Aniversari

Hui és el meu aniversari: Sí. Hui, onze de gener, és el dia en el que cumplisc anys. Quaranta dos. No. No els oculte: Quaranta dos, torne a repetir. Encara estic en una edat que es pot dir tranquil.lament; sense por de que et miren amb una certa consideració i respecte. No sé si ben cumplits o no. Jo crec que sí, o al menys això em diuen els qui m'envolten, no sé si amb més carinyo que llàstima o amb més apreci que estima. No sé si tinc més anys que vida o més vida que anys. Perquè cumplir anys és el primer requisit per a viure. I viure no és més que el deixar-se dur per les circumstàncies que a un l'envolten. Un professor de Dret Civil que vaig tindre en segon de carrera deia que " un no és allò que un vol ser, sinò més bé allò que a un li deixen ser en la vida i que, a poc a poc va sent". I he de reconèixer que al llarg de la meua vida, en el camí he anat aconseguint aquelles xicotetes metes que la propia vida et va donant en comptagotes. I ara que estic a l'equador de la mateixa, només li demane a estos tres-cents seixanta cinc dies que ens venen per davant, que jo done tot el millor de mí mateix, de la mateixa manera que cadascun d'estos tres-cents seixanta cinc dies em donaran el millor de si a mi mateix. I és que serà en el dia a dia, en la distància curta, en el cos a cos rere la trinxera de la vida, on millor ens medirem les forces este nou any i jo mateix. A poc ha, vaig llegir que Manuel Vicent, a la seua columna setmanal, en la contraportada de El País, deia que " No hay viejo que no pueda vivir un año más ni joven que no pueda morir al día siguiente". I jo, que  em trobe al bell mig de la vida i que acabe de mirar a la mort amb cara de gos, quan arribe el meu proper aniverari, no sé si seré més ric o més pobre. Si viuré ací o viuré enllà. El que espere de veritat és que les experiències que vaig a viure al llarg d'este any m'enriquesquen de tal forma que, quan complisca els quaranta tres, sigueu tots els que m'envolteu una miqueta més feliços.

Feliç any nou!!

Ara que canviem d'any, és moment de fer una xicoteta reflexió al voltant d'allò que ens ha succeït al llarg d'este any i de fer  un bon grapat de dessitjos per a cada més  del proper. Des d'estes humils pàgines volem regalar-vos un bon desig, per cada mes de 2015, en forma de refrany, amb tots els nostres millors desitjos per a l'any vinent:

1.- A gener es gelà sa mare en el llavaner. Gener és, probablement, el més mes gelat de l'any. I per això mateix, hi ha un grapat de refranys que parlen del fred i d'este primer mes de l'any. En este cas, en el lloc dels pobles on, per excel·lència es reunien les dones pràcticament a diari i on, probablement més fred feia.

2.- Al febrer, abriga't be. Continuant amb la temàtica de la climatologia, el mes de febrer també es un mes gelat. Tal volta, fins i tot més que gener.

3.- Marso marsero, carasero. Este refrany, mig en valencià, mig en castellà, fa referència a que el mes de març es un mes que fa carasses, es a dir, que un dia igual fa fred, com al dia següent fa calor.

4.- Abril, per l'ull i per l'arraïl. El mes d'abril és un mes plujós per excel·lència. I per això mateix, este mes entra l'aigua -de la pluja, clar, tant per l'ull, és a dir, pels nous rebrotims que eixen als arbres, com per l'arraïl.

5.- Maig arrivat, hivern passat. Una volta passat el plujós més d'abril, ve maig ple de sol i de llum. Ja en l'alta primavera, l'hivern ja s'ha passat i ja anem cara a l'estiu, que tot el món viu.

6.- A juny, corbella en puny. A principis de l'estiu arriba el moment de collir tot allò que són cereals. I encara que hui en dia es sol dur a terme amb potents màquines trilladores, algun dia es feia manualment amb la corbella.

7.- A juliol, ni dona ni caragol. La calor esgota a les persones. I per això mateix, s'ha d'evitar allò que puga contribuir a esgotar encara més, com pot ser les relacions sexuals -ni dona-, com els menjars massa picants -ni caragol-.

8.- En agost, figues i most. Al mes d'agost és quan es comença a collir la figa i el raïm. Figues napolitanes o bacores, raïm blanc, negre, moscatell,... es la fruita de temporada.

