Estimada Marta

Fotografia: Iván Ortiz.

Tal i com vaig començar les meues paraules la nit del vint-i-un d'agost en el discurs com a mantenidor dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna, he volgut començar estes paraules personals meues de despedida al meu blog, amb les mateixes:  "Estimada Marta". Estos dos mots, trets del títol del meravellós poemari del genial poeta ja desaparegut, Miquel Martí i Pol*, foren les dos primeres paraules que vaig escriure al meu discurs, tot i manifestant d'esta manera l'apreci personal que tinc cap a tu i també cap a Ivan. Ara que els focus del Gran Teatre Antonio Ferrandis s'apaguen i comences a caminar per la senda de l'anonimat, ara que, a poc a poc, et vas llevant la banda de Regina de les festes de Paterna de dos mil quinze per a guardar-la al calaix dels bells records, ara que la corona de les il.lusions dóna pas  a la corona d'espines de la quotidianeïtat dels dies i dels estudis, m'agradaria dedicar-te unes senzilles paraules a títol personal, per a tu que tan dignament has representat la bonhomia, el saber estar, la laboriositat i la forma d'entendre la vida de tots els paterners. M'acomode sobre el replanell de la lluna minvant, com qui es seu a la talaia de la nostra torre moruna per a aguaitar el pas del temps i contemple tot un any, en el que has segut la viva imatge de Paterna. Sobretot a través de les xarxes socials he anat seguint  quasi tots i cadascun dels actes en els que has participat, en companyia de la teua cort d'honor. De veritat puc dir que has segut -heu segut- una dignísima representació del nostre poble, de la seua història i les seues tradicions. I ara, quan estàs en eixe bell moment de la teua vida en el que encara et queden moltíssimes més experiències  per a viure que les que ja has viscut, et dessitge tota una allau de bells sentiments que espere, algun dia es cumplisquen. Has passat a formar part de la història viva del nostre poble, com altres jovens ho han segut al llarg dels temps. Totes elles guarden dintre de si, com un tresor, eixe record d'eixe any de regnat al nostre poble. De veritat, et dessitge, que el dia de demà transmitisques als teus fills l'amor i l'estima pel nostre poble i els seus costums. Que quan el Crist de la Fe passe per davant vostre, digues als teus fills "Demana-li al Crist de la Fe que sigues bon xiquet". Guarda el record de cadascun dels moments viscuts com si d'una joia és tractara. Perquè allò que sempre ens queda, com un pòsit, com un sediment, són els records, que són el paradís del que jamai ningú podrá expulsar-nos. A la meua ment sempre quedarà el record d'aquella nit del vint-i-un d'agost de dos mil quinze, que vares ser proclamada Regina dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna. Et deixe  tots els meus millors desitjos, com qui diposita un ram de flors dins d'un pitxer amb aigua. I amb tota eixa col.lecció de bons records, em despedisc.

*Estimada Marta. Miquel Martí i Pol. Edicions 62. 1978.

Madame Marguerite

El passat cap de setmana vàrem tindre ocasió d'anar al cine, on vàrem vore la pel·lícula "Madame Marguerite", on una impressionant Catherine Frot fa una interpretació extraordinària de la controvertida vida de la baronesa Marguerite Dumont, personatge inspirat en la vida de la cantant d'òpera, Florence Foster Jeckins que, a l'igual que esta milionària nordamericana, no posseia cap de talent per a la música. Però la seua il·lusió per passar a la història com una diva del bel canto, així com pel seu poder econòmic, acompanyats tots dos pel carisma embadalidor de varios buscavides que l'engatusen fent-li creure allò que no és, aconsegueixen fer d'esta dona una dama de l'opereta bufa en un món de fantasía i il.lusio que ella mateixa es va creant a la seua ment. Davall un univers líric nascut entre les quatre parets de la seua mansió, a base de concerts lírics donats per autèntics professionals de l'òpera, amb motiu d'alguna que altra obra benèfica, en ells sempre es concloïa amb l'actuació com a colofó, de la desafinada veu de Marguerite Dumont, tot i ocasionant una hilaritat amagada entre els presents. A partir d'ací, una innocent Marguerite, a empentes de persones sense escrúpols, participa en una sèrie d'esperpents que la donen a conèixer, sense que ella se'n adone, com a un personatge de risa. En certs moments de la pel·licula em recorda el conte de l'emperador per a qui teixixen un vestit d'aire i acudeix a un acte tot nu, creient ell mateix que duia un vestit extraordinari, davant la sorpresa de tots, que en lloc de advertir-lo que estava en porreta, pel contrari, encara alabaven el bon gust que havia tingut per a triar aquella vestimenta. És extraordinària la escena en la que una de les cantants d'òpera habitual dels concerts benèfics de Marguerite, recrimina al periodista sense escrúpols que promociona la carrera professional de Marguerite, que no li haja escrit ni una sola línia per a fomentar la seua carrera musical, que ha de malviure entre audicions, concerts benèfics i allò que bonament li va eixint. Ambientada en els modernistes anys vint del segle XX i dirigida per Xavier Giannoli, Madame Marguerite és una reflexió alhora que una crítica de la nostra societat, on prima la mediocritat, divulgada per grups de comunicació que només busquen el rèdit econòmic, per damunt del talent, la qual cosa fa que s'espente la carrera professional de determinades persones, mentre que la de altres, amb moltíssim més de talent, és queden aparcades a la vora del camí.

