Fa poc, l’editorial Neopàtria ha
publicat el llibre Quadern
de Ca Perla. Es tracta de
l’última publicació de l’escriptor Manel Alonso. Nascut a
Puçol, és autor de diversos poemaris, novel·les, reculls de contes
i dietaris, entre els quals destaquen el llibre de poesia
Correspondència de guerra
(Editorial Aiguaclara, 2009), Premi Paco Mollà de Poesia, la
novel·la Entre les urpes
del gat (Editorial 3i4,
2018), el recull de contes Els
somriures de la pena (Onada
edicions, 2011) i el dietari Les
petjades de l’home invisible
(Quorum llibres, 2017), Premi de la Crítica dels Escriptors
Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, on
destaquen Caram, quina
aventura! i Conta’m
un conte, amb els quals va
obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga
l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002
i del 2009. El seu últim llibre, Quadern
de Ca Perla, s’ha
publicat davall la fórmula del crowdfunding.
Esta setmana tenim l’honor i el plaer d’entrevistar-lo.
P. –Sempre que entreviste un
poeta, comence fent-li la mateixa pregunta: la infantesa és la
pàtria dels poetes? Conta’ns un record de la teua infantesa. El
teu llibre Quadern de Ca
Perla està ple de records
infantils. Conta’ns algun inèdit, si pot ser que no aparega
recollit en el llibre.
M.A. –Rainer Maria Rilke afirmava
que la vertadera pàtria de l’home és la infantesa. La meua pàtria
és la memòria, el desig d’atrapar i convertir les vivències en
literatura.
Mentre escrivia els darrers
articles que han acabat conformant Quadern de Ca Perla vaig tindre la
sensació que m’anava buidant fins a restar eixut. Era una sensació
física de la qual encara no m’he recuperat. Ara mateix no trobe
cap record del temps de la infantesa inèdit.
P. –Què és per a tu la
literatura? Una vocació o una professió?
M.A. –La creació literària és
una manera de veure el món a través del llenguatge. Per a mi ha
estat una vocació.
P. –Has tocat pràcticament tots
els gèneres: poesia, novel·la, incloent-hi la novel·la històrica,
l’article periodístic... Et podríem considerar una espècie
d’autor renaixentista. En quin gènere et trobes més a gust
escrivint?
M.A. –Depén de l’etapa de la
meua vida. Actualment em trobe bé fent prosa, escrivint novel·la i
articles.
P. –Ets una persona prou activa
en les xarxes socials, des d’on et dones a conéixer com a
escriptor i on et publicites com a tal. Com han influït les xarxes
socials en la teua manera d’escriure i en la teua manera de
publicar?
M.A. –Les xarxes socials són un
ganivet de doble tall. Per una banda et poden fer perdre un temps
valuós per a la creació, i per una altra ajuden a fer-te una mica
més visible. En la meua manera d’escriure han influenciat poc,
però m’han ajudat a l’hora de desenvolupar projectes per als
quals necessitava gent que invertira uns diners.
P. –De nou utilitzes la fórmula
del crowdfunding per a publicar. Has sigut editor i coneixes, per
tant, el món editorial. Què té el crowdfunding que no tinga la
fórmula tradicional de publicació i edició?
M.A. –El crowdfunding no és nou,
és allò que abans en déiem edició per subscripció. Saps que tens
un grup de gent que creu en tu i que garantix que el projecte no
tinga pèrdues. Quadern de Ca Perla va eixir publicat abans de
declarar-se l’estat d’alarma, si no arriba a ser pels mecenes el
llibre haguera estat condemnat al fracàs més absolut.
P. –Continues utilitzant, a
l’igual que ho feres en la teua publicació Les
petjades de l’home invisible,
el recurs literari del dietari com a forma d’expressió. Però en
el cas de la teua nova publicació, utilitzes un to més intimista.
Es tractaria d’una continuació?
M.A. –No és exactament una
continuació. Són dos dietaris totalment diferents. L’únic punt
en comú és la mirada de l’autor.
P. –Parla’ns de Quaderns
de Ca Perla.
M.A. –Ha estat una experiència
gratificant. Durant tres anys vaig estar escrivint un article
setmanal en el diari La Veu i vaig aconseguir que un grup de gent
diversa em seguira i fins i tot que m’enviara comentaris. Després
vaig ajuntar tots els articles, vaig fer-ne una tria buscant dins de
la fragmentació una certa unitat, fins i tot vaig podar, retocar i
reescriure uns quants. La gent que durant els tres anys havia llegit
els articles em diuen ara que el conjunt que conforma el llibre fa
que tinguen una lectura més enriquidora, i això em satisfà.
P. –«Fa
deu, quinze anys enrere, quan durant el mes d’abril tornava cansat
a casa a altes hores de la matinada després de recórrer els camins
d’un país inexistent presentant llibres d’una literatura sense
lectors...».
Quina és la situació de la literatura valenciana? Quin futur li
veus?
M.A. –Mai no hem estat tan bé
com ara. Encara que falten moltes coses per fer, però tenim bon
autors (també em tenim de mediocres), editorials decents (algunes no
tant), ens falta fer créixer el nombre de lectors.
P.
–«Em
declare totalment en desacord amb aquelles persones que creuen i
diuen amb una fermesa sòlida que el final de cadascun de nosaltres
està escrit fins i tot des d’abans que haguérem vist la primera
llum».
L’obsessió per la mort. T’obsessiona la mort? Cóm és
d’important la mort en la teua vida?
M.A. –Des que era un xiquet que
m’obsessiona la mort. Els darrers anys el pensament de la mort, el
dolor que provoquen la pèrdua i l’absència, és present i
tangible en la meua vida i em fa mal.
