"Escuela de calor".

Foto: Diari Las Provincias. (04/03/2006) .

“Mai he tingut una amics com els que vaig tindre als dotze anys”. Amb estes paraules comença la pel·lícula “Stand by me”. La verdadera amistat és aquella que, després d’estar un grapat d’anys sense saber res d’una persona, el dia menys pensat te’l trobes pel carrer en creuar un cantó i pots estar perfectament xarrant amb eixa persona més d’una hora, com si fóra ahir l’última volta que el vares vore. Els amics de la infància són aquells l’amistat dels quals, passe el temps que passe, perdura. No té data de caducitat, ni prescriu, ni n’hi ha perill de nul·litat ni d'anul·labilitat, ni es trenca ni s’esgarra ni s’esvara. Els primers amics que un fa en la vida solen ser els xiquets més pròxims a un mateix. Un cosinet, un veïnet, el fill d’uns amics dels teus pares o un amiguet de classe. El meu cas, no fou diferent a tal i com ho descric. D’eixa manera, d’un grupet d’amiguets de l’escola i del carrer va nàixer el grup d’amics en el que m’he desenvolupat durant la meua joventut. Amb ells vaig celebrar les primeres festes d’aniversari, de cap d’any, vaig dur a terme les primeres escapades de cap de setmana, les primeres discoteques, les primeres eixides per la nit, les vesprades dels diumenges al bar San Pedro per a comentar les millors jugades de la marxa del dissabte a la nit, les vesprades inacabables a la plaça del poble darrere d’un refresc, d’una cervesa i d’una partida de daus. Però sobretot, pel que més recorde els meus amics és per les llargues nits a Canet. A la platja de Nova Canet, quasi a vora mar, n’hi havia una zona de pafetos de platja, encapçalats per un anomenat Escuela de Calor, on anàvem els dissabtes a la nit, fins a les tantes de la matinada. La banda sonora original es composava per les cançons que als anys noranta s’escoltaven a qualsevol discoteca del moment. “Hace calor, hace calor, / estaba esperando que cantes mi canción / y que abras esa botella…” cantaven els Ronaldos, mentre la terrassa d’aquell pub s’anava omplint de gent. “Qué le estará pasando al probe Migué, / que hase musho tiempo que no zale…” cantaven uns iaios anomenats Triana Pura, mentrimentres un sostenia a la mà el cubata preceptiu. Els més atrevits s’animaven a pujar al karaoke a berrejar, per no dir a destrossar alguna cançó com “Déjame atravesar el tiempo sin documentos /que lo hare por el tiempo que tuvimos. / Porque no queda salida, porque pareces dormida, /porque buscando tu sonrisa estaría toda mi vida..." de Los Rodríguez. Esta litúrgia de l’oci es repetia cada dissabte a la nit. Primer començà sent pròpia dels mesos d’estiu. I ja en acabar este, va prolongar-se a la tardor i després a l’hivern. La llei seca de l’estudi i la responsabilitat pròpia, m’impedien anar més de quatre voltes a Canet. Però sí que en guarde, de magnífics records d’aquella època de la meua vida. A la meua ment em ve el record de Jarabe de Palo "Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello / y si no te escucho, ¡Grita! / Te tiendo la mano tu agarras todo el brazo, / y si quieres más pues. ¡Grita!”, mentre a la pista del garito el grup d’amics cantàvem alegrement la cançó en cercle, agafats del muscle, mentrimentres a l’exterior la nit començava a confondre’s amb el dia. També hi havia el moment romàntic de la nit. “Laura no está, Laura se fue, Laura se escapa de mi vida…”, cantava Nek a mitja veu per a les parelletes que allí n’hi havien. No deixa de ser curiós cóm la nit de Canet va fructificar als meus amics en varies parelletes que començaren sent un amor d’estiu i varen concloure en boda. I en l’actualitat, continuen feliçment casats i amb uns fills meravellosos. Era l’època daurada de la nit valenciana on la nit mai es feia de dia. I quan rompia l’alba era a la platja amb la camisa i els pantalons reboçats d’arena de platja, amb un parell d’amics endormiscats, mig resacossos al costat. El diumenge passat, vàrem anar la meua dona i jo, de bon matí a la platja de Canet. Feia un grapat d’anys que no anava per alli. Vaig aparcar el cotxe a la porta d’on estava “Escuela de Calor”. Allò està tot canviat. Allà on estaven els pubs, n’hi ha instal·lada ara una fira. I el clàxon i la música de les atraccions substitueixen el soroll que, fins a altes hores de a matinada s’escoltava a aquell lloc.

El Campament dels tarsicios.

