Fira del Llibre

Cada 23 d'abril, és el dia en què es recorda la mort, curiosament el mateix dia, dels dos colosos literaris, tant de la llengua castellana, així com de l'anglesa, Miguel de Cervantes així com William Shakespeare. També és el dia de sant Jordi en què es commemora la derrota del drag, llança en ma, per part de dit sant, que a les nostres terres té forma de xiquet i que, col·loquialment l'anomenem Santjordiet. Com cada any, enguany també he anat a la fira del llibre de València per a conèixer, de primera mà, les novetats editorials que hi han hagut al llarg d'este any. De nou les casetes de fusta de les llibreries de València, ocupen tota l'avinguda de Antonio Machado dins del jardí dels vivers on, de nou, àvids escriptors esperen la vinguda dels seus enfervorits lectors per a signar les seues esperades obres, conreades pacientment al llarg de l'any, com si d'una collita de paraules i de lletres es tractara, de la mateixa manera amb la qual un cull taronges o ametles de l'arbre. De nou, una massa de gent observa amb certa expectació quí ve a signar libres, davant dels panells de informació que s'han habilitat a l'efecte, a l'entrada del recinte, en els quals s'informa puntualment i, dia a dia, de cadascuna de les activitats que es van a dur a terme durant tota la jornada a la Fira del Llibre. Estem ja al mes d'abril i, una volta hem transpassat el llindar de la primavera, els dies mamprenen a allargar fins a les tantes de la vesprada. Ja venen els dies bons, de tal manera que, des d'estes humils lletres, animem a tots a que qualsevol matí festiu fins al dia un de Maig, assistiu a la fira del llibre per a gaudir d'un matí de tranquil·litat al jardí dels vivers, alhora que podeu passejar sense preocupacions per tot el paseig per on estan distribuides les casetes de la fira i, d'eixa manera, fullejar de forma pausada un llibre, una revista o qualsevol tipus de publicació exposada, que puga ser de la vostra utilitat. Enguany, hem arribat a l'edició numero 52 d'este event cultural, que tant agrada dur a terme en agradables matins festius. Recorde quan vaig començar a anar-hi, que tenia a penes uns vint anys i vaig començar a estudiar Dret a la facultat, que aleshores es trobava a l'avinguda de Blasco Ibáñez, a uns dos cents metres d'on s'ubica habitualment la Fira del Llibre. Llavors, aprofitava una vesprada en la que no hi havia cap de classe per a fer el mateix: passejar per tota la fira del llibre, tot i buscant un llibre concret, un autor en concret o una matèria concreta que, per qualsevol motiu m'haja cridat l'atenció, be asoles, bé en companyia d'algun company de facultat, també tocat amb l'anronia dels llibres. De nou he tornat a la fira del llibre i, com sol ser habitual en mi, m'he n'he emportat davall del braç un llibre. En este cas, ha segut una antologia de Maria Beneyto. Es tracta d'una escriptora nascuda a principis del segle XX que, ja en el seu moment em va impressionar amb el seu poemari "Hojas para algún día de Noviembre", per la seua melangia i eixe toc de sensibilitat femenina que ens transmet a través dels seus versos i que ara tinc ocasió de coneixer-la amb una miqueta més de profunditat. I l'any que vé, més.

L'Aurora

No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol. Contemple el instant en què romp l'alba a Benidorm, des de la finestra d'un fred hotel, on estic allotjat per motius de treball. És el primer pleniluni de la primavera, per la qual cosa, allà dalt, la lluna plena llumena tènuement una nit que no acaba de ser nit tancada. Els gratacels retallen el sky line d'una ciutat que ara mateix badalla. No, no conec l'aurora de Nova York. Però podria haver-la conegut. La de Benidorm, té les mateixes "cuatro columnas de cieno", que esperen pacientment la teua arribada, entre un got de suc de taronja enllaunada i una llesca de pa torrat, ennegrit, tot refregat amb una trista tomata de no sé on, importada. "Buscando entre las aristas / nardos de angustia dibujada", i recorde a aquella profesora de literatura, explicant esta extraordinària metàfora d'angoixa i desassossec, de qui ha d'estar fora del seu hàbitat natural, per a dur a terme qualsevol tipus d'activitat, així com l'anònima desesperació ("La aurora llega y nadie la recibe en su boca") que l'altura dels gratacels produeix en qui els mira, com si es tractara d'un eixam de  paraules perdudes. "Lady Data got diamond eyes. She sees the truth behind the lies" Cantava un admirat Bono, líder dels més admirats encara U2, acabant els huitanta del segle passat, a la seua famosa cançó "Engel of Harlem" dedicada a una malograda Billie Holiday, perduda dins d'una botella de whisky a altes hores de la matinada a qualsevol pafeto perdut de Harlem. "Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes​, como recién salidas de un naufragio de sangre". Conclou així Federico García Lorca el seu magistral poema "La aurora", tristament dedicat a la ciutat de Nova York. No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol i em dispose a caminar per les voreres angoixades i angoixadores de la gran ciutat. En este cas, de Benidorm.