P. –«Fernando
Pessoa, a través d’un dels seus heterònims, afirmava que “ser
poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”».
Et consideres una persona
solitària? És necessària la soledat per a escriure, o s’ha de
viure en el món per a escriure?
M.A. –Soc un solitari. Per a
escriure és necessari grans dosis de soledat.
P. –Quin és el teu procés de
creació? Tens un lloc concret per a escriure? On escrius? Com? A mà,
a màquina, a ordinador? Tens algun costum a l’hora d’escriure? O
alguna mania?
M.A. –Puc escriure en qualsevol
lloc. El primer esbós sempre és a mà. Abans escrivia després de
dinar, ara ho faig a primera hora del matí. Preferisc escriure en
ploma, em fa sentir més còmode que el llapis o el bolígraf.
M’agrada escoltar música mentre escric.
P. –«De
xiquets érem unes perles, i això que la meua colla mai no va ser
especialment agressiva o conflictiva, però, com tots els de la meua
generació i de les generacions que ens han precedit i de les que han
vingut darrere, ens réiem dels més grossos, dels més escanyolits i
dels del cap més gros, insultàvem l’homosexual i assetjàvem el
boget».
Al llarg del teu llibre anomenes persones concretes amb qui has
tingut relació. La teua colla amb la qual has jugat de menut o te
n’has anat a menjar-te la mona de Pasqua, veiem que guardes molts
bons records d’ells. Quina relació tens amb ells en l’actualitat?
M.A. –Tinc molt poca relació amb
ells. Cadascú ha fet la seua vida.
P.
–«Tota
la vida he estat un lector voraç que ha gaudit d’aquest vici que
considere un plaer. Un dia, la lectura, sense adonar-me’n, em va
portar a embarcar-me en la gran aventura d’escriure i publicar».
Ets escriptor. Has sigut editor. Coneixes de primera mà el món
editorial. Has viscut la fallida de Brosquil edicions. Recentment hem
assistit al tancament del diari La
Veu. Què passa que la
nostra literatura no acaba d’arrancar?
M.A. –Venim d’una situació
sociolingüística molt anormal que ha perdurat al llarg de
tres-cents anys. Les polítiques de normalització lingüística han
estat febles i covardes. Hi ha pressions brutals en contra de la
normalització del valencià que ho compliquen tot.
P. –«Aquells
recreatius, a la porta dels quals aparcàvem de qualsevol manera les
nostres motos i on presoners de les hormones, que estaven disparades,
seguíem amb gran atenció el balanceig sensual dels malucs de les
amigues que jugaven al futbolí, fa unes quantes dècades que els han
tancat».
En el teu llibre ens parles de recreatius tancats, persones que ja no
estan entre nosaltres, racons bucòlics fagocitats pel progrés...
Qualsevol temps passat fou millor? O allò que ens espera serà molt
millor que allò viscut?
M.A. –No, qualsevol temps passat
no fou millor. Visc en l’esperança que el millor encara és per
vindre.
P. –Al utilitzar com a recurs
literari el dietari, cada pàgina del teu llibre comença amb una
data. I, curiosament, excepte la primera data, que fou el 29 de març
de 2017, que era dimarts, totes les altres dates que apareixen
coincideixen en dijous. És per algun motiu en especial?
M.A. –No, és pel dia en què
publicava l’article en el diari La Veu.
P. –Ets autor de la lletra de
l’himne de Puçol, el teu poble. Ets conscient de la transcendència
d’este fet de cara, no tant al temps present, sinó al futur? Com
t’agradaria que et recordara la gent?
M.A. –No li done gens
d’importància. La ciutadania en general i part de la classe
política local passa molt de l’himne. A mi m’agradaria que em
recordaren com algú que ha intentat viure sense fer-li mal a ningú.
P. –Com has viscut l’estat
d’alarma i tot açò de la pandèmia, el confinament i el covid-19?
M.A. –Ho he passat mal. Durant
setmanes no he pogut escriure ni una ratlla. He patit una angoixa
terrible.
P. –Durant estos dies de
confinament, has dut a terme una activitat literària a través de
les xarxes socials molt interessant. Amb la denominació Versos
Confitats has anat
construint en companyia d’altres veïns de Puçol un poemari
audiovisual, per a donar «eixe
punt d’optimisme i d’esperança a una situació que ara pareix
que comença a vore la llum».
Què tal ha resultat l’experiència?
M.A. –Ha estat interessant.
P. –Ara que comencem el que
alguns denominen l’era postcovid,
quina lliçó hem de traure de tot açò que hem viscut junts com a
societat?
M.A. –Soc molt pessimista. He
vist comportaments poc solidaris. Estic convençut que les persones
no canvien, que som egoistes i egocèntrics, que continuem tenint els
mateixos vicis i mals costums de sempre.
P. –Després de tot açò que
estem passant, quina és la preocupació actual de Manel Alonso?
M.A. –Em preocupa que una segona
onada de la pandèmia siga més greu. Em preocupa l’arribada al
poder de partits amb ideologies autoritàries, feixistes, xenòfobes,
supremacistes, masclistes, homòfobes i antivalencianes.
P. –Quin serà el pròxim llibre
que publicaràs?
M.A. –No ho sé, ja que en tinc
uns quants inèdits. Ara estic escrivint una novel·la.
Des de la redacció d'Escriure per a ningú, agraim a l'escriptor Manel Alonso les paraules dedicades a este blog i l'animem per a que continue escrivint i continue delitant-nos amb les seues paraules. Moltes gràcies.