9.- A setembre, qui tinga blat, que el sembre. De nou comença, una volta passat el cicle del cultiu del cereal, un nou cicle de cultiu amb la sembra.

10.- Octubre el vanitós, set llunes cobreix, l'enganyós. Seria l'equivalent en valencià del refrany castellà "La luna de octubre siete lunas cubre". Amb ell se'ns diu que si a la lluna plena del més d'octubre plou, ho estarà fent fins a la primavera, és a dir fins al mes d'abril.

11.- Si pel novembre trona, la collita serà bona. Una volta s'ha sembrat la collita per a l'any vinent, arriba el moment d'esperar a que brote. Quan ja han aparegut els brots de la nova collita, si se li acompanya d'un bon remulló, en forma de tronada, farà que la collita d'enguany cresca amb més força.

12.- A Nadal, coques. Acabem este repàs pels refranys dels mesos de l'any, amb este que és prou eloqüent, ja que quan arriba desembre, la festa més important és la de Nadal. I és a Nadal quan és típica la rebosteria nadalenca: Torrons, pastissets de moniato, maçapans,... En definitiva, coques.

Bon Nadal!!

A tots els suscriptors d'este blog que, setmana a setmana llegiu cadascuna de les entrades que ací es publiquen, vos dessitge uns bons nadals!!

Alejandro Llabata Lleonart.

Papà Noel interactiu.

A poc a poc, i a penes sense adonar-nos, estem acabant este any 2014. I ara que només falten uns dies per a que arribe el dia de Nadal, hem aprofitat la vesprada per a anar a uns grans magatzems d'ací de València per a ultimar els regals de Nadal. A l'última planta de l'establiment on hem anat, hem descobert una pista de gel per a xiquets on, per un mòdic preu poden estar pegant voltetes per la pista de gel durant més de mig hora a l'aguait d'un sofrit pare o mare que porten el xiquet de la maneta per a que no caiga ningun bac i no es faça mal. I a un racó de la planta de l'edifici, abans d'entrar a la cafeteria, a un cantó hi ha una mena d'altaret nadalenc laic, amb un atrezzo compost per caixes de cartó empaquetades amb paper de regal roig amb llacet inclòs, que simulen regals de nadals, així com gaiatos de caramel del tamany d'una persona, arbres de nadal, bustia de correus i llumenetes de colors. Doncs bé, dalt de les caixes de regals, presidint aquell racó hi ha un televisor de plasma on un simpàtic papà Noel, amb la veu lleugerament sampleritzada, els escarba la panxeta als innocents xiquets als quals els pregunta què és el que volen que els porte de regals. I ells, amb moltíssima il.lusió li responen, tot i mirant-lo amb la boqueta oberta, tota la llista de regals que prèviament han escrit a casa, amb l'ajuda dels pares. Hui papà Noel ja no ve de Laponia amb un trineu carregat de regals i arrossegat per una filera de rens. Ni porta un sac de tela de color roig al llom, plé de regals i de il·lusió per a compartir amb tothom. Hui papà Noel 2.0 no és més que una website o una URL que té el seu servidor a un lloc perdut de California o de les illes Seychelles, amb una interface hivernal d'una casa de fusta tota rodejada de neu i una llar encesa pel fumeral de la qual, entra i eix, com si no hi haguera amo, un obés papà Noel que visita tots els racons del món per a deixar almenys un regal a cada xiquet que hi ha ací a la Terra. Però ara mateix, la seua presència física només es manifesta en forma d'un grapat de caramels que el papà Noel interactiu li dóna a cada xiquet, després de la seua conversa, deixant caure les llepolies des d'un forat que hi ha a un extrem de la pantalla de plasma fins a arribar a parar a una cistella que hi ha a l'altura de la ma del xiquet.

Descrèdit.