La aurora de Nova York tiene

cuatro columnas de cieno

y un huracán de negras palomas

que chapotean las aguas podridas

La aurora de Nova York gime

por las inmensas escaleras

buscando entre las aristas

nardos de angustia dibujada.

La aurora llega y nadie la recibe en su boca

porque allí no hay mañana ni esperanza posible.

A veces las monedas en enjambres furiosos

taladran y devoran abandonados niños.

Los primeros que salen comprueban con sus huesos

que no habrá paraíso ni amores deshojados;

saben que van al cieno de números y leyes,

a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.

La luz es sepultada por cadenas y ruidos

en impúdico reto de ciencia sin raíces.

por los barrios hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre*.

*Poema "La aurora". Federico García Lorca. Poeta en Nueva York. 1990. Ed. Espasa Calpe S.A.

Maria Angeles

El pare de mon pare, s'anomenava Julio Llabata Montaner i, a principis dels anys trenta del segle passat, va contraure matrimoni amb la meua iaia Remedios. Fruit d'aquell matrimoni, varen nàixer mon pare i les meues ties Remedios i Pilar. Eren els anys de la segona república on uns jovens Julio el de Jandret i Remedios, començaven un camí junts a la seua vivenda del carrer Blai Vila, a Paterna. Uns anys després, la meua iaia Remedios va emmalaltir i ens va deixar, quan mon pare i les meues ties encara eren xiquets. Eren temps tèrbols de postguerra i de pa negre. Passat el temps, el meu iaio Julio va tornar a contraure matrimoni, amb la iaia Àngeles, probablement, una de les millors bordadores de Paterna. Fruit d'este segon matrimoni, va nàixer primer un xiquet, a qui varen possar de nom Alejandro, que va faltar a l'any d'edat. Més tard, varen nàixer dos bessones, les meues ties Ana i Maria Angeles, y que varen crèixer en els temps ye-yé del sis-cents. Eren temps de desenvolupament i de modernitat. D'ulleres de pasta en forma allargada i de maig del 68.  "Ah sugar, ah honey honey you are my candy girl and you've got me wanting you" cantaven uns jovenets the Archie a un televisor en blanc i negre que només sintonitzava dos canals. Esta setmana passada, ma tia Mari Angeles ens va deixar a causa d'una trista malaltia de sis lletres. És en estos moments, quan a un li passa per la ment, com si es tractara d'un tren de mercaderies mentre un espera al baixador de l'estació, la seua vida i els moments en els que hem coincidit junts: bodes, batejos comunions, soterrars, paelles en el corralet de la tia Reme o del iaio Julio, i altres esdeveniments familiars. Un recorda tots eixos moments a la película de la seua vida com a moments feliços en els quals la família és reuneix al voltant del caliu de la taula a conseqüència d'eixe acte social on un va veient cóm els més majors, cada volta es van fent més majors, els jóvens van caminant per la senda de la vida, cadascun buscant el seu lloc amb els seus estudis, el seu treball o la seua parella. Era el moment de la pregunta oportuna, del cóm estàs, del cóm va la carrera, del què faràs quan acabes, i similars. La seua desaparició, ens ompli d'una tristesa infinita a tots, però sobretot, al seu marit, el tio Miguel i a la seua filla, la meua cosina Raquel. El seu record, sempre estarà viu en tots nosaltres, en cada esdeveniment familiar futur com ho serà una boda, un bateig o una comunió. Perquè un, sempre estarà viu mentre se'l recorda, i en este cas, el meu record té forma de paraula senzilla i tendra que transcendeix, per mitjà de les noves tecnologies, en el temps i en l'espai.

