Autobús

Des de fa uns temps, he decidit anar al treball en autobus en lloc d'anar en cotxe. I tal volta siga perquè ja feia temps que no agafava este mitjà de transport i que durant tot eixe temps no he segut conscient dels canvis que s'han anat produint en la nostra societat i cóm ens han anat influint en els nostres costums quotidianes, especialment referides als mitjans de transport, però he anat observant, en els pocs dies que estic agafant el transport públic, la gran quantitat de gent que, només pujar i seure o, fins i tot, de peu, agafa el mòbil, l'encén i comença a navegar per les xarxes socials, fins a arribar al seu lloc de destinació. Durant els vint o quaranta minuts de trajecte, observe com pràcticament tots els passatgers, s'escabussen dins del seu mòbil, tot i buscant un missatge graciós, una fotografia curiosa o unes paraules enginyoses al voltant de l'actualitat política, econòmica o social, que li facen traure un somriure fàcil, per a immediatament compartir-ho amb les seues amistats virtuals, per a que ells també, participen d'eixe somriure viral que d'una manera anònima es va escampant per entre tot l'univers mediàtic. Observe que no hi ha diferència d'edat, ni de sexe, ni de status social. Perfectament es pot tractar d'un senyor que va rigorosament abillat en trage jaqueta i corbata, o d'una senyora que du un cabàs de la compra penjant del braç i que va a pegar la volteta al mercat del Cabanyal. O bé d'una xicona que recolça el mòbil damunt d'una carpeta on porta dins els seus apunts de literatura contemporània. Tots ells participen de la mateixa conducta. I no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida per a recordar quan fou la última volta que vaig agafar un transport públic d'una manera més o menys asídua. I em recorde allà per les postrimeries del segle XX, agafant el metro per a anar de Paterna a la Plaça d'Espanya un parell de vesprades a la setmana a cal preparador per a cantar un tema de Dret Processal d'entre tots els que duia preparats. En eixe trajecte, tant a l'anada com a la tornada, sempre solia coincidir pràcticament amb les mateixes persones, les quals cadascuna d'elles tenia la seua distracció particular en el trajecte en metro cap al seu lloc de destinació: Un aprofitava per a llegir. L'altre mirava per la finestra, absort amb els seus pensaments. L'altre aprofitava per a omplir un motcreuat o un sudoku. I recorde cóm, aquella quietud començava a trencar-se amb el soroll repentí d'una musiqueta o d'un timbre que posava en alerta a tots els passagers d'aquell vagó: Estava sonant un telèfon mòbil, entre la sorpresa dels uns i l'escepticisme dels altres. I no deixa de causar-me un certa perplexitat cóm aquells fets han esdevingut en estos altres, que ara descubrisc dins d'un autobús urbà.

Escoltat a Paterna (IV)

La cultura popular dels pobles es manifesta també per mitjà de cançonetes populars que, amb una lletra sencilla i una música fácil de recordar que a voltes seguia l’estructura musical d’una albà, amenitzava les tertúlies així com les reunions dels paterners. Estes cançonetes solien estar relacionades amb alguna festivitat, especialment religiosa, amb algun succeït notori, o dedicada a alguna xicona del poble que destacara per la seua bellesa, o algun desengany Amorós, o simplement retratava la quotidianeïtat de tots els dies. Fins i tot hi havien algunes composades amb un cert carácter libidinós i amb la intenció de sonrojar a més d’una persona, de les quals ja en parlarem en una altra ocasió. En esta entrada hem fet una replega de unes quantes d'aquelles, que sense ànim d'esgotar el tema,  sí que considerem que poden ser significatives dins de la nostra història local com a poble.

1.- Al llibre de festes del Crist de l’any 1960, trobem un article molt curiós d’Ernest del Molí anomenat “La Font del Pitjer” on ens conta un succeït que va passar farà uns cent anys, quan a un li varen gastar una broma en la “Font del Pitxer” i va esvarar i va caure dins i es va banyar tot. Hi han dos cançonetes. La primera, reflexa l forma de pensar tradicional d'aquella època:

“Ací al peu d’esta fonteta

Tinc que vindre á berenar

Junt á una paternereta

Amb la que’m pense casar.”

L’altra, fa referència al succeït en questió::

“Vicentico Mataró

Ja no torna á la fonteta

Per si en un altre esbaró…

Anava de coroneta”.