Estellés i jo

Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.

Mascletà

Cent quilos d'explosius ens permeten fer un castell de focs d'artifici espectacular que deixe amb la boca oberta a mig món, o bé fer esclatar un cotxe bomba a la porta d'una administració pública, que deixarà amb la boca oberta a l'altre mig món, però d'horror i d'estupefacció. En un cas, la finalitat serà fer espectacle. En l'altre crear confusió i caos. L'altre dia, la meua dona i jo, varem anar a la plaça de l'ajuntament de València, per a gaudir de la impressionant mascletà amb què ens va delitar el pirotècnic que eixe día disparava a la catedral de les mascletaes. Feia temps  que no vivia eixa experiència. Vaig tornar a reviure situacions ja viscudes, en una espècie de deja vu: La quedada amb els amics a la porta de Correus, l'aglomeració de la gent que en certs moments pot arribar a ser angoixosa, el venedor ambulant que ven, amb el carrer de la compra, llaunes de cervesa a un euro, el mimo que asombra els xiquets i no tan xiquets amb el seu espectacle de carrer, el venedor de globus a l'estil de la pel·lícula Up, el músic ambulant que anima la festa a canvi d'unes simples monedes, el baló enorm de propaganda que va donant bots per damunt del cap dels congregats, el pirotècnic que està davant de la porta de l'ajuntament amb un casc verd a la ma i que dóna avís a la fallera major, quan es possa el casc al cap, de que pot començar a disparar-se la mascletà, l'espera tediosa quan falten només cinc minuts per a que comence tan important espectacle, les emocionants paraules de la Fallera Major que s'escolten per la megafonia: "Senyor pirotècnic: pot començar la mascletà", l'olor intens a pólvora que tant ens emociona als paterners, ...Tinc entés que la mascletà que dispara la pirotècnia Vicent Caballer a la plaça de l'ajuntament de València per a falles, és la mateixa que dispara este extraordinari pirotècnic a l'avinguda d'Europa a Paterna el dia del Crist de la Fe. De fet, algun any vaig assistir a les dos mascletaes, i recorde algun efecte de ritme, que era similar en les dos. La mascletà, és soroll. I ritme.  I comboi. I colla d'amics. I barret de palla. I mocador d'herbes nugat al coll. I València en falles. I ulleres de sol. I la primera mànega curta de l'any. I el got de cervesa a la ma. I un plat de braves en acabar. En definitiva, mentre hi ha qui fa del terror un espectacle execrable amb cent quilos de pólvora, la mascletà és la forma genuina que tenim els valencians de fer, amb els mateixos cent quilos de pólvora, un espectacle de soroll i de festa, de percussió i de màgia, amb l'elegància que l'explosió de tota eixa aparellada pirotècnica ens ofereix a les dos de la vesprada.

