Estellés

Enguany fa 24 anys de la trista desaparició del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. Tinc per costum quan arriba la data del seu decés, escriure una entrada al meu blog on recorde la figura del poeta burjassotí per a mantindre així viva, encara que siga humilment, la seua memòria i, sobretot la seua obra. Per motius de treball he hagut d'estar un parell de dies a  la Vilajoiosa. I esta volta ha segut a dita localitat costera on, de sobte, m'he entropessat amb la obra literària de l'Estellés. Quan em trobe desplaçat a qualsevol localitat per temes laborals aprofite les últimes hores de la vesprada per a visitar la localitat en la qual em trobe, per a conèixer així racons nous que moltes voltes desconeixia. Esta volta he descobert una llibreria a la qual he entrat per a conèixer les últimes novetats editorials. Buscant buscant, m'he entropessat sense adonar-me'n, amb les obres completes de Vicent Andrés Estellés. Ja en el seu moment em vaig fer amb elles: Es tracta d'una colecció de 10 volums de tamany butxaca on s'arrepleguen la gran majoria  dels seus poemes. En este cas veig que s'ha publicat una nova edició revisada de les seues obres completes, amb estudis introductoris de filòlegs de primera plana, com és el cas del meu paisà paterner Vicent Salvador i de Ferran Carbó, entre altres. Li he preguntat al llibreter al voltant d'esta nova edició. Segons m'ha comentat, a l'any 2014 es va publicar el primer volum i cada any es va publicant un exemplar nou. Ara mateix ja va pel volum número 3. Supose que per a este 2017, eixirà a la llum el volum número 4. No he pogut evitar caure en la temptació de fullejar els tres volums que a la prestatgeria hi estaven. i tampoc he pogut evitar adquirir el volum segon de esta colecció,  on hi estan, entre altres, els poemaris "L'incert presagi", "Mort i pam",  " El primer llibre de les èglogues", "L'inventari clement", "L'inventari clement de Gandia", "L'engan conech" i el ja clàssic "Llibre de meravelles", on se'ns retrata magistralment eixa societat valenciana dels anys cinquanta, i que esta volta s'arreplega a les obres completes. He tornat cap al lloc on m'hospede, passejant pel passeig marítim de la Vilajoiosa. A les meues esquenes unes tonalitats ataronjades anaven vesprejant el dia, que estava a punt d'acabar. M'he assegut a un banc del passeig marítim. He tret el llibre d'Estellés de la bossa que m'ha donat el llibreter. L'he obert per una pàgina qualsevol. Concretament pel poema anomenat "l'ofici", del Llibre de Meravelles. A la sorra uns xiquets jugaven animadament mentre les seues mares a pocs metres de mi, raonaven de manera entretinguda. L'envellutada veu d'una tímida Norah jones es perdia per entre els núvols rogencs que anunciaven que estava concloent el dia. Fa 24 anys ens va deixar el poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. I la seua obra continua encara viva entre nosaltres.

