Bicicletes

Fernando Fernán Gómez escrigué als anys setenta una obra de teatre anomenada “Las bicicletas son para el verano”. Jo no sabria dir si són per a l’estiu o per a l’hivern. El que sí que sé, és que el dia que vaig complir nou anys, em varen regalar una bicicleta model Meteor BH, que els meus pares varen aconseguir mitjançant la imposició d’una quantitat de diners a termini fix a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, actual Bankia, en aquella època en la que els bancs i, sobretot les caixes d’estalvis, encara complien una llavor social i et regalaven alguna cosa que altra, com podia ser una enciclopèdia o una bateria de cuina. Encara recorde l’emoció en eixir de l’escola per anar corrent a casa a descubrir el meu regal. Allí, en mig del menjador estava, senyorial, quasi quasi pontifical, aquell aparell de dos rodes que causaria les delícies dels meus dies infantils, recolçada sobre el seu caballet, que li feia un aire mes dinàmic encara. Encara la vaig abaixar al carrer per a donar una volteta per davall de casa, acompanyat de mon pare. A penes arribava als pedals, per la qual cosa, el sillí me'l varen abaixar el màxim posible per a arribar a pedalejar cómodamente. Aquella era una bicicleta tot terreny, amb els pneumàtics de les rodes dentats amb “tacos” per a agafar-se millor al terreny. I per a mí, també era tot terreny, en la mesura en que igual l’aprofitava per a anar amb els amics a jugar a l’estil “Verano Azul”, com per a anar amb mon pare a l’horta per a ajudar-lo en els seus quefers habituals. Amb aquella bicicleta vaig recorrer tots els carrers de Paterna, tot i vivint aventures a l’estil de “Los Cinco” de Enid Blyton en companyia dels meus amiguets de la infància. Així, varios dissabtes de matí vàrem anar uns quants amiguets del col.legi, travessant el polígon, a la Canyada on acabarem en casa d’una companya de classe. Una altra volta varem anar a menjar-nos la mona per allà per darrere dels terrenys militar de tir, més o menys per on està Lloma Llarga, altrament dit Valterna. En una altra ocasió varem anar dos amics i jo als camps del València Club de Futbol, per a vore còm entrenaven els seus jugadors. Moltes més experiències viscudes recorde i no acabe, com quan se'm va enganxar la jaqueta que duia nugada al manillar, a la roda de davant que feu que es frenara en sec i vaig votar per damunt, caient en terra. Vaig estar un més amb el braç embenat. O quan em la varen furtar i la vaig recuperar al poc de temps, gràcies a una marca que li havia fet a la roda davantera i que em va permetre reconèixer-la amb facilitat. En definitiva, aquella bicicleta em feia ser Koji Kabuto quan tripulava aquell robot gegant, anomenat Mazinguer Z, per a alliberar el món del mal.

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.

Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.

