La informàtica i les paraules.

Cóm ens ha canviat açò de la informàtica. No només en els nostres usos i costums quotidians sinó que, a més a més, ens ha variat el vocabulari que habitualment  gastem. Açò ha fet que, paraules que fins a fa poc de temps tenien un determinat significat, ara n'han adquirit un de nou, a més del que ja en tenien, que fa que s'hagen convertit en polisèmiques. Un ratolí sempre ha segut una rata xicoteta que ha ocasionat més d'un  esglai en les persones. Amb açò de la informàtica ha passat a ser, a més, un dispositiu d'indicació mogut a mà en una superfície plana. Per la forma del seu disseny, els americans que són els qui van al capdavant de les noves tecnologies, li varen denominar "mousse" i d'ahí va passar al castellà i també al valencià.

A l'igual que esta paraula, molts altres temes informàtics han tingut el seu origen en una paraula anglesa que s'ha traduït pel seu significat literal. Així, quan parlem de "columna", com a tal entenem aquella peça arquitectònica, generalment de forma cilíndrica, molt més alta que ampla que serveix de sosteniment a un sostre, arc, etc, o bé d'ornament o de monument quan està aïllada. De l'anglés "column", en el món de la informàtica és en tota disposició d'elements discrets en dues direccions perpendiculars (matrius, tarcles, etc), conjunt d'elements al llar d'una d'elles, especialment la vertical, contrastant amb els de l'altra direcció, que composen la fila.

Més gràcia ens fa als qui hem viscut en un ambient més bé agrícola la paraula "camp", per als que sempre ha segut un espai de terra plana destinat a cultiu de sembradura o d'arbres fruiters. En el món de la Informàtica, es tracta d'una subdivisió, en un arxiu, d'un enregistrament que equival a la quantitat més menuda de dades que, des d'un cert punt de vista, es pot considerar com una sola entitat. En anglés la paraula original és "field". Continuant en els temes agrícoles, un marge és la vora, especialment d'un terreny o altra cosa que forma graó o desnivell. A l'anglés la paraula és "margin". I per a la informática és cadascun dels espais blancs que es deixa tot al volt d'una pàgina.

Però no tan sols ens ha donat significats nous a les paraules que ja existeixen, com poden ser les paraules "Executar", "icona" o "menú", entre altres. Hi ha paraula que, no existint en valencià, s'ha optat per adaptar-la gràfica i fonèticament i s'utilitza d'eixa manera. Així, la paraula anglesa "chat", vol dir" Conversa", "tertúlia" i en valencià l'hem adaptat com a "Xat". A més a més, la hem verbalitzat, de forma que, de xat, hem creat el verb "xatejar".

Molts són les paraules que han anat apareixent com si foren bolets, al voltant de la informàtica. No hem de fer més que donar una ullada al nostre voltant per a constatar-ho!!

Paternateca.

Si la història és aquella ciència que es dedica a estudiar el passat de la humanitat, dins de l'estudi d'esta disciplina trobem el que podem anomenar la intrahistòria. Amb este concepte parlem de la vida tradicional que serveix de decorat de la història més visible. Es tracta de tots aquells fets que han ocorregut, però que a penes es publiquen als mitjans de comunicació. És allò que està a l'ombra dels fets més coneguts històricament. Es tracta de la història quotidiana, la de tots els dies que vivim tots en primera persona i que no apareix als periòdics. El  recentment publicat Diccionari Normatiu Valencià (DNV), de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens la defineix com  la "vida tradicional i domèstica que servix de fons permanent a la història canviant i visible". L'exemple paradigmàtic seria la sèrie de televisió "Cuéntame" que, a partir de la vida quotidiana d'una família mitjana se'ns conta la història més recent viscuda per nosaltres.

A tots els pobles sempre hi ha existit una persona que s'ha encarregat de recopilar els fets més rellevants que s'han dut a terme a la seua època així com d'investigar fets passats. D'esta manera trobem a Paterna persones com Ernest Ferrando, Vicent Cardona, Rafael Alfonso, o Armando Cervellera entre altres, a l'igual que a Manises era José María Royo o al Villar Vicente Llatas. Tots ells, amb molta voluntat i il·lusió han anat recopilant fets contemporanis seus, així com han anat investigant  sobre fets passats.La tecnologia utilitzada per totes estes persones era bàsicament la màquina d'escriure i el paper de calc, així com un domini extraordinari per a desenvolupar-se entre polsosos lligalls i fitxes manuscrites. El pas de la màquina d'escriure a l'ordinador és un fet que s'ha produït recentment. Es tracta d'una ferramenta imprescindible en l'actualitat i n'hi ha que destacar que els historiadors locals actuals, començant per Vicent Cotolí, probablement el més veterà i concloent amb Camilo Segura, Cronista oficial de la Vila, l'utilitzen ja.