Falles 2017

Una volta hem aconseguit que les falles siguen declarades Patrimoni Històric Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO i passada l'euforia inicial viscuda, ara arriba el moment de disfrutar-les intensament, a cada segon, cadascún des del lloc que li ha correspongut viure. Jo sóc una persona que no està molt vinculada al món faller i la meua participació a la festa fallera no va més enllà d'assistir com a espectador de l'ofrena, de passejar pels carrers de València per a admirar els monuments fallers, de gaudir d'un matí assolellat a la plaça de l'ajuntament de València al ritme de la mascletà disparada eixe dia, de beure'm un got de xocolata i mullar-lo amb un parell de bunyols en companyia d'amics o de familiars i de participar en la cremà des del sofà de casa o des del balcó per a vore cremar la falla del cantó. Però des de la meua participació com a espectador dins de la festa fallera he de reconèixer el gran mèrit i el gran esforç que suposa per a moltíssims fallers la circumstància de que sacrifiquen gran part de la seua vida personal en favor de que la seua falla siga la millor, participant en l'organització de la presentació de la falla, en el playback que es realitza després de la presentació, en els sainets que es solen representar normalment de clàssics escriptors festius com pot ser Bernat i Baldoví, Escalante i altres, en dissenyar i confeccionar la disfressa ideada per a la cabalcada del ninot, en encarregar-se de l'administració i la despensa del casal i tantes i tantes altres activitats que de forma anònima molts fallers que porten la festa fallera a la sang duen a terme sense cap de contraprestació econòmica només que la satisfacció de fer engrandir la seua falla, per a aconseguir que siga la més gran de totes. Tal  volta, de no haver segut per la dedicació i l'entrega de tots i cadascun dels qui, dia a dia es  desviuen per a què les falles siguen una festa de reconegut caracter internacional, tal volta no haguera arribat a ser patrimoni històric immaterial de la humanitat. Ara comença l'etapa més difícil d'este nomenament: mantindre les falles en un nivell de qualitat tal que any rere any pugam revalidar moralment este nomenament, de tal manera que, sense perdre l'essència de les festes josefines, sapigam mirar cap el futur mantenint-les, tot i combinant tradició i modernitat, essència i futur. Este serà, aleshores, el verdader futur de la nostra festa.

Manual d'un tacany

Tots hem escoltat alguna volta a la nostra vida expressions semblants a les següents: "Llaura juntet", "No  hi ha que estirar el braç més que la màniga" o altres més elaborades, en este cas en castellà, com "Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con cuidado, no sea cosa que al mudar, cambie el tiempo". Amb elles se'ns inculca una previsió de futur per a evitar la possibilitat de veure'ns algun dia amb una mà davant i l'altra darrere degut a la falta d'experiència en la vida.  Quan eixa previsió d'estalviar es converteix en una necessitat, que pràcticament ens impedeix dur a terme les activitats quotidianes de cada dia, aleshores estem davant del personatge de la pelicula que anem a comentar a esta entrada. Manual de un tacaño ens conta la història d'una persona que a conseqüència d'un trauma patit al seu període de gestació causat per una situació pràcticament de prodigalitat per part del seu pare, que comprava tot allò que li venien per la televisió i que omplia la casa de trastos, esta situació va fer que el seu fill, que és el personatge principal de la película, interpretat per un agut Dany Boon, siga durant tota la seua vida un tacany. Fuig descaradament de fer regals als companys per a aniversaris, bodes o jubilacions, va i torna al treball a peu per a estalviar-se pagar el bitllet de l'autobús, per molt lluny que es trobe, no encén el llum de casa i aprofita la llum del carrer que entra a poqueta nit, no encén mai ni el gas ni la calefacció, per molt de fred que faça,.... Totes estes circumstàncies fan que la seua vida siga una miqueta extranya i, que les persones que l'envolten, el tinguen considerat com un autèntic avar, excepte el seu banquer, a qui considerarà poc menys que el seu confessor. La seua vida és un fugir continu de les paraules "pagar', "gastar", "comprar" i tots els seus sinònims. Un dia, de sobte, apareix a la seua vida una filla, interpretada per una jove Noémie Schmidt, que va engendrar quan a penes tenia 16 anys i de la qual, ell no tenia coneixement de la seua existència. Al mateix temps, l'amor toca a la porta, en forma de companya de treball, paper interpretat per Laurence Arne. Estes circumstàncies fan que a la seua vida es produisca un canvi radical, de tal manera que viu situacions que li produeixen autèntic dolor per a ell i autèntica vergonya aliena per a les persones que l'envolten. Sempre que vaig a vore una película francesa, em produeix, a priori una situació d'escepticisme, car no sé què és el que m'espera. En este cas, es tracta d'un comèdia divertida, entretinguda, amb una bona interpretació duta a terme per un simpàtic Dany Boon, encara que pense que la película en si és millorable, car tracta d'una manera simpàtica i graciosa i, fins i tot amb tendresa el tema de la tacanyeria, però no acaba de resoldre's clarament quan s'arriba a la conclusió de la película, per a dir que la cobdícia  pels diners no és el més important, sinò que hi ha situacions en la vida, com la que es produeix al final del film, a la qual, dóna el mateix els diners que un haja acumulat al llarg de la seua vida. El que importa de veritat és la riquesa de cor que un tinga.