Paella

No sé si serà pel clima tan bo que tenim al llarg de l’any, o tal volta siga per tindre la mar ben a prop de nosaltres i ens fa ser genuïnament mediterranis. Ens agrada viure bé, menjar be i beure millor. Busquem la part pràctica de les coses i rebutgem aquelles que, per improductives, no ens donaran només que problemes. Ens agrada discutir i crear polèmica, moltes voltes, quan més boves i de més poca substància, millor: que si crida o cridà, que si…. Que a voltes ens fa traure el pitjor de nosaltres, però que la gran majoria de voltes ens descobreix gratament el millor de nosaltres en quan a la part creativa es tracta, com hem pogut comprovar fa no res amb allò de “el caloret”. Som meninfots respecte a gran quantitat de qüestions que ens identifiquen com a poble, però fem ben nostre que en les coses de menjar no es juga. Així, quasi que ens dóna el mateix que ens furten la cartera, però discutirem hores i hores al voltant dels ingredients de la paella: Que si ha de dur conill i pollastre. Si admet pimentó, o carxofa o alls porros. Que si això ja no és paella, sinó més bé arròs amb coses, i comentaris pareguts farem. Però això sí, sense parar de pegar cullerada a eixe arròs tan suculent que ens estem menjant, mentre que el remullem amb un bon got de vi del terreny i aguaitem a la llunyania, per damunt del banc de la cuina, una muntanya de catxaps, d’arnadí, de congrets o de coca de llanda, que ens esperen ansiosament per a després del dinar. Se'ns il·lumina el rostre d'una manera coral en parlar de les coses pròpies de casa, especialment quan estem lluny de la nostra terra, mentre que quan la xafem de nou, ens riem de la música i dels tocadors. Amb tots estos ingredients, Eugeni Alemany, persona a la que no conec personalment, però de la que si que és ben palesa la seua preparació així com la seua gràcia personal, com hem pogut constatar a diversos programes de televisió con “Caiga quien caiga”, “Trau la llengua” o “Un pais de llibre”, ha aconseguit, utilitzant com a altaveu les xarxes socials, crear un corrent d'opinió per a aconseguir que l’emoji de la paella siga reconegut per Unicode com una emoticona més, per a comunicar-nos a traves de les xarxes socials, així com a traves de la missatgeria instantània. Sí. Totes les persones del món, podran tindre accés a esta icona, que passejarà el nóm de València pel món sencer. D’esta manera, no serà ni la bandera ni la llengua ni l’escut ni el territori els qui ens identifiquen a les xarxes socials com a valencians, sinò l’arrós, el conill, el pollastre, la bajoqueta i el garrofó d’un bonic dia de diumenge. No sé si tot açò s’ha degut –si se’m permet l’expressió- al frikisme d’una persona. O tal volta al càlcul comercial d’una mercantil arrossera com és Arròs la Fallera. No ho sé. Però el que sí que sé és que amb este fet, Eugeni ha segut capaç d’unir, entre l’escepticisme i la picardia, la gràcia i la contundència, a tots els valencians, amb una circumstància comuna com només és capaç de fer-ho el futbol en una final de copa. Esta il·lusió és el famós comboi, expressió ben coneguda pels pobles de la Ribera, que ens transmeteix entusiasme, activitat festiva o diversió colectiva, tal volta afavorit i influenciat pel clima tan benigne del que gaudim a les nostres terres. Crec que l`última volta que algú ens va unir als valencians per a aconseguir alguna cosa fou el rei Jaume I. O tal volta fou Francesc de Vinatea? Dóna igual qui fora. El més important és que per una volta no hi ha habut una renya entre germans. “Que si bellea, que si bellesa, que si valencià, que si català…" L’única cosa que demane, especialment ara que s’acosten les eleccions, és que el que Eugeni ha unit, que no ho separe ni la política ni els polítics.