Encontres

L'altre dia, passejant pels carrers de València, enfront del llit del Túria, a l'altura del carrer Blanqueries, va donar la casualitat que em vaig trobar amb una companya de la facultat que feia un grapat d'anys que no veia. Sempre dóna alegria el retrobar-te amb gent amb la qual un ha compartit moments importants i, a més a més, feliços de la seua vida, sobretot quan es tracta de la més tendra joventut i de la feliç epoca d'estudiant a la facultat de Dret de València. Després de les salutacions pertinents així com de les presentacions de les parelles respectives, vam estar xarrant una miqueta al voltant de les situacions personals de cadascun de nosaltres. Advocada amb una dilatada i fructífera trajectòria en el món del Dret, feliçment casada amb el seu novio de tota la vida i amb dos filles menudes extraordinàries, compagina tota esta activitat personal, alhora que profesional, amb la noble llavor a la vida pública de ser regidora d'un poble de l'Horta, on em consta que du a terme la seua activitat política de forma exemplar, per la qual cosa gaudeix d'un gran carinyo i un gran apreci així com d'un gran respecte per part de la ciutadania del seu poble. Com també som amics a través de les xarxes socials, de tant en tant, veig que hi publica algun comentari o alguna foto al voltant d'algun acte de caràcter social, polític, cívic o fins i tot religiós del seu poble, al qual ha assistit en caràcter d'autoritat, bé individualment, o bé en companyia de la resta de la seua corporació municipal, i així li ho vaig manifestar. I em va fer el següent comentari: "Es que si no publicas es como si no hubieras ido". "Quo no est in actis non est in mundo", deien els antics en una expressió llatina típicament jurídica, segons la qual, tot alló que no consta a les actes, en este cas, a l'expedient judicial, no pot utilitzar-se a la sentència que es dictarà en el procediment respectiu. Perquè tot allò que s'apega i prova en un procés, i que ha de ser objecte de la sentència, ha de constar, necessàriament, als autos. I recorde les sàvies paraules de Nicolàs Maquiavel a la seua novela " El Príncep ", quan deia que "en las epocas del año apropiada, (el Principe) tiene que entretener al pueblo con fiestas y espectáculos". Si l'estratega polític haguera viscut al segle XXI, segur que hauria dedicat un capítol al seu tractat polític, a parlar de la comunicació a través de les xarxes socials, tal i com ho fan quasi tots els polítics de hui en dia. I finalment, un arriba a la conclusió de que "Quo non est in Facebook, non est in mundo".

Estellés

Enguany fa 24 anys de la trista desaparició del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. Tinc per costum quan arriba la data del seu decés, escriure una entrada al meu blog on recorde la figura del poeta burjassotí per a mantindre així viva, encara que siga humilment, la seua memòria i, sobretot la seua obra. Per motius de treball he hagut d'estar un parell de dies a  la Vilajoiosa. I esta volta ha segut a dita localitat costera on, de sobte, m'he entropessat amb la obra literària de l'Estellés. Quan em trobe desplaçat a qualsevol localitat per temes laborals aprofite les últimes hores de la vesprada per a visitar la localitat en la qual em trobe, per a conèixer així racons nous que moltes voltes desconeixia. Esta volta he descobert una llibreria a la qual he entrat per a conèixer les últimes novetats editorials. Buscant buscant, m'he entropessat sense adonar-me'n, amb les obres completes de Vicent Andrés Estellés. Ja en el seu moment em vaig fer amb elles: Es tracta d'una colecció de 10 volums de tamany butxaca on s'arrepleguen la gran majoria  dels seus poemes. En este cas veig que s'ha publicat una nova edició revisada de les seues obres completes, amb estudis introductoris de filòlegs de primera plana, com és el cas del meu paisà paterner Vicent Salvador i de Ferran Carbó, entre altres. Li he preguntat al llibreter al voltant d'esta nova edició. Segons m'ha comentat, a l'any 2014 es va publicar el primer volum i cada any es va publicant un exemplar nou. Ara mateix ja va pel volum número 3. Supose que per a este 2017, eixirà a la llum el volum número 4. No he pogut evitar caure en la temptació de fullejar els tres volums que a la prestatgeria hi estaven. i tampoc he pogut evitar adquirir el volum segon de esta colecció,  on hi estan, entre altres, els poemaris "L'incert presagi", "Mort i pam",  " El primer llibre de les èglogues", "L'inventari clement", "L'inventari clement de Gandia", "L'engan conech" i el ja clàssic "Llibre de meravelles", on se'ns retrata magistralment eixa societat valenciana dels anys cinquanta, i que esta volta s'arreplega a les obres completes. He tornat cap al lloc on m'hospede, passejant pel passeig marítim de la Vilajoiosa. A les meues esquenes unes tonalitats ataronjades anaven vesprejant el dia, que estava a punt d'acabar. M'he assegut a un banc del passeig marítim. He tret el llibre d'Estellés de la bossa que m'ha donat el llibreter. L'he obert per una pàgina qualsevol. Concretament pel poema anomenat "l'ofici", del Llibre de Meravelles. A la sorra uns xiquets jugaven animadament mentre les seues mares a pocs metres de mi, raonaven de manera entretinguda. L'envellutada veu d'una tímida Norah jones es perdia per entre els núvols rogencs que anunciaven que estava concloent el dia. Fa 24 anys ens va deixar el poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. I la seua obra continua encara viva entre nosaltres.