2.- De l’època de la postguerra hi ha una altra cançoneta, que ens mostra la situació de penúria que es vivia en aquell moment al nostre poble. El poeta Xavier Casp, al seu llibre “Aires de cançó”, replega esta cançó i la desenrotlla magistralmente en un extraordinari poema del cual recomanem la seua lectura.

“En la torre de Paterna

Canta i diu un teuladí

Des de què no es pasta llongo

Hi ha molta fam per ací.”

 

3.- Les relacions laborals entre amos i jornalers al llarg de l història, sempre han segut objecte de conflicte, però també ha segut objecte de cançó. I en este cas, en la cançoneta següent se'ns mostra clarament la tensa relació que hi ha hagut entre els uns i els altres en époques pasades:
 

“El sol ja se’n va a la posta

Les gallinas al joquer

Que mal li sabrà al meu amo

Pagar el jornal sencer”.

 

4.-En últim lloc, encara que esta cançó siga recent en el temps, podem considerar-la ja un clàssic paterner. Se li anomena popularment “l’Albà de Paterna” i va ser composada per Teresa Segarra quan va estar recuperant-se a Porta-Coeli quan tenia 15 anys.

“Tres coses hi han en Paterna

Que són les millors del món:

El Palau i la Torre i el Crist de la Fe

Que és la glòria del meu poble".

 

 

Eleccions

Este diumenge és diumenge d'eleccions. Després d'una campanya electoral intensa on tots els partits polítics s'han deixat la pell per a arrapar un vot siga com siga, provinga d'on provinga i coste l'esforç que coste, ara arriba el moment suprem, l'hora de la veritat de les eleccions. Un partit polític no deixa de ser com una falla, en la que, el seu dia particular de la cremà és el dia de les eleccions i l'hora de la cremà és dóna quan el candidat de dit partit polític apareix al balcó o a la finestra de la seu del partit, o a la sala habilitada a no sé quin hotel, per a anunciar als quatre vents que ha guanyat -no sé cóm ho fan, però tots guanyen- les eleccions. O que s'han guanyat no sé quants escons, o que el percentatge de vots aconseguits, superen amplament els de les eleccions passades, o que simplement, són els millors. Jo també aniré a votar este diumenge. Des de la primera volta que vaig exercir este dret, cada vegada que introduesc la papereta a la urna, sempre tinc el mateix pensament: Des d'esta talaia del segle XXI, tinc presents a tots i cadascun d'aquells que, al llarg de tota la història no han tingut possibilitat de fer-ho per circumstàncies diverses, be siga per haver viscut en una època on el dret al sufragi universal no hi existia i el que hi havia era un dret al sufragi censitari, on el dret al vot estava retallat degut a motius econòmics o a motius de gènere. També tinc presents a tots aquells que, per haver viscut en una època de dictadura, tampoc han pogut exercitar el dret al sufragi i s'han hagut de conformar amb les decisions que, per ells, han pres altres persones, siguen o no encertades. També tinc presents a tots aquells que han votat i que ja no estan entre nosaltres. També a la majoria de gent anònima que anirà a dipositar el seu sufragi de forma silenciosa. També als qui per primera volta aniran a votar. També als qui, tal volta siga la última vegada que ho facen.  Per últim, també tinc presents a tots aquells que, podent exercitar el seu dret al vot s'abstenen d'exercitar-lo, tot i pensant que es tracta d'una perdua de temps o pensen que el seu vot és irrellevant en comparació amb l'oceà de vots de la resta de ciutadans o simplement, prefereixen gaudir del dia tan bo que eixirà el proper diumenge. Només desitge que el meu vot tinga el valor que realment li correspon i que contribuïsca d'una manera efectiva per a fer realitat les sàvies paraules del rei Jaume Primer al seu testament que parlava de "...amar i protegir totes les persones i el poble, fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimisquen els menuts”, de tal manera que, guanye qui guanye, estes paraules siguen sempre el lema del seu mandat, les aplique en tota la seua integritat en el seu quefer diari des del despatx en que es trobe i que li lleve la son la necessitat d'aconseguir-ho. No sé qui guanyarà les eleccions. Només sé que guanyarà la democràcia i en definitiva tots i cadascun de nosaltres, els ciutadans.