Si a tots estos elements els  afegim, a més a més, l'us de la tecnologia informàtica web que facilita la possibilitat de compartir informació, la interoperatibitat, el disseny centrat en l'usuari que li permet interactuar i col.laborar entre si com a creadors de contingut generat entre totes les persones en una comunitat virtual, per mitjà dels servicis d'una xarxa social o d'una aplicació web o d'un servici d'allotjament de vídeos, es a dir, i en definitiva, si a la intrahistòria de Paterna li apliquem la tecnologia web 2.0, serà aleshores quan estarem parlant de PATERNATECA.

Perquè, què és sinó Paternateca? Entitat constituïda legal i formalment com a associació, es tracta d'una iniciativa que preten salvaguardar la memòria i la cultura del nostre poble, emprant, per a la seua difusió, les ferramentes informàtiques que hui en dia estan a l'abast de qualsevol persona de mitjana formació: Una pàgina a una xarxa social com és Facebook o Twitter, una pàgina web on estiga allotjada tota la informació que, d'una manera altruista aporte tot paterner i que qualsevol persona des de qualsevol lloc del món puga consultar fàcilment. Es tracta d'una tasca laboriosa, complexa i delicada de replega de material gràfic de tot tipus, però enriquidora en quant els seus resultats.

En conclusió, el lema de "recuperar el passat per a mirar cap el futur" és un repte ambiciós que, estic ben segur, arribarà a bon terme. Perquè, tal i com resa el crit de guerra de Paternateca, "La història de Paterna la anem a fer entre tots!!", és pur reflex del que realment es pretén amb esta iniciativa, ja que la col·laboració de tots és fonamental i la millor forma de fer història com a poble. I eixa serà la millor herència que podem deixar a tots aquells que ens precediran.

https://www.facebook.com/pages/Paternateca/330151790399767?fref=ts

Històries de monopatins i bicicletes.

Un dels carrers que dóna a la plaça del Poble a Paterna, és el carrer Mestre Canós, tradicionalment conegut com el "carrer de la fàbrica". Comença en el cantó de la farmàcia, on hui en dia ja no n'hi ha farmàcia, i acaba al bar San Pedro, tot desembocant a la plaça del poble, lloc de reunió dels paterners. Es tracta d'un carrer que va de baixadeta, fa una miqueta de corba cap a la dreta, tot prolongant-se una volta passada la plaça. pel carrer Vicent Cardona, amb una pendent menys pronunciada, fins a arribar a l'estació del trenet, on ja s'acaba el poble i comença l'horta al camí de l'estació. Este carrer mestre Canós deu el seu nom a D. Francisco Canós Sanmartín, mestre que va exercir a Paterna, de l'any 1888 al 1891. La baixadeta natural d'este carrer, fa que siga molt golosa per a que els xiquets, utilitzant qualsevol mitjà que porte rodes, bé siga un monopatí, bé siga una bicicleta, es deixen caure des de la part més alta del carrer, en caiguda lliure, sense frens, fins a arribar a la plaça del poble on ja, amb una xicoteta tombadeta o una simple frenada, es fa parar el vehicle en qüestió. Els més atrevits, encara s'arrisquen a continuar rodant pel carrer Vicent Cardona, amb contacte ja amb el trànsit rodat, fins que el seu vehicle es va parant de forma natural.