El trànsit de l'adolescència a la joventut, sempre ha estat marcat per algun tipus de viatge llunyà de la casa paterna on un deixa de ser el fill de, el germà de, el nebot o el net de, i passa a ser un mateix, amb nom i cognoms. Este fet fa adquirir una maduresa especial en les persones, de forma que allò que un ha aprés en eixe viatge especial no ho oblidarà mai en la vida, sinó que eixos coneixements adquirits s'assoliran i es projectaran en l'existència d'un mateix per a sempre. I les persones que un ha conegut en eixe viatge, no deixaran de ser amics per a tota la vida. Eixe esdeveniment que, a la gran pantalla es representa per mitjà del moviment d'un tren que viatja d'una estació a una altra, separades per una distància molt llarga, en la meua vida personal va ser el que feia a l'estiu al campament dels Tarsicios.

N'hi hagué un senyor de Manises que s'anomenava D. Vicent Palop, qui, en companyia d'un altre de Llíria, D. José Alonso, els dos membres de la "Vela Nocturna", o més formalment, de l'Adoració Nocturna, se'ls va ocórrer la genial idea d'emportar-se els xiquets dels pobles respectius, de campament. Era per allà per l'any 1976 i varen anar a un poblet anomenat Salinas del Manzano, a la província de Conca. Només varen anar unes 25 persones. Però va ser l'origen d'un campament que, a poc a poc, va anar augmentant de número. L'any 1977 varen anar a Bejís, concretament a el Molinar. El tercer any, el 1978 va ser a Titaguas a la fuente de la Juncanilla. Al'any següent, el 79 altra volta al Molinar. Els tres següents, el 80, 81 i el 82 varen anar a Calles. Tortosa seria el destí del següent campament, a l'any 1983. El 1984 varen anar al Reatillo, al terme de Set Aigües, entre Requena i Chera. A este mateix lloc varen repetir a l'any següent. I va ser el primer campament al que hi vaig anar. Fou la primera volta que vaig dormir fora de casa. Vaig comprovar que n'hi havia vida més enllà de cals meus pares. A aquella aldea on no vivien més de vint persones, arribarem una seixantena de xiquets carregats amb motxilles, llanternes, sacs de dormir, cantimplores, panyoletes i tota l'aparellada pròpia de campament. L'any següent, el 86, vaig repetir, esta volta a Ador. El 1987 fou a Alcalalí, on no vaig poder anar per haver-me n'anat al viatge final de curs. El 1988 la destinació fou la localitat de Biar, així com a l'any 1989. En este últim em vaig estrenar com a monitor. Al 90 vàrem acampar a Andorra. Al 91 a Orea, on repetiríem al 92. El 1993 varem dirigir el rumb cap a Sant Joan. El 94 a Villanua, al Pirineu d'Osca. Al mateix lloc estaríem el 1995. A l'any següent ja no vaig poder anar: N'hi havia que estudiar. I a partir d'aquell moment ja no vaig tindre més remei que desvincular-me, car les obligacions personals ja varen passar a ser unes altres.

Ja fa molts anys d'aquell campament on anava de menut. Allí vaig descobrir amics de veritat, amb els qui poder confiar per al que faça falta. No deixa de ser curiós que, al tractar-se de persones que proveníem cadascun d'un poble diferent, una volta acabat el campament la comunicació entre nosaltres durant l'any era per mitjà de carta ordinària amb segell apegat amb saliva i redactada a mà. Encara no existien els correus electrònics, ni els telèfons mòbils, ni la comunicació instantània, ni les xàrcies socials. El flux epistolar per excel·lència es produïa al setembre una volta acabat el campament, però sobretot a Nadals on els nobles sentiments i els bons desitjos es multiplicaven en forma de postal nadalenca. Com he dit abans, ja han passat molts anys d'aquells campaments. Però de tant en tant, quan es fa de nit em venen a la ment grandiosos records. La gota de suor que em mullava la front en pujar una costera amb la motxilla a l'esquena, la gorreta al cap i la cantimplora penjada a la cintura, els rastreos que es feien a mitja vesprada, la gran remullada que ens va caure al Reatillo, la frescoreta de bon matí als braços i a les cames quan quasi no havia despuntat el sol, el dolç cansament de després de les marxes,  les llargues converses que es prolongaven fins a les cinc o les sis de la matinada, el somriure dels xiquets en començar un joc, les Celebracions que es feien ja de vesprada poc abans de sopar, la mirada de complicitat entre els monitors davant l'adversitat, la llàgrima furtiva que queia l'últim dia de campament,... tots estos records, de tant en tant, m'assalten a la memòria, i no puc menys que esbossar un breu somriure. 

La cançó de l'estiu.