Tete

L'altre dia vaig felicitar a través d'una xarxa social a un bon amic de qui no sabia res des de feia anys. I ha segut a través d'esta xarxa social per mitjà de la qual he tornat a tindre contacte amb ell al igual que amb molts altres amiguets de la infància. I em va deixar escrit, com a agraïment a les meues paraules de felicitació: "Podrias escribir en tu blog acerca de la expresión teta-tete". I en va fer reflexionar al voltant de la posibilitat d'escriure alguna cosa sobre dita paraula. I el primer que faig es acudir als diccionaris de rigor. Així, segons el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dita expressió la defineix com a "m. i f. [infant.] Germà". Veig que el meu amic, sobre ser castellanoparlant, quan utilitza esta expressió, s'ajusta exactament  a allò que ens defineix el nostre diccionari, sobretot quan parla amb els seus germans, als quals els anomena amb esta expressió, si bé el significat de dita paraula l'estira de tal forma que ens incloeix a aquells que en un moment de la seua vida ens hem considerat pràcticament com a tal. Busque la mateixa paraula al diccionari de la RAE, per a saber si el seu significat en castellà és el mateix que en valencià, quan descobrisc que el sentit de dita paraula no és el que coloquialment entenem, que sí que es replega en valencia, sino que és el següent: "1. m. coloq. Chile. engorro." No encara satisfet, busque la mateixa paraula a un diccionari anglés. En la llengua de Shakespeare, vol dir: "tete (familiar) SM (Cono Sur) mess, trouble". I en francés, si li posem un accent circumflexe (^) a la primera e per a que es pronuncie correctament, al diccionari comprovem que el seu significat fa referència a l'extremitat superior de les persones, és a dir, al cap, i totes les derivacions que del seu concepte es poden dur a terme. Com per exemple, quan després de dinar, quan fan el tour de França per la tele, els qui van en cap, se'ls sol subtitular "Tête de la course", per a indicar que són els qui encapçalen la volta ciclista. En definitiva, es tracta d' una paraula que, per la seua fàcil pronuncia, quasi quasi onomatopèica, especialment per als més menuts, sempre s'ha fet servir per a cridar als mes propers, que normalment solen ser els germans, els cosins o fins i tot, algun amiguet molt arrimat a nosaltres, com és el cas  del meu amic de la infància.

Enramaes

Antigament, segons conten els més vells, hi havia costum quan arribava el mes de maig, d'anar de matinada, acompanyats d'alguns amics, a la casa de la xicona que a un li agradava, per a escampar, davant de la porta de sa casa una sacada d'herbes aromàtiques segades de la muntanya, que es coronava amb pètals de roses, que donaven colorit al verd de la murta. Era el que s'anomenava fer una enramada. A més a més,  el pretendent podia anar acompanyat d'algun amic que tocara algun instrument musical, o per uns quants que  formaven, tots junts, una rondalla que s'encarregaven d'amenitzar l'enramada. I en acabar el improvisat concert, els pares de la xicona, solien convidar als valents a fer-se'n una copeta o a pegar un mosset. Al llarg de la historia, han hagut enramades històriques, com aquella que varen fer, supose que pels anys seixanta una colla de paterners a una xicona, on, en lloc d'escampar a la porta de sa casa murta d'enramada, varen escampar herba per als animals. O més enllà en el temps, Ernest del Moli, al llibre de festes de la Mare de Déu dels Desemparats de l'any 1967, ens conta una historieta de cóm quan era jovenet, ell i uns quants amics varen formar una rondalla que anava per les cases, cantant i tocant. Una volta varen anar a tocar a la finestra d'una xicona anomenada Roseta, que entenem que seria una joveneta paternera templadeta. Es va posar a ploure i se'n varen anar fugint d'aquell lloc, sense donar-los temps d'acabar la cançó. Al dia següent, la mare de Roseta, li va demanar a un jove del poble, que eixa nit tornaren a sa casa a fer-li la serenata que no varen poder concloure la nit anterior. Aquell xic, anomenat Ramonet, que no sabia de què li parlava, va saber aprofitar la confusió i va anar aquella nit amb uns amics més a concloure la ronda que havien començat uns altres. Totes estes costums, que es van perdre ja fa anys i que jo no he arribat a conèixer, tornen a aparèixer hui en dia de forma renovada, per influència d'allò que s'anomena el mite de l'etern retorn, que dit d'una manera col·loquial, consisteix en que que no hi ha res de nou davall del sol, perquè, tot allò que passa, la història en general, no es desenvolupa d'una manera lineal sinó més bé cíclica, de tal manera  que allò que succeeix cada dia no és nou, sinó que si investiguem una miqueta, podem arribar a la conclusió de que ja ha passat anteriorment. En el cas que ens ocupa, podem vore cóm en l'actualitat, moltes voreres amaneixen esborronades amb un grafitti felicitant un aniversari, o amb una enginyosa declaració d'amor. Es canvia la murta per un esprai de pintura, el guitarró per una descàrrega d'una cançó d'Alejandro Sanz i l'avís, en lloc de donar-li'l a la xicona de viva veu, es fa a través d'un missatge per whatsapp. D'esta manera, canvien les circumstàncies, les persones, així com el medi en el qual es produeixen. Però la finalitat és la mateixa, tant fa cent anys, com fa un dia: Intentar impressionar a aquella xicona que tant ens agrada.