José Benlliure i Paterna

José Benlliure fou un pintor valencià nascut el 1855 que va destacar per la seua obra pictòrica de caràcter costumbrista on va retratar la societat valenciana de finals del segle XIX i de principis del segle XX. L'Ajuntament de València, a l'any 1973, va restaurar la casa-estudi on va viure el nostre pintor i hi va instal·lar el museu que du el seu nom. Es tracta d'una vivenda de l'alta burgesia de l'época, edificada a 1883 amb tres altures, jardí i pavelló de pintura, que cves troba encarada al llit del Túria al seu marge dret, concretament al carrer de Blanqueries, entre on es planta la falla de na Jordana i les Torres de Serrans. Els diumenges de matí, la seua visita es gratuïta i qualsevol persona pot accedir-hi per a visitar la que fou residència de tan important pintor. L'altre dia la meua dona i jo vàrem anar i hi varem entrar. L'edifici principal recrea a la seua planta baixa diverses estances domèstiques: el menjador, el despatx o el llit del pintor, decorades amb obres d'artistes de aquella època com Sorolla, Rusiñol o Muñoz Legrain, entre altres. A l'entresol se'ns mostra una selecció d'obres de José Benlliure, mentre que a la planta primera s'exhibeixen treballs del seu fill, José Benlliure Ortiz Peppino, y de l'escultor Mariano Benlliure. A la segona planta s'ubica la sala d'exposicions temporals. Al fons d'aquella casa, s'alça un senzill pavelló de pintura que recrea l'estudi de l'artista. A espatles de la casa hi ha un jardí d'ornamentació mediterrània decorat, a les parets que delimiten el jardí, amb panells de taulellets amb motius diversos: Predomina la temàtica religiosa, amb imàtgens de sants valencians com sant Vicent Ferrer, però també la temàtica costumbrista. I així, hi han una sèrie de taulellets horitzontals que representen els elements més importants que identifiquen a determinades localitats valencianes: Llíria, Alzira, Xàtiva, Alboraia o Ontinyent entre altres, hi apareixen reflexades. I entre Llíria i Ontinyent, apareix el taulell de la nostra localitat de Paterna. En ell, presidit per la nostra torre negra i moruna rodejada de coves i figueres paleres,  amb indumentària de època del segle XVIII, apareixen una sèrie de personatges que representen l'activitat que es desenvolupava a finals del segle XIX al nostre poble: Un home que prepara una mascletà, unes dones que exhibeixen rica escudella en colors verd i manganés, unes altres dones que, amb uns cànters de color verd aboquen l'aigua que hi ha dins, a altres cànters, tots ells buits, un altre home sosté a una mà una femelleta. Al centre, un escut que du al seu interior l'efígie de la torre, amb una corona damunt dels merlets, presideix aquell taulell. Vem doncs, que la pólvora, el fang i l'aigua eren els elements que ens identificaven al segle XIX: La cordà, la rica ceràmica i l'aigua del naixement, tots ells, han condicionat la vida i els costums del nostre poble. I és, en definitiva, la imatge que es tenia de Paterna a finals del segle XIX.