Falles 2017

Una volta hem aconseguit que les falles siguen declarades Patrimoni Històric Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO i passada l'euforia inicial viscuda, ara arriba el moment de disfrutar-les intensament, a cada segon, cadascún des del lloc que li ha correspongut viure. Jo sóc una persona que no està molt vinculada al món faller i la meua participació a la festa fallera no va més enllà d'assistir com a espectador de l'ofrena, de passejar pels carrers de València per a admirar els monuments fallers, de gaudir d'un matí assolellat a la plaça de l'ajuntament de València al ritme de la mascletà disparada eixe dia, de beure'm un got de xocolata i mullar-lo amb un parell de bunyols en companyia d'amics o de familiars i de participar en la cremà des del sofà de casa o des del balcó per a vore cremar la falla del cantó. Però des de la meua participació com a espectador dins de la festa fallera he de reconèixer el gran mèrit i el gran esforç que suposa per a moltíssims fallers la circumstància de que sacrifiquen gran part de la seua vida personal en favor de que la seua falla siga la millor, participant en l'organització de la presentació de la falla, en el playback que es realitza després de la presentació, en els sainets que es solen representar normalment de clàssics escriptors festius com pot ser Bernat i Baldoví, Escalante i altres, en dissenyar i confeccionar la disfressa ideada per a la cabalcada del ninot, en encarregar-se de l'administració i la despensa del casal i tantes i tantes altres activitats que de forma anònima molts fallers que porten la festa fallera a la sang duen a terme sense cap de contraprestació econòmica només que la satisfacció de fer engrandir la seua falla, per a aconseguir que siga la més gran de totes. Tal  volta, de no haver segut per la dedicació i l'entrega de tots i cadascun dels qui, dia a dia es  desviuen per a què les falles siguen una festa de reconegut caracter internacional, tal volta no haguera arribat a ser patrimoni històric immaterial de la humanitat. Ara comença l'etapa més difícil d'este nomenament: mantindre les falles en un nivell de qualitat tal que any rere any pugam revalidar moralment este nomenament, de tal manera que, sense perdre l'essència de les festes josefines, sapigam mirar cap el futur mantenint-les, tot i combinant tradició i modernitat, essència i futur. Este serà, aleshores, el verdader futur de la nostra festa.

