruno" per persona s'havia de pagar cinq euros amb cincuanta cèntims. El qui es va encarregar de replegar els diners, com no duia canvi, va dior "total, per cinquanta cèntims, faig compte redó i cobre només cinq Euros". Este piquet que apenes es nota, al final de la jugada arribava -erem unes dotze o quinze persones- a uns sis o set euros. Al final qui arreplegava els diners va perdonar a tot el grup uns sis o set euros. Al final qui areplegava els diners va perdonar a toto el grup dita cantitat que, aparentment, no és res des del punt de vista de l'euro. Si ho convertim en pessetes, ÇEstem parlant de més de mil. Si diguem doncs, "sis o set", pareix que no siga res. Si diguem "més de mil", esta última quantitat més alta, sent el mateix valor en equivalència, pareix que faça més mal que la primera.

Tal volta si anarem amb eixes tres mil pessetes al Banc d'Espanya per a canviar-les pels dihuit euros equivalents, el caixer del banc, tal volta ens mire d'una manera entre socarrona i riallera i ens diga "Jo, per dihuit euros no haguera vingut. Per tres-mil pessetes, tal volta!!"

A mitant camí.

Enguany han segut quaranta els anys que he cumplit. Tal volta siga el moment de fer alguna reflexió al voltant d'esta efemèrides. Tenint present que l'esperança de vida la tenim al voltant dels huitanta anys, ara mateix em trobe al bell mig de la meua vida. Vaig nàixer al principi dels setantes, concretament a l'any setanta tres, quan s'auguraven canvis importants a les nostres terres. Era l'època  del siscents, del huitcents cinquanta, del "vamos a la cama para descansar..." de l'un , dos , tres", dels pallassos de la tele. Del casino de la plaça a Paterna i del cotxe SEAT cent trenta un, blanc, de la policia municipal aparcat a la porta de l'Ajuntament. El mundial de futbol de 1982 va ser un joc més de la nostra infància. Naranjito, Mazinguer Z o l'oset Misha varen ser, entre altres els nostres ídols. En este contexte és en el que vaig nàixer i en el que em vaig criar.

I així han anat passant els anys. A la infància li va seguir l'adolescència. L'Institut de Paterna, les primeres discoteques, els amics, el campament dels Tarsicios i una altra volta a estudiar en acabar l'estiu. D'esta forma va vindre la primera joventut. Els anys de la carrera, les nits cremades a Canet, els colzes pelats a l'oposició, tots ells en una època d'una relativa esplendor. I arribem al voltant de dos mil. Les primeres entrevistes laborals, el primer treball infructuós a una immobiliaria com administrador de finques, el primer salari d'adult, les primeres cites, l'amor, la boda amb Carmen,... Tots estos han segut unes pinzellades de la meua vida. En definitiva, quaranta anys, o quaranta segons. No ho sé. A voltes han passat massa espaiets, a voltes massa apresa. A voltes més alegres, a voltes més àrids. En definitiva, estos són els quaranta anys de la meua vida.

Som la generació probablement més preparada de tota la història. Tot aquell que ha volgut, ha tingut ocasió de treballar o d'estudiar, però també de divertir-se. Tots hem fet el que hem cregut convenient en cada moment de la nostra vida, amb llibertat, però amb responsabilitat.. Tant de bó els nostres fills tinguen les mateixes posibilitats d'estudiar, de treballar i de divertir-se igual que nosaltres hem tingut ocasió. Tant de bó els ómpliga tant o més que a nosaltres les cosetes de la vida: un joguet fet amb un cartó i una corda, un paseig relaxat pel camp en un matí de diumenge o una abraçada sincera, i no un joc per a videoconsola o una tablet nova..

A la nostra generació se la nomenà a un anunci la generació JASP, és a dir Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados. Tal volta amb la millor preparació de la història, la inexperiència va ser una rémora, de tal manera que ens va dur a ser la generació del mileurisme, paraula despectiva per a anomenar-nos les generacions anteriors a la nostra i envejada pels qui ens precedeixen.

Des de la talaia dels quaranta, un veu les circumstàncies de la vida amb més maduresa, amb més serenor, amb més reflexió y amb més moderació. A esta edad és quan un comença ja a preocupar-se de la seua salut. És el moment en que apareixen les primeres tecles: Tal volta una miqueta de colesterol, un poquetet alta la tensió arterial o una certa panxeta que fan que, a més a més, ens prengam un poc més en serio el fet de tornar a practicar algún esport, que es va quedar quasi quasi oblidat en la nit de la memòria.