Carnestoltes

Gran Teatre

Quan al final de la dècada dels anys vint del segle passat es va inaugurar el Gran Teatro, el seu mentor D. Vicente Brull, no s'imaginava la trajectòria que la seua sala, inaugurada per a representar obres de teatre, donada la gran afició que al nostre poble hi havia al respecte, anava a dur a terme al llarg de la seua història. En una època en la que la única distracció que hi havia era, sobretot el teatre, representat per aficionats que, després del seu treball a l'horta o a l'obra, encara tenien un temps en el dia per a assajar, en una companyia de teatre d'aficionats, com era la "Peña los 41" o "Cuello duro", al nostre poble varen aparèixer una sèrie de sales de teatre com era el teatro Nuevo o actual teatre Capri que, amb el teatre Benlloch, que ja existia al carrer tort, eren la manifestació cultural, alhora que l'entreteniment de tota una generació. Estes sales, a més a més de representar obres de teatre, també es varen dotar dels mitjans tècnics per a projectar pelicules de cine. El temps va fer que al nostre poble, estes sales acabaren projectant pelicules de cine més que representant obres de teatre. A Paterna hi han hagut uns quants cinemes al llarg de la història: cine Benlloch, Roigui, Guillem, Parroquial, Palafox, Astoria com a cine d'estiu... i el propi Gran Teatre. Jo, per edat, només n'he conegut dos: el Palafox, al carrer sant Antoni, i el Gran Teatre, a la plaça de l'exèrcit espanyol. Famoses eren les seues sessions dobles en les que, per vint duros, un podia vore dos películes d'estrena, en sessió de vesprada, o de nit, un divendres, un dissabte o un diumenge, amb la particularitat de que si un arribava tard a la primera película de la sessió de la vesprada, un podia quedar-se a la sessió de la nit, fins arribar a la escena a la que s'havia entrat al cine. Aleshores, era el moment de tornar a casa, amb el desig cumplit d'haver vist les dos películes senceres. El pas del temps i les noves tecnologies, que aleshores era la televisió, va fer que esta activitat d'oci deixara de ser rentable, de tal manera que, a poc a poc, varen anar desapareixent aquells cines de poble o de barri que delitaven a tots, grans i xiquets. Fins i tot el Gran Teatre tancaria les seues portes als anys huitanta. En 1986 fou catalogat per a ser considerat edifici protegit de 2a categoria i passaria a ser propietat municipal. Fou aleshores quan es va reformar íntegrament proporcionant d'esta manera a Paterna d'un teatre de 600 butaques, dotat amb les últimes tecnologies escèniques i vàries sales d'exposicions, essent inaugurat en febrer de 2000. La teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, diu que sobreviuen les espècies que millor s'adapten al mitjà en el que es desenvolupen. Noranta anys després de la seua construcció, el Gran Teatre Antonio Ferrandis, ha segut teatre, cinema, lloc de celebració de concerts de la Banda de Música, espai on s'han clausurat les diferents edicions dels Jocs Florals de la Vila de Paterna, on he tingut l'honor de pujar a replegar algun que altre premi literari, on s'ha presentat a tot el poble a la Regina de les festes en honor del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, o on s'ha celebrat la presentació de les diverses comissions falleres del nostre poble. També ha donat la primera oportunitat a actors, en el seu moment primerencs, de la talla del conegut German Montaner, o l'universal Antonio Ferrandis. En definitiva, es tracta d'un teatre viu del segle XXI, del qual podem estar orgullosos tots els paterners.

