Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.

6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.

La mort des de la informàtica.

La mort no és més que la fi de l'existència d'una persona física, d'un esser viu. Mor aquell que estava viu. Està mort aquell que no està viu, que ha deixat de viure. El Codi Civil vigent, que data de 1889, estableix que el naixement determina la personalitat de les persones. Però també ens diu que la personalitat civil s'extingueix per la mort de les persones. D'esta manera es delimita existència dels sers humans: Entre el naixement i la mort. Estos raonaments que cauen pel seu propi pes i pel sentit comú hem de dir que, hui en dia, el món de la informàtica els ha trastocat de tal manera, que al pla físic de l'existència, la cibernètica ha creat un món paral·lel o un pla, diguem-ne virtual, que fa que transcorresquen  ambdos d'una forma concordant: Un es crea un compte de correu electrònic amb les seues dades personals reals, o un perfil a una xarxa social amb la foto tan estupenda que li feren amb el millor vestit, a la boda del seu millor amic o de la seua cosina. Però no sempre és així. Un pot haver viscut tota una vida i no haver nascut mai virtualment, com pot ser el cas dels nostres avantpassats, que no han arribat a conèixer el que era un ordinador. O pot dur una vida física determinada, mentre que virtualment un pot tindre una identitat totalment diferent, com és el cas d'aquells que naveguen a través de la xarxa amb una identitat diferent a la seua i no paren de fer maldats. Un pot no haver existit mai físicament, però si  que pot haver nascut virtualment  i arribar a ser popular, encara que mai arribarà a ser persona, com és el cas del llanterner Mario bross. O un pot haver mort, i el seu món virtual pot continuar viu, com és el cas de qui mor i deixa la seua informació penjada a la xarxa, a disposició de qui entre a vore el seu perfil, o qualsevol informació que s'haja penjat a qualsevol pàgina de la xarxa, con serà esta entrada d'ací a huitanta o cent anys. Un pot estar viu i el poden matar informàticament, com fou el cas d'una persona a qui conec i a qui li furtaren el mòbil. De sobte va aparèixer al seu mur d'una xarxa social, un llaç negre i un missatge a mode d'esquela. Als pocs dies, va aparèixer, afortunadament, escrit al seu mur "El huevón que encontró mi móvil... que se cuide que tiene GPS y no me hizo gracia". La mort és la fi la l'existència de les persones. Quan un  mor, el cos torna a la terra i l'ànima se'n va al cel. I allò que un ha viscut telemàticament queda a disposició de tots, a la xarxa, pels segles dels segles.

El gesmiler.

A voltes, el record de temps llunyans, ens arriba per qualsevol circumstància per rara que parega. Una paraula, una mirada o una simple olor, ens pot transportar a temps tan llunyans com ho pot  ser eixe record mateix.

L'altre dia, a Paterna, vaig passar per davant de casa d'una senyora que, encara que no és família carnal, com sol passar als pobles, la relació que hem tingut amb ella al llarg de tota la vida ha segut com si ho fora o, inclús més. I després d'estar raonant amb ella sobre temes diversos, ens va convidar a entrar a sa casa. Es tracta d'una casa típica paternera, amb corredor ample, tot alicatat fins a l'altura de la vista amb taulells de Manises decorats, amb  habitacions a les dos bandes, amb el menjador al final del corredor, a una banda, com si fora una habitació més, però sense paret que els separe, com si fora una ampliació del propi corredor. I a l'altra banda, la cuina. Una típica cuina valenciana de principis del segle XX, amb culleres de fusta i escudella tradicional. El corredor acaba en una portalada tota encristallada, que dóna a un corral ample, molt ample, amb varies cobertes on, tal volta fa uns cent anys hi hauria algun tipus de caballeria, o d'animals domèstics. Vorejant la casa, des del corral hi ha un camí per on cap perfectament un vehicle i que va a parar a una portalada contigua a la porta principal, per on entrava i eixia el huicents cinquanta que el seu marit, que en glòria estiga, utilitzava per a anar a treballar.