La ruta del colesterol

Caminar ha deixat de ser una forma de desplaçar-se d'un lloc cap a un altre, perquè cada volta utilitzem més els mitjans de transport de tracció necànica per a anar fins i tot al cantó del carrer. Este sedentarisme ha fet que apareguen determinades malalties, la millor medecina per a combatre-les és l'exercici físic. D'esta manera, caminar ha deixat de ser un mode de transport personal i ha passat a ser una forma de fer esport, sobretot per als més majors, que ja no tenen la força per a anar a un gimnàs i tancar-se entre quatre màquines per a fer abdominals, esquena, cames... en una entretinguda taula que va marcant la rutina diària a ritme d'una matxacant música tecnomaquineta que ens sorbeix el poc de cervell que ens queda, dalt d'una monòtona bicicleta estàtica o d'una entretinguda el·líptica. Des d'un temps cap a esta banda, a tots els pobles, a tots els barris, quasi sempre recomanat per algún metge que altre, s'ha destinat alguna extensió de terreny més o menys gran, per a anar a caminar, sense escaparates que ens distraguen ni semàfors que ens puguen interrompre el ritme de de la nostra marxa. Sol tractar-se del perímetre d'alguna superfície gran, o algún camí prop del poble, que ens sol portar normalment a alguna ermita, o al cementeri, amb una orografia a poder ser amb pujades i baixades, no molt pronunciades, però si suficientment marcades, com per a notar l'esforç que es fa al caminar. De fet hi ha llocs on, segons faces el camí en un sentit o en el altre, és més costós o menys, segons la intenció i la voluntat que eixe dia tinga un en esforçar-se més o menys. A Paterna, la ruta del colesterol que podriem dir és la oficial, és la que abarca tot el perímetre dels quarters militars que ocupen la zona de campament. Així, rodant per l'Avinguda d'Europa, continuant per el camí paral.lel a la CV 31, que separa Paterna de Benimàmet,  fins a arribar a la rotonda que dóna entrada a Paterna per campament i que inicia la Avinguda de les Corts Valencianes, fins a arribar al carrer mestre Ramon Ramia Querol, que arriba a la rotonda on comença l'Avinguda d'Europa, on varem començar el camí, tot este recorregut és el que s'anomena col.loquialment la ruta del colesterol. Fins i tot hi ha un lloc on s'han instal.lat uns senzills aparells per a fer una miqueta de moviment físic, com pot ser un aparell per a moure els braços en forma circular, o uns pedals per a moure les cames. Al llarg de tot el dia és normal vore a algúna que altra persona que segueix esta ruta. Bé un grup de dones amb blusa, falda i espardenyes de fer esport que duen de forma acompassada el camí amb una viva conversa, alguna parella de edat avançada que camina al seu ritme, algún jove totalment equipat per a fer running que va adelantant els grups que hem anomenat abans. Caminar ha deixat de ser una forma de traslladar-se d'un lloc a l'altre. Ara és la forma de fer exercici per a mantenir-se en forma sense fer molt d'esforç.