Vosté

En certa ocasió, quan jo era adolescent, vaig escoltar que ma mare, al dirigir-se a sa mare, és a dir, a la meua iaia, em vaig fixar que li parlava de vosté. Fou un detall que, encara que ho havia escoltat tota la vida així, aquell dia concretament i, no sé per què, em va cridar poderosa i especialment l'atenció. Al comentar-li-ho, la meua iaia Sabe, recorde que em va dir. "Què és això de parlar als pares de tu? Als pares, se'ls deu un respecte i se'ls ha de parlar de vosté". I afegia que en no sé en quin poble, crec que a Campanar, el poble del meu iaio, als pares se'ls deia "senyor pare" i "senyora mare", per a no faltar-los el respecte. I tant la meua germana com jo, que sempre havíem emprat el carinyós "papà" i "mamà" i sempre de tu en referir-nos als nostres pares, ens resultava una miqueta extranya aquella situació de donar el mateix tractament de respecte als pares d'un, amb els qui un té confiança plena, que a un desconegut o a una persona a la que se li havia de tindre respecte, pel fet de ser una persona desconeguda o per tindre un determinat càrrec. I és que este pronom personal de segona persona, de tractament formal i de cortesia, que solem emprar en el tracte amb les persones majors, moltes voltes ens ha dut una miqueta de cap, al menys a mi. En conèixer a una persona, si és una persona major, per respecte, se li sol parlar de vosté. Si es una persona que té algun càrrec important, per la seua autoritat, també és el més normal el parlar-li de vosté. Però, especialment, se'm planteja la incògnita quan es tracta d'algú que té algun càrrec important, però resulta que eixa persona és molt més jove que nosaltres. En este cas  se'ns planteja el dubte de quin tractament hem de tindre amb ell, si de tu o de vosté. I en eixe cas, un recurreix a formules d'estil més bé neutres, o de caràcter impersonal en el tractament, per a evitar, en la mesura de lo possible, no caure en la falta de respecte cap a aquella persona que, tal volta poguera molestar-se pel tractament omès, però tampoc en l'excés en el tractament, tot i ocasionant una petulància indeguda, quasi quasi bordejant el ridícul. Parle vosté i calle vosté, sol dir l'agutzil del Tribunal de les Aigües per a llevar-li la paraula a un llaurador i per a donar-li-la a un altre, regants tots de la mateixa sèquia i, tal volta colindants, en este cas mostrant d'esta manera un sentiment de distància entre la mà executant del Tribunal de las Aigües i els regants en litigi. En certa ocasió, vaig quedar amb un Magistrat per a explicar-li el funcionament del web del Consell General del Poder Judicial. I, en vore que li parlava de vosté, immediatament em va dir: "El respecte no es mostra en el tractament, sinó en l'actitud". I em va convidar a parlar-li de tu. Vaig comprovar que la comunicació era molt més fluïda, sempre tot i mantenint un exquisit respecte cap a la seua persona. Quin tractament hem d'emprar per a parlar amb els demés? El respecte, la prudència i el tacte ens ho aniran dient a cada circumstància de la nostra vida.

Fotografia: http://www.tribunaldelasaguas.org/es/el-tribunal/iconografia

Sentiment de culpabilitat

La culpabilitat no és més que la responsabilitat criminal, conseqüència de la comissió d'un delicte o d'una falta. És culpable, per tant, aquell que ha comés voluntàriament una falta, que té la culpa d'alguna cosa, o que ha sigut declarada responsable civilment o penalment. Des de que Adam i Eva varen ser expulsats del Paradís per haver comés aquell pecat original manifestat en forma de poma, hem passat a ser culpables de tots els mals. Som culpables de la crisi, per haver viscut més enllà de les nostres possibilitats. La societat és culpable del ionqui que ara mateix es droga, de la protituta que ara mateix ven el seu cos en un cantó de la ciutat, o del nini que plàcidament dorm fins a la una del migdia a cals seus pares, sense ofici ni benefici, ni ganes tampoc de treballar. Està sensació de culpabilitat, moltes voltes es corrompeix de tal manera, que ens fa invertir els termes en quant a allò de la culpabilitat és refereix, de forma que, d'una manera sibil·lina,  la víctima passa a ser el victimari del mal que se li està infligint. I d'esta manera, la víctima d'una violació passa a ser injustament la responsable de la mateixa, per dur la falda massa curta o l'escot massa pronunciat. O que la dona que ha patit algun episodi de violència de gènere, alguna cosa haurà fet per a que la seua parella actue de la forma en la que ha actuat. I així, successivament, amb una sèrie de raonaments similars, que moltes voltes justifiquen, o volen justificar allò que és una conducta injustificable, execrable i totalment condenable. Una vegada més, ens trobem davant d'esta injusta situació i esta volta de la mà d'un Decret Presidencial emés, en este cas pel nou i controvertit president dels Estats Units d'Amèrica. En ell, es prohibeix l'entrada als E.U.A. dels habitants de determinats països musulmans en guerra en l'actualitat, com es el cas de Siria, Irak o Iran, entre altres, tots ells refugiats de guerra, tot i deixant al descobert una situació d'injustícia flagrant i de desobediència clara del Dret Públic Internacional i dels seus Tractats. No deixa de ser curiós que el Cap d'Estat del meu país dia sí i dia també, signa tot tipus de Lleis de tot tipus de rang i no he vist encara que eisca a les televisions l'acte de la firma. Pel contrari, els mitjans de comunicació sí que s'estan encarregant de mostrar-nos a tot el món, imàtgens d'un apanollat Donald Trump signant Decrets Presidencials de tot tipus i amb tot tipus de contingut, que moltes voltes fan envermellir de vergonya a qualsevol persona amb una miqueta de trellat. En este cas, a led víctimes de la guerra provocada per interessos comercials,  se'ls està culpabilitzant de fets dels quals no tenen ninguna culpa, sinó tot el contrari. Són les  que estan vivint en primera persona els horrors de la guerra i son als que, intencionadament, se'ls està etiquetant com a terroristes de l'estat islàmic. Tal volta se li hauria de recordar al mateix president dels Estats Units, que va començar el seu mandat amb un ofici religiós, les oportunes paraules dites pel mateix Jesucrist, a l'Evangeli de S. Mateu: "—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m".