El descrèdit és aquella falta o pèrdua de crèdit o de reputació que pot patir una persona a causa de les paraules dites per part d'una altra persona amb ànim de fer mal, de injuriar. Es desacredita a aquell a qui, amb la paraula se'l menysprea, deixant-lo en evidència davant de tots. Si la injúria és l'acció, l'objecte de la mateixa és l'honorabilitat de les persones, i la seua conseqüència el descrèdit. Si antigament era l'honor, com a concepció subjectiva que cadascun tenia de sí mateix, es a dir era la valoració com a persona que cadascun tenia de si mateix dintre d'un mateix, quan era  maltractada o posada en evidència dita valoració era quan  dita persona patia la deshonra. Es tractava d'una ofensa més bé moral. No es requeria la producció de perjudici visible o objectiu algun, car el que es feria era més bé l'esperit, de forma que per a netejar dit honor, que un considerava que ha segut tacat per una altra persona, s'havia d'acabar en un tribunal d'honor, en un dol, i en unes armes. En l'actualitat, l'honor és un concepte més objectiu. És la reputació com a ser social que en té una persona, es a dir, la fama que ha sabut guanyar-se en la seua relació amb els demés i de la qual gaudeix, siga la que siga, però en una connotació positiva. És la valoració que els demés tenen de un mateix, l'estatus que socialment li és assignat i que ha sabut guanyar-se. Este aspecte de l'honor es veu afectat a través de la difamació, del descrèdit, del desprestigi. Amb això es perjudica la fama de la persona, si bé es tracta d'una concepció més bé valorativa: No ofen qui vol, sinó aquell que pot. Hui en dia i a conseqüència de l'us de les xarxes socials, fa  més mal el descrèdit públic a través de la xarxa, que eixe mateix descrèdit dut a terme cara a cara, car este descrèdit oral és efímer: Les paraules se les endu l'aire. Allò que s'escriu, roman escrit per a tota la vida. Si bé cap la possibilitat de que el descrèdit es duga a terme a través de la paraula escrita, per mitjà d'una carta o d'una publicació, que també roman escrit a disposició de qui ho llisca, la seua diferencia fonamental radica en que la difusió per mitjà del paper té un caràcter més bé estàtic, mentre que la difusió a través de la xarxa, té un caràcter més bé dinàmic, en la mesura en que som cadascun de nosaltres els qui amb la multiplicació del pa i dels peixos d'un simple "M'agrada" o un fàcil copypaste, qui difonem una foto compromesa o un article subversiu. Contra més morbositat tinga allò que es comparteix, més es distribuirà, fins que arriba un moment en què es converteix en viral. En definitiva, es tractaria d'una lapidació moral. Com diu el refrany, "Entre todas la matamos y ella sola se murió".

Black friday.

Hem anat pel centre de València per a donar una volta i així poder gaudir de cóm es va contagiant a poc a poc l'esperit dels Nadals per entre els comerços. I a pràcticament tots els escaparates o aparadors, s'anuncien grans descomptes d'un vint, un trenta o fins i tot un quaranta per cent del preu normal, perquè es tracta del black friday. I jo, curiós de mi, indague per a saber en què consisteix eixa nova efemèrides que ens envaeix una altra volta més, des dels Estats Units. Pareix ser que el quart dijous de novembre es celebra la festivitat de l'acció de gràcies, mitjançant la qual es commemora el final de l'època de les collites, per a agrair una bona collita. Té els seus origens, en una barreja de tradicions europees i aborígens i es sol celebrar al voltant d'una taula on s'ajunten familiars i amics per a compartir un banquet. Doncs bé, el divendres següent, el black friday, es el día en què s'inaugura la temporada de compres las Estats Units. El seu nom prové, segons uns, del dens trànsit que es produeix als voltants dels grans magatzems per part dels vehicles, mentre que, segons altres, prové dels llibres de comptabilitat, que passen de tindre números rojos, a números negres, per la gran quantitat de vendes que es produeixen en eixe dia. Bé, siga el que siga l'origen de esta data tan important dins de la litúrgia capitalista, la qüestió és que es tracta d'un dia que, gràcies a les noves tecnologies, s'ha exportat dels Estats Units a la resta de paisos del món, tal i com en el seu moment es va importar d'Europa fins a Amèrica del nord, amb la tecnologia que en aquell moment existia i que tenia forma de carabel.la. I un pensa en el fluxe de les tradicions, sobretot en la facilitat que tenen per a travessar l'Atlantic cap a Europa i la dificultat del camí a la inversa, que no passa d'una mera desfilada de moros i cristians d'Alcoi per "la Quinta Avenida", que encapçalava el desfile de la hispanitat de l'any 2007 o una magnífica exposició de quadres de Sorolla encarregada per la Hispanic Society of America a la seua seu de Nova York, amb meravellosos paisatges espanyols. Perquè allò pel que se'ns coneix és pel nostre tarannà festiu que no sempre hem sabut exportar. I al final tot açò em fa arribar a la conclusió que, en definitiva, el dia d'acció de gracies no deixa de ser una mena de festa de la verema de caràcter estatal, mentre que el black fridey no és més que, quan a casa es venia la collita de taronges i amb els guanys un anava i li compraven un abrig nou a la botiga del poble, mentre a la teua germana li corresponia un vestit nou.