Més falles

Tal volta sobre les falles estiga ja tot escrit. Sobre el foc, sobre els ninots, sobre els coets, sobre  els bunyols, sobre la dona fallera, sobre l'ambient festiu, sobre les mascletaes, sobre la paella,... I, mentre reflexione al voltant d'este tema, descobresc, per entre la xarxa,  el cartell anunciador de les falles de Paterna de dos mil quinze, enguany dibuixat per Begonya Perona. Sobre un cel fosc, de nit, tot plé d'estrelles o espurnes d'una falla que ardeix vivament a la part de l'esquerra, s'amaga la torre negra i moruna, en un segon pla, fosca, nocturna, com si estiguera dormint, mentre vigila les falles de Paterna. I en un primer terme, el perfil de la dona fallera paternera abillada amb el vestit de fallera, adornada amb les seues millors joies i amb un ram de flors a la mà, es disposa per a acudir, tal volta a l'ofrena. El llaç taronja que nuga el seu vestit per l'esquena, la uneix, com un cordó umbilical, al temps que irremeiablement, passa i que enguany es tracta del 2015. No hi ha artista paterner que no haja gosat blasmar la torre en un llenç en qualsevol format: De nit, de dia, davall la pluja, amb les coves blanques i la roda d'un carro, amb un arc de sant Martí, amb uns xiquets jugant al seu voltant, a color, en blanc i negre, en tonalitats color sèpia com si d'un daguerreotip es tractara... I no hi ha artista que millor haja encadenat la nostra torre en les dos dimensions d'un quadre, que un paterner, siga Milagros Ferrer, Poblador, Barbeta, Alex Alemany, Jeroni, Liern, Anna Roig Llabata, Begoña Perona o fins i tot qualsevol de les desenes de persones que s'animen, anònimanent, des dels seus voltants, a agafar un pinzell i s'atreveixen a pintar a un llenç el nostre monument local més emblemàtic i alhora, més internacional. Perquè per als qui no ho sàpiguen, Begonya Perona és neta del tio Paco "el Caje" per part de mare y descendent de la fàbrica de ceràmica "Perona", per part de pare. Qui siga de Paterna, sap i coneix la bonhomia de dites persones. És llicenciada en belles arts i ja du sobre les seues esquenes un fum de cartells de festes publicats, així con més d'una exposició on hem pogut gaudir de la sensibilitat d'unes mans que trauen el millor de si mateixa i que han reproduït racons i moments inoblidables per a qualsevol valencià i per a qualsevol paterner. He de confessar que, a un racó de la meua biblioteca personal tinc, a l'altura de la vista i recolzat sobre els llibres que m'estime, retallat del catàleg d'una exposició seua anterior a la galeria del Gran Teatre Antonio Ferrandis, la imatge d'un quadre seu, on hi apareixen la Torre i les coves, en perfecta harmonia amb la natura i el paisatge que les envolta.  És un quadre que personalment, m'encanta. I és que no hi ha millor artista que un paterner, per a reproduir, amb eixa sensibilitat exquisida, allò que és propi: la majestuositat de la torre, l'emblanquinat de les coves, el reflex de l'aigua on naix la sèquia de Montcada, la Corrucossa en tardor esguitada de taronges, l'esplendor de la Canyada en primavera, la frenètica activitat del polígon industrial, el secà que s'esten a partir de la partida del Penal, el ritme i el colorit del mercat dels dimarts, el transit inesgotable de les persones pel carrer major, el daurat del foc d'un coet de luxe o l'impressionant rostre negre del nostre Crist de la Fe.

Tu si que sucaras xocolate!!