Són les tres de la vesprada. Torne a casa del treball. Amb la camisa mig empapada de suor, encenc la ràdio del cotxe. S’escolta Bob Marley. No sé per què, em venen a la ment imatges paradisíaques de platges, palapes, caipirinyes i coses paregudes. Les vacances les he acabat ja i este més d’agost em toca treballar. La música emboira l’habitacle del cotxe. El ritme apegalós de la cançó, instintivament em fa colpejar d’una manera rítmica el volant amb els dits de les dos mans. Arribe a un encreuat. El semàfor el tinc en roig. Pare. Al carril del costat s’ha detingut un cotxe de color Blau. Per la finestreta abaixada s’escolta Ai si eu te pego, de Michel Teló. Es tracta de la cançó que podriem anomenar de l’estiu de l'any passat. La recepta és molt senzilla: una melodia enganxosa que no se’ns en vaja del cap en tot el dia. Un “estribillo” o tornada fácil d’aprendre, que ens parle de coses simples, senzilles i banals, a poder ser amb un grapat de monosíl.labs tipo “Xa-la-la-la-la”, “du-du-a” i coses paregudes, o a poder ser amb un contingut una miqueta picant. No massa, però sí el suficient i necessari com per a no ferir la sensibilitat ni de xiquets ni d’adults. I en últim lloc, se li ha d’acompanyar d’una xicoteta coreografia que entretinga i distraga a tots, menejant les mans, les cames, el tronc del cos, donant voltetes i botets, a poder ser animat per un o dos xicons fibrats que ensenyen i lluïsquen generosamente musculatura i tableta de xocolate; o bé xiconetes que insinúen o suggerisquen, també generosament, cossos esculturals, amb un vestuari tot cenyidet, alhora que mostren escots prominents. Si la cançó reuníx tots estos requisits, està prácticament garantit el seu èxit.

El semàfor canvia a verd. Pose primera. Accelere. El cotxe avança. Pose segona. Canvie l’emisora a la ràdio. “Xa-la-la-la-la-uoh-oh-oh”. S’escolta. “Un rayo de sol, uoh-ho-ho”. No deixa de ser curiosa la forma de promocionar la cançó de l’estiu al llarg de la història. Aixi, als anys 60, 70 i fins i tot els 80, quan la indústria discogràfica encara era un territori verge, la forma de promoció era per mitjà de la venda de discs vinilos, però sobretot per repetir d’una manera insistent i fins a la sacietat una i altra volta la cançoneta fins que per avorriment, a un li acaba agradant. Així ha segut fins a temps recents, en els que ja no en són tant les companyies  discogràfiques les que aposten per un determinat músic, sinò que n’hi han altres elements que també influixen. Així, grans multinacionals aposten als seus spots publicitaris per cançons repetitives, apegaloses i agradables a l’oïda com va ocórrer fa uns anys amb el famós “Del pita del” composta per Antonio Escobar Núñez i que va ser el tema principal d’un anunci de Coca-cola a l’any 2004, o del més que famós “Waka-waka” de Shakira, que va ser l’himne de la Copa Mundial de futbol de l’any 2010. La cançó de l’estiu és, per tant, a les radio fòrmules, el que un video viral és hui en dia a Internet. Per això mateix, s’aposta més per intentar aconseguir que una cançó es distribuïsca a través de la xàrcia, fins a arribar que es convertisca en viral. Quan tot el món parle d’ella, quan a tots els agrade la melodia i quan a tots els siga familiar la cançoneta, una volta s’ha popularitzat, a partir d’eixe moment ja vindran les promocions, les gales i els concerts. I és quan ja intervé la part crematística de la música.

Recòrrec tota l’avinguda de Pérez Galdós. Canvie la marxa. S’acaba la cançó. El locutor en presenta una altra. Un altre semàfor s’ha posat en roig. Pare. Escolte la nova cançó que punxen a la ràdio. Molts han segut els grups i els cantants que han aconseguit que la seua cançó siga la més popular de l’estiu. Entre altres podrien nomenar, entre els més recents, David Civera, Azucar Moreno, Ricky Martin, les Ketchup o King Africa, entre altres. Però el qui per damunt de tot i de tot va tindre la vareta màgica de la cançó de l'estiu, ha segut, amb diferència, Georgie Dann. De procedència francesa, es va establir a Espanya ja fa un  bon grapat d'anys. El seu primer gran èxit de l'estiu fou la cançó El Casatchok A este li varen seguir El Bimbó, Maccumba, Carnaval, carnaval, el Africano, el Chiringuito, la Barbacoa, el Koumbo, la Paloma blanca, el negro no puede,... He arribat a la porta de casa. Pose marxa enrere. Aparque. Puge les finestretes del cotxe. Apague la ràdio. Trac la clau del cotxe. Me’n vaig a dinar. La cançó de l’estiu s’evapora.

Roders, butonis i greixeros.

Socarrat amb el dibuix del butoni.