El record.

Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui, generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe, amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres i estudis de Paterna “Alborgi”. Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z, l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento del Flaret”. Espere que vos agrade.

                                              El flaret

Pos senyor : Açò era un flaret

que tenia la costum i la gran habilitat

de presentar-se en certa casa de camp

a l’hora cabal i justa

que allí anaven a dinar.

El flaret aceptava el dinar,

amb tanta amabilitat

omplint el butxe i bevent

pitjor que si anara a destall

Com es tractava de gent prou educà

el flaret amenitzava el dinar

contant d’este cas, de l’altre cas,

de lo que fa caure un raig

lo que és una pedregà

i moltes altres coses

que no hi ha per qué nomenar.

Un dia aplegà i ja estaven dinant

i al vore que ningú el convidava

ell mateix es convidà.

L’amo de la casa tingué intenció

de tirar-li un rollo de pa al cap

però pogué comprimir-se

i seguiren tots dinant.

Eixe dia la va pegar en el sol.

“¿Creuen vostés

que eixe sol que ens està llumenant

estarà a molt curta distancia de la terra ?

Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací

Miren vostés : si tiraren des del sol

una bomba de les grans

tardaria set anys en aplegar a la terra”.

A lo que l’amo de la casa li contestà

sense poder-se ja aguantar :

“¡Home, home, home

molt lluny podem estar del sol,

però si a vosté me’l solten a les onze del sol,

a la una en punt està en ma casa dinant !”.

L'om.

Fotografia treta de la pàgina web de
l'ajuntament de Castellnovo:
http://www.castellnovo.es/content/pueblo

A la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, a la banda sud del "cerro de San Cristóbal",  s'enclava el poble de Castellnovo. A esta localitat, on vaig tindre el gust de vore casar a uns íntims amics meus i on vaig tindre l'honor de dirigir-los unes senzilles paraules, hi ha una plaça, al bell mig de la qual hi ha un om impressionant, majestuós, imponent -per això mateix s'anomena "la Plaza del Olmo"-, que va ser plantat a l'any 1812, amb ocasió de la Constitució de Cadis, més coneguda per tots com "La Pepa" i que, des d'aquell moment i fins a l'actualitat, ha donat ombra a tots els esdeveniments que s'han anat produint al poble. Generacions i més generacions de castellnovers han nascut, han crescut, han passejat, han contret matrimoni o han segut soterrats, entre les fulles caduques d'este arbre. Jo mateix, vaig tindre el gust de poder contemplar este majestuós arbre, ja fa més de deu anys, amb ocasió de la boda dels meus amics, quan encara era un arbre imponent. I em vaig meravellar de la seua grandiositat. Recentment, me n'he assabentat que dit arbre va morir fa un parell d'anys degut a la grafiosi, que anava arrossegant-lo des de feia uns anys enrere. A conseqüència d'açò, l'ajuntament de Castellnovo va prendre la decisió de capolar-lo i deixar-ne només el tronc per a record perpetu de la seua existència. I no deixa de ser curiós el fet de que este arbre, que va ser plantat per a commemorar el naixement d'una Constitució que significava el pas de l'antic règim al règim actual, i que ha vist passat tot tipus de sistemes polítics com han segut monarquies, repúbliques, dictadures, democràcies, així com varies guerres, que han fet desfilar, tots ells, per davall de les seues branques a tota mena de carlistes, liberals, republicans, falangistes, requetès, maquis, demòcrates,... desaparega dos-cents anys després, quan arrecia la greu crisi que ens està llastimant dia a dia, alhora que van apareixent, com si de bolets es tractara, ara sí, ara també, nous casos de corrupció que estan corcant i podrint els ciments del nostre sistema polític, encara vigent, tal volta siga alguna cosa més que una premonició. A la província de Castelló, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, hi ha un poble anomenat Castellnovo on hi havia fins a fa no rés un om bicentenari. Diuen que va morir degut a la grafiosi. Però jo pense que és el presagi d'un canvi de règim que és imminent.
PS: M'arriba la informació des de Castellnovo que on estava l'om, ara hi ha plantat un til.ler que substitueix a l'om centenari. Probablement els nous temps han arribat ja i ni tan sols ens en hem adonat.

Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.

6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.