En entrar a aquella casa, em varen vindre de sobte milers de records de la meua infància. Quan anava amb la meua iaia Sabe a aquella casa on l'ama, que era la mare de qui ens va convidar a passar, em rebia amb eixos besos en estèreo que només les iaies saben donar: varios besos  seguits, de metralleta, acompanyats d'un "Ai, bonico" "Però quin xiquet més salat", i comentaris pareguts. Doncs be, a aquell corral, a un cantó hi havia un gesmiler, a l'ombra del qual, jo jugava amb un cotxet d'un pam quadrat de diàmetre i un grapat d'airgam boys, per aquell pis de porland, que com si d'autèntics mercenaris es tractaren causaven el terror a tots els animalets que allí hi havien, especialment les formigues.

 Davall l'ombra d'aquell gesmiler de flaire inconfundible, fileres de formigues avançaven l'una darrere de l'altra amb un ordre exquisit, que jo m'encarregava de desfer amb eixa innocència que només els set o huit anys s'atreveixen a fer-ho. O bé em sentia caritatiu i agafava una crosta de pà del berenar que m'havia preparat ma mare o una rosquilleta de la meua iaia i la desfeia en molletes molt menudetes i les deixava caure sobre les mateixes formigues a las quals el dia anterior vaig atemorir. Aleshores me'n recordava del passatge de la Bíblia que parlava que còm nostre Senyor va donar el manà als israelites al desert. I em sentia el rei de la creació, mentre aquells animalets arreplegaven les molles i les introduien al seu cau. I jo me'l imaginava amb televisor, nevera, rebost i joguets per tot arreu.

Han passat anys, molts anys de tots estos records de la meua infància més llunyana. La meua iaia i la seua amiga ja no estan entre nosaltres, però en entrar l'altre dia al corral d'aquella casa i percebre aquella sentor de gesmil quasi quasi atarantant, vaig reviure, encara que només fora per uns instants aquelles tendres mirades de la meua iaia Sabe, aquells carinyosos besos en estereo que em donava la seua amiga, aquelles vesprades inacabables al recer d'aquell gesmiler on domesticava airgam boys i formigues, així com aquells jocs amb els quals em sentia el rei de la creació

Frases al café.

Hem eixit a fer-nos un café al lloc de sempre. I parlant de coses intranscendents, hem arribat a la barra del bar i cadascun s'ha demanat allò que ha volgut. Un, un tallat. Un altre, un café amb llet amb  unes torrades amb oli i tomaca. L'altre, un entrepà de sèpia, una beguda i un tallat i jo una infusió. I hem pres cadira al voltant d'una taula per a quatre persones. Quan ha arribat el moment d'atacar els cafés, cadascun ha agafat el seu sobret de sucre, l'ha espolsat, pessigant un cantó del sobret amb els dits gros i índex per a, d'eixa manera, buidar eixa part del sobret, esgarrar el seu cantó i així deixar caure el sucre al fons de la tassa, per a, a continuació, agafar la cullereta de café i, amb seguretat i més aplom, donar-li voltes al negre líquid per a dissoldre el sucre en el café i llevar-li així la seua amargor. I ha segut quan un, ha dit "Mira què frase més xula hi ha ací escrita..." I l'ha llegida. I així, en  conversa informal, hem llegit les frases dels sobres diversos, tot i fent comentaris al respecte.

No deixa de ser curiosa la idea d'escriure al revers del sobret de sucre del café una frase amb la qual distraure al consumidor cafeter. D'eixa manera, un pasa el temps, enriquint-se de la saviesa popular, de l'enginyositat d'algú, o d'algun joc de paraules que la llengua permet. Així, a banda de culturitzar-se un una miqueta, passa el temps entretingut si es pren el café a soles, o val per a socialitzar-se una miqueta amb els demés, si estem en companyia d'altres persones, especialment si és la primera volta que quedem amb eixa persona. Es tracta d'una forma molt valida per a trencar el gel amb eixa primera cita o amb eixa primera conversa.