Tots hem segut xiquets alguna volta en la vida. I durant la infància hem tingut por a alguna cosa. N’hi ha qui li ha tingut por a la foscor i per adormir-se se li encenia una llumeneta lateral de colors. I si a mitant nit es despertava amb necessitat d’anar al servici, encenia totes les llums de la casa: les de la seua habitació, les del corredor, les del water,… N’hi ha qui la por li la ha tingut a l’aigua, de forma que, quan anava a prendre el bany a la piscina, a la platja o a qualsevol bassa que cubrira más amunt del melic, sempre es banyava amb flotador i maneguetes, fins a ser ja ben majoret. N’hi ha qui li tenia por a la soledat i mai volia estar asoles a casa. Però a banda d’estes pors naturals, sempre hi ha hagut una por inculcada pels majors per a atemorir els més menuts, sobretot a l’hora de menjar, per a aconseguir que s’ho acabaren tot. Deixant a banda expressions tan folclòriques com puga ser “Que venen els espanyols!” o “Que vé el Duque de Alba!”, que encara s’empra hui en dia per a fer por als xiquets belgues i holandesos, hui en dia la globalitat ha fet que a les nostres terres, la forma de fer por als xiquets siga amenaçant-los amb expressions del tipus “Que vé l’home del sac!”, o “Que vé el coco!”. Però antigament existien una sèrie de personatges que apareixien de tant en tant per la boca dels nostres majors en forma de roders que es convertien en un malson per als xiquets, sobretot per als malcreguts.

Començarem parlant dels greixeros. Eren homens que anaven pels pobles buscant xiquets per a traure-los la sang i transfusionar-li-la a persones malaltes de tuberculosi. No sabem si açò seria veritat o no, o més bé una rondalla, però conten les males llèngües que n’hi havia una volta una xiqueta que treballava servint a una casa de interna. Un dia, el seu novio la va vore un tant desmillorada i li ho va fer saber. Ella li va contestar que, de feia un temps a esta banda es trobava una miqueta fluixa. El xiconet li va preguntar si en la casa on estava servint, menjava o bevia alguna cosa. Ella va recordar que, de nit li entraven un gotet de llet per a agafar la son i que, de seguida quèia rendida. El novio, tement-se el pitjor, li va dir que eixa nit, no es beguera el got de llet, i que li fera un senyal per la finestra del dormitorio i entrarien ell i el seu pare. Així ho feren. Quan varen entrar, es varen trobar a la xiconeta mig estomordida i rodejada per un parell d’homens que, amb una xeringa a la mà, estaven apunt de clavar-li l’agulla per a extraure-li la sang. Esta història que, segons pareix, no deixa de ser no més que una llegenda urbana, com la de la xicona de la curva, ha servit per a fer por  a més d’un xiquet que no es volia menjar el dinar o el sopar.

Cas a banda és el del butoni. Representa una figura mítica pròpia de la tradició valenciana popular. Es tracta d’un personatge extremadament lleig que s’emprava per a amedrentar els xiquets roderets, tot i advertin-los que, si no es portaven bé, vindria el butoni. Es creu que és una representación del dimoni deformada per a causar una aparença encara més terrible. Fins i tot es troba representat a nombrosos socarrats, des de principis del segle XIV a Paterna. Sanchis Guarner, a “La ciutat de València”, ens parla del butoni com un roder producte de la guerra del francés i del bandolerisme que a principis del segle XIX hi va existir a les nostres terres. Per a fer-los front es va crear pel capità general de València una terrible policia amb una àmpla xàrcia de confidents que era anomenada la “ronda del butoni”, els membres de la qual duien llargues capes. La represió que va dur a terme fou molt intensa. Així, més de cent roders varen ser penjats a les forques de la plaça del mercat, prop de la Llotja. En l’actualitat, el butoni, els greixeros, el dimoni o qualsevol roder se’ns aparéix a cada dia, sense necessitat de mentar-lo, en forma de hipoteca, de crédit bancari, de rebut de llum, d’aigua o de telèfon. Que Déu nostre Senyor ens pille confessats!!

Arrós en bledes i caragols.

A mitant matí, dins d’un perolet, se li tira una xorritada d’oli, a poder ser generós. Es trossegen les bledes a trossos menuts, llevant del tall blanc els filets que, en paral·lel s’estiren amb el ganivet fins a deixar només la molla. Es ratlla una tomaca. Tot junt es sofreix. Una volta daurats estos condiments, s’ompli el perol fins a la seua meitat, d’aigua. Es deixa bullir fins a que estiga tot a meitat coure. Es trossegen unes creïlletes que es deixen caure dins del perol. Es deixa coure tot a l’hora. Una volta cuit, es pot afegir caldo concentrat, per a enriquir el dinar i un grapat d’arrós per cada comensal. També s’aboca un pessiguet de safrà per a donar-li color. Els més puristas afegeixen, a més a més una vintena de caragols avellanets, enganyats el dia d’abans davall el sol del terrat en ple migdia. Una volta està en el seu punt, es serveix i… a dinar!! O millor dit: a dinar. Sense els signes d’exclamació.

Eixe era el ritual culinari del dinar dels divendres en ca els meus pares. Dinar típic de l’horta, però que a mi no m’agradava gens ni miqueta. Però no n’hi havia més remei que menjar-se’l. No  n’hi ha una altra cosa, em renyia ma mare al vore els meus gestos de desagrado. I immediatament venia l’acossament sicològic propi de les mares. Quants xiquets pobrets en vullgueren i no en tenen… I d’eixa manera, mig renegant i quasi mig plorant, acabava per menjar-me’l quasi tot. Vinga, una altra més i prou. Au.