Cues

He anat al supermercat, en companyia de la meua dona, per a fer la compra. Una volta amb el cabàs plé de tot tipus de productes i d'aliments, m'he dirigit cap a la caixa per a pagar. Des del generós "Només portes una cosa? Pues pasa", que ens diu generosament el qui va davant de nosaltres quan anem pràcticament buits de compra, fins a la carrera desenfrenada a lo Ben Johnson que alguns es fan quan ix una nova caixera que ocupa una caixa buida i crida "poden pasar per esta caixa per ordre de cua", tot i perdent pel camí algún producte de la compra, es poden viure situacions molt variades i variopintes. Hi ha qui arriba i directament pregunta que quí és l'últim, encara que la resposta estiga ben clara. Hi ha qui arriba i, sense preguntar, es col·loca darrere de l'última persona que veu i comença a fer cua fins que li arriba el torn. Hi ha qui a mitant espera, de sobte se'n recorda que li falta un últim producte que, curiosament, s'encontra exposat a l'últim aparador, el més llunyà de la línia de caixes. I un es planteja el sa repte d'anar i tornar amb dit producte, sense que se li passe el torn, tot i deixant com a penyora, el cabàs amb la compra. Hi ha qui, amb molta delicadesa i aprofitant el desori que hi sol haver els caps de setmana als grans magatzems, especialment un dissabte a la vesprada, on tot són carros i més carros de la compra l'un darrere de l'altre, encara hi ha qui te el noble art així com l'atreviment de colar-se sense que ningú se n'assabente. Hi ha qui, a la cua de la caixa ràpida, on només es poden passar huit o déu productes per persona, intenta passar-ne'n algún més, amb la indiferència fingida de la caixera de torn. Hi ha qui, a la caixa autoservici que estan posant-se ara de moda, un intenta colar algun producte, sense que se n'adone la màquina. I què fem mentre esperen a la cua que ens toque el nostre torn? Mirem amunt i avall, especialment els aparadors ubicats estratègicament al costat de les caixes, que ens ofereixen apetitosos productes que consisteixen en llepolies, molt atractius per a la vista, especialment per a la dels més menuts. A voltes es manté algun tipus de conversa totalment superficial amb qui va davant o darrere de nosaltres, o fins i tot amb la caixera, sobre temes tan peregrins, però alhora tan socorreguts com tòpics, com puga ser el temps, mentre que la caixera ens ofereix comprar algun producte addicional, com puga ser una promoció o una oferta del tres per dos, vigent. En l'actualitat, la distracció més repetida per tots durant l'espera, entre els quals m'incloc, és la d'agafar el mòbil i revisar les nostres xarxes socials, així com les nostres comunicacions de missatgeria instantània. No deixa de ser curiós cóm hi ha qui, s'atreveix fins i tot, temeràriament, a telefonar a algú, o a agafar el telèfon mentrimentres està duent a terme l'onerosa acció de pagar, amb els consecuents erros que es poden produir. "El pagament el farà en metàl·lic, o en targeta?", ens preguntarà una simpàtica caixera, mentre diposita algun producte dins de la bossa de plàstic que acabem d'adquirir. Una volta feta la transacció corresponent, abandonem l'establiment amb una poltracada de bosses a les mans, tot i pensant que quan serà la próxima volta que hi tornarem per a fer novament la cua pertinent.

Sant Nicolau

L'esglèssia de sant Nicolau, més coneguda com de sant Nicolau de Bari i de san Pere màrtir, és un temple que es trova ubicat al nucli antic de la ciutat de València, més concretament al carrer Cavallers. És un dels temples més antics de la ciutat de València, que ja al llibre de Repartiment de 1239 hi apareix nomenat. Conserva un gran patrimoni, tant de caràcter arquitectònic com moble, que abarca diferents estils que mostren la seua evolució al llarg dels segles. Gotic i barroc es barregen entre els seus murs, de forma que, esta barreja cultural li dóna una riquesa espectacular, que es reflecteix en les diferents mostres pictòriques que dintre les seues parets es guarda. Pintures al frescs realitzades entre 1694 i 1701 per Dionís Vidal i disenyades per Antonio Palomino que ocupa tota la nau central que, en una una extensió de 1.900 metres quadrats, abarquen tota la extensió del interior d'este impresionant temple. Recentment, ha segut  restaurada d'una manera molt encentada. Cada capa de brutícia que se li ha llevat a les parets d'este magestuós temple, és el sediment, el pòsit de tantes i tantes oracions, pregàries, súpliques, llàgrimes que els valencians hem deixat allí dins, demanant un treball, una curació d'una malaltia greu, una situació econòmica millor, per una persona impedida o per una persona que ha faltat, en els famosos dilluns de sant Nicolau en els quals, en número de tres consecutius d'acord amb la tradició, s'ha d'anat caminant des de casa fins a l'esglèssia. Per als que som dels pobles limítrofs a la capital, sempre ha segut primordial el transport públic, especialment el trenet que, als de Paterna ens deixava a l'estació del pont de fusta. I d'allí, caminant i en silenci, travessant el pont d'aquell llit sobre el riu Túria que ja agonitzava, continuant pel carrer Navellos i seguint per la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, s'agafava el carrer Cavallers, fins a arribar a l'altura del passadís que uneix dit carrer amb l'esglèssia de Sant Nicolau per a cumplir amb la promesa que un s'ha proposat i que té intenció de cumplir. El diumenge passat per la vesprada, la meua dona i jo varem anar, moguts per la curiositat, a vore l'extraordinària restauració que s'ha dut a terme. La primera impressió fou la que em va produir la gran quantitat de persones que, a la plaça de sant Nicolau hi estavem esperant a que obrigueren la porta, clara mostra del interés que encara continua tenint l'art i la cultura entre les persones. Però la verdadera sorpresa aguardava al interior. Pense que no és gens pretenciós comparar l'art que allí dins hi ha amb la capella Sixtina, sinò que, pel contrari, ha estat una restauració extraordinària la que allí s'ha dut a terme, per part del Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, amb el suport de l'Arquebisbat de València, i amb el patrocini de la fundació Hortensia Herrero. Des d'estes humils paraules vos animem a disfrutar d'este art ben nostre que tenim al costat de casa. Val la pena anar a vore-ho.