Frases al café hi han de tots tipus: mes gracioses, més enginyoses, jocs de paraules, filosòfiques, poètiques, religioses, expressions fetes, frases vanals, refranys populars, frases d'amor..., que fan que ens entretingam el temps que ens dura el café a la tassa. "La vida sigue su curso, tú toma parte de ella". "Si lloras por haber perdido el sol las lágrimas no te permitirán ver las estrellas".  "El presente ya es el porvenir y el olvido". "Todo mundo quiere tener un amigo, pocos se toman la molestia de ser uno". " Si verte fuera la muerte y no verte fuera la vida preferiría la muerte que la vida sin verte". I així, podriem transcriure fins al infinit una i altra frase.

I una volta abocat el sucre en el café, mentre li donem voltetes i mes voltetes amb la cullereta, la frase que hem llegida, es dissol també al líquid element, com si d'un terrós de sucre es tractara i la digerim entre glop i glop, mentre reflexionem al voltant d'allò que ens ha volgut dir l'autor amb les seues sàvies paraules.

Dentista

No sé si ha segut la peresa o la desídia o la por o la desgana, o les quatre circumstàncies  juntes, però és que l'altre dia vaig anar al dentista, després d'un bon grapat d'anys sense anar. Ja em feia falta, ja. Perquè el primer pensament que m'ha vengut al cap ha segut el fer memòria de quan va ser l'última volta que hi vaig anar. La veritat és que no la recorde. Encara així, he pensar que mai és massa tard si el problema en té, de remei.

El cas és que m'he assegut a la cadira articulada tot i obrint la boca com si fos una bústia de correus, igual. "Massa bé dus la dentadura, per al grapat de temps que fa que no passes pel dentista", m'ha sentenciat l'home que, amb la ferramenta a la mà, anava furgant ara a una dent, ara a un queixal, ara a una geniva, tot i buscant una càries, una mella o un brot de sarro al qual tirar-li mà. La seua mà anava revisant cadascun dels racons de la meua boca com si d'un mecànic es tractara, ara apretant una peça,, ara afluixant una altra, tot per a deixar la carrosseria ben a punt per a mossos futurs. I és que això es el que té la visita al dentista. Probablement, la que més nervis ocasiona, tant pel mal que fa a les dents pròpiament dit, com a la butxaca. Encara així tant un mal com l'altre, poden tindre remei.

Una volta acabada la visita, feta la revisió i la neteja en profunditat de totes i cadascuna de les peces dentals de la meua boca,  com si d'uns exercicis espirituals es tractara, faig propòsit de l'esmena,  seriós i ferm, de tornar, al menys una volta a l'any al dentista, de netejar-me les dents una volta al dia, a poder ser, de nit i abans de gitar- me, així com de glopejar amb líquid col·lutori verd per a tindre un alé fresc i sà.

Escoltat a Paterna.

La verdadera riquesa dels pobles és la que dóna la seua cultura. Es tracta d’un sediment que ha anat assaonant-se dins del seu subconscient col.lectiu al llarg dels segles i que es manifesta en cançons populars, refranys, frases fetes, costums i altres expressions que diferencien eixe poble dels que l’envolten, tot i donant-li un tarannà especial i únic. El cas de Paterna no n’és una excepció i, efectivament, podem trobar al nostre poble una sèrie d’expressions fetes i de frases populars que l’enriqueixen.

Tal quan són els seus refranys, defineixen el carácter de les seues gents. Que som mediterranis no ho podem negar. Que sang mora corre per les nostres venes, tampoc. Estes circumstàncies ens han dibuixat un carácter pragmàtic, irònic i una miqueta socarró, que ens acompanya allà on anem. Així, tenim el refrany “Tot pot ser, digué Coliu”. Darrere d’estes cinc paraules, es condensa tota la saviesa popular paternera que, emparant-se en una persona coneguda, amb una certa ambigüetat, es manifesta tot el pragmatisme paterner, sense mullar-se qui ho diu, en la problemàtica del seu contertuli, tot i quedant com una persona sàvia i de bé, sense haver dit res en concret.