Allà a mitant dels anys noranta, no recorde quan fou, però imagine que seria en primavera, ja tocant l'estiu, n'hi hagué un grupet de xiquets que, per les vesprades es dedicaven a practicar este arriscat esport. Una vesprada d'aquelles, era dissabte, varen començar a llaçar-se els xiquets. Ara l'un, ara l'altre, una i altra volta, tot fent la seua delícia i la reprimenda d'algun que altre transeünt que, de moment, veia en perill la seua integritat física i a la qual aquells xiquets feien cas omís. N'hi hagué  un que es va seure al seu monopatí i el va deixar caure des de la porta d'on estava el Centre Musical, sense adonar-se'n  que en eixe moment estava eixint la gent de l'església, de misa de huit. Aquell xiquet no va poder frenar a temps i es va estavellar contra aquella massa de gent. Allò pareixia una partida de bolos, quan es llaça la bola i esta en fa caure tres o quatre, igual. Afortunadament este fet no va passar més enllà d'un "sustet" i alguna xicoteta contusió sense importància. Però el més graciós fou que, una volta va passar tot i la gent es va calmar, una dona que eixia de missa i que va ser atropellada i voltejada, la caiguda va fer que les claus de sa casa, que les duia a les mans, volaren per l'aire i es perderen per la plaça. Després d'estar mitja hora tots buscant per la plaça les claus, per allí no apareixien. Allí hi havien set o huit persones buscant pel carrer, per la porta de l'església, pel seu cancell, per la vorera,... fins i tot mirant per tota la plaça, però allà no apareixien les claus. Al dia següent quan aquella dona estava començant a plantejar-se el canviar el pany de la porta de sa casa, va rebre una telefonada. Era un senyor del poble, també damnificat per l'atropello. I era per a comunicar-li que les claus de sa casa les tenia ell. Pareix ser que al caure aquella dona i volar les seues claus per l'aire, per pura casualitat varen anar a parar a la butxaca de l'americana d'aquell home. I fou quan va arribar a sa casa i se la va llevar quan se'n va adonar. I una volta més en la vida és quan un observa cóm les casualitats del món, com sempre, fan de les seues.

Badallar.

Després d'estar una llarga estona sense parar de treballar, note que, de repent i sednse adonar-me'n apenes , se m'obri la boca fins a extrems insospitats en un moviment espasmòdic que em fa inspirar bona quantitat d'aire i a continuació li segueix una expiració prolongada que em fa buidar els pulmons de tota eixa quantitat d'aire, d'un colp inspirat. Ha segut un badall d'estos d'antologia que, probablement en els anals de la història encara no estiga ni registrat. N'hi ha que vore quina cosa més simple i alhora complicada és açò de badallar. No n'hi ha ninguna norma escrita al respecte. Se'ns apareix de sobte, com si fora una mala gana, influenciat per la fam, la son, el cansament o el fastidi. I ens fa gaudir d'un cert plaer que ens fa desconnectar durant uns segons de l'activitat que en eixe moment estem fent.

N'hi ha qui badalla obrint la boca, ben oberta, com si d'un precipici es tractara. N'hi ha qui l'acompanya de banda sonora original gutural, el soroll de la qual guarda una relació inversament proporcional al número de persones que en eixe moment ens acompanyen, així com el grau de confiança que tingam amb les mateixes.Així, contra menys persones n'hi hagen en eixe moment al nostre voltant i més confiança tingam amb elles, més sorollós serà el badall en qüestió. I al revés: Contra més gent n'hi haja al nostre voltant i menys confiança tingam amb ells, més discrets serem amb el nostre badall.

N'hi ha qui, a més a més d'obrir la boca acompanyada de banda sonora original gutural, l'acompanya, a més a més, d'una extraordinària coreografia en la qual, estirant els braços com si es tractaren d'aspes de molins de vent, es desperea per a desentumir-se els músculs del cos. N'hi ha qui -estos són els més sibarites de la badallada-  a més a més es posen dempeus i arquegen l'esquena tot deixant caure el cap cap enrere, al mateix temps que llancen els punys contra l'aire, en creu, tot i estirant cadascun dels músculs del seu cos. A estos últims se'ls sol vore al llagrimall cóm els brota alguna llàgrima de plaer que sol fer un xicotet solc al llar de la galta i acaba anant a parar al coll de la camisa. Açò és ja per a nota.

No deixa de ser curiós el grau d'empatia i de complicitat que arrastra un badall de forma que, quan un du a terme esta acció, tots els que estan al seu voltant, acaben badallant com si d'un concurs, amb premi suculent inclòs, es tractara. Però encara que els més educats acaben col·locant la ma a la boca, per a no apegar el badall als demés, doncs no n'hi ha manera. Al final acaba tot el món obrint la boca, encara que no es tinga ni gana, ni set, ni estiga cansat. Són els misteris de la natura, per als quals no en tenim, de resposta., El que sí que veig és que tu que m'estàs llegint, ja has badallat més de tres voltes seguides des de que vares començar a llegir esta entrada. Així que, per a evitar avorrir-te més, ho deixarem ací fins a una altra vegada.

Xiquets.