Les bledes creixien a la solada del camp que tenia mon pare a la Canal Fonda, a Paterna. Ell, amb una navaixa que duia sempre a la butjaca, tallava les fulles de la bledera pel tall, a socarrel, de forma que quan tenia unes quinze o vint fulles de bledes les feixava en una garba que nugava amb fulls de canya de vora riu o be amb fulles de xusca, que sujectaven fermament les bledes sense desfer-se el feix, fins arribar a casa. L’agricultura biològica ja existia en aquella època, que tampoc fa tant de temps. Els caragols avellanets creixien a la part de la boquera. Aprofitant que es netejava el caixer de les males brosses que allí creixien amb l’aixada, de tant en tant eixia al pas algun caragolet que altre que s’anava dipositant a una bossa preparada per a acollir-los. Una volta a casa, es buidaven a una ferrada, on es rentaven minuciosament, fent-los xocar els uns contra els altres, frotant-los amb les dos mans, davall del xorret de l’aigua corrent que anava rentant totes les immundícies. Una volta nets, es possaven dins d’un perol, amb un ditet d’aigua i amb tot el perímetre de la vora amb una alambrada de sal, per a que no pogueren escapar-se. Amb això i amb tot el sol del migdia els caragols traien tota la molla que es menjaria al dia següent a l’arrós en bledes, a la paella o al plat que després es cuinaria.

No guarde jo un bon record de l’arrós en bledes i caragols de la infància. Pero sí que en tinc una certa nostàlgia d’aquell plat que feia gust a llar i a horta, amb les bledes collides a la Canal Fonda i els caragols replegats a prop de la boquera i enganyats davall el tòrrid sól del migdia.

Pagar per respirar.

El passat vint-i-huit de juny, el Consell de Ministres va aprovar l’augment dels imposts sobre l'alcohol i el tabac, així com la creació d'un nou impost que gravarà els aires fluorats, que són els que n’hi ha als extintors, aerosols, aires condicionats i qualsevol tipus d'aparell que porte esta classe d’aire. Serà un impost que se li cobrarà al fabricant de gasos fluorats, als importadors o adquirents intracomunitaris d'estos productes, així com als revenedors. Després este tribut es repercutirà als consumidors. Escolte a la ràdio esta notícia el mateix divendres per la vesprada i mentre estic dins del cotxe parat davant d'un semàfor en roig, allò em du a la ment un record de la infància, quan encara a Paterna n'hi havia la sana costum de fer rogle a la fresca i pegar la xarradeta, a la porta de casa, on cadascun es treia la cadira o bé li servia de cadira improvisada el bancalet de l'entrada. Era a meitat dels huitantes. El Seat 131 ranxera i el Land Rover Blau, tots dos de la Policia Municipal custodiaven, a la Plaça del Poble, el terme de Paterna. A la confluència entre el carrer tort -actual Mestre Soler- i la plaça del Poble, en un rogle d'unes cinc o sis persones, n'hi havia una d'elles que es queixava de la pressió fiscal que en aquells temps patien els autònoms, així com els xicotets i mitjans empresaris. La frescor o la ponentada de la nit d’estiu, no recorde si seria al mes de juliol o el d’agost, envoltava les seues paraules. "Qualsevol dia ens cobraran per respirar!", es queixava, mentrimentres s’arremangava els camals dels seus pantalons de tela fins els genolls. Un altre contertulià que també tenia una situació tributària pareguda, assentia les seues paraules i menejava el cap donant-li la raó en allò que estava dient el primer interlocutor. De tant en tant, pujava o baixava algú pel carrer tort i saludava amb un discret “Bona nit”. Quan es tractava d’alguna persona coneguda, a banda de saludar, sempre feia algun comentari de l’estil “Caram, que be esteu ací a la fresqueta”. I el primer interlocutor contestava alguna cosa pareguda a “De moment, es lo únic per lo que no tenim que pagar”. Jo, que no devia tindre més de déu anys, no acabava d’entendre la situació. Pensava per a mí  "Hala, quina exageració! Cóm ens van a cobrar per respirar? I quí s’encarregarà de controlar les respiracions que ha fet cadascun? I si un respira més que un altre, pagaria mes? I si un aguanta la respiració pagaria menys? I si un pateix d’asma hauria  de pagar suplement? O estaria exonerat de pagar?” Esta classe de pensaments em venien a la ment a propòsit  de les converses d’adults que escoltava al meu voltant. Ara, als quaranta anys, recorde esta vivència personal i, donades les circumstàncies actuals de crisi i la fam de diners que totes les Administracions patixen, pense que probablement no aniria desencaminat del tot aquell primer interlocutor, quan, de forma irònica deia aquelles paraules de cobrar per respirar o per prendre la fresca. Jo, per si de cas, em vaig a apuntar a classes de ioga i fer a muntó d'exercicis de pranayama per a així deprendre a controlar la respiració. Només per si de cas.