 A tots els que enguany cumplim els quaranta, vos desitge el millor! Estem en el millor moment de la nostra vida, a mitant camí. Aprofitem tot el temps que ens resta per viure. Perquè el que ens espera és moltíssim millor que allò que ja hem viscut.

Pasqua marçal, mortaldat o fam...

En els seus orígens, la Pasqua o Pésaj era aquella festivitat jueva a la qual es recorda l'eixida o l'alliberament  del poble jueu de les mans del poble egipci. Al donar-se la circumstància que este fet va ocòrrer en primavera i en dia de lluna plena, al regir-se estos pobles en aquell temps pel calendari llunar, va quedar establit per a sempre que a partir d'aquell moment, el dia del primer pleniluni de la primavera seria quan es conmemorara la pasqua, tot i seguint una serie de ritus establits tal i com ens descriu la Bíblia, de menjar pà sense rent, dempeus, amb el gaiato a la mà...

 Fa al voltant d'uns dos mil anys, un jueu anomenat Jesús de Natzaret va ser castigat  i condemnat a mort a un procedimient sumaríssim per dir que era el Fill de Déu. Fou una situació jurídica on es va aplicar la llei jueva, que el condemnava per blasfem segons la Torà, però el càstig que se li va aplicar va ser essencialment romà: Tortura i crucifixió. Tots estos fets varen ocòrrer tot coincidint en el dia de la festivitat de la Pasqua jueva. Era l'època del rei Herodes Antipas, quan era prefecte de la província romana de Judea Ponç Pilatos. Per eixe mateix motiu, des d'aquells temps es ve celebrant la Pasqua de Resurrecció el diumenge de Pasqua, és a dir, el primer diumenge de lluna plena després de l'equinoxe de primavera a l'hemisferi nord. Així es va establir al Concili de Nicea a l'any 325, i des de llavors així es ve celebrant.

Es tracta d'una festivitat mòvil, és a dir que no es fixa d'acord amb el calendari civil, que era el julià i després el gregorià, que tenen en compte el temps que tarda la terra en donar-li la volta al sol, sinò que allò que predomina és el cicle lunar, on es computa el temps tenint en compte el que tarda la lluna en pegar-li la volta a la terra. Es tracta d'una llunació, és a dir un mes. I dotze llunacions serien l'equivalent a un any.

Esta confrontació de calendaris, per una banda el solar, més modern,  i per una altra el llunisolar, més antic, té com a consequència eixa movil.litat de la Pasqua, tant la jueva com la cristiana. Mai serà, per tant el mateix dia de l'any esta festa al llarg dels anys, sinò que oscil.larà entre els dies 22 de març i el 25 d'abril.

Si a esta efemèrides afegim una miqueta d'esoterisme, de sabiduria popular i de fets que coincideixen en el temps, tenim doncs la saó justa per al refrany que dóna títol a este post. Si donem una ullada al calendari d'anys anteriors, sempre trobarem un fet que li dóna raó de ser a dit refrany. Potser una revolta, una riuada, una epidèmia o una guerra. En l'àmbit personal, un fet particular pot actualitzar-li el sentit: La mort d'un familiar o d'un amic, una malaltia grossa, una operació seria,... qualsevol d'estos fets que hem nomenat abans li dona carta de naturalesa a la Pasqua marçal.

Enguany el diumenge de Pasqua és marçal, perquè cau el dia 31 de març. Què ens espera? Què passarà? Mortaldat? Fam? Plourà? Bufarà el vent? Caurà una pedregada? N'hi haurtà un terratrèmol? De moment, crisi!!

Vicent Andrés Estellés in memoriam...

Hui fa vint anys que ens va deixar Vicent Andrés Estellés. Poeta de les coses quotidianes, de l'amor, del sexe, del poble, en definitiva, de la vida. Poeta de meravelles, des del seu poble, Burjassot, on va escriure gran part dels seus poemes, fins a València, ciutat que tant s'estimava, passant per tots els racons de tots els pobles de totes les nostres comarques, va saber cantar a les coses més elementals de la vida. Al pimentó torrat tallat a tires o al xiquet del veïnat.a qui li contava cóm era la mort, en un llenguatge fàcil de comprendre per a ell. També va saber cantar a les més complexes: a l'amor per la seua esposa i a l'amor per la terra. Va ser un poeta compromés amb el seu poble, al que estimava moltíssim, tant, que així ho va deixar escrit al llarg dels seus poemes. A través de les seues págines podem trobar amor, vida, passió, emoció, encís i tantes i tantes més coses més que no cabrien en varios posts.