Antigament, quan a una casa naixia una xiqueta, el veïnat, quan anava a vore la criatura, com a enhorabona als pares, se'ls deia "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència a que sempre estaran ben atesos eixos pares per la filla, siga el dia que siga i a la edat que fora. No tan antigament, eixa mateixa filla, una volta es feia gran i estava en edat fèrtil, quan es quedava embarassada, -en estado, era compradora, i un fum d'eufemismes més- era costum, parlant el sexe del nasciturus, dir el següent refrany: "La dona aseà, primer es trau la crià" al·ludint a que si la criatura era dona, li ajudaria en les llavors de la casa. Si seguim amb l'exemple de la xiqueta que acaba de nàixer, esta es farà major, estudiarà a l'Universitat i potser aconseguirà un bon treball, qualificat, d'acord amb la valia de la xicona. Segurament tindrà una parella que la farà feliç i uns fills que la faran més feliç encara. i, tal volta hi haurà alguna persona del poble que, quan vaja a vore a la partera,  de bona fe, també li felicitarà dient-li "Tu si que sucaràs xocolate", fent referència al rol que, des de temps antics ha desenvolupat la dona.  El refranyer nostre està ple de refranys de caire més bé masclista que ha influït en la nostra societat des de temps immemorials. Hui en dia, en el temps de la informàtica i la cibernètica, amb una societat més evolucionada, i molt més preparada, quan les lleis parlen d'una igualtat formal de gènere, el que realment hi hauria d'haver és una igualtat material de tal forma que eixe gènere no hauria de ser una rèmora per a que qui més val no hi haguera de renunciar a unes perspectives de futur professional per haver de fer front a una maternitat i a una casa. Hi havia una vinyeta de Forges molt bona en la qual hi havia dibuixada una dona molt atarejada en la cuina de sa casa en la que, alhora que fregava el piso, rentava plats, i netejava la pols amb set o huit braços, es feia la següent reflexió "Tinc tot el que voldria qualsevol dona d'èxit: un bon treball, una família, uns fills, èxit... Però realment el que estic és farta". Per això mateix, hui en dia, si una dona, quan arriba a l'edat en la qual es planteja seriosament el tindre descendència, no ha tingut al seu treball la promoció que realment es mereix: Ha de renunciar a la seua maternitat per a obtindre eixa promoció professional ben merescuda? O bé ha de renunciar a la promoció professional per a poder atendre, amb la dignitat que es mereixen eixos fills que naixeran o han nascut ja? En gran quantitat de casos, s'opta per una reducció de jornada, amb les renúncies que d'una manera explícita -salari- o de forma implícita -promoció- la dona accepta, fins i tot arribant a produir per part dels seus "jefes", certes suspicàcies, al posar per damunt del treball una atenció mèdica del xiquet, per exemple, o una pèrdua de l'ambició professional que temps enrere li feia menjar-se el món. Estes reflexions les plantegem en l'any 2015, al segle XXI, quan ens pensem que la nostra societat està tan evolucionada. Pensem que, davant d'estes desigualtats naturals, els poders públics haurien de dur a terme polítiques que promogueren les condicions per a que la igualtat de les persones i dels grups en els quals s'integren, siguen reals i efectives. així com remoure els obstacles que n'impedesquen o en dificulten dita igualtat. Amb estes paraules no estem inventant res. Això és el que diu la Constitució de 1978. Si en el principi dels temps, la dona era la que s'encarregava de la casa i dels fills, mentre que l'home era qui portava el jornal a casa, el següent pas fou la incorporació de la dona al món laboral en plena igualtat de condicions. Però esta igualtat formal de condicions, no ha anat acompanyada d'una igualtat material en quan allò que fa referència al gènere. Haurà de ser el poder públic el qui les  faça efectives, amb polítiques de benestar social que posen de manifest que l'estat social i democràtic de dret encara continua viu. Però al final resulta que són les mateixes dones les que han de reivindicar una i altra volta la seua condició i la seua desigualtat, any rere any en jornades com la del huit de març, per a poder aconseguir allò que hauria de donar-se, sense tindre necessitat de demanar-ho. I no tan sols les dones. Pensem que es tracta d'una qüestió de justícia social, que qualsevol persona, home o dona, amb una miqueta de trellat i de sentit comú ha de tindre l'obligació moral de reclamar-la.

Dret a l'oblit.

L’oblit és la pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, reconèixer o actuar en relació amb el que s’ha aprés. Un s’oblida d’allò que no vol recordar, que vol fer desaparèixer de la seua memòria, així com de la memòria dels demés. La sentència de la Unió Europea de juliol de 2014 per la qual s’obliga a la pàgina Google a esborrar enllaços de contingut personal al seu buscador quan l’usuari al qui es refereix així ho demane, i que li propicie una sèrie de perjudicis de qualsevol tipus, fou una porta que va obrir limitacions al món de la Informàtica, car desenrotllant tots estos conceptes ha aparegut publicat al BOE el Codi del Dret a l’Oblit a desembre de dos mil catorze. Tot començà quan una persona es va queixar davant l'Agència Espanyola de Protecció de dades, perquè Gooble indexava a dos articles que parlaven dels seus deutes passats. Pagats els deutes, el fet de que al posar les seues dades al buscador de Google, encara continuaren apareixent les seues dades sobre els deutes ja extingits, va ser considerat per dit usuari com un greu perjudici per a la seua vida diària. Com a conseqüència, han aparegut al mercat, com si foren bolets, diverses empreses que s’encarreguen de fer desaparèixer de la xarxa allò que un vol oblidar, o que voldria desapareguera de la faç de la terra. De fet, fins i tot alguna mercantil hi ha arribat a afirmar que serien capaços de fer desaparèixer a la volta d’uns anys de la xarxa, fins i tot tota la informació que hi ha al voltant de l’assumpte Bàrcenas. I aleshores un es planteja, com ja s’han plantejat altres: Si eixe dret a mantindre la privacitat d’un ha d’estar renyit amb el dret a la informació. I així, ha de prevaldre el dret a tindre una informació veraç, encara que açò faça menyscabar l’honra d’alguna persona? O pel contrari, ha de prevaldre el dret a la intimitat personal per damunt del dret a que els demés se’n assabenten de qualsevol fet que ens perjudique o que ens afecte com a societat? En este cas hi haurien dos drets fonamentals en litigi: Per una banda, el dret a la intimitat personal, familiar i a la pròpia imatge. Per una altra, el dret a una informació veraç. I, encara que hi haja jurisprudència constitucional ja dictada al respecte, pensem que ni és bo que a qualsevol persona se li òbriguen tots els budells als mitjans de comunicació emparant-nos exclusivament en el dret a eixa informació, ni tampoc és bo que, emparant-nos en el dret a la intimitat, ens quedem sense una informació rellevant per a tota la societat. Com dirien els nostres antics: Com en tot, sempre hi ha un mig i dos vores.