Paterners de Paterna. Vicente Cardona Llabata.

L'altre dia vaig entrar a una llibreria del centre de València, on m'agrada anar de tant en tant i perdre'm entre piles i piles de llibres antics i moderns, entre anaquels, enciclopèdies i manuals de tot tipus, a poder ser amb un ditet de pols al llom. Buscant no res, vaig descobrir a una ignota prestatgeria, a l'altura dels ulls el llibre "Los puentes" de Vicente Cardona Llabata. La meua primera reacció fou de sorpresa. D'agradable sorpresa, en tropessar-me amb algo que no esperava, entre la incredulitat i la il.lusió. No m'ho vaig pensar dos voltes i el vaig adquirir. Pareixia que estava esperant-me a la prestatgeria des de tota la vida.

Quí era Vicent Cardona? Fou un paterner nascut el 2 de setembre de 1918, fill de Vicent Cardona Lerma i Josefa Llabata Sebastiá i germà de Dª María Luísa Cardona Llabata, mestra nacional a les escoles del Calvari i més tard, en tancar estes, al col·legi Cervantes. La seua passió pel teatre va fer que ja de ben jovenet formara part del grup de teatre "Grupo los 41". Ja de major va actuar a la companyia de teatre "Cuello duro" de la que era director D. Antonio Ferrandis, "El Coto", totes elles companyies de Teatre amateurs locals. No tan sols es va dedicar a la interpretació, sinó també a la seua creació, de forma que també va escriure diverses obres de teatre que en acabant varen ser estrenades per ells mateixos. Este va ser el cas de l'obra "Los Puentes", a la que em referia abans, que va guanyar el prestigiós premi València de Teatre a l'any 1965. En 1967 va guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l'obra "Desvío en el camino" i el premi Joan Sennet, amb l'obra "Les paraules i la urgencia". A més a més té estrenades les obres de teatre "Recuerda... lo que debes" i "Eixa extraña tutela".

Cal destacar la seua llavor com a corresponsal de premsa al periòdic "Las Provincias". Durant més de trenta anys. va escriure guions d'adaptació de novel·les per a televisió. També va col.laborar al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, amb articles literaris, sempre vinculats a la festa i a Paterna durant quasi cinquanta anys. En ells va tractar temes paterners diversos. De fet en un dels seus articles últims deia que el dia de demà, quan s'escriga la història contemporània de Paterna s'hauria de consultar els llibres de festes. Cal destacar, com a un dels seus mèrits que va ser un dels impulsors dels Jocs florals de la Vila de Paterna, allà pels anys seixanta, col·laborador i guionista en els actes de clausura i entrega dels premis. Així mateix, va ser membre del Jurat qualificador en diverses edicions. També va ser mantenidor en la presentació i proclamació de la Regina de les festes i la seua cort d'honor en 1969.

Tot este bagatge cultural i literari va ser reconegut en diversos homenatges que se li varen rendir en el seu moment com a paterner il·lustre i home de bé. Jo el vaig conèixer ja major, a l'última etapa de la seua vida. El recorde com un home prim i menut que passejava pels carrers de Paterna, especialment per la Plaça del Poble i els seus voltants, que era on vivia. Una volta sent jo un xiquet, era escolanet i després de la misa de les huit de la vesprada varem pujar varios xiquets al campanar, sense dir-li res al senyor rector qui, quan va acabar, va eixir al carrer i va rodar la porta amb pany i clau. Quan varem baixar del campanar varem vore que estàvem literalment tancats dins de l'església. A algú se li va ocórrer tocar les campanes per a advertir que estàvem allí tancats. Casualment passava per allí D. Vicent Cardona que anava cap a sa casa. Es va acostar a la porta de l'església perquè va escoltar unes veus de xiquets que eixien d'allà dins. Recorde que va dir "tranquils que ja hem avisat al senyor rector, que ve de camí". Quan obriren la porta varem vore un rogle de tres o quatre persones que es varen acostar per a vore què havia passat i per si podien ajudar en alguna cosa. Entre ells estava D. Vicent Cardona qui, prèviament, a l'altra banda de la porta, des del carrer, ens va tranquil·litzar als xiquets que allà dins ens havíem quedat tancats.

 Ens va deixar a l'any 2004, als 86 anys. Que estes humils paraules meues siguen un senzill, però a la volta sincer homenatge a la seua memòria.