Sempre ens ha cridat l'atenció la tendresa que l'espontaneïtat dels xiquets a la seua vida quotidiana transmeten. Sempre ha segut motiu de gràcia més d'una eixida infantil que ens ha fet al menys somriure. Fins i tot quan ha produït algun tipus de prejudici sempre s'ha conclòs amb una benèvola reganyina, perdonada per la innocència del xiquet que, sense voler ha dit el que no havia de dir, ha tocat el que no havia de tocar o ha trencat el que no havia de trencar. Dóna igual l'època que siga. Canvien les persones, però les circumstàncies venen a ser més o menys les mateixes. Així, el poeta Vicent Andrés Estellés contava a una entrevista que li feren ja fa més de trenta anys que un dia va anar amb la seua filla pel centre de València. Varen entrar a la Catedral i es va acostar a l'eixida de la porta romànica. A un cantó s'hi troba la tomba d'Ausiàs March. I a la seua filla li va dir: "Mira, ací està soterrat el poeta Ausiàs March". La seua filla en eixe moment es va posar a plorar. El seu pare, sorprès, li va preguntar "Per què plores?" I ella li va contestar "Es que era molt amic teu, no?".

La gràcia dels menuts no té límits i la seua imaginació tampoc. I gràcies a les xàrcies socials hem trobat un nou canal per a comunicar-nos-en. L'altre dia un bon amic, bibliòfil per excel·lència, penjava un comentari a una xàrcia d'allò que li havia dit la seua filla. Pareix ser que el meu amic tenia per damunt de la taula un llibre amb una cinta de punt de lectura, que penjava per la part inferior del llibre uns cinc o set centímetres. I la menuda, al vore-la, li va dir "Pare eixe llibre té llengua de serp", tot i deixant al meu amic sense capacitat de resposta pel seu enginy i la seua imaginació.

Tots hem segut xiquets alguna volta i tots guardem el record d'alguna xarrada o d'alguna situació que ha causat sorpresa, admiració o algun somriure en els nostres avantpassats. Recorde una vesprada que mon pare estava mirant al televisor una correguda de bous. Quan arribà la sort o el terç de les banderilles, en aparèixer el torero fent cabrioles davant del bou, amb les banderilles a la mà, li vaig preguntar a mon pare: "Pare, on va eixe home amb ciris de clavariessa a les mans?".

Però una situació que em conten que vaig protagonitzar, o millor dit, una xarrada que vaig soltar, d'estes de les que no sap un cóm ni per on eixir fou una volta, de menut -jo no ho recorde, però m'ho han contat- a la plaça del Poble, de Paterna. Estava amb els meus cosinets i algun que altre amiguet,  crec que mirant alguna cavalcada o alguna processó, amb els meus pares, els meus tios i alguna que altra amistat. Crec que era estiu i em pareix que era per a l'ofrena de les alfàbegues de les agosteres, un tòrrid 14 d'agost  a les darreries dels setantes del segle passat. Estant mirant l'ofrena va passar una dona, amiga de la família. Després de saludar-se els majors i preguntar-se pels seus, aquella dona va mirar aquella florida de xiquets que allà estàvem i va dir "Ui!! Quins xiquets més bonicos!!. Au, anem a ca la gorda, que vos compraré una mesureta de caramels". I diuen que jo vaig dir -no ho recorde- "Jo no vull caramels!! Jo vull una ensaïmada i un bollo de xocolate!!".

Rebaixes.

 Han passat les festes de Nadals, les de cap d’any i també la festivitat dels reis mags, amb la corfa de comercialitat que el pas del temps ha anat incorporant a estos esdeveniments, com si d’una costra sanguinolenta es tractara. Però encara que s’hagen evaporat els bons sentiments i millors dessitjos com si fos un núvol de vapor d’aigua, hem tornat a la rutina quotidiana dels dies, tot i conservant eixa aura de mercantilisme, amb les rebaixes que han començat ara. Si encara no ens hem recuperat de les despeses i els excessos comesos estos nadals, de nou ens sedueixen les botigues i els grans magatzems, amb productes de preus increïbles, amb gangues irrebutjables i ofertes sensacionals a les quals és impossible dir que no. De nou ens tornen a aparèixer als televisors les imatgens d’una massa invicta de persones a la porta d’uns grans magatzems esperant que s’òbriguen les seues portes per a entrar, a l’estil Atila i, com si no n’hi haguera amo, per a liquidar tots els productes que a les prestatgeries se’ns ofereixen d’una manera quasi innocent però sàviament calculada per importants estudis de mercat que, d’avantmà ja saben els beneficis que obtindran amb la venda de tots aquells productes. Alli hi trobem una jaqueta que està molt bé de preu, uns pantalons amb un quaranta per cent de descompte, una camisa a joc amb els pantalons, que a un li fa pensar el següent: “Xe, quina llàstima. Que no m’enduré l’equipatge complet? I així, d’eixa manera, acaba tornant-se’n un a casa amb les mans plenes de bosses estampades amb la propaganda dels grans magatzems on hem fet fira, amb la il·lusió per estrenar allò que ens hem comprat i les butxaques escurades d’una forma tan neta com els creatius dels grans magatzems han sabut dissenyar amb quatre mesos d’antelació. Un any més, la costa de gener ens torna a vindre més costera cap amunt que mai.