Habeas data

Havia escoltat l’expressió Habeas Corpus. Millor dit: No tan sols l’havia sentida, sinò que, a més a més, l’he estudiada i fins i tot l’he vista aplicada profesionalmente en la vida real com a mecanisme per a previndre detencions il·legals, i que consistix en el dret d’una persona detinguda, o bé a ser presentada immediatament davant del jutge en el termini de setanta dos hores, o bé a ser posada en llibertat. Els meus estudis jurídics són de la dècada dels noranta del segle passat, quan encara el món de la informàtica no era més que un xiquet de bolquers. I l’altre dia descobreix l’expressió habeas data, com a acció constitucional que pot exercitar qualsevol persona que estiga inclusa a un registre o banc de dades per a accedir a tal registre i que li siga proporcionada la informació existent sobre la seua persona i de sol.licitar l’eliminació o correcció si fora falsa o estiguera desactualitzada. La seua raó de ser s’origina en l’article 18.4 de la Constitució i es desenrotlla amb la Llei Orgànica 15/99 de 13 de desembre de protecció de dades de caràcter personals. Al mateix temps, la Sentència 292 de 30 de Novembre, del Tribunal Constitucional reconeix el dret a la protecció de dades com un dret antònim del dret a la intimitat. I amb tota esta informació torne a llegir l’article 18.4 de la Constitució que diu que la llei limitarà l’us de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets. I al llegir l’expressió “l’ús de la informàtica”, pense en la tecnologia cibernètica que existia quan es va redactar la Constitució i en els coneixements informàtics dels ponents de la mateixa, que no devia d’anar molt més enllà de la màquina d’escriure Olivetti. I immediatament pense en la novel.la 1984, de George Orwell, escrita entre 1947 i 1948. I pense també en la pel.lícula “2001: Una odisea del espacio”, de l’any 1968, d’Standley Kubrick. I en la novel.la “2010: Odisea dos”, d’Arthur C. Clarke, així com en la pel.lícula que es va rodar basada en esta novel.la, i no puc evitar llançar un somriure al món, només en pensar quina idea era la que se tenia en el seu moment de les noves tecnologies i cóm ha esdevingut el desenvolupament de la tecnologia informàtica amb el pas del temps, i què era el que s’imaginava l’autor de cadascuna de les novel.les que hen nomenat adés quan es va possar cara al paper per a escriure.

L'amor

Le printemps
(«La primavera», 1873),
pintura de Pierre Auguste Cot.