La immediatesa

Si la finalitat de la comunicació és el transmetre un missatge un emissor a un receptor, els nous temps, però sobretot les noves tecnologies obliguen a la immediatesa i fins i tot a la instantaneïtat del missatge alhora que amplien considerablement l’arc físic d’abastament de la informació. Així, si abans unes senyals de fum abarcaven el camp de visió de les persones, hui en dia la comunicació telemàtica permet conèixer un fet que en este moment està passant a l’altra banda del món, com si estiguerem visquent-lo in situ. La videoconferència permet que dos persones que estan cada una d’elles en una part del món diferent puguen parlar i vore’s com si estigueren una al costat de l’altra. El telèfon i no digam el telégraf, s’han quedat total i absolutamente desfasats si els comparem amb el correu elecrònic, per exemple. En el seu moment, la infomació arribava a través d’estos canals perquè eren molt més ràpids que els que existien fin a l’època, com podia ser la carta o un colom missatger. Però, com hen dit, s’han quedat estos mitjans totalmente desfasats. Hui en dia ja només els utilitzen quatre romàntics –actualment s’ls anomenaria friquis- per a mantindre el record d’un temps passat que tal volta fou millor, o per que no en tenen ganes de conèixer noves formes de comunicarse o simplement per que sí. El cas és que quan es descobreix un nou camí de comunicació, a l’igual que quan es produeix un descobriment extraordinari, sempre sol ser el poder establit qui fa les primeres averiguacions, així com el seu primer desenvolupament. S’ha de resaltar ací la importància que té el desenvolupament militar en ese camp. Una volta superada esta primera etapa és quan vé la part comercial per a explotar económicamente el nou invent o el nou canal de comunicació. D’esta manera, començant pels més rics i continuant pels més capritxosos, o més bé a la inversa, arriba un moment en què es popularitza entre la societat, de forma que tot el món, absolutament tots, tenen al seu abast eixe nou invent, siga un telèfon mòbil o una tablet. És a partir d’este moment quan se li'n dóna les més diverses utilitats. L’executiu agressiu utilitza la seua tablet per a tancar algun negoci que duu entre les mans. El pare o la mare telefona el fill o la filla adolescent al mòbil per a demanar-li explicacions de on està en este moment i per què no ha tornat a casa a l’hora acordada. El jove que per mitjà de la xàrcies socials intenta trobar una persona amb quí quedar esta vesprada per a prendre un cafè  o per a anar a sopar esta nit. La novia que es troba a una boutique provant-se un vestit, tal volta el de la seua boda, a qui la seua millor amiga li va fent fotografies amb el vestit posat, que de immediat envia per missatgeria instantània a una quantitat indeterminada d’amigues, les quals no escatimen en comentaris de tot tipus al voltant de dit vestit. Múltiples són, per tant, les utilitats que es duen a terme. Totes vàlides i totes correctes. Conec el cas d’una xicona que acaba de tindre un fill preciós, no fa més de quatre mesos. Ella, en companyia de totes les mares primerenques que han compartit comare i hospital han creat un grup de missatgeria instantània, la finalitat del qual consisteix a posar  en comú qualsevol problema, dubte, suggerència o qüestió a la resta de les mares, per a que cada una d’elles puga expressar la seua opinió al respecte. Qualsevol d’elles pot preguntar cóm fer dormir a un fill ploró a les quatre de la matinada. O quina marca de potito és la més digestiva o té més o menys quantitat de lactosa. Inclús n'hi haurà alguna mare que deixarà escrita la farmàcia on més barats es venen els bolquers. Sempre n'hi haurà una mare amiga que, a qualsevol hora del dia o de la nit estarà disposta a escriure una resposta o donar un consell o a expressar una sana opinió. En este cas, les noves tecnologies han substituït el savi consell de la mare de la partera.

Fins ací arribà la riuada...

Feia temps que no en teníem notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla, collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé, no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del nostre amic i poeta.

Quina lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari, poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el llibre Desgracià la pluja les banderes i al juny va resultar guanyador del IV Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em moriré d'amor. Eixe mateix any també publicà Ex-vot. A l'any 1998 publicà  Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la convocatòria de 1997. Antara i A l'entrada del temps fosc es publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus incertum en el 2000. Al 2002 guanyaria el III premi de poesia Antoni Matutano de la vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres Valencianes.

La meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix. Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!

XXXI

(cançó de Bétera)

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer.

(s’escolta una nit d’albades)

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,

flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler

seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo vull fer

és doldre’m amb espines de Roser.

A la ziga-zaga el món sencer

que mamprèn i acaba al teu carrer.

XXXVI

M’agradaria poder traçar, ràpid,

una ratlla a considerable altura

a les parets del teu carrer

i escriure FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA.

Per a marxar caminant, carrer avall

o barranc avall, que ja no ho sé

ni vull saber-ho, si sóc persona

o aigua amarga. Dir que fins ací,

fins aquest punt i dia exacte,

arribà la riuada del teu amor,

o de l’amor per tu. Deixar

la ratlla i anar-me’n del tot

Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás.  Ed. Germania. 2013.

Paterners de Paterna: La Torre.