 

 

Fotografia:http://www.expansion.com/economia/politica/2017/01/27/588bcc4446163fa44c8b45cf.html

Ascensor

La finca on jo visc, és un edifici que té vint-i-huit portes. En una d'elles, hi viu un xiquet de no més d'onze anys, en companyia dels seus pares. És el major de varios germanets, i per això mateix, veig que se li exigeixen més responsabilitats de les que, d'acord a la seua edat li corresponen. De fet, alguna volta l'he vist a la porta del pati, carregat amb la bossa de la compra, o pel carrer portant de la mà a algun germanet cap a algun lloc, o tornant de qualsevol altre. També l'he vist, com és normal a la seua edat, amb una pilota a la mà, o jugant amb altres amiguets al parc que hi ha darrere de ma casa. L'altre dia vaig coincidir amb ell a l'ascensor, que és el lloc on es produeixen les converses més intrancendents, però també les més importants de la convivència veïnal. Un comença parlant del tema estrella d'ascensor, que és el temps i acaba arreglant el país en un interval d'un parell de minuts, que és el que ve a durar el viatge. La pregunta obligada, dirigida a un xiquet d'onze anys, és el típic ,"Cóm et va l'escola?" "Què vols ser de major?" i altres similars. Eren les set del matí i jo em dirigia cap al treball. El meu veinet, anava al forn a comprar el pà. Li vaig fer la pregunta pertinent. "Y tu, qué quieres ser cuando seas mayor? Després de contestar-me el xiquet, amb el clàssic "Futbolista!" jo li vaig replicar: "Luego al cole, eh? Que si el dia de mañana quieres ser una persona de provecho, hay que estudiar mucho". Contestació que em va agraïr amb un somriure. Una volta ens vàrem despedir i vaig anar cap al cotxe, em vaig quedar pensant al voltant de les paraules que jo li havia dit. I em vaig enrecordar d'un senyor de Paterna que quan jo era menut, em va fer la mateixa pregunta: que què volia ser de major. Jo no recorde què li vaig contestar. Probablement, futbolista, torero o alguna cosa versemblant. I aquell home, em va dir: "En la vida, hay que estudiar mucho para trabajar poco". A aquell home, li va anar molt bé en la vida, tal volta, massa bé, si bé em consta que, sense escrúpols, es va aprofitar de la ignorància de persones sense estudis per a fer la fortuna que va aconseguir amassar al final de la seua vida i pareix ser que va tindre molts enemics. Aquella reflexió que em va fer quan jo tenia a penes uns deu anys, se'm va quedar gravada al cervell. I hui, trenta o quaranta anys després, em ve a la memòria, a partir de la conversa mantinguda amb el meu veinet a l'ascensor. Canvien les persones i els temps. Però les circumstàncies, en el temps, es repeteixen. I tornen una altra volta a ser les mateixes.

Fotografia:http://blogs.20minutos.es/ezcultura/category/ciudades/

Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.