Altres refranys paterners propiamente dits serien els següents:

1.- Paterna, uiiiii... i a robar en carro. (Normalment, quan es diu el uiiiiii...., un es sol dur les iemes dels dits a la front). D’una manera exagerada es sol dir al parlar de les gents de Paterna, com quan s’acosta una persona i es diu: “Que vé Fulano, amagueu les carteres”,

2.-Perga qui perga, rega Paterna. Este refrany reflexa quan de privilegiat estava el nostre poble en quant al reg dels seus camps, sobretot per part de la sèquia de Montcada que afavoria el reg dels camps del nostre terme varios dies a la setmana. I això era degut a que, com la sèquia de Montcada naix a la Canyada, donava igual el dia que fóra, sempre hi havia aigua que regava els nostres camps, fóra el poble que fóra al que li tocava aigua per a regar les seues terres.

3.- El qui de lluny té cara de bruto, de prop encara ho és més. La manifestació clara del pragmatisme paterner la trobem a este graciós refrany, perque quan una persona, sense conèixer-la ens pareix que és d’una determinada forma de ser, quan la coneguem, encara és més d’allò que ens hagueren pogut imaginar.

4.- Ja pots anar darrere d’un combregar. El combregar d’impedits era aquella processó mitjançant la qual es donava per Pasqua la Comunió a aquells malalts impedits que no podien anar a fer-ho a l’Esglèsia pels seus propis peus. Aleshores, en solemne processó, s’anava a sa casa i se li donava la Comunió. Normalment, solien ser prou els malaltets als qui es visitava. I es solia recòrrer en processó tot el poble, per a la qual cosa es solia recomanar als qui hi anaven, que esmorzaren fort per a aguantar tot el recorregut. Es sol emprar este refrany com a medalla popular que s'atorga, després d’un bon menjar, a la persona que ha destacat per fartar més que ningú.

5.- “Casar-se pel carrer Batà”. Quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni civil, a partir d'aquell moment es va comencar a parlar de “casar-se per l’esglèsia” o “casar-se per lo civil”. El "casar-se per l’esglèsia" es duia a terme al temple, a la plaça del poble. El “casar-se per lo civil”, encara que es celebrava a l’Ajuntament, que s'ubicava davant de l’esglèsia, entre els sectors més conservadors hi havia qui ho considerava com a casarse “per darrere de l’esglèsia”. I on és físicament eixe lloc a Paterna? Efectivament, al carrer Batà. D'ahí el refrany.
(Continuarà).

Arena

Una volta més són els diaris els qui em donen peu a escriure una entrada al meu blog. I és que el titular que llisc a la premsa és que el local on es trobava la discoteca "Arena Auditorium" serà a partir de l'any 2015 un supermercat. I no done crèdit al que estic llegint. Arena va començar sent la discoteca Pachá. Era  a principis dels huitantes. I concretament un vint-i-nou de desembre de 1983, va començar la seua trajectòria com a discoteca, primer com a Pachá i després per una qüestió de marques enregistrades, ja definitivament com a Arena Auditorium. 

Què feia d'esta sala de ball que fora diferent? Tal volta la seua ubicació. O tal volta la seua construcció en un edifici antic anomenat popularment com "la patatera" i conegut pels antics per haver segut en el seu temps un magatzem de creïlles -Creïlles Bayarri-. O tal volta per la seua grandària, la seua amplitud i pels seus mitjans tècnics, que va fer d'esta sala no tan sols una discoteca, sinò que, a més a més va ser sala de concerts on, des del set de gener de 1984 que va actuar Alaska i Dinarama, varen passar per aquell lloc tots els millors grups de música de pop i de rock que en aquell moment brillaven en l'univers musical. 