Cap d'any.

Ara, quan a penes queden unes hores per a que el 2013 siga el record d'un temps passat, tanque els ulls i faig un xicotet balanç d'este any que ara conclou. Pense en totes i cada una de les coses bones que m'ha donat el 2013. En cada gota de felicitat viscuda, en cada copa d'alegria beguda, en cada pastisset d'esperança mossegat. Cadascuna d'elles la col·loque en un plateret d'una balança de les antigues, de dos braços. I a l'altre plateret l'òmplic de les llàgrimes dels moments trists, de les gotes de suor del treball d'enguany, de la fel de les paraules que hauria d'haver dit i no vaig pronunciar, tal volta per por o per vergonya. I amb els ulls tancats, com si de la deessa Iustitia es tractara, enlaire la bàscula com si fos una romana per a sospesar els bons moments i els roïns. Dels bons, em quede amb el regust dolç del bon moment, com si d'un caramel de fresa o de llima es tractara. Dels moments roïns em quede amb la lliçó apresa, amb pissarra i clarió inclosos. Perquè dels fracassos és d'allò que més s'apren.

En el moment actual de la meua vida en el que la botella no la veig ni mig plena ni mig buida, sinó en la seua meitat exacta, tan sols li demane al 2014 que els bons moments que m'esperen en el nou any siguen infinitament superiors als viscuts durant l'any passat, en companyia de les mateixes persones amb les que els vaig viure. Tal volta alguna més, però de cap manera amb ninguna menys. Que els moments roins no siguen més que una gota d'aigua o una respiració mal feta. No sabrem mai què serà allò que ens té predestinat el futur ni tampoc el que ens esdevindrà a nosaltres i als nostres. Que cada dia del'any nou que ara comença, siga un nou mamprendre, una nova entrega, una nova esperança i una nova il·lusió per a nosaltres i els que ens envolten. Perquè les coses menudes són allò que ens sostenen i ens alenen a continuar treballant i lluitant en el dia a dia, a cada instant i a cada pensament per a fer, entre tots un món i un demà millor.

De tot cor vos desitge un feliç 2014!!.

Nadals.

Conten que hi havia una dona que el dia de Nadal, de bon matí se'n va anar al forn a fer una panera de coques i de pastissets per a Nadal. Així li ho va dir el seu home el dia d'abans. "Demà fes una panera de pastissets per a Nadal". I així ho va fer. A l'obrador del forn va pastar, va deixar fermentar, va coure i va arreglar amb molta cura aquelles peces de rebosteria dins d'una panera, la va tapar amb una tela i se'n va anar cap a sa casa. Com era una dona molt obedient a les directrius del seu marit, en el camí que hi anava del forn a sa casa, a tots els qui veia, els parava i els preguntava "Escolte, vostè és Nadal?" I el seu interlocutor li contestava "No". I ella li deia "Ah val, moltes gràcies". Així va succeir amb tRes o quatre persones amb les què va coincidir al carrer. El següent  amb qui es va entropessar fou un home. "Escolte, per favor, vostè és Nadal?", li va preguntar aquella dona innocentment. Aquell home, que estava més sord que una rella, va entendre que li deia "Escolte, per favor: Hui és Nadal?" I sense dubtar-ho li va respondre "Sí" I la dona aquella, li va dir "Pues aleshores, tinga, açò és per a vostè". i li va donar aquella panera tota plena de llepolies nadalenques tal i com li va encomanar el seu marit. 