Manual d'un tacany

Tots hem escoltat alguna volta a la nostra vida expressions semblants a les següents: "Llaura juntet", "No  hi ha que estirar el braç més que la màniga" o altres més elaborades, en este cas en castellà, com "Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con cuidado, no sea cosa que al mudar, cambie el tiempo". Amb elles se'ns inculca una previsió de futur per a evitar la possibilitat de veure'ns algun dia amb una mà davant i l'altra darrere degut a la falta d'experiència en la vida.  Quan eixa previsió d'estalviar es converteix en una necessitat, que pràcticament ens impedeix dur a terme les activitats quotidianes de cada dia, aleshores estem davant del personatge de la pelicula que anem a comentar a esta entrada. Manual de un tacaño ens conta la història d'una persona que a conseqüència d'un trauma patit al seu període de gestació causat per una situació pràcticament de prodigalitat per part del seu pare, que comprava tot allò que li venien per la televisió i que omplia la casa de trastos, esta situació va fer que el seu fill, que és el personatge principal de la película, interpretat per un agut Dany Boon, siga durant tota la seua vida un tacany. Fuig descaradament de fer regals als companys per a aniversaris, bodes o jubilacions, va i torna al treball a peu per a estalviar-se pagar el bitllet de l'autobús, per molt lluny que es trobe, no encén el llum de casa i aprofita la llum del carrer que entra a poqueta nit, no encén mai ni el gas ni la calefacció, per molt de fred que faça,.... Totes estes circumstàncies fan que la seua vida siga una miqueta extranya i, que les persones que l'envolten, el tinguen considerat com un autèntic avar, excepte el seu banquer, a qui considerarà poc menys que el seu confessor. La seua vida és un fugir continu de les paraules "pagar', "gastar", "comprar" i tots els seus sinònims. Un dia, de sobte, apareix a la seua vida una filla, interpretada per una jove Noémie Schmidt, que va engendrar quan a penes tenia 16 anys i de la qual, ell no tenia coneixement de la seua existència. Al mateix temps, l'amor toca a la porta, en forma de companya de treball, paper interpretat per Laurence Arne. Estes circumstàncies fan que a la seua vida es produisca un canvi radical, de tal manera que viu situacions que li produeixen autèntic dolor per a ell i autèntica vergonya aliena per a les persones que l'envolten. Sempre que vaig a vore una película francesa, em produeix, a priori una situació d'escepticisme, car no sé què és el que m'espera. En este cas, es tracta d'un comèdia divertida, entretinguda, amb una bona interpretació duta a terme per un simpàtic Dany Boon, encara que pense que la película en si és millorable, car tracta d'una manera simpàtica i graciosa i, fins i tot amb tendresa el tema de la tacanyeria, però no acaba de resoldre's clarament quan s'arriba a la conclusió de la película, per a dir que la cobdícia  pels diners no és el més important, sinò que hi ha situacions en la vida, com la que es produeix al final del film, a la qual, dóna el mateix els diners que un haja acumulat al llarg de la seua vida. El que importa de veritat és la riquesa de cor que un tinga.

José Benlliure i Paterna

José Benlliure fou un pintor valencià nascut el 1855 que va destacar per la seua obra pictòrica de caràcter costumbrista on va retratar la societat valenciana de finals del segle XIX i de principis del segle XX. L'Ajuntament de València, a l'any 1973, va restaurar la casa-estudi on va viure el nostre pintor i hi va instal·lar el museu que du el seu nom. Es tracta d'una vivenda de l'alta burgesia de l'época, edificada a 1883 amb tres altures, jardí i pavelló de pintura, que cves troba encarada al llit del Túria al seu marge dret, concretament al carrer de Blanqueries, entre on es planta la falla de na Jordana i les Torres de Serrans. Els diumenges de matí, la seua visita es gratuïta i qualsevol persona pot accedir-hi per a visitar la que fou residència de tan important pintor. L'altre dia la meua dona i jo vàrem anar i hi varem entrar. L'edifici principal recrea a la seua planta baixa diverses estances domèstiques: el menjador, el despatx o el llit del pintor, decorades amb obres d'artistes de aquella època com Sorolla, Rusiñol o Muñoz Legrain, entre altres. A l'entresol se'ns mostra una selecció d'obres de José Benlliure, mentre que a la planta primera s'exhibeixen treballs del seu fill, José Benlliure Ortiz Peppino, y de l'escultor Mariano Benlliure. A la segona planta s'ubica la sala d'exposicions temporals. Al fons d'aquella casa, s'alça un senzill pavelló de pintura que recrea l'estudi de l'artista. A espatles de la casa hi ha un jardí d'ornamentació mediterrània decorat, a les parets que delimiten el jardí, amb panells de taulellets amb motius diversos: Predomina la temàtica religiosa, amb imàtgens de sants valencians com sant Vicent Ferrer, però també la temàtica costumbrista. I així, hi han una sèrie de taulellets horitzontals que representen els elements més importants que identifiquen a determinades localitats valencianes: Llíria, Alzira, Xàtiva, Alboraia o Ontinyent entre altres, hi apareixen reflexades. I entre Llíria i Ontinyent, apareix el taulell de la nostra localitat de Paterna. En ell, presidit per la nostra torre negra i moruna rodejada de coves i figueres paleres,  amb indumentària de època del segle XVIII, apareixen una sèrie de personatges que representen l'activitat que es desenvolupava a finals del segle XIX al nostre poble: Un home que prepara una mascletà, unes dones que exhibeixen rica escudella en colors verd i manganés, unes altres dones que, amb uns cànters de color verd aboquen l'aigua que hi ha dins, a altres cànters, tots ells buits, un altre home sosté a una mà una femelleta. Al centre, un escut que du al seu interior l'efígie de la torre, amb una corona damunt dels merlets, presideix aquell taulell. Vem doncs, que la pólvora, el fang i l'aigua eren els elements que ens identificaven al segle XIX: La cordà, la rica ceràmica i l'aigua del naixement, tots ells, han condicionat la vida i els costums del nostre poble. I és, en definitiva, la imatge que es tenia de Paterna a finals del segle XIX.