A este blog comencem una secció nova que anirà enllaçada amb una etiqueta, que anomenarem “Paterners de Paterna”, on parlarem, cullereta a cullereta, d’aquells que han nascut, viscut, treballat o mort a Paterna o per Paterna. En esta primera entrada parlarem del primer paterner o paternera que ho és en quant a antiguitat. De fet, està present pràcticament a totes les cases. La seua imatge presidix els rebedors i els menjadors de moltíssimes llars en forma de fotografia, de quadre o, fins i tot, d’escultura. De fet, està present inclús a la simbologia local: a l’escut, a la bandera i a l’himne. A l’altar major de l’esglèsia de Sant Pere, al lloc on pren cadira la presidència eclesiàstica n’hi ha una representació de la mateixa. Es tracta, com ja haureu endevinat, de la nostra Torre, negra i moruna, tota envoltada de coves i de piteres.

Tal volta parlar de la torre de Paterna a hores d’ara, després de que tants i tants paisans nostres ho hagen fet ja d’ella al llarg de la història local, siga un tant reiteratiu per no dir redundant per la meua banda. Qué podem dir de nou d’ella? La veritat és que el fet de que algún escriga novament sobre la nostra torre demostra que, encara que passen els anys, continua sent un referent per a tots els que dia a dia xafem el nostre poble. Rafael Alfonso Barberá a les Notas para la historia de Paterna, ens diu que a un socarrat es va trobar una inscripció en àrab que, traduïda diu que “Batrium Atlili ens va construir esta torre que es va alçar per a honrar el ja recordat Ahmar Azrac…” Des d’aquell moment, fins a l’actualitat ha estat present al imaginari colectiu del nostre poble. Va ser lloc de vigia del terme, vivenda, diana de raigs, model de pintors, inspiració de poetes… Al mateix temps, ha segut testimoni de tants i tants fets ocorreguts: Guerres, revoltes, bombardejos,… Va ser testimoni de la rendició pacífica de Paterna al rei en Jaume I, de les guerres de la unió, de la lluita contra els francesos, de les guerres carlistes, de la guerra civil,… però sobretot de la vida quotidiana de tants i tants paterners que a la seua ombra han jugat, han passejat o han festejat, i que fa que siga l’edificació del nostre poble que més vivències ha gaudit al llarg de la seua existència. Com a exemple de dita quotidianeïtat, direm que quan es feien maniobres i pràctiques de tir als terrenys militars, per a que els llauradors que tenien fanecades als seus voltants no s’hi acostaren, pel perill de rebre el impacte d’una bala o l’esplosió d’una bomba perduda, es penjava una bandera roja a l’alt de la torre per a indicar que n’hi havia pràctica de tir i, per tant, perill. A l’any 1796, el rector de Paterna, D. Pedro Juan Durá va dirigir una carta al Diario de Valencia on contava un succeït que va ocòrrer a la torre i que va conmoure a tot el poble amb un raig que va caure sobre la mateixa i que va matar un pare i la seua filla, que la habitaven. A l’any 1930, a un dels primers Jocs Florals de Paterna, Conchita Belenguer va guanyar un premi literari amb un poema anomenat Lo guarda del terme on exalta el nostre més important monument. A més a més, grans poetes de la nostra literatura contemporània han parlat d’ella. Vicent Andrés Estellés la nomena a algun poema seu dient “Els matins de Paterna i les nits de Paterna (¿sabeu bé si la torre és àrab o romana?)”. Xavier Casp i Miquel Adlert Noguerol varen crear l’editorial Torre, on es varen publicar en valencià obres imprescindibles de la nostra literatura de postguerra. Ni què dir té d’on prové el nom de dita editorial.

Però no tot és llum i literatura a la seua història. També té les seues ombres. N’hi ha una llegenda que diu que on hi està l’aljub, d’allí eixien una serie de passadissos per a fugir en cas d’atac per part dels cristians als moros. Encara que mai s’ha pogut demostrar, n’hi ha qui afirma que encara existixen. Cal nomenar també el tranformador de la llum que se li va adosar, enllegint la seua imatge. I cóm estigué a punt de ser venuda per part d’una corporació municipal, ja fa moltíssims anys, perquè es considerava un objecte inútil.

Al final dels seixantes del segle passat va ser restaurada. El 1971 va ser declarada monument historicoartístic de interés local. A partir d’eixe moment ha segut lloc d’encontre dels paterners. Des de les seues escales s’ha fet la crida a les falles, el pregó de les festes del Santíssim Crist de la Fe,… N’hi ha una imatge que reflexa la nostra intrahistòria des de l’espill de la torre. I és la fotografia feta per Mario Costabella al final dels setantes i que fou portada del llibre de festes de 1979. En l’actualitat conserva un aire senyorial alhora que pleveu. Des de l’alt del tot es divisa Paterna sencera. I en dies clars, tal volta es contemple el mar. Això si no fos per les grans edificacions que han crescut com a bolets per tota la nostra geografia.