Bandes com els Sex Pistons, Inmaculate Fools, Texas, Ramones, the Waterboys, Simply Red, Peter Murphy, Foo Fighters, the Cure, the Mission, Depeche Mode, o Deacon Blue entre altres, actuaren a l'escenari d'aquella imponent sala. I si de l'àmbit internacional actuaren, entre altres, els que hem anomenat, les bandes nacionals que allí varen actuar varen ser pràcticament totes les existents en el moment. Grups de la talla de Heroes del Silencio, los Suaves, Loquillo y los Trogloditas, los Ilegales, Golpes Bajos, Manu Chao, Siniestro total, Mano Negra, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados o Seguridad Social entre altres, varen causar la delícia de la joventut valenciana d'aleshores. No deixa de ser curiós que el mític concert de Radio Futura anomenat "Escuela de Calor", va ser gravat allí. "Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del rio, esperando que caiga la noche... Ven a la escuela de calor" cantava una i altra volta un desafiant Santiago Auserón, mentre una enfervorida joventut valenciana corejava les seues famoses cançons.

Jo hi vaig anar per primera volta quan només tenia setze anys. Va ser la primera discoteca a la que vaig anar, crec que a alguna festa de l'institut. En acabant, hi vaig tornar a anar tres o quatre voltes només, car el meu itinerari de festa i diversió anava per altres llocs. Però sí que guarde certs records d'aquella sala: El camí en l'antic trenet des de Paterna, on hi havíem de fer un parell de transbordaments fins a arribar a aquell lloc, entre solars i algun camp de tarongers. I una volta dins, la seua amplitud, la quantitat de gent, la pantalla gegant que, de tant en quant abaixava, alhora que un potent projector emetia el video d'alguna cançó d'algun concert mític. Així succeïa, entre altres, amb "Where the streets have not name" d'un revolucionari U2,  amb "Dignity" d'uns jovenets Deacon Blue o amb "Friday i'm in love" d'uns maquillats the Cure. Es tractava de moments màgics, que eren comentats pel grup d'amics adolescents, que tornàvem a casa en el cotxe del pare d'algun amic, després d'una intensa sessió de discoteca vespertina.

L'auditori Arena no va a arribar al segle XXI, car va tancar les seues portes a l'any 1999. Interesos empresarials, problemes amb l'Administració, així com l'expansió urbanística, que  va fer que passara d'estar pràcticament a un solar envoltat de tarongers, a estar encaixonat entre finques de nova construcció, amb els problemes de convivència que esta circumstància va començar a donar, tot acò va tancar Arena Auditorium. I a partir d'eixe moment, va començar la seua degradació com a edifici. Varios saquejos, l'ocupació per part d'indigents, un incendi i diversos desplomes, varen dur  a este edifici a un estat lamentable.

I catorze anys després, un es pregunta: Després de setze anys donant el millor de sí  els millors cantants i grups de rock i pop del moment, no n'hi ha cap de gravació enregistrada en cap de lloc? No n'hi ha cap d'audio o de video en cap de lloc que recorde els moments més màgics viscuts a aquella sala? Açò també és cultura. Segurament estaran en mans privades. I seria molt interesant que qualsevol persona pogués accedir a tot eixe material, car també forma part de la història de València.  De moment ens conformarem a recordar els bons moments viscuts a aquells 1.500 metres quadrats, mentre una dolça veu femenina ens anuncia que, a la secció de verduleria, tenim les tomaques a un euro el quilo.

Montgó

 Estic rellegint-me el llibre "Del café Gijón a Ítaca", del molt admirat Manuel Vicent on, amb una prosa extraordinària ens narra una sèrie de viatges i d'excursions dutes a terme, on la Mediterrània és el personatge principal. Cabotatges a Tabarca, Mallorca, Eivissa, creuers per les illes gregues on els déus grecs es barregen per entre les càmeres de vídeo dels turistes i els capvespres amb horitzons de vellut, amb la mar novament com a protagonista, són els ingredients bàsics d'esta novel·la que ja em vaig llegir fa vint anys i que ja em va fascinar en el seu moment. I entre viatge i viatge, llegesc als diaris la notícia de que el Montgó s'ha pegat foc, entre els termes municipals de Dènia i Xàbia. Davant la incredulitat inicial seguida d'un breu estupor, a continuació apareix la suspicàcia. "Segur que haurà segut intencionat", pense. I veig les inquietants fotografies que es van penjant quasi quasi en temps real als diaris digitals. I em venen a la ment possibles delinqüents: Constructors, especuladors del terreny, artistes de la picaresca urbanística.... Així com possibles responsables que, per acció o, sobretot per omissió o desídia han permés que haja passat tan trista catàstrofe. I em pregunte: Algun dia hi hauran culpables d'esta desfeta? Seran condemnats?