Primer de Maig

Un de maig. Dia del treball, en homenatge als anomenats màrtirs de Xicago. Estos sindicalistes anarquistes varen ser executats als Estats Units, per la seua participació a les jornades de lluita per la consecució de la jornada laboral de huit hores. Varen tindre el seu origen en la vaga iniciada l'un de maig de mil huit-cents huitanta sis i el seu moment més àlgid es va donar tres dies més tard, el quatre de maig, a la revolta de Haymarket. A partir d'aquell moment es va convertir en una jornada que reivindicava els drets dels treballadors en sentit general, celebrada a tot el món d'una manera o d'una altra. Enguany ha caigut en divendres. Ocasió més que idònia per a agafar la maleta i viatjar a qualsevol lloc. Per tant, ha caigut fantàsticament be per a escapar i desconnectar. I no deixa de ser curiós el fet que un dia de reivindicació i de protesta, o al menys de record d'uns fets que han influït d'una manera notable en la nostra història contemporània, s'ha acabat convertint en una jornada d'oci i d'esbargiment. I aleshores un es planteja: la jornada de l'un de maig és una jornada de reivindicació? O es tracta més bé d'un dia de descans i d'oci? No fa molt, un dirigent sindicalista, va acabar el seu discurs pronunciat en concloure la manifestació  del primer de maig, convidant a tots els treballadors que s'havien reunit a la Porta del Sol a Madrid, a que aprofitaren el bon dia que hi havia eixit, per a anar a prendre unes servesses amb els seus companys. Al llarg de la història s'ha anat celebrant de forma diferent esta efemèrides arreu el món. Als paisos de l'àrea comunista es commemorava amb desfiles multitudinaris on participava el proletariat. L'església catòlica, va saber reconvertir esta festa civil en religiosa i així, en 1954, el papa Pio XII, va declarar l'un de maig com a festivitat de Sant Josep obrer, a la plaça de Sant Pere de Roma, tot i afegint un missatge catòlic a este dia i obrint un nou concepte d'obrers catòlics, amb reivindicacions socials i fe. Els paisos de influència cristiana, també celebraven la festa de Sant Josep artesà amb exhibicions esportives dutes a terme per membres del sindicat únic vertical, mentre que a la resta de paisos europeus es duien a terme manifestacions multitudinàries per part dels sindicats horitzontals per a commemorar este dia. Enguany, per a celebrar esta festivitat, me n'aniré a cinquanta quilòmetres de València, cap al interior. Aprofitaré la jornada per a descansar i gaudir del bon dia que farà, en companyia de familiars i amics, i em recolzaré a l'ombra d'una olivera per a llegir una miqueta. Perquè la formació i l'aprenentatge són, entre altres, les armes que tenim per a lluitar contra la incultura i poder, d'eixa manera, optar a llocs de treball de qualitat que ens permeten així poder auto-realitzar-nos com a persones.