Este conte o rondalla nadalenca que escoltava de menut de llavis de mon pare i que em consta que ha passat de pares a fills almenys com a mínim un parell de generacions en arrere dels meus avantpassats, em feia il·lusió deixar-vos-el per escrit per a la posteritat, en una data tan significativa com és el dia de Nadal. Perquè estem en  la època de l'any en la qual tornem a ser xiquets de nou entre els xiquets, en què tornem a renàixer en nosaltres mateixos per a ser una miqueta millor. Per això, Nadal hauria de ser tots els dies de l'any i no només el 25 de desembre. No ens deixem enlluernar pel reflex de les lluminàries dels grans magatzems, que llumenen tota la nit sense adonar-se'n que estan donant llum. La nostra claredat, la de les persones de bona voluntat, és molt més forta encara.

Amb tots els meus millor desitjos de pau i de felicitat. Que sempre siga Nadal en el vostre cor!!

Taronges.

A finals dels huitantes n’hi hava un grup de música anomenat Danza Invisible que va tindre un gran èxit amb una cançó anomenada Sabor de amor on, en la seua lletra, al final de la cançó, com a colofó, deia “Besarte es como comer naranjas en agosto y uvas en abril”. Els que ens hem criat en una cultura més bé agrícola, de l’Horta, on la taronja era la font principal de cultiu,  esta lletra ens feia molta gràcia, a diferència dels xicons més de capital, perquè en aquella època en què l’agricultura intensiva no estava encara tan desenrotllada, com ho està en l’actualitat, qualsevol persona savia que les taronges venien a partir de la tardor. “De la Purísima en avant, les de la Canal Fonda. I les de la Corrucossa, en passar reixos”, deia mon pare.

I és que el calendari de recol·lecció de cítrics a Paterna, començava el dilluns següent a l’últim diumenge d’agost, és a dir, el dia del Santíssim Crist de la Fe, dia de festa gran al meu poble. El llaurador aprofitava aquella efemèrides per a descansar, eixir en la cordà, anar a missa major, dinar en família i per la vesprada anar a la processó. I al mateix temps, aprofitava eixe dia el corredor de Pascual Hermanos per a fer una passejada pels bancals del terme i pegar una ullada a la collita propera i comprovar que la grossor de les taronges era la correcta, que l’última pedregada no havia afectat en absolut al camp, que s’havia sulfatat contra la serpeta i que la corfa de la taronja estava neta i pura com l’ànima de l’amo del camp que fervorosament besava els peus del Crist al mateix temps i amb la mateixa devoció que el corredor acostava la pituitària a la taronja per olorar-la i comprovar el seu estat per a la campanya citrícola d’eixe any.

Després venia la visita oficial al camp per part del corredor, el preu a ull o a pes, la discussió perquè el preu de l’arrova era el mateix que l’any passat, mentre que el del guano l’havien pujat a la cooperativa, a l’igual que el sequiatge i la contribució, i que si l’any que ve m’ho deixe i que es perda el camp i coses paregudes, eren els arguments que s'esgrimien entre el llaurador i el corredor, endolcits amb gesticulacions amb els braços, fins que s’arribava a un acord en quant al preu i es xocaven la mà. I allò ja era tracte tancat. A partir d’eixe moment, el mal de cap o de ventre, estava en mans de la meteorologia. Cara a l’hivern, un dia feia fred, un altre plovia i l’altre gelava. La temperatura de l’aeroport de Manises, donada a la ràdio i a la televisió, era la referència obligada, si bé el termòmetre casolà per excel·lència era la persiana de casa de forma que, quan bufava l’aire i feia colpejar-la contra la finestra, mon pare, en lloc de lamentar-se per la persiana en si i dir:”Ai, la persiana”, més bé deia “Ai, les taronges”. Cada sacsejada era un parell d'arroves de taronges en terra. Eixe patiment era constant fins al dia que telefonava el corredor per a anar a collir, normalment d’un dia per a l’altre. A punta matí, els collidors mamprenien entre la rosada del matí, la foguera que a alguna claror del camp es feia per a calfar el cos i torrar l’esmorzar, i alguna blasfèmia que altra. Un a un, anaven traient els caixons del camp, al muscle dels collidors, en fila índia, caminant per damunt d’un marge de terra, amb la mà esquerra recolzada a la zona lumbar, mentre amb la dreta subjectava l’ansa del caixó per a que no es volcara. Després de pesar-los, s’anaven carregant al dalt del camió, ben arreglats per a que caberen el màxim possible. Una volta collit tot el camp, sols faltava cobrar, operació que es feia una volta passades les falles, o com a molt, abans de Pasqua. I de nou, tornava a comença.el cicle de la vida.

Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.

Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra»”. I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per “Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.

Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich.

A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.