L'amor

El diumenge passat va ser el dia de sant Valentí que, segons el Santoral i amb permís de El Corte Inglés és el dia dels enamorats. La complexitat de l'amor, fa que hi haja l'amor correspost i el no correspost. A la ciutat de València es trova l'anomenat Palau del Marqués de dos aigües, que és una exuberant construcció, originalment d'estil gòtic, que fou construida al segle XV per la família Rabassa de Penellós i reformada radicalment al segle XVIII, tot i convertint-la en una construcció d'estil barroc rococó, que és la que podem gaudir ara mateix. En l'actualitat alberga al seu si, el Museu Nacional de Ceràmica González Martí. Al seu interior, hi ha una sèrie d'ostentoses sales, entre les quals hi la que s'anomena el saló Pompeià, que és el que fa d'avantsala del saló de ball, que era on el senyor Rabassa de Penellós, Marqués de Dos Aigües, delitava els seus convidats amb inoblidables sesions de ball. En esta avantsala, on esperaven dits convidats per a entrar a la sala de ball pròpiament dita, als murs laterals hi han dos panells pictòrics prou representatius del tema que hui tractem: un, que representava a Narcis i Eco i l'altre a Dafne i a Apolo. Amb ells se'ns ens mostren dos escenes de l'amor, que ens transmeten la complexitat que du darrere seu tan noble sentiment.

Referent al primer quadre, el que ens parla de Narcís i Eco, direm que la nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera, esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava la infidelitat del seu marit. Quan Hera se'n va assabentar, va transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre les seues paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni estar callada quan algú havia parlat. Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís, fill de la nimfa Liríope de Tèspia, ciutat de Beòcia, i del déu-riu Cefís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seua vida en canyissars solitaris, sospirant per l'amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu.

El segon quadre és el que ens conta la història d'Apol·lo i Dafne que, segons la mitologia grega, després que Apolo es va burlar de les fletxes d'Eros, este va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajuda a la mare terra. Gea va obrir la terra davall els seus peus i la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

Com podem vore, l'amor és goig, però també és patiment. És il·lusió, però també és ànsia. És beneurança, però també és naufragi. Mentrestant, a la sala de ball del palau del marqués de Dos Aigües, els músics tocaven rere la gelosia, absents a tot allò que a la mateixa sala de ball estava passant, fins a altes hores de la matinada.