Carnestoltes

Gran Teatre

Quan al final de la dècada dels anys vint del segle passat es va inaugurar el Gran Teatro, el seu mentor D. Vicente Brull, no s'imaginava la trajectòria que la seua sala, inaugurada per a representar obres de teatre, donada la gran afició que al nostre poble hi havia al respecte, anava a dur a terme al llarg de la seua història. En una època en la que la única distracció que hi havia era, sobretot el teatre, representat per aficionats que, després del seu treball a l'horta o a l'obra, encara tenien un temps en el dia per a assajar, en una companyia de teatre d'aficionats, com era la "Peña los 41" o "Cuello duro", al nostre poble varen aparèixer una sèrie de sales de teatre com era el teatro Nuevo o actual teatre Capri que, amb el teatre Benlloch, que ja existia al carrer tort, eren la manifestació cultural, alhora que l'entreteniment de tota una generació. Estes sales, a més a més de representar obres de teatre, també es varen dotar dels mitjans tècnics per a projectar pelicules de cine. El temps va fer que al nostre poble, estes sales acabaren projectant pelicules de cine més que representant obres de teatre. A Paterna hi han hagut uns quants cinemes al llarg de la història: cine Benlloch, Roigui, Guillem, Parroquial, Palafox, Astoria com a cine d'estiu... i el propi Gran Teatre. Jo, per edat, només n'he conegut dos: el Palafox, al carrer sant Antoni, i el Gran Teatre, a la plaça de l'exèrcit espanyol. Famoses eren les seues sessions dobles en les que, per vint duros, un podia vore dos películes d'estrena, en sessió de vesprada, o de nit, un divendres, un dissabte o un diumenge, amb la particularitat de que si un arribava tard a la primera película de la sessió de la vesprada, un podia quedar-se a la sessió de la nit, fins arribar a la escena a la que s'havia entrat al cine. Aleshores, era el moment de tornar a casa, amb el desig cumplit d'haver vist les dos películes senceres. El pas del temps i les noves tecnologies, que aleshores era la televisió, va fer que esta activitat d'oci deixara de ser rentable, de tal manera que, a poc a poc, varen anar desapareixent aquells cines de poble o de barri que delitaven a tots, grans i xiquets. Fins i tot el Gran Teatre tancaria les seues portes als anys huitanta. En 1986 fou catalogat per a ser considerat edifici protegit de 2a categoria i passaria a ser propietat municipal. Fou aleshores quan es va reformar íntegrament proporcionant d'esta manera a Paterna d'un teatre de 600 butaques, dotat amb les últimes tecnologies escèniques i vàries sales d'exposicions, essent inaugurat en febrer de 2000. La teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, diu que sobreviuen les espècies que millor s'adapten al mitjà en el que es desenvolupen. Noranta anys després de la seua construcció, el Gran Teatre Antonio Ferrandis, ha segut teatre, cinema, lloc de celebració de concerts de la Banda de Música, espai on s'han clausurat les diferents edicions dels Jocs Florals de la Vila de Paterna, on he tingut l'honor de pujar a replegar algun que altre premi literari, on s'ha presentat a tot el poble a la Regina de les festes en honor del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, o on s'ha celebrat la presentació de les diverses comissions falleres del nostre poble. També ha donat la primera oportunitat a actors, en el seu moment primerencs, de la talla del conegut German Montaner, o l'universal Antonio Ferrandis. En definitiva, es tracta d'un teatre viu del segle XXI, del qual podem estar orgullosos tots els paterners.