Tresor

Una volta més, són els diaris els qui em donen peu a escriure una nova entrada al meu blog. Perquè ha eixit publicat als diversos mitjans de comunicació que, en dies passats ha hagut una dona de Paterna que s’ha trobat a un parc de dita localitat un paquet amb onze mil euros. I el més curiós és que la notícia no és este fet en si, sinó el fet de que dita dona ha anat amb la troballa i l’ha entregada a la Policia Nacional. De immediat, s’ha aplicat allò que estableix el Codi Civil als seus articles 614 i següents i s’han entregat els diners a l'alcaldessa de Paterna, per a que faça les publicacions preceptives “en la forma acostumbrada, durante dos domingos consecutivos”, per a que l'autèntic propietari aparega i acredite que dita quantitat de diners és d’ell i se li’n faça entrega d’allò que li correspon, com a legítim propietari. Tot siga dit de pas, que dita acreditació es tracta d’una prova complexa –diabòlica-, el fet d'acreditar que uns bitllets són d’un mateix, donat el caràcter anònim a l’hora que fungible que tenen els diners. I el que més em sorprèn, després de llegir la notícia als diaris a través de la xarxa així com tota la gran quantitat de comentaris que al respecte s’han anat escrivint a les xarxes socials, és cóm una conducta que hauria de ser digna d’un elogi comú de tots els ciutadans, de forma que esta dona se li considerara al menys com una heroïna local, els comentaris comuns van més bé en la línia contraria, que obviem reproduir ací per respecte, tot i això, sense contar amb la quantitat de punyalades que se li donen al diccionari al escriure este tipus d’opinions. Francament, he de reconèixer que si haguera segut jo qui s’haguera vist en la situació d’esta dona, no sé quina haguera segut la meua reacció, ni tampoc sé de quina manera haguera actuat. Segurament m’ho hauria pensat més de dos voltes què fer amb eixa poltracada de diners. Tal volta ho haguera entregat a la policia. Tal volta no, no ho sé. Però el que sí que reconec, davant els fets consumats, és l'esperit cívic, noble i ciutadà de la dona en qüestió, de la qual no sabem la seua identitat -i espere que no la sapiguem mai- i per tant, no sabem la seua situació econòmica. Perquè donat el panorama de crisi generalitzat que estem patint en estos moments, probablement dita persona no arribe a finals de mes. O tal volta sí. O tal volta estiga en el paro. O tal vegada tinga quatre fills menuts que alimentar... Totes estes circumstàncies donen més mèrit a la seua conducta. Al final pareix que qui és massa bo, és bo dos voltes, és a dir bo-bo, quan realment s’hauria de dir d’ell que és honest, sincer, exemple de conducta, i altres comentaris semblants, mentre que aquell que triomfa, moltes voltes sense escrúpols, pareix ser que és de qui es solen fer els comentaris positius i les lloances. El que realment desitge és que una volta transcorreguts els dos anys que estableix l’article 615 del Còdi Civil, la dona anònima de Paterna que va trobar estos diners, prenga possessió efectiva de dita quantitat, en premi i en reconeixement a la seua honestedat, al seu civisme i la seua ciutadania.

En clicar ací, llegireu la notícia.

Arabesco

Foto: Diari Levante EMT de 6 de febrer de 2014.

Un arabesco és una decoració amb formes geomètriques que imita formes de fulles, flors, fruites, animals... i que apareixen quasi sempre a les parets de certes construccions àrabs, com són les mesquites. D'acord amb estes premises, allà pels anys 90, a uns terrenys que aleshores eren de Paterna, però que hui en dia pertanyen al municipi de Sant Antoni de Benaixeve, es va construir una discoteca, aleshores la més gran de tota la Comunitat Valenciana que, encara que la seua construcció tenia una aparença neoclàsica, especialment si mirem el seu sostre, les columnes que la sostenen, els arcs que es formen entre capitell i capitell, així com la seua decoració exterior, imitaven un estil àrab, tot intentant recrear un ambient màgic alhora que exòtic a les nits de diversió de la joventut valenciana, paregut a les mil i una nits. Era l'època feliç en què un jove Juan Luís Guerra cantava aquella batxata mig empalagosa que deia allò de que "Quisiera ser un pez para tocar mi nariz en tu pecera y hacer burbujas de amor por donde quieras..." en aquella pista gran, amb escenari i pantalla enorm, que pujava i abaixava a discreció, segons ho considerava convenient el DJ. O bé uns The Farm inspirats entonaven allò del "All together now" a la pista de ball xicoteta, contigua i insonoritzada o bé uns barrocs the Cure hi cantaven "Friday I'm in love", mentrimentres per davall de la cabina del DJ s'omplia aquell habitacle de fum de discoteca. O bé podies anar a la barbacoa que hi havia a una zona independent de la sala, on podies fer-te unes braves, o una hamburguesa, i regar-ho  tot amb una gerra de servessa, o de vi amb coca-cola, altrament dit calimocho, alhora que s'escoltava Pure, interpretada per uns transgressors Ligthning Seeds, entre rialles i bromes del grup d'amics, que escalfaven d'eixa manera per a anar a ballar a qualsevol de les dos sales. O be es podia gaudir, especialment en estiu, de la terrassa que hi havia, contigua a la barbacoa i que feia més agradables aquelles matinades de festa i diversió, a ritme dels Simple minds i el seu famós "Don't you (Forget about me)". També estava habilitada aquella discoteca per a celebrar convits de boda a unes sales especialment condicionades a la planta superior, totalment independent, i que des de les quals els convidats de la boda hi podien accedir, una volta acabat el convit, com a detall de la casa. Quatre ambients diferents hi havien en aquella discoteca, en la que fàcilment podien juntar-se a aquella sala més de tres mil persones. Bons records guardem d'aquell lloc de diversió que va causar sensació entre la joventut de Paterna, per a la que hi havia servici d'autobusos a unes hores determinades, tant per a anar, com per a tornar. Sessions increïbles es varen viure allí, de forma ininterrompuda, divendres i dissabtes de vesprada i de nit, així com diumenges de vesprada, fins a març de dos mil set, en que va tancar definitivament les seues portes per les presions dels veins i  després d'haver canviat de nom un parell de voltes: Queen i Space. 