El pas per l'infern. Els paterners oblidats

És refugiat o refugiada aquella persona que ha hagut d’emigrar del seu país a un altre a conseqüència d’esdeveniments, normalment polítics i que ha segut acollida en el territori d’un altre estat. Des del principi dels temps en què l’home xafa i domina la terra, ha existit l’amor entre les persones, però també l’odi. Fruit d’este odi ha esdevingut la violència. Fruit d’esta violència han esdevingut les guerres. I fruit de les guerres han esdevingut l’exili i la deportació. Si des d’un punt de vista de la tecnologia i del progrés, l’espècie humana ha produït una sèrie de conquestes espectaculars que l’han fet evolucionar d’una forma extraordinària per a dur una vida més fàcil i més còmoda, des d’un punt de vista purament humà, a penes hem evolucionat molt més enllà que el que haja pogut evolucionar un primat. I així des de la prehistòria fins a l’actualitat, en els inicis del segle XXI en què ens trobem, continuem guiant-nos pels més baixos instints i cometent els mateixos errors que aquells primers homínids. Només hem d'encendre el televisor o la ràdio i escoltar les noticies per a confirmar-ho. Hui ocorre a Síria. Ahir va ocòrrer a Bòsnia. Despús ahir a Vietnam. Fa vora cent anys, va ocòrrer a Espanya. "El pas per l'infern. Els paterners oblidats", tracta d’una història de supervivència, de superació personal i de coherència ideològica de tres paterners que varen patir la terrible i cruel experiència de viure a uns camps de concentració, concretament als de Mauthausen, Gusen i també al de Dachau. Fins ara ha segut una història oculta i pràcticament clandestina reduïda quasi exclusivament a l’àmbit familiar, influenciat en el seu moment, per les circumstàncies polítiques i socials de l’època i en l’actualitat diluïda pel simple transcórrer del temps. Volem que estes imàtgens, així com estes paraules, -en este documental he intervengut escrivint el seu guió original- siguen un record i un homenatge a uns paisans nostres que varen ser víctimes i herois alhora de les garres nazis i, en definitiva, encara que parega una paradoxa, també volem que siga un cant de vida i d’esperança, especialment dedicat a les noves generacions, que afortunadament no hem conegut els arraps d'una guerra.  L'enemic més gran que té la història és la indiferència i, en conseqüència, l'oblit. Perquè mai podrem entendre el present si desconeixem el nostre passat. I estem condemnats a repetir-lo en el futur, si en el present no aprenem del nostre passat. Realitzat per Paternateca, davall la direcció de Javier Andreu, el Blayo, es tracta d'un documental  ben fet, ben acabat, en el qual, rere el teló de la Paterna dels anys vint, la Espanya dels anys trenta i l'Europa dels anys cuaranta i tots els fets que hi vàren acòrrer, s'amaga el rostre més humà dels paterners Miguel Liern, Manuel Peris i Jose Martí.

Disfressa

La millor disfressa amb la que un pot disfressar-se per als carnestoltes no és la més cara. Ni la que més èxit de vendes té a les botigues de disfresses. Ni la que més complements porta. Ni la que més elogis se'n du per part d'aquells que están presenciant el desfile. Ni tan sols la que un jurat, d'una manera objectiva, puntua com la més important. La millor és la que més imaginació du darrere seu, tant en el seu disseny, com en allò que representa. Un no es disfressa el cap de setmana anterior al dimecres de quaresma, que és el cap de setmana dels carnestoltes per excel·lència, sinó que ja va disfressat quan proyecta la disfressa a la seua ment i queda amb els amics a sa casa, o a una cotxera, o al baix d'algún de la seua colla per a anar elaborant la disfressa amb la que participaran a la cavalcada dels carnestoltes. Perquè la verdadera disfressa és aquella que es fa amb una bossa de fem, uns cartons retallats amb un cuttex o unes tisores, uns llençols vells oblidats a la cambra, una fulla de paper de colors de tot tipus, un cordell de fil de palomar, una ma de pintura de Titanlux i una pinzellada final d'aquarel·la de la Pajarita. Amb tots estos ingredients, un és capaç de elaborar una disfressa de caixa de botelles de cervesa, de futbolí, de nau espacial, de farola, de water, de semàfor, de sofà, de tàblet, de llapissera, de televisor, de granera, de coixí, o d'allò que a un bonament se li pot ocòrrer, utilitzant com a matèria prima bàsica la imaginació, la gràcia, la sàtira i unes gotetes de xispa personal. Segurament siga este el secret dels carnestoltes del Villar del Arzobispo: Que no és millor la disfressa que més cara és, sinó la que més costa fer. Que no és més atractiva la disfressa que més brilla, sinó la que més imaginació porta darrere seu. Que no és més espectacular la que més llumenetes du damunt, sino la que més brilla pel seu enginy. Enguany és l'edició número trenta de las murgas, dins dels carnestoltes del Villar. Quin és el seu secret per a durar tant de temps esta festa, sense decaure ni en qualitat ni en quantitat? La seua adaptació, amb el temps, a les circumstàncies del moment, que l'han fet evolucionar d'una manera espectacular, com un dels carnestoltes que més renom té a la Comunitat Valenciana. Per este motiu, tal volta Charles Darwin podria haver utilitzat com a exemple els Carnestoltes del Villar del Arzobispo per a explicar la teoria de l'evolució de les espècies, car no és la millor disfressa la més cara, ni la més sorollosa, ni la que porta més llumenetes, sinò aquella a la que més imaginació han posat els seus dissenyadors i que causa la delícia de tots els que tenim la dita de poder gaudir a la cavalcada.