Ja fa algun temps vaig llegir no sé on, que l'amor és allò que un senteix sense voler i no allò que un vol sentir. Et pots seure a la cadira de la barra d'un bar a esperar que vinga el príncep blau abillat amb una xupa de cuero i unes botes de cow boy i que et convide a prendre'n una, fins a les tantes de la matinada. O pots estar a la pista de la discoteca mirant la fauna salvatge que es contorneja per davant dels teus nassos per a, en un moment determinat, deixar caure les teues garres sobre la víctima, que estava esperant sentir cóm s'esmunyen les teues ungles esmolades sobre la seua pell. Totes estes circumstàncies es poden produir, i de fet es donen dia a dia. Açò és amor? L'amor no es busca sinó que s'encontra. No es mira, sinó que ell et mira a tu, al igual que el lleó observa, a la joca, a la seua presa. No,  no l'esperes, perquè ell ja t'està esperant des d'abans que tu nasqueres. És una porta oberta, una finestra de infinits, una llum esperançada, una camisa nova, un crit d'alegria, una pluja d'esperances. Tot perolet té la seua tapadoreta, deien els nostres antics, per a donar a entendre  que per a totes les persones hi ha una persona que ens complementarà sentimentalment al llarg de la nostra vida. El qui tinga que ser per a tu, ni es casarà ni es morirà deien també a la jove en edat casadera i que encara no tenia cap de tipus de relació amb els homens. I és que l'amor està en l'aire, darrere del somriure del teu company de facultat que et guarda la cadira de bon matí. O darrere dels ulls de la pescatera que et fileteja un lluç per a cuinarlo reboçat amb farina i ou. O darrere d'un perfil d'una xarxa social que polsa immediatament "m'agrada" a cada comentari, foto o opinió que escrius amb il·lusió. Quan estigues al teu lloc de treball i et vinga a la ment, com una mala gana, el rostre d'aquella companya de la teua cosina que vares conèixer en la seua boda fa uns quinze dies i t'impedisca concentrar-te en la redacció d'eixe informe tan urgent que t'ha demanat el teu jefe, o el somriure d'eixe company de treball teu amb qui tant et rius a l'hora de l'esmorzar quan et trobes sola a ta casa netejant la cuina, aleshores, podras comprobar fefaentment que estas inoculat pel virus de l'amor. Perquè l'amor, és allò que un senteix sense voler, no allò que un vol sentir.

Nevar

Fa un fred que pela. En  ple hivern que estem, ha entrat una ona de fred polar que està agranant tota la península de cab a cab i va deixant caure la neu per tots els racons com si fora confeti en plena cavalcada. En altres temps, s'aprofitava per a fer una excursió al lloc nevat i, amb la polaroid o amb la màquina de retratar de les de carret, s'aprofitava per a inmortalitzar tan peculiar escenari, fent una o dos fotos,  no més, on apareixiem, normalment en companyia de la família o d'alguns amics. A diferència d'altres èpoques, i amb l'ajuda de les noves tecnologies, encara no ha caigut un floc de neu a un lloc concret i ja hi ha qui li ha fet quatre retratos amb el seu mòbil i les ha reenviat a uns altres a través de les xarxes socials i a través de la missatgeria instantània. El  meu mòbil hui m'ha amanit nevat, de tantes fotografies que m'han enviat, de tot tipus: La plaça de Sant Agustí nevada o pedregada, la plaça de la Mare de Déu tota coberta de neu on només es veu el Micalet, paisatges d'hivern pur i dur amb una senyal de trànsit que, com a punt de referència, ens identifica la localitat en la que estem,.... Un bon grapat de fotografies, com una mà negra, van passant-se de mòbil a mòbil, com si fora una carrera de relleus, amb la intenció en el millor dels casos, de traure un somriure en qui les veu i en el pitjor, de confondre, perquè en la majoria de casos, no es tracta de fotografies actuals, sinó més bé de imatgens d'arxiu que algú,  de bona fe o d'una manera més ben o mal intencionada ha anat enviant a través de la xarxa. I és que el nostre tarannà mediterrani fa que, de tot allò que se n'eix de la quotidianitat, siga bo o siga roïn, de tot allò fem un acudit. I  no sabem si allò que en eixe moment se'ns està mostrant a través d'una fotografia és veritat o mentira, si és actual o si és antic, si és aixina o paregut. I moltes voltes donem per bó allò que és més fals que Judes. Al final, hem de recórrer al refranyer més castís, i que, com deien els antics, "de lo que vieres la mitad creyeres". I quanta veritat té el refrany!!