 He tornat a rellegir alguns poemes seus que els tenia ja en el record, com és el cas del que acompanya a esta entrada. Es tracta del més que conegut No escric èglogues. Conten les males llengues que el poeta va vore passar una turista exuberant pels carrers cèntrics de València, probablement pel carrer on estava la redacció del diari Las Provincias, on aleshores treballava i aprofità esta circunstància per a descriure’ns  una serie d'elements de la nostra ciutat, propis d'aquella època, a propósit de la passejada d’aquella xicona: La dona que esten la roba, els xiquets que juguen al carrer, els homens que carregaven els camions,...

Després de rellegir-lo una altra volta, em plantege el seguent: Estos versos que varen ser escrits al final dels anys cinquanta, quina actualitat tenen ara als inicis del segle vint-i-un? Què li poden dir a un jove que ara mateix puga tindre uns vint anys per a quí el record de la guerra civil o de la dictadura de Franco és el mateix que podem tindre nosaltres de les guerres carlistes o les napoelòniques? El temps transcurrix, però les circumstàncies són les mateixes. Les generacions es succeixen, però repetixen els mateixos fets, les mateixes vivències, les mateixes equivocacions, les mateixes alegries i les mateixes penes.

Tal volta si visquera ara el burjassotí i tornara a escriure estos mateixos versos, on diu Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants..., Hui en dia, potser diria Hi ha els cibercafés, els bunyols, les famílies monoparentals,.... o alguna cosa pareguda. Tal volta, en lloc de parlar de l'albereda i de les baranes del riu ens nomenaria la Ciutat de les Arts i de les Ciències, els telèfons mòbils i els ipads. Els anys de presó per coses de la guerra hui dia seria substituït per la crisi, la prima de risc i els desnonaments. Ja no vindrien els autobusos de Gandia i Paterna, sinò que  hui dia vindrien tranvies del marítim o agafariem el metro a la parada de Colom en eixir de l’atropellament de gents a la porta d’uns grans magatzems el dissabte de vesprada, mentre un grupet de xicons esperen al cantó del carrer Isabel la Católica unes amigues per a anar a sopar i després anar a algún pub de la zona del Carme per a fer-se’n una. Els infants que jugaven en eixir de l’escola, hui en dia ja no jugarien al carrer, pels solars, tal volta al futbol o al sambori, sinò que es passarien hores i més hores cara a l’ordinador o a la play station jugant a qualsevol joc cibernètic sense eixir de la seua habitació. La dona que arreplegava la roba del terrat tal volta seria secretària de direcció a la seu central d’un banc a punt de ser recapitalitzat i l’home que recomponia lentamente un rellotge, tal volta seria un paquistaní que regentaria una fruiteria de barri, o un senzill locutori des d’on telefonar a la família que viu a l’extranger o des d’on remetre’ls uns quants diners per a que puguen viure dignament, allà a l’Equador, a Kènia o a Colòmbia... Per últim, les famoses cames,  probablement de la filla o neta d'aquella que va donar raó de ser a este poema, ja no tindrien la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.  Potser, la solemnitat de la seua carn tendra vindria estilitzada per una liposucció recent duta a terme a una clínica privada ben a prop de la plaça de l'Ajuntament.

Podem vore que els fets canvien, les persones són diferents, però les circunstàncies continuen sent les mateixes, als anys seixanta, huitanta o al dos mil tretze. I la vigència dels versos d'Estellés, podem comprovar que estan plens d'una vitalitat que trascendeix les persones, les modes i els fets que es van esdevenint al llarg dels temps. D'ací a cent anys, o dos cents o fins i tot cinc cents, que es continue estudiant l'obra de Vicent Andrés Estellés, els seus versos continuaran estant de rabiosa actualitat. Seran unes altres persones els qui el llisquen. Les circunstàncies polítiques, económiques i socials seran totalment diferents a les actuals. Però la essència dels seus versos continuarà estant totalment vigent en aquells que  habitaran els nostres pobles en aquells temps futurs.

  

Les persones passen. Les paraules queden. Vicent Andrés Estellés ens va deixar fa vint anys tal dia com hui. Ens varem quedar sense la persona, però ens queden els seus versos, el seu record, i la seua memòria.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrecl'Albereda. Aquells llocs familiars..
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

********

Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers va retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Espere que vos deleiteu tal i com jo ho he fet veent-lo.