I recorde les meues vacances d'enguany a finals d'agost, tan properes i tan llunyanes ja, de tres o quatre dies per Xàbia: Els passeigs vespertins per la platja de l'Arenal o pel Port, el remulló a la increïble cala de la Granadella, o al Portixol; l'estret camí que uneix Dènia amb Xabia pel Montgó per a anar al cap de Sant Antoni així com les meravelloses vistes que des d'allà dalt es contemplen... llocs tots ells entranyables, passejats i retratats este estiu, entre plat de paella i glop de cervesa inclosa.

I em venen a la ment les campanyes estiuenques contra el foc "Todos contra el fuego, todos contra el fuego, tu lo puedes evitar..." i missatges pareguts. I no puc més que lamentar esta desfeta ecològica que tardarà més de trenta anys en tornar a ser el que era. Mentre, ens queda el consol de recordar tots aquells paratges, retratats amb les savies paraules del vilaveller "Con la visera sombreándome  las cejas diviso en el círculo del horizonte la mineralogía del cabo de San Antonio, la bruma de palmeras que levanta Denia en el soto del Montgó, la cresta de los montes de Sagaria sobre el valle de Pego y después las siluetas de Oliva, Gandía y el cetáceo de Cullera que cierra el golfo de Valencia".

Ordinador nou.

 Al treball m'han canviat l'ordinador. Pareix ser que el nou equip és més ràpid, té major capacitat de memòria i no sé quants avantatges més. A mi no em feia molta gràcia perquè a l'altre ordinador tenia moltes coses guardades i que necessite per al meu treball. Però encara aixi he canviat d'equip. L'he desempaquetat, l'he montat, he connectat els cables i l'he encès a la llum. De sobte, una pantalla tota fosca ha començat a enllumenar-se i, de sobte han aparegut imatges estranyes. El nou ordinador estava començant a funcionar. La botonada que li havia donat a la torre ha produït el mateix efecte que quan se li donen varies palmades al cul a un nadó i este comença a bramar i comença a viure. El mateix efecte, igual. Una volta encès ja hem començat a instal·lar els programes informàtics que necessita per a treballar. Millor dit: els meus companys, que són informàtics, han segut els qui me'ls han instal·lat I encara que tire de menys alguna ferramenta informàtica que altra, sé que a poc a poc aniré instal·lant-la. Hem pogut comprovar aleshores que el nou ordinador funciona més a pressa, i millor.

I m'ha vingut a la ment la següent reflexió: tots vivim dia a dia en una rutina que ens fa vore totes les coses iguals. Però quan arriba el moment de canviar dita rutina, tots en som renuents. Ens agrada la comoditat, el dia de la marmota que ens du a fer sempre les mateixes coses. No ens agrada gens canviar. Jo el primer. I moltes voltes desitgem canviar, dur una nova vida, més bonica i millor. Però la por als canvis ens frena. Al final, ha de ser una força externa a nosaltres qui ens anime, o millor dir, ens obligue a canviar. I és una volta quan hem efectuat el canvi, quan ens en adonem de quan babaus que hem segut. I que probablement, si haguerem sabut abans els avantatges que ens anava a produir el canvi, tal volta l'hauríem dut a terme abans. I pense en la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, especialment en allò que deia que la espècie que es conserva no és la més forta,sinó la que millor s'adapta als canvis. I immers en estos pensaments, continue teclejant al nou ordinador.