Bicicletes

Fernando Fernán Gómez escrigué als anys setenta una obra de teatre anomenada “Las bicicletas son para el verano”. Jo no sabria dir si són per a l’estiu o per a l’hivern. El que sí que sé, és que el dia que vaig complir nou anys, em varen regalar una bicicleta model Meteor BH, que els meus pares varen aconseguir mitjançant la imposició d’una quantitat de diners a termini fix a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, actual Bankia, en aquella època en la que els bancs i, sobretot les caixes d’estalvis, encara complien una llavor social i et regalaven alguna cosa que altra, com podia ser una enciclopèdia o una bateria de cuina. Encara recorde l’emoció en eixir de l’escola per anar corrent a casa a descubrir el meu regal. Allí, en mig del menjador estava, senyorial, quasi quasi pontifical, aquell aparell de dos rodes que causaria les delícies dels meus dies infantils, recolçada sobre el seu caballet, que li feia un aire mes dinàmic encara. Encara la vaig abaixar al carrer per a donar una volteta per davall de casa, acompanyat de mon pare. A penes arribava als pedals, per la qual cosa, el sillí me'l varen abaixar el màxim posible per a arribar a pedalejar cómodamente. Aquella era una bicicleta tot terreny, amb els pneumàtics de les rodes dentats amb “tacos” per a agafar-se millor al terreny. I per a mí, també era tot terreny, en la mesura en que igual l’aprofitava per a anar amb els amics a jugar a l’estil “Verano Azul”, com per a anar amb mon pare a l’horta per a ajudar-lo en els seus quefers habituals. Amb aquella bicicleta vaig recorrer tots els carrers de Paterna, tot i vivint aventures a l’estil de “Los Cinco” de Enid Blyton en companyia dels meus amiguets de la infància. Així, varios dissabtes de matí vàrem anar uns quants amiguets del col.legi, travessant el polígon, a la Canyada on acabarem en casa d’una companya de classe. Una altra volta varem anar a menjar-nos la mona per allà per darrere dels terrenys militar de tir, més o menys per on està Lloma Llarga, altrament dit Valterna. En una altra ocasió varem anar dos amics i jo als camps del València Club de Futbol, per a vore còm entrenaven els seus jugadors. Moltes més experiències viscudes recorde i no acabe, com quan se'm va enganxar la jaqueta que duia nugada al manillar, a la roda de davant que feu que es frenara en sec i vaig votar per damunt, caient en terra. Vaig estar un més amb el braç embenat. O quan em la varen furtar i la vaig recuperar al poc de temps, gràcies a una marca que li havia fet a la roda davantera i que em va permetre reconèixer-la amb facilitat. En definitiva, aquella bicicleta em feia ser Koji Kabuto quan tripulava aquell robot gegant, anomenat Mazinguer Z, per a alliberar